Administrar

Tomeu Ferrer en el record

estelnegre | 31 Desembre, 2007 08:21

Tomeu Ferrer en el record

Tomeu Ferrer, tres mesos després

Tomeu Ferrer a l'Ateneu Llibertari Estel Negre (18-05-05)

Tomeu Ferrer va morir el trenta de setembre passat. Ahir li reteren un homenatge en el Teatre de Manacor. Com aquell qui diu, encara no ha partit i ja l'enyorem. És, aquest, el millor elogi que en puc fer, d'ell. Políticament era un iconoclasta. És cert que havia format part del PSM i que militava a ERC, però la columna vertebral de les seves creences no s'ajustava a cap corpus ideològic determinat. Era força més senzilla, de composició. Tan senzilla com contundent. Un País? Els Països Catalans o Catalunya. Un amor? La gent. Una passió? El Barça. Una utopia? Che Guevara. Una ferida? La Guerra Civil, més concretament la repressió feixista a Mallorca. Amb aquests elements, que naixien del cor i del pensament, va ésser un home digne. Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo ran de la publicació del seu segon llibre, El Samsó Mallorquí (Documenta Balear, 2002). Vaig entrevistar-lo a Brisas. Ens citàrem en el Bar Central (un dels meus amors urbans), a les deu del matí. Així, a cop calent, record que va demanar un whisky (després se'n clavaria un altre) i em va posar, repetidament, una mà -les movia les dues al compàs de la paraula-, a l'espatlla. Ho he d'admetre: pel que fa al doble xut de whisky, abans feia com ell. Era quan el fetge, l'estómac i tot aquest cabal del dimoni que tenim a la panxa no em procurava gaire maldecaps. Tocant a les mans, vaig agrair-li la calidesa del seu gest. Una persona que no mou les mans és un funcionari vocacional. És a dir, un ésser fred, llunyà, impersonal. Justament tot el contrari d'allò que era Tomeu Ferrer. Abans de començar l'entrevista ja érem amics. Cal dir que el fet de dialogar entorn de l'epopeia humana i esportiva de Samsó ens va facilitar les coses. Jo coneixia Sebastià Llull, d'enrere. Era un homenàs modest, gens ni mica faroner, amb mirada tendra i un pit que tenia l'amplària de la cabina d'un camió. Ambdós, Ferrer i jo, admiràvem la seva força, veritablement hercúlia, i ens fèiem creus del fet que un home pràcticament analfabet -va créixer a la postguerra, amb pa i figues seques, i trencant pedra-, anés pel món sense perdre els mistos. Ferrer en va escriure una biografia bella, de Samsó, posant l'accent en la denúncia social. Li importava més l'aventura humana que no la gesta esportiva. Tomeu Ferrer era allò que en diem un home d'esquerres, un roig. I arrossegava tot el component d'idealisme d'un Blasco Ibáñez. Cas de viure en temps de l'Avi, tinc la certesa que hauria fet part de l'expedició a Prat de Molló. Tanmateix, la seva època va ésser una altra. La de la resistència ètica a la dictadura, primerament. I després la de la consolidació de la democràcia a l'Estat, que ell no podia acceptar si no portava implícit el reconeixement de la nació catalana. Tot cercant una oferta política amb la qual identificar-se, va passar del PSM a ERC. El seu esperit de revolta s'alimentava en fets tan pretèrits com les germanies. Però s'enrobustia a partir del coneixement oral de la repressió feixista del trenta-sis. Sabia guanyar-se la confiança de la gent en un batre d'ulls, era un mestre de la conversa. Aquesta habilitat li va procurar infinitat d'informacions secretes o confidencials que mai no va tenir inconvenient a compartir amb altres escriptors o historiadors que han investigat la guerra o algun aspecte concret. De tots els coneixements arreplegats, en va treure un llibre, Vint dies de guerra (Documenta Balear, 2005). I molt probablement n'hauria tret més si la mort, sobtada, no l'hagués separat per sempre de les seves dèries, dels seus somnis. Joan Lladó, d'ERC, va tenir la gentilesa de convidar-me a l'homenatge d'ahir a vespre, cosa que li agraeixo. Tanmateix, per raons que no vénen al cas, no vaig poder participar-hi. Això no fa que em senti lluny de Tomeu Ferrer, l'amic traspassat. De cap manera. La calidesa humana --i ell n'oferia a cabassos-- acostuma a deixar un pòsit indestructible de bons records.

Llorenç Capellà

(Diari de Balears, 30-12-07)

***

Clam unànime en l'homenatge de Tomeu Ferrer: «T'enyoram l'ànima!»

El teatre acollí el reconeixement a l'escriptor i polític nacionalista

Homenatge a Tomeu Ferrer

«T'enyoram l'ànima!» Aquesta frase resumeix l'estat d'ànim de la gent que va omplir el teatre Municipal de Manacor per homenatjar el recent desaparegut Tomeu Ferrer, exregidor nacionalista del PSM, historiador, escriptor i fins a la seva mort prematura, president de la secció local d'Esquerra. Cap dels seus amics no es va voler perdre l'acte d'homenatge d'ahir vespre, en el qual molts varen voler aportar el seu gra d'arena per reconèixer els diferents caires de Ferrer, el polític, l'escriptor, a més del costat més íntim i personal.

Ja fos cantant, versant o sota un solemne discurs, varen intervenir Maria Antònia Gomila, Jaume Santandreu, Tomeu Matamalas, Bernat Morey, Martí Gomila, Maria Durán, Maria Antònia Vadell, Jaume Llull, Joan Lillo i Gori Negre, Antoni Tugores, Titot i Antoni Nicolau, Bernat Nadal, Projecte d'Efak, Antoni Riera i els dirigents d'Esquerra, Joan Puigcercós i Joan Lladó. Una gran imatge de Ferrer presidia l'escenari del teatre Municipal davant de l'atenta mirada de la seva família, al costat d'una estelada, símbol de la seva lluita incessant per la llibertat.

L'acte va servir per realitzar un repàs a l'àmplia trajectòria política i investigadora de Tomeu Ferrer, qui va desaparèixer fa quasi tres mesos, però que perviu en la memòria de molts manacorins. El teatre Municipal es va omplir. Fou un acte molt emotiu, amb el qual Manacor ha volgut saldar un deute amb aquest manacorí de soca-rel.

Guillem Mas (Manacor)

(Diari de Balears, 30-12-07)

Més informació

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS