estelnegre | 23 Setembre, 2007 07:34
En Facerias fou un dels darrers guerrillers anarquistes que van prosseguir el combat acabada la Guerra Civil espanyola. El 30 d'agost de 1957, ara fa cinquanta anys, fou abatut per la policia al barri de Sant Andreu, a Barcelona. Juntament amb Quico Sabaté i Ramon Vila, s'havia convertit en una autèntica obsessió per al règim franquista.
En Face
es deia en realitat Josep Lluís i
Facerias i havia nascut el 6 de gener de 1920 a Barcelona. Petronio,
com
també l'anomenaven, per la seva
elegància, va militar al sindicat de la fusta
de la CNT i a les Joventuts Llibertàries i, en esclatar la
guerra, es va
incorporar a la columna Ascaso, una de les divisions de
milicians formada per
anarquistes i que posteriorment es va convertir en la 28a
divisió de l'Exèrcit
Popular. Fou detingut l'any 1939, en acabar la guerra, a la
retirada de
Catalunya, i fins el 1945 va romandre a diversos camps de
concentració i de
treball. Quan en va sortir en llibertat, es va incorporar a la lluita
clandestina contra el franquisme. Milità al
sindicat d'indústries gràfiques de
la CNT i esdevingué secretari general del Moviment
Ibèric de Resistència,
activitats per les quals tomà a ser detingut l'agost de 1946
i que el tingueren
a la presó fins el juny de 1947.
Reincorporat
a l'organització, va desenvolupar una
intensa activitat com a membre de la comissió pro presos de
la FAI-FIJL i del
comitè de Catalunya de les Joventuts
Llibertàries, i va portar a terme les
primeres accions pròpiament guerrilleres quan, el juliol de
1947, va prendre
part en l'eliminació del confident Eliseu Melis i va dirigir
un atemptat
frustrat contra el cap de la policia político-social de
Barcelona, Eduardo
Quintela.
Lluita armada
A partir
d'aquest moment, Facerias s'abocà
plenament a la lluita armada contra el franquisme. Eren els moments
més
intensos de la lluita guerrillera, que des de 1944 --Ia
mítica invasió de la
Vall d'Aran per guerrillers comunistes-- s 'havia generalitzat
a tot l'estat
espanyol, tot aprofitant el moment de la fi de la guerra
mundial. A partir de
1947 començà la guerra freda i es féu
evident que els aliats no portarien a
terme cap acció contundent contra el règim
franquista. Fou llavors quan el
franquisme va intensificar l'acció repressora
contra els guerrillers.
En aquesta
conjuntura hostil, Facerias, com també
van fer la resta de guerrillers anarquistes, va establir la base
d'operacions
al sud de l'estat francès, des d'on feia viatges
clandestins a Catalunya, per
acomplir accions armades. Fins el 1951, aquestes accions foren
de tres menes:
assassinat de col·laboracionistes i de personalitats
franquistes, atracaments
per a obtenir fons i col·locació d'explosius en
llocs públics. Segons la nota
oficial que va fer pública la premsa l'endemà de
ser assassinat, les activitats
de Facerias havien començat l'octubre de 1947. Entre la
multitud d'accions
comeses hi havia: atracaments al Banc Espanyol de Crèdit,
del carrer de
Mallorca (18 de desembre de 1947); al Banc de Bilbao del mateix carrer
(juny de
1948); a la fàbrica de taulers de Joan Jover a la carretera
del Port (juny de
1948); a més de robatoris a cases d'automòbils i
a l'oficina dels Ferrocarrils
Catalans del carrer de la Diputació; s'hi han d'afegir
encara atracaments a
cases de barrets de Pedralbes i la Via Augusta, els dies 5 i
11 d'agost de
1949; en aquests casos, l'atracament tenia l'avantatge que el
perjudicat
gairebé mai no denunciava el robatori de què era
objecte.
La nota de
premsa esmentada denunciava també el
metrallament de la comissaria de policia de Gràcia, la
col·locació de bombes
als consolats de Bolívia, Brasil i el Perú i la
bomba llançada contra la
comissaria de Llotja, on resultaren ferits 6 policies. En fi, un
reguitzell
d'actuacions que, de fet, caracteritzava les actuacions
guerrilleres d'aquells
anys de la pràctica totalitat de grups guerrillers, del
signe polític o
ideològic que fossin. Perquè es tractava de no
deixar reposar el règim
franquista. Allò que caracteritzava les accions dels grups
anarquistes era l'autonomia
de cada grup guerriller, que només en comptades ocasions
decidien de col·laborar.
1951: l'inici de la fi
A partir de
1951, amb l'evidència que el règim
franquista s'anava consolidant i era acceptat internacionalment, la
majoria
d'organitzacions que havien participat activament en la lluita armada
van optar
per desaparèixer. De fet, la repressió
franquista, sistemàtica i contundent,
també havia afeblit moltíssim els grups
guerrillers. I alguns dels més actius,
com el que encapçalà
Marcel·lí Massana al Berguedà, ja van
abandonar les
armes. Però Facerias --com Quico Sabaté
i Ramon Vila Caracremada-- va
continuar les accions armades, ara molt aïllat a l'interior de
Catalunya, i
obertament desvinculat de la CNT i el moviment llibertari a l'exili,
que
criticà durament l'actitud dels qui mantenien les accions
armades.
En aquest
context hostil, el juny de 1952 va fer un
viatge a Itàlia, on contribuí a crear els grups
anarquistes d'acció proletària.
De fet, fins a 1957 va fer dues llargues estades a Itàlia i
fins i tot es
proposà d'anar a Amèrica. Però el
règim franquista continuava essent el seu
objectiu més important.
L'últim viatge
A mitjan
agost de 1957, després de fracassar una
entesa amb Quico Sabaté per a actuar plegats, com havien fet
temps enrere, va
prendre la decisió de tomar a Barcelona. Va fer el viatge,
des de Tolosa de
Llenguadoc, acompanyat per Luís Agustín Vicente,
el Metralla, un
anarquista murcià amb qui ja havia col·laborat a
Itàlia, i amb l'anarquista
italià Goliardo Fiaschi. Sembla que un fort dispositiu
policíac ja els havia
detectat. A la frontera es feren passar per excursionistes i amb
motxilla i
bicicleta van fer cap fins a Sant Joan de les Abadesses. Mentre el Metralla
agafava el tren a Sant Quirze de Besora, Facerias i Fiaschi van
continuar el
trajecte fins al Tibidabo, on es van refugiar en una cabana, al bosc de
Sant
Medir. Era el dia 27 d'agost. L'endemà eren detinguts
Vicente, al domicili
d'Emilio Tena Gorrita, i Fiaschi, prop del Tibidabo.
Quedava
encara Facerias, que acabà essent víctima
d'una autèntica emboscada policíaca.
Sense saber la detenció dels seus
companys, el dia 30 d'agost, cap a les onze del matí,
s'adreçà a una cita a la
confluència dels carrers del Dr. Urrutia i de Pi i Molist,
davant de la porta
del manicomi de Sant Andreu. Allà fou literalment cosit a
trets per una munió
de policies i guàrdies civils amagats a les finestres i
terrats veïns. En una
acció d'autodefensa ja inútil, encara va tenir
temps de treure una bomba de mà
que portava amagada. Però el seu cos va caure fulminat,
sense vida, cosit per
nou impactes de bala. Hom diu que va acabar essent víctima
d'una delació i
algun testimoni n'inculpa el Metralla, que,
delatant el seu cap, va
poder salvar la vida.
Amb la mort
de Facerias, els representants de la
guerrilla anarquista a Catalunya van quedat limitats a Quico
Sabaté, que morí a
Sant Celoni el 5 de gener de 1960, i Caracremada,
mort en un
enfrontament amb la guàrdia civil prop del castell de
Balsareny l'agost de
1963.
Pelai
Pagès i Blanch
(El Temps, 1.211 / 28-08-07)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |