Ateneu Llibertari Estel Negre

Perdre la guerra, patir la victòria

Repressió i contrarevolució a la Guerra Civil espanyola

L'escrit que segueix té 30 anys i va ser publicat en una revista d'història, L'Avenç, avui desapareguda --existeix actualment la capçalera, però res té a veure amb la revista original. És una transcripció de la intervenció que l'historiador i hispanista anglès Ronald Fraser va tenir en una taula rodona dins el marc d'unes jornades sobre la Guerra Civil organitzades pel Centre de Treball i Documentació, l'any 1977. A partir de testimonis orals recollits al llarg de les intervencions d'aquest autor, l'acumulació de records personals, anècdotes, fets concrets, etc., fan possible una reconstrucció hipotètica del que va ser la repressió franquista durant i després de la guerra civil. Hem corregit alguns errors de l'original.

M'imagino que, preci­sament pel que acaba de dir l'amic i col·lega Southworth, entre el públic no hi ha ningú que no hagi patit els efectes de la repressió franquista. Per tant, no voldria parlar-los dels horrors d'aquella repressió que vostès han patit i que jo només conec a través dels nombrosos testimoniatges reco­llits en el meu treball d'historiador oral. Però hi ha uns amics, aquí, que m'han convençut que aquesta opinió meva no és encertada. Cal recordar­-ho tot i parlar de tot. Bé, ho intentaré, no tot, és clar, però alguna cosa. l ho faré dins un esquema polític, servint­-me d'alguns testimoniatges de Caste­lla la Vella i d'Andalusia. Si es repe­teixen aquí alguns temes tractats ja pel senador Benet i per Southworth, no és accidental. La repressió no és una cosa casual, és l'expressió coerci­tiva de tota una política: militar, social, econòmica, ideològica i cultural. Jo parteixo de la concepció de la guerra civil com la continuació per uns altres mitjans, per adaptar la famosa frase de Clausewitz, de la política interna, o sigui, la política de classes. En aques­ta concepció, la lluita de classes està elevada al nivell de la lluita armada entre classes. Per als sublevats mili­tars i les classes socials que els dona­ren suport, l'oligarquia terratinent i la burgesia, i, en algunes zones, la petita burgesia rural, l'objectiu principal de la sublevació podia resumir-se en po­ques paraules: conjurar el perill de la revolució social, el perill per a la seva propietat, i restablir l'ordre, cosa que venia a dir: reforçar la dominació del capitalisme i permetre una taxa d'a­cumulació més elevada i segura que sota la República.

El difícil d'aquest propòsit era que no es podia enunciar obertament. Gairebé ningú, es pot dir amb confiança, s'aixecava, anava a la guerra amb l'únic fi de defensar el capitalis­me com a tal. Calia camuflar aquesta raó principal sota d'altres, calia crear una ideologia legitimadora. Quan el setembre de 1936 la Junta de Defensa Nacional de Burgos prohibeix tota actuació política i sindical, ho justifica en termes que la política fomentava ambicions personals, fomentava l'anti­patriotisme, permetia als dirigents polítics i sindicals que creixessin a costa del poble que ells mateixos en­verinaven. Només faltava dir, com va dir Franco el 25 de juliol de 1936, en un manifest signat a Tetuan, que l'es­perit revolucionari i inconscient de les masses enganyades i explotades era obra dels agents soviètics.

Ara bé, no n'hi havia prou de prohi­bir l'actuació política i sindical; per aconseguir els seus fins fonamentals calia anihilar les organitzacions obre­res, els sindicats i els partits polítics. No oblidem que la classe posseïdora, que intenta imposar la dominació per la força de les armes, és numèrica­ment minoritària, la qual cosa explica en part que les contrarevolucions ha­gin estat i continuïn essent molt sagnants. Quin millor procediment, doncs, que reprimir no sols els caps visibles d'aquelles organitzacions, si­nó tot quadre mitjà i militant, sembrar . un terror que resti gravat a la ment de qualsevol obrer amb vel·leïtat de pro­testar la seva condició d'explotat.

A través de Southworth hem es­coltat ja algunes paraules de Queipo de Llano. Ara, jo vull citar una altra frase del general Queipo de Llano, que pronuncià per ràdio quatre dies després de la sublevació de Sevilla: "A propòsit de vagues i coaccions, ordeno i mano que tots els qui caiguin en poder de les forces que realitzen coaccions siguin tot seguit passats per les armes. No tingueu por, us autoritzo perquè el mateu com un gos i queda­reu exempts de responsabilitat". Un altre exemple, l'al·locució d'un dels repressors més infames d'Andalusia, el comandant de la Guàrdia Civil, Bruno Ibañez, quan va ser nomenat cap d'ordre públic de Còrdova el se­tembre de 1936: "Sapigueu tots els ha­bitants d'aquesta capital admirable que, posant-me per damunt de tota maldat i covardia, treballaré sense re­pòs perquè no quedi cap traïdor sola­pat que tracti d'entorpir d'alguna ma­nera l'obra admirable que el nostre abnegat exèrcit està realitzant per fer una nació educadora i pròspera, pro­curant igualar-nos amb les nacions més civilitzades, que amb cega fe cristiana, estan plenes d'esperances sense ambicions. Els qui no sentin l'a­mor que tot bon fill ha de tenir per la idolatrada mare pàtria no són dignes de viure-hi i han de marxar o desapa­rèixer per sempre del terreny espa­nyol". De trista memòria a Còrdova, po­dríem comptar moltes coses de Bruno Ibañez, però el que hem d'observar és el llenguatge que fa servir.

Percebem clarament l'aspecte ideo­logicoreligiós que aporta la legitima­ció a la repressió, en la seva finalitat sociopolítica. És prou coneguda la importància de la religió a la zona na­cional i jo no hi insistiré més. Només vull dir una cosa que potser no és tan coneguda. El dia de la Mare de Déu, el 15 d'agost de 1936, va servir de pretext per a un esclat de la repres­sió, si més no, a dues capitals de pro­víncies que jo conegui: Sevilla i Pam­plona. Calia eliminar de la terra santa espanyola unes herbes dolentes, que enverinaven el poble, que per ell ma­teix era bo. Arrencant aquelles her­bes, inhumanes per definició, es res­tabliria allò que era bo, o sigui, la do­minació de la gent d'ordre. Vet aquí el testimoni d'un advocat cordovès que s'allistà el primer dia de la sublevació i que més tard va ingressar a Falange. Anava en columna de Còr­dova a Sevilla en cerca d'armes del general Queipo i a la carretera va en­sopegar amb una dotzena de cadà­vers obrers. Ell i un amic seu, molt creients tots dos, van començar a re­sar un Parenostre. Al camió, els altres els van escoltar amb una estupefacció hostil. "Cal matar tots aquests gossos maleïts", deien. No els entrava al cap que algú pogués resar per un, roig. L'ideològic i religiós, que tant havia fet per aglutinar les capes reaccionà­ries sota la República i al qual, dit si­gui de passada, el Règim tant havia contribuït servia clarament per justifi­car aquesta actitud.

Vegem ara alguns dels efectes de la repressió a la zona franquista, no oblidem que l'efecte psicològic era una de les finalitats perseguides. Un cop vençuda la resistència a Sevilla, ens testimonieja la neboda de José Díaz, secretari general del PCE, la classe obrera sevillana estava total­ment aterrida per la repressió que es desencadenà als primers dies. Molts cadàvers van ser deixats al car­rer i al matí es veia les mares que ploraven els seus marits o fills. La re­sistència no va tornar a sorgir. La ma­re d'aquella senyora, és a dir, la ger­mana de José Díaz, va ser afusellada en circumstàncies dramàtiques el 7 de novembre de 1936, una altra data fatal pel que fa a la repressió en zona franquista, i que correspon a l'inici de l'ofensiva franquista sobre Madrid.

Les dones i la guerra

Els contaré ara la historia del seu assassinat perquè és alliçonadora i perquè, a més, enllaça amb el debat sobre la participació de la dona a la guerra. Aquesta és la història que em va explicar la seva filla.

La mare i una tia de l'aleshores noia que m'explicava això, estaven empre­sonades. Arran de la sublevació de Queipo de Llano havien intentat fugir de Sevilla, però, com que duien sis nens petits entre totes dues, amb prou feines havien pogut arribar als afores, quan van sentir la policia, que deia que mataria algú si les dones no deien on eren. De seguida la dona es presentà: "Aquí no cal matar ningú. Sóc la germana de José Díaz". Les dues se­nyores més grans i la noia van ser con­duïdes a un cinema on s'hi havien tret totes les cadires, però tot i així no hi havia prou lloc per asseure-s'hi atesa la quantitat de dones detingudes. La noia tenia llavors divuit anys i va veu­re com s'enduien companyes seves per afusellar-les. Quan arribava el guardià amb la llista, ens va dir, hi ha­via un pànic espantós però les dones sempre responien quan eren crida­des. La noia va ser interrogada tota una nit i posada en llibertat sense ha­ver comunicat el destí d'alguns cama­rades. La mare i la tia van ser traslla­dades al Convent de Jesús del Gran Poder, que s'havia convertit en presó. Tots els dies la noia els duia menjar. El dia 7 de novembre, el guardià li va dir: "Ves-te'n, noia, ves-te'n, la teva mare ja no necessita cafè". La noia sa­bia què volien dir, amb prou feines va poder tornar a casa. L'endemà va anar a visitar la tia, que havia estat traslladada a una altra presó. La tia li va explicar que els guardians havien vingut a treure-les a totes dues, però el nen de 9 mesos que tenia la tia ha­via començat a plorar espantat. "Dei­xem a aquesta, van dir els guardians, i agafem l'altra". Llavors va començar una discussió entre la mare i la tia. Aquesta volia que se l'emportessin a ella. "Que m'afusellin a mi perquè tu tens més fills que jo". La mare li va respondre. "No, hi vaig jo perquè els teus fills són més petits". I va ser la mare que s'avançà, rebutjà la bena per tapar-li els ulls, va dir que volia morir amb el cap ben alt pel seu ger­mà i només va demanar una sola cosa: que l'afusellessin aviat. Consti que aquesta senyora no pertanyia a cap partit, només creia que els comunis­tes devien ser bons, perquè el seu germà n'era.

La brutalitat de la repressió era tal que certament no va ser la classe obrera l'única atemorida. Vet aquí el testimoniatge d'un republicà liberal de Valladolid, ciutat de trista memòria en aquest aspecte.

La repressió formava part integral de la contrarevolució. Paradoxalment, un fet tan anormal com el terror servia per reforçar l'aparença de la normali­tat ciutadana. Només si semblaves normal, si continuaves fent el mateix de sempre, podies aparèixer per da­munt de tota sospita. L'instint de la pròpia conservació funcionava a ple rendiment. La por a ser afusellat si no denunciaves a un altre, l'esperança de salvar la vida si el denunciaves. Molt més que no pas les venjances personals --que n'hi havia bastants--, era el terror, que contribuïa a la seva pròpia perpetuació.

Era d'esperar que els desafectes a la sublevació es veurien aterrits, però val la pena d'observar l'impacte de la repressió sobre els adherits al Movi­miento. Un industrial, per al qual la Dictadura de Primo de Rivera havia estat l'època daurada, s'alineà del costat de la sublevació des del primer moment. De seguida el va impressio­nar l'enormitat de la repressió.

"Jo no creia que es podia matar com allà es matava --ens deia--. La repres­sió no tenia límits."

Un dia, aquest senyor era davant el Palau Episcopal quan va sortir un fra­re. El capellà del cementiri de Sant Rafael l'esperava.

"¿Quants n'hi ha per aquesta nit?", va demanar el capellà: "Setanta-sis", va respondre l'altre. "Setanta-sis. Oh, Déu meu, és terri­ble!"

I el frare li va respondre al capellà: "Setanta-sis? haurien de ser set-cents". L'industrial va quedar esglaiat.

L'advocat cordovès ja esmentat re­cordava haver vist, cada dia quan sor­tia en columna per prendre algun po­ble, els cadàvers que jeien sota les oliveres, homes i dones, boca amunt, boca avall. Els soterranis del local de la Falange eren com una pilota: s'in­flaven per la tarda i de matinada es ­desinflaven. Mataven a qualsevol sen­se més ni més.

Amb aquestes anècdotes vull assenyalar que es podia repetir en molts altres llocs un fet que potser no hagi estat subratllat massa sovint. La repressió també va funcionar per crear una coherència política i ideolò­gica nova entre els mateixos suble­vats. Demostrava als adherits que la sublevació no anava a ser un senzill canvi de règim polític, com per exemple ho esperava aquest mateix advocat, un cop militar que suspen­dria la Constitució i restabliria l'ordre dins la República. No, la cosa era molt més greu, es tractava d'una contrare­volució, d'un canvi profund en la cor­relació de forces socials, que com­prometia tothom, encara que no ha­gués participat directament en fets de sang. El qui no es rebel·lava oberta­ment en contra, s'implicava tàcita­ment en els fins del Movimiento, per­què qui gosés de rebel·lar-se era un enemic del nou Règim, i com se sap en el cas dels líders del Sindicat Estu­diantil Tradicionalista (A.E.T.), que es rebel·laren contra la unificació decretada per Franco, el Règim no va dub­tar de reprimir els seus mateixos adherits quan ho va creure necessari.

Vegem un cas concret del funcio­nament del procés en un capellà de Valladolid. S'adherí de seguida a la sublevació perquè anava a restablir l'ordre i el respecte a la religió. En els primers moments va fer el que va po­der per ajudar l'exèrcit, però ben aviat, ens diu, "la majoria del clergat es va retirar. Els assassinats eren to­talment injustificats. Encara pitjor, els qui els ordenaren, si no els van come­tre, eren persones que van sortir en defensa de la sublevació amb els seus escapularis i que declararen que el Moviment era una Croada. Es van co­metre assassinats en nom de la religió".

Aquest senyor, que es creu crític del clergat baix-castellà, opinava que llevat d'alguns bisbes, el clergat com­partia la seva opinió.

Més tard, és clar, van tornar a abo­nar clarament el règim franquista, pe­rò jo estic parlant ara dels primer mo­ments. Tanmateix, aquest capellà tampoc no va sortir en contra de la repressió.

"No vam poder --es disculpa--. ¿A qui podíem acusar? Els assassinats es van cometre anònimament, no hi ha­via assassins als quals assenyalar amb el dit; però a més, en aquells mo­ments apassionats, protestar hauria equivalgut a declarar-se al costat de l'enemic."

No crec que calgui fer més comen­taris, però de passada vull observar que, l'investigador en terres castella­nes, ensopegarà sovint amb anècdo­tes de capellans, rectors que salvaren els seus feligresos de la repressió.

Al meu llibre en conto un cas concret:

S'ha dit sovint, i amb raó, que la re­pressió era metòdica i organitzada en comparació amb el que existia en el camp republicà; però jo vull assenya­lar que també va ser arbitrària i pre­cisament per això era encara més te­mible, ¿qui sabia si no seria la seva pròxima víctima, especialment als primers temps?

Un fiscal de l'audiència de Madrid que es trobava a Còrdova ens va ex­plicar el cas d'un señorito cordovès que era molt conegut per la seva actuació en la repressió. Un dia, aquest señorito s'assabenta que estan portant en un camió cap al cementiri, per afusellar-lo, un seu amic. Agafa el cotxe i arriba a l'alçada del camió i l'atura. "Baixi'm aquest home", li diu al cap de la guàrdia. "No pot ser", diu aquest. "He de dur divuit cadàvers --així ho va dir, cadàvers, i no presos­-- al cementiri." Llavors, el señorito va agafar algú que passava per allí, el va ficar al camió i va fer que el seu amic baixés. l a aquell pobre home l'afuse­llaren amb els altres. Aquesta anèc­dota se l'explicà al fiscal el mateix señorito, molt amic, d'altra banda, de Bruna Ibáñez.

No vull dir amb això que aquestes coses passessin sovint, però l'arbitra­rietat també hi jugava un paper. Si hem de ser sincers, cal dir que hi va haver persones que protestaren i que fins i tot van dur les protestes a l'auto­ritat suprema, Franco. I també cal dir que les notícies de la repressió a la zona republicana, notícies sovint exa­gerades, com era d'esperar, però no sempre, tenien un paper legitimador. Cal subratllar que la repressió a la zo­na franquista no va ser una resposta a la repressió a la zona republicana. En una zona com en l'altra, va començar immediatament després de la suble­vació, com a resultat de la lluita arma­da de classes.

És coneguda la protesta d'Unamu­no. També va protestar Eugenio Vega Latapie, director d'Acción Española, la revista monàrquica. Una vegada va anar amb Pemán a visitar Franco i aprofitaren l'ocasió per deplorar la repressió que desprestigiava els fins del Movimiento. "Franco no em va fer cas", ens diu. "Pel que feia a la repres­sió, sabia ben bé el que passava i no l'importava gens. Quan més tard, amb l'informe que jo li vaig fer, Pemán va anar a protestar a Franco perquè ha­via deixat sota pena de mort milers de presos un any o més, Franco li explicà que calia fer-ho perquè així podien ser intercanviats per presos que es trobaven en les mateixes circumstàn­cies a la zona republicana". Així va justificar-ho, però és prou conegut que hi va haver molt pocs intercanvis durant la guerra. A més, quan s'acaba la guerra, la pràctica continuava exactament com abans. "Franco de­mostrava", ens diu Vegas Latapie, "la freda crueltat per la qual era ben co­negut a la Legió". No cal fer cap co­mentari.

Incògnites

Aquestes reflexions ens porten a un dels fets socials interessants, o potser més interessants, de la guerra, a sa­ber: ¿Per què la pagesia castellana, navarresa, gallega, etc., dóna suport al bàndol que objectivament no re­presenta els seus interessos socials i econòmics? El petit pagès castellà lluita per defensar els interessos dels terratinents bladers i remolatxers que l'exploten. Com deia abans, els interessos profunds de la sublevació no podien enunciar-se obertament. Molt pocs, i entre ells cap pagès, podem suposar, lluitarien pel capitalisme tot sol. Hi havia moltes altres justifica­cions ideològiques i no és aquest el lloc per endinsar-nos en aquest tema, que també tracto al meu llibre. Però volia assenyalar una cosa. Tot i que aquesta pagesia no anava a la guerra . sota coacció directa dels militars, com, de vegades, es pretenia a la zo­na republicana, el fet d'existir l'estat de guerra i la disciplina militar, el fet de la repressió, feia que existissin po­ques possibilitats serioses per evitar la crida a files. Els reclutes sabien que, en cas de desertar, la repressió podia repercutir sobre les seves famí­lies. Conec un senyor republicà sal­mantí que, malgrat tenir doble nacio­nalitat, va preferir lluitar en el bàndol franquista més que no pas córrer el risc de represàlies contra el seu pare.

Vull assenyalar també, de passada, molt ràpidament un altre efecte importantíssim de la repressió. No van sorgir focus de resistència a la re­raguarda, ni focus guerrillers. La absència de guerrillers, al país que inventà la paraula, és una de les llacu­nes més destacables de la guerra. No es pot retreure la, culpa únicament a la repressió. Va tenir les seves causes principals a la zona republicana, en la manera que es plantejà la forma de prosseguir la guerra. Però, ¿com po­dem dubtar que la repressió va actuar en contra del sorgiment d'aquesta lluita?

Si m'ho permeteu, vull acabar amb una última anècdota. És de la post­guerra, però, al meu parer, és ben ex­pressiva de tot el que he dit. Un se­nyor republicà, estudiant al comença­ment de la guerra, i oficial de l'estat major de l'exèrcit popular durant la contesa, sortia de la presó, on havia passat set anys, nou mesos dels quals sota condemna de mort. Abans de sortir, va demanar al capellà de la presó, al qual havia arribat a conèi­xer, que li respongués una pregunta. ¿Per què, si no havia matat ni robat ningú, per què havia hagut de passar tants anys- a la presó? La resposta, li va dir el capellà, era ben senzilla: "el mateix m'hauria pogut passar a mi, si el resultat de la guerra hagués estat el contrari. El teu bàndol va perdre, i la resta, si has matat o has robat, no té importància. Molts dels que s'han ta­cat de sang, viuen, i molts dels qui no van fer res, han estat afusellats. Has passat set anys a la presó perquè vas perdre la guerra".

Ronald Fraser

(L'Avenç, 81 / Abril 1985)