Administrar

«El canó d'un tal Torres», per Francesc Valls [sobre el llibre «El dia de les sirenes»]

estelnegre | 27 Juliol, 2007 04:43

«El canó d'un tal Torres», per Francesc Valls [sobre el llibre «El dia de les sirenes»]

Joan Sans i Sicart

El dia de les sirenes. El triomf anarquista el 19 de juliol de 1936

Pagès editors. 159 pàgines. 12,48 euros

Joan Sans i Sicart, a la dreta, amb dos companys, fotografiats a Tolosa

D'on van sortir les armes que van derrotar els sediciosos el 19 de juliol de 1936? Per què tots els fogoners van fer sonar les sirenes de les fàbriques a l'hora que els militars se sublevaven? Joan Sans i Sicart (Barcelona, 1915) destacat militant de l'anarquisme ibèric, que fou secretari de Frederica Montseny, dóna respostes tot expli­cant a El dia de les sirenes l'experièn­cia revolucionària d'un jove idealista.

La tradició familiar feia previsibles les inquietuds de Joan Sans. Un germà del seu avi havia perseguit carlins pel Montseny juntament amb un Milans del Bosch (quan els Milans del Bosch eren liberals i no lliberticides). L'avi vivia a Sant Feliu de Guíxols. Era repu­blicà federal i gran anticlerical. Deia que s'estimava tant els capellans que "d'un n'hauria fet dos". El seu pare va crear un setmanari, Palmàrium, orien­tat bàsicament contra la Lliga. Arnès, era francmaçó i amic de Joan Peiró. Amb aquestes credencials era previsi­ble que Sans, mestre racionalista i cam­pió d'atletisme, fos el candidat ideal per participar en totes les activitats re­volucionàries d'aquells convulsos anys trenta.

La singularitat de la trajectòria il·lustrada del jove Sans el converteix en un cas culturalment excepcional. Però no és així ideològica ni vitalment. L'autor s'erigeix en la veu dels anònims, dels obrers de les fàbriques i de les barricades, aquells que no encaixen en l'imaginari del conservadorisme cata­lanista. Com l'artiller Torres. Segons que explica Sans, quan el general Go­ded estava assetjat pels anarquistes i guàrdies d'assalt a Capitania General el 19 de juliol, el general Aranguren, cap de la Guàrdia Civil que es va man­tenir lleial a la República i al president Companys, va comminar-lo a què es rendís o continuaria atacant "nuestra artilleria". "Nuestra artilleria" era un canó capturat pels anarquistes als sedi­ciosos i que disparava i servia un tal Torres, obrer metal·lúrgic.

Com el tal Torres, molts altres ciu­tadans revolucionaris havien sortit al carrer aquell 19 de juliol. El pes principal d'aportació d'homes i militants corresponia a la CNT. El sindicat havia donat la consigna als fogoners de les fàbriques perquè totes les sirenes fes­sin ensordir a la mateixa hora les oïdes dels sublevats. Els obrers havien de fer tota la por possible, perquè l'enemic ja estava secularment acostumat a fer-ne. La CNT, sosté optimistament Sans, s'havia preparat a consciència.

Així, en col·laboració amb Esquerra Republicana badalonina --segons Sans, "menys aburgesada" per contacte obrer que la resta del partit-- van desenterrar del cementi­ri nou de Badalona 7.000 fusells que els Escamots de Dencàs no van arri­bar a utilitzar el 6 d'octubre de 1934. Les armes van servir durant els com­bats per fer rendir la caserna del bar­celoní barri de Sant Andreu, seu del 7è. Regiment d'artilleria lleugera.

En l'aventura al carrer, segons Sans, nomès van poder comptar amb els guàrdies d'assalt. Insisteix i reitera que la guàrdia civil va tenir un paper irrellevant per sufocar la rebel·lió. No és un llibre que doni lliçons d'història. És per compartir el que quedi d'aquell Fum de fàbrica que respirava Salvat-Papasseit.

Francesc Valls

(El País / Quadern, 1.222 / 26-07-07)

Aquest article en pdf

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS