Administrar

Trenta aniversari de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona

estelnegre | 23 Juliol, 2007 13:59

Trenta aniversari de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona

Un estiu vermell i negre

Les Jornades Llibertàries es van celebrar a BCN avui fa 30 anys i van atraure unes 600.000 persones

El Saló Diana i el parc Güell en van ser els grans escenaris

Assemblea al parc Güell

Fa exactament 30 anys, Barcelona era una ciutat llibertària. Els dies 22, 23, 24 i 25 de juliol de l'any 1977, el Saló Diana, al carrer de Nou de la Rambla, i el parc Güell, es van convertir en els pols principals de les Jornades Llibertàries, un esdeveniment a cavall entre el happening i el debat polític i social en què van participar unes 600.000 persones, la majoria joves que començaven a descobrir-ho gairebé tot.

Feia dos anys que Franco havia mort al llit. El president Adolfo Suárez embastava els Pactes de la Moncloa, Madrid encara estava noquejat pels assassinats al gener, a mans de l'extrema dreta, de set advocats laboralistes vinculats al PCE al seu despatx d'Atocha. A Barcelona, la Rambla cremava gairebé cada dia en un ambient on regnaven els sevillans Nazario i Ocaña, que es disfressaven de Massiel amb bossa i penjolls i s'estaven acostumant a anar a comissaria detinguts per escàndol públic.

Grupuscles

Els joves llegien Makoki, quedaven a Zeleste, el de Plateria; als drugstores del Liceu i del passeig de Gràcia que tancaven de matinada; a L'enagua o al Pastís. També militaven en grupuscles al marge del PSUC hegemònic, que els mirava per sobre de l'espatlla: hi havia trostkos, maoistes, leninistes, escissions d'escissions. Els d'Ajoblanco contra els d'El Viejo Topo. El 1973 va tenir lloc el primer gran concert de rock. Els components de King Crimson van haver de tocar desterrats a Granollers perquè es temien aldarulls si actuaven a Barcelona. Molta gent va tornar a casa a peu, a la matinada. I encara encongia el cor l'execució a la presó Model de Salvador Puig Antich el dia 2 de març del 1974.

El 76 s'havia constituït l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, molt activa, i el 2 de juliol del 77 a Montjuïc s'havia celebrat un míting monstre amb unes 300.000 persones reunides per escoltar la vella cenatista i antiga ministra de la República Frederica Montseny, que no donava crèdit al que veia. Abundaven els mítings, les càrregues policials i també els enfrontaments amb l'extrema dreta. Començaven a arribar notícies sobre el feminisme nord-americà, sobre els panteres negres i sobre les comunes. Viure era barat; el consum es desconeixia. Viatjar a l'Índia, gairebé una obsessió i el Magic Bus rumb a Kàtmandu, una cosa tan mítica com trepitjar el Voldelpark d'Amsterdam. Els joves convertien en un heroi el líder de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) Buenaventura Durruti, segons el biopic de l'assagista Hans Magnus Enzensberger El corto verano de la anarquía, que va publicar amb Las cuatro tesis de Mao l'editorial Anagrama.

En aquest context complex, ple de sobresalts, es van coure les Jornades Llibertàries, de les quals no queden gaires testimonis fotogràfics i una única sèrie documental filmada per Vídeo Nou que es pot veure actualment al Macba. Pepe Ribas, director de la revista llibertària independent Ajoblanco, recorda molt bé aquells dies calorosos. Autor de Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad (RBA), és pràcticament l'únic que ha escrit sobre les jornades, al marge de les publicacions de tipus alternatiu, ja que la Barcelona contracultural no desperta excessiu interès en el món de la historiografia acadèmica.

Ribas assegura que el més important van ser els debats sobre com s'havia d'organitzar el moviment llibertari celebrats al Saló Diana a instàncies de grups llibertaris on militaven Rafael Poch, Andrés Grima o Francesc Bellmunt, cenatistes com Luis Andrés Edo, als quals es van sumar gent del teatre com Carlos Lucena i Mario Gas. Van venir estrangers com Daniel Cohn-Bendit, Danny El Rojo, l'heroi del maig francès de la Sorbona, que anava i venia atònit.

Debat inconclús

"Va ser l'última oportunitat de crear una democràcia diferent. El gran debat no es va acabar, contràriament el nacionalisme, que llavors era minoritari, no hauria funcionat", opina Ribas. "En aquella època un teatrer muntava sense tenir ni un duro Joglars o Comediants i ara se'n va a TV3 a fer una telenovel.la. Tot es feia sense diners, muntant xarxes, innovant, sense tecnologies però amb molt talent i creativitat. Sorprèn l'anticipació de tota aquella gent", afegeix.

Durant les jornades, als escenaris del parc Güell, més lúdics i frescos de nit, Sisa declamava Los angelitos negros, Ocaña es passava de la ratlla i es pixava a l'escenari, corrien els pamflets amb la A envoltada d'un cercle i van arribar els pioners de l'ecologia, que van construir un molí de vent alternatiu. "Jo de tot allò en destaco la pau, l'harmonia i la llibertat. Al parc molta gent va fer l'amor per primera vegada. Els dels instituts es van estrenar allà, però amb un pudor molt gran. Hi va haver tota una barreja d'ecologia, feminisme i educació que no ha tornat a repetir-se", diu Ribas.

Però el curt estiu de l'anarquia va durar molt poc. Ribas explica que un dia el periodista Ramon Barnils, que acostumava a portar gavardina, es resguardava de la pluja en un portal quan un home estrany li va donar un sobre amb 10.000 pessetes a l'interior. Mentrestant, uns joves trencaven vidres al crit de "Visca el PCI". Els provocadors i els infiltrats van radicalitzar la situació. I el tenebrós cas Scala va posar el colofó a la Barcelona negre-i-vermella.

Rosario Fontanova (Barcelona)

(El Periòdic de Catalunya, 22-07-07)

Aquest article en pdf

***

L'estiu llibertari

Fa trenta anys del multitudinari míting de la CNT a Montjuïc i de les Jornades Llibertàries Internacionals del Parc Güell i del Saló Diana

Sessió de debat al Saló Diana

El juliol del 1977 va ser especial. Sorgits de les catacumbes de la repressió i provinents de diferents sectors socials, milers de llibertaris van protagonitzar alguns dels esdeveniments més espectaculars de la Transició democràtica. El primer va ser el multitudinari míting de Montjuïc, en què la reunificada i renascuda CNT va reunir centenars de milers de persones, 100.000 segons la Guàrdia Urbana, 300.000 segons els organitzadors. La segona convocatòria popular van ser les Jornades Llibertàries Internacionals, dividides entre els actes del Parc Güell i els del Saló Diana, del Barri Xino. Les Jornades havien estat convocades també per la CNT i per la revista Ajoblanco, capçalera que en aquells moments tenia una difusió molt superior a la que poden tenir la majoria dels diaris actuals, quan no era prohibida pels censors.

Tots dos esdeveniments van aplegar diferents sectors de la societat, artistes, obrers, estudiants, intel·lectuals i, fins i tot, una àmplia representació de vells militants llibertaris d'abans de la guerra. Després d'una última clandestinitat protagonitzada per les organitzacions comunistes, especialment el PSUC i el PCE, els llibertaris van renéixer amb força, auspiciats per un desig d'alliberament que reivindicava no tan sols ideals anarquistes clàssics sinó d'altres, amb nexes amb la contracultura, el pop i les restes del hippisme, especialment actiu a Catalunya, a les Balears i a les principals ciutats del l'Estat.

El míting de Montjuïc va servir per mostrar la força de la veterana CNT, però també va evidenciar el divorci entre les generacions de l'exili i les de l'interior. Les intervencions estel·lars de Josep Peirats, de Frederica Montseny i de Juan Gómez Casas van tenir lectures dispars entre la nombrosa assistència a l'acte. Les Jornades, tal com recorda el tríptic de la convocatòria, es produïen quan la CNT es trobava desbordada davant l'allau d'afiliació massiva. Els actes teatrals, el cinema i la música es van alternar amb els debats i les taules rodones sobre l'antimilitarisme, l'ecologia, la sexologia, el feminisme, l'ensenyament i les combinacions entre oci, joc i treball. Entre els participants, cal destacar Emma Cohen, Fernando Fernán-Gómez, Juanjo Puigcorbé, Mario Gas, Comediants, Pau Riba, Sisa, la Dharma, Daniel Cohn-Bendit, Ramon Muns, Marina Rossell, la Plateria i un llarg etcètera.

Aquest aniversari coincideix amb la publicació de dos llibres de memòries fonamentals de Luis Andrés Edo i de José Ribas, el primer, dirigent anarquista heterodox, i el segon, ànima d'Ajoblanco. L'estiu llibertari seria fagocitat a la tardor. Somni i malson.

David Castillo

(Avui, 23-07-07)

Aquest article en pdf

Escriu-nos

Comentaris

  1. SALO DIANA

    EL SALO DIANA NUNCA ESTUVO EN LA CALLE NUEVA DURANTE QUINCE AÑOS PASE TODAS LAS MAÑANAS POR DELANTE DIRECCION AL COLEGIO Y ESTAVA EN CALLE SAN PABLO FRENTE A LA PASTELERIA MAOMA Y EL BAR LA PIEDRA

    NANY | 24/09/2014, 14:07
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS