estelnegre | 23 Juliol, 2007 13:59
Un estiu vermell i negre
Les Jornades
Llibertàries es van celebrar a BCN avui
fa 30 anys i van atraure unes 600.000 persones
El Saló Diana i el parc Güell en van ser els grans escenaris
Fa exactament 30
anys, Barcelona era una ciutat llibertària.
Els dies 22, 23, 24 i 25 de juliol de l'any 1977, el Saló
Diana, al carrer de
Nou de la Rambla, i el parc Güell, es van convertir en els
pols principals de
les Jornades Llibertàries, un esdeveniment a cavall entre el
happening i
el debat polític i social en què van participar
unes 600.000 persones, la
majoria joves que començaven a descobrir-ho
gairebé tot.
Feia dos anys que
Franco havia mort al llit. El president
Adolfo Suárez embastava els Pactes de la Moncloa, Madrid
encara estava noquejat
pels assassinats al gener, a mans de l'extrema dreta, de set advocats
laboralistes vinculats al PCE al seu despatx d'Atocha. A Barcelona, la
Rambla
cremava gairebé cada dia en un ambient on regnaven els
sevillans Nazario i
Ocaña, que es disfressaven de Massiel amb bossa i penjolls i
s'estaven
acostumant a anar a comissaria detinguts per escàndol
públic.
Grupuscles
Els joves llegien Makoki,
quedaven a Zeleste, el de
Plateria; als drugstores del Liceu i del passeig de
Gràcia que tancaven
de matinada; a L'enagua o al Pastís. També
militaven en grupuscles al marge del
PSUC hegemònic, que els mirava per sobre de l'espatlla: hi
havia trostkos,
maoistes, leninistes, escissions d'escissions. Els d'Ajoblanco
contra
els d'El Viejo Topo. El 1973 va tenir lloc el primer
gran concert de
rock. Els components de King Crimson van haver de tocar desterrats a
Granollers
perquè es temien aldarulls si actuaven a Barcelona. Molta
gent va tornar a casa
a peu, a la matinada. I encara encongia el cor l'execució a
la presó Model de
Salvador Puig Antich el dia 2 de març del 1974.
El 76 s'havia
constituït l'Assemblea de Treballadors de
l'Espectacle, molt activa, i el 2 de juliol del 77 a Montjuïc
s'havia celebrat
un míting monstre amb unes 300.000 persones reunides per
escoltar la vella
cenatista i antiga ministra de la República Frederica
Montseny, que no donava
crèdit al que veia. Abundaven els mítings, les
càrregues policials i també els
enfrontaments amb l'extrema dreta. Començaven a arribar
notícies sobre el
feminisme nord-americà, sobre els panteres negres i sobre
les comunes. Viure
era barat; el consum es desconeixia. Viatjar a l'Índia,
gairebé una obsessió i
el Magic Bus rumb a Kàtmandu, una cosa tan mítica
com trepitjar el Voldelpark
d'Amsterdam. Els joves convertien en un heroi el líder de la
FAI (Federació
Anarquista Ibèrica) Buenaventura Durruti, segons el biopic
de l'assagista Hans Magnus
Enzensberger El corto verano de la anarquía,
que va publicar amb Las
cuatro tesis de Mao l'editorial Anagrama.
En aquest context
complex, ple de sobresalts, es van coure
les Jornades Llibertàries, de les quals no queden gaires
testimonis fotogràfics
i una única sèrie documental filmada per
Vídeo Nou que es pot veure actualment
al Macba. Pepe Ribas, director de la revista llibertària
independent Ajoblanco,
recorda molt bé aquells dies calorosos. Autor de Los
70 a destajo. Ajoblanco
y libertad (RBA), és pràcticament
l'únic que ha escrit sobre les jornades,
al marge de les publicacions de tipus alternatiu, ja que la Barcelona
contracultural no desperta excessiu interès en el
món de la historiografia
acadèmica.
Ribas assegura que el
més important van ser els debats sobre
com s'havia d'organitzar el moviment llibertari celebrats al
Saló Diana a
instàncies de grups llibertaris on militaven Rafael Poch,
Andrés Grima o
Francesc Bellmunt, cenatistes com Luis Andrés Edo, als quals
es van sumar gent
del teatre com Carlos Lucena i Mario Gas. Van venir estrangers com
Daniel
Cohn-Bendit, Danny El Rojo, l'heroi del maig
francès de la Sorbona, que
anava i venia atònit.
Debat inconclús
"Va ser
l'última oportunitat
de crear una democràcia diferent. El gran debat no es va
acabar, contràriament
el nacionalisme, que llavors era minoritari, no hauria funcionat", opina Ribas. "En aquella època un teatrer muntava
sense tenir ni un duro Joglars o Comediants i ara se'n va a TV3 a fer
una
telenovel.la. Tot es feia sense diners, muntant xarxes, innovant, sense
tecnologies però amb molt talent i creativitat.
Sorprèn l'anticipació de tota
aquella gent", afegeix.
Durant les jornades,
als escenaris del parc Güell, més
lúdics i frescos de nit, Sisa declamava Los
angelitos negros, Ocaña es
passava de la ratlla i es pixava a l'escenari, corrien els pamflets amb
la A
envoltada d'un cercle i van arribar els pioners de l'ecologia, que van
construir un molí de vent alternatiu. "Jo
de tot allò en destaco la pau, l'harmonia i la llibertat. Al
parc molta gent va
fer l'amor per primera vegada. Els dels instituts es van estrenar
allà, però
amb un pudor molt gran. Hi va haver tota una barreja d'ecologia,
feminisme i
educació que no ha tornat a repetir-se", diu
Ribas.
Però el
curt estiu de l'anarquia va durar molt poc. Ribas
explica que un dia el periodista Ramon Barnils, que acostumava a portar
gavardina, es resguardava de la pluja en un portal quan un home estrany
li va
donar un sobre amb 10.000 pessetes a l'interior. Mentrestant, uns joves
trencaven vidres al crit de "Visca el PCI". Els provocadors i els
infiltrats van radicalitzar la situació. I el
tenebrós cas Scala va posar el
colofó a la Barcelona negre-i-vermella.
Rosario Fontanova
(Barcelona)
(El Periòdic de Catalunya, 22-07-07)
***
L'estiu llibertari
Fa trenta anys del multitudinari míting de la CNT a Montjuïc i de les Jornades Llibertàries Internacionals del Parc Güell i del Saló Diana
El juliol del 1977 va
ser especial. Sorgits de les
catacumbes de la repressió i provinents de diferents sectors
socials, milers de
llibertaris van protagonitzar alguns dels esdeveniments més
espectaculars de la
Transició democràtica. El primer va ser el
multitudinari míting de Montjuïc, en
què la reunificada i renascuda CNT va reunir centenars de
milers de persones,
100.000 segons la Guàrdia Urbana, 300.000 segons els
organitzadors. La segona
convocatòria popular van ser les Jornades
Llibertàries Internacionals,
dividides entre els actes del Parc Güell i els del
Saló Diana, del Barri Xino.
Les Jornades havien estat convocades també per la CNT i per
la revista Ajoblanco,
capçalera que en aquells
moments tenia una difusió molt superior a la que poden tenir
la majoria dels
diaris actuals, quan no era prohibida pels censors.
Tots dos
esdeveniments van aplegar diferents sectors de la
societat, artistes, obrers, estudiants, intel·lectuals i,
fins i tot, una
àmplia representació de vells militants
llibertaris d'abans de la guerra.
Després d'una última clandestinitat
protagonitzada per les organitzacions
comunistes, especialment el PSUC i el PCE, els llibertaris van
renéixer amb
força, auspiciats per un desig d'alliberament que
reivindicava no tan sols
ideals anarquistes clàssics sinó d'altres, amb
nexes amb la contracultura, el
pop i les restes del hippisme, especialment actiu a Catalunya, a les
Balears i
a les principals ciutats del l'Estat.
El míting
de Montjuïc va servir per mostrar la força de la
veterana CNT, però també va evidenciar el divorci
entre les generacions de
l'exili i les de l'interior. Les intervencions estel·lars de
Josep Peirats, de
Frederica Montseny i de Juan Gómez Casas van tenir lectures
dispars entre la
nombrosa assistència a l'acte. Les Jornades, tal com recorda
el tríptic de la
convocatòria, es produïen quan la CNT es trobava
desbordada davant l'allau
d'afiliació massiva. Els actes teatrals, el cinema i la
música es van alternar
amb els debats i les taules rodones sobre l'antimilitarisme,
l'ecologia, la
sexologia, el feminisme, l'ensenyament i les combinacions entre oci,
joc i
treball. Entre els participants, cal destacar Emma Cohen, Fernando
Fernán-Gómez, Juanjo Puigcorbé, Mario
Gas, Comediants, Pau Riba, Sisa, la
Dharma, Daniel Cohn-Bendit, Ramon Muns, Marina Rossell, la Plateria i
un llarg
etcètera.
Aquest aniversari
coincideix amb la publicació de dos
llibres de memòries fonamentals de Luis Andrés
Edo i de José Ribas, el primer,
dirigent anarquista heterodox, i el segon, ànima d'Ajoblanco. L'estiu llibertari seria
fagocitat a la tardor. Somni i
malson.
David Castillo
(Avui, 23-07-07)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
EL SALO DIANA NUNCA ESTUVO EN LA CALLE NUEVA DURANTE QUINCE AÑOS PASE TODAS LAS MAÑANAS POR DELANTE DIRECCION AL COLEGIO Y ESTAVA EN CALLE SAN PABLO FRENTE A LA PASTELERIA MAOMA Y EL BAR LA PIEDRA