estelnegre | 20 Juliol, 2007 08:43
El seu nom surt a les llistes dels assassinats al camp d’extermini de Mauthausen. Però Antoni Ballesta (Albatera, 1910) va sobreviure a aquells quatre anys terribles. I explica ara en aquest reportatge el perquè i el com de l’equívoc
Antoni
Ballesta va veure el seu nom escrit en aquella llista. I el fet
devia impressionar, perquè allà hi quedaven
referits, ordenats alfabèticament,
els alacantins assassinats als camps de concentració que el
règim de l’Alemanya
nazi va dreçar i mantenir durant anys per executar un
sinistre pla d’extermini.
La revista Canelobre publicava
la llista, que la família Ballesta guarda entre papers i
records; la mateixa
llista terrible que ja havia ordenat Montserrat Roig al seu
imprescindible Els catalans als camps nazis.
Les dades,
d’aparença freda, descriuen el drama:
“Baix Segura. Albatera. Ballesta
Martínez, Antoni, 11.12.10. St. XI-B 87328 27.1.41 M 5827
29.3.41 G 11181
†3.9.42 G”. És a dir: Antoni Ballesta
Martínez, nascut l’11 de desembre del
1910 a Albatera, comarca del Baix Segura; procedent de l’stalag (camp de presoners) XI-B, on tenia
el número 87328; fou
traslladat el 27 de gener del 1941 a Mauthausen, amb el
número 5827 i, d’allà,
a Gussen (kommando de Mauthausen),
el
29 de març del mateix 1941, amb el número 11181.
Va morir a Gussen el 3 de
setembre del 1942.
Antoni
Ballesta arronsa les espatlles, quan algú li recorda que el
seu
nom és en aquella llista. Les dades oficials el donen per
mort i ell manté
l’esperit i el cervell tan lúcids, a noranta-set
anys, que veure’l i
escoltar-lo fa estremir. Es mira els visitants amb voluntat de
benvinguda i
explica que, com poden comprovar, continua ben viu. Però no
riu, quan fa notar
l’evidència. Ell és viu i uns altres
no. Tampoc Rafael Millà, amb qui es va
intercanviar el nom, fa tants anys, en un d’aquells camps
terribles; l’home que
van assassinar un 3 de setembre. Qui gosaria riure, per tant?
Treball, amor i guerra
La vida
d’Antoni Ballesta té una
seqüència que, d’entrada, difereix ben
poc de tants i tants infants nascuts en famílies
treballadores, a la primeria
del segle XX: fill de pares guardabarreres, va créixer arran
de les vies del
tren, seguint el periple dels destins paterns, amb la
memòria dels llums d’oli
encesos, de nits, perquè el maquinista
comprengués que tenia via lliure; va
començar a treballar a poc més de vuit anys
perquè, essent onze germans (“però
en van morir tres, de malalties infantils”), “calia
guanyar-se el pa”. A més,
hi havia el cas del germà gran, “que va tenir
meningitis i va perdre una mica
la raó”. I Antoni, que recorda haver anat a escola
dos hiverns (i la vara de
pegar del mestre, també), va treballar a les filatures de
Crevillent, en una
fàbrica de xocolata prop d’Elx, a la Cros
d’Alacant, embalant productes químics,
i a l’estació del ferrocarril, carregant sacs i
caixes i tot allò que
convingués.
Quan va
tenir “l’edat militar” se’l van
emportar al Marroc. I explica
Antoni Ballesta que a la mili s’ho va passar molt
bé: “És potser el millor any
de la meua vida, des de tots els punts de vista.” I si
algú se n’estranya, ell
s’explica: tenia llibertat, estava sol...
(“és que a casa érem
tants...!”) i hi
va “aprendre molt”. Aquesta, de fet, ha estat una
obsessió tot al llarg de la
seua intensa vida: la fam de coneixements. Després, per
exemple, caminant pels
pobles d’Extremadura o Castella com a membre de la Guardia
Nacional Republicana
(el nom que va rebre la Guàrdia Civil a la part no revoltada
de l’estat
espanyol), mai no es va estar de preguntar “com vivien, com
era la vida allà,
abans...”. I ho explicita: “Jo no he fet res
més que aprendre coses, a la
guerra. Algunes de desagradables, però no totes.”
Antoni tenia facilitat per a
fer amics i en aquest do, probablement, rau una de les claus de la seua
supervivència.
Enmig de la
guerra, el 1937, Antoni Ballesta es va casar. Amb Maria
Iborra –Marieta o Maruja, també. Van estar junts
un temps a Navalmorales
(Toledo) i després ella se’n va tornar a Alacant.
A Antoni el van destinar a
Barcelona, on va dur a terme tasques de vigilància
(“de coses militars
–especifica–, jo en feia poques”). I ja
no es van tornar a veure mai més.
A la línia Maginot
El 10 de
febrer de 1939 va travessar la ratlla per la Cerdanya. “Ens
van
dir: prepareu-vos, que ens n’anem. I ja va estar.”
Van anar resseguint el Segre
i la carretera, caminant de nit i dormint de dia, arrecerats com podien
dels
bombardeigs. No s’està de reconèixer
que va passar por, “com a tota la guerra”.
“Però –hi afegeix tot seguit–
la por després s’oblida.”
En passar
la frontera per la Guingueta, els van desarmar. I va
començar
el segon periple. El més trist. El van recloure,
d’entrada, al camp de
Setfonts, al Llenguadoc. Antoni Ballesta en recorda l’espai
desolat, el
fanguissar, la construcció de les barraques que els van
donar “una vida una
mica normal”, el menjar que preparava a “Paco el
barber” –un amic del seu germà
i “l’únic que tenia diners,
allà”– i, malgrat tot, potser
perquè “l’home
s’acostuma de seguida a la desgràcia, encara que
semble impossible”, la dèria
d’aprofitar el temps i “adquirir un
coneixement”: “Hi havia un noi català
que
ens ensenyava idiomes, en grups de vuit o deu. Amb una pedra que
marcava i feia
de guix, jo hi vaig aprendre francès.”
D’aquesta
manera, quan se’l van endur cap a la línia Maginot
–el sistema
de fortificacions construït a la frontera entre
l’estat francès i l’alemany–,
explica Antoni Ballesta, no sense un pic d’orgull,
“ja era intèrpret”.
I
allà –a més de traduir tot
allò que calgués per als companys– va
fer
de paleta, construí trinxeres i casamates (petites
fortificacions blindades
pensades sobretot per a protegir-hi l’armament pesant),
posà filferrades... tot
“el que ens manaven de fer”. Tal com explica Josep
Miquel Santacreu, professor
d’Història Contemporània de la
Universitat d’Alacant –l’investigador que
ha
tret a la llum el cas d’Antoni Ballesta i Rafael
Millà–, el govern francès va utilitzar
els exiliats provinents de l’estat espanyol “com a
mà d’obra mitjançant
contractes individuals i col·lectius o com a combatents per
a l’exèrcit
francès. Immediatament es van perfilar tres possibilitats
d’eixir dels camps:
una era allistar-se a la Legió Estrangera –els que
eren als camps d’Alger–; una
altra, enrolar-se als batallons de marxa; i la tercera, ingressar a les
Companyies de Treballadors Estrangers”. Aquesta va ser
l’opció –que és una
manera de dir: l’alternativa era tornar a l’estat
espanyol dominat per Franco–
d’Antoni Ballesta. I es va integrar en una de les setanta-sis
companyies que,
tal com especifica Santacreu, estaven en actiu el 15 de desembre del
1939: “mà
d’obra imprescindible per a la guerra atesa la seua
experiència prèvia en aquest
tipus de feines”. La guerra del 36-39 ja s’havia
acabat. Encara els havia de
tocar suportar les conseqüències de la
següent. Molts ja no se’n van sortir.
Quanta, quanta guerra
“Els
alemanys entraren a França i ens van capturar.”
Antoni resumeix escaridament
el pas següent en la seua captivitat. El fil de la
memòria zigzagueja pels seus
propis viaranys i no li acaba de fer el pes, tampoc,
l’exposició. El cas és que
els alemanys entraven a l’estat francès entre el 5
i el 22 de juny del 1940;
que el 14 de juny, quatre dies després de
l’entrada d’Itàlia al conflicte, es
trencava la línia Maginot; i que Antoni Ballesta, juntament
amb un grup de
companys que hi havien treballat, passaven la frontera Suïssa;
però que eren
retornats poc després a l’estat francès
ja ocupat: “ens van dir que nosaltres
no ens hi podíem estar, allà, que ens en
tornàrem cap a fora. I ho vam fer”,
relata Ballesta, senzillament. I continua: “I vam anar a
parar a Belfort”.
Els hi van
dur els alemanys. Ells, en tornar de Suïssa,
s’estaven en una
granja i tres nois van decidir fer via pel seu compte, per la
carretera. “Els
sentinelles els van preguntar on anaven i ells els van dir,
tranquil·lament:
‘Cap a París.’ ‘I els vostres
companys?’ ‘Allà.’”
Ni de bon tros no s’esperaven
allò que seguí. Els alemanys ja havien entrat. La
guerra ja s’havia acabat, no?
“Van
venir amb un camió, ens hi van carregar i ens van portar a
Belfort,
a una caserna.”
Zweiundvierzig
siebzig
Antoni
Ballesta repeteix la xifra d’esme, gairebé sense
pensar-hi. Quan
mostra la mena de postaletes que va poder trametre als de casa, des del
camp de
concentració alemany de Mauthausen, apunta de seguida:
“Ha reparat vostè en el
numeret? Quaranta-dos setanta. Aquest era el meu. El
portàvem ací [i
s’assenyala el pit]. ‘Zweiundvierzig
siebzig.’ S’havia de dir així. I compte
que el sentiren i el comprengueren. Si no, era una pluja de colps de
goma que
et queia pertot arreu. Sempre hi havia gent amb aquelles gomes a la
mà i els
colps venien de seguida. Era una cosa terrible.”
És
el número que li van posar a Mauthausen: 4270. I que no
coincideix
amb el que consta als arxius: 5827. Perquè, a Mauthausen,
Antoni hi va entrar
amb el nom d’una altra persona. I amb el seu
número, també. Per als arxius
oficials, el nom d’Antoni Ballesta va morir amb qui el duia
aleshores, el jove
alacantí Rafael Millà.
Tot va
passar en una seqüència casual: eren en aquella
caserna de
Belfort i semblava que els havien de dur a Alemanya. “I
allà em vaig trobar amb
aquest noi, que era d’ací, d’Alacant. I
li vaig dir: ‘Tu et voldries quedar i
jo me n’aniria en el teu lloc?’ I em va dir que
bé, que d’acord”. Res no era ni
millor ni pitjor. Només que Antoni tenia un amic
(“i això era molt gran, molt
important, en aquelles circumstàncies”), un noi de
Huelva, i va fer per manera
de poder continuar amb ell. S’emportaven l’amic. Si
cridaven Antoni Ballesta
per anar-se-n’hi també, cap problema. Si en
comptes d’ell, cridaven Rafael
Millà, tampoc: es presentava ell en el seu lloc, amb el seu
número. S’havien dit
els noms dels pares respectius i quatre dades, per si hi havia
més preguntes. I
així van fer el fet. Van cridar en Rafael. I s’hi
va presentar l’Antoni.
“42-70, em cridaven. I jo responia. Vaig tenir la sort de no
enganyar-me mai.
Ni jo ni els meus amics, que sabien que m’havia canviat el
nom.” Poc temps
després d’arribar a Mauthausen, recorda,
“em van dir: ‘Felet, saps que el teu
amic és mort?’” I així va
tenir notícia del destí del veritable Rafael
Millà. I
continua, encara: “Allà, quan et deien que un amic
o un germà o algú que
coneixies havia desaparegut, pensaves: ‘A la propera em toca
a mi.’”
L’horror
“El
que em va sacsejar de veritat va ser el vestit amb ratlles.”
És
concís, l’Antoni, en el relat de les seues
impressions primeres en arribar a
Mauthausen. I en el de les segones també. Considera que
“són coses molt
difícils d’explicar” i, sobretot, que
els altres, els qui les escoltin, “no
comprendran res: és impossible de traduir la idea del que va
passar allà dins.
No es pot. No es pot.” I deu tenir raó.
Tanmateix,
també troba important que se sàpiga
l’horror, i alça els
braços per representar aquella “espècie
de piles rodones, grans” on posaven els
presos. “I obrien l’aigua gelada i, si quan havien
acabat d’omplir el dipòsit
no eren tots morts, els pegaven amb pics, amb bastons: els havien de
matar i no
importava com. És el més cruel que vaig veure
allà.” I reprodueix el soroll de
la mena de sandàlies que calçaven –sola
de fusta, bastiment paupèrrim–: “quan
corríem o anaves de pressa, senties allò:
clac-clac-clac-clac...!”; i explica
que ell va tenir la sort de treballar de paleta i en una
fàbrica, després, de
mecànic (“això em va
salvar”). I que va “aprendre a tenir menys
riscos”; i
raona, per exemple, que era important col·locar-se al mig de
les fileres, a les
formacions contínues i obligades, perquè
“als costats era on plovien més
colps”; i evoca encara aquells panets que hi havia a
l’aparador d’un forn i que
els presoners veien cada dia, camí de la fàbrica,
“blancs, rodons, com una
mantegada”; i els civils, també:
“Caminàvem formats pel mig del carrer i ells
s’arrambaven així a la vorera, arran de paret. No
érem res ni ningú, nosaltres.
Res ni ningú. Per això et dic que són
coses molt difícils d’explicar.”
Viu
A sa casa,
a Alacant, l’havien donat per mort. Va acabar la guerra. Els
presoners dels camps de concentració i d’extermini
van ser alliberats. Ell va
sortir de Mauthausen el 5 de maig del 1945 (“amb 42 quilos de
pes i amnèsia”,
apunta la germana). El van repatriar a l’estat
francès. Va trigar un mes a
arribar a París. Al cap d’un temps, la
família va rebre una carta oficial
explicant-los que hi havia hagut un error i que Antoni Ballesta era
viu.
L’alegria fou immensa, però no els va traure la
por de sobre. Vivien tenallats
pel sisè “año de la
victoria”: el germà, el fill, no podia tornar.
S’anava
instal·lant a l’estat francès, a la
Xampanya. Hi havia fet amics. Trobava gent
que l’ajudava (“un català, sobretot, un
home de Sant Feliu de Guíxols, i la
seua esposa, que era belga”, recorda). Però la
dona, Maria, no se n’hi va voler
anar. Ell li va escriure. Ella, no. El 1959 Antoni es va estar un mes a
Alacant. No es van veure. Anys més tard, a
començament dels vuitanta, li va
deixar, un matí, flors a la tomba.
Antoni
Ballesta va tornar a Mauthausen amb la seua segona muller, Marta.
I diu que encara hi ha “dues columnes que hi havia fet jo,
d’un granit gris,
molt dur. Els caps venien a veure’m treballar i trobaven que
era bon obrer.
Bastonades de menys per a mi”.
Núria
Cadenes
(El Temps, 1.204 / 10-07-07)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |