Administrar

Entrevista amb Luis Andrés Edo

estelnegre | 19 Juliol, 2007 06:13

Entrevista amb Luis Andrés Edo

Luis Andrés Edo, una de les figures més representatives de l'anarquisme, ha decidit explicar la seva vida i el seu pensament en un llibre, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo, que no és ni unes memòries, ni un assaig, sinó l'aventura necessària a la recerca d'un ideal

Luis Andrés Edo

Fill d'un guàrdia civil, nascut el 1925 a la caserna de Casp, Luis Andrés Edo ha viscut intensament l'ideal revolucionari. De clara inclinació anarquista, Edo va desertar de l'exèrcit, el van tancar al castell de Figueres, va patir la presó, l'exili i la clandestinitat. Secretari de la federació local de la CNT de París, director de Solidaritat Obrera, el juny del 1976, va sortir de la Model i va treballar reconstruint la CNT a Catalunya

Luis Andrés Edo viu en una casa modernista i assolellada de l'Eixample. Un espai orde­nat, recollit, clar, on es respira vida. Ens rep amb una camisa de color blau clar i uns panta­lons beix, encara impactat pel ressò que pocs dies abans va tenir la presentació del seu lli­bre La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo a Barcelona. Luis Andrés Edo és, abans que res, un lluitador que, malgrat els empresonaments, les detencions o els cops, s'ha mantingut fidel a les idees i als ideals. Tot i ser fill d'un guàrdia civil, la seva aposta per l'anarquisme i la llibertat no tan sols l'ha allu­nyat de la vanitat i les glòries mundanes, sinó que també li ha donat la duresa i la sensibi­litat necessàries per entendre el món que li ha tocat viure i ser crític amb una organitza­ció, la CNT, després de veure que aquesta, que va néixer en contra del poder i havia con­vertit l'acció directa en signe d'identitat, avui ha deixat de ser el gran referent del movi­ment llibertari mundial.

La CNT en la encrucijada

- Vostè es declara fill intel·lectual i experimental de l'assemblea de la CNT de Pa­rís, la més important de l'exili espanyol, que es va mantenir en funcionament més de qua­ranta anys?

- «Després de desertar dues vegades de l'exèrcit a la dècada dels cinquanta vaig arribar a Pa­rís. Sabia que hi havia nuclis de les Joventuts Llibertàries a Tolo­sa, Perpinyà, Lió, París, Londres, Estrasburg i Frankfurt, que aple­gaven més de 2.000 militants, al­guns fills de l'exili, altres, com jo, exiliats voluntàriament, però finalment em vaig establir a Cli­chy, als afores de la capital fran­cesa, on amb joves anarquistes, entre els quals hi havia Floreal Cerrada, Lucio Uturbia i Helios Clemente, van formar una federa­ció local de les Joventuts Llibertàries. A Clichy ens vam relacio­nar amb gent important de l'anarquisme espanyol, entre altres Quico Sabater, a qui la llei havia confinat a Dijon, però ell passava per Clichy quan decidia entrar clandestinament a París.»

- En contra de la imatge que ha passat a la història, vostè va conèixer un Quico Sa­bater que no tan sols era un guerriller, sinó també un home polític que buscava la unitat de molts sectors de l'esquerra en la lluita antifranquista?

- «El Quico, que així era com el coneixíem, no tan sols apostava per l' acció armada, sinó que també era un activista com­promès que plantejava les qües­tions polítiques en profunditat. Deia que quan la CNT havia col·laborat amb els polítics havia per­dut protagonisme i creia què més que el col·laboracionisme polític el que calia era la coordinació ex­traconfederal per fer accions vio­lentes contra la dictadura. A París, Sabater va arribar a entrevistar-se amb Valentín Gonzalez, El Campesino, un dels generals més importants de la República que havia deixat l'estalinisme i estava amenaçat de mort pels comunis­tes; i a París, Sabater va llançar la tesi que la CNT unificada tenia els elements suficients i necessa­ris per protagonitzar un movi­ment social, del qual excloïa el PC, capaç d'aglutinar tots els sec­tors polítics de l'antífranquis­me.»

- Vostè també va ser amic de Laureano Cerrada Santos?

- «Laureano Cerrada és un nom llegendari de l'anarquisme espanyol. En teoria, la seva ocu­pació, la de peó de vies i obres, però en realitat va ser membre de la FAI, inventor dels trens cuiras­sats, va patir presó i va arribar a ser secretari de Foment de la CNT al' exili i un expert falsificador que va jugar un paper protagonista en la gran emissió de moneda espanyola falsa decidida en el ple nacional de la CNT de l'any 1947, bitllets de 100, 500 i 1.000 pessetes, per finançar la resistència contra la dictadura.»

- Massa sovint ens han venut una imatge distorsiona­da de l'exili, massa sovint ens han volgut fer creure que des­prés de la derrota dels maquis la gent de l'exterior havia dei­xat de lluitar, però la veritat és que a la dècada dels cinquanta va sorgir un vertader movi­ment de dissidència. Molts jo­ves d'Europa i Sud-amèrica van decidir lluitar contra un sistema que consideraven cor­rupte i que ajudava a sobre­viure dictadures com la portu­guesa o la espanyola?

- «A la meitat del segle XX, la joventut d'Europa havia desco­bert un nou discurs que no tan sols no estava marcat per les pors deri­vades de la guerra mundial, sinó que qüestionava, molt seriosa­ment, la forma de submissió deri­vada d'una determinada concep­ció de vida que oferia el capitalis­me. En aquest context, molts jo­ves van creure que calia trencar l'immobilisme d'una societat que els proposava seguretat i fei­na a canvi de no qüestionar massa el sistema i van decidir que no es conformarien. No tan sols falla­ven els mecanismes d'integració, sinó que a més estaven atrapats per l'immobilisme i per l'anqui­losament. No podien entendre l'actuació d'alguns polítics que, per una banda intentaven presen­tar una cara progressista, mentre que, per l'altra, toleraven dicta­dures com la d'Espanya i Portu­gal. Amb l'agreujant que, quan tot fallava, als mateixos mandata­ris no els feia res despertar el fan­tasma de la tercera guerra mun­dial, atòmica, destructora. Els vo­lien fer viure entre l'espant i la submissió, sense entendre que davant d'aquests plantejaments els joves no tan sols dissentien de la forma d'actuar capitalista, sinó que a més es convertien en ene­mics d'aquesta societat.»

- La dissidència com a motor de la revolució?

- «El fenomen de la dissi­dència va tenir una importància extraordinària en el procés histò­ric ja que gràcies a ell van sorgir importants aportacions al pensa­ment polític i social. Perquè, van ser joves dissidents els que van crear la Internacional Situacio­nista, van ser dissidents els que el 1961 van segrestar el transatlàn­tic Santa María van denunciar les dictadures espanyola i portugue­sa, eren dissidents els joves que cinc anys abans, a Cuba, van ocu­par la Sierra Maestra i van apostar per lluitar contra una dictadura com era la de Baptista i conquerir la democràcia popular. Després es va espatllar tot, però ningú dubta que la dissidència va ser el principal motor d'aquella revolu­ció.»

Edo al penal de Segòvia el 1970 amb els seus fills i l'històric d'ETA Txomin Ziluaga (esquerra)

- El 1961 a Llemotges, hi hagué el congrés de reunifica­ció de la CNT, en el qual es va prendre l'acord de rellançar l'Aliança Sindical entre la CNT, el STV (Solidaritat de Treballadors Bascos) i la UGT, amb una clara implica­ció política en el terreny sindi­cal del PNB i del PSOE. Vostè va arribar a ser delegat de la CNT a la FL de París de l'AS, on va treballar amb membres de la UGT com Jimeno i de STV com Agesta?

- «A la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), no crèiem massa en l'Aliança Sindi­cal, però he de reconèixer que en els dos anys que vaig exercir com el seu màxim responsable a París em va acompanyar un militant veterà, Joaquín Lino, que em va ensenyar que a la CNT s'havia creat la figura del militant històric. Ell la definia com a ideal aliancista, i puntualitzava que no es tractava de fusionar-se estructuralment amb la UGT, sinó que en el moment de plantejar l'acció política, l'Aliança havia de servir per pressionar, conjuntament, el PSOE.»

- Un ensenyament que van aplicar en moments pun­tuals de la transició espanyo­la?

- «Quan es van fer els pactes de La Moncloa, la CNT es va ma­nifestar radicalment en contra i, encara que a nivell estatal els sin­dicats UGT i Comissions Obreres es van mostrar favorables a allò que s'estava pactant a Madrid, a nivell català, les gestions del Co­mitè Nacional de la CNT a través d'una delegació encapçalada per Sebastià Puigserver, va aconse­guir la unitat del moviment obrer. A finals d'octubre del 1977 es va celebrar una manifestació en la qual van participar 400.000 tre­balladors, que van ocupar els car­rers de Barcelona. Després de veure aquell acte dirigit en contra d'un projecte del govern que aplicava les decisions dictades pel mundialisme capitalista, els polí­tics es van espantar, van pensar que la iniciativa de Catalunya es podia estendre a tot l'Estat i que el moviment obrer unit contra els pactos de La Moncloa podia arri­bar a espatllar la reforma pacta­da. Després d'allò, les cúpules de CCOO i UGT van fer els possi­bles perquè les delegacions cata­lanes tomessin a l'obediència es­tatal i la CNT es va tomar a trobar sola, sense saber que la línia as­cendent mostrada entre els anys 1976-1977, vaga de Roca i gaso­lineres, els mítings multitudina­ris de San Sebastián de los Reyes, València o Barcelona, o l'èxit de les Jornades Llibertàries del Dia­na i el parc Güell, quedaria es­troncat d'arrel després de l' incen­di d'una sala de festes, que es va conèixer com cas Scala

- Un cas estrany en el qual van jugar molt factors des de l'acció d'infiltrats i con­fidents com Gambin, la desaparició d'un informe pericial que recollia l'existència de fòs­for a les ruïnes de l'edifici si­nistrat o la negativa d'investi­gar els diferents focus de foc?

- «Jo sempre he dit que hi ha fets documentalment contrastats que demostren que el cas Scala és un punt d'inflexió d'una dinàmi­ca de repressió políticament con­cebuda i prèviament estudiada en els alts nivells governamentals. El cas Scala representa el punt de partida d'una línia repressiva po­liticopolicial, pluridimensional, en altres paraules, una política d'estat.»

- Vostè ofereix una imat­ge molt crítica de la transició?

- «Podríem dir que el cas Scala va ser un muntatge, però el fenomen més greu de la transició política no van ser els muntatges policials, sinó que el que real­ment la va marcar va ser que en tots els sectors, polítics, sindicals, empresarials, es va imposar la cultura de la corrupció que va ser la que va ajudar a entrar pri­mer a l'OTAN i més tard al Mer­cat Comú. Per facilitar l'ingrés, l'Estat, en connivència amb la partitocràcia, necessitava impo­sar, més ben dit garantir, l' estabi­litat, militar, política, sindical i social, i va demanar ajuda a la su­perestructura del capitalisme mundialista, que va ser qui va fa­cilitar l'ascensió al poder polític d'un nou agent, el que van consi­derar el més adequat per gestionar la crisi: el PSOE. En aquell moment jo vaig considerar un greu error que tant la CNT com la FAI propugnessin una estratègia purament sindical quan la situa­ció política a què ens enfrontà­vem amb la transició de la refor­ma pactada exigia una rèplica extrasindical i la connexió priorità­ria, històrica, del moviment so­cial.»

- Vostè ha escrit que no es pot entendre l'anarcosindica­lisme sense les crisis internes?

- «Vol dir que qualsevol co­sa que visqui està sotmesa als canvis, o sigui ales crisis. No s'ha d'agafar el significat de la paraula crisi com una cosa negativa, sinó com una proposta dinàmica, que ajuda a canviar les situacions. L'heterodòxia ha fet que l' estruc­tura de la CNT no sempre hagi funcionat sobre la base de la llei de majories (democràtica), sinó que s'hagi regit pel concepte de­moacràtic o del lliure acord que li ha permès sobreviure a les situa­cions límit. Les estructures viuen en successives crisis i jo crec que aquestes poden ser cícliques i sa­nes; ara, una altra cosa, molt dife­rent, és la fraudulenta fabricació de conflictes interns, crisis pro­vocades, que actuen com a instru­ments destinats a consolidar l' es­tructura de poder. No pot ser que un grup determinat vulgui mante­nir-se en el poder i utilitzi la crisi com un element desestabilitzador que generi por i inseguretat i pro­voqui la reacció dels col·lectius o la societat reclamant com a solució ordre i seguretat.»

- Demoacràtic, un nou concepte polític?

- «I tant que no. Es parla de la democràcia directa per distin­gir-la de la democràcia sufragista o representativa o a base de dele­gacions, però en realitat, jo crec més en l'assembleisme, que per mi és l'aportació més extraordi­nària de la CNT a l'exili. Al' as­semblea, el militant està repre­sentat per ell mateix, té dret a una participació oberta i és per això que jo dic que davant de la demo­cràcia, o sigui l'autoritat del poble, jo hi contraposo la demo­acràcia, actuació del poble anti­autoritari que participa en les prò­pies decisions a través de l'as­semblea.»

- Quan es llegeix el seu llibre, La CNT en la encrucija­da, es passa de l'entusiasme inicial a l'autocrítica i a una certa desil·lusió?

- «Faig crítica i autocrítica perquè crec que el discurs no és un element immòbil, monolític, aliè a les influències exteriors, sinó que és una proposta dinàmica que ha d'adequar-se a una realitat i un món canviant. Estem vivint un moment en què no podem per­metre'ns el luxe de continuar es­tructurant les tesis revolucionà­ries sobre l'hegemonia del prole­tariat, perquè ja no són vàlides. Des de fa més d'un segle, el mar­xisme ha penetrat en el discurs intel·lectual i no tan sols ha inter­pretat conceptes estructurals, pragmàtics, hegemònics, sinó que a més ha incidit directament sobre altres plantejaments polí­tics i ideològics, d'entre els quals no excloc l'anarquisme, que han apostat per l'ortodòxia i, en can­vi, han deixat de banda la diversi­tat i la utopia.»

- Hi ha un corrent de pensament que assegura que la filosofia i les propostes de l'anarquisme estan un pèl su­perades, ja sigui perquè la so­cietat es veu sotmesa a la glo­balització essencialment neo­capitalista sense trobar respos­tes, o perquè l'evolució ha por­tat a la desaparició de la cons­ciència proletària i a la pèrdua de l'ideal de la revolució.

- «Una de les misèries d'aquest país és que s'ha esborrat una part de la història i no ha inte­ressat explicar que moltes gene­racions d'anarcosindicalistes van buscar el que s'ha denominat la revolució de la utopia. S 'han obli­dat que un sindicat com la CNT va donar respostes paral·leles al sis­tema que li volien imposar i va treballar en camps com la peda­gogia impulsant escoles com l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. A més, va desenvolupar una cultura popular pròpia a tra­vés del moviment dels ateneus lli­bertaris on s'ensenyava a llegir, a escriure, a relacionar-se i els tre­balladors és formaven tant intel­lectual com socialment, la qual cosa va crear un teixit educatiu fonamental, extraordinari, un moviment fet per autodidactes, com jo mateix, que amés d'il·lustrar una part molt important del moviment obrer, va obrir espe­rances perquè hi pogués haver una revolució social.»

- Una esperança frustra­da?

- «No podem oblidar que abans de la Guerra Civil la CNT es va convertir en l'element trans­versal i catalitzador del discurs llibertari. Tampoc, que l'evolu­ció del sindicalisme reformista, que jo considero la corretja de transmissió dels partits, va fer que aquests organismes, que en prin­cipi havien de lluitar en contra de la consolidació de les estructures jeràrquiques, desprès del pacte mundial dels seus caps, es van transformar en un subjecte de po­der integrat en el sistema capita­lista, la qual cosa inicialment va deixar l'anarcosindicalisme aïllat tant d'una part de la societat com del moviment obrer. Estem vivint un moment que el moviment lli­bertari, anarquista i anarcosindi­calista pateix importants contra­diccions, de les quals no s'ha po­gut escapar la CNT. Així ens tro­bem amb la paradoxa d'una orga­nització que en els seus principis recull l'eliminació del poder i in­tenta mantenir l'assemblea com a òrgan suprem de decisió no es pot escapar al fet que les figures de re­presentació, delegació i comitès reprodueixin un imaginari de po­der que en realitat són les que la controlen. Aquest fet, però, no implica que la seva estructura s'hagi de dissoldre, no, sinó que significa que desapareix la in­fluència catalitzadora de la CNT sobre el moviment llibertari. És una gran contradicció, fer òrgans de poder per intentar dissoldre el poder.»

- Un panorama negre, potser sense solucions?

- «S'ha de buscar un altre catalitzador que superi la concep­ció clàssica de proletariat, que si­gui revolucionari i sàpiga lluitar i organitzar-se sense la necessitat d'una estructura.»

- Podríem recordar l'ex­periència de les col·lectivitzacions d'Aragó al llarg de la Guerra Civil, però actualment, amb l'evolució que ha fet la societat, jo no entenc que hi hagi organitzacions que confiïn en càrrecs que no si­guin executius.

- «Si ens atenem a la base de l'anarquisme i de l' anarcosindi­calisme, ens trobem que el càrrec que altres formacions defineixen com a executiu, en realitat són càrrecs coordinatius. o sigui els delegats que fan funcionar l' orga­nisme. És per això que dic que els membres no han de ser executius, sinó coordinadors. La teoria és clara, a la pràctica els resultats de­mostren que quan s'ha intentat aplicar el discurs revolucionari, tant els anarquistes, com els anar­cosindicalistes o els socialistes, han funcionat en base a l'estruc­tura del poder.»

- Davant d'això hi ha al­ternatives?

- «Jo crec que sí. Primer s'ha de trencar l'actual paràlisi. Després, jo apostaria per les apor­tacions que han fet dos grans pen­sadors del moviment llibertari, Felipe Alaiz i Murray Boockin, que, tot i plantejar tesis diferents, han arribat a la conclusió que el futur passa pel municipi lliure.»

- El municipi lliure?

- «Alaiz es remunta al Moviment Popular localista, Murray arriba a la mateixa conclusió a través d'un profund estudi de l'ecologia social, però tots dos apunten que el municipi lliure es pot convertir en l'element trans­versal que substitueixi la figura del proletariat que fins ara havia catalitzat el discurs llibertari. En un moment que tots els espais ins­titucionals no poden evitar la in­tegració de la societat al sistema establert de poder, queda impul­sar la creació d'una assemblea municipal paral·lela, que treballi per anar cap al municipi lliure. Per això, després d'un segle de re­sultats negatius --es va perdre una gran oportunitat en plena revolució del 1937, quan a causa de la manca de pràctica no es van acon­seguir engegar les Cartes Munici­pals Acordades--, que dic que s 'hauran de superar contradic­cions --les planteja Boockin en el discurs-- com les de participar en les candidatures institucionals.»

- Si la CNT ha deixat de ser el referent del moviment llibertari, quin és el futur?

- «En aquest moment hi ha molts col·lectius del moviment social, des dels okupes fins a al­tres grups d'acció que funcionen d'una manera assembleària, són grups que, sense apostar per una estructura clara de poder, inten­ten canviar el sistema i treballen per buscar alternatives.»

Presentació del llibre

Pau Lanao

(Presència, 1.846 / 13~19-07-07)

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS