Administrar

30 anys de l'ocupació de sa Dragonera...

estelnegre | 07 Juliol, 2007 08:47

30 anys de l'ocupació de sa Dragonera...

Sa Dragonera: la lluita aferrissada pel territori

Avui fa trenta anys que Talaiot corcat envaí l’illa per evitar el projecte d’urbanització de Pamesa

Dragonera lliure!

L’horabaixa de dia 5 de juliol de 1977, qui circulava pel carrer del Rei Sanç, part darrere l’estació de Sóller de Palma, amb un dels diaris de l’època que es publicaven a Mallorca, era escomès per un desconegut.

«Véns a la reunió?», li demanava. I tot seguit, el menava a un pis d’aquell mateix carrer on el grup Terra i llibertat hi tenia el centre d’operacions.

Actuar era de màxima urgència. Un projecte de la constructora valenciana Pamesa volia urbanitzar sa Dragonera amb xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones, i dotar l’illa d’un port esportiu i d’un heliport.

Aquella trentena de persones acordaren, en assemblea, envair l’illa. Mentrestant, als cercles progressistes no es parlava d’altra cosa, més que d’aquell projecte nefast.

L’acció no es féu esperar. Dia 7 de juliol, el grup sol·licità els serveis, no sense estira-i-arronses, d’un pescador de Sant Elm perquè els portàs a l’illa.

El garriguer de sa Dragonera, guàrdia jurat contractat per l’empresa constructora, fou testimoni de l’arribada de la gernació. No hi posà impediments.

La premsa conservadora qualificà aquell jovent insurrecte de «hippies» o «nins aviciats de casa bona que anaven a passar un estiu de bauxa». El que en principi pareixia una acció que no havia de transcendir, arribà agafar tal volada, que tot Mallorca i part de l’estranger n’anava ple.

Devuit dies intensos durà, l’ocupació. Durant aquell temps es coordinaren esforços a la platja de Sant Elm, a sa Dragonera i al Talaiot corcat, el bar i local de reunions del grup llibertari homònim.

Entorn d’aquell nom s’hi agrupaven jovençans d’entre 16 i 19 anys. Qui duia el maneig, però, eren els de Terra i llibertat, d’unes quintes més grans, d’entre 20 i 23.

Tanmateix, la història ha volgut que dins la mentalitat col·lectiva hi hagi perdurat més el nom de Talaiot corcat. Potser ho hagi afavorit el fet que tinguessin un portal obert. Allà es reunien, a més dels membres del grup, altres joves més eventuals o fins i tot personatges il·lustres de la Palma dels anys setanta, com l’historiador Mascaró Passarius o l’arquitecte Gabriel Alomar.

Al Talaiot corcat, al número 1 del carrer Antillón, s’hi instal·là la part logística. Allí, Basilio Baltasar, amb 22 anys, actual cap de publicacions del grup Prisa; i Enric Mus, nebot del novel·lista Antoni Mus --més conegut com a Quique--, convocaren rodes de premsa diàries durant els 18 dies que durà la invasió. A més, allí es recaptaven els queviures per enviar als qui romanien a sa Dragonera.

Aquella feta sacsejà la societat mallorquina. Els primers dies de l’ocupació no hi havia ningú que tiràs la primera pedra per aquell grup de visionaris. Ni partits polítics ni grups ecologistes. Ningú.

El socialista Fèlix Pons arribà a dir que «per res no signaria un manifest d’aquella gent». El GOB claudicà i, fins i tot, arribà a acceptar el projecte d’urbanització de manera parcial, mentre es protegissin els penya-segats per als falcons marins. Dies després, però, i vista la dimensió dels actes, els progressistes hi donaren suport. I allò establí les bases dels conservacionisme mallorquí. I féu possible la protecció de l’illa, malgrat que ara, des de sa Dragonera estant, es vegi gran part de la costa andritxola tota urbanitzada.

... i fou el dragó qui aconseguí esclafar la palera constructora

Ferran Sintes caracteritzà l'illa amb vida pròpia

D'aquella època i d'aquells dies convulsos en què la jovenalla, que encara duia llet pels morros, s'aferrà amb ungles i dents als roquissars de l'illa, en queden documents gràfics: fotografies, imatges de les televisions estrangeres i, sobretot, els cartells.

El patiment de l'illa amb motiu de l'amença de la urbanització, tenia cara i ulls, plorava i gemegava. L'i·lustrador i dissenyador Ferran Sintes Janer fou qui es cuidà de posar-li fesomia.

Sa Dragonera tomava petita i una palera geganntina colcava sobre la seva esquena. Aquells cartells esdevingueren històrics i encara ara, a Mallorca, s'associen amb la lluita conservacionista.

«El cartellisme de final dels setanta i principi dels vuitants tenia un disseny molt innovador --explica Sintes--. El que es feia a Mallorca i el que es feia a la Península mostrava una influència dels mateixos corrents».

«En aquells anys, jo era soci del GOE. En vaig fer un raig de dibuixos, per la causa esquerrana i conservadora! l sense cobrar-ne res. Tenia 22 anys i duia quimera», explica el dibuixant.

«Em sap greu veure com el cartellisme gairebé ha desaparegut. l és que el disseny per ordinador ha fet que tot es transmeti per format informàtic», es lamenta Ferran Sintes.

l tanmateix, al final, la palera aclucà els ulls i acopar la boca ferotge, amb el barram, ja, esportellat. l a sobre, victoriosos, cantants amb guitarrons, barbuts desconeguts, adolescents lascives i, fins i tot, Groucho Marx amb havà inclòs. Però polítics... polítics, cap.

Sa Dragonera, pels dragons

Han passat trenta anys i els actors d'aquella feta encara hi tenen moltes coses a dir. Des del garriguer que rebé els «invasors», fins als membres de «Talaiot corcat» i de «Terra i llibertat». Cadascú ha fet la seva via, però la lluita conservacionista encara hi és. Mallorca, no és la mateixa del 77. I això, a cap altre lloc és tan evident com a sa Dragonera; des d'allà estant s'hi veu gran part de la costa andritxola i els edificis que hi han proliferat des de fa decennis. Hi ha qui diu que si el moviment ecologista és tan fort a les Balears, és perquè aquells anys hi va haver una mobilització ciutadana molt forta. Sigui com sigui, avui és un dia assenyalat. Fer una ullada cap enrere i es veu que aquells que engegaren tot allò encara duien llet pels morros. Els ocupants de l'illot tenien edats compreses entre els setze i els vint-i-dos anys. I ningú, al principi, gosà donar-los una ditada de mel.

 

Tomeu Trobat, garriguer de l'illot: «Ara som el guarda de tot Mallorca»

L'amo en Tomeu Trobat, de Llucmajor, va ser durant deu anys guarda de sa Dragonera. En fa trenta que visqué el desembarc d'un grup de joves que defennsaven la terra. Avui és guarda de camp pel Consell.

- Quines foren les funcions que desenvolupàreu a sa Dragonera?

- Treballava com a posader i hi feia tasques de guarda. També acollíem els visitants, quan en venien.

- Què representà per a vostè el projecte d'urbanització de l'illa?

- Com a treballador de PAMESA no podia anar en contra dels amos. Però si hagués tirat endavant hauria estat un desastre per a l'illa. Molts l'haurien coneguda només per fotografies.

- Quines mancances més importants va patir durant la seva estada a l'illot?

- Cap ni una. És un lloc perfectament habitable per a un grup reduït, com la meva família. Caçàvem, pescàvem, teníem un hort, alguns animals, aigua per beure...

- Com caracteritza les persones que fa trenta anys ocuparen l'illa durant uns dies?

- No tenguérem cap problema, ja que va ser una acció pacífica. A sobre, la causa era més que justa. A. algun el vaig recollir amb la barca quan la corrent ja el menava cap a Eivissa.

- Com es comportaren les autoritats policials al respecte?

- És cert que no hi intervingueren. Alguns reien des de Sant Elm mentre veien les barques. Pel caràcter pacífic del desembarcament just esperaren que torrnassin a Mallorca.

- Està satisfet de les condicions actuals de l'illa?

- Molt, perquè amb el parc natural tothom pot anar-hi i conèixer-la, de manera respectuosa amb la terra. Si m'ho oferissin hi tornaria.

 

«Ens deien que hi anaren per boixar, i és clar que hi boixaren. Eren joves!»

Josep Manchado encara guarda, dins la cartera, una participació de «Talaiot corcat». Fa trenta anys que la hi passeja. Pep, amb només 17 anys, feia de cambrer al bar que el grup llibertari tenia al número 1 del carrer Antillón, aquell estiu del 77.

- I què era «Talaiot Corcat»?

- No t'ho creuràs. Però en origen era un grup excursionista adscrit a la OJE. Jo els vaig conèixer a l'Ofre. l els engegaren per ser massa esquerrans. El més gran devia tenir 19 anys. La idea d'ocupar sa Dragonera no fou nostra, sinó de «Terra i llibertat». Ells ens guanyaven d'uns quants anys. En tenien entre 20 i 23, i això a aquella edat és molt coneixedor. Era tan gran; la capacitat de lideratge i de mobilització de Basilio Baltasar i Quique Mus... ! Bastava veure la publicació que feien: El Insolente.

- I vós, hi anàreu a sa Dragonera, aquell set de juliol?

- No. Jo, no. Ni tampoc Basilio, ni Quique. Era necessari que a Palma hi hagués gent per donar difusió a tot allò que passava. l aquells dos eren molt vàlids. Cada dia feien rodes de premsa. l també recaptàvem menjar per enviar a l'illa. Ara, parles de «Talaiot corcat», i et diuen: «Jo també hi vaig ésser». Però jo no els conec de res. De totes maneres, no vol dir que no fossin un poc habituals. Allò també era un bar i hi venia qui volia. L’historiador Mascaró Passarius venia dues vegades cada setmana i orenia un Johnny Walker. Pels cercles conservadors de Palma deien que els ocupants de sa Dragonera eren «niños bien» que anaren a torrar-se i a boixar. l és clar que boixaren! Què havien de fer al·lots joves, allà, en bon mes de juliol. Però també és veritat que hi havia un compromís. l això quedà demostrat quan un grup hi tornà el mes de desembre, quan feia fred, i s'hagué d'arrecerar al far de na Pòpia.

- Tenguéreu por?

- Sí. Llavors encara no sabíem les regles del joc. No era com ara. Allò era un període d'incertesa. Fins i tot, la idea que èrem uns simples titelles al servei de Pamesa, que ens utilitzava per pressionar les institucions perquè els compràs l'illa, va començar a planejar sobre nosaltres quan només feia dos dies que el grup era allà. Encara hi ha qui sosté que el projecte d’urbanització mai no fou real i que tot va ésser una jugada per treure'n profit.

 

«Ningú mai ha pogut reivindicar l'ocupació de l'illa com una cosa seva»

Enric Mus --Quique-- juntament amb Basilio Baltasar foren els encarregats de donar projecció a aquella acció. Rodes de premsa cada dia durant les dues setmanes que durà l’ocupació. Enric actualment viu a Girona, on dirigeix una editorial especialitzada en temes d'espiritualitat. Parlar sobre sa Dragonera li remou moltes coses.

- Què va fer que allò tengués tant de ressò?

- Era el 77. Tothom tenia ganes de posicionar-se. Qualsevol persona tenia ganes de dir-hi la seva. Es feien assemblees sobre la platja de Sant Elm, i s'hi deien grans barbaritats, però també autèntiques virgueries. Allò fou un període d’aprenentatge per a molta de gent. A més, tots els partits clandestins de llavors, tenien amics als diaris, i era fàcil que la cosa transcendís. Al començament, ningú dava res per tota aquella moguda. El socialista Fèlix Pons, quan va veure el manifest va dir que no ho signaria. Era molt revolucionari.

- I el GOB?

- En aquell temps, el GOB era una associació dedicada més a la filantropia i a l'observació dels ocells. Fins i tot, arribaren a posicionar-se a favor de la urbanització mentre es respectasssin els penya-segats pel falcó marí. Si ara el GOB és el que és, i fa el que fa, és perquè en aquells moments hi va haver algú que va fer un discurs més radical. De totes maneres, ningú mai ha pogut reivindicar l'ocupació de sa Dragonera com una cosa seva. Jo no he vist res mai comparable a allò. Si de cas, l'única cosa que se li assembla un poc han estat les mobilitzacions que hi hagut pel tema de les autopistes a Eivissa durant aquests dos darrers anys. Allò ha mobilitzat molta de gent, des de diferents àmbits de la societat.

- Tan radical va ser, allò?

- Sí, que ho era, Bastava veure el llenguatge. «Illes verges per a milionaris impotents!", cridàvem. En aquell moment ens provàvem a veure qui era més radical. D'allò varen sortir propostes d'una gran creativitat. Miquel Barceló, l’artista, també hi era. Va replegar trossos de per allà i al cap d'uns mesos va fer una exposició molt bona. Els que participàrem de tot allò, érem gent que ja havíem estat per Barcelona. l això es podia respirar. En les mogudes posteriors, però, hi participà tothom. Fins i tot, els membre d'Unió de Pagesos, que s'havia creat feia poc. N'hi va haver de pagesos, que també reberen garrotades! Es feien performances arreu dels pobles de la part forana, amb taüts que significaven la mort de Pamesa, i allò tenia èxit. Allò posà les bases de moltes coses. Poc temps després, vengueren les manifestacions per la construcció de l'autopista d'Inca. Ja no fou el mateix.

Antoni Mateu

(Diari de Balears, 07-07-07)

***

Sa Dragonera, el triunfo de la sociedad civil

Hoy hace 30 años que los ecologistas ocuparon la isla para evitar su urbanización

"Performances" i mobilitzacions clamant contra Pamesa

Desde la costa de Sant Telm se divisa en toda su dimensión longitudinal la isla de sa Dragonera, de punta a punta, coronados ambos extremos por sus respectivos faros, de Tramontana y Llebeig, guías y punto de referencia para navegantes, construidos después de la demostrada inutilidad del faro de na Popia situado en el punto más alto y casi siempre cubierto por una particular nube que lo hace invisible. Alguna torre más antigua, un aljibe a medio construir y poco o nada más construido por la mano del hombre se divisa desde la orilla de la isla mayor, desde donde no se ve la casa depagès, situada muy cerca del recóndito y minúsculo puerto. Todo lo demás es tierra virgen, cubierta por vegetación mediterránea y lo que queda del pinar, que en épocas anteriores debió ser frondoso.

Quien observe la isla con detenimiento, y una pizca de imaginación, verá en ella la silueta de un dragón en tranquilo reposo, protegido por el foso marino de aguas que las profundidades pintan de azules infinitos. Un atractivo paisajístico de singular belleza, que pudo dejar de serlo, por un plan empresarial que pretendía urbanizar sa Dragonera y que, paradójicamente, fue el acicate para la movilización de cientos de personas hasta lograr impedir el desaguisado. El 7 del 7 del 77 fue el día «D», con la ocupación pacífica de la isla por parte de los jóvenes libertarios de Terra i Llibertat, con sede en el bar «Talaiot Corcat», hoy hace 30 años. No estuvieron solos, pues al ser publicada la noticia se produjo un efecto llamada al que respondieron gentes de todas partes, de toda edad y condición. Por las fechas tan próximas al régimen franquista, esa acción ecologista hizo temer una reacción contundente por parte de las fuerzas del orden. No sucedió nada de eso, pues cuando, al día siguiente de la «toma» la Guardia Civil desembarcó en sa Dragonera «para investigar el caso», el capitán de la Benemérita dejó constancia «de la neutralidad del Cuerpo en este asunto». Tampoco tuvo consecuencias la visita que hizo a la isla ocupada el subsecretario del Medio Ambiente, del Gobierno de Adolfo Suárez, el mismo día que el escritor Baltasar Porcel declaraba su preocupación por el plan urbanístico «que destruirá completamente sa Dragonera», y anunciaba que había transmitido un telegrama de protesta al ministro Martín Villa. El 18 de julio, la mayor parte de los ocupantes abandonó la isla, para poder dedicarse a tareas de propaganda y concienciación. Uno de sus primeros éxitos políticos fue conseguir que el entonces presidente de la Diputación, Gabriel Sampol, estampara su firma en contra de la urbanización. Prosiguieron las manifestaciones en Palma, y el 20 del mismo mes se produjo una carga policial en la plaza de Cort, que se saldó con un herido leve. Nueve días después, la diputación celebró un pleno en el que por primera vez un organismo oficial solicitó un estudio para sopesar las posibilidades de la creación de un parque natural en sa Dragonera.

La isla fue nuevamente ocupada en las navidades del 78 al 79, pues no se conseguía la paralización oficial del proyecto urbanizador en esa fecha, por lo que proseguían las protestas callejeras sin rechazar las otras vías, como la judicial, consiguiendo que el 21 de enero de 1984 la Audiencia nacional fallara a favor del GOB, dejando sin efecto la Orden Ministerial de 21 de noviembre de 1980 por la que se permitía que la empresa Pamesa urbanizara sa Dragonera. En 1987, el Consell Insular de Mallorca compró la isla i los islotes que conforman el archipiélago, y el 26 de enero de 1995 fue declarada Parque Nacional por el Govern balear.

Pep Roig

(Última Hora, 07-07-07)

«Enguany fa trenta anys que els llibertaris de Talaiot Corcat envaïren sa Dragonera», per Antoni Mateu

Escriu-nos

Comentaris

  1. ocupacio de sa Dragonera

    Jo vaig ser un dels ocupans de s'illa el 7-7-77.
    Esta molt be se Web, si voleu enformació, ens podem posar en contacte.
    Salud

    montserrat pujulá | 16/07/2007, 11:16
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS