Administrar

«Andreu Nin. Un combatent amb vida privada», per Pelai Pagès i Blanch + «Andreu Nin o la injustícia que reposa sota terra» [Entrevista a Pelai Pagès i a Andrew Durgan], per Xevi Camprubí

estelnegre | 06 Juliol, 2007 09:39

«Andreu Nin. Un combatent amb vida privada», per Pelai Pagès i Blanch + «Andreu Nin o la injustícia que reposa sota terra» [Entrevista a Pelai Pagès i a Andrew Durgan], per Xevi Camprubí

Un combatent amb vida privada

Andreu Nin (1892-1937) és conegut sobretot per la faceta política --fou un dels líders del POUM-- i per la literària. Malauradament, també és recordat per la seva mort tràgica ara fa setanta anys. Però hi ha aspectes poc coneguts de la seva vida que en mostren la cara més humana

Andreu Nin

Recordar la trajectòria política i l’activitat pública d’Andreu Nin, setanta anys després d’haver es­tat detingut i assassinat, hauria de representar també la recuperació d’una faceta que sovint hom oblida dels homes públics: la vida privada, el fet que foren homes amb virtuts i febleses, i que, com tothom, estimaven i necessitaven ésser estimats. Una vida que, sovint supeditada a l’activitat pú­blica, sol quedar completament eclip­sada, si no oblidada i enterrada.

L’any 1992, al documental de TV3 Operació Nikolai, que va desentrellar definitivament l’assassinat de Nin, hi apareixia una de les seves filles, la No­ra, amb un retret, de segur, inevitable: del Nin polític ho sabem tot, però .. .i del Nin pare, què en sabem? La Nora, com l’Ira, l’altra filla russa, va perdre el pare quan encara era una nena, i ha hagut de viure tota la vida amb la recança d’un pare absent en moments molt importants de la vida. Absent, no tan sols després de la seva mort.

Nin fou el prototip de revolucionari, d’home d’acció, d’intel·lectual i de polític, que va posar en primer pla la realització de l’ideal: a partir d’un mo­ment determinat, la revolució va esde­venir l’objectiu fonamental de la seva vida, en el qual van quedar vertebrats tots els altres aspectes. Per aquesta raó Nora es podia queixar de no tenir un record de Nin com a pare. Un Nin que des del naixement de la seva filla havia patit presó en diverses ocasions, havia ocupat càrrecs de responsabilitat a Rússia i a Catalunya, havia viatjat en missions polítiques per tot Europa... havia desenvolupat, en fi, una activitat política tan absorbent que li havia dei­xat molt poc temps per a fer de pare.

La primera família

Però la Nora i l’Ira no són les úniques filles que es poden queixar de manca de pa­re. Per bé que fins fa poc temps era pràcticament un misteri, avui sabem que Andreu Nin, abans d’anar-se’n a l’URSS, l’any 1921, va tenir una família a Catalunya. Aproximadament entre 1912 i 1913, un Nin encara molt jove, amb tot just una vintena d’anys bo i fets, iniciava una relació senti­mental amb Maria Andreu i Baget, que havia nascut a Reus l’any 1881. La Maria, per tant, era onze anys més gran que Nin. Mestra d’escola, havia estudiat com Nin a l’escola Normal de Tarragona, però sembla que es van co­nèixer a Barcelona. Nin hi residia des de l’octubre de 1910, on militava a les files del republicanisme nacionalista. Des de 1912 havia iniciat una intensa activitat pedagògica com a professor a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i com a director de l’Escola Horaciana i de l’Ateneu Obrer de la Barceloneta. I el maig de 1913 començà una nova mi­litància dins de la Federació Catalana del PSOE.

Fou en aquest marc que es van conèixer l’Andreu i la Maria, molt possible­ment a l’Escola Horaciana. Aleshores va començar una relació que havia de durar prop de deu anys, i que de segur que fou complicada. Com evo­ca la néta d’ambdós, Cristina Simó --tot espigolant records familiars--, "no van pas tenir una relació gaire fàcil, pel caràcter de tots dos, pel moment històric, per les seves idees, perquè el meu avi devia entrar i sortir de la presó tot sovint, etc... ". Però l’any 1915, a resultes d’aquesta relació, va néixer la seva primera filla, la Maria Antònia. Poc temps després, per raons econòmiques, Nin va entrar a treballar a la casa comercial Tusell Germans, que el va enviar a Egipte, al Caire. Des d’allà, el maig de 1916, enviava un telegrama a la Maria, tot recordant el primer aniversari de la seva filla. El text no podia ser més lacònic: "Heu­reux anniversaire notre petite. Nin." Anava adreçat al carrer Lancaster, 16, de Barcelona. L’absència d’un any no havia refredat el vincle. En tomant a Barcelona, a partir de 1917, van mantenir la relació, i el 1918 va néixer el segon fill, en Carles Albert. Però l’Andreu i la Maria no es van Casar mai. I els fills mai no van dur el cognom del pare.

La família russa

El juliol de 1921, en assistir al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja, a Mos­cou, Nin va començar l’aventura sovi­ètica. Engrescat per la revolució russa, i fugint, alhora, de les persecucions de què era objecte el moviment obrer a Catalunya --eren els anys del pistole­risme i de les repressions de Martínez Anido--, va romandre a l’URSS fins a l’agost de 1930. I allà va refer la vida. L’any 1922 va conèixer una ex-balla­rina del ballet de l’Òpera de Moscou, que aleshores era secretària de la Internacional, Olga Tarèeva, i s’hi va casar. L’any sobre, el 1923, Nin es va fer famós a Moscou quan l’Olga va tenir un part triple. D’aquest part, però, no­més va sobreviure una nena, l’Ira. I un any més tard naixia la Nora, la segona filla de l’Andreu. L’estada a Moscou no devia ser fàcil per a la família Nin: foren anys de viatges polítics per tot Europa --Itàlia, Holanda, França--, de lluites intenses per a evitar la consolidació de l’estalinisme i, finalment, d’ostracisme i marginació.

Fou amb aquesta família russa que el setembre de 1930 Nin arribava a Barcelona, en plena crisi de la monar­quia alfonsina. Abans, però, a Letònia, Nin i Olga es van haver de tomar a casar, perquè, com va recordar Nin mateix, "érem en un país reconegut. Així, doncs, ni la dona era la meva dona ni els fills eren els meus fills", i si volien continuar el viatge s’havi­en de casar: "Al cap de vuit anys de casat vaig tornar-hi. La meva dona es mereix ben bé dos matrimonis", expli­cava a un periodista poques setmanes més tard.

Els anys republicans

Mentrestant, la Maria, la primera dona, s‘havia ca­sat l’any 1927 amb Ismael Simó, que va reconèixer com a propis els fills de la Maria i de l’Andreu i, alhora, els va donar el cognom. Per aquesta mateixa època la Maria va fundar a Sabadell una escola per a noies.

Centrat de bell nou en la vida política catalana, lluitant per la recomposició del moviment comunista a Catalunya i a l’estat espanyol, i lliurat també a la feina de traductor del rus, Nin va voler recuperar la relació amb la família ca­talana. Com recorda Cristina Simó, la Maria no en va voler saber res, i la filla gran féu costat a la seva mare. Però, en canvi, el fill, en Carles Albert, hi va entrar en relació, i d’amagat tant de la família catalana com de la família russa, sembla que pare i fill van tenir alguna relació, sempre difícil de pre­cisar. El fet és que els correligionaris polítics de Nin mai no en van saber res i només vagament tenien notícia d’una família catalana prèvia.

Perquè, per a tothom, l’única família d’Andreu Nin era la legal, formada per una dona russa i dues filles que, com recordava poc abans de morir Maria Aurèlia Capmany, estudiaven a Barcelona en una escola catalana. Molts anys més tard, es va parlar d’un suposat idil·li que Nin havia viscut amb Mercè Rodoreda, però la veritat és que l’única persona que en va par­lar, sense cap prova documentada, fou la periodista Anna Murià.

El llegat biològic

L’assassinat de Nin, el juny de 1937, va colpir moltes vides. La família russa, l’Olga --que va morir als Estats Units--, la Nora --que es va casar i viu a Itàlia-- i l’Ira --casa­da i resident als Estats Units-- van anar sobrevivint amb el trauma de la desa­parició. La família catalana va viure entre secrets i silencis. La Maria va morir a Barcelona el 1940. En Carles --que durant la guerra fou pilot de l’aviació republicana i va morir l’any 1969 d’accident prop de l’aeròdrom de Sabadell-- recordava que no va po­der fer la instrucció militar a Rússia, perquè segurament no n’hauria tomat mai, pel fet de ser fill de qui ho era... La Cristina, la néta, ara intenta a corre-cuita recuperar uns records i una his­tòria que considera propis, però que li han estat amagats durant molts anys.

Tot plegat forma part de la tragèdia d’Andreu Nin, d’una tragèdia que, com recordava l’escriptor Albert Camus, assenyalant que la seva experiència va salvar l’honorabilitat del socialisme de l’època, és també, en bona mesura, la tragèdia del segle XX.

Pelai Pagès i Blanch

(El Temps, 1.200 / 12-06-07)

***

Andreu Nin o la injustícia que reposa sota terra

Quan s’escau el setantè aniversari de la mort d’Andreu Nin, els historiadors Pelai Pagès i Andrew Durgan, bons coneixedors de la història del marxisme a Catalunya, reflexionen sobre el paper d’un dels líders del POUM i les circumstàncies del seu assassinat

Andreu Nin

E 16 de juny de 1937, enmig d’un clima de persecució contra el Par­tit Obrer d’Unificació Marxista POUM), uns agents soviètics amb ordres directes de Stalin van segrestar Andreu Nin. Aquell fou l’últim dia que hom el va veure, amb vida. Setanta anys més tard, encara planen molts interro­gants sobre els autors i les responsabi­litats d’aquell crim. Pelai Pagès (Sant Pere Pescador, 1949) i Andrew Durgan (Romford, Anglaterra, 1952) han escrit nombrosos llibres relacionats amb Nin i el marxisme català. A més, Pagès va assessorar el reportatge televisiu Opera­ció Nikolai, de Dolors Genovès i Llibert Ferri, que indagava sobre la mort de Nin. I Durgan va ser assessor històric de la pel·lícula Terra i llibertat, dirigida per Ken Loach:

- En quin nivell polític cal situar la figura d’Andreu Nin?

- PELAI PAGÈS. Andreu Nin s’ha d’interpretar en el context d’un moment en què a Catalunya hi ha grans transfor­macions polítiques i socials; un període amb moltes expectatives de canvi i tam­bé de revolució. Nin va començar a im­plicar-se amb la causa de la classe obre­ra. I també amb l’emancipació nacional, no únicament social. Això va ser una constant en la seva vida. A més, tenia una característica que no tenien pas tots els polítics catalans de l’època: va saber teoritzar sobre aquesta experiència.

- Nin era més un teòric que no un d’home d’acció?

- ANDREW DURGAN. Igual que molts intel·lectuals revolucionaris de l’època, Nin no era solament un teòric, sinó que es va implicar molt en qüestions organitzatives del moviment revolucionari, tant quan va ser secretari adjunt de la Internacional Sindical Ro­ja, a Moscou --amb una responsabilitat enorme en un moviment que abraçava milions de persones--, com quan milita­va en un grup d’unes quantes desenes de persones aquí a Catalunya. Es pot fer un paral·lelisme amb molts més revolucio­naris de l’època, començant per Lenin, que, a més d’escriure, eren persones molt implicades.

- Com creieu que van influir en Nin els nou anys que va passar a Moscou als anys vint?

- P. PAGÈS. Aquesta experiència va ser definitiva per al seu futur, perquè va viure de prop les vicissituds de la Revo­lució Russa i es va implicar en la fase de la construcció del socialisme. Després, quan es va iniciar la involució estalini­ana, l’experiència russa li va permetre de veure què havia de ser el socialisme i què no.

- A. DURGAN. Cal entendre Nin com algú que forma part de tota una ge­neració de revolucionaris compromesos amb la Revolució Russa, gent amb molt de talent que havien estat els fundadors del moviment comunista i que van voler desentendre-se’n quan hi hagué l’ascens de l’estalinisme.

- Quina fou l’aportació de Nin a la política catalana dels anys 30, quan va tornar de Moscou i va fundar Izquier­da Comunista?

- A. DURGAN. Nin va contribuir a les idees del moviment obrer de tot l’estat espanyol; tot i que IC era una organització relativament petita, intel·lectualment tenia una influència més àmplia. Pel que fa a Catalunya, cal destacar la teorització de Nin sobre la qüestió nacional i també que fou un dels primers marxistes que va escriure sobre el feixisme.

- L’odi de Stalin vers Nin té l’origen en els anys en què vivia a Rússia i per la proximitat a Trotski, o bé era fruit de la critica del POUM als processos de Moscou de l’any 36?

- P. PAGÈS. L’odi de Stalin cap a Nin venia del fet que era dels pocs polítics de l’estat espanyol que coneixia molt bé per dins el procés de la Revolució Russa; és a dir, coneixia molt bé l’estalinisme i per tant Stalin el podia considerar un repre­sentant d’aquella vella guàrdia bolxevic que ell anava eliminant des de 1936.

- Podríem dir que Stalin recelava de Nin per les coses que sabia?

- P. PAGÈS. Sí. El temor d’Stalin era el que pot tenir un home davant d’un altre que li coneix els secrets.

- Hi esteu d’acord, senyor Durgan?

- A. DURGAN. Sí, però cal tenir en compte el context; és a dir, l’existència del POUM com a partit que representa una alternativa al Partit Comunista, que defensa els bolxevics i reivindica Le­nin, en un context de gran importància internacional com fou la Guerra Civil, fa que Stalin no pugui tolerar un partit com el POUM. Per tant, encara que Nin no hagués conegut bé l’URSS, també hi hauria hagut la repressió contra el POUM.

- Creieu que Nin va estar a l’altura de les circumstàncies durant la Guer­ra Civil, o bé, amb Maurin al capdavant --si no hagués caigut en mans dels rebels--, les coses haurien anat d’una altra manera per al POUM?

- P. PAGÈS. Com a historiador no m’agrada fer història ficció. Dit això, cal assenyalar que dins el POUM allò que deia Maurín no anava a missa. Tot i que tenia molt carisma, les seves idees sempre eren discutides. Maurin i Nin es. complementaven: Nin era el mestre en el sentit més pedagògic, que volia convèncer per mitjà de la raó, i Maurin era l’home del partit, el qui mobilitzava les masses. Evidentment que va ser important que Maurín no hi fos durant la Guerra Civil. Tothom el va trobar a faltar, començant per Nin mateix. També és cert que algun sector, sobretot procedent del BOC, va qües­tionar Nin, perquè continuava essent, entre cometes, el trotskista. Ara bé, si analitzem la política que va desenvolu­par el POUM durant la guerra es veu com manté una lògica total i absoluta en tot allò que havien decidit i aprovat prèviament.

- A. DURGAN. Hi ha historiadors que sostenen que amb Nin i els trotskistes entre cometes el POUM es va convertir en un partit molt més radical. Però si analitzem bé la política del partit durant la guerra i els mesos previs, quan encara hi ha Maurin, veiem que és la mateixa.

- Tots dos heu utilitzat l’expressió "trotskistes entre cometes". Després de tots aquests anys es continua dient que el POUM era trotskista...

- P. PAGÈS. Fins i tot encara hi ha qui diu que Nin havia estat secretari de Trotski, cosa que no és veritat. És evi­dent que Nin va ser trotskista en el sentit polític i ideològic del terme. Hi va haver un moment en què es va comprometre en el projecte de regeneració de la In­ternacional Comunista, però quan es va veure que això era impossible va haver-hi un canvi de tàctica i van començar les desavinences entre ells dos. Nin va ser trotskista en el sentit ideològic fins a la mort. Ara bé, si s’entén per trotskista I ‘home que manté una fidelitat i una ortodòxia al líder, ni Nin ni el POUM no ho van ser mai. Passa que a tots dos se’ls atribueix aquesta etiqueta en un moment en que trotskista volia dir "anticomunis­ta" i "feixista".

- A. DURGAN. El terme trotskista és tergiversat, avui dia. Nin no era trotskista en un sentit absolutament fidel, sinó que tenia idees pròpies. Molta gent trotskista va tenir diferències amb la línia oficial. Els unia era el rebuig cap a l’estalinisme, un moviment que havia posat fi a la democràcia tant dins el PCUS com dins l’URSS.

- Un dels moments culminants de la carrera política d’Andreu Nin és quan esdevé conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, el setembre del 36. Com ho valoreu?

- P. PAGÈS. Va ser important en molts aspectes. Va portar-hi a terme una gestió molt important, va posar ordre en l’àmbit judicial. A partir del setembre hi va haver una davallada de la repres­sió indiscriminada, incontrolada, que hi havia hagut durant l’estiu. També, per primera vegada a Catalunya i a Espanya, es concedeix la majoria d’edat als divuit anys.

- Per què el van fer fora del govern al cap de dos mesos?

- P. PAGÈS. Això va ser una ma­niobra política encapçalada sobretot pel PSUC, en un moment en què ja havia començat la campanya contra el POUM. És evident que ni Stalin ni el PCE ni el PSUC no havien assumit totes les accions que el POUM havia portat a terme contra l’URSS, no ha­vien assumit la crítica contra els pro­cessos de Moscou, no havien assumit la crítica a l’actitud de Stalin vers la Guerra Civil. I el POUM seguia una política radicalment diferent de la del PCE i el PSUC. Ve un moment en què el POUM es converteix en una verita­ble obsessió per als estalinistes i també per al PCE i el PSUC, de manera que a final del 36 el POUM denuncia mani­obres directes de l’URSS en la política espanyola. Aquestes crítiques ja no són acceptades i es quan el PSUC provoca la crisi del govern d’unitat que acaba fent fora Nin, però que, tal com es de­mostra més tard, no talla els problemes a la rereguarda.

- Aquests problemes van arribar a la màxima expressió durant els Fets de Maig de l’any següent A par­tir d’aquell moment, la repressió va afectar Nin, el cas més significatiu, però també molts més militants del POUM...

- A. DURGAN. La repressió ja va començar l’octubre del 36 amb els atacs al POUM de Madrid, quan joves comu­nistes van assaltar-ne la seu. Hi ha una instrucció molt clara per part de la Internacional Comunista en què es critica el PCE per no haver encapçalat una cam­panya antitrotskista més forta. És molt ben documentat que des de Moscou arriben instruccions molt clares per a eliminar el POUM. Nin no va ser l’únic. Fou el més important, però hi hagué més militants que hi van perdre la vida. Si no van matar més gent és perquè després de la desaparició de Nin hi va haver un gran escàndol internacional, una gran campanya de solidaritat que va evitar que fossin executats més dirigents.

- Setanta anys després és possible de descobrir qui va ser el braç execu­tor de l’assassinat d’Andreu Nin?

- P. PAGÈS. La persona que el va executar físicament no la coneixem, en­tre més raons perquè en la documentació que es conserva a l’arxiu de la policia política soviètica a Moscou els noms de les persones que havien segrestat Nin i que l’havien interrogat són ratllats.

- I pel que fa a la responsabilitat que hi van tenir el PCE i el PSUC?

- A. DURGAN. Gent important, tant del PCE com del PSUC, han criticat durament l’assassinat d’Andreu Nin. Ja l’any 1979, un editorial de Treball, el butlletí del PSUC, en condemnava l’assassinat. Però hi ha coses que no són tan clares. Personalment, penso que és impossible que no hi fossin im­plicats, perquè en tota l’activitat de la policia política soviètica a la zona re­publicana hi havia vinculació constant amb comunistes espanyols i catalans, que participaven en la repressió. La responsabilitat moral per a mi és cla­ríssima, encara que no hi participessin directament.

- Aleshores, es poden qualificar el PCE i el PSUC de còmplices de l’as­sassinat en un mateix nivell?

- P. PAGÈS. Hi ha complicitats en la mateixa escala. Avui sabem que la txeca on van portar Nin a Alcalà de Henares era la casa d’Hidalgo de Cisneros, i tant ell com la seva companya, Constancia de Mora Maura, aristòcrates i militants del PCE, van tenir un paper clau en tot el procés. Ara, tampoc no en faria una inculpació general. La militància comu­nista encara era de fe cega i això feia que molts militants de base es creguessin allò que deia la propaganda.

- Aquesta fe cega explica que setan­ta anys després encara hi hagi un odi gairebé irreconciliable entre psucaires i poumistes?

- P. PAGÈS. Sorprenentment, malgrat les evidències, encara hi ha gent que atribueix el final de Nin a una simple desaparició i no pas a un assassinat.

- A. DURGAN. Jo crec que allò re­llevant no és que la gent negui que Nin fos assassinat, sinó que hi hagi una mena de nou revisionisme d’alguns his­toriadors, que sostenen que la radicalitat del POUM va provocar la repressió. És una visió que vol justificar, no pas l’assassinat de Nin, però sí la repressió del POUM.

- Ara es parla molt de la memòria democràtica i antifeixista. Nin, però, va ser una víctima del bàndol repu­blicà ...

- A. DURGAN. Quan es parla de la memòria històrica, crec que s’oblida que no acaba de ser cert el tòpic de les dues Espanyes, perquè en realitat n’hi va haver tres. Si volem reivindicar allò que va significar Nin i més gent cal tenir molt en compte la tercera: l’Espanya revolucionària. Crec que fer justícia a la memòria de Nin és també. fer justícia a tota aquesta experiència.

- P. PAGÈS. La història ja li ha fet justícia, a Nin. De tota manera, la me­mòria històrica també exigeix recuperar la d’aquells fets que no agraden. En aquest sentit, crec que el govern català ha de ser valent i assumir la reivindica­ció històrica de la personalitat d’Andreu Nin amb totes les conseqüències.

- Seria possible trobar-ne el cos?

- P. PAGÈS. Sempre he considerat que això seria una pèrdua d’esforços i de diners. Els morts, se’ls ha de deixar des­cansar. No aporta res a la història trobar una despulla. En tot cas seria interessant, si es pogués saber on el van enterrar, recordar-ho amb algun monòlit.

Xevi Camprubí

(El Temps, 1.200 / 12-06-07)

 Escriu-nos

Comentaris

  1. andreu nin

    aon es poden trobar llibres escrits per andreu nin

    narçis | 31/10/2012, 20:30
  2. Per Narcís

    A la llibreria La Central de Barcelona [ www.lacentral.cat/web/search/?g=nin%2C%20andreu ] trobaràs nombrosos llibres de i sobre Andreu Nin.
    Salut!

    Ateneu Llibertari Estel Negre | 01/11/2012, 06:11
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS