estelnegre | 03 Juliol, 2007 05:58
Aigua clara
del director Carmelo Convalia i l’historiador eivissenc Santiago Colomar
Duració: 40 minuts
Club Diari de Mallorca
Puerto Rico,15 (Polígon de Llevant)
Dimecres 4 de juliol a les 20.00 hores
A l’acte hi seran presents Carmelo Convalia, Cándido Méndez (son pare va estar tancat en aquesta presó) i Biel Joan (pres d’aquest camp de concentració i testimoni directe de com s’hi vivia).
Us hi esperem!
***
Aigua clara: un documental sobre el camp de concentració de Formentera
Sa Colònia va ser la tomba de gairebé seixanta presoners republicans espanyols durant la postguerra. Mil cinc-cents homes arribaren a estar presos al mateix temps en aquest recinte.
Sa Colònia va ser el lloc de reclusió franquista més temut de totes les Balears durant els primers anys de la postguerra. Aquest camp de concentració era a Formentera, prop del port de la Savina. L'any 1941, en aquest terreny erm ple de barracots, hi va arribar a haver 1.500 presoners alhora. Tots, naturalment, eren republicans, principalment gent humil que no sempre havia tingut una participació destacada en la guerra civil. Avui, aquest cruel camp de concentració ja té una història gràfica: Aigua clara és un documental de gairebé una hora que ha estat elaborat per un grup de formenterers i dirigit pel periodista Carmelo Convalia.
El fil conductor del documental és el testimoni de Joan Colomar, un dels presoners que hi estigueren reclosos, pel fet de tenir idees anarquistes. Colomar, natural de Formentera, té 94 anys i manté una lucidesa i una facilitat d'expressió admirables. En explicar els seus primers records, a principi del segle XX, rememora com es va fer anarquista. "Per què m'hi vaig fer? Perquè volíem ser lliures ... Tenir llibertat", diu amb mirada de murri i emetent una rialla. "No volíem pagar impostos abusius ni fer coses per obligació", afegeix.
El documental també parla del temps de l'emigració, als anys vint i trenta, quan els formenterers van haver de partir de l'illa per anar a Amèrica o a Alger a guanyar-s'hi la vida. Així i tot, Colomar recorda els temps de l'adolescència amb un to d'alegria encomanadissa, de felicitat juvenil. "Nedava a la mar, corria devora la costa, anava amb bicicleta pels camins... ", rememora.
Tot va canviar el 1936, quan Franco va alçar-se contra el govern de la República i començà una guerra i després una dictadura. A Joan Colomar el van empresonar, juntament amb més formenterers i balears, però sobretot peninsulars. La major part dels presos de sa Colònia eren extremenys. Un era el pare de l'actual líder espanyol de la UGT, Càndido Méndez, que també participa en el reportatge per oferir els seus records de tot plegat. "Allà, senzillament, els mataven de fam", afirma el sindicalista, que va tenir la fortuna de veure tomar el seu pare sa i estalvi.
Les escenes que vivien al campament, amb uns vigilants sinistres i una fam extrema, són explicades fidelment per Colomar i per algun altre supervivent que encara hi ha a l'illa. Ho recorda un passatge del documental. "S'hi passava fam, molta fam. La gent moria d'inanició. Només mos donaven una pòcima que no tenia res i una tarongeta totalment seca. Recordo que hi havia un presoner que no havia pogut digerir bé unes mongetes que aquell dia va poder menjar. Va anar a vomitar en un sèquia que hi havia. Idò bé, tan aviat com va vomitar, vaig veure dos o tres presoners que s'hi llançaren per menjar-se-les."
Els naturals de Formentera tenien alguns privilegis perquè els familiars podien portar-los menjar. "Però això era violent", recorda Colomar. "Com podies acceptar aquell menjar davant un munt de gent totalment famèlica que et mirava amb aquells ulls; era molt violent."
Tanmateix, en contrapartida, els habitants de Formentera havien de suportar el rebuig i l'escarn dels propis veïns. En una illa de només 74 quilòmetres quadrats i que aleshores només tenia uns 4.000 habitants, tothom es coneixia. La filla d'un dels presoners que parla al documental recorda que els seu pare "mai no va oblidar" la humiliació de què fou víctima al carrer per part de veïnats seus només pel fet de ser republicà i haver estat a sa Colònia. "I jo tampoc no ho puc perdonar", afegeix ella.
Joan Colomar, que ara participa anualment als actes de commemoració de la 11 República que es fan a Formentera, va tenir la sort de col, laborar al desmantellament del campament. La fusta dels barracots va ser desmuntada i portada amb vaixells a Eivissa per a unes altres utilitats. L'any 1943 va acabar el malson, però en quedà el record macabre.
Santi Colomar Ferrer, historiador local que ha participat també en aquesta obra, es mostra convençut que aquest era el lloc de repressió franquista més dur de l'arxipèlag balear. "Tal volta es podria parlar també de la presó de dones de Palma, però els qui conegueren tots dos llocs es decanten més aviat cap al campament de Formentera", afirma.
Avui, en aquell terreny només hi queden les restes. No hi ha cap barracot, però algun vestigi indica que allà hi va haver el lloc on moriren desenes de persones que no havien comès cap delicte. Sa Colònia --o es Campament, com també es coneix aquest recinte-- va ser declarat bé d'interès cultural durant l'època del pacte progressista. La realització d'aquest documental ajudarà a recuperar-ne la memòria.
Sobre aquestes restes, Colomar explica al final del reportatge el secret de la felicitat. Aquest home, que es va acostant a la centúria i que aparenta tenir una bona forma física --a desgrat d'una vida tan atzarosa i tan dura--, afirma: "Per ser feliç n'hi ha prou de tenir per viure. No ser molt ric, sinó tenir per viure. I estimar la gent; no voler mal a ningú." Ho diu un supervivent del "cementiri dels vius", com va anomenar aquest camp de concentració Joan Colomines en un poema.
Joan Lluís Ferrer
(El Temps, 1.201 / 19-06-07)
***
Es Campament, un centre de reclusió a la Formentera de postguerra
Entre 1940 i la darreria de 1942 s'establí a la Savina, illa de Formentera, una colònia penitenciària militaritzada, dependent de la Presó Provincial de Palma de Mallorca. Era vigilada per militars però dirigida per personal civil, al capdavant del qual es trobava el director, Àngel Llorente Ruiz.
Les raons per les quals es va establir aquest centre penitenciari a Formentera no poden escapar al caràcter terriblement repressor i venjatiu del règim franquista. Formentera havia estat, a tot el llarg del període republicà, una illa de tendències anarcosindicalistes, molt allunyada, ideològicament parlant, de la tendència conservadora d'Eivissa. Establir a aquesta illa un centre de reclusió d'aquestes característiques era un càstig; en primer lloc per a la gent de la mateixa illa i, en segon lloc, per als centenars de presoners que hi anaren destinats, en uns anys en què la fam més absoluta feia estralls a Formentera, una illa mal comunicada i amb una escassetat secular agreujada des del final de 1936.
Són diverses les ocasions en què les autoritats de l'illa reclamaren del governador civil de les Balears ajut econòmic per a superar la carestia. I diverses les vegades que es celebraren col·lectes populars per destinar els diners a tal finalitat. Però aquestes iniciatives tingueren un escàs ressò.
El Campament, tal com era conegut per la població local, fou instal·lat als afores del port de la Savina, en uns terrenys que des d'anys abans eren utilitzats per un reduït destacament militar. Es componia de poc més d'una vintena de barracots --segons algun testimoni es tractava de barracots desmuntables procedents de la guerra colonial a l'Àfrica, i carregats de xinxes--, alguns dels quals muntats sobre trespols de ciment i d'altres directament sobre la terra. Aquest era el cas del barracot destinat als malalts, conegut entre els presoners com a «cementiri dels vius». La infraestructura del Campament es completava amb unes oficines i un menjador. El recinte estava rodejat per un mur de pedra aixecat pels primers presoners que hi arribaren; a la banda de l'estany --l'estany des Peix-- bastaven uns filferros a la línia costanera. Tenia també unes sèquies per a les necessitats dels presoners i uns petits dipòsits d'aigua, gairebé sempre salinitzats.
Els presoners procedien majoritàriament de la península --en especial d'Extremadura i Múrcia-- i de les Illes Balears. Tot i que no comptem amb cap estadística ni registre complet dels presoners, sabem que molts procedien de la Presó Provincial de Palma i de Maó, però que molts d'altres venien directament dels seus llocs d'origen, i que arribaven a Formentera després d'un llarguíssim viatge cap al port d'embarcament, després cap a Eivissa i finalment traslladats a Formentera, on arribaven en condicions lamentables.
Comptem, almenys, amb la relació de cinquanta-vuit morts al Campament, extreta del registre civil local. Es desconeix si és completa, perquè alguns testimonis parlen d'un centenar de defuncions.
D'aquestes cinquanta-vuit defuncions, trenta-set procedien de Badajoz (un 63,79% del total), deu de Múrcia (17,24%), tres d'Alacant (5,17%) i dos de les Illes Canàries (3,45%). La resta provenien un de cada una de les següents províncies: Madrid, Barcelona, València. A més, una de les víctimes procedia de Cartagena de Indias, un de Menorca i un d'Eivissa.
Per edats, el grup entre vint-i-dos i trenta-cinc anys comprenia el 13,79%. El grup majoritari, de trenta-sis a cinquanta-cinc anys, arreplega trenta-set individus, un 63,79%, Finalment, el grup de més edat, de cinquanta-cinc a seixanta-vuit anys, reunia el 22,41%.
Les causes de les morts eren diverses i, com es veurà, molt relacionades amb la manca d'una alimentació apropiada; segons els certificats mèdics, que sovint imposaven diverses causes de la mort, en trobem esmentades caquèxia (32,7%), tuberculosi pulmonar (31,°3%), avitaminosi (24,14%), enteritis (20,69%), col·lapse cardíac (12,07%) i infecció intestinal (5,17%), entre d'altres.
Totes les defuncions es produïren entre 1941 i 1942. El segon semestre de 1941 fou el més mortífer, amb quaranta morts (68,97% del total), especialment el mes d'octubre (vuit morts) i el de novembre (sis morts). Cal assenyalar també que els dies 4 i 13 de novembre de 1942 hi ha registrades dues morts cada dia.
La vida al Campament
La vida quotidiana dels presos consistia en un no res, a subsistir. Les úniques activitats al marge d'això eren anar a buscar aigua als pous propers, anar a fer llenya i portar els morts al cementiri municipal en un carro.
Es podien rebre visites, sempre que la comunicació fos en castellà. Els presoners formenterers tenien accés a paquets que els familiars els feien arribar pel mur. Els presoners vinguts de la península tenien poques possibilitats de rebre paquets; procedien de zones molt castigades per la guerra i la repressió i sovint els familiars ignoraven que eren tancats a Formentera.
Els queviures per al miler de presoners eren comprats per la direcció del Campament al mercat d'Eivissa. Tots els testimonis concorden que el director en persona traficava amb el pressupost assignat i que el menjar que arribava finalment al Campament era de tan mala qualitat que només servia per a empitjorar l'estat de salut de molts presoners, que observaven --i en això molts testimonis coincideixen-- com s'alimentava millor els porcs del director que no a ells mateixos.
Al Campament es reorganitzarà bona part de la infraestructura de l'oposició al franquisme a les Balears, especialment del PCE; empresonats a Formentera hi trobem alguns dels seus primers dirigents de postguerra, com Joan Boyeras, Antoni Martínez Juliana i Joan Albertí. Sembla que hi havia una xarxa interna d'ajut i solidaritat que assegurava als seus membres el repartiment de menjar, una certa assistència mèdica aprofitant que algun dels presos tenia coneixements de medicina i odontologia, i també ensenyament de lectura i escriptura, la qual cosa va fer decidir algun presoner d'ingressar al PC. També hi havia una certa estructura del PSOE i de la CNT, però amb un menor grau d'organització i presència.
La colònia penitenciària de Formentera fou desmantellada el novembre de 1942 i els presoners foren repartits per diversos centres de reclusió de les Balears i la península. Les raons del tancament no estan del tot clares. Hi ha dues versions sobre aquest fet. La primera diu que després d'una visita d'algunes dones de la bona societat eivissenca al recinte, en la qual observaren les condicions de vida dels presoners, obligaren les autoritats a clausurar el Campament. L'altra versió, potser més probable, diu que el règim franquista clausurà el recinte després de comprovar que el signe de la segona guerra mundial canviava arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica. Probablement, si els aliats haguessin arribat a Formentera i observat les condicions de vida del Campament, les possibilitats de Franco de desmarcar-se de l'eix germanoitalià haurien estat més reduïdes.
Es Campament, una memòria en disputa
Les restes del Campament, lloc habitual de trobada per a commemorar la proclamació de la Segona República a Formentera, foren declarades Bé d'Interès Cultural (BIC) el jo de setembre de 2002 pel Consell Insular d'Eivissa i Formentera. La Llei de Patrimoni obligava les autoritats a protegir i preservar les restes, que han continuat sofrint un deteriorament implacable. Una part del recinte, qualificada de sòl rústic, forma part del Parc natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera, però l'altra, que representa un 33% del total de l'espai BIC i està afectada per les Normes Subsidiàries de l'illa, es divideix en petites parcel·les dintre de sòl urbà, els propietaris de les quals interposaren un recurs davant els tribunals contra la declaració de BIC el gener de 2003. El setembre de 2006 el Jutjat del Contenciós Administratiu número 2 del Tribunal de Justícia de Balears anul·là la declaració. El Campament, un monument a la memòria de la repressió franquista, depèn ara mateix de diversos projectes urbanístics.
Artur Parrón i Guasch
(Serra d’Or, 566 / Febrer 2007)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Bon dia, ara he acccedit al vostre blog, i vos volia comentar una petita aclaració:
Aigua clara
El director és Carmelo Canvalia i l'historiador Santiago Colomar és de Formentera.
Gràcies per la correcció, ja hem arranjat l'errada.
Salut!