Administrar

Sobre Ràdio Pica i el llibre de Fèlix Villagrasa

estelnegre | 30 Juny, 2007 13:54

Sobre Ràdio Pica i el llibre de Fèlix Villagrasa

La lluita per les ones lliures

Una història de Ràdio PICA

Una història de Ràdio PICA

Fèlix Villagrasa

Llibres de l'Índex. Barcelona, 2007

L'historiador i periodista Fèlix Villagrasa (1964) ens apropa amb Una història de Ràdio PICA a la lluita per la conquesta de les ones lliures. L'autor fa una aproximació als esdeveniments clau dels 25 anys d'aquesta emissora que va néixer "amb la voluntat de ser legal i va haver d'adaptar-se a ser pirata per obligació i lliure per necessitat".

Ràdio Pica va fabricar-se un mite per assegurar la seva supervivència. Durant molt temps es creia que emetia des d'un vaixell ancorat davant del port de Barcelona. Villagrasa aprofita la immersió en aquest camp per fer un recorregut per la història de les ràdios lliures, des de la primera que va utilitzar les ones hertzianes per fer propaganda ideològica, l'Arbeiter Radio Club Deutschland, el 1924, fins als nostres dies, en què Ràdio PICA (Promoció Independent i Coordinació Artística) continua tossudament i la seva programació.

L'autor també estudia l'inici de les primeres proves de ràdio lliure a l'Estat espanyol que van tenir lloc a Euskadi el 1976, i a Catalunya, a la Universitat Autònoma, el 1978. Aquell mateix any van començar a emetre les dues primeres ràdios lliures de Barcelona, La Campana de Gràcia i Ona Lliure, la primera catalanista i la segona àcrata. El 1981 va començar a emetre Ràdio PICA amb l'impuls de Salvattore Picarol, que va ser el gran protagonista de l'emissora, tant de la programació com en la resistència a ser clausurada per la Generalitat.

Villagrasa fa un repàs dels col·laboradors habituals de l'emissora en els 25 anys d'existència, gent inquieta que manifestava el seu tarannà artístic: música, teatre, poesia...; joves amb idees esquerranes que feien ràdio en català. Als anys 80 a Catalunya es va viure l'edat d'or de les emissores lliures: Contraràdio, La Campana de Gràcia, Ràdio PICA, Ràdio Farigola, Ràdio Libertina de Sants, Ràdio Gavina de la Barceloneta, Ràdio Poble-sec, Ràdio Corcó, Ràdio Bronka de Nou Barris, Krak Ràdio... Segons un informe de la Federació Europea de Ràdios Lliures, el 1988 hi havia cent ràdios lliures a tot l'Estat espanyol.

Les ràdios lliures que encara funcionen han continuat emetent els seus programes amb la permissivitat de la Generalitat, però sense cap voluntat de ser legalitzades. A l'inici del segle XXI, malgrat les dificultats, funcionaven tres emissores: Ràdio Bronca, Ràdio Contrabanda i Ràdio PICA. Actualment Contrabanda i PICA comparteixen les seves freqüències amb altres col·lectius, la primera amb Ràdio Nikosia i l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i la segona, amb Ràdio Gladys Palmera, que emet preferentment música llatina. Fèlix Villagrasa acaba el seu esplèndid treball amb una anàlisi de la programació recent de Ràdio PICA (96.6 MHz de la FM), un dels emblemes de la Barcelona underground.

Ferran Aisa

(Avui, 28-06-07)

Aquest article en pdf

***

Una història de Ràdio Pica. 25 anys a contrapèl

Ràdio PICA

Una història de Ràdio PICA explica com va néixer l’any 1981 aquesta ràdio per cobrir un buit que encara avui no omplen les emissores oficials i comercials: l’experimentació radiofònica a través del mitjà sonor i la informació que queda silenciada pels grans mitjans.

Durant molts anys l’emissora gracienca va servir de nexe d’enllaç entre el jovent -i no tant- de Barcelona per a les més variades iniciatives, destacant per damunt de totes els concerts de músiques no comercials. També ha estat l’altaveu de col·lectius socials alternatius muntats a l’entorn de les cases ocupades i el pregoner de convocatòries diverses.

A banda d’això, si alguna cosa ha caracteritzat i caracteritza aquesta ràdio, la degana de les ràdios lliures -o comunitàries, o independents- a tot l’Estat, ha estat principalment l’elaboració de programes "d’autor/a" dedicats a la difusió de textos, músiques i muntatges sonors de diversa naturalesa. Per PICA, laboratori liberal de creació diversa, han passat moltes persones en aquests 25 anys, gent que després ha continuat la seva tasca en diferents terrenys culturals relacionats amb el so, les arts o la informació.

Aquest llibre recull, per a què no es perdin en un racó del temps, els principals esdeveniments que han marcat la història de l’emissora. Aquesta història contempla el naixement, creixement, tancament per ordre governativa (1987) i posterior represa de les emissions en una etapa més tranquil·la, que ha permès consolidar "l’invent". Entre els seus apartats més destacats es comenta l’evolució ideològica i estructural del col·lectiu capa a una "confederació d’individualitats" que és com Salvattore Picarol, precursor i coordinador de l’emissora, qualifica el seu sistema d’organització. No falten el paràgrafs polèmics en parlar de les relacions amb altres emissores de la mateixa naturalesa i la "lluita" amb les administracions per tal de poder consolidar el projecte radiofònic tan llargament desenvolupat.

També es tracta la relació de Ràdio PICA amb una emissora que, inicialment també havia d’organitzar-se com a associació cultural, però que ha anat prenent un caire cada cop més obertament comercial. El tracta de Radio Gladys Palmera, suport econòmic de PICA en els darrers temps, que ha permès alliberar els realitzadors de l’emissora gracienca de la dolorosa obligació de contribuir a les despeses comunes de manteniment i logística. La carambola d’aquesta col·laboració, beneficiosa sens dubte per PICA, ha estat vista amb recel i malfiança (potser enveja?) per algunes altres emissores independents. El cert és que la línia de PICA no s’ha vist torçada ni un centímetre, i en canvi han millorat molt les condicions d’emissió. Tanmateix, abans de tot això les crítiques contra PICA per alguns mitjans del petit món de les ràdios lliures de Barcelona ja existien, per un motiu o per l’altre. Sobre tot per la poca vocació d’unitat d’acció, ni d’assemblearisme, ni de comiterisme, ni de reunitisme que sempre han demostrat els membres d’aquesta emissora, molt més habituats a anar per lliure i a funcionar individualment, si no és que l’acció conjunta era realment imprescindible.

Pirata per obligació i lliure per necessitat, en aquesta emissora col·lectiva no ha minvat en tots aquests anys l’empenta de les persones implicades, i mentre funcioni aquesta estructura que la pràctica ha demostrat útil, Ràdio PICA seguirà oferint als realitzadors radiofònics un espai o­n poder-se expressar en llibertat i experimentar amb total impunitat. I l’audiència podrà seguir gaudint, si li plau, d’una manera d’entendre la ràdio del tot nova en les ones barcelonines. Només cal girar el dial i comparar.

 Ateneu Llibertari Estel Negre

Comentaris

  1. Ràdios lliures a Barcelona. Una reflexió necessària

    A l’Europa dels anys 70, les Ràdios Lliures van ser una de les plasmacions potser més significatives de la càrrega innovadora que travessava els moviments i fortes dinàmiques socials que van caracteritzar aquella dècada. Innovació de llenguatges, innovació de formes participatives, innovació de la pròpia idea d’espai de comunicació.

    Era l’època dels espais alliberats, que no “ocupats” (diferència, ben mirat, no gens subtil), dimensions on experimentar, canviar, crear. Respecte als mitjans clàssics de premsa escrita, la ràdio oferia la possibilitat de crear dinàmiques horitzontals, intercanvis bidireccionals. Una mica com internet, amb la diferència que un aparell de ràdio és a l’abast de tothom.

    A Catalunya també va haver-hi, al començament de la transició algun intent, però l’expansió del model fou neutralitzada de seguida per una mesura política-vacuna que ja anunciava clarament el tarannà de la socialdemocràcia local respecte a les iniciatives autònomes de la societat civil: recuperar substituint. La mateixa filosofia que va inspirar la creació dels centres cívics (sovint espais sostrets a l’especulació per lluites veïnals i regularment apropiats pel ’papa’ ajuntament) va portar també a inventar les Ràdio Municipals, emissores locals amb una normativa que contemplava la participació ciutadana, això sí, degudament filtrada i mediatitzada per l’administració local...

    Han passat més de 30 anys anys d’aquells primers intents de crear espais de comunicació diferents (lliures, alternatius, antagonistes o, més recentment i modestament, independents) a Catalunya. Però què en queda, aquí, de la voluntat d’elaborar nous llenguatges, nous models de comunicació, subversius en forma, funcions i continguts? D’aquella declarada intenció de “donar veu a aquelles que no tenen veu”? Del moviment de Ràdios Lliures?

    En els darrers anys, on l’efervescència contestatària a Catalunya ha estat notòria, s’ha parlat molt, dins i fora de l’àrea movimentista, de comunicació – si més no, se n’ha parlat força més del que era habitual-: s’ha parlat d’internet, de crear escletxes als mitjans de comunicació oficials, de fer noves publicacions, d’elaborar xarxes contra-informatives. I en tot aquest debat les RRLL han brillat per la seva absència, com si la nova militància n’ignorés l’existència.

    I tanmateix a Barcelona hi ha 3 ràdios lliures. Més ben dit: hi ha tres freqüències destinades a emissores “alternatives”, un luxe que la majoria de ciutats, petites i grans, europees, ignoren.

    La història: a començaments dels anys 90, una coordinadora d’emissores de barri controlada per l’MC (Moviment Comunista) i que incloïa, entre d’altres, Ràdio Bronka (Nou Barris), Ràdio Inoksidable (Santa Koloma de Gramanet) i Ràdio Korkó (l’Hospitalet), juntament amb ràdio Pica (emissora monopersonal i fenòmen de costum mediàtic), ràdio Music Club (actualment Punt 6, de Reus) i Contrabanda FM (àrea metropolitana de BCN), aconsegueixen negociar l’assignació (no formalitzada fins avui) d’unes freqüències destinades “a incrementar el pluralisme a l’espai radioelèctric ciutadà”. La reivindicació d’aquest grup de ràdios era avalada per desenes i, en alguns moments, centenars de col.lectius i entitats.

    Es tractava, en definitiva, de que les emissores que ocupessin aquestes freqüències aportessin un nou model d’entendre la radiodifusió i la comunicació en general i que fossin no “obertes a”, sino “una part del” teixit associatiu critic i propositiu de Catalunya. Fora d’alguns moments puntuals (jornades especials per a vagues o efemèrides concretes) la realitat ha estat ben diversa.

    Gràcies a un parell de vicis que fan estralls en el món alternatiu –el victimisme, amb la consegüent manca de capacitat autocrítica, i la idea que els draps bruts sempre s’han de rentar a casa– no hi ha hagut cap debat al llarg d’aquesta dècada sobre la naturalesa i destinació d’ús d’aquests espais comuns.

    En concret no hi ha hagut cap debat sobre aspectes de tanta transcendència com l’accessibilitat (qui, quan, com i si pot accedir a una emissora alternativa, amb el corol·lari de qui decideix i a partir de quins criteris –públics, transparents?– la configuració dels espais de programació), el control (la famosa assemblea: qui n’és membre? La vintena/trentena de persones que fan programes? i perquè no la gent associada, la gent que escolta –sovint més compromesa amb un plantejament de comunicació diferent– o el conjunt de moviments alternatius?), la propietat (en general reivindicada i defensada per una associació de pocs membres o pel grup d’usuaris més actius), els objectius...

    El resultat d’aquesta manca de discussió és l’existència d’una emissora com Ràdio Pica, una mena de petit negoci familiar que fins i tot subarrenda la meitat de la freqüència a una emissora comercial, o Ràdio Contrabanda (ex Contrabanda FM), emissora per la qual han anat passant al llarg dels anys persones i plantejaments polítics i radiofònics molt diferents, tenint en comú, això sí, una tendència a defensar aferrissadament el control del mitjà contra qualsevol “enemic exterior”.

    En aquestes emissores les graelles de programació són calaixos de sastre, espais ocupats on pots trobar les coses més insòlites, encadenats sense cap objectiu comunicacional visible que no sigui una retòrica “llibertat individual” (que en tot cas només és privilegi de poques desenes d’individus), amb absència d’espais que permetin una accessibilitat fàcil, immediata i transparent per part de la gent i dels moviments.

    Cal dir que també s’hi troben programes excelents que, malauradament, queden ofegats enmig d’un batibull de consignes, missatges alliçonadors i imperatius (no has/has de votar, has de ser anarquista/comunista, has de matar fatxes, has de...), de continguts destinats a sectors de mercat –en diuen nínxols– delimitats, però sectors de mercat al cap i a la fi, amb molta música d’amiguets, de relativisme cultural demagògic, acrític i sovint intolerant, de narcisisme...

    La configuració d’una programació diu molt –o gairebé tot– dels objectius i de la filosofia que inspira un mitjà: si es tracta d’una proposta oberta, integrada en una dinàmica de lluites i crítica social, els espais principals seràn franjes horàries diàries, fàcilment identificables per l’audiència, gestionades per redaccions que en garantitzin la coherència tècnica i formal i alhora la màxima accessibilitat, espais on les idees i les informacions generades pels diversos moviments poden circular amb immediatesa i sense impediments. Si, en canvi, es tracta d’una “guingueta” de gent més o menys ben avinguda, la graella serà una constel.lació de regnes de Taifa, de petites propietats custodiades amb determinació pels respectius titulars i en les quals es pot entrar només amb invitació prèvia.

    La impressió que se’n treu de tot plegat és d’una paròdia d’espai obert on regnen el conformisme “progre”, el "heavy alternatiu” o “post-modern”, l’autoafirmació d’egos malmesos, i on, en comptes de diversitat i pluralisme, hi ha una barreja bigarrada de persones que no tenen ni busquen cap llenguatge comú. On l’expressió és vista com un privilegi individual, no com un dret col·lectiu.

    Així doncs, no és gens estrany que els moviments hagin tractat amb indiferència (tot i que benèvola) aquests mitjans alternatius que plantegen les mateixes dificultats d’accés i d’articulació d’un discurs comunicactiu realment diferent, que proposen sovint programes pèssims i, en molts casos, amb un llenguatge agressiu i tancat, que mantenen la mateixa distància i relació de poder entre oïdora/emissora que els altres i que, a més a més, se senten poc i malament.

    I, malgrat tot, la ràdio continua essent un mitjà fantàstic que permet establir canals de comunicació directa entre sectors molt amplis de població, un mitjà barat, accessible per a tothom, espai on és possible crear dinàmiques d’intercanvi entre moviments i el conjunt de la societat civil. Un espai que avui és més necessari que mai.

    S’imposa per tant una reflexió col·lectiva, en primer lloc entre els moviments, on continua triomfant la idea del mitjà de comunicació alternatiu com a “espai-en-propietat” on vehicular les veritats de la pròpia organització, àrea o secta, cap a un públic curosament seleccionat i per definició simpatitzant.

    Una reflexió col.lectiva sobre objectius, naturalesa, abast, formes d’uns espais de comunicació que es puguin presentar com a alternativa real i que, en els casos de les ràdios lliures al nostre país, hauria de desembocar en una honesta renúncia al control i a la propietat dels mitjans per part dels grups que els estan gestionant actualment i en el seu traspàs a un espai assembleari de decisió comú on participarien totes les xarxes, organitzacions, entitats i col·lectius interessats i obert al conjunt de la societat civil. Una assemblea que analitzaria i debatria les diverses opcions i propostes de gestió elaborades per comissions específiques (programació, gestió econòmica, gestió tècnica, contra-informació...) que, en tot moment, serien revocables i substituïbles.

    Només d’aquesta manera s’aconseguiria per a Barcelona crear un mitjà de comunicació sentit com a propi per la societat crítica, un mitjà que esdevindria alhora un recurs preciós per a la vida dels moviments i un revulsiu per un panorama mediàtic anquilosat i conformista.

    La resta acabarà traduint-se en una aportació més al ja insuportable soroll ambiental que ens afligeix a tots plegats com a ciutadania, públic, espectadors i societat civil.

    www.comunicant.info | 14/07/2007, 05:18
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS