Administrar

«Descoberta la raó que porta l'anarquisme a la crema d'esglésies i l'assassinat de religiosos», per Lluís Bonada [Jordi Albertí i Oriol: «El silenci de les campanes»]

estelnegre | 20 Maig, 2007 03:45

«Descoberta la raó que porta l'anarquisme a la crema d'esglésies i l'assassinat de religiosos», per Lluís Bonada [Jordi Albertí i Oriol: «El silenci de les campanes»]

L'església de Betlem, a la Rambla de Barcelona, cremada el 19 de juliol de 1936

L'anarquisme que pren el control del carrer el juliol del 1936 pretén, de manera ben conscient, i assumida amb la cara ben alta, la destrucció de tots els vestigis arqui­tectònics i culturals de la civilització cristiana i la mort dels sacerdots que n'osten­taven la representació i de tots aquells que hi mantenien un compromís actiu; és a dir, no va ser cap acció «incontrolada». La conclusió és la d'un estudi que analitza la vio­lenta persecució religiosa que es va produir el 36, i en busca les causes. Jordi Albertí i Oriol, filòleg i historiador, l'acaba de publicar a Proa amb el títol El silenci de les campanes. De l'anticlericalisme del segle XIX a la persecució religiosa durant la guerra civil a Catalunya.

La primera part del llibre està dedicada a repassar els antecedents anticlericals del segle XIX i del primer terç del XX. Sense aquesta panoràmica històrica, conside­ra l'autor, resultaria impossible acostar-se a la tragèdia que va esclatar a la reraguarda. AI llarg dels anys s'havia anat creant una hostilitat creixent contra l'esta­ment religiós. La fòbia, que l'historiador pensa que va ser atiada pels partits d'ins­piració marxista i molt especialment pel moviment àcrata, era compartida en major o menor grau per amples capes de la societat i, en conseqüència, molts partits republicans eren favorables a promoure un procés de laïcització absoluta del país. Les llotges maçòniques, recorda, també col·laboren en aquest estat d'opinió. Els debats en els seus tallers nodrien d'arguments laïcistes els seus membres amb el benentès que les conclusions dels debats es convertien en campanyes ideològiques a partir del compromís de tots ells a difondre-les des dels seus llocs de responsabilitat intel·lectual, econòmica o política. Aquest procediment havia teixit una xarxa de penetració ideològica que es radicalitza des de final del segle XIX.

Aquests elements no expliquen per ells sols, pensa Jordi Albertí, l'esclat de violència, tan mortífer, si bé, com recorda a la primera part del llibre, la violència antireligiosa no era nova. El primer epi­sodi important es produeix el 1835, en el marc de la primera guerra carlina. El segon és la Setmana Tràgica.

La persecució religiosa del 36, en termes generals, forma part, considera, d'un dels capítols bàsics de la violència revolucionària àcrata, en el context general d'una llui­ta ferotge pel poder, més que no pas l'expressió violenta i culminant d'una tradició anticlerical. Els promotors i estrategs de l'esclat revolucionari van veure en les con­signes anticlericals una manera fàcil, ràpida, simbòlica i eficaç de mobilitzar els militants en la lluita contrarellotge per aconseguir imposar uns canvis radicals en els models socials. La tradició anticlerical dels republicans, dels maçons, dels socialis­tes i, fins i tot, de la mística anarquista, no hauria conduït, sense aquesta estratègia política anarquista, a un esclat tan cruel contra sacerdots i creients, conclou.

Lluís Bonada

(El Temps, 1.194 / 01-05-07)

Escriu-nos

Comentaris

  1. Una altra memòria històrica [Jordi Albertí: «El silenci de les campanes». Proa. 423 pàgines. 23 euros]

    No hi ha dubte que el paper de la qüestió religiosa en la Guerra Civil de 1936-1939 segueix atraient l’interès dels lectors. Ja sigui per conèixer la implicació de la jerarquia en el que ells mateixos van denominar ‘Cruzada’; que autors com Hilari Raguer han explicat amb precisió; ja sigui per valorar l’assassinat de molts religiosos en el bàndol republicà, la presència pública de l’església catòlica en el conflicte segueix sent present. Una presència que alguns processos de beatificació tornen a posar regularment sobre la taula, i que reobren el debat públic sobre aquells fets.

    El llibre de Jordi Albertí entra de ple en aquest context, amb l’objectiu d’explicar com i per què es va produir el que qualifica com a "persecució religiosa" durant la Guerra Civil a la Catalunya republicana. Una intenció lloable, però que en el tractament d’aquesta obra sembla més vinculada a lícites preocupacions morals que no pas a una veritable anàlisi historiogràfica. De fet, no som davant d’un llibre de recerca, sinó d’una obra de síntesi que aprofita el que hores d’ara ja sabem per fer una llarga descripció en què es ressegueixen múltiples casos concrets dels més de dos mil religiosos assassinats o de la destrucció d’esglésies i del patrimoni eclesiàstic. No s’escapa a ningú que la qüestió és delicada i que el contrast d’informacions és difícil. Tanmateix, això no hauria d’haver eximit d’una revisió crítica de la bibliografia utilitzada, especialment dels martirologis publicats en plena postguerra, temps de passar comptes, un clima poc propici per al contrast reposat.

    El llibre, majoritàriament descriptiu, també vol aproximar-se a trobar explicacions dels fets, però sobretot es mostra molt preocupat per demostrar que les accions violentes contra tot allò que tenia un aire capellanesc era el resultat d’una acció ben planificada. És a dir, que el mot "incontrolats" no s’escau als qui van protagonitzar molts dels actes violents. Francament, de la lectura del llibre no es pot extreure aquesta conclusió, i la varietat de situacions, el pes de les dinàmiques locals, i fins i tot les disputes personals al sí de les comunitats fan molt difícil sostenir aquest tipus d’argumentacions. El que sí és cert és que tot el que tenia a veure amb la religió catòlica va esdevenir mal vist en l’agitada i contradictòria dinàmica dels primers mesos d’una guerra que convivia amb una revolució. També passava el mateix amb tot el que semblava burgès, fins i tot la vestimenta o formes de salutació que apareixien com a excessivament formals. En la lògica revolucionària les empreses eren útils i essent col•lectivitzades esdevenien obres de la justícia social. En canvi, les esglésies esdevenien un símbol hostil, i arnès inútil. Per això les destruïen, com durant la Setmana Tràgica. La pregunta fonamental no és si els qui ho feien estaven més o menys organitzats, sinó perquè ho feien, perquè identificaven l’església com a una instància contrària.

    De tota manera, fa l’efecte que el principal interès de l’obra és participar d’un debat més polític que historiogràfic, que no és altre que el de l’anomenada "memòria històrica". En les darreres pàgines l’autor ho afirma amb tota claredat. "Crec que és arribada l’hora que la nostra societat assumeixi els crims de la persecució religiosa com a part de la nostra història, com a part de la història de l’etapa republicana. No pas per desprestigiar-la. Sinó per mesurar-la sense enganys ni llacunes. Per aconseguir recuperar una memòria històrica de 360 graus". Des de la perspectiva històrica aquesta afirmació és una obvietat, i naturalment cal explicar totes les violències que es van desencadenar en aquells anys, i també en els posteriors. Senzillament perquè la violència -agradi o no- ha tingut un paper bàsic en la vida social contemporània -no únicament al nostre país- i ara no es tracta de reivindicar qui té més morts, sinó d’entendre per què es produïa. Però per fer aquesta reivindicació calia escriure un llibre?

    Carles Santacana

    (“Quadern”, 1215 / 07-06-07)

    Carles Santacana | 07/06/2007, 14:16
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS