Administrar

«Un altre Maig (i el del 68)», per Climent Picornell

estelnegre | 15 Maig, 2007 15:50

«Un altre Maig (i el del 68)», per Climent Picornell

Cartell de Maig del 68

No es preocupin els benpensants, no veig a prop cap altre esdeveniment com el del Maig de 1968. Encara. Però em va fer gràcia que Nicolas Sarkozy li envergàs pel cap, a Ségolène Royal, aquest mes en particular, durant la campanya electoral francesa. Demanà als electors de centre i dels extrems que el votassin «per derrotar definitivament l'herència de Maig del 68». Em pensava que érem només els externs, els no francesos, qui encara guardàvem el Maig del 68 com exemple del que no fou i hagués pogut ser, i del que realment fou: un experiment que acabà el juny del 68. Li hem tret tanta punta que ja no hi ha ni llapis. D'això ve l'article, i perquè som a maig i toca, i no en parlem de l'any que ve que farà 40 anys. Toca, vol dir desenterrar la platja soterrada davall quaranta anys d'asfalt. Pels qui hi eren què he d'anar a contar, ja ho vaig escriure un altre pic, «Jo tampoc no hi era», perquè en un moment donat tothom semblava que havia estat a les barricades del carrer Gay Lussac o, fins al final, al Teatre Odeon. De totes les maneres, els fets de Maig del 68 han passat a situar-se als manuals d'història, de l'ensenyament secundari i tot. Per als més joves: les protestes dels estudiants universitaris de París anaren in crescendo fins al punt que el govern perdé els papers i la repressió policial es veié ineficaç; la revolta estudiantil s'estén a les vagues obreres i s'infla i s'infla com una bombolla, però, com més grossa es feia, més gent la volia esclatar. Al final, entre els propis revoltats, el general De Gaulle, ajudat pels sindicats i el partit comunista, aconseguiren desarticular-la. La realitat és taxativa, ja al mes de juny, dissolta l'Assemblea es prohibiren les manifestacions i De Gaulle guanyà les eleccions amb més del 60% dels sufragis. Certament, dins el camp ideològic de les esquerres i el progressisme es marca un abans i un després d'aquell Maig. Hi ha qui ha volgut interpretar que els estudiants francesos «okuparen» el lloc que tocava al proletariat, ja que aquest --Marcuse dixit-- estava anestesiat vivint dins la societat del benestar. Només citar Marcuse i retornar als pensadors freudo-marxistes d'aquella època, me fa com empegueir, ja fa temps que, en la més profunda solitud, vaig cremar els seus llibres perquè ningú mai trobàs els meus comentaris a peu de pàgina, comentaris de petit burgès aviciat, de pubill esguerrat per la baldor del final del franquisme.

La determinació de l'ideologia de les revoltes dels estudiants de maig del 68, és mala de determinar, amb exactitud. Un totum revolutum d'anarquisme, rebel·lia, esquerranisme antirevisionista, un cert component francès amb el situacionisme... Han quedat, com uns flocs evanescents, els eslògans i els graffitis, que mirin per on, ja han estat objecte de tesis doctorals, cursos d'estiu a universitats diverses i pretesament modernes, llibres a balquena i fins i tot tema per als batxillers que volen superar la Selectivitat (no devien conèixer aquell d'«Estudiants: contestau els exàmens amb preguntes»). Servidor ha vist proves on juntament a l'anàlisi de la fraseologia del Maig del 68 i de la seva repercussió social, es demanava als estudiants que comentassin després la crítica a les utopies que feia Karl Popper. Què te pareix secretari! Pintades, graffitis, eslògans. D'entre els més coneguts: «Siau realistes, demanau l'impossible»; «Davall l'asfalt, la platja»; «La imaginació al Poder»; «Prohibit prohibir» (una altra mà, amb un altre tipus de lletra hi afegí «La llibertat comença amb una prohibició»). Deia, que la ideologia dels estudiants era difícil de determinar, exactament, però el component anarquista, revoltat, antisistema, era un element identitari. Es pot detectar en més pintades murals, com «Som Marxistes, secció Groucho» i «Déu: sospit que ets un intel·lectual d'esquerres», juntament amb el seu maximalisme --Lenin l'hauria qualificat de malaltia infantil de l'esquerranisme-- i l'ús de grans conceptes -humanitat, societat, vida- que també els delatava. «La humanitat no serà feliç fins el dia en què l'últim buròcrata haurà estat penjat amb els budells del darrer capitalista»; «En una societat que ha abolit tota aventura, l'abolició d'aquesta societat és l'única aventura possible»; «Canviar la vida. Transformar la societat». En tot cas, és ben clar l'ús que es féu dels graffitis i eslògans, que mans determinades i indeterminades escamparen per París: rebel·lió més que revolució. Carregada d'una certa indefinició, amb uns tocs de surrealisme i antitot, arrebossats de poesia i utopisme, una mescla mala de pair. «L'avorriment és contrarevolucionari»; «L'acte institueix la consciència»; «Queda decretat l'estat de felicitat permanent»; «Oblidau tot el que heu après, començau a somiar»; «Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la bragueta». Tampoc no s'ha de menysvalorar el component revolucionari o «enragé», paraula molt usada i pertinent, «enrabiat». És l'estat que millor explica les seves actuacions. «Acumulau ràbia»; «Un policia dorm dins cada un de nosaltres»; «Visca la Comuna»; «El sagrat: allà és l'enemic». «Assassina la teva alma mater».

Malgrat el seu sentiment que «L'art ha mort», he trobat una certa cadena lògica encadenant alguns dels graffitis, vegeu: «A baix el realisme socialista», «Visca el surrealisme», «Tot és Dada». Finalment i com a corol·lari, o epitafi, una pintada el podria encapçalar: «Els qui fan les revolucions a mitges, no fan més que cavar la seva pròpia tomba». Sempre hi he trobat en aquests escrits un component desesperat, postexistencialista --«Estan comprant la teva felicitat. Roba-la»-- i un cert pòsit naixent de la contracultura nord-americana, com si els dos motoristes d'Easy Rider viatjassin per Europa, provocant un empatx als intel·lectuals creguts, i orgànics, del vell continent. Si me permeten el símil cultural i cinèfil, ja Godard ho havia anticipat a La chinoise de 1967: el maoisme i l'althusserisme, l'orientalisme simbòlicament revolucionari, la violència, tot mesclat amb el pop art, els happenings, el collage i altres avantguardismes, i el còmic, també per enmig. Ho expressa molt bé la pintada que deia «No sé el que vull, però ho vull tot, ja!» que, curiosament, té la seva rèplica en el Jim Morrison de The Doors, mort precisament a París (amb tomba fetitxitzada i visitadíssima) quan canta «Volem el món, i el volem ara!» (When the music's over, 1967) que paradigmàticament matisa molt l'originalitat absoluta de certes pintades parisenques. No és gens estrany que demanant l'impossible, avesats a la negociació amb els empresaris, els sindicats i el PCF s'acollonassin. Per acabar d'arrodonir-ho Sarkozy, quasi quaranta anys després, al meeting on abominava del Maig del 68, hi havia duit, per mostrar-los bé, dos dels marmessors més qualificats del seixantavuitisme: els pensadors André Glucksmann i Alain Finkielkraut. Quina estranya paràbola i com passa el temps: «Afusellau els rellotges!».

Climent Picornell

(Diari de Balears, 15-05-07)

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS