Administrar

Fotos de la xerrada «El “camelo” de la Transició» [XI Jornades Llibertàries de l’Ateneu Llibertari Estel Negre (10-05-07)]

estelnegre | 11 Maig, 2007 05:19

Fotos de la xerrada «El “camelo” de la Transició» [XI Jornades Llibertàries de l’Ateneu Llibertari Estel Negre (10-05-07)]










Ateneu Llibertari Estel Negre

Comentaris

  1. El "camelo" de la transició

    El “camelo” de la transició

    Per Miquel López Crespí, escriptor

    Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
    En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major de l´antiga direcció del PCE i sectors afins, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
    Ara, alguns d´aquests tèrbols protagonistes de la mentida, la intoxicació i la calumnia s´han “reconvertit”, diuen, al republicanisme. Són els "nous conversos", una gent, la que ara ve a trucar a les nostres portes, que en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, procedentes de sectors encara més podrits, més dogmàtics i sectaris (si tal cosa és possible), passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intellectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intellectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
    Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intellectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por
    la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha
    acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.

    Miquel López Crespí | 11/05/2007, 06:32
  2. A Miquel López Crespí

    Sí, molta verborrea però no t'hem vist ni ahir, ni cap altre dia de les Jornades...

    Un que sí que hi era | 11/05/2007, 07:08
  3. Miquel

    D´on prové aquesta mala bava quan fa més de 40 anys que els antifeixistes som a totes les mogudes antifeixistes de les Illes? Qui signa aquesta nota... havia nascut quan la Guàrdia Civil i la Brigada Social del règim ens torturava, ens detenia i portava a la presó?
    Indignant, mancat d´ètica, brutor inimaginable, el que escampa la seva ràbia sense signar l´escrit.
    Potser jo tampoc l´he vist a les darreres manifestacions on he participat, en primera línia, amb els companys antifeixistes i anticapitalistes.
    Inexplicable la mala llet.
    Salut i República.
    Miquel López Crespí

    Miquel López Crespí | 11/05/2007, 07:18
  4. A Miquel López Crespí

    Que López Crespí peca de verborrea (loquacitat excessiva, segons el diccionari) és un fet, com és un fet que ahir i els altres dies no hi era a les Jornades.
    Miquel López Crespí: «agua pasada no mueve molino», i el present de López Crespí és el d’un antifeixista i anticapitalista de primera línia, sí, però de primera línea d’on pugui sortir a la foto, foto que penjarà, és clar, al seu bloc d’autobombo. El present de López Crespí és el de gasetiller d’aquest diari tan «antifeixista» i tan «anticapitalista» com és “El Mundo”.
    Per cert, tinc una edat suficient com per tenir «batalletes» que contar, però és que encara no tinc néts...
    Salut i anarquia!

    Un que sí que hi era = Emilià Páez | 11/05/2007, 07:39
  5. Cil Buele recomana els articles de Miquel López Crespí

    ERC RECOMANA ELS ARTICLES DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

    L'experiència progressista de les Illes vista des del nacionalisme d'esquerra

    Memòria històrica del Pacte de Progrés

    Per Cecili Buele Ramis, Esquerra Republicana a Mallorca

    Gavines a terra, mal temps a la mar! Qui no té cap, que tengui cames!

    Gran illusió

    Els quatre anys -només quatre- que perdurà el primer govern progressista i nacionalista a les Illes Balears i Pitiüses donaren molt de si. Si més no, des del punt de vista creatiu de la mà del prolífic escriptor Miquel López Crespí, serviren per omplir planes i més planes de premsa i dels mitjans.
    No se li pot aplicar, a ell, allò que se solia dir temps enrera en determinats ambients: a Ciutat, que hi estiga qui hi és nat. Tothom sap i coneix que en Miquel va nàixer a sa Pobla i que s'establí a Ciutat, on fixà el seu lloc de residència, i de treball intens, fa un grapat d'anys. Hi ha esdevengut un d'aquells ciutadans que s'estima el país. I ja se sap, l'amor al país no té preu; ni a la plaça en venen.
    Tot això li ha permès seguir de prop, i compartir folgadament, la illusió prèvia a aquell procés electoral desplegat l'any 1999, i la conseqüent constitució a les illes del primer govern progressista i nacionalista.
    La seva implantació havia estat vista i percebuda, per molta gent, com un fet històric.
    Per primera vegada en la història, s'havia aconseguit arraconar una dreta conservadora que pràcticament, s'havia dedicat a exercir el poder damunt les illes durant les sis darreres dècades seguides.
    L'escriptor, amb les nombroses aportacions fetes públiques, havia anat alimentant de mica en mica l'esperança en una nova manera de governar el país, i de representar-ne la ciutadania, a mida que s'avançava en aquell primer any del nou mandat.
    La responsabilitat dels governants era molt gran. S'hi jugaven un nou futur per al país. Aleshores, les gavines -del PP- eren a terra. Senyal clar que s'havien desfermat a la Mar Mediterrània fortes onades de mal temps, per a les naus dretanes.

    Esperança decebuda
    Des dels inicis d'aquell nou govern, havia causat una certa estranyesa a l'escriptor el fet de comprovar com a possible que tot allò no esdevengués res més que una espècie de repartiment de cadiretes, poltrones, sous, càrrecs i recursos públics.
    En Miquel sabia molt bé que l'enlluernament del poder era més antic que el pastar, molt més antic que l'anar a peu. La lluita pel poder d'uns sempre havia duit uns altres a donar empentes i colzades, per tal d'apoderar-se d'allò que no tenien i que volien obtenir, al preu que fos. Els cappares de les set formacions polítiques que integraven el Pacte de Progrés feien la impressió d'anar aferra-pilla estirar cabells. Se'ls veia massa aferrats a les anelles de la Sala. La imatge que donaven era llastimosa. Com si anassin de tres qui n'agafa dues, de bicocques.
    Tot i que no li acabaven d'agradar aquells inicis, l'escriptor hi havia donat el seu suport explícit i havia encoratjat tothom a embrancar-s'hi. Sabia i volia tenir sempre present que no era cap assumpte que s'hagués de fer aviat, com aquell qui diu amb dos bulls són cuites. No.
    Però aquell mal pressentiment inicial, de mica en mica se li havia anat confirmant. Fins i tot abans que hagués acabat de transcórrer el primer any d'aquell mandat. Així ja ho reflectien tots els seus escrits. Serà per allò que s'acostuma a dir que a la terra dels cecs, el tort és el rei.
    El fet és que molt sovint, qui pensa i creu tenir tots els llums del món encesos, bé sia per la seva professió, bé sia pels seus estudis, bé sia per la seva posició social elevada, en realitat viu molt més a les fosques que ningú.
    Mentre n'hi ha d'altres que, en canvi, sense un bagatge tan voluminós, hi veuen molt més clarament i nítida, i saben encertar-la a la primera.
    En Miquel va ser d'aquests darrers. A mida que passava el temps, anava veient cada cop més clarament que el rumb que prenien els esdeveniments no ajudava a percebre ni difondre aquell nou tarannà en què s'havia somniat de bon principi.
    Alguns canvis, produïts a les més altes esferes del poder governamental, explicitaven certes semblances amb antigues maneres d'exercir-lo temps enrera: a cop de ganivetada ideològica entre els mateixos companys de partit.
    Per si no bastava un cas, se n'hi afegien d'altres.
    Qui no vol brou, set escudelles, podia pensar i dir l'escriptor i observador acurat.
    L'autor d'aquells treballs periodístics, que besllumava que "no era això, companys, no era això", es posà a parir idees i opinions, suggeriments i propostes. Fins al punt que qualcú l'arribà a considerar com una espècie d'advocat de causes ben perdudes.

    Crítica profitosa
    En Miquel, emperò, no afluixà gens ni mica, i es dedicà amb molt de coratge i gosadia a escriure i publicar articles d'opinió. Es llançà a fer una crítica, tan intensa com amistosa i constructiva, d'aquell Pacte de Progrés massa estufat. Alludia a aspectes que considerava que s'havien de retocar, als quals s'havia de parar més esment, d'una manera bastant més acurada.
    La seva intenció no era afegir-hi llenya al foc, ni branques en el feix, cercant fomentar discòrdies, malifetes, calamitats o tot un caramull de desgràcies i de mals. No. Però tampoc no volia fer com qui alaba aquell qui et dóna gust, i dóna gust a qui t'alaba.
    Convençut que els seus escrits no eren retxes dins l'aigua, les hemeroteques s'anaren omplint d'aquelles opinions que va manifestar de mil i una maneres.
    Provocà, amb això, que sorgissin dins certs àmbits progressistes no pocs comentaris malintencionats. Com a bon pobler, emperò, sabia fer molt més cas d'allò que diu la pagesia: a mal temps bona cara. I, amb la seva ja llarga experiència en l'ofici d'escriptor, mantenia sempre ben present que aucell vell és mal d'engabiar.

    Indiferència cínica
    La resposta o reacció, de la part dels governants qui eren alludits, solament es traduïa en indiferència gran i impertorbable.
    Es veu que n'hi havia que ja l'havien calat, i veien de quin punt es calçava.
    S'estimaven molt més, per això mateix, mantenir el posat de qui s'ha trasmudat en pedra viva, damunt la qual les paraules d'aquell escriptor crític semblava que no feien altra cosa que llenegar-hi infructuosament un dia i un altre dia, un pic i un altre pic.
    Més d'un d'aquells devia morir-se de ganes de poder-li dir a la cara: no t'afiquis en romanços. Qualcun altre, fent exclamacions d'impaciència en veure reproduir-se aquells escrits tan molests o inoportuns, devia pensar: altre bony m'ha eixit avui.
    Tot i amb això, l'escriptor prolífic i modest no volgué afluixar mai. Sabent i tenint sempre present que a ca magre tot són puces, insistia una vegada i una altra en els mateixos assumptes i les mateixes qüestions de sempre: les que tenien a veure amb el nacionalisme i l'ecologisme genuïnament d'esquerres.
    El veia ben malament, entre les barres del socialisme obrer espanyol (tenyit conjunturalment d'autoctonisme epidèrmic) i el mallorquinisme caciquil dretà (dotat perennement de més que ben provades capacitats camaleòniques).
    Considerava que s'havia de tenir la gosadia de trencar valentament amb aquell tipus de relació tan perniciosa. Per això, reclamava moltes més dosis d'atreviment, a l'hora de prendre decisions i mostrar a la ciutadania qui eren de bon de veres i qui volien ser com a governants, els que s'havien presentat com a nacionalistes, ecologistes i d'esquerres.
    Creia que una forta illusió i unes ganes intenses d'aixecar i construir uns Països Catalans sobirans i solidaris, s'havien d'engolir, havien d'arraconar, havien de superar aquell vell i ranci projecte progressista que pretenia fer de els quatre illes un país sense cap frontera.
    Considerava que el nacionalisme d'esquerres mai per mai no s'havia de conformar amb allò que anava succeint. Havia d'evitar, de totes totes, que se li pogués dir allò que s'acostuma a expressar irònicament quan la gent s'alegra estúpidament de les coses que li passen, en comptes de lamentar-se'n i reaccionar-hi valentament: alegria, tu, que el sostre es crema.

    Victòria pronosticada
    L'escriptor estava convençut que aquella manera d'actuar del PdP podia comportar-li molt males conseqüències, en un termini breu de temps. A la llarga i a la curta, s'estava possibilitant i afavorint el retorn del PP a l'esfera del poder.
    Hom se'n reia d'aquelles apreciacions, fetes públiques a través dels mitjans de comunicació locals. Eren considerades fora de to per pessimistes; sense cap casta de fonament per irreals; absurdes per impossibles.
    En veure aquella gent que, tot i estar en perill de sofrir una gran pèrdua, encara volien donar-se importància i bravejar, li entraven ganes d'escometre'ls amb allò que s'acostumava a dir en temps enrera: sí, sí, sí, alaba't ruc, que a vendre et duc.
    S'havia avançat, en el temps i amb dades ben concretes, a l'anunci de la victòria aconseguida pel PP la jornada electoral del 25 de maig de l'any 2003. I no se li havia volgut donar gens ni mica de crèdit.
    Molt poc cas s'havia fet d'aquelles cartes obertes que havia adreçat al president Antich o a les presidentes dels Consells. Ni de cap d'aquells escrits que reivindicaven la dignitat de l'esquerra, o que besllumaven el futur del pacte, o defensaven Mateu Morro i el nacionalisme d'esquerres, o criticaven amistosament els silencis del PSM i reclamaven del Pacte de Progrés unes polítiques diferents.

    Derrota mal païda
    Incrèduls, esmaperduts, sorpresos, bocabadats, inquiets, astorats, nerviosos, preocupats, irritats... aquella nit feresta electoral, compareixien davant l'opinió pública illenca alguns d'aquells que havien protagonitzat, durant quatre anys seguits, el que hauria d'haver estat l'experiència més valuosa en la història política d'aquest país.
    En realitat, va ser qualque cosa més que una dolorosa experiència.
    Esdevingué el més barroer dels experiments, que produí el més estrepitós dels fracassos en la història política illenca més recent.
    Els cappares d'aquell mal experiment polític, d'un dia per l'altre, varen passar d'anar com un coet, com una bala, a haver d'anar cocpiu, sense forces ni delit, coix-coix, ara caic ara m'aixec.
    Se'n varen haver d'anar amb les mans damunt el cap, cul batut i cara alegre, mal satisfets, sense haver obtingut allò que desitjaven i havent-ne sortit del tot perjudicats,
    Tot havia acabat tan malament! Com el rosari de l'aurora.
    No hi havia per a menys. Era per arrancar a córrer i arrabassar-se els cabells. S'hi feia comprensible que manifestassin gran irritació o disgust. I que fins i tot, en alguns casos, sorgís una molt cruel desesperança. Derrotes con aquella eren molt males de pair.
    Ni el temps transcorregut fins ara, els ha fet veure clarament que aigo se n'ho ha duit. N'hi ha que encara no se'n poden avenir ni s'ho acaben de creure. Però els fets són els fets. I el cert és que a bóta buidada no hi ha què punyir. On no n'hi ha que no n'hi cerquin.
    Si ens trobàssim en una altra època, i en un altre indret del món, hom podria escampar als vuit vents del món que el mal que han fet al país, com el bé que li han deixat de fer, clamen venjança al cel!
    Tractant-se de Mallorca, de les Illes Balears i Pitiüses, del conjunt dels Països Catalans, podem mantenir, tot i amb això, que el futur és a les nostres mans. A les mans de la gent que, fort i no et moguis, continua remant contra corrent, volent i impulsant la creació d'una societat d'esquerres, republicana, nacionalment catalana.
    I l'altra gent, que? Millor oblidar-se'n.
    O, si voleu, fet tot quant sigui possible per fer-la desaparèixer definitivament, d'una vegada per totes, de l'escena política i institucional illenca.
    És la veu i la visió més crítica del Pacte de Progrés. Es tracta d'una gent que no es mereix continuar-n'hi la presència. No hi sabé ocupar el seu lloc, amb un mínim de seny i dignitat, quan se li ho reclamava. Se li ha de dir ben fort i clar allò que deien els antics: qui no té cap, que tengui cames. Com més aviat millor, els convé, a tots, prendre portal i cedir el pas a una altra gent més valenta i responsable.
    Ho assenyala, i ho ha sabut dir molt bé, qui ha escrit aquest llibre.

    Miquel | 11/05/2007, 07:52
  6. L'Esquerra nacionalista recomana els articles de Miquel López Crespí

    Miquel López Crespí i el periodisme d´opinió a les Illes: 500 articles contra la dreta

    Per Mateu Morro i Marcé, historiador i Exconseller d'Agricultura del Govern de les Illes Balears

    En Miquel López Crespí és un professional de l'escriptura des de fa molts d'anys. Ha trescat pels camins de la narrativa, del teatre, de l'assaig i de la poesia amb constància i disciplina. L'article periodístic no ha restat tampoc al marge del seu interès. Record molt bé els escrits d'en Miquel dedicats a la crítica literària, al descobriment de la literatura moderna en un món de silencis obligats, tot just a principis dels anys setanta: noms que gairebé sols circulaven en els cercles d'iniciats, la tasca d'obrir portes i deixar entrar retxilleres de claror, l'entusiasme frenètic en llevar el polsim dels vells prestatges. Fa relativament poc que en Miquel López Crespí s'ha dedicat amb més freqüència al periodisme d'actualitat política. Com sempre que en Miquel envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec [el recull d'articles publicats en El Mundo-El día de Baleares], els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords. Un tema sempre interessant, però alhora força difícil. Val dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d'idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d'una posició personal inequívoca.
    Per tot això, dins el panorama de la nostra literatura hi ocupa un lloc original: prolífic, universal i sempre crític. Tan sols un retret a fer-li: que a partir de mitjans dels anys setanta -sobretot des de finals- la definició política, el compromís social, a vegades hagi eclipsat una mica el sue món literari integrat per una rica cosmogonia feta de sensacions i intuïcions. En tot cas, treballador sense descans, ha fet de la literatura el seu ofici i ha construït el seu propi univers de complicitats amb la realitat i la seva gent.
    En Miquel López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia, còmoda i neutral, del seu observatori intellectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d'alliberament. L'arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint llèpol cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d'aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d'articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d'en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític entorn de l'anomenat Pacte de Progrés. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció personal crítica però alhora de compromís, que el nou moment polític de les Illes Balears hauria d'haver fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien de definir el pacte dels progressistes i el seu govern. Això permetria evitar, si més no, el fracàs d'una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l'esperança d'un nou pacte, hereu i superador dels anterior.

    La gènesi dels pactes de progrés

    La situació política de les Illes Balears entre els anys 1999 i 2003 és una continuació, ampliada, del que va existir a Mallorca entre 1995 i 1999. Els acords en el Consell Insular de Mallorca, concretats l'any 1995, varen anticipar els acords posteriors de 1999, que ja inclogueren el Govern de les Illes Balears. Al seu lloc els acords de 1995 estabilitzaven una situació que s'havia apuntat a partir de 1994 amb el trencament entre PP i UM, després de governar plegats des de 1983 a les institucions insulars. El període 1995-1999, en el qual el conseller de medi ambient Francesc Antich fou l'ebcarregat de posar en marxa el projecte d'incineradora de residus sòlids elaborat per l'anterior president del Consell Joan Verger, prefigurà quasi fins al detall més mínim el període iniciat a partit de 1999.
    La posició dominant d'UM en les dues legislatures té en part la seva arrel en la pròpia correlació de forces, però sobretot en la voluntat política -de banda del PSOE i UM- de constituir un eix estratègic, beneficiós per a les dues forces polítiques, sobre el qual pivoti tota la situació. El PSOE, des dels anys vuitanta, hava cercat la collaboració amb UM i ara, a la fi, se'n presentava l'ocasió. Les aparents renúncies a favor d'UM -primer la presidència del Consell i després tota la institució- han anat acompanyades d'aventatges considerables: en primer lloc consolidar el desplaçament progressiu del PP del control de les institucions -no tant, però, dels seus suports electorals-, d'altra banda tractar d'aturar la continuïtat del biaix electoral a favor del nacionalisme progressista de les eleccions de 1991 i 1995.
    El PP havia perdut el lideratge de Gabriel Cañellas i Jaume Matas estava condemnat a conduir el partit a l'oposició. Els fets de 1994 i 1995 -trencament entre PP i UM i acords progressistes en el Consell- dugueren a la situació de 1999, caracteritzada a Mallorca per un lent creixement d'UM, pel manteniment o retrocés de PSOE, PSM i EU-Els Verds, i per la notable estabilitat electoral del PP a l'illa de Mallorca -però amb pèrdues a les Pitiüses i Menorca-. La llarga "guerra de posicions" dins el Consell Insular de Mallorca, amb moments com el cesament unilateral dels consellers dels PSM de banda de la presidenta Maria Antònia Munar, havia contribuït, sense dubte, a aquests resultats tan minsos. El Pacte de Progrés, a Mallorca, gairebé no havia erosionat el vot conservador. L'estratègia nucleada pel PSOE i UM hava estat, sobretot, una política defensiva amb la vista posada en les altres forces progressistes més que no cap altra cosa. Per descomptat que aquest estancament del panorama polític mallorquí -en el qual les forces polítiques progressistes no creixien o si ho feien era a costa de les altres- afavoria molt UM que seguia esdevenint "frontissa" i amb perspectives de ser-ho per a un llarg període i, d'una altra manera, al PP que conservava substancialment el seu capital electoral a Mallorca.
    Així idò, després del llarg període de govern d'UCD, del PP i UM, o del PP, no s'obria un període de pacte plenament progressistes, de pactes entre forces d'esquerra i nacionalistes, sinó que s'entrava en una etapa en la qual UM aconseguia seguir governant -com ha fet quasi sempre- i, mitjançant un estret acord amb el PSOE, marcava l'agenda i el tempo de l'acció política mallorquina.

    Les raons d'una entesa
    Per entendre les raons que duen a què persones tan diferents en cultura política conflueixin en pactes com l'establert en el Consell Insular de Mallorca o l'entesa Francesc Antich-Maria Antònia Munar de 1999, s'ha de tenir present la naturalesa complexa del món d'UM i el comglomerat d'interessos que aglutina. UM representa sobretot una manera d'entendre la política, i també d'entendre la relació entre els negocis i la política, que expressa un estadi més elaborat d'allò que en certs moments va representar el canyellisme. Aquesta visió pragmàtica, gairebé mercantilista, de l'acció política la configura com a una aliada ideal per al PSOE, com abans ho era per al PP. Ben diferent hagués estat una UM on el component político-ideològic democràtic i nacionalista hagués estat preeminent.
    Així, per tant, els anoments pactes de progrés són dèbils i contradictoris, però alhora, no ho oblidem, són forts pactes de conveniència, bastant estables, i defineixen trajectòries molt més sòlides del que pugui semblar en una anàlisi superficial, en especial si es deconeix la realitat política i social insular. Per això des de Madrid no entenen res del que a passat, passa i passarà a les Illes Balears.

    Un PP al límit
    El PP a les Balears és un partit molt fort, amb molta influència social, però també dèbil i collocat en una situació -en la qual s'ha posat ell mateix- desvaforable. El PP no s'ha volgut plantejar una reubicació política -tal i com plantejava el president Cristòfol Soler- que el convertís en una opció real per a ocupar el centre sociològic i polític insular, i l' obrís a nous sectors dinàmics i de futur. El PP a partir de 1999 no encaixa la pèrdua del Govern de les Illes Balears i és partit desorientat i desmotivat. El problema s'agreuja més encara pel retard en definir un lideratge polític i electoral efectiu.
    Cap partit pot viure tan sols de la sensació que se li ha robat de manera illegítima el poder i que el seu destí, escrit en el llibre de la història, és de recuperar allò que és seu i de ningú més. Les coses no són així. I si el partit de la dreta pensa que ho són romandrà per una llarga època a l'oposició, cosa, d'altra banda, ben normal i aconsellable.
    Però en aquestes condicions, just a les portes de les eleccions del maig del 2003, el PP, que no ha après res de l'experiència traumàtica de 1999, s'ha plantejat com a estratègia única la recuperació del Govern de les Illes Balears de la manera que sigui, costi el que costi, i està disposat a pactar amb UM a qualsevol preu. Haver de pactar necessàriament -si es vol retornar al poder- amb el partit que ha estat el botxí institucional dels conservadors i, sobretot, amb el partit que fins ara ha tret més profit dels pactes de progrés i que no té cap motiu per pensar que un acord amb el PP li sigui aventatjós, és una perspectiva ben poc afalagadora.

    Contra tota forma d'intolerància
    La gran esperança d'un món lliufre i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d'extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l'eslamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d'integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d'una societat europea profundament pluralista. A mi m'ha cridat l'atenció la insistència d'en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l'extrema dreta.
    L'exclusió de l'altre perquè és d'un color diferent, té una religió diferent, o parla una llengua diferent, no és compatible amb cap variant del pensament democràtic. En un país on, des del nacionalisme d'estat espanyol, se'ns ha negat tot, fins i tot el dret a existir, podem comprendre fàcilment -perquè la patim en la nostra pròpia carn- la veritable natura del pensament excloent. Un tractament inadequat del problema immigratori o de qualsevol dels problemes derivats de la presència en el nostre territori de persones de diverses procedències ens podria condemnar a la descohesió social i fer impossible qualsevol projecte de redreçament nacional en el futur. El problema nacional a les Illes Balears no és un problema ètnic és un problema de negació de l'exercici de la democràcia. Per això el nacionalisme espanyol, especialment des de la dreta, voldria desaaacreditar el nostre nacionalisme d'alliberament acusant-lo de xenòfob. Tant Aznar com Guerra i Felipe González en nombroses ocasions han identificat el nacionalisme democràtic català o basc amb el nacionalisme agressiu serbi. Després d'abominar la "divisió" de Iugoslàvia, després de justificar totes les agressions contra eslovens, croates, bosnis i albanesos, resulta que els serbis d'Espanya són els privats de poder decidir el seu futur.
    No oblidem, tampoc, que el problema alemany a les Illes Balears va ser promogut des de les files del nacionalisme espanyol, i una de les finalitats d'aquest moviment en el qual s'hi esmerçaren tants d'esforços periodístics era, al final, criminalitzar el nacionalisme democràtic i encara, per a més sarcasme, culpabilitzarlo dels possibles efectes negatius sobre el turisme. Altres intents de reiventar el problema xueta tengueren el fracàs més absolut.
    Per això aquests tractaments oportunistes i primaris del tema de la immigració al marge de les polítiques econòmiques, territorials, socials i culturals, que s'han d'impulsar, són en certs casos tractaments altament irresponsables i en altres tan sols reaccionarisme pur i dur. I així ho percep i ho denuncia Miquel López Crespí.

    Per una nova política
    L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar.

    Miquel | 11/05/2007, 07:56
  7. L'ESQUERRA RECOMANA ELS ARTICLES DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

    Saber dir les coses: els articles de Miquel López Crespí

    Per Cecili Buele Ramis, dirigent d´ERC

    Reivindicar la dignitat de l'esquerra

    L'escriptor Miquel López Crespí ha de publicar un recull dels articles que han anat sortint en El Mundo-El Día de Baleares durant aquests darrers tres anys (El saber dir les coses. Una visió crítica del Pacte de Progrés: Els nostres reptes). Tots els partits polítics que conformen el Pacte de Progrés, els seus representants més significatius i les seves actuacions públiques més cridaneres, són al punt de mira preferent de l'autor d'aquest llibre.
    La visió crítica del Pacte de Progrés que traspua l'obra de Miquel López Crespí, el fa un d'aquells ciutadans que endevinen i encerten, avui, allò que succeeix demà. Amb això, s'avança sovint als esdeveniments, preveint-los i enfrontant-si amb acurada precisió.
    Analitzant en profunditat etapes i circumstàncies de temps enrera, observa les realitats polítiques actuals i intenta projectar-les en una perspectiva de futur que, lluny d'albirar-s'hi clar i diàfan, ofereix més tost aquelles ombres ennigulades que solen precedir les tempestes a les nostres illes.
    Més que acontentar-se veient amb complaença la tan desitjada arribada al poder d'un govern progressista i nacionalista, per primer cop en la història illenca del nostre país, deleja veure'n perllongada l'actuació durant dècades continuades.

    En els articles de Miquel López Crespí es reclama amb molta més força fer país de bon de veres
    Per això mateix, no dubta a mostrar-se molt crític davant tot allò que considera mancança greu. En reclama més grans dosis de gosadia i atreviment. Hi recomana un nivell més alt de fermesa en les propostes. Hi rebutja durament les actituds que van prenent uns governants, massa sovint semblants a gent encastellada en dèries característiques del món conservador. Per això es mostra molt exigent. No vol veure'ls enlluernats davant les poltrones del poder, ni davant els sous sucosos que perceben puntualment cada mesada. Més que alimentar-se l'afany d'acumular càrrecs públics a balquena, els reclama amb molta més força fer país de bon de veres. En fa sempre una crítica amistosa, no per això manco punyent.
    Els reclama "siau qui sou", nacionalistes i d'esquerres, no cansant-se mai de repetir-ho. Cadascú des del seu lloc, però sempre en bé del poble maltractat i arraconat secularment.
    Tant li és fixar-ne l'atenció en les formacions polítiques que integren el Pacte de Progrés, com en les persones que hi governen, com en les actuacions duites a efecte mitjançant la tasca de govern que han desplegat en aquests anys.

    Els articles de Miquel López Crespí demanen enfortir un Pacte de Progrés que ens faci avançar en autogovern i independència, en solidaritat i lluita oberta
    En fa una repassada general pel conjunt de les Illes Balears i Pitiüses. Hi destria les dones i els homes que han rebut l'encàrrec popular d'enfortir-hi un Pacte de Progrés que les faci avançar en autogovern i independència, en solidaritat i lluita oberta, en autoreconeixença i autoafirmació.
    Els reclama noves formes d'exercir la tasca de govern, com a via única per sortir del desencís i la decepció cada cop més escampats a les quatre illes.
    No dissimula gens ni mica les seves preferències personals pel cabdill de l'esquerra nacionalista de Mallorca, amb qui ha compartit temps enrera moltes lluites: Mateu Morro. El veu molt ben dotat d'aquella intuïció política que esdevé més encertada. Creu que, amb el pas del temps, els fets li donen sempre la raó.
    Alhora que veu el nacionalisme que representa el PSM com una de les opcions polítiques manco embrutides pel poder, s'adona d'operacions molt ben muntades per desmuntar-lo d'allà on ha aconseguit situar-se a hores d'ara.
    Percep en l'actuació política institucional d'Els Verds de les Illes la gran esperança de futur per a aquests pobles, amb la pràctica lluitadora més aferrissada contra la degradació dels territoris i els entorns de les Illes.
    Repassant un per un tots els partits del Pacte, en constatar l'aferrissat enfrontament que produeixen les polítiques divergents de dues formacions diametralment oposades, com són Esquerra Unida i Unió Mallorquina, no dubta a traure a llum algunes de les contradiccions internes més ferotges que, al seu entendre, té i manté la formació esquerrana.
    Als problemes d'ordre intern que pateix Esquerra Unida, n'afegeix molt dures crítiques al fet de veure'l com un partit que mai no escolta, que persegueix immoralment la dissidència i que s'uneix al PSOE en actuacions poc comprensibles.

    Es reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora
    En relació amb el Pacte de Progrés, en general, Miquel López Crespí, reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora; n'exigeix una major atenció a la marginació social, a la protecció del territori, al foment de la llengua i la cultura catalana, a l'impuls de l'ensenyament.
    Alhora que apunta cap a la lluita necessària contra el racisme, el sectarisme, l'acumulació de càrrecs, o l'encimentació del territori, en una crítica que, per amistosa, deixa de ser també punyent.
    Amb aquesta visió crítica del Pacte de Progrés, amb tots els articles que en defensa d'una política nacionalista i d'esquerra ha publicat aquests darrers tres anys en El Mundo-El Día de Baleares, Miquel López Crespí ha sabut dir molt bé les coses pel seu nom, esmolant les arestes dels grans errors comesos i posant fites punteres als reptes del futur.

    Miquel | 11/05/2007, 07:59
  8. Batalletes

    Sr. Crespí, no bombardeji amb les bones critiques dels seus articles. Miri, és que aquest blog no te espai suficient per donar cabuda al seu enorme ego.
    Per cert, la xerrada d'ahir va ser terrible. Jo esperava un altra cosa d'aquest David Castillo. No va fer més que contar "batalletes" (a quí em recorda?) i amb provocacions totalment gratuïtes. Per fortuna, la resta de xerrades de les Jornades han estat força interesants.
    Salut.

    Peter | 11/05/2007, 10:16
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS