estelnegre | 21 Abril, 2007 06:00
L'autobiografia de l'exministre de Justícia només es pot comprar per internet
L'any 1978 l'editorial Ruedo Ibérico va editar El eco de los pasos, la monumental autobiografia de 650 pàgines de Joan Garcia Oliver (Reus, 1901, Guadalajara, Mèxic 1980). Ara es torna a reeditar aquest llibre clau per a entendre no sols la història de l'anarcosindicalisme i la CNT des de dins, sinó també la història del país del segle XX. El eco de los pasos (Ed. Pilar Sierra, 2007), sols es pot comprar per internet a llibreteria.org.
Joan Garcia Oliver explica la seva vida segons la premissa que «la veritat, tota la veritat, només s'explica, si també es mostra la cara lletja de la veritat». Amb ulls de testimoni privilegiat, narra des de dins la lluita entre patrons i obrers a la Barcelona dels anys 20. De fet, Garcia Oliver va ser fundador del grup d'acció Los Solidarios «los terroristas de la clase trabajadora», que deia ell. També confessa que va participar en l'assassinat del president espanyol Eduardo Dato l'any 1921; descriu la seva estada a les duríssimes presons de la dictadura de Primo de Rivera i que Francesc Macià el volia al seu costat als Fets de Prats de Molló. Garcia Oliver explica que va combatre la República des del principi amb atemptats i robatoris, perquè la considerava insuficient.
Quan es desferma la guerra del 1936 Garcia Oliver parla dels anarquistes, que es van apoderar de les armes , d'ell mateix que després va comandar el Comitè de Milícies Antifeixistes, que durant l'estiu del 1936 va governar Catalunya. Allà va viure el moment més amarg de la seva vida, quan un ple local de la CNT va denegar la seva proposta de jugar al tot per tot, això és, de fer la revolució social i no sols la guerra. Més endavant, en una decisió polèmica des del punt de vista anarquista, Garcia Oliver va acceptar el càrrec de ministre de Justícia espanyol. Les últimes 650 pàgines parlen del llarg exili d'Oliver, que va acabar morint a Mèxic, envoltat d'indis, amb l'espectre de la mort del seu únic fill i en companyia de la seva esposa.
Al llibre, hi són vistos de prop la majoria dels protagonistes de la història política i social del segle XX: el Noi del Sucre, Josep Tarradellas, Lluís Companys, Francesc Cambó, Frederica Montseny, Buenaventura Durruti, Prat de la Riba, Eugeni d'Ors, Andreu Nin i un llarg etcètera. Però sobretot s'hi veu l'immens, desconegut i poderós ordit dels sindicats anarquistes. Tot plegat trufat de detalls històrics, com el de qui va inventar, i on, la bandera vermella i negra de la CNT, els últims intents de salvar el Madrid republicà, la mort accidental de Durruti o detalls de la fugida del cardenal Vidal i Barraquer. La narració, que pot arribar a ser lírica, és en alguns moments espessa, perquè inclou actes senceres dels congressos anarquistes o llargues i reiterades invectives contra Frederica Montseny i Diego Abad de Santillán, una de les bèsties negres de l'autor.
El llibre, exhaurit de feia anys, havia arribat a preus de més de 120 euros a les llibreries de segona mà. Fins i tot algunes llibreries n'havien fet tiratges clandestins a base de fotocòpies. L'edició actual, de 650 pàgines, costa 35 euros, inclou una entrevista amb l'autor de l'any 1977 que, segons l'editorial, és «l'única que li van fer». A la contraportada del llibre es pot veure una de les poques fotografies en què apareix una bandera catalana anarquista (amb les franges grogues substituïdes per negres).
La primera edició, limitada, és de 150 exemplars.
***
A la fi!
A
la fi! Després de gairebé 30 anys de la primera i
única edició d’El eco de los
pasos realitzada
per part del malaguanyat Pepe Martínez, al capdavant de
l'editorial alternativa
per antonomàsia dels anys 60 i 70 Ruedo Ibérico i
davant l'inusitat interès en
els últims temps per trobar un exemplar d'aquest llibre,
exhaurit des de fa
anys, amb una escalada constant del seu preu arribant a uns preus
realment
escandalosos, hem cregut oportú fer una edició
ampliada amb l'única entrevista
realitzada a Joan García Oliver l'any 1977, així
com reestructurar l'índex de
l'edició primigènia de 1978. També hem
considerat convenient respectar els girs
idiomàtics, així com les notes de
l'edició de 1.978.
Una
altra de les raons d'aquesta edició, si es vol
més ideològic que sentimental o
històric, és el revisionisme que es vol donar a
aquest període per part
d'alguns suposats historiadors o literats, intentant convertir en
éssers humans
a despietats i brutals assassins de tot un poble, tergiversant
l'anàlisi
històrica i intentant justificar l'alçament
nacional i conseqüentment la
matança col·lectiva de què van ser
objecte homes i dones per tenir concepcions
de la societat justes, creant un estat col·lectiu de
pànic tal que els fills,
néts o besnéts d'avui en dia desconeixen les
vivències personals que la
transmissió oral proporciona, produint-se la paradoxa que
només dues
generacions endarrere d'afiliats a la CNT al POUM o als Rabassaires,
tenen
actualment la mateixa mentalitat que els que van provocar aquella mal
anomenada
Guerra Civil resumint-lo en les paraules del poeta «qui perd als orígens
perd la identitat».
Evidentment
aquesta manipulació de la història no podria ser
possible sense el suport «desinteressat»
de grups de pressió
mediàtics i la captació mitjançant el
poder econòmic d'alguns escribes,
convertits a l'ideari revisionista, passant d'estar en partits
d'extrema
esquerra, fins i tot amb l'ús de l'aparell paramilitar o en
altres casos venent
els drets d'edició a empreses que donen el seu suport a
aquest revisionisme
històric a canvi d'un plat de llenties.
El
eco de los pasos permet
precisament enfocar el període més convuls i al
mateix temps mes excitant de la
nostra recent història, proporcionant un preciós
material de reflexió des d'una
perspectiva en primera persona per un dels militants
anarcosindicalistes mes
significatius, membre dels Solidaris i de Nosaltres
amb
Durruti, Ascaso i Jover, màxim responsable del
Comitè de Milícies Antifeixistes
de Catalunya i ministre de Justícia de la
República, ostentant un poder en les
seves mans en l'única, fins avui dia, Revolució
Social que s'ha dut a terme en
el món.
Si
es pogués definir amb una sola frase aquestes
memòries, aquestes serien
trepidants i sense concessions. Trepidants per que narra els fets d'una
forma
àgil i intel·ligent. I sense concessions ni
personals, ja que només fa
referència a la seva vida privada en quatre ocasions al
llarg de 650 pagines,
ni sindicalistes o polítiques, amb una feroç
critica a Federica Montseny, Diego
Abad de Santillán i en menor mesura al seu company de lluita
Buenaventura
Durruti, no sent desmentides les duríssimes acusacions que
s'aboquen sobre els
dos primers, tenint aquests la possibilitat d'haver-les contestat.
En
la personalitat i caràcter de García Oliver que
es palpa en cada pàgina de les
seves memòries hi ha quatre característiques
primordials és d'un caràcter dur,
intel·ligent, egocèntric i summament honrat. Unes
memòries sempre tenen un punt
de memòria selectiva en què s'obvien errors
propis i aquesta no és una
excepció, hi ha temes importants en què passa de
puntetes o ni tan sols
esmenta. Per exemple la proposta de creació del Partit Obrer
del Treball o la
creació dels Comitès d'Assessorament
Polític, però queda àmpliament
compensat
amb les detallades i extenses descripcions que fa d'afers tals com
l'esclariment de la creació dels jurats mixtos
atribuïts erròniament a Salvador
Seguí el Noi del Sucre,
l'organització de les execucions del cap de
govern Eduardo Dato i del cardenal Soldevila, el relat del seu pas per
diferents presidis, les causes del trasllat de Durruti del Front
d'Aragó a
Madrid, la sortida del cardenal Vidal i Barraquer de Catalunya, els
intents
d'atemptats contra Alfons XIII i Benito Mussolini, la
direcció del Comitè de
Milícies Antifeixistes, la creació de la bandera
roig i negre de la CNT , per
cert cosida per la companya de Àngel Pestaña
«un
reformista», la proposta el 1945 de
constituir un govern «i es plantés a
Madrid, per ser afusellat en l'acte o
per provocar una desbandada dels governants franquistes»,
i els
seus contactes i converses amb diferents personatges de
l'època com: Companys,
Macià, Largo Caballero, Prieto, Negrin, Tarradellas, entre
d'altres.
Encara
que el fet que va marcar més significativament a Joan
García Oliver va ser sens
dubte el Ple de Locals i Comarcals de la CNT de Catalunya celebrat el
23 de
juliol de 1936. Ple del que no es conserven les actes,
perquè segons García
Oliver «han
desaparegut o s'han fet
desaparèixer» afegint
posteriorment les raons «a
alguns
no els convenia que se sabés això»
apuntant
directament a Federica Montseny. No obstant això alguns
testimonis asseguren no
recordar que ningú aixequés acta d'aquest ple,
testimonis que encara que
provinents de militants de CNT assistents, xoca frontalment amb la
tradició
orgànica de CNT de transcriure qualsevol mena de
congrés, ple, plenària o
assemblea.
En
aquest ple del que García Oliver fa una
descripció molt detallada, proposa la
famosa frase de «anar pel tot»
que no és una altra cosa que l'aplicació del
comunisme llibertari aprovat el 23
de maig de 1936, només dos mesos abans, al
congrés de Saragossa. El mes
destacable de aquest ple són les individualitats que
rebutgen la proposta des
de dues posicions, l'activa que és encapçalada
per Federica Montseny i Diego
Abad de Santillán que fins llavors havien defensat el seu
estatus com a
salvadors de la puresa anarquista de la CNT davant dels denominats
reformistes
i els que, davant una situació única per a totes
les classes populars, és el
cas de Durruti, que amb el seu silenci en aquest Ple, van avalar el
col·laboracionisme.
Cal
remarcar que rebutjant el «anar pel tot»
significava la renúncia a la Revolució plena, la
col·laboració amb les forces
burgeses i donar un aire a l'Estat, que evidentment aquest no va
desaprofitar,
per això García Oliver sentencia amb la frase
«la
Revolució i la guerra es van començar a perdre el
23 de juliol de
1936». No obstant això un
cop mes les bases confederals van
demostrar no ser simples afiliats del pagament de la quota sindical,
sinó que
eren militants actius, autodidactes i preparats, per a
autònomament implantar
la col·lectivització de la terra i la
socialització de la indústria.
- Juan García Oliver: «A modo de introducción», en El eco de los pasos (1978)
- José Martínez: «Juan García Oliver visto por su editor», en Tiempo de Historia (1978)
- Frank Mintz: «El eco de los pasos de Juan García Oliver», en Bicicleta, 13 (1978)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Estoy interesado en adquirir el libro "El eco de los pasos", de Joan García Oliver. ¿Me lo podriáis enviar contrarreembolso?
Entra en aquesta pàgina www.llibreteria.org i allà ho podràs adquirir i a més a més d'oferta (35 euros)
No os funciona el enlace a la libreria y quisiera adquirirlo.
Gracias
L'enllaç és de fa més d'11 anys...
Aquest llibre esta exhaurit, reeditat i de bell nou exhaurit.
El pots trobar de segona mà però molt car.
Aquí tens un enllaç del llibre en pdf.
Salut!
Estel Negre
www.enxarxa.com/biblioteca/GARCIA%20OLIVER%20El%20eco%20de%20los%20pasos.pdf