Ateneu Llibertari Estel Negre

L'historiador culmina la seva gran obra

Josep Termes (Barcelona, 1936), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2006, s'ha passat anys i anys remenant papers, entrevistant vells dirigents obrers, publicant documents i anàlisis. Tot al voltant d'un objectiu: bastir una interpretació de la història contemporània del país "en clau popular i nacional". Ara culmina la feina amb dos volums que apareixen simultàniament a l'editorial Afers. Són les obres de tota una vida.

Una és La catalanitat obrera, un assaig històric de més de 300 pàgines al voltant de la República Catalana, l'Estatut de 1932 i el moviment obrer. Com explica el mateix Termes, tot va començar amb un treball de recerca presentat a la Universitat de Perpinyà el 1976. Tres dècades després dóna per tancada la feina. I, com sempre, no enganya sobre el punt de vista: "Deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solidari d'una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida".

En l'obra, situa els orígens, els protagonistes i els grans problemes. I a partir d'aquí aborda la ideologia i la relació amb el fet nacional dels principals actors polítics: "Què és Catalunya per aquestes organitzacions? Un poble lliure per la CNT, una regió d'Espanya pel PSOE-UGT, una nacionalitat o nació específica i pròpia pels altres", tot i que alguns, al·lèrgics al terme nacionalisme, encunyen el de nacionalitarisme (Bloc Obrer Camperol). En conjunt, doncs, aquest és el "catalanisme radical i proletari" que, segons Termes, a partir de 1931 "posa els drets de Catalunya al costat o per sobre de les reivindicacions socials".

L'altre llibre, titulat Història de combat, reuneix els textos dispersos des de finals dels 60 fins avui, centrats en "el catalanisme resistent" i les organitzacions de la classe treballadora i l'esquerra en general, per cert molt variada: de l'anarquisme a la socialdemocràcia. El mateix Termes diu que "en cert sentit pot ser vista com la història de dos perdedors", però que "en realitat és la descripció de la resistència del poble enfront de les classes i el poder dominants".

Ignasi Aragay

(Avui, 19-04-07)