estelnegre | 29 Març, 2007 08:27
Juli Alandes
Àcrates!
Proa. Barcelona, 2007
Un altre llibre
d'històries de la Guerra Civil, pensaran els que entrin en
una llibreria i es
trobin davant d'un títol tan explícit i una
coberta de milicians en
processionària. I certament, Àcrates,
recull de quatre relats amb el
qual Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968) va guanyar
el premi Roc Boronat
2006, ens parla de la guerra, però també de la
resistència i la dignitat dels
perdedors.
Quines
característiques singularitzen aquesta obra entre l'allau de
textos que cerquen
els seus motius a la Guerra Civil? Doncs d'entrada, trobar-nos davant
d'uns
relats ben travats i resolts. Les peripècies d'un
pagès de l'Ebre que busca
Durruti per cobrar un deute; la història de la jove Roseta i
l'amor impossible
que sent per la figura llegendària de Quico
Sabaté; la reconstrucció
polièdrica, en un interessant exercici de punts de vista, de
la mort del mateix
Sabaté; i l'aparició sobtada del
Facerías en un meublé de
Pedralbes per
concloure les incestuoses relacions d'un capitost franquista amb la
seva
neboda, ens mostren un escriptor de pols ferm a l'hora de narrar i molt
hàbil
inserint en un corpus de ficció personatges
històrics --magnífic esbós del
capellà Arnal, secretari de Durruti, o la
presència de Simone Weil en el primer
dels relats--. A més, Alandes demostra coneixença
d'historiador quan parla de
les tensions internes entre la direcció de la CNT exiliada i
els grups d'acció
que creuaven la frontera per sucumbir inexorablement a les bales
franquistes, o
quan ho fa de la pugna entre l'exèrcit de
milícies i el govern de la República
partidari de la seva regularització.
L'obra és també un
contrapunt a la novel·la de Mir Serra El roig i el
negre (2005). Si Mir
presentava una CNT formada per una colla de pistolers i lladregots de
la més
baixa estofa, a Àcrates hi trobem una
reivindicació de la tradició
cenetista, un desgreuge respecte a la mirada de Mir --entre totes dues
caldria
situar Déu no surt a la foto (2006), de
Jordi Bonells amb la seva visió
del moviment anarcosindicalista tan carinyosament asèptica,
si se'm permet la
paradoxa.
Formalment, l'autor
estableix paral·lelismes estructurals entre el segon i quart
relat; tots dos
estan caracteritzats per l'evolució sentimental de les seves
protagonistes:
l'episcopal enamorament de la Roseta per un guàrdia civil
arribat a l'Empordà a
finals de la dècada dels 40, transformat en
frenesí juvenil per l'heroi
clandestí, i l'amagat i hipòcrita amor d'una
adolescent i el seu oncle, cacic
industrial de la Catalunya de Franco --sortit d'aquelles quotidianitats
de
vetllada fatxenderia que Carles Balagué ens
mostrà a La Casita Blanca--
que acabarà amb la mort del franquista i la
passió desfermada de la
protagonista pel botxí Facerías. "Jo no et dic
que diguis cap mentida. Et
dic que no diguis res, que és molt diferent", diu un dels
personatges.
Contra aquest no dir res es revolta Alandes per posar la paraula a la
boca
d'aquells que van perdre més d'una guerra.
Óscar Carreño
(Avui / Cultura, 29-03-07)
Fets i ficcions anarquistes [sobre el llibre «Àcrates!», de Juli Alandes]
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |