estelnegre | 15 Març, 2007 08:24
Jordi
Creus
Dones
contra Franco
Ara Llibres. Barcelona, 2007
Avançament
editorial del pròleg que
Andreu Mayayo, profesor d’història
contemporània de la UB, ha escrit per a
aquest assaig històric de Jordi Creus, que arriba avui a les
llibreries
Vaig conèixer l'autor d'aquest llibre
ja fa
anys, quan es guanyava la vida al Servei de Publicacions de la
conselleria
d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.
Aleshores, amb
l'historiador Joan Fuguet, teníem entre mans un llibre
commemoratiu del
centenari de la Cooperativa Agrícola de Barberà
de la Conca, la primera que va
enlairar un celler a Catalunya. Com que no hi havia subvencions, el
conseller
de torn es va comprometre a editar-lo. El Jordi Creus, fregant la
trentena i
amb la carrera d'història a mig fer, va posar-hi el coll i
gairebé l'ànima per
polir els textos i per incloure un plec de fotos a tot color que feien
patxoca.
El llibre li trencava la monotonia de la feina i esdevenia
també un nou repte
professional. Tanmateix, l'empatia del Jordi per aquella obra calia
cercar-la
en les seves arrels rurals, a la vila de Tremp, al cor del Pallars
Jussà.
Poc temps després
ens vam tornar a retrobar, ja que el vaig tenir com a alumne a la
Universitat
de Barcelona. No fa gaire, li vaig tornar el treball que em va fer
sobre la
pel·lícula de Luchino Visconti Il
Gattopardo. Apuntava maneres, amb un
estil narratiu que feia goig i amb una lectura que anava més
enllà de la
superficialitat de les imatges. El Jordi Creus s'havia cremat les
celles a les
aules universitàries i havia picat pedra a les redaccions de
diverses revistes,
la qual cosa li permetia arrodonir la forma i reblar el clau amb el
contingut.
D'aquest fet prové el seu primer èxit de vendes,
amb el Francesc Ribera Titot,
el cantant de Brams i Mesclat, capgirant la història del
nostre país dels
darrers tres segles (Història de Catalunya al
revés). Abans ja havia
publicat una novel·la negra amb un títol que ens
duia al tapet verd sobre el
marbre fred de les taules dels cafès de poble (Amb
dos manilles i un as,
botifarra faràs!). Així mateix, els
seus dos darrers llibres -el primer
dedicat als espais (El Pirineu perdut) i el segon
donant veu a deu
testimonis (Memòria dels Pirineus)-
són una elegia d'un territori que es
va fonent com les glaceres amb la modernització
agrícola i la penetració de la
cultura urbana.
Anys després, la
tardor del 2000, el Jordi em va trucar per demanar-me un cop de
mà en un
projecte editorial que duia entre mans. Ens vam veure en un bar davant
de
l'antic mercat del Born. L'acompanyava un amic amb la barba serrada i
el cap
ben poblat, l'Eduard Voltas, que escoltava com un aspirador i parlava
com un
ventilador. He de reconèixer que en aquells moments jo era
escèptic respecte a
la viabilitat d'allò que es proposaven fer: una revista de
divulgació històrica
en català. Però ells, pacientment, em van
explicar la fórmula de l'èxit: una
publicació feta per periodistes amb l'assessorament dels
historiadors; és a
dir, bona narració amb el màxim rigor. D'aquest
fet va sorgir la revista Sàpiens,
un dels fenòmens culturals més sorprenents dels
darrers anys. Jordi Creus ha
estat un dels pares de la criatura, el seu director
després de
l'arrencada i, en aquest sentit, el responsable que cada mes surti al
carrer un
producte bo i fàcil de pair per als cent mil lectors que
mensualment se
submergeixen entre les seves pàgines.
L'autor, doncs, sap
un niu d'història i, a més a més, sap
com fer-la entenedora per a un públic
nombrós que va més enllà dels
especialistes i els lletraferits. Tanmateix, el
Jordi no és un mercenari del mercat, si més no,
no tant per no deixar clara la
seva opció pel seu país i per la gent condemnada
al silenci. Per exemple, el
mes de setembre del 2004 ens sorprenia amb una portada de Sàpiens
dedicada a María Rodríguez, una dona de
més de vuitanta anys, amb la vista i
l'oïda cansada, que viu en un pis ben petit al
Polígon Gornal de l'Hospitalet
de Llobregat i que, res ho faria pensar, va passar quatre anys amb el
maquis i
sis més a les presons de Franco. Després de la
sortida de la revista, per
primer cop els seus néts se la van mirar d'una altra manera
-amb respecte, vull
dir- mentre ensenyaven la portada de Sàpiens
als amics i coneguts del
barri.
La història punyent
de la Goyerías va esperonar el Jordi Creus a iniciar el
projecte Dones
contra Franco, i que consisteix a donar veu a sis dones
excepcionals per
reconstruir el fil roig i violeta del convuls segle xx. Totes tenen en
comú la
il·lusió per l'adveniment de la
República i la seva dissort per la posterior
derrota des d'una pluralitat -ben segur cercada- ideològica
i política. La política,
l'han mamada a casa, sovint han vist el seu pare entre reixes, i ha
impregnat
fins al moll de l'os les seves vides, les seves relacions personals,
els seus
homes, la seva feina i el seu testimoni. Totes sis duen a l'espatlla
l'etiqueta
de militants, de persones que posen el compromís
polític per davant i per
damunt de qualsevol altra cosa en la seva vida. Són
d'aquella mena de
revolucionàries que, seguint la famosa definició
de Bertolt Brecht, esdevenen
indispensables. Dones de pedra picada, d'una fortalesa impressionant,
que han
hagut de passar per unes proves físiques i
anímiques esfereïdores. Sis
històries, com podreu comprovar tot seguit, d'una gran
intensitat humana, que
serien mereixedores cada una d'elles d'un llibre propi.
Malgrat que l'autor
hagi tingut cura de presentar-nos-les en un davantal prou indicatiu, no
em puc
estar de fer-ne cinc cèntims. Després de la
mencionada María Rodríguez, l'autor
ens parla de la Neus Català, que, amb més de
noranta anys, és dels darrers
testimonis vius dels supervivents dels camps nazis. I a la militant del
PSUC la
segueix la Teresa Rebull, filla d'anarquistes convençuts,
tot i que ben aviat
ella va abraçar la fe dels comunistes del POUM, el partit
liderat per Joaquim
Maurín i Andreu Nin. La Teresa, a més, amb el pas
del temps a l'exili francès,
va agafar la guitarra i va arribar a ser considerada l'àvia
de la Nova
Cançó. I posteriorment, l'Enriqueta Gallinat, que
va morir l'estiu del 2006,
quan estava a punt d'arribar a la centúria, fundadora d'ERC,
amiga de Lluís
Companys i secretària d'Hilari Salvador, el darrer alcalde
republicà de
Barcelona, que no va deixar mai de conspirar contra Franco i de somiar
amb la
independència de Catalunya. I la Conxa Pérez,
filla d'un anarcosindicalista que
va passar més temps a la presó que a casa, que no
va dubtar a agafar les armes
el 19 de juliol i anar cap al front d'Aragó amb les columnes
de la CNT-FAI. La
derrota republicana la va dur al camp de concentració
d'Argelers i, anys
després, va reaparèixer a la parada del
duro del mercat de Sant Antoni.
Finalment, la Remedios Montero, la més jove i amb una
història personal i
familiar que fa feredat: guerrillera, detinguda, torturada, empresonada
i
exiliada.
No em vull estar de
dir que l'encert d'aquest llibre no es basa tan sols en la tria dels
personatges, sinó també en el tractament narratiu
i en la riquesa d'un
llenguatge ple de matisos. Ben segur que només per
conèixer la història
d'aquestes dones ja valdria la pena llegir aquest llibre,
però el Jordi Creus
ha posat els cinc sentits per servir-nos un plat ben condimentat i ben
farcit.
La majoria de llibres que tenen com a matèria primera el
testimoni oral es
limiten a transcriure les preguntes i les respostes. Però en
aquest llibre el
Jordi Creus ha fet un pas endavant en l'aspecte formal, amb una
elaboració
narrativa molt reeixida, caracteritzada pels continus salts
cronològics, cap
endavant i cap endarrere. Una narració molt
cinematogràfica que sap lligar molt
bé els nusos del rosari d'aquestes pobres penitents. Cal
subratllar, doncs,
l'esforç de fer-nos viva i propera la narració
oral de les persones
entrevistades.
Si l'estructura
narrativa és cinematogràfica, el llenguatge
és profundament literari. És a dir,
el Jordi és capaç de fer-nos sentir el fred de
les muntanyes de Toledo i el
dels barracots del camp de Ravensbrück. I també
l'olor profunda de llana pelada
de les fàbriques de l'època i la pudor
fètida del camp d'Argelers. Encara més,
el Jordi no sols ens descriu el paisatge sinó que
aconsegueix fer-nos presents
les emocions més íntimes. L'enamorament de la
Goyerías, que, a la guerrilla,
quan mirava el seu company Chaquetalarga, sentia com el foc li pujava a
les
galtes. La humiliació de la Neus Català al pont
de corbs (Ravensbrück) i la
pèrdua de la menstruació, que no recuperaria fins
sis anys després de sortir
d'aquell infern. Però també el fet de riure per
viure, de riure per no morir,
de riure simplement per resistir els camps de concentració.
El canvi de nom i
el bateig forçat de les germanes de la Teresa Rebull, i
l'obligació del seu
pare anarquista d'aguantar la creu durant tota la cerimònia.
La flaire d'aquell
14 d'abril de 1931 quan l'Enriqueta Gallinat va baixar per la Rambla
entre una
riuada de gent i va intentar aproximar-se a la plaça de Sant
Jaume per mostrar
la seva alegria per la proclamació de la
República Catalana. El record
inesborrable de la Conxa Pérez, amb dos anys acabats de fer,
que va veure morir
la seva mare enmig d'espasmes i estossecs plens de sang provocats per
la
tuberculosi letal. La desesperació i el plor desconsolat del
pare de la
Remedios Montero, baquetejat de valent per la Guàrdia Civil,
quan al seu fill
petit, el Chavalín,
com li deia, el van obligar a passejar-se
pels carrers del seu poble amb el rètol de
«ladrón» penjat per haver-se atrevit
a entrar en una finca per agafar el menjar reservat per als animals.
La consciència
política -és a dir, la transcendència
col·lectiva de les seves activitats- ha
permès a aquestes dones explicar-nos el seu calvari, la
dissort de les seves
vides. Elles sí que sabien per què lluitaven, les
perseguien o les
maltractaven. Unes ho poden verbalitzar millor que d'altres,
però totes saben
que són roges i que han perdut la
guerra. Totes manifesten un cert
desencís per una democràcia que no ha sabut
reparar, si més no moralment, les
víctimes de la dictadura. No es penedeixen de res, cap
d'elles no ha renunciat
a la seva militància, ans al contrari, continuen
sentint-se'n orgulloses. Per
tot plegat, ara que la vida ja se'ls escola com l'aigua entre els dits,
no dubten
a dedicar el seu darrer alè a la memòria
d'aquella gent que potser no va
aconseguir acabar amb la dictadura però que oposant-s'hi, si
més no, va salvar
la nostra dignitat col·lectiva. Aquestes són les
veus que voldrien condemnar al
silenci els col·laboracionistes, aquells que durant
l'època fosca de la
dictadura feien la viu-viu justificant-se amb l'excusa que no es podia
fer res
més.
Al costat de la
militància política, aquestes sis dones tenen una
altra cosa en comú molt
important: han aconseguit sobreviure a tot i més i arribar a
bufar entre
vuitanta i noranta-set espelmes. Qui ho havia de dir! Són
supervivents i només
per això la seva història té,
més o menys, un final, si no feliç, almenys
satisfactori. Altres dones van quedar enterrades a la muntanya o
bé al costat
d'una trinxera al front d'Aragó, van sortir per la xemeneia
d'un camp nazi, es
van suïcidar en travessar la frontera francesa o, simplement,
una malaltia els
va segar la vida. Si les històries de les supervivents ens
fan estremir, no sé
si podríem resistir les històries de les que es
van quedar pel camí, de les que
-la majoria- no van poder surar. Primo Levi, un dels primers que
s'atreví a
escriure sobre Auschwitz, deia que el testimoni dels supervivents, com
ell
mateix, potser no era el més adequat per fer-nos comprendre
aquell infern. El
complex de culpabilitat per haver salvat la pell el va turmentar tota
la vida
fins que es va llançar pel forat de l'escala. Hi ha
sentiments que difícilment
es poden verbalitzar.
Després de la
impostura de l'Enric Marco, que ens va enganyar respecte a la seva
reclusió als
camps nazis, la credibilitat dels relats basats en testimonis orals ha
rebut un
cop baix i tothom està sota sospita. La majoria de les
persones ens
confeccionem a mida dels interessos del present un relat del nostre
passat
incorporant-hi fets que no són presentables, o bé
reprimint-ne d'altres que
encara no s'han acabat de pair o dels quals encara no s'ha de fer net.
Una
tendència que s'accentua a mesura que van desapareixent els
testimonis presencials
que podrien rebatre o matisar el relat canonitzat. Memòria i
història són dues
maneres diferents de mirar el passat. Recordar és tornar a
pensar amb el cor.
El discurs històric es fonamenta en la raó. La
interpretació potser és lliure,
però per a la història els fets són
sagrats. Convé, doncs, contrastar els fets
i destriar el gra de la palla, saber escoltar els silencis i llegir
entre
línies. L'experiència ens ensenya que les dones
són millors testimonis, pel que
fa a la credibilitat, que els homes, sobretot pel que fa als fets
col·lectius. En
l'àmbit personal tothom és esclau dels
seus sentiments i de les seves emocions.
I en aquest llibre
l'autor ha seguit al peu de la lletra el primer manament del
decàleg del nou
periodisme, que diu que s'han d'explicar les coses
extraordinàries de les
persones corrents i les coses corrents de les persones
extraordinàries. I ho ha
fet amb ofici i passió. Amb aquest llibre, el Jordi Creus es
consolida com un
dels narradors que explica amb més grapa el nostre passat
més recent.
Andreu Mayayo
(Avui, 15-03-07)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
La veu de la consciència
("L'Espira, 321 / 30-06-07)