Administrar

«Dones contra Franco», d’Adreu Mayayo

estelnegre | 15 Març, 2007 08:24

«Dones contra Franco», d’Adreu Mayayo

Jordi Creus

Dones contra Franco

Ara Llibres. Barcelona, 2007

"Dones contra Franco", de Jordi Creus

Avançament editorial del pròleg que Andreu Mayayo, profesor d’història contemporània de la UB, ha escrit per a aquest assaig històric de Jordi Creus, que arriba avui a les llibreries

Vaig conèixer l'autor d'aquest llibre ja fa anys, quan es guanyava la vida al Servei de Publicacions de la conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. Aleshores, amb l'historiador Joan Fuguet, teníem entre mans un llibre commemoratiu del centenari de la Cooperativa Agrícola de Barberà de la Conca, la primera que va enlairar un celler a Catalunya. Com que no hi havia subvencions, el conseller de torn es va comprometre a editar-lo. El Jordi Creus, fregant la trentena i amb la carrera d'història a mig fer, va posar-hi el coll i gairebé l'ànima per polir els textos i per incloure un plec de fotos a tot color que feien patxoca. El llibre li trencava la monotonia de la feina i esdevenia també un nou repte professional. Tanmateix, l'empatia del Jordi per aquella obra calia cercar-la en les seves arrels rurals, a la vila de Tremp, al cor del Pallars Jussà.

Poc temps després ens vam tornar a retrobar, ja que el vaig tenir com a alumne a la Universitat de Barcelona. No fa gaire, li vaig tornar el treball que em va fer sobre la pel·lícula de Luchino Visconti Il Gattopardo. Apuntava maneres, amb un estil narratiu que feia goig i amb una lectura que anava més enllà de la superficialitat de les imatges. El Jordi Creus s'havia cremat les celles a les aules universitàries i havia picat pedra a les redaccions de diverses revistes, la qual cosa li permetia arrodonir la forma i reblar el clau amb el contingut. D'aquest fet prové el seu primer èxit de vendes, amb el Francesc Ribera Titot, el cantant de Brams i Mesclat, capgirant la història del nostre país dels darrers tres segles (Història de Catalunya al revés). Abans ja havia publicat una novel·la negra amb un títol que ens duia al tapet verd sobre el marbre fred de les taules dels cafès de poble (Amb dos manilles i un as, botifarra faràs!). Així mateix, els seus dos darrers llibres -el primer dedicat als espais (El Pirineu perdut) i el segon donant veu a deu testimonis (Memòria dels Pirineus)- són una elegia d'un territori que es va fonent com les glaceres amb la modernització agrícola i la penetració de la cultura urbana.

Anys després, la tardor del 2000, el Jordi em va trucar per demanar-me un cop de mà en un projecte editorial que duia entre mans. Ens vam veure en un bar davant de l'antic mercat del Born. L'acompanyava un amic amb la barba serrada i el cap ben poblat, l'Eduard Voltas, que escoltava com un aspirador i parlava com un ventilador. He de reconèixer que en aquells moments jo era escèptic respecte a la viabilitat d'allò que es proposaven fer: una revista de divulgació històrica en català. Però ells, pacientment, em van explicar la fórmula de l'èxit: una publicació feta per periodistes amb l'assessorament dels historiadors; és a dir, bona narració amb el màxim rigor. D'aquest fet va sorgir la revista Sàpiens, un dels fenòmens culturals més sorprenents dels darrers anys. Jordi Creus ha estat un dels pares de la criatura, el seu director després de l'arrencada i, en aquest sentit, el responsable que cada mes surti al carrer un producte bo i fàcil de pair per als cent mil lectors que mensualment se submergeixen entre les seves pàgines.

L'autor, doncs, sap un niu d'història i, a més a més, sap com fer-la entenedora per a un públic nombrós que va més enllà dels especialistes i els lletraferits. Tanmateix, el Jordi no és un mercenari del mercat, si més no, no tant per no deixar clara la seva opció pel seu país i per la gent condemnada al silenci. Per exemple, el mes de setembre del 2004 ens sorprenia amb una portada de Sàpiens dedicada a María Rodríguez, una dona de més de vuitanta anys, amb la vista i l'oïda cansada, que viu en un pis ben petit al Polígon Gornal de l'Hospitalet de Llobregat i que, res ho faria pensar, va passar quatre anys amb el maquis i sis més a les presons de Franco. Després de la sortida de la revista, per primer cop els seus néts se la van mirar d'una altra manera -amb respecte, vull dir- mentre ensenyaven la portada de Sàpiens als amics i coneguts del barri.

La història punyent de la Goyerías va esperonar el Jordi Creus a iniciar el projecte Dones contra Franco, i que consisteix a donar veu a sis dones excepcionals per reconstruir el fil roig i violeta del convuls segle xx. Totes tenen en comú la il·lusió per l'adveniment de la República i la seva dissort per la posterior derrota des d'una pluralitat -ben segur cercada- ideològica i política. La política, l'han mamada a casa, sovint han vist el seu pare entre reixes, i ha impregnat fins al moll de l'os les seves vides, les seves relacions personals, els seus homes, la seva feina i el seu testimoni. Totes sis duen a l'espatlla l'etiqueta de militants, de persones que posen el compromís polític per davant i per damunt de qualsevol altra cosa en la seva vida. Són d'aquella mena de revolucionàries que, seguint la famosa definició de Bertolt Brecht, esdevenen indispensables. Dones de pedra picada, d'una fortalesa impressionant, que han hagut de passar per unes proves físiques i anímiques esfereïdores. Sis històries, com podreu comprovar tot seguit, d'una gran intensitat humana, que serien mereixedores cada una d'elles d'un llibre propi.

Malgrat que l'autor hagi tingut cura de presentar-nos-les en un davantal prou indicatiu, no em puc estar de fer-ne cinc cèntims. Després de la mencionada María Rodríguez, l'autor ens parla de la Neus Català, que, amb més de noranta anys, és dels darrers testimonis vius dels supervivents dels camps nazis. I a la militant del PSUC la segueix la Teresa Rebull, filla d'anarquistes convençuts, tot i que ben aviat ella va abraçar la fe dels comunistes del POUM, el partit liderat per Joaquim Maurín i Andreu Nin. La Teresa, a més, amb el pas del temps a l'exili francès, va agafar la guitarra i va arribar a ser considerada l'àvia de la Nova Cançó. I posteriorment, l'Enriqueta Gallinat, que va morir l'estiu del 2006, quan estava a punt d'arribar a la centúria, fundadora d'ERC, amiga de Lluís Companys i secretària d'Hilari Salvador, el darrer alcalde republicà de Barcelona, que no va deixar mai de conspirar contra Franco i de somiar amb la independència de Catalunya. I la Conxa Pérez, filla d'un anarcosindicalista que va passar més temps a la presó que a casa, que no va dubtar a agafar les armes el 19 de juliol i anar cap al front d'Aragó amb les columnes de la CNT-FAI. La derrota republicana la va dur al camp de concentració d'Argelers i, anys després, va reaparèixer a la parada del duro del mercat de Sant Antoni. Finalment, la Remedios Montero, la més jove i amb una història personal i familiar que fa feredat: guerrillera, detinguda, torturada, empresonada i exiliada.

No em vull estar de dir que l'encert d'aquest llibre no es basa tan sols en la tria dels personatges, sinó també en el tractament narratiu i en la riquesa d'un llenguatge ple de matisos. Ben segur que només per conèixer la història d'aquestes dones ja valdria la pena llegir aquest llibre, però el Jordi Creus ha posat els cinc sentits per servir-nos un plat ben condimentat i ben farcit. La majoria de llibres que tenen com a matèria primera el testimoni oral es limiten a transcriure les preguntes i les respostes. Però en aquest llibre el Jordi Creus ha fet un pas endavant en l'aspecte formal, amb una elaboració narrativa molt reeixida, caracteritzada pels continus salts cronològics, cap endavant i cap endarrere. Una narració molt cinematogràfica que sap lligar molt bé els nusos del rosari d'aquestes pobres penitents. Cal subratllar, doncs, l'esforç de fer-nos viva i propera la narració oral de les persones entrevistades.

Si l'estructura narrativa és cinematogràfica, el llenguatge és profundament literari. És a dir, el Jordi és capaç de fer-nos sentir el fred de les muntanyes de Toledo i el dels barracots del camp de Ravensbrück. I també l'olor profunda de llana pelada de les fàbriques de l'època i la pudor fètida del camp d'Argelers. Encara més, el Jordi no sols ens descriu el paisatge sinó que aconsegueix fer-nos presents les emocions més íntimes. L'enamorament de la Goyerías, que, a la guerrilla, quan mirava el seu company Chaquetalarga, sentia com el foc li pujava a les galtes. La humiliació de la Neus Català al pont de corbs (Ravensbrück) i la pèrdua de la menstruació, que no recuperaria fins sis anys després de sortir d'aquell infern. Però també el fet de riure per viure, de riure per no morir, de riure simplement per resistir els camps de concentració. El canvi de nom i el bateig forçat de les germanes de la Teresa Rebull, i l'obligació del seu pare anarquista d'aguantar la creu durant tota la cerimònia. La flaire d'aquell 14 d'abril de 1931 quan l'Enriqueta Gallinat va baixar per la Rambla entre una riuada de gent i va intentar aproximar-se a la plaça de Sant Jaume per mostrar la seva alegria per la proclamació de la República Catalana. El record inesborrable de la Conxa Pérez, amb dos anys acabats de fer, que va veure morir la seva mare enmig d'espasmes i estossecs plens de sang provocats per la tuberculosi letal. La desesperació i el plor desconsolat del pare de la Remedios Montero, baquetejat de valent per la Guàrdia Civil, quan al seu fill petit, el Chavalín, com li deia, el van obligar a passejar-se pels carrers del seu poble amb el rètol de «ladrón» penjat per haver-se atrevit a entrar en una finca per agafar el menjar reservat per als animals.

La consciència política -és a dir, la transcendència col·lectiva de les seves activitats- ha permès a aquestes dones explicar-nos el seu calvari, la dissort de les seves vides. Elles sí que sabien per què lluitaven, les perseguien o les maltractaven. Unes ho poden verbalitzar millor que d'altres, però totes saben que són roges i que han perdut la guerra. Totes manifesten un cert desencís per una democràcia que no ha sabut reparar, si més no moralment, les víctimes de la dictadura. No es penedeixen de res, cap d'elles no ha renunciat a la seva militància, ans al contrari, continuen sentint-se'n orgulloses. Per tot plegat, ara que la vida ja se'ls escola com l'aigua entre els dits, no dubten a dedicar el seu darrer alè a la memòria d'aquella gent que potser no va aconseguir acabar amb la dictadura però que oposant-s'hi, si més no, va salvar la nostra dignitat col·lectiva. Aquestes són les veus que voldrien condemnar al silenci els col·laboracionistes, aquells que durant l'època fosca de la dictadura feien la viu-viu justificant-se amb l'excusa que no es podia fer res més.

Al costat de la militància política, aquestes sis dones tenen una altra cosa en comú molt important: han aconseguit sobreviure a tot i més i arribar a bufar entre vuitanta i noranta-set espelmes. Qui ho havia de dir! Són supervivents i només per això la seva història té, més o menys, un final, si no feliç, almenys satisfactori. Altres dones van quedar enterrades a la muntanya o bé al costat d'una trinxera al front d'Aragó, van sortir per la xemeneia d'un camp nazi, es van suïcidar en travessar la frontera francesa o, simplement, una malaltia els va segar la vida. Si les històries de les supervivents ens fan estremir, no sé si podríem resistir les històries de les que es van quedar pel camí, de les que -la majoria- no van poder surar. Primo Levi, un dels primers que s'atreví a escriure sobre Auschwitz, deia que el testimoni dels supervivents, com ell mateix, potser no era el més adequat per fer-nos comprendre aquell infern. El complex de culpabilitat per haver salvat la pell el va turmentar tota la vida fins que es va llançar pel forat de l'escala. Hi ha sentiments que difícilment es poden verbalitzar.

Després de la impostura de l'Enric Marco, que ens va enganyar respecte a la seva reclusió als camps nazis, la credibilitat dels relats basats en testimonis orals ha rebut un cop baix i tothom està sota sospita. La majoria de les persones ens confeccionem a mida dels interessos del present un relat del nostre passat incorporant-hi fets que no són presentables, o bé reprimint-ne d'altres que encara no s'han acabat de pair o dels quals encara no s'ha de fer net. Una tendència que s'accentua a mesura que van desapareixent els testimonis presencials que podrien rebatre o matisar el relat canonitzat. Memòria i història són dues maneres diferents de mirar el passat. Recordar és tornar a pensar amb el cor. El discurs històric es fonamenta en la raó. La interpretació potser és lliure, però per a la història els fets són sagrats. Convé, doncs, contrastar els fets i destriar el gra de la palla, saber escoltar els silencis i llegir entre línies. L'experiència ens ensenya que les dones són millors testimonis, pel que fa a la credibilitat, que els homes, sobretot pel que fa als fets col·lectius. En l'àmbit personal tothom és esclau dels seus sentiments i de les seves emocions.

I en aquest llibre l'autor ha seguit al peu de la lletra el primer manament del decàleg del nou periodisme, que diu que s'han d'explicar les coses extraordinàries de les persones corrents i les coses corrents de les persones extraordinàries. I ho ha fet amb ofici i passió. Amb aquest llibre, el Jordi Creus es consolida com un dels narradors que explica amb més grapa el nostre passat més recent.

Andreu Mayayo

(Avui, 15-03-07)

Aquest article en pdf

Ateneu Llibertari Estel Negre

Comentaris

  1. Dones contra Franco

    La veu de la consciència
    ("L'Espira, 321 / 30-06-07)

    La veu de la consciència | 03/07/2007, 14:18
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS