Administrar

«L'anarquista conspirador», per Josep Maria Huertas Claveria [sobre Luis Andrés Edo]

estelnegre | 09 Març, 2007 05:24

«L'anarquista conspirador», per Josep Maria Huertas Claveria [sobre Luis Andrés Edo]

L’anarquista Luis Andrés Edo, l’assagista Queralt Solé, Josep Maria Huertas i la historiadora Anna Sallés, vídua de Manuel Vázquez Montalbán

Gairebé tots recordem on érem el dia que van matar Kennedy, Puig Antich o Carrero Blanco. I, no cal dir-ho, el dia que va morir al llit el dictador Francisco Franco, l'agonia del qual seguíem a través dels informes diaris dels metges. El 20 de novembre del 1975 jo era a la porta de la cel·la que ocupava a la presó Model, esperant l'aigualit cafè amb llet, quan va passar pel davant l'anarquista Luis Andrés Edo, a qui li tocava escombrar aquell matí. A mitja veu, amb to de conspirador, indestriable, crec jo, de la seva personalitat, em va dir una frase que no vaig entendre perquè a Edo no se l'entén gaire ni quan parla en veu alta. Li vaig fer repetir dues vegades les paraules sense captar què em volia dir fins que, empipat, va aixecar la veu i va deixar anar un "S'ha mort l'enano", frase amb la qual vaig saber que acabava una dictadura i venia alguna cosa que no sabíem què podia ser.

He anat retrobant Luis Andrés Edo al llarg dels anys, i sempre esperava que un dia escriuria les seves memòries. I, finalment, el dia ha arribat, i les memòries (La CNT en la encrucijada, editades per Flor del Viento) són una mica com esperava: anàrquiques ideològicament --com era lògic-- i estilísticament, fins al punt que hi barreja articles publicats per ell en altres llocs i part de les converses mantingudes amb Adela García, que el va ajudar a redactar-les. Molts personatges hi surten sense el nom de pila i algunes dades ofereixen poques garanties, però ja ho diu en algun moment l'autor: són les seves memòries, no el llibre d'un historiador. Tot i així, els recomano molt aquest llibre, que explica una part de la història recent habitualment menystinguda, la de l'anarquisme que no va poder ser.

Edo --tothom li diu pel segon cognom-- recupera personatges tan fascinants com ara Miguel García, autor d'un llibre apassionant, Franco's Prisoner, editat a Londres per Rupert Hart-Davis el 1972 i que crec que no ha estat mai traduït tot i el seu interès més que evident. Miguel García va estar empresonat a Espanya al llarg de vint anys i avui és, malgrat tot, un desconegut, ara rescatat pel seu amic Luis Andrés Edo, com ho són José Pascual Palacios i Laureano Cerrada, dos personatges de la CNT del llarg exili.

Cap al final del llibre l'autor afirma radicalment que "todo anarquista que se precie será siempre heterodoxo", i per això, segurament, subtitula aquestes memòries Aventuras de un heterodoxo. Això li permet parlar de coses menors, com ara esmentar de memòria, com ens feia als companys de la Model, l'himne del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada), que va aprendre de nen en una escola republicana, recordar les baralles ideològiques amb Marcelino Camacho al penal de Sòria, i la manera com va arrencar de la mala persona que era León Zalacaín, director de la Model el 1975, el permís per tenir una mica oberta la porta de la cel·la per no ofegar-se de calor. Les petites coses que sempre van importar als bons anarquistes, a gent com Luis Andrés Edo.

També està orgullós d'haver aconseguit que els tribunals, els tribunals franquistes, obliguessin a rectificar una falsedat que havia dit sobre ell Emilio Romero en el diario Pueblo, que dirigia. L'únic que li va saber greu és que Romero no li pagués mai la pesseta a la qual el van condemnar també per haver publicat aquella mentida.

També explica que Joan García Oliver, l'històric dirigent anarquista de la Guerra Civil, no va decidir-se a tornar ni tan sols amb la democràcia perquè era ell qui havia signat la condemna a mort de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de Falange Española.

Naturalment, insisteix en la tesi que la CNT revifada molestava i que per això el ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, va incentivar el muntatge de l'incendi de la sala de festes Scala, amb quatre morts, el gener del 1978, per carregar els neulers al sindicat anarquista i evitar el seu creixement. I es refereix amb detall a la influència que van tenir als primers temps del setmanari Interviú a través del periodista Eliseo Bayo, gran amic d'Edo.

En definitiva, espigolant entre les 428 pàgines d'aquestes memòries, coneixerem moltes coses, unes ignorades i unes altres oblidades, com el fet que l'avui diputat socialista Joan Ferran fos un home destacat de la CNT dels anys 70.

Paral·lelament, l'Institut Català de les Dones ha publicat un llibre d'homenatge a Frederica Montseny, la líder anarquista i la primera dona que va ser ministra al nostre país. Aquesta obra (Federica Montseny 1905-1994) recull les ponències d'unes jornades celebrades fa un parell d'anys, quan es complia el centenari del naixement del famós personatge que, per cert, mai no va ser gaire sant de la devoció de Luis Andrés Edo.

Antonina Rodrigo, Fina Birulés, Montserrat Palau i Mary Nash van ser les que van dur a terme els treballs sobre un personatge fascinant, que ja comptava amb les seves memòries, a més dels llibres biogràfics d'Agustí Pons, Carmen Alcalde i Marta Pessarrodona, en aquest cas publicat també per l'Institut Català de la Dona, quan encara aquest organisme tenia el genitiu en singular. El material gràfic, en especial el procurat per la infatigable Antonina Rodrigo, i també les fotos modernes de Pepe Encinas i Pilar Aymerich, són un complement esplèndid d'aquesta nova biografia de Frederica Montseny.

Josep Maria Huertas Claveria

(Avui, 08-03-07)

Aquest article en pdf

Més informació sobre Luis Andrés Edo

Ateneu Llibertari Estel Negre

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS