Administrar

«El Montepío de Previsión (1894)», per Miquel Ferrà i Martorell [i altres coses de Miquel Beltran]

estelnegre | 24 Febrer, 2007 06:53

«El Montepío de Previsión (1894)», per Miquel Ferrà i Martorell [i altres coses de Miquel Beltran]

Miquel Beltran i Alomar (1911-35)

El que segueix és un article que ahir, 23 de febrer, en Miquel Ferrà i Martorell va publicar en el Diari de Balears. En aquesta noteta històrica el senyor Ferrà fa referència a l’«esquerrà» Miquel Beltran i Alomar (Inca, 1911-1935).

Una pregunta li voldríem fer al senyor Ferrà: tan difícil és posar «anarquista»?

No cal ser un Pío Moa per saber que la manipulació de la història no consisteix només en dir mentides, també és no dir la veritat o dir mitges veritats.

El llibre dels estudiosos Antoni Nadal i Aina Perelló que el senyor Ferrà cita és Literatura obrerista a Mallorca (1900-1936), que va ser editat per l’Ajuntament de Palma el 1993, essent, increïble però cert, regidor de Cultura Josep Carles Tous, del PP. Qui vulgui consultar aquest llibre podrà veure el caire «esquerrà» de Miquel Beltran.

Per cert, el periòdic Cultura Obrera té previst reeditar properament l’obreta Violeta, acompanyada de la conferència Poder y Libertad, de Miquel Beltran, amb el pertinent estudi introductori. Miquel Beltran i Alomar va ser una de les figures més importants de l’anarquisme mallorquí dels anys trenta del segle passat.

***

El Montepío de Previsión (1894)

Quan arribam al creuer o placeta que formen els carrers Fàbrica, Cotoner i Comte de Barcelona, ens ha de cridar l'atenció un rústec monument. És una pedra quelcom irregular, com treballada a cop de barrobí, o si voleu una mena de llibre, amb els cantons corcats i que porta la següent inscripció: «Aquest monòlit s'ha erigit en homenatge al Montepío de Previsión del raval de Santa Catalina de significativa transcendència per a aquesta ciutat, fundat en aquest indret el febrer de l'any 1894.»

El fenomen social de la creació dels «montepíos» definia en aquells anys bona part de l'estratègia de la lluita obrera, i Santa Catalina era barri d'obrers, mariners i pescadors. De manera que un «montepío» era un fons o dipòsit de doblers format amb els descomptes fets als individus o membres de tal institució, i també d'altres contribucions que aquests mateixos realitzaven, per tal d'aconseguir pensions per a les seves vídues o orfes o mitjans econòmics en les seves malalties o vellesa. La literatura obrera parla sovint de les situacions que eren creades dins aquest àmbit. I hi ha, de 1900 a 1936, una literatura de la classe treballadora en aquesta illa, estroncada, com podeu imaginar, per la guerra civil. Era tanmateix una literatura un tant marginal, de pocs recursos i molt comptats lectors, dirigida a aquella part del col·lectiu proletari que no fos analfabet, que tingués una mínima instrucció i que mostràs, d'alguna manera, una certa afecció per la lectura de gènere. Sens dubte, d'entre aquells autors, el més conegut o destacat fou Miquel Beltran, inquer i esquerrà, estudiat el 1993 pels professors Antoni Nadal i Aina Perelló. De Miquel Beltran és la novel·la breu Violeta, publicada l'octubre del 1934 dins la col·lecció «La Novela Ideal», i a càrrec de l'editorial de Federico Urales, pseudònim de Joan Montseny, que dirigia La Revista Blanca, publicacions totes elles en castellà, i amb seu a Barcelona. Aquesta novel·la de quiosc tenia un tiratge que oscil·lava entre els 10.000 i els 50.000 exemplars. De gran simplicitat d'argument i contingut psicològic, La Novela Idea pretenia, a través dels relats de ficció, acostar el públic a la realitat proletària amb els seus drames, lluites i misèries. «Finida la seva tasca del dia, ella recollí els menuts objectes que hi havia dispersos entorn d'ella, s'aixecà i pausadament, cansada fins a l'esgotament com reflectien tots els seus gests, anà fins a un armari proper, l'obrí amb la claueta que dins la seva butxaca guardava i en tragué un caixonet que tingué la virtut d'animar els seus bells ulls, cansats en la feixuga feina i dibuixà un somrís en els seus llavis, tan sovint plegats en aquell rictus d'abandonament i amargor. D'estatura més que mitjana, pàl·lida, d'una pal·lidesa no malaltissa, sinó aquesta blancor de les vigílies mentals que dóna una mena de bellesa espiritual a aquells que la posseeixen: malenconia la mirada dels seus ulls formosos, d'un verd clar, que molt parlaven de la solitud de l'ànima; fins els seus llavis imperiosos... en un gest habitual d'amarg rebuig deixaven entreveure les seves dents, d'una blancor admirable, per donar al bell rostre un aire orgullós i greu...»

Era la Violeta proletària, la Violeta obrera i republicana, una heroïna enfrontada a les patronals.

Miquel Ferrà i Martorell

(Diari de Balears, 23-02-07)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS