Administrar

«Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial», per David Fernàndez

estelnegre | 29 Gener, 2007 11:15

«Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial», per David Fernàndez

S'edita un llibre sobre la brigada d'informació de la policia espanyola instituïda per Garcia Valdecasas

David Fernàndez

David Fernàndez

Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial. Del Cinema Princesa a l'absolució dels Tres de Gràcia (1996-2006)

Virus. Barcelona, 2006

Cròniques del 6

«Recuérdalo tú y recuérdalo a otros», és la crida insistent que presidia el poema 1936 de Luis Cernuda, quan recorda la trobada amb un antic combatent de la Brigada Lincoln; és l'imperatiu moral de lluita contra la temptació del silenci. La història d'aquest llibre estava esperant, des de feia temps, que algú l'expliqués. L'autor escriu des de la valentia i l'honestedat que dóna el comprimís i la convicció, i ens ofereix una comprensió neta, apassionada i exacta d'una sèrie d'episodis del nostre passat més recent. Es tracta d'una experiència dantesca, de baixada a les clavegueres de l'Estat d'un periodista arriscat, provocador i políticament incorrecte.

Darrera el nostre Estat de Dret s'hi desenvolupa, sovint amb complicitat de les autoritats, un infraestat clandestí i en la completa il·legalitat. Té els seus propis codis i regles del joc i no resulta sempre fàcil desxifrar-los. El llibre ho fa des de la indignació moral i la ironia, i posa de manifest la fal·làcia de la visió idíl·lica i institucional de la policia com a garant de les llibertats i drets ciutadans. I així és com ens parla de maletes i fons reservats, d'informes confidencials, de comissaries i tortures, d'infiltrats i secretes, de pistoles i segrestos, de llistes negres i telèfons punxats... en definitiva, de la guerra bruta d'un estat d'excepció encobert contra els moviments socials i populars.

Era una història ocultada que calia rehabilitar per informar del present i reconèixer les noves situacions del futur. Aquesta és la tasca de la memòria. No obstant, i sobretot, el llibre parla de nosaltres, de tots els qui, d'alguna o altra manera, ens hem vist implicats en la història d'aquests últims deu anys de protestes. No se'ns mostren les coses com van passar, sinó com ens van passar, en un espai i un temps col·lectiu.

Jaume Asens, a l'epíleg «Així (ens) va passar»

Aquesta història arrenca el 28 d'octubre de 1996 amb el desallotjament manu militari del Cinema Princesa i arriba fins a l'absolució dels Tres de Gràcia. Amb un protagonista central: el Grup VI de la Brigada Provincial d'Informació del Cos Nacional de Policia, especialitzat en la repressió a la dissidència política i social.

Però Cròniques del 6 és un llibre obert i no té final. Perquè, malgrat el relleu suposat dels Mossos, el Grup VI —i els seus agents— segueix plenament operatiu. Els uns i els altres són parts complementàries de la maquinària repressiva que l'Estat necessita per imposar, com sigui, una improbable pau social en temps de desigualtats i injustícies creixents.

Pròleg d'Arcadi Oliveres; epílegs d'August Gil Matamala, Albert Martínez, Ester de Pablo, Ma. Gabriela Serra, Iñaki Rivera, Jaume Asens i Guille Reyes.

Vídeo-entrevista a David Fernàndez en VilaWebTV

 Ateneu Llibertari Estel Negre

Comentaris

  1. Sobre David Fernàndez

    David Fernàndez (Barcelona, 1974) és periodista i membre de l'Ateneu La Torna (Gràcia). Ha estudiat Ciències Polítiques i té antecedents penals per dues condemnes fermes: insubmissió al servei militar obligatori i "danys i atemptat" per un acció de protesta contra Fujimori el 1997. Actualment col·labora al setmanari Directa, Illacrua i Diagonal.

    Un lector del bloc | 29/01/2007, 12:56
  2. Entrevista David Fernàndez

    David Fernàndez, periodista i autor de Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial.

    El contingut de Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial fa molts anys que està recopilat a la teva memòria. Els coneixements i les vivències que recull podríem que dir que són el producte de més de 10 anys de militància i investigació. Però com va sorgir la idea d’aquest llibre…?
    La idea inicial neix de la voluntat de visualitzar el perfil i pràctiques del grup policial que estava rere tot el muntatge del cas dels Tres de Gràcia, que va trasbalsar el nostre barri. Aquesta idea es va reforçar el novembre de 2005 amb l’empresonament de dos joves menors de Sants durant 51 dies en constatar que, tot i el desplegament dels Mossos, aquest grup especial seguia plenament operatiu. I pren forma final, gràcies a l’editorial Virus, davant el 10è aniversari del desallotjament del Cinema Princesa, l’octubre de 1996 com una bona excusa per fer repàs dels darrers 10 anys. En tots els casos, però, aquesta és una història compartida i d’investigació col·lectiva, un coneixement comunitari acumulat de les dinàmiques repressives que hem patit.
    Cròniques del 6 parla de la repressió als Països Catalans; una repressió que no només s’exerceix contra l’Esquerra Independentista, sinó que abasta tot un conjunt de dissidències. Com valores aquest canvi, a diferència de la repressió de la dècada anterior, que focalitzava els seus objectius en el moviment independentista?
    Segurament pel canvi de cicle i perquè “ells”, per dir-ho en terme de Joan Fuster, sempre necessiten cossificar i reinventar un enemic. L’independentisme no ha deixat de ser mai una obsessió però s’hi han afegit en aquest nou cicle de protestes la implosió de nous moviments socials especialment actius: la okupació, l’altermundisme, l’antifeixisme o els moviments llibertaris. Sota els dos mandats del PP, però, aquesta guerra es va estendre a qualsevol forma de dissidència política o social, simplement veïnal o ecologista. S’ha tractat la protesta social com una nova forma de delinqüència no com un dret fonamental de ciutadania. Volen súbdits, així que finalment qualsevol que qüestionés l’status quo enfilava cap a la llista de nous proscrits. El cas de l’Eric Bertran, detingut per exigir l’etiquetatge en català, n’és paradigmàtic d’on fins on han arribat.
    Els coneixements sobre com exercir la repressió també es traspassen, tal i com posa de manifest Cròniques del 6. El comissari Creix de Laietana, Meliton Manzanas… fins a l’actualitat. Continuïtat o continuisme?
    Les dues coses. Continuïtat dels comandaments i continuisme de les polítiques criminalitzadores d’ordre públic del franquisme amb embolcall demodràstic, en un context de regressió mundial i dretanització rampant. Al pòsit autoritari deixat per una dictadura de 40 anys i una transició vergonyant que no va ni tocar ni inhabilitar ni un sol repressor, cal afegir-hi la convergència en els darrers anys de les tres doctrines penals més regressives, al bell mig d’una ofensiva internacional que ha trastocat, transfigurat i retallat drets i llibertats arreu: el dret d’emergència europeu dels setanta, la tolerància zero impulsada per Giulani a Nova Iork –que té la seva perfecta còpia mimètica en les Ordenances del Civisme de Barcelona, autèntica patriot act urbana contra la pobresa i l’exclusió- i les doctrines de seguretat nacional que van esmicolar l’Amèrica Llatina. Tot plegat, apropant-nos sota altres fesomies al Dret Penal d’Enemic d’inspiració schmittiana.
    Molts dels capítols d’aquest llibre, com la sèrie Faxos, mentides i cintes de vídeo ens parlen del caràcter tendenciós i injust del món judicial. Amb una Justícia que fes justícia continuaria existint la repressió?
    La resposta metafísica seria que sí, sobretot si l’administració de la justícia fos realment independent del poder polític. Si es perseguís d’ofici la tortura, no tinc cap dubte que no hi hauria tortura. Però hi ha un invisible i invisibilitzat cicle sistémic perfectament definit (encara que no reglat) que condueix permanentment a la impunitat del repressor. Hem vist que agents condemnats per tortura són indultats i fins i tot ascendits; s’ha constatat que la mitjana de compliment de tots els condemnats pel GAL no arriba al 10% de la pena. Tots són al carrer. Perquè Roma mai paga traïdors. En aquest 10 anys, cal dir-ho també, és cert que hi ha hagut jutges d’una nova fornada que han investigat les denúncies, han emès dures sentències contra els agents del 6 i han defensat els drets fonamentals i llibertats civils de l’activisme social i polític. Potser són una flor en el desert, persones independents i autònomes o una petita llavor d’esperança, però l’aparell de la justícia, excepcions a banda, s’integra i acobla perfectament en l’estratègia repressiva i en formen part. O si volem, és un espai de batalla campal on s’han dirimit alguns conflictes i on l’Estat té totes les de guanyar. Perquè treballa cada dia i no descansa. En tot cas, però, intentem visualitzar que, al marge dels policies i els jutges que apliquen les cada cop més endurides lleis penals, els dissenyadors són els polítics. I això és important assenyalar-lo: el marc legal repressiu el redacten, el defineixen i el dissenyen els polítics, que són els màxims responsables de l’actual deriva autoritària i de tractar la dissidència com una nova forma de delinqüència.
    L’altra columna que sustenta la repressió és la informació. Al llibre ens parles de periodistes, mitjans i organismes que fan tot el possible per ocultar la tortura, amagar la informació o fer veure que la repressió és un bé necessari. Quina ha estat la teva experiència com a “periodista” front dels autoanomenats “periodistes”?
    L’experiència ha estat prolíficament difícil, surrealista i impagable. La síntesi metafòrica és que tenim policies amb ploma (expertes en crear estats d’opinió) i periodistes amb porra (experts en amplificar-los) especialitzats en la cuina de les mentides i la manipulació. Front honroses excepcions que dignifiquen la professió en un escenari cada cop més complicat per a la llibertat d’expressió, uns pocs militen malaltissament i per devoció en aquesta guerra contra la dissidència. L’altra gran majoria de periodistes precaritzats escriuen copiant literalment teletips i informes policials, desinformats i sense contrastar res i integrats en una cadena dirigida de producció d’informació profundament jerarquitzada i que persegueix els interessos funcionals del sistema. Però en tot cas, en aquest darrer cicle de lluites, hem pogut comprovar com els mèdia esdevenien part fonamental i cabdal de l’estratègia criminalitzadora del Poder. Ells també ens volen sudbits, dòcils i mesells. Només espectadors passius i consumidors acrítics de la seva societat cada cop més injusta i desigual.
    En aquest recull també ens parles d’alguns aspectes més ocults de la repressió: la tortura…
    Una realitat inapel•lable que disposa de botxins, còmplices i encobridors. 793 casos el 2005 i 596 casos el 2006, 120 als Països Catalans. Una absoluta qüestió d’Estat portada a l’extrem en la criminalització i persecució de l’ex relator especial de l’ONU, Theo Van Boven.
    ...els espies, infiltrats i provocadors…i les noves tecnologies…
    Termodinàmica de la repressió: el llibre recull els vuit casos coneguts d’inflitració policial els darrers anys. L’era de la cibernètica i la telemàtica han inaugurat també l’era del ciutadà de vidre. I ho hem pogut comprovar en directe.
    …la introducció o promoció de les drogues il.legals i l’ús de confidents…
    ...la més vella de les tradicions repressives, la dels confidents. Respecte a les drogodependències jo destacaria tres aspectes necessàriament sintètics per tenir en compte dins la barreja força explosiva entre drogues, control social i militància política. Coneixem dos casos de xantatge policial per afers menors relatius a la possessió de drogues; coneixem que el circuit mafiós del mercat il·legal de la droga està àmpliament penetrat i perimetrat per les forces policials (és a dir, és una font contínua d’informació) i coneixem experiències i dinàmiques històriques concretes que, sota la màxima de ‘millor drogats que mobilitzats’, fomenten que l’oci compulsiu i la festa siguin els únics elements vertebradors del jovent. La factura social, sanitària i política –apàtica, anòmica i paralitzadora- és enorme.
    … la tortura, més enllà de les agressions físiques quotidianes, els maltractaments i les pallisses per part dels cossos policíacs.
    La tortura ha existit i existeix. És una pràctica de terrorisme d’Estat a la que l’Estat recorre quan li cal. Per l’ONU, no és sistemàtica però és “més que esporàdica”. A l’Estat es produeixen 120.000 detencions anuals. 590 persones han denunciat maltractaments: la majoria persones migrants i persones pobres preses que pateixen l’abús policial, la feréstega violència classista contra els dèbils. La tortura en se, però, els casos més greus, són aquells de caràcter instrumental (per extreure informació) i de càstig (per esmicolar militàncies) directament vinculats a detinguts per motius polítics. Hi ha una guerra sorda blindada mediàticament per negar-ho. I qui és l’incrèdul que pensa que un militant detingut arriba a comissaria i comença a parlar per les butxaques sense més? Els casos de tortura han estat, sense dubtes, el pitjor d’aquests darrers anys. I per això, des d’una concepció social i unitària, tots els beneficis del llibre estan destinats a la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, que aplega els esforços impagables de 40 entitats per eradicar aquesta xacra.
    Perquè la filosofia de Cròniques del 6 és, a grans trets, denunciar la idea que uns funcionaris i professionals (policies, jutges, periodistes…) que haurien de defensar els nostres drets i llibertats es dediquen a fer tot el contrari, a anorrear, limitar o escarnir aquestes llibertats. Aquesta és la gran mentida o creus que és més complex?
    Esperaria que fos més complex, però constato quotidianament que és la mentida malgrat en el món judicial i mediàtic tot és molt més enrevessat. En el fons hi ha un profund debat ideològic de dos models socials antagònics: uns afirmen que hi ha dracs artificals de set caps que ens amenacen greument i ens ofereixen com única sortida la seguretat al castell del senyor Compte. Els altres diem que no hi ha pas cap drac i que el problema real és, precisament, el senyor Compte que ocupa el castell de tots i el seu dret de cuixa a fer sempre el que li plau i li rota amb les nostres precaritzades vides. Tornem al debat entre súbdits esclaus i ciutadans lliures.
    I quina relació té aquesta estratègia de dominació amb els Països Catalans i l’Esquerra Independentista catalana?
    Una relació directa. L’alliberament nacional continua sent la ‘bèstia negra’ de l’Estat espanyol i l’independentisme “l’enemic interior” per excel·lència i on s’hi aboquen més recursos repressius.
    Per acabar: les diferents institucions armades que cites (Brigada, Guardia Civil, UPAS, Mossos, etc…) són igualment nocives per als nostres drets i llibertats? Com veus el mapa repressiu actual al nostre país?
    Totes les policies compleixen les mateixes lleis i ordres polítiques. Exactament les mateixes. Per tant, en la mesura que allò nociu per a drets i llibertats és el marc jurídic regressiu i securitari on ens han capficat els darrers anys –i d’on cal sortit avui millor que demà- el color dels executors no destaca, encara que canviïn les formes. El mapa repressiu viu dos canvis importants: ideològic i de model. La regressió social fonamentada en l’ofensiva neoconservadora (es justifica la repressió i l’empresonament de la pobresa, s’intensifica la seguretat privada –una altra font de control social connectada policialment- i es parla de seguretat policial i no de la seguretat vital, laboral, d’accés a l’habitatge) i un canvi de model amb el desplegament del Mossos. Hem passat d’un format de policia d’ocupació que no sortia de les comissaries i que era intensiu en coerció a un model d’integració i proximitat intensiu en informació. Pel que fa al tracte a la dissidència sociopolítica amb els mateixos esquemes d’evitar que l’espai dissident creixi i en allò referent al dret de protesta al carrer els Mossos s’estan caracteritzant per una virulència, prepotència i agressivitat exemplaritzant. Decidir quin model –ocupació versus proximitat- controla “més i millor” i quin model talla més la respiració en sec és tot un debat col·lectiu. Un debat obert i que cal afrontar entre totes i tots.

    www.llibertat.cat | 29/01/2007, 13:03
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS