estelnegre | 13 Gener, 2007 21:20
Com
saben els lectors, la secció sindical de la CNT-AIT al
centre logístic
de Mercadona està en vaga des de fa uns quants mesos. Una
vaga d’aquest tipus
és una resposta a les agressions de l’empresa i en
defensa de la dignitat
obrera, però, de què s’han de defensar
concretament els companys de Mercadona?
Des del seu origen a finals del
segle XVIII, el capitalisme ha estructurat
l’explotació econòmica en els centres
de treball, les empreses. Això ha permès
una estructura de control, una estructura de càstigs i
al·licients, i una
conseqüent condició de mercat laboral.
Abans d’existir
empreses, però, es treballava a preu fet a les
pròpies
cases o en gremis artesans. Es dóna el cas que en les
primeres fàbriques el
sistema de treball era el mateix que en les cases amb la notable
diferència de
la capacitat de control que tenia la burgesia sobre els productors.
El que hem dit anteriorment no
significa que no hi hagués explotació
econòmica ni jerarquies abans del capitalisme,
sinó que eren diferents i amb
menys capacitat d’extreure esforç dels
treballadors.
Marglin (1974) ens explica que la
jerarquia és anterior al capitalisme. En
les societats precapitalistes s’estructurava en el trio
mestre-empleat-aprenent. El que ho distingeix del capitalisme
és el segënt:
1) La persona que estava a dalt,
el mestre, era un productor “igual” que
els altres. El mestre treballava en comptes de limitar-se a dir que
s’havia de
fer.
2) La jerarquia era lineal mes que
piramidal. L’aprenent arribaria a
empleat i a mestre. En el capitalisme és més
complicat arribar a encarregat o a
director.
3) El treballador gremial no tenia
intermediaris entre ell i el mercat.
Venia els seus productes, no el seu treball. Controlava tant el
producte com el
procés de producció
L’empresari capitalista
es converteix en director industrial per ser
capitalista i no a la inversa. És a dir, la
qüestió de qui organitza la
producció no és una qüestió
d’eficiència econòmica sinó
de poder: la renda del
capital es deriva de la possessió del mateix, o el que
és el mateix, de la
situació privilegiada d’una determinada casta o
classe social emparada per la
força de l’Estat.
El capitalisme apareix com un
procés de privació als treballadors del
control sobre els productes i els processos. En fer de mediadora entre
el
productor i el consumidor, l’empresa capitalista
(l’empresari), pot acumular
molt més capital per si mateix.
La divisió capitalista
del treball buscava, no una organització més
perfecta, sinó una organització que
garantís l’empresa un paper essencial en el
procés productiu com a integrador dels diferents
esforços.
L’origen i
l’èxit de la fabrica no és per la
superioritat tecnològica sinó
per la substitució del control del treballador per
l’empresari sobre el procés
de treball, la magnitud i la intensitat de la jornada de treball i la
quantitat
de producte. També en el canvi de
l’elecció del treballador respecte quan
treballar i quan produir basant-se en les seves preferències
relatives a
treball i oci, a una altra elecció sobre si treballar o no
treballar en
absolut.
“Així com
resulta fàcil demostrar que l’esclavitud, la
propietat de la
persona per la persona, es redueix a l’assassinat, a la mort
de la dignitat
inferida a un home per un altre home, així hauria de ser
fàcil, tot i que no ho
sigui degut a la nostra sociabilitat burgesa, demostrar que la
propietat,
l’apropiació de les coses per la persona, es
redueix al robatori”.
La conegudíssima frase
de Pierre Joseph Proudhon “La propietat és el
robatori” sintetitza la idea que l’Estat, creat i
dirigit per la burgesia, en
tant que defensor dels drets de propietat, fomenta i permet
l’explotació
econòmica i política
d’àmplies capes de la població
treballadora. Propietat
privada significa excloure els altres del seu ús, i
propietat privada dels
mitjans de producció implica el dret a contractar i a
acomiadar.
Un dels principals elements de
l’explotació econòmica actual
és
l’autoritarisme que s’implementa com a
l’exercici del poder dins les empreses,
en els mercats i en la societat en el seu conjunt. Entren en joc el
poder, la
coacció, la jerarquia i el fet de ser un subordinat o un
superior. En les
societats capitalistes l’autoritarisme constitueix un aspecte
fonamental del
centre de treball, de la família, de l’Estat com a
últim defensor d’aquest
esquema amb la policia, la justícia i
l’exèrcit, i de les relacions entre els
diferents grups de la societat, especialment entre les classes, les
races, els
sexes i els diferents Estats.
Segons Foucault és
necessari interpretar l’evolució de la societat
capitalista com a un procés de formació i
desenvolupament d’una “societat
disciplinar”, mostrant els fils que uneixen a diverses
organitzacions com
l’escola, la presó, l’hospital,
l’exèrcit i la fàbrica. Foucault
anomena
disciplines al conjunt de mètodes que permeten un control
minuciós de les
operacions del cos humà i que garanteixen la
subjecció constant de les seves
forces, garantint l’obediència per a aconseguir
una major utilitat. Apareix
així una “anatomia política”,
una tecnologia del poder que busca el control del
que es fa, però també del que es pensa i del que
es vol fer.
El procés disciplinari
es fonamenta en la divisió tècnica del treball,
especialment la de tipus vertical, que els economistes
clàssics, des d’Adam
Smith, havien considerat com natural o purament determinada per causes
objectives i tecnològiques. La convicció
ideològica que la jerarquia és
inevitable, per ser una necessitat funcional, és
l’autèntic fonament de tot
pensament conservador, inclòs el de l’esquerra
estatalista.
Un element
característic del liberalisme autoritari (el que composa
actualment la majoria de governs com l’espanyol i el
català) és justificar
institucions no democràtiques si tenen acceptació
social, activa o passivament.
El pensament liberal burgès es mou d’aquesta
manera en una dialèctica permanent
entre l’individualisme possessiu radical i la
justificació d’una raó superadora
dels drets individuals, per exemple la de l’Estat.
Una anàlisi de
l’empresa capitalista en tant que organització
política
porta immediatament a plantejar la legitimitat de l’autoritat
interna i la
vigència dels drets democràtics en el seu si.
No és a les grans
fortunes, sinó a les grans corporacions, és a
dir, a les
importants unitats de riquesa, a les que s’uneixen en
diverses formes els grans
propietaris. La corporació és la font i la base
de la continuació del poder, la
riquesa i els privilegis. Tots els homes i famílies amb
grans fortunes estan
identificats amb les grans corporacions en les que tenen assentades les
seves
propietats.
Els capitalistes organitzen els
centres de treball mitjançant mètodes que
creuen que maximitzaran els seus beneficis. Per això
estableixen sistemes de
control en el centre de treball per millorar la capacitat
d’extreure treball i
fer que l’esforç dels treballadors sigui
màxim.
Els empresaris busquen la
rendibilitat1, però això
no significa
que sigui el més eficient econòmicament.
Eficiència no és el mateix que
rendibilitat i quan existeix un conflicte entre els dos, la continua
competència
entre capitalistes els porta a buscar la rendibilitat, no
l’eficiència.
Precisament per aconseguir
l’objectiu del màxim benefici, els capitalistes
escullen generalment mètodes de producció que
deprecien millores en
l’eficiència productiva a favor del manteniment
del seu poder sobre els
treballadors (en aquest aspecte no resolen el problema de
l’escassetat de
primeres matèries), estructuren les escales salarials i
l’organització del
procés de producció de manera que puguin promoure
la divisió entre els
treballadors i segmentar els mercats de treball, així com
fomenten l’atur
involuntari com a arma essencial per perpetuar aquesta estructura
institucional
i el seu procés de creixement.
Generalment
l’organització del centre de treball és
jeràrquica, que a part de permetre
contractar i acomiadar, permet un control més subtil. Degut
que els empresaris
no poden estar contínuament amenaçant amb
l’acomiadament, ni acomiadant doncs
la rotació de la plantilla tampoc els interessa, utilitzen
sistemes d’incentius
amb retribucions i penalitzacions que complementen i reforcen el recurs
últim a
l’acomiadament. Els capitalistes i els seus supervisors,
directius i
encarregats, exerceixen el poder en el centre de treball fonamentalment
perquè
tenen el dret a contractar i a acomiadar.
Els empresaris i els treballadors
lluiten per la intensitat i les
condicions de treball, i pels salaris en aquest context
d’organització social.
Els resultats depenen del poder relatiu de negociació de
treballadors i
empresaris.
El poder de l’empresari
es veu reforçat per l’organització
social del
centre de treball, és a dir, per la forma que es decideixen
i s’assignen els
llocs de treball i la relació existent entre ells.
Defineixen que consisteixen
els diferents llocs de treball i quines són les seves
responsabilitats;
decideixen quines són les normes laborals i els drets dels
treballadors;
estableixen els poders dels supervisors i encarregats; i formulen les
retribucions per al treball ben fet i les penalitzacions en cas
contrari.
Aquesta organització
social es pot denominar sistema de control i és
l’instrument mitjançant el qual
l’empresari governa el centre de treball. És
evident que el centre de treball no està organitzat de forma
democràtica.
Els sistemes de control
més importants són els següents:
a) El control simple. Basat en
pagar els sous més baixos possibles i
basar-se en els supervisors i encarregats per convèncer,
mitjançant mètodes
directes contra els treballadors, perquè realitzin les seves
tasques amb la
major intensitat possible. Amb això s’aconsegueix
l’objectiu de reduir els
costos laborals unitaris (per treballador).
b) El control tècnic.
També basat en pagar els sous més baixos
possibles.
Però amb la particularitat que ara
l’esforç laboral el marca el ritme de la
maquinària que pressiona al treballador i
l’assenyala si no manté el ritme. En
tot cas el ritme de la cadena vindrà determinat per la
relació de poder entre
sindicats i empresaris tot i que obligarà als treballadors a
seguir el ritme
acordat col·lectivament.
c) El control
burocràtic. L’empresari paga elevats salaris i
aquests pugen
només amb l’antiguitat del treballador. La forma
per aconseguir uns reduïts
costos laborals unitaris és incrementant
l’esforç per mantenir aquests llocs de
treball. El fet que els salaris i les condicions millorin amb el temps,
implica
que com més temps passi més perdrà el
treballador. Les relacions de poder estan
més ocultes quan s’emparen amb les normes i
l’estructura organitzativa de
l’empresa.
L’objectiu
últim de tot això, com el lector haurà
pogut percebre, és reduir
al màxim els costos laborals unitaris (per treballador).
La tecnologia i el canvi
tècnic també influeixen en la forma que exerceix
l’empresari el control sobre els treballadors. Normalment els
empresaris
imposen un tipus de canvi tècnic que els permetrà
maximitzar els seus beneficis
i evitar perdre el poder sobre els treballadors. Així doncs,
la tecnologia
resultant d’aquest canvi tècnic està
dirigida i reflexa els interessos dels
capitalistes.
El canvi tècnic pot fer
que el treballador produeixi més sense haver
d’incrementar la seva intensitat de treball, com en el cas de
l’aplicació dels
ordinadors. Tanmateix això pot significar també
un conflicte en el moment que
l’empresari ho aprofita per acomiadar treballadors o
perquè els treballadors
volen aconseguir més salari en haver-hi més
producció.
Es dóna el cas que el
canvi tècnic implica incrementar el ritme de treball,
com en el cas de la introducció de les cadenes de muntatge.
Paral·lelament a
això els treballadors estan sotmesos a més
control degut que passen de moure’s
per la fàbrica a treballar en un lloc fix esperant el
material, cosa que
implica una pèrdua de contacte amb la resta de companys de
feina i per tant una
pèrdua de capacitat d’organització..
El canvi tècnic que
també serveix per controlar als treballadors és a
través de la desqualificació, o sigui, que sigui
necessària una menor
qualificació. Els treballadors qualificats son
més imprescindibles per a
l’empresa i poden oferir més
resistència a les acceleracions del ritme de
treball. Aquesta desqualificació es fa via separar la
concepció del treball a
realitzar de l’execució i per tant descompondre el
procés global de treball en
moltes tasques petites. Es produeix la separació entre
treball de “coll blanc”
o treball no manual, i treball de “coll blau” o
treball manual. En tot cas,
fins i tot el treball de coll blanc ha patit desqualificació
en convertir-se en
operadors de màquines i ordinadors.
Un canvi tècnic pot
millorar l’eficiència reduint la quantitat de
matèries
primes i maquines per hora de treball, elevant la producció
per unitat de
treball realitzat, o reduint els béns de capital necessaris
per hora de
treball. L’augment de l’eficiència pot
elevar la rendibilitat, tot i que no
existeix necessàriament una relació entre
ambdós elements. De fet, una nova
tecnologia pot ser rentable però utilitzar major quantitat
d’algun factor
(treball, béns mitjans, capital), el que implica que
és ineficient.
Cal afegir que la minuciosa
divisió del treball a la que s’ha arribat a
nombroses empreses capitalistes no pot justificar-se senzillament per
raons
d’eficiència productiva, sinó de
control i supervisió. Segons l’estudi de Reich
i Devine (1981), per obtenir el màxim benefici (per
mitjà del màxim esforç dels
treballadors) és necessari incrementar
l’especialització fins a un punt que
s’ha de renunciar a l’eficiència
tècnica (costos de control i coacció,
distribució ineficient de la feina, etc.), o sigui,
s’augmenta
l’especialització i divisió de tasques
per aconseguir un volum d’esforç
superior i per tant més beneficis gràcies al
control i la coacció.
Una altra forma de control i
disciplina és el fet que els treballadors
cobrin salaris diferents i tinguin condicions contractuals diferents.
L’empresari pot amenaçar als que cobren
més, que si exigeixen millores
contractaran més gent amb menor salari. Això
passa avui en dia com a exemple de
discriminació salarial entre homes i dones o entre races.
La situació de partida
en el centre de treball és clarament favorable als
empresaris, doncs contracten als treballadors, organitzen la
producció i poden
canviar les circumstàncies (canvi tècnic), fent
que els treballadors hagin
d’adoptar generalment posicions defensives.
La coacció inherent a
la jerarquia i el poder es mostra en una dimensió
superior quan l’empresari opta per:
a) un lockout
o tancament patronal, esperant que els treballadors
accedeixin a taxes d’explotació òptimes
per l’empresari, en casos de vagues
obreres.
b) L’amenaça
de deslocalització a un altre país, ja que els
capitalistes
tenen la llibertat que es converteix en dictadura per als treballadors,
concedida i mantinguda per l’Estat, d’invertir o
desinvertir on vulguin.
c) Una tercera
estratègia practicada per les multinacionals
d’establir
plantes paral·leles en diferents parts del món,
plantejant una vertadera
estratègia de producció i explotació a
escala mundial.
Cal dir que hi ha empreses, les
del sector dels serveis, que són difícils
de traslladar i per tant implica una limitació a les
actuacions dels
empresaris.
Lògicament
l’obtenció del màxim benefici per part
dels empresaris, gràcies
al seu poder i control sobre els treballadors, té almenys
dos fonamentals
implicacions contra els treballadors: per una banda, un evident
robatori dels
beneficis del treball produït, amb una constant
pèrdua de poder adquisitiu i
riquesa degut a la injusta i ineficient distribució de la
renda2, i
per altra banda un deteriorament també constant de la
pròpia salut, física i
mental degut al grau d’explotació exigit.
Ambdós aspectes estan presents en els
motius de la vaga de la CNT-AIT a Mercadona, sobretot el segon.
Notes:
1.
Un procés de
treball és eficient si, donada la tecnologia existent, es
produeix una
determinada quantitat de béns útils socialment
amb la menor quantitat possible
de factors (capital i treball). Es refereix en tot cas a la
producció de béns i
serveis útils socialment (la publicitat és
rentable però no útil, el mateix que
els béns militars). Altres factors a tenir en compte per
valorar l’eficiència
serien la degradació del medi ambient,
l’esforç i la salut dels treballadors,
etc. Més endavant a l’article es parla
més de l’eficiència en sentit
estrictament productiu.
2. Lluís R.A.
“La vaga: una arma per la redistribució de la
renda social”.
Article aparegut al periòdic Solidaridad Obrera
nº328, Maig-Juny 2006,
òrgan de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya i Balears (CNT-AIT).
Per a aprofundir:
- AA.VV. “Sociología del Trabajo nº 7/8: Trabajo, salud, ergonomía”. Queimada, Madrid, 1982.
- AA.VV. “El pensamiento económico radical americano”. Información Comercial Española nº488, Abril 1974.
- Baran, Paul Arthur; Sweezy, Paul M. “El capital monopolista”. SXXI, 1972.
- Barchfield, J.W. “Raíces e institucionalización de la relación entre capital y trabajo”. Universidad Guanajuato, 1998.
- Bowles, Samuel (1985). “El proceso de producción en una economía competitiva: los modelos de Walras, neohobbesiano y Marxista”, al llibre L. Putterman, La naturaleza económica de la empresa, Alianza, 1994.
- Bowles, Samuel; Gordon, David M; Weisskopf, Thomas E. “La economía del despilfarro”. Alianza, 1989.
- Bowles, Samuel; Edwards, Richard. “Introducción a la economía: competencia, autoritarismo y cambio en las economías capitalistas”. Alianza, 1990.
- Bowles, Samuel; Franzini, Maurizio; Pagano, Ugo. “The Politics and Economics of Power”. Routledge, 1999.
- Edwards, Richard (1979). “De terrenos disputados”, en el llibre L. Putterman, La naturaleza económica de la empresa, Alianza, 1994.
- Foucault,M. (1978). “Vigilar y castigar”. Madrid, Siglo XXI.
- Gintis, Herbet. “La naturaleza de la mercancía trabajo y la teoría de la producción capitalista”. Review of Radical Political Economics. Vol. 8. nº2, summer 1976. Traducido por Mario A. Vallotta, en Sociología del Trabajo nº3/4, año 1980. Queimada.
- Gordon, David M; Edwards, Richard; Reich, Michael. “Trabajo segmentado, trabajadores divididos. La transformación histórica del trabajo en Estados Unidos”. MTSS, 1986.
- Marglin,Stephen. (1974), "Orígenes y funciones de la parcelación de tareas: ¿para qué sirven los patronos?", en A.Gorz (editor), Crítica de la división del trabajo, Barcelona, Laia.
- Proudhon, Pierre Joseph (1840). “Qué es la propiedad?”. Folio, 2002.
- Reich, M; Devine, J. (1981). “The microeconomics of conflict and hierarchy in capitalist production”. Review of Radical Political Economics, 12.
- Santos Redondo, Manuel. “El empresario y la empresa en el capitalismo el estudio de la jerarquía a lo largo de la historia del pensamiento económico”. Editorial de la Universidad Complutense de Madrid, 1992.
- Veblen, Thorstein. “Teoría de la clase ociosa”. Alianza.
Lluís R.A.,
afiliat a la CNT-Terrassa
i al Centre d’Estudis Llibertaris "Francesc Sàbat" de Terrassa (Secció d’Anàlisis i Estudis Econòmics)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |