estelnegre | 09 Gener, 2007 17:54
Al cap de vint-i-cinc anys de la seua mort, la figura de Georges Brassens continua fervent en l’actualitat cultural i musical més enllà de les fronteres de la francofonia. Llibres, reedicions discogràfiques, tributs musicals, articles, debats televisius marquen l’aniversari del cantant de Seta (Llenguadoc) i autor d’alguns dels textos més vigorosos i poètics de la cançó d’autor del segle XX.
Nascut el
1921 a aquesta localitat del Llenguadoc
–a Seta els brassenians poden gaudir d’un museu
anomenat Espace Georges
Brassens dedicat al compositor–, el futur cantant viu una
infància assenyalada
pel seu origen humil i el veïnatge mediterrani. El seu pare
treballa com a
paleta, i la mare, una dona immigrant d’origen
italià, afegeix al seu catolicisme
pietós l’afició per la
cançó popular. Estudiant mediocre,
només les classes del
professor de llengua Alphonse Bonnafé aconsegueixen
despertar-li l’interès per
la poesia. Brassens creix escoltant els
“baladistes” de moda com Mireille i
Jean Sablon, als quals retrà homenatge dècades
després cantant “Puisque vous
partez en voyage”. També escolta vedets com Tino
Rossi, un altre dels seus
ídols, i sobretot, Charles Trenet, el cantant de Carcassona,
amb el qual
mantindrà una ferma amistat i qui serà una de les
seues referències en els anys
de formació. Trenet i Brassens tindran temps de compartir en
el futur algunes
vetlades, de les quals han quedat curiosos enregistraments sonors que
posen de
manifest la sintonia i admiració mútua entre els
dos cantants d’origen occità.
A causa d’un petit escàndol –Brassens es va veure implicat en un robatori–, la família decidí enviar-lo a París, a casa de la seua tia Antoinette. Era l’any 1940 i la ciutat estava a punt de ser ocupada per les tropes alemanyes, mentre el general Petain s’instal·lava amb el seu règim feixista a Vichy. Brassens entrà a treballar a la fàbrica a Renault, una feina que compatibilitzava amb l’aprenentatge musical i literari. A la llar familiar aprèn a tocar el piano mentre fa incursions per les biblioteques municipals, on devorava autors com François Villon i Paul Fort –als quals posteriorment musicà–, o Arthur Rimbaud, Victor Hugo, etc. En aquesta època va conèixer una costurera d’origen bretó, Jeannne Planche, qui tingué un paper decisiu en la seua vida. Brassens li dedicà dues de les seues cançons més celebrades, “La Cane de Jeanne” i “Chez Jeanne”. Seguint les lleis del règim de Vichy i el seu Servei de Treball Obligatori, Brassens va ser enviat a la ciutat alemanya de Basdorf, als afores de Berlín, per treballar en una fàbrica de motors d’avions. En aquest camp de treball va fer amistat amb Pierre Onteniente, a qui batejà com a “Gibraltar” –per la seua “solidesa mineral”, en paraules del cantant–, que es convertí en el seu home de confiança i secretari. Si Jacques Brel compartia les seues tournées amb “Jojo” –Georges Pasquier–, xòfer, administrador i amic del cantant i protagonista d’una de les composicions més emotives de l’artista; Brassens ho feia amb Pierre Onteniente, que esdevingué l’ombra del cantant. Els seus lligams d’amistat quedaren reflectits en “Les copains d’abord”, cant fraternal a la camaraderia i que va servir a Georges Moustaki com a pretext musical per homenatjar Brassens en la cançó “Les amis de Georges”.
El 1943, aprofitant un permís, Brassens es va refugiar a casa de la seua amiga Jeanne, i no tornà al camp de treball d’Alemanya. En aquesta casa, una mena d’“Arca de Noè”, Brassens hi va viure fins al 1966, amb Jeanne i el seu marit Marcel. És allí on començà a tocar la guitarra i a compondre les cançons que a la llarga constituïren la seua columna musical. Brassens col·labora també en el diari anarquista Le Libertaire, amb els pseudònims de Géo Cedille i Gilles Colin, mentre buscava sense èxit cantants que volgueren interpretar les seues composicions. L’anarquisme –com l’ateisme o l’antimilitarisme–, l’acompanyà al llarg de la seua vida, entès com “una actitud per poder viure”, com assenyalava el mateix cantant. El seu ideari era tenyit d’una forta càrrega d’escepticisme que no el salvà, com es pot imaginar, de polèmiques ni controvèrsies, com les que mantingué amb el Partit Comunista arran de la gravació de la cançó “Les deux oncles”, en la qual feia un retrat càustic i en el mateix pla de dos oncles, un de col·laboracionista i l’altre, partidari dels aliats. La composició desconcertava i emprenyava alguns sectors de l’esquerra, per als quals les ferides de la guerra encara eren massa presents, malgrat els vint anys de la fi de la contesa mundial. Aquest és el Brassens individualista que es mantingué apartat dels successos del Maig del 68, mentre cantants com Léo Ferré –l’altre “anarquista melòdic”–, Jean Ferrat o Catherine Sauvage cantaven per als obrers tancats de les fàbriques. A “Mourir pour des idées”, una altra cançó polèmica, Brassens reafirma la seua ideologia llibertària: “Mourrons pour des idées, d’acord, mais de mort lente.” (“Morim per les idees, d’acord, però de mort lenta.”)
L’oportunitat
l’arribà el 1952 gràcies a la cantant
Patachou, nom artístic d’Henriette Ragon, qui el
va fer debutar en el seu
cabaret, Chez Patachou de Montmartre. Patachou es va sentir
immediatadament
colpida per aquest cantant amb pinta de carnisser italià i
vestit com un obrer
de la construcció, que a penes saludava des de
l’escenari i s’acompanyava només
amb la seua guitarra, però amb uns textos en què
es combinava magistralment
ironia i tendresa i un excel·lent contingut
líric. Patachou la va presentar a
l’empresari, promotor artístic i directiu de la
discogràfica Philips, Jacques
Cannetti, germà de l’escriptor Elias Cannetti, el
futur premi Nobel de
literatura. Per les mans de Cannetti passaren, entre
d’altres, Jacques Brel,
Boris Vian, Henri Salvador, Jeanne Moreau o Serge Gainsbourg. Cannetti
el va
fer debutar a la seua sala de festes, Les Trois Baudets. A Philips,
Brassens
gravà els primers discos amb títols com
“La mauvaise reputation”, “Le
parapluie”, “J’ai rendez-vous avec
vous” o “Le gorille”, una
cançó que la
censura va prohibir.
Brassens passava amb èxit per locals com Bobino –una sala que després es convertí en la seua segona casa–, o l’Olympia, ja en aquest moment com a vedet musical. La França que cantava les operetes de Luis Mariano i les melodies francoitalianes d’una exòtica cantant anomenada Dalida descobria un poeta que produïa divisió entre el públic. Des d’un bàndol, se li retreia el seu verb malsonant i el seu ideari anarquista. Des de l’altre, se li aplaudia aquesta barreja de tendresa, causticitat i lirisme. Finalment, gràcies a “La chanson pour l’auvergnat”, els dos públics pogueren signar la pau i Brassens entrà en el llista d’èxits, mentre una generació d’escolars començava a cantar allò d’“Elle à toi cette chanson…”.
Entre el
jazz i la literatura
Amb un
bagatge líric de prop de dues-centes cançons,
l’escriptura de Brassens es caracteritzà per la
utilització simultània
d’estructures clàssiques, de formes de la
lírica popular i del llenguatge del
carrer. Un Brassens culte que posa música i difon amb
èxit els textos de
Françoise Villon, Francis Jammes, Paul Fort –un
dels seus autors preferits– o
Louis Aragon, del qual musicalitzà posteriorment el
bellíssim i desolador poema
“Il n’y a pas d’amour
d’hereux”, una composició que
passà per la veu de la
cantant pop Françoise Hardy, qui en farà una de
les seues interpretacions més
reixides. Un Brassens popular on es retroben tots els corrents de la
tradició
francesa, una de les claus del seu èxit, ja que aconsegueix
la identificació de
tota classe de públics amb les seues melodies. Un Brassens
mestre i artesà a
l’hora de combinar en els seus textos aquesta barreja de
lleugeresa i gravetat,
de dolçor i violència.
Brassens
sempre professa una gran admiració pels
ritmes de swing i jazz. Entre els seus ídols es troba Ray
Ventura, un músic que
al capdavant de la seua orquestra ha popularitzat els sons arribats des
de
l’altra banda de l’Atlàntic. Per a Henri
Salvador, un altre fervent admirador
de l’swing, Brassens ha estat tot un mestre
d’aquest estil. Els crítics
acusaven el “to Brassens” de monòton,
però, ben al contrari, malgrat la seua
simplicitat, guitarra i contrabaix, presentava unes textures musicals
molt
elaborades i riques. Una sonoritat que acaba per fer de les seues
cançons unes
peces singulars en l’horitzó de la
música popular del passat segle XX. Com assenyala
el crític Lucien Rioux al llibre 50
ans
de chanson française, “és
aquest estil, aquesta sonoritat, la que es
correspon a la perfecció amb l’univers en el qual
es mou Georges”. Un horitzó
estètic, diu Rioux, “a la vegada que modern i fora
del temps”.
Brassens
imposa el seu estil una mica a
contracorrent. Mentre els cantants que començaven la seua
carrera a l’escenari
acompanyats de la seua guitarra, una vegada aconseguit
l’èxit, s’envoltaven
d’una formació orquestral, com feren Brel,
Moustaki o Jean Ferrat, Brassens
marca el camí invers. I roman fidel a la seua guitarra,
només en la companyia
del contrabaix tocat pel seu company Pierre Nicolas. Una austeritat
musical
servida per una gestualitat “grau zero”
–com descriu l’estudiós de la seua
obra, Louis-Jean Calvet– és la posada en escena
del cantant. “Lligat a la seua
guitarra –diu Calvet– com un salvavides, Brassens
distribuïa sàviament els
colps d’ull cap al públic, a dreta, centre i
esquerra, mentre cadascun dels
espectadors a la sala se sentia mirat i elegit. En ell hi havia una
ciència de
l’escena que passava desapercebuda, i aquesta gestualitat
zero estava més
carregada de sentit que els moviments sofisticats i les coreografies
assajades
d’altres artistes.”
El 1976
Brassens publicà el seu últim àlbum, Don Juan, on repassa alguns dels seus
temes preferits com l’amor, la fugida del temps,
l’amistat, els gats o els
falsos patriotes. El disc tanca una obra iniciada en la
dècada dels cinquanta i
continguda en l’integral de l’artista, que
s’ha vist progressivament enriquida
amb altres peces inèdites o enregistraments en directe.
D’altra banda, la seua
veu poètica ha continuat gràcies als treballs
antològics de cantants com Maxime
Le Forestier o Renaud, hereus brassenians de l’actual chanson. Unes composicions que en els
últims temps han merescut
l’atenció de la nouvelle
vague de la
cançó francesa amb noms com els de Carla Bruni,
Miosec, Keren Ann o Yann
Tiersen, que s’han unit als treballs ja clàssics,
realitzats per Paco Ibáñez,
Barbara o Fabrizio de André.
El jutge
número 17
Si hagués existit un dissetè jutge, aquest títol s’hauria d’haver atorgat sens dubte a Georges Brassens, per la seua inestimable i “desinteressada” col·laboració i influència en el naixement de la Nova Cançó. Per a un brassenià i estudiós de la cançó d’autor com el cantant Miquel Pujadó, aquesta coincidència dels jutges amb el cantautor francès era donada, d’una banda, per una identificació amb l’ús del llenguatge que feia Brassens, i de l’altra, per la seua imatge i posada en escena. Tot i així, afirma Pujadó, aquesta assimilació era incompleta, ja que resultava inimaginable poder traslladar la càrrega crítica del cantant de Seta sense patir les ires de la censura de l’època. A més, afirma Pujadó, “el seu escepticisme individualista i acràtic no podia ser reivindicat per ningú que volgués formar un moviment i fer de la cançó una eina cultural i d’expressió”.
Tot i
així, Brassens va transitar al llarg de la
història de la Cançó catalana des dels
seus inicis. Primer, en la veu d’un Josep
Maria Espinàs que adapta els textos més
“afables” del cantant en els primers
discos d’Edigsa. La influència de Brassens
també es pot sentir sobre l’obra de
Serrat, que sempre ha mostrat la seua devoció per
l’autor de “La mauvaise
reputation”. Al seu homenatge a la Nova
Cançó, Serrat finalment va aconseguir
posar-li veu en cantar “La noia de duro”. De fet,
el noi de Poble Sec també va
ser un dels convidats que compartí vetlada musical a la sala
Bobino l’any 1976
amb el cantant. Brassens formava part de
l’educació musical de cantants com
Raimon i era una referència més que notable en un
intèrpret com Ovidi Montllor
i temes com “La fera ferotge” o “Les
meues vacances”, o en el Llach d’“Arran
de
terra”. Un “afrancesat” com Miquel
Pujadó li dedicà l’àlbum La mala herba, i va traduir per a la veu
de Guillermina Motta “Les croquants”. Darrerament,
la valenciana Eva Dénia ha
fet una immersió en l’obra brasseniana a ritme de
jazz.
Carles
Gàmez
(El Temps, 1.177 / 02-01-07)
Més
informació: Henri
Bouyé: «Georges Brassens, le libertaire»
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |