Administrar

Carles Fontserè, la mort d’un cartellista

estelnegre | 05 Gener, 2007 09:04

Carles Fontserè, la mort d'un cartellista

Carles Fontserè, fotografiat en la seva masia de Porqueres el 2004. Foto: Robin Townsend

El polifacètic artista Carles Fontserè era, als seus 90 anys, icona del cartellisme de la Guerra Civil i memòria activa de l'antifeixisme català i de la diàspora de l'exili

Carles Fontserè, l'últim gran referent del cartellisme de la Guerra Civil, escenògraf, fotògraf i pintor, va morir ahir al matí a l'edat de 90 anys a l'Hospital Josep Trueta de Girona, on havia ingressat feia tres dies. El 12 de gener havia patit una caiguda que li va impedir presentar l'exposició sobre el seu exili a Nova York, on va residir 23 anys, una mostra feta a partir dels 10.000 negatius sortits de la seva càmera i que es pot veure a l'Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona, a la plaça Catalunya, fins al dia 4 de març.

Per expressa voluntat de l'artista i la viuda, Terry Broch, el seu cos serà incinerat en una cerimònia íntima i no es farà cap acte públic.

Compromès fins al final amb la memòria de l'antifeixisme català, de la Guerra Civil i de la diàspora de l'exili, els darrers anys va ser un dels personatges que més suport van donar a la campanya de la Comissió de la Dignitat per al retorn dels papers de Salamanca, entre els quals hi ha -encara no han tornat- alguns dels seus cartells més coneguts, fets en plena guerra, quan tot just rondava els 20 anys, i vinculats a formacions com la CNT-FAI, el PSUC, la UGT i el POUM.

Com va lamentar ahir Toni Strubell, coordinador de la Comissió de la Dignitat, és una llàstima que aquest membre d'una "generació de lluitadors" que "no va abaixar mai el cap" hagi mort sense haver recuperat els seus documents i cartells: "És una vergonya per a la democràcia".

Referent artístic i ètic

El seu decés va anar seguit ahir d'un ampli reconeixement, tant per la seva tasca artística com pel seu compromís ètic amb les causes de la llibertat, la justícia i Catalunya. Des del govern, el vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira, va recordar que van coincidir en un dels viatges de la Comissió a Salamanca i el va definir com "un dels cronistes plàstics més privilegiats" de la Catalunya contemporània. Pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, desapareix "un dels cartellistes catalans i europeus més emblemàtics del segle XX" i un artista marcat pel seu "compromís ètic amb el país".

Isidor Cònsul (Proa), editor de les memòries de Fontserè, va ressaltar la "força extraordinària" de la primera part del seu relat vital i va dir que tenia mig fet un nou volum de les memòries, que fins ara compten amb tres títols publicats. Jaume Vallcorba (Acantilado), que ha tret en castellà el volum del primer exili a París, va remarcar "la singularitat de la seva visió" i el seu "imparable inconformisme". Personalitats com l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i el crític d'art i filòsof Arnau Puig també es van afegir ahir a l'homenatge pòstum.

Fontserè vivia amb la seva inseparable companya Terry Broch -es van conèixer a Nova York- en una masia aïllada, Can Tista, situada al costat del llac de Banyoles, al terme municipal de Porqueres, i convertida en el seu refugi. Allí van instal·lar-se en tornar de l'exili el 1973 i s'hi van fer l'estudi i l'habitatge, amb un extens arxiu de documents, revistes i fotografies que ha acompanyat Fontserè fins a l'últim moment.

Auster i amb molt bona salut, Fontserè només patia de sordesa i durant el bon temps acostumava a baixar a banyar-se al llac. La parella no tenia fills i vivien entregats a l'obra de Fontserè, que va poder assegurar-se la vellesa gràcies a la cessió del seu llegat a la Generalitat a canvi d'una pensió. Amb tot, això mai no el va privar d'expressar públicament el seu desencís per les que considerava una transició i una democràcia descafeïnades i una Catalunya lligada de peus i mans.

Rere la seva poblada barba s'hi amagava la determinació d'un home que va viure apassionadament. Després d'una joventut marcada tant per la seva vocació artística com pel carlisme familiar, amb la guerra va passar a formar part de la nòmina de cartellistes al servei de la Generalitat i després de les Brigades Internacionals, i la seva obra va quedar definitivament lligada a l'antifeixisme.

De la bohèmia inicial a l'ordre i la meticulositat del memorialista hi ha una llarga trajectòria creativa marcada pel llarg exili i el retorn definitiu a Catalunya poc abans de la mort del dictador. Com a "exiliat de tercera" -títol del segon volum de memòries- va presenciar l'ocupació nazi de París, on anys després muntaria un musical d'èxit que després va portar a Mèxic amb Cantinflas. El salt a les Amèriques va tenir com a destí final NovaYork, on va consolidar-se com a polifacètic i prolífic artista.

Ignasi Aragay

(Avui, 05-01-07)

***

Carles Fontserè

Mor Carles Fontserè, el cartellista de la República

Dibuixant, escenògraf i fotògraf, va viure exiliat a París i Nova York

L'il.lustrador Carles Fontserè, autor d'alguns dels cartells més reproduïts de la guerra civil, va morir ahir a l'Hospital Josep Trueta de Girona als 90 anys. Fontserè feia tres dies que estava ingressat a conseqüència de l'empitjorament de la seva salut després d'una caiguda que va patir a casa seva de Porqueres (Pla de l'Estany). L'artista ha mort sense haver aconseguit la devolució de documents seus i de nombrosos cartells no catalogats encara a l'Arxiu de Salamanca.

Barceloní nascut el 1916, Fontserè va començar a dibuixar de manera autodidacta als 15 anys quan va entrar a treballar en un taller d'escenografia. Es va formar en l'ofici realitzant cartells cinematogràfics, portades de llibres i anuncis publicitaris. Quan va esclatar la guerra, el 1936, es va integrar activament al Sindicat de Dibuixants Professionals. El seu cartell més cèlebre, el que va titular Llibertat! per encàrrec de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), forma part de la llegendària producció dels artistes rojos que van revolucionar l'art del cartellisme.

Els partits i les institucions republicanes van confiar als cartells, populars soldats de paper i tinta, les tasques de propaganda i informació tant al front com a la reraguarda. Fontserè es va inspirar en aquell cartell en un segador amb una falç que figurava al monument al doctor Robert que veia de petit. També va realitzar cartells per al POUM, la CNT i la UGT.

L’exili

El 1937, Fontserè va participar com a combatent a les Brigades Internacionals i al dissoldre's aquest cos, va passar al Comissariat de Propaganda amb Jaume Miravitlles. Com tants altres derrotats, va travessar la frontera, no sense abans deixar la següent pintada en una paret: feixistes, fills de puta, i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià, d'on va fugir colant-se per sota dels filats. Va sobreviure a París durant l'ocupació alemanya com un sense papers amb mil i un oficis fins que va recuperar el llapis i es va dedicar novament a la il·lustració.

Després de dedicar-se amb èxit a l'escenografia teatral parisenca, el va fitxar Mario Moreno Cantinflas per a una comèdia musical. Des de Mèxic va passar a Nova York, on va viure 23 anys i va col·laborar amb Salvador Dalí. Va tornar als anys 70 amb la seva dona nord-americana, Terry, i es va continuar dedicant a la fotografia i al còmic i a escriure les seves memòries. Memories d'un cartellista del 36, Un exiliat de tercera i París, Mèxic, Nova York constitueixen la seva trilogia de records editada per Proa en català i El Acantilado en castellà.

Vergonya

El món cultural i polític va lamentar ahir la mort del patriarca català de la il·lustració. El vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, el va definir com "un dels referents de la nostra història contemporània". Tony Strubell, coordinador de la Comissió per la Dignitat, el va recordar com un "lluitador i mestre" d'"energia exemplar" que va col·laborar en nombrosos actes de l'entitat. Strubell va dir que és "una vergonya per a la democràcia" que Fontserè hagi mort sense poder veure els seus documents i cartells que són a l'Arxiu de Salamanca.

(El Periódico de Catalunya, 05-01-07)

***

Llibertat FAI!

El gran apòstol tronant

Carles Fontserè sí que va parlar dels exiliats espanyols de tercera

Se'ns moren els nostres vells en aquest hivern d'empresaris degollats. Se'ns moren els nostres vells en aquest hivern de forques i aeroports esventrats amb els seus equatorians i les seves mantes.

Se'ns moren els nostres estimats, importants i necessaris vells que encara van tenir temps per explicar-nos les veritats que durant massa anys ens van negar els llibres, gairebé tots els llibres; fins i tot els escrits per locutors d'aquelles ràdios lliures que emetien des del comunisme.

Una veu lliure

Se'ns ha mort, doncs, Carles Fontserè, que semblava etern. Només la mort podia imposar repòs i horitzontalitat a qui sempre va ser una veu lliure, vertical, activa i esventada. Una veu lliure que va fer justícia a molts dels nostres. Parlo d'aquells a qui el General va convertir en exiliats de tercera. De tercera, com aquells vagons de tren. Perquè no tot l'exili va ser Rafael Alberti, que va poder escriure des de l'Argentina versos inspirats en els núvols, i des de Roma uns altres, en aquest cas dedicats als gats i a les monges. Perquè, com em va recordar en veu molt alta Carles Fontserè ni Lluís Companys, ni Juan Negrín ni Pau Casals ni Pablo Picasso van tenir els pebrots o el valor republicà d'acostar-se als camps de concentració francesos on s'amuntegaven els espanyols exiliats de tercera.

Als nostres, que només eren obrers de boina o gorra, ni aquell cònsol poeta, el xilè Pablo Neruda, els va fer punyeter cas. En el seu vaixell només hi van cabre alguns comunistes importants. I aquestes coses, totes aquestes coses vertaderes de l'exili, només Carles Fontserè les va dir en veu alta i les va escriure en les seves memòries.

Quan algú ha estat una veu lliure convé recordar-lo posant-se ben dret. Ben dret i tronant. Quin gran vell. Quin tros de vell, aquest Carles Fontserè que se'ns acaba de morir. Tenia la presència menuda, però important. Captivava i electritzava. Tenia tanta energia i memòria que Miquel Àngel l'hauria acceptat de bon grat com un d'aquells apòstols seus que avui ens miren des d'algun fresc. Carles Fontserè et mirava, t'escoltava i et convidava a alçar una mica la veu perquè li començava a fallar l'oïda. Però només li fallava una mica l'oïda. Només això. L'ull, la mirada seguia intacta: precisa i huracanada. Tenia, hi insistim, la presència d'apòstol de la vertadera llibertat, de profeta bo. D'aquell profeta que mai és ni Isaïes ni el seu nebot, sinó aquell ésser humà que ha viscut i coneix per això la il·lusió, la passió, la traïció i aquell fred que sempre bufa a les cantonades. Mirada i barba apostòlica. I al seu costat, la presència decisiva i sòlida de la seva dona, Terry Broch, que va conèixer abans que molts a qui després es diria Andy Warhol.

La idealitzada República

Ningú com Carles Fontserè ha sabut explicar-nos que la Resistència francesa va ser de tot menys francesa. Perquè la veritat és que va ser cosa d'espanyols exiliats i de brigadistes internacionals. El millor del nostre home era quan apuntava a la tropa dels progres i, molt especialment, a l'anomenada gauche divine. L'apòstol tronant no semblava sentir gens de simpatia per als que a Espanya van fer possible l'anomenada transició. Van idealitzar --això em deia-- la República i van menysprear la seva generació.

Arturo San Agustín

(El Periódico de Catalunya, 05-01-07)

***

Entrevista a Carles Fontserè ara fa dos mesos al setmanari gironí Directa

A tall d'homenatge el dia de la seva mort, aquí teniu l'última entrevista a Carles Fontserè, apareguda el mes de novembre al setmanari Directa

Carles Fontserè tenia només 20 anys quan va esclatar la guerra. La seva memòria és la mateixa que la història del segle XX. Només començar la Guerra Civil fa el primer cartell: “Treballa pels que lluiten”. A aquest el segueixen altres, com el mític “Llibertat!” de les FAI. Acabada la Guerra viu a París l’ocupació alemanya i llavors es trasllada a Mèxic, on treballa amb Mario Moreno, Cantinflas. Anys més tard, resident als EUA, coneix de prop el moviment hippie i, amb ell, l’oposició a l’ocupació nord-americana del Vietnam. Des de Porqueres (Pla de l’Estany), amb 90 anys acabats de fer, escriu el quart volum de les seves memòries, on parlarà dels feliços anys cinquanta i dels convulsos seixanta Encara li queda temps per parlar de l’actualitat –la invasió de l’Iraq– i recordar amb Directa el passat –des de la Guerra Civil fins als nostres dies.

Carles Fontserè: Abans de la República el diaris tenien una secció que es deia “successos” on es parlava dels quatre crims del moment, dels robatoris… I avui, els diaris s’han convertit en premsa de successos, perquè vas mirant i tot són catàstrofes. Cony! a la meva edat agafes el diari i et poses de mal humor.

Als anys 30 les parets parlaven de política amb tots els cartells que hi havia penjats. Avui en dia, s’està perdent aquest mitjà d’expressió.

Carles Fontserè: En aquells anys el cartell, com a tal, tenia el seu moment de glòria. Penso que el cartellisme avui en dia ha desaparegut completament. Els graffiteros serien una mica com allò... Els primers cartells de la Guerra Civil no expressaven les ideologies dels partits sinó les conviccions dels dibuixants. El meu primer cartell deia “Treballa pels que lluiten”. El vaig fer perquè a plaça Catalunya hi havia uns cavalls morts que feien una pudor insuportable que ningú havia retirat: tots els treballadors s’havien allistat a les milícies, i la ciutat estava feta una merda. Per tant, la primera necessitat de Barcelona era treballar.

Així gaudien de molta llibertat?

Carles Fontserè: A les exposicions es posen els cartells de qualsevol manera, amb una ignorància tremenda, seguint només els criteris estètics. Els cartells s’han de posar en ordre cronològic perquè expliquen la guerra. Al principi, els cartellistes gaudíem de molta llibertat, dèiem el que volíem, però llavors, a mesura que avançava la guerra, es deia el que volien les organitzacions. De la mateixa manera, a mesura que anava avançant la guerra, els tiratges de cartells es feien amb menys colors.

Quina vinculació pensa que ha de tenir un artista amb el compromís social? Potser als anys trenta hi havia més compromís?

Carles Fontserè: Abans de la guerra, ningú se l’esperava. La gent de seny, el 19 de juliol, va pensar que allò no podia durar més de 15 dies: botigues tancades, hotels ocupats, fàbriques ocupades, noies amb fusells. Tothom va trigar una mica a adonar-se que allò seria una guerra. Per això, a la banda republicana, el 19 de juliol hi va haver una revolució. Jo vaig viure la revolució, de la guerra no en sabia res. De fet, la Guerra Civil va començar dies després de la revolució. Però si es va fer la revolució va ser aprofitant el desgavell que havia provocat l’aixecament de Franco.

Arran de la guerra vostè es va convertir en immigrant, es va exiliar...

Carles Fontserè: Exiliat més que immigrant, perquè és diferent; era un fugitiu. Ara els historiadors ho han daurat molt: ja no en diuen refugiats sinó exiliats, però nosaltres no ens exiliàvem, fugíem. Fugíem perquè darrere venia un exèrcit que anava fotent pallissa. Jo fugia, i el mig milió que van passar la frontera fugien, i el cap de govern, Companys, i els altres, fugien. I ara això no es diu, es diu que s’exiliaven, i això és molt bonic. Els historiadors estan daurant la píndola de la fugida; indubtablement que fugíem, perquè els altres eren més forts.

Ara es parla de la recuperació de la memòria històrica, què li sembla?

Carles Fontserè: Molt malament: s’ha fet una memòria històrica oficial, un dogma, de la qual no pots sortir. Fa anys vam anar a un acte d’homenatge als refugiats en el camp de concentració d’Argelés. Quan vaig veure la cerimònia els hagués dit “sou una colla de...”. Consta que a França s’ha fet un homenatge als espanyols dels camps, i és mentida que s’hagi fet cap homenatge perquè una placa deia: “Morts pour la France”. N’han fet un monument de glorificació francesa. Vaig haver de marxar. Ara dir això és inútil: la memòria històrica ja té la seva ortodòxia, i qui digui una altra cosa és un ximplet o traïdor. Hi ha un llibre, d’una francesa precisament, que parla de l’“adieu de mémoire”: a França tot s’ha netejat. Ara vas a Argelés, i veus una platja magnífica, amb un sol i un mar estupend, i si et diuen que allò va ser un camp de concentració dius “cony!”, si aquí s’hi està molt bé. En canvi, a Alemanya, els jueus, els polonesos... poden visitar els camps de concentració.

S’ha instrumentalitzat el retorn dels papers confiscats i dipositats a Salamanca?

Carles Fontserè: No, això era bàsicament un símbol dels vencedors sobre Catalunya. Això vol dir que la Guerra Civil en estat latent encara perdura, encara hi ha vencedors i vençuts. Les viudes de los Mártires de la Tradición sempre han cobrat pensions, les republicanes mai. La monarquia no ha renunciat al nomenament de Franco, tècnicament, encara estem sota el règim franquista.

Vostè, des dels EUA, va viure l’oposició a la invasió del Vietnam. Com valora l’oposició davant la invasió a l’Iraq?

Carles Fontserè: La meva dona té família a Nova York. Després de l’11-S el seu cosí li va dir que si fos més jove s’allistaria per anar contra l’Iraq, i ell sempre havia estat “demòcrata”!

Però què ha passat entremig?

Carles Fontserè: Els joves es fan grans i es fan vells, i es tornen igual que els que hi havia abans. A més, l’exèrcit americà ara és un exèrcit professional, format per voluntaris. Allà hi ha un patriotisme i una religiositat... Ni en Truman ni en Roosevelt parlaven tant de religió, en canvi aquest [Bush] parla com si fos el papa.

(Directa, 28 – nov. 06)

***

Fontserè, per Caba

Carles Fontserè, un tipus irrepetible

Els seus cartells són molt més que una creació artística, són la iconografia d'un moment històric

Per la seva manera de ser, per la seva actuació i per la seva projecció nacional i internacional, no hi ha cap dubte que Carles Fontserè encaixa perfectament en allò que Josep Pla denominava "un homenot". Encara més, Fontserè és, al meu entendre, una de les personalitats més significatives de la Catalunya moderna. Personalment, he de reconèixer que és un dels éssers més atractius i interessants que he conegut mai, tant per la seva imponent presència física, com per l'energia personal que irradiava i la llibertat amb què s'expressava. Coherent amb les seves conviccions, va viure fugint de posicions dogmàtiques, i malgrat que va canviar de països i d'oficis, mai va deixar de ser un aventurer i un individu que, per sobre de tot, defensava les llibertats personals i col.lectives. Tot el que va dir i fer des de la seva adolescència fins al darrer moment estava lligat a la seva manera d'entendre l'existència, sobretot lliure i impulsada per la tafaneria; de fet, ell mateix s'autodefinia com un tafaner, un curiós dotat d'una memòria d'elefant, que retenia tots els detalls i que tenia una voluntat irrefrenable d'aplegar i conservar qualsevol document literari, periodístic o fotogràfic que caigués a les seves mans i que considerés que, en un moment o altre, podria tenir importància històrica.

Fontserè, que va tenir allò que denominem una vida de pel.lícula, era un home dens i plural, local i internacional. Per això em sap greu que massa vegades s'hagi reduït la seva persona i les aportacions a la nostra cultura, i se l'hagi confinat a ser només el "gran cartellista de la guerra civil", cosa que indiscutiblement és, ja que sense ell la revolució visual que va promoure el Sindicat de Dibuixants, que ell va contribuir a fundar, no hauria estat igual. Fontserè, com Jaume Miravitlles des del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, era conscient que el nostre país només podia lluitar contra el feixisme i l'alzamiento nacional amb les armes de la comunicació, d'entre les quals el cartell era la més accessible i immediata.

Per això es va comprometre amb aquest combat i, inspirant-se en el cartellisme de la revolució russa, el de la primera guerra mundial, els fotomuntatges de Heartfield i les possibilitats tècniques de la fotografia, el xilogravat o l'aerògraf, va ajudar a crear un llenguatge propi, avui admirat arreu del món i que juntament amb el dels cartells modernistes representa un dels moments estel.lars del cartellisme català. Perquè cartells com Treballa per als que lluiten! (UGT), Llibertat! (FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme! (POUM), Avant! (UGT), Al front! (CNT- FAI) i Aplastar al fascismo! (CNT- FAI-JJLL) són molt més que una creació artística reeixida, són la iconografia d'un moment històric que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.

La dimensió de cartellista de Fontserè és, doncs, inqüestionablement, la més significativa, però sols és una més de les diverses que conformen la seva personalitat que era, bàsicament, la d'un artista, tot i que en més d'una ocasió va manifestar que l'art per a ell no era una finalitat --com per a la majoria dels artistes--, sinó simplement un mitjà que li permetia conèixer, satisfer la seva curiositat, enriquir la seva vida i lluitar per la llibertat pròpia i la dels altres. Així, i a més de fer cartells, Fontserè també va treballar de dibuixant, d'il.lustrador, de ninotaire, d'escenògraf (amb Cantinflas), de publicitari, de promotor d'espectacles (amb Dalí), de periodista, de fotògraf, d'escriptor i fins i tot de taxista, oficis que va anar exercint sense oblidar mai el seu vessant compromès. Perquè, en el fons, Fontserè era un activista, i com a tal es va manifestar fins al darrer moment, implicant-se amb la Comissió de la Dignitat i participant en primera fila en totes les mobilitzacions per reivindicar el retorn dels papers espoliats pel franquisme i conservats a l'Arxiu de Salamanca, on encara ara hi ha molta documentació que li pertanyia.

Un cop retornat a Catalunya, el 1973, juntament amb la seva esposa, la nord-americana filla de catalans Terry Broch, Fontserè hauria pogut viure còmodament explotant el mite del seu passat, continuant amb els seus dibuixos i organitzant exposicions dels molts reportatges fotogràfics que havia fet a Roma, París, Londres, Ciutat de Mèxic, San Francisco o, especialment, Nova York, on va viure durant 23 anys, perquè les seves fotografies no només són bones artísticament, sinó que també ofereixen un retrat antropològic de les diverses ciutats i cultures que va immortalitzar. Però no, a Porqueres, Fontserè va decidir que canviaria el pinzell per la ploma --que ja havia fet servir com a periodista per a revistes nord-americanes i franceses-- per dedicar-se a escriure, per compartir amb tots nosaltres les vivències d'una existència intensa i sobretot la seva visió de la història, que no té res a veure amb l'acadè- mica dels historiadors, perquè com diu el seu editor, Jaume Vallcorba, "Fontserè practicava una observació del món lliure, fresca i no condicionada".

Lamentablement, Fontserè ha mort sense poder acabar el quart volum de les seves memòries, en què estava treballant, i que confiem que la Terry condueixi a bon port, perquè ens ajudarà a recordar aquest tipus irrepetible, de barba exuberant, mans expressives i ulls penetrants, que fugia de la rutina, que buscava i va aconseguir extreure de la vida tot el seu suc, i que tant trobarem a faltar.

Daniel Giralt-Miracle,

crític d’art

(El Periódico de Catalunya, 06-01-07)

***

Muere el cartelista de la República

"La Vanguardia" (05-01-07)

(La Vanguardia, 05-01-07)

***

Fontserè, la memòria de l'últim roig

"Quadern", 1195 (11-01-07)

Articles de Gerard Bagué i de Daniel Giralt-Miracle

(Quadern, 1.195 / 11-01-07)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Comentaris

  1. Carles Fontserè, l’art de viure

    Carles Fontserè, l’art de viure

    He pujat a l’escena i he participat en la història del meu temps (Carles Fontserè)

    Carles Fontserè és un dels personatges més atractius i interessants que he conegut mai, potser perquè ni la seva presència física, ni cap dels vessants de la seva obra poden passar desapercebuts. Fontserè irradia energia pels quatre costats. El seu rostre, els seus ulls, les seves mans, la seva barba exuberant, ens l’apropen a un profeta de l’antiguitat, a un mestre hindú, a un eremita, a una persona independent i coherent. Com també ho és la seva obra artística, en la que és fàcil apreciar que res ha estat fet d’ofici, de rutina o a desgrat. Des de la seva adolescència, tot el que diu i tot el que fa està directament lligat a la seva forma d’entendre la vida, a una visió lliure del pensament i l’existència que, com ell mateix afirma, és impulsada per la tafaneria. Fontserè té una memòria d’elefant, que reté fins i tot el detall més petit, i una voluntat irrefrenable de conservar fotografies, retalls de diari, fulls volants, anotacions... qualsevol document que en un moment concret l’hagi pogut atreure, i que ara ens fa adonar que la vida d’aquest artista nonagenari és una de les més intenses i denses que s’han donat a Catalunya en aquest darrer segle. Perquè si tot el que ha fet Fontserè és interessant, encara ho és més saber perquè ho ha fet i perquè ho ha fet d’una determinada manera, perquè ha respost com ho ha fet al llarg de la seva vida davant una revolta, una ocupació militar, un canvi de cultura, un fet polític, econòmic o religiós. Probablement aquest procedir és resultat del desig que sempre ha tingut de fugir de la unidimensionalitat, com es pot constatar en la quantitat de professions que ha exercit: dibuixant, il·lustrador, ninotaire, pintor, cartellista, escenògraf, publicitari, promotor d’espectacles, periodista, fotògraf i escriptor, però també venedor o taxista, oficis que aparentment no tenen cap lligam entre ells però que en el cas de Fontserè no es poden separar un de l’altre i ens remeten a la curiositat infatigable que ha estat el motor de la seva existència.

    Nascut a la Barcelona del 1916 en una família conservadora de tradició carlina, el jove Fontserè, artista, bohemi, revolucionari va patir i va participar en tots els esdeveniments importants que es van produir a Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera, el període republicà i la guerra civil. Havia descobert molt aviat que les arts plàstiques serien el territori on podria manifestar el seu talent, per això va començar a treballar en un taller d’escenografia, il·lustrant revistes i diaris, fent algunes incursions en el camp publicitari o realitzant cartells per al cinema.

    Amb tot, el que l’ha convertit en un clàssic de les arts visuals a Catalunya és la feina que va fer durant el període de la guerra civil, quan es mobilitzà políticament i artísticament, convertint el llapis i el pinzell en les seves armes, i s’integrà al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants, organitzà un taller col·lectiu de propaganda, pintà trens i pancartes monumentals, dissenyà escenaris per a meetings polítics i, sobretot, creà una sèrie de cartells que han fet història, pel seu llenguatge gràfic contundent i directe i que alhora respira l’esperit revolucionari dels corrents europeus d’avantguarda. Cartells com Treballa per als que lluiten! (UGT), Llibertat! (FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme! (POUM), Avant! (UGT), Al front! (CNT-FAI) o Aplastar al fascismo! (CNT-FAI-JJLL), són molt més que una creació artística reeixida, són la iconografia d’un moment històric que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.

    Fontserè, que defensà la causa republicana fins el darrer moment, creuà la frontera francesa amb Met Miravitlles, Comissari de Propaganda de la Generalitat, i el President Companys, començant així un llarg exili que el portaria primer a França, després a Mèxic i finalment als EUA, països en els que per sobreviure exercí les professions artístiques i paraartístiques més diverses. A França, i després d’aconseguir sortir del camp de concentració, es va guanyar la vida com a dibuixant, il·lustrador, pintor, muralista i decorador, però també com a venedor de gelats i veremador. En aquest país va viure amb intensitat l’ocupació dels alemanys, donà suport a la resistència catalana i col·laborà amb revistes, il·lustrà llibres de luxe, dissenyà decorats de teatre... i, fins i tot, el 1948, amb Mario Moreno Cantinflas com a productor, creà a París una revista, Bonjour México!, que després portà a Mèxic i que li va obrir noves vies de treball.

    Els anys cinquanta, però, decidí donar un nou tomb a la seva vida, i s’instal·là a Nova York, on va romandre fins els anys setanta. Arribà a aquesta ciutat en un dels moments més fascinant de la seva història, quan apareixien i proliferaven el pop, els còmics, la publicitat, els gratacels, els grans espectacles musicals, el multiculturalisme... Tot això captivà Fontserè, que aguditzà encara més el seu ull clínic, fins a desvetllar l’interès per la fotografia, que li permetia contemplar el que l’envoltava i fer-ho d’una altra manera. Així, l’objectiu de les seves càmeres s’acabà convertint en un autèntic ull interior freudià. Amb la seva Rollei perpetuà uns instants irrepetibles, perquè no és proposà de fer reportatges fotogràfics, sinó el que ell denomina safaris fotogràfics, autèntiques expedicions exploratòries que van més enllà de la fotografia pura i on la dimensió humana i els comportaments socials són molt més importants que la qualitat tècnica, i en els que mai oblida l’aspecte artístic, perquè Fontserè sap mirar el món amb els cinc sentits i és conscient que el seu art no és res més que un mitjà per a explicar el que veu i dir el que pensa. En aquells anys, la seva curiositat fotogràfica el va portar a Roma, París, Londres, Ciutat de Mèxic, San Francisco... on va aplegar un material que posteriorment anà exhibint i que l’acredità com un dels fotògrafs de mirada més escorcolladora de la seva època. No endebades, en tornar a Catalunya el 1973 la seva obra va ser presentada en els centres més prestigiosos de Barcelona: a l’estudi Ramon Batlles, a la Sala Aixelà, a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, i reproduïda en diferents revistes i diaris.

    Però Nova York l’havia atret íntimament, tant que havia volgut descobrir-ne l’entranya, conèixer les tipologies dels seus ciutadans i els nivells socials de cada barri, per això va decidir dedicar-se a estudiar la història de la ciutat, a buscar documents antics, a recuperar imatges que altres havien fet abans i a fotografiar-la de nou, intentant explicar els origens i l’evolució d’aquesta urbs que tant l’havia seduït, practicant una modalitat netament fontseretiana, que anava més enllà del dibuix, la pintura, la il·lustració, la fotografia o l’escriptura, per a fer una autèntica instal·lació multimèdia, malgrat disposar només de les possibilitats que li oferia la fotografia analògica, en l’època del blanc i negre, i encara que avui, estic segur, utilitzaria els recursos que empren els artistes catalans que ell va acollir en la Nova York dels anys setanta (Miralda, Antoni Muntadas, Francesc Torres, etc.). De la immersió novaiorquesa, un escriptor n’hauria fet un llibre, un director de cinema, una pel·lícula i, en canvi, Fontserè, conscient que domina la cultura de la imatge i la seva capacitat expressiva i comunicativa, en va fer un relat gràfic que es remunta al 1626 i que no va donar per acabat fins el 1990, i que afortunadament avui podem conèixer a través d’aquesta exposició.

    El retorn a Catalunya, coincidint amb la fi de la dictadura de Franco, suposà també un nova etapa en la seva trajectòria creativa, ja que es dedicà d’una banda a mostrar l’obra que havia realitzat des que s’havia exiliat i de l’altra a abordar una nova faceta de la seva existència: la d’escriptor. Ell, que afirma que als vint anys no sabia escriure una carta, va aprendre l’ofici d’explicar històries, històries allunyades de tota fabulació perquè neixen d’una vivència profunda que l’ha colpit i necessita narrar, i que ha vessat en tres llibres imprescindibles: Memòries d’un cartellista català (1931-1939) del 1995, Un exiliat de tercera: a París durant la segona guerra mundial del 1999 i París, Mèxic, Nova York (1945-1951) del 2004. Tres volums que apleguen un conjunt d’experiències que donen la raó a André Malreaux quan afirmava que totes les arts són mitjans distints d’explicar una mateixa cosa, perquè per a Fontserè la vida és un gran espectacle, una aventura, i el seu art és el de saber-la viure per a després explicar-la en primera persona, amb imatges o amb paraules. Més d’una vegada ha manifestat que l’art per a ell no és una finalitat, com per a la majoria d’artistes, sinó que és simplement un mitjà que li permet conèixer, satisfer la seva curiositat, enriquir la seva vida i lluitar per la llibertat pròpia i la dels altres, cosa que ha fet sempre arreu del món i que encara ara fa a Porqueres, prop del llac de Banyoles.

    Daniel Giralt-Miracle

    (Aquest text forma part del catàleg de l'exposició "Mirades de Carles Fontserè a la ciutat dels gratacels", que es pot veure a l'Espai Caja Madrid de la plaça de Catalunya, a Barcelona. El catàleg es publicarà durant els propers dies).

    Daniel Giralt-Miracle | 05/01/2007, 10:19
  2. Fallece Carles Fontserè, cartelista republicano y polifacético artista

    En pdf [http://www.pixfolder.com/images/7229.pdf]

    GERARD BAGUÉ | 07/01/2007, 06:17
  3. El Espai Caja Madrid retoma la mítica exposición de Fontseré sobre Nueva York

    Carles Fontseré (Barcelona, 1916) tenía 20 años cuando estalló la guerra y se convirtió en combatiente del bando republicano y en uno de los artistas más activos del cartelismo político. Por ello tuvo que exiliarse, primero en Francia y después en Nueva York, donde vivió entre 1950 y 1973. La crónica en imágenes de aquellos 23 años se plasmó en una mítica exposición, Nueva York 1626 - 1990, un relato gráfico de Carles Fontseré, que se estrenó en 1984 en el Palau de Pedralbes y se presenta ahora en el Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona en una versión actualizada.

    La peculiar mirada del escenógrafo, cartelista y fotógrafo catalán recorre la historia de la ciudad de los rascacielos, desde que era "un poblado holandés con 300 casas y 14 tabernas", tal y como reza uno de los grabados de la época, que Fontseré combinó con sus fotografías en un innovador montaje de paneles, que alineados superaban los 300 metros. "Entonces, las grandes dimensiones y la composición en mosaico sorprendió muchísimo", recordó Terry Broch, su esposa desde hace 56 años, excusando la ausencia del artista, quien se quedó en su casa de Porqueres debido a la fractura de una pierna y un brazo, consecuencia de una caída.

    En la primera versión de la muestra, Fontseré representó el periodo comprendido entre 1984 y 1990 con fotografías de las maquetas de los proyectos en curso. En la actual, abierta hasta el 4 de marzo, ha eliminado los paneles relativos al puerto, los coches y Central Park y ha añadido dos nuevas secciones dedicadas a las Torres Gemelas y la comunidad hispana, realizadas con imágenes de su archivo, que reúne más de 10.000 fotos de la ciudad, sin contar la colección de grabados antiguos. "Los grabados se injertan en fotos que evocan vivencias urbanas, momentos mágicos de su experiencia vital y la nostalgia de un Nueva York vivido como exiliado", señaló Broch.

    Con motivo de la muestra, Caja Madrid ha financiado la restauración de todas las piezas, que Fontseré donó al Museo Nacional de Arte de Cataluña (MNAC). Fontseré, quien pidió al Archivo de Salamanca la devolución de los carteles de propaganda republicana, que fueron confiscados por la policía franquista en su estudio de Cerdanyola del Vallès, junto a numerosos documentos privados, espera que la próxima primavera la institución salmantina empiece a restituir los legajos personales.

    ("El País", 04-01-07)

    ROBERTA BOSCO | 07/01/2007, 06:19
  4. CONSIDERACIONES SOBRE EL CARTEL DE LA GUERRA CIVIL

    Uno de los fenómenos intrínsecos de la Guerra Civil española que ha permanecido prácticamente inaveriguado, cuando no oculto, durante la cuarentena franquista, y que, incluso hoy, no ha sido valorado en su justa magnitud, es la explosión cartelista de julio del 36 en Barcelona, no obstante ser aquellos primeros carteles los que configuraron, en el exterior, la imagen heroica de la revolución española que, en la época, alumbró una gran esperanza en los corazones del proletariado internacional.

    Revolución roja y negra que se prolongó hasta las sangrientas jornadas de mayo del año siguiente en las que triunfó el gobierno de Negrín y se consolidó la influencia del partido comunista en toda la zona republicana. En el transcurrir de aquellos primeros días de lucha callejera, cuando las fuerzas militares sublevadas acechaban amenazadoras en Zaragoza y otras capitales de España, y la burguesía pudiente catalana imbuida de «noucentisme» y de «seny» juzgaba la victoria popular como la euforia desquiciada de una algarada pasajera, la iconografía revolucionaria de los carteles que con prontitud extraordinaria llenaron las paredes de la agitada Barcelona, apareció, a los ojos de todos, burgueses atemorizados y luchadores revolucionarios, como signo inequívoco de una mayoritaria voluntad popular de lucha antifascista.

    Así, aquellos primeros carteles fueron, en cierta manera, el «certificado» multicolor de la revolución en Cataluña. Los generalmente llamados «carteles de la Guerra Civil española» vinieron después. Carteles que yo califico de «institucionales» , por decirlo de alguna manera, y ser obra de encargo de las oficinas de propaganda, en distinción de los carteles de las primeras semanas que fueron la obra espontánea y directa de los artistas que desde el primer momento quisieron participar con su labor en la lucha contra la reacción y el fascismo levantado en armas. Carteles que, «llameando desde las paredes», llamaron la atención del escritor británico trotskista, George Orwell, y del corresponsal de guerra soviético, llya Ehrenburg, e inflamaron la lírica del poeta catalán Agustí Bartra.

    Como afirma Eugenio de Bustos, «los carteles de los primeros meses de contienda revelan una mayor riqueza imaginativa en tanto que, a partir de la crisis política que llevó al gobierno Negrín sobre todo, se pone de manifiesto una mayor monotonía.» El Comisariado de Propaganda de la Generalidad de Cataluña, al frente del cual figuró durante toda la contienda Jaume Miravitles, nombrado por el entonces «Conseller» de Gobernación del gobierno catalán, Josep Tarradellas, fue organizado en los primeros días del mes de octubre, y dos meses más tarde, en el mismo año 36, el gobierno de Largo Caballero creó el Ministerio de Propaganda.

    En sus comienzos el Comisariado de la Generalidad limitó su actividad propagandística, en el campo del cartel, a reimprimir, en forma de postales, series de los carteles que habían sido editados al principio por las diversas organizaciones antifascistas. Series de postales que hoy constituyen un raro y valioso material muy buscado por los coleccionistas. Posteriormente el Comisariado editó sus propios carteles, siendo de notar que, a diferencia de los servicios de propaganda de los regímenes autoritarios, la Generalidad no hizo propaganda de su propia ideología política. Más que nada se limitó, como queda dicho, a organizar una amplia red de distribución que dio una mayor difusión, tanto en el interior de la zona republicana como en el exterior, a los materiales de propaganda antifascista de todo tipo. En la exposición de la Bienal de Venecia «España. Vanguardia artística y realidad social: 1936-1976», así como en las exposiciones celebradas posteriormente en Barcelona y Madrid, la primera en el Palacio de la Virreina, en mayo de 1977, y la segunda en el Centro Cultural de la Villa en octubre de 1978, los carteles de la Guerra Civil fueron presentados al azar, uno al lado de otro sin orden ni concierto, o ateniéndose a su valor estético, o simplemente anecdótico. Cuando se les ha clasificado, o se ha pretendido abordar su estudio, como en la muestra presentada en la Fundación Joan Miró de Barcelona, también en mayo de 1977, o en el libro «Carteles de la República y de la Guerra Civil» editado en Barcelona con ocasión de la exposición de Madrid, se ha seguido el método temático, que tiene la ventaja de ser cómodo y de fácil lectura, pero no desvela el genuino mensaje que hay oculto, a mi entender, detrás del lema de cada cartel y de su figuración gráfica. Desconozco el sistema de selección que se haya podido seguir en la exposición de carteles de Salamanca organizada por la Subdirección General de Archivos del Ministerio de Cultura y la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Salamanca, en la Escuela de Nobles y Bellas Artes de San Eloy, en junio pasado, pero a juzgar por el catálogo, se me antoja que también en ella se ha seguido el orden temático que parece prevalecer pero que, como ya llevo apuntado, este sistema de clasificación tiene el inconveniente de enseñar los carteles desconectados de la situación histórica concreta en la cual, como muy bien observa Eugenio de Bustos en el prólogo del mencionado catálogo, deben de encuadrarse los textos y las figuras de los carteles para que, en su heterogeneidad y aun disparidad, adquieran sentido y coherencia. Así, por falta de dicho encuadre, los primeros gritos impresos que sueltan las paredes de la Barcelona en lucha: Libertad y Revolución, aparecen clasificados en séptimo lugar en el índice temático del catálogo y con numeraciones postreras en el orden de exposición, cuando según mi criterio selectivo los carteles agrupados en dicho capítulo deberían figurar, casi como preámbulo, en primerísimo lugar. El historiador Josep Termes, en el libro anteriormente mencionado «Carteles de la República y de la Guerra Civil», selecciona y comenta los carteles según su temática. Los capítulos tienen la virtud de seguir, básicamente, el orden cronológico de los acontecimientos: la revolución, las milicias, el esfuerzo de guerra, mando único y ejército popular, y así sucesivamente hasta el final de la contienda, que aprovecha para mostrar el cartelismo de los vencedores. No obstante, al presentar los carteles dentro de cada capítulo temático, Termes prescinde del orden cronológico de su publicación, con lo cual se da la paradoja que al lado de algunos carteles revolucionarios que aparecieron en las primeras semanas de la revolución triunfante, figuran otros que, aunque de temática revolucionaria, fueron editados años después con motivo de conmemoraciones y homenajes a figuras representativas que desaparecieron en la lucha armada, como por ejemplo el característico cartel del dibujante «andalán» Helios Gómez anunciando una exposición organizada por la 26 División en homenaje a Durruti, el líder anarquista muerto en el frente de Madrid en noviembre del 36, editado por la 26 División casi al final de la guerra, es decir, en noviembre de 1938. De lo anteriormente expuesto se deduce que una lectura estrictamente temática que prescinda del orden cronológico en que los carteles fueron publicados resulta onfusa en gran manera. Con ella se pierde la dinámica interna que la propia Guerra Civil fue generando a través de las necesidades que la revolución y la contienda plantearon. Dinámica histórica que en una ordenación racional de los carteles quedaría reflejada. Pues, como sin duda se ha dicho ya en alguna otra parte, a través del universo expresivo de los carteles pueden seguirse las vicisitudes de la revolución y de la guerra. Cosa que hoy por hoy todavía no es posible.

    El ensayo de Inma Julián, «El cartelismo y la gráfica en la guerra civil», publicado en el libro que sobre la Bienal de Venecia de 1976 publicó la editorial Gustavo Gili como un avance de su tesis doctoral para la Universidad Central de Barcelona (Departamento «Historia del Arte»), tiene el mérito de roturar el campo, en aquellas fechas incultivado, del cartelismo durante la Guerra Civil. Infortunadamente, sin embargo, Julián se adentra en el estudio de la materia con el pie zurdo de un cerrado dogmatismo; en su búsqueda en los archivos admite como documentos fidedignos espúreos papeles de propaganda que hubieran tenido que ser, precisamente, objeto de análisis, de interpretació n crítica en el contexto de la lucha de «su» partido para alcanzar la supremacía política en el período histórico de la Guerra Civil. Es de notar que mientras en el catálogo general del Sector de Arte Visual y Arquitectura, de la susodicha Bienal de Venecia de 1976, figuraba un índice onomástico de los autores de los carteles seleccionados, en las exposiciones que posteriormente se presentaron en Barcelona y Madrid, los carteles se exhibieron colocados anónimamente en masa; sólo el nombre de los coleccionistas fue considerado de suficiente importancia para ser mencionado. En los meses subsiguientes a dichas exposiciones el tema de los carteles de la Guerra Civil se convirtió en actualidad en las publicaciones de Barcelona. Con referencia al derecho de los artistas al reconocimiento de la paternidad de sus obras, José María Carandeli, en un artículo sobre los carteles de guerra publicado en «El Viejo Topo», en mayo de 1977, escribe: «Mi intención, aquí, no es proporcionar una nueva panorámica sobre los carteles, que seguiría siendo prematuramente generalizadora, sino centrar la atención en uno de los artistas más activos del cartelismo de entonces, Carles Fontseré, el cual, tras un largo exilio, vuelve a vivir en Cataluña. Destaco a, este cartelista, además, con el fin de contrarrestar la tendencia frecuente entre los divulgadores de este género, a dar el protagonismo a los coleccionistas de afiches y a pasar casi por alto a sus autores, tendencia quizá comprensible en un primer momento de recuperación del fenómeno cartelista, pero ahora ya carente de sentido. (...) es la primera llamada de atención al hecho de que los carteles tuvieron sus autores, con nombre propio, como protagonistas de un género tan nuevo como abierto al porvenir.» Esta llamada de atención de Carandell que presupone un ajustarse a las normas establecidas en la Convención Universal sobre Derechos de Autor de la UNESCO, que fue ratificada por la representació n diplomática del Estado español en Ginebra en 1952 y revisada en París en 1971, no ha sido obstáculo para que las malas costumbres establecidas en nuestro país perduren en más de un editor. Se ha dado el caso de que grafistas editoriales echen mano de las figuras de los carteles de la década de los años treinta, parcialmente o en su totalidad, como elemento central en el diseño de portadas de libros, o como ilustración en el interior de ellos, sin pedir permiso ni mencionar el nombre de sus autores originales. Esta usual falta de consideración a los derechos de autor de los artistas se manifiesta también, desgraciadamente, en otros múltiples aspectos: así, un importante volumen dedicado especialmente al cartel, el anteriormente citado «Carteles de la República y de la Guerra Civil», no contiene índice onomástico de autores, a pesar de mi insistencia personal cerca de los editores - como autor que soy de una parte del texto junto con Josep Termes y Jaume Miravitlles- para que figurara en él, seguido del número de orden de los carteles para facilitar su rápida identificació n a los estudiosos interesados en el tema. Si a la falta de índice onomástico le añadimos cantidad de erratas en los nombres de autor o en los anónimos que figuran al pie de cada cartel, y otras aberraciones, el costoso libro resulta de limitada utilidad como instrumento de trabajo histórico. En este contexto, es de agradecer la preocupación del Subdirector General de Archivos del Ministerio de Cultura en orden a que se investigara al máximo la autoría de los carteles para reducir lo más posible el número de éstos que hubieran de figurar como anónimos en el índice onomástico del catálogo antes mencionado, de la pasada exposición de Salamanca.

    El pluralismo de ideas expresadas en los carteles, el amplio abanico de opiniones vertidas en los mismos, algunas de las cuales hoy nos sorprenden por su aparente intemporalidad, son, asimismo, la manifestación personal de un grupo generacional de artistas, cada uno con nombre propio, como dice Carandell, que no tuvieron tiempo suficiente para cortar el cordón umbilical que, en tanto que cartelistas de publicidad y dibujantes ilustradores, los unía a su reciente pasado de profesionales de la publicidad comercial al servicio de las agencias y las empresas. La mayor parte de aquellos artistas, no obstante, tenían una pertenencia política de izquierdas anterior al 19 de julio y habían forjado su estilo más o menos «revolucionario» en la experiencia de las campañas electorales de la República. Por ello, un estudio serio de los carteles, que nos conduciría al fondo de los componentes sociológicos de los partidos que se disputaban la retaguardia republicana, conlleva un estudio de los clanes y camarillas, como elementos últimos que son de las burocracias políticas, y un somero conocimiento biográfico- sociológico de los artistas que pintaron aquellos carteles, pues llegado el momento de la revolución y de las subsiguientes rivalidades y tensiones entre los partidos, fueron muy pocos los artistas que, salvo circunstancias muy especiales, trabajaron como robots a las órdenes de aquéllos, Al revés, la verdad fue que, como ya he dicho, aunque la mayor parte de los carteles de los primeros meses fueron la obra espontánea de un puñado de artistas, la mayor parte de ellos militantes independientes, jerarquizados los partidos, se aprovecharon de dicha obra para imprimir sobre cada cartel sus propias siglas que ahora, sin un conocimiento suficiente, sirven para desorientar su clasificación. Todas estas reflexiones vienen a cuento porque yo creo que si no se resuelve satisfactoriamente el problema del método que se aplique a la clasificación de los carteles, no podrá realizarse un efectivo estudio de los mismos. Investigación que no es tan superflua como a primera vista parece. Al ser el cartel, en el período trágico de la Guerra Civil, uno de los medios de expresión más vivos, el mensaje directo («consigna» como se llamaba entonces) que se lanzaba a la calle para conformar a la opinión pública -combatientes y población civil-, una aplicación crítica de su lectura podría ser hoy la llave que abriera el trasfondo sociológico en el que se movía el corpuscular mosaico de comités, partidos y organismos diversos, gubernamentales y militares, que en los primeros meses de la contienda se disputaban el poder: la dirección de la revolución, la guerra, y las relaciones de España con las demás naciones y con el proletariado internacional.

    En los años de la República y de la Guerra Civil el procedimiento de la fotolitografí a tal como hoy se conoce no había alcanzado todavía su perfeccionamiento actual. Un cartel para ser impreso, antes tenía que ser copiado a mano por un diestro y experimentado especialista, el dibujante litógrafo -oficio artístico manual actualmente desaparecido a causa de la lenta dificultad de su aprendizaje- sobre unas planchas de zinc, color por color, separadamente; una plancha para cada color, tantos colores tantas planchas y cada una de ellas impresa por separado. La relativa lentitud de este procedimiento de estampación limitaba el número de colores con el que se imprimían los carteles. Tres o cuatro colores como máximo, a base de tintas planas, era la norma. De esta suerte, la técnica de la impresión condicionaba la técnica del pintor de carteles de aquel entonces, de la misma manera como al diseñador gráfico de ahora le han condicionado los modernos sistemas de reproducción. Si por un lado éstos le permiten un uso cromático ilimitado, por el otro, la ausencia de tintas planas, aplicadas directamente sobre la plancha, sustraen vivacidad al color. De tal forma que los carteles de hoy, a pesar de su colorido y de la superior calidad de las tintas de impresión, debido además a la regularidad mecánica de las tramas que no admiten el contraste, aparecen como apagados y sin lustre cuando se les compara con los carteles de ayer. Hacer un cartel, en aquella época, representaba para el artista un trabajo ciertamente complejo, se pintaba sobre papel que, previamente humedecido, era montado en un bastidor de madera como si fuera una tela de pintar y, al secarse, quedaba tenso y sin arrugas igual que un panel. Se pintaba a la aguada, pintura que difícilmente admite el retoque y el repintado y con la cual la manipulación de tonos claros sobre superficies ya pintadas de tonos oscuros es prácticamente imposible. De este modo, el blanco del papel se convertía a menudo en un elemento esencial de la composición, mismamente como las letras. El estilo de éstas se lo inventaba para cada cartel el propio artista que, además, se veía precisado a pintarlas a mano personalmente. Ello explica que la variedad de estilos tipográficos de los carteles de la época sea hoy difícil de homologar a un tipo determinado. En aquella década de los treinta la industria de las artes gráficas de Barcelona ocupaba un primerísimo lugar en el complejo industrial de la península -por su volumen económico era una de las primeras industrias de la ciudad-, seguida de las de Valencia y Madrid. No fue, pues, casualidad que en estas tres capitales, llegado el trágico período histórico de la Guerra Civil, se editara una cantidad ingente de carteles. Existían los medios materiales y culturales necesarios para ello: una maquinaria moderna de imprimir a gran formato -generalmente los carteles medían 100 x 70 cm., y cuando impresos en dos pedazos 140 x 100 cm-, una pléyade de dibujantes litógrafos de gran calidad, y una tradición cartelista que, en Barcelona, tenía sus raíces en unos representantes ilustres del Modernismo catalán: Ramón Casas, Santiago Russiñol, Utrillo, Alexandre de Riquer, Adriá Gual y el propio Picasso, que a finales del siglo pasado se manifestaron de forma excepcional en Cataluña.

    También Valencia y Madrid contaban con una notable tradición de pintores de carteles que, en la primera de dichas capitales, se manifestaron tempranamente con el cartel de toros, el cual, con su colorido a lo Sorolla, ha devenido un clásico y ha perdurado hasta nuestros días, gracias, también, al apoyo de una excelente industria de artes gráficas.

    Con el Quinto Regimiento, en las jornadas heroicas de la defensa de Madrid, nació en la capital de España un cierto estilo de cartel, hierático, vigoroso y solemne, que marcó la pauta a la mayor parte de los carteles de guerra posteriores, eminentemente «institucionales» . En las dos zonas geográficas en que quedó dividida España con el enfrentamiento guerrero, le correspondió a la franquista la parte más tradicionalmente agraria y ganadera, que no contaba con una industria gráfica comparable por su importancia con la que existía en la zona republicana. Tampoco disponía de una praxis cartelista valiosa, ni era el Ejército español un cuerpo que se hubiese distinguido por sus inquietudes estéticas, ni que sintiese la necesidad de apoyar la disciplina militar por medio de campañas de propaganda gráfica. No de otra forma se explica que el Departamento de Plástica del Servicio Nacional de Propaganda franquista, como subraya Josep Termes en su "Aproximación histórica al Grafismo de 1931-1939", « ... consigue mejorar los mediocres carteles anteriores contando con los dibujos de Carlos Sáenz de Tejada, y los de Pruna y Cabanas, que procedían de la zona republicana, a la que habían abandonado». En el mismo contexto resulta curioso registrar que los carteles franquistas más vistosos y de más calidad artística salieron de las prensas de los talleres gráficos de la Barcelona recién conquistada por los ejércitos de Franco, y pertenecen a los primeros años de la victoria. Debelación que representó la fortuna indisputable, aunque momentánea, del cartel franquista; y que fue magistralmente sintetizada en un cartel que pintó Josep Morell -el número uno de los cartelistas de Barcelona en la etapa de la Generalidad de Cataluña, de antes de la guerra-, impreso en la más acreditada casa editorial de la Ciudad Condal, y cuyo lema rezaba: HA LLEGADO ESPAÑA. De esta suerte, el cartel político español de izquierdas dejó de existir en el mismo lugar donde, en la primavera republicana y en los años tempestuosos de la Guerra Civil, se había multiplicado ostensiblemente. Sin embargo, en pocos años, y paradójicamente, también el cartel político de derechas, sumergido en la «Verdad» indiscutible del Régimen, expiró el último suspiro. Y, con él, se cierra el postrer capítulo de uno de los más interesantes períodos del cartel político español.

    * Artículo escrito en 1983 para la exposición itinerante sobre la GCE de la Dirección general de Bellas Artes y Archivos

    Carles Fontserè | 11/01/2007, 19:02
  5. Especial Carles Fontserè

    Especial Carles Fotserè en Vilaweb

    Especial Carles Fontserè | 12/01/2007, 12:38
  6. Carles Fontseré, cartelista de la Guerra Civil española

    Carles Fontseré, artista gráfico y cartelista: nacido en Barcelona en 1916; casado con Terry Broch; murió en Girona, España, el 4 de enero de 2007.

    Carles Fontseré tenía 20 años cuando estalló la Guerra Civil española, y se reveló con particular ferocidad en su Barcelona natal, y el artista catalán respondió con unadescarga de carteles de colores brillantes, posters audazmente dibujados que alentaban la solidaridad con sus ideales libertarios de libertad, socialismo revolucionario, paz y trabajo.

    Una de sus imágenes más llamativas fue la del campesino combatiente blandiendo una hoz bajo lema “LLIBERTAT!” Ésta no era la hoz comunista del realismo socialista soviético – la bandera roja y negra de los anarquistas ondea a través del cartel de Fontseré - sino un símbolo de los segadores catalanes del siglo XVII que se levantaron contra invasores castellanos. La revuelta de los segadores se inmortaliza en el himno catalán “Els Segadors”, la canción queFrancisco Franco convirtió en una ofensa penada con cárcel para quien la cantara.

    “Comencé a dibujar a los 15, de forma autodidacta,” dijo el viejo revolucionario a “La Vanguardia” en 2004:

    “Ví un anuncio en la prensa buscando un artista gráfico, así que me comencé a diseñar las etiquetas para productos, logos para casas de moda, carteles piscinas y centros deportivos... y anuncios clasificados en periódicos.

    Como muchos antifranquistas derrotados de su generación, Fontseré pasó décadas de exilio en París, Ciudad de México y Nueva York, antes de volver a casa en 1973. En los últimos años hizo campaña por los archivos catalanes robados durante la guerra por las tropas de Franco, incluyendo papeles personales y los carteles robados de su propio estudio, para que fueran liberados de los archivos militares en Salamanca y devueltos a su lugar de origen. A pesar de su prodigiosa producción, a su muerte el artista poseía solamente cuatro de sus trabajos originales, donados por coleccionistas.

    Fontseré produjo carteles para las federaciones de los sindicatos socialistas y anarquistas, la Federación Anarquista Ibérica (FAI) y el revolucionario Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM), durante la breve duración de la república de los primeros años 30 y los tres años de la guerra civil.

    No confinó su militancia a la pluma y a la tinta. Cofundó el Sindicat de Dibuixants Professionals de Barcelona, se alistó en las Brigadas Internacionales y luchó en el frente del Ebro.

    El artista distinguió cuidadosamente esos trabajos producidos en las semanas inmediatamente después de la sublevación militar de Franco en julio de 1936, que eran “un testimonio multicolor de la revolución en Cataluña”, de esos ”más institucionales, digamos, encargados las oficinas de la propaganda del gobierno cercado de Cataluña después de octubre de ese año”.

    Esos desafiantes trabajos tempranos eran “la obra inmediata y espontánea de esos artistas que desde el primer momento desearon participar con su trabajo en la lucha contra la reacción y el fascismo armado”, dijo. Los carteles de Fontseré de ese período llamaron la tención de los observadores internacionales del tiempo y fueron elogiados por George Orwell.

    Después de la victoria de Franco en 1939, Fontseré fue encarcelado en campos de concentración franceses con otros republicanos españoles exiliados. Pero, incluso allí, su habilidad y entusiasmo por su arte dieron lugar a una exposición en Perpignan de los dibujos que representaban la crueldad de la vida del campo. Pasó la Segunda Guerra Mundial en el París ocupado por los alemanes, donde fue tirando dibujando historietas ilustradas. Pero también produjo e ilustró ediciones para coleccionistas de obras clásicas de la Literatura catalana.

    Más adelante, en Ciudad de México, se convirtió en escenógrafo, colaborando con el actor cómico y showman mexicano Mario Moreno (“Cantinflas”). Produjeron en común una comedia musical al estilo parisiense realizada en la capital mexicana en 1948. Fontserè era un adepto de llenar el escenario de diseños llamativos ejecutados con pinceles enormes, como los que utilizaba para los carteles.

    Se trasladó a Nueva York en 1949, donde trabajó como dibujante de historietas, pintor, diseñador de carteles, editor de una revista mensual de arte y - esporádicamente – de taxista. También se dedicó a la fotografía, colaborando con Salvador Dalí y conoció a su futura esposa , Terry Broch.

    En 1973 volvió para instalarse en el pueblo catalán de Porqueres, cerca de Girona, y declaró que la casa y el estudio que construyó allí eran sus mejores obras de arte. Completo tres volúmenes de memorias, publicados en 1995 y 2004, que describen con la energía de un “thriller” la lucha desigual contra el franquismo, las miserias de los republicanos exiliados y la vida en Francia ocupada, y 10 capítulos de un cuarto volumen inacabado sobre la vida en Nueva York.

    “Nunca corrí con la manada,” dijo en 2004: “Hice lo que quise, disfrutando al máximo. No era ni un masoquista ni un mártir. Intenté conseguir avanzar antes que quejarme.”

    Elizabeth Nash

    ("The Independent", 08-01-07)

    Traducción de Joan Antón Carbonell

    Elizabeth Nash | 22/01/2007, 11:31
  7. El cartellista republicà. El pintor, fotògraf i memorialista Carles Fontserè va morir el 4 de gener passat als 90 anys d'edat l Hi ha molts motius per recordar-lo, però en especial pels seus cartells per a la CNT-FAI,la UGT i el POUM

    Carles Fontserè i Carrió (Barcelona, 1916 - Girona, 2007) va destacar com a dibuixant, cartellista, pintor, il·lustrador, escenògraf, fotògraf i, darrerament, memorialista. Sens dubte és un referent del cartellisme de la Guerra Civil Espanyola. L'any 1936, amb només 20 anys, va participar en la creació del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, un organisme artístic en què van destacar Helios Gómez, Martí Bas, Josep Bartolí, Rafael Tona... Carles Fontserè va col·laborar estretament amb les organitzacions revolucionàries i antifeixistes pintant cartells per a la CNT-FAI, la UGT, el PSUC i el POUM. Un dels seus cartells més coneguts és el del camperol que aixeca la falç mentre darrere seu tremola la bandera de la FAI al clam de "Llibertat!".

    Després de la guerra, Fonstserè s'exilià a França i, posteriorment, visqué a Mèxic i als Estats Units. A Nova York va treballar de taxista i es va dedicar a la fotografia, precisament fou en aquesta ciutat on va conèixer la que fou la seva companya, la nord-americana d'origen català Terry Broch. L'any 1973 va tornar a Catalunya i es va instal·lar en una masia a Porqueres, molt a prop de Banyoles. Des d'aquell espai paradisíac va continuar la seva tasca artística. Fontserè va dibuixar una nova obra cartellística per encàrrec d'entitats i institucions, i, finalment, es va dedicar a redactar les seves memòries, de les quals s'han publicat tres volums.

    Una de les entitats que van acollir l'artista en la Transició fou l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). Precisament per encàrrec d'aquesta entitat barcelonina, Fontserè va fer nous dibuixos que foren editats en forma de cartell, postal o portada de llibre. També fou l'AEP el primer organisme a exposar l'obra del cartellista. El 1982, a la Casa de la Caritat, es va poder veure l'exposició Imatges de la Guerra Civil, 1936-1939: Carles Fontserè i Agustí Centelles. Era un homenatge, tal vegada el primer que se'ls feia a Catalunya després del retorn dels exilis respectius.

    El cartellista i el fotògraf van ser nomenats socis d'honor de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Posteriorment, Fontserè va fer altres exposicions, com la del Pati Llimona de l'any 2000, i va participar en la mostra de cartells de la Guerra Civil al Museu d'Història de Catalunya. Enguany, els dos artistes han exposat la seva obra fotogràfica, Centelles a la Virreina, i Fontserè, amb el tema de Nova York, a l'Espai Cultural Caja Madrid.

    Entre els cartells de l'AEP fets per Fontserè destaquen els següents: Francesc Layret (1983), La resistència catalana, 1939-1951 (1985), L'anarquisme i la Guerra Civil (1986) i Francesc Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna (1990), que podeu veure a sota. Carles Fontserè va fer altres treballs cartellístics, entre els quals destaca l'encàrrec que li va fer la Universitat Catalana de Prades de Conflent, per a la qual féu una versió del mític camperol, però aquesta vegada amb la senyera. Darrerament va comprometre's en la campanya de la Comissió de la Dignitat pel retorn dels papers de Salamanca.

    La desaparició de Carles Fontserè deixa un gran buit, perquè era una d'aquelles persones que formen part d'una mena d'homes en extinció, aquells vells autodidactes que eren tocats per la vareta màgica de la saviesa.

    Ferran Aisa

    -------

    Memòries de referència (Memòries d'un cartellista del 36 Carles Fontserè Proa. Barcelona, 2006)

    Potser hi ha hagut pocs moments més negres per a l'art català que l'exili provocat per la victòria de les tropes franquistes el 1939. Obligats a marxar, nombrosos artistes i intel·lectuals van deixar un pobre panorama després de protagonitzar un esclat creatiu sense precedents. Bona part d'aquest moviment va tenir relació amb la guerra i vam trigar molts anys a prendre de nou contacte amb els resultats, ben bé fins que es va acabar la dictadura.

    Un dels camps destacats en l'art d'aquells temps difícils va ser el cartellisme i, d'entre els seus representats, la figura inoblidable de Carles Fontserè. Seria estrany ara mateix, fins i tot per als que no van viure la guerra, no reconèixer el camperol amb el braç enlaire i la falç a la mà, encapçalat per la paraula llibertat. Des de París fins a Nova York, passant per Mèxic i els camps de concentració francesos, Fontserè va viure amb intensitat el seu exili, però el llibre que ara es reedita és el primer d'unes memòries que van suposar als anys 90 del segle passat un fresc esplèndid sobre l'art i la societat de l'època, i que es completen amb els volums Un exiliat de tercera (1999) i París, Mèxic, Nova York (2004).

    Memòries d'un cartellista del 36 (1931-1939) és el volum d'un artista que va posar l'ànima en tots els seus treballs, i també un gran testimoni escrit del que van ser els anys de la República i la Guerra Civil, en l'àmbit artístic i en el social. En bona mesura perquè l'autor no només destaca per la seva perícia plàstica, també hi trobem una especial aptitud a l'hora de retratar ambients i d'analitzar fets que no per llunyans ens resulten menys interessants. A més, s'afegeixen fotografies per il·lustrar les seves paraules.

    El conjunt d'aquest llibre ens dóna una oportunitat excepcional de saber més sobre com podria haver estat l'art a Catalunya si no s'haguessin tallat les ales d'uns personatges que marxaven amb pas ferm cap a la modernitat. Un llibre, doncs, de referència, imprescindible, apassionant.

    Xulio Ricardo Trigo

    ("Avui", 01-02-07)

    Aquest article en pdf | 05/02/2007, 10:45
  8. Carles Fontseré, el arte y la memoria

    En la madrugada del 4 de enero falleció a los 90 años en un hospital de Gerona, a causa de una septicemia y tras pasar tres día en coma, el gran cartelista Carles Fontseré. Fue un artista polifacético, prolífico y de gran talento, que desarrolló una labor también como ilustrador, escenógrafo, fotógrafo o dibujante de cómics.
    Después de sus trabajos como cartelista en la Guerra Civil, en septiembre de 1937 se enroló con las Brigadas Internacionales en Albacete, participó después en el frente del Ebro y pasaría por los campos de concentración franceses tras la victoria fascista. El exilio (palabra que gustaba poco a Fontseré, así como la de emigrante, hablaba más bien de su condición de fugitivo) le llevaría después a conocer mundo: París, México, Nueva York... donde desarrollaría una gran actividad. Regresó a España en 1973 y se instaló en Porqueras (Gerona). Fue galardonado con la Creu de Sant Jordi por la Generalitat en 1989. En el último libro publicado por el historiador Paul Preston Botxins i repressors (2006) se puede leer en la dedicatoria "Al meu amic Carles Fontseré" (a mi amigo Carles Fontseré).
    Hasta el 4 de marzo se puede disfrutar de la exposición "Nueva York 1626-1990: un relato gráfico de Carles Fontseré", en el Espai Cultural Caja Madrid (Plaza Cataluña,9; en Barcelona), donde se muestra una colección de fotografías y grabados suyos. Se trata de la visión personal del artista sobre la ciudad de los rascacielos: su evolución, sus símbolos, su gente...
    Escribió tres volúmenes de memorias donde relata su agitada y apasionante vida, mezclando vivencias personales con consultas bibliográficas; poseía en su casa de Porqueras (Gerona) un poderoso archivo con revistas, fotografías y documentos, los cuales analizaba y utilizaba para enriquecer su aportación personal. Sus libros de memorias suponen una obra de gran valor, controvertida, por fortuna en estos tiempos de lo políticamente correcto, al describir a los más míseros y olvidados del bando perdedor de nuestro conflicto o por desmontar mitos históricos como el del París ocupado por el nazismo.
    Lamentablemente, queda inconcluso el cuarto volumen, centrado en su etapa neoyorquina en los años 50 y 60, del cual Fontseré había escrito ya varios capítulos.
    El artista catalán reclamó al Archivo de Salamanca la devolución de los carteles que diseñó durante la contienda, y que la policía franquista se llevó de su estudio de Cerdañola del Vallés cuando tuvo que afrontar el exilio. La suposición de que tales obras se encontraban en el Archivo de Salamanca se debió a la publicación de algunas de ellas en los libros del historiador franquista Ricardo de la Cierva. Desgraciadamente, Carles Fontseré ha desaparecido sin que pudiera ver el retorno de sus obras.
    Perteneció a una generación de artistas combativos que desarrolló su actividad en el bando republicano durante la Guerra Civil. Su primera obra hacía gala ya de un fuerte compromiso, el lema de la misma decía "Treballa pels que lluiten" (Trabaja para los que luchan"). Fontseré estuvo muy influenciado ideológicamente por el anarquismo y con solo 20 años, todavía en el comienzo del conflicto, realizó el histórico cartel Llibertat!, en el que un campesino alza una hoz ante la bandera rojinegra. Fue uno de los fundadores, en abril de 1936, del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), en Barcelona, que aglutinó las inquietudes de gran número de jóvenes artistas y su plasmación en carteles.
    Como él mismo afirmó, el fenómeno cartelista que comenzó en julio de 1936 no ha sido todavía valorado en su justa magnitud. Fueron obras que dieron una imagen heroica de la Revolución española y que pusieron una gran esperanza en las clases humildes. En aquel contexto, con las fuerzas sublevadas acechando en las ciudades españolas y la burguesía catalana asombrada y asustada ante los logros populares, la iconografía revolucionaria inundó las calles de Barcelona. Fue una labor libre, espontánea y directa de los artistas que, desde el primer momento, quisieron participar en la lucha contra la reacción y el fascismo levantado en armas. Eso los diferencia de los carteles que vendrían después, de carácter institucional, encargo de las oficinas de propaganda y, quizás por ello, con menor riqueza imaginativa. Fontseré señaló que el pluralismo de ideas expresadas en los carteles y la gran cantidad de opiniones vertidas en los mismos fueron la manifestación personal de un grupo generacional de artistas, cada uno con nombre propio, y con pertenencia la mayoría a ideas izquierdistas; muy pocos de ellos, tras el estallido de la revolución, se mostraron sumisos a los clanes y camarillas de la burocracia política. Denunció también el genial cartelista la exposición de las obras que se venía haciendo con una ignorancia tremenda, por criterios meramente estéticos, en lugar de utilizar la cronología e ir así analizando y explicando el conflicto.
    En una de sus últimas entrevistas, Fontseré mostraba todavía una lucidez envidiable. Señaló la mezquindad e hipocresía de la memoria histórica oficial; la vileza francesa al homenajear a los republicanos españoles con letreros en los que figura "Morts pour la France" ("Muertos por Francia") y ningún vestigio de aquellos campos de concentración que él mismo sufrió; consideraba que no había habido ninguna compensación histórica y que, técnicamente, aún estamos bajo el régimen franquista. Ante conflictos de actualidad, como el de la invasión de Iraq,
    denunciaba el dogmatismo creciente en la sociedad de Estados Unidos ante las exaltaciones patrioteras y religiosas de su presidente Bush, algo impensable en la norteamérica que él mismo vivió. Desaparece un hombre de gran personalidad, brillante y honesto, cuya vida personal y actividad profesional estuvo marcada por el compromiso con las libertades individuales y colectivas.

    Capi Vidal

    (“Tierra y Libertad”, 223 / Febrero 2007)

    Capi Vidal | 05/02/2007, 11:17
  9. Carles Fontserè: El último mohicano

    Con algunas personas ocurre que, cuando nos dejan, nos damos cuenta de su verdadera importancia y naturaleza. Es el caso de Carles Fontserè (1916-2007). Con él no sólo se va él. Se va toda una generación de artistas combatientes y comprometidos. Pocos son los quedan y pocos de la talla de Fontserè.
    Se inició como ilustrador en las revistas de la derecha catalanista y como dibujante publicitario en los inicios de los años 30. Con 20 años pasó a las publicaciones y carteles de FAI, CNT Y POUM durante la guerra civil española.
    Fue uno de los miembros mas jóvenes del potente Sindicato de Dibujantes Profesionales de Barcelona (SDP). Fue el más potente sindicato del gremio en España y probablemente de Europa. El 70% de la producción cartelística antifascista en guerra viene firmado por el SDP. Muy influido por su presidente: Helios Gómez, el joven Fontserè madura qràficamente en la Barcelona libertaria del 36, rodeado en el sena del SDP de las primeras figuras de la qráfica catalana del momento: Clavé, Bofarull, Bagaria, Martí Bas, Tísner, Bon...
    El cartel de Llibertat de la FAI de Fontserè se sigue reproduciendo a escala general como referencia visual del anarquismo en la guerra civil. Ideología que Fontserè jamás abandonó.
    Movilizado a las Brigadas Internacionales y posteriormente en los talleres gráficos de la Defensa Contra Aeronaves (DECA), organismo para el que también realizó carteles.
    Pasó por los campos de concentración franceses y vivió en el París ocupado dibujando historietas de encargo. Dejó un retrato de sus primeros años en Memories d’un cartellista català (1931-39. Imprescindible para conocer y sentir el palpitar de la creación combativa de aquellos días y observar el funcionamiento revolucionario interno del SDP.
    El segundo volumen de sus memorias, ya traducido al castellano, pasea por la controvertida Francia de la ocupación como Un exiliado de tercera, en París durante la Segunda Guerra Mundial. En ambos relatos es riguroso, documentado, pero además aporta la mirada del otro lado, pegada al terreno, con olor...
    Personaje increíble, se exilia desde 1948 en México, donde desarrolla su actividad en la escenografía donde coincide con Cantinflas o el cantante Pedro Infante, aventuras narradas en el tercer tomo de sus memorias.
    En Estados Unidos trabaja haciendo decorados con otro dibujante anarquista español: Shum, un icono de la lucha social, curtido en el frente de Aragón.
    Fontserè fue un artista: fotógrafo, escenógrafo, editor, cartelista, dibujante de comics, pero también un anónimo taxista en N.Y. a jornada completa.
    Regresó del exilio en 1973, instalándose en Porqueres, Gerona. Polemizó con el gran cartelista comunista Renau, en alguna revista de historia de kiosco, de aquellos años. Realizó carteles para el Ateneo Enciclopédico Popular de Barcelona en los años 80, peleó por el retorno de los papeles de los Archivos de Salamanca. Se dedicó a la pintura y a escribir sus memorias, su testimonio. Una mirada inteligente e irreverente de uno de los nuestros.
    Miguel Sarró, Mutis,
    es autor de Pinturas de Guerra, dibujantes antifascistas en la guerra civil española
    (CNT, 331 – febrero 2007)

    Mutis (CNT, 331 – febrero 2007) | 13/02/2007, 08:09
  10. Sense Fontserè i sense 'papers'. La Comissió de la Dignitat fa pública una carta oberta a la ministra Calvo el dia de l'homenatge al desaparegut cartellista

    Dos mesos després de la mort del cartellista Carles Fontserè, que els últims anys s'havia convertit en la personalitat més visible a l'hora de reivindicar els papers de Salamanca, doncs ni papers, ni cartells ni res. Aquesta sensació que fem tard, i la por que un canvi de govern a Espanya espatlli el retorn de tota la documentació pendent de devolució, són el que pesava ahir en l'acte d'homenatge que la Generalitat va dedicar a Fontserè i sobretot en la presentació prèvia d'una carta oberta a la ministra de Cultura, Pilar Calvo, promoguda per la Comissió de la Dignitat i firmada per nombroses entitats i particulars afectats, en primer lloc la vídua de l'artista, Terry Broch.

    La carta recorda que a l'octubre passat els tècnics del govern català van concloure la identificació dels documents per retornar i que des d'aleshores només falta que una comissió mixta Estat-Generalitat en faci la validació. A partir d'aquí, hi haurà un termini de tres mesos per fer efectiva la devolució. "Ens trobem davant d'una interrupció inexplicable", diu la missiva, que qualifica la situació de "sorprenent i inquietant".

    La missiva demana "màxima celeritat" per evitar que altres afectats morin sense veure satisfeta una restitució justa: "Sud-àfrica, Alemanya i Itàlia van resoldre aquest tipus d'injustícies en pocs anys després de recuperar la democràcia".

    L'acte al Palau de la Generalitat, encapçalat pel vicepresident Carod-Rovira i el conseller Tresserras, va tenir com a protagonistes les imatges, paraules i obres de Fontserè projectades en una gran pantalla. Hi van intervenir X. Montanyà, T. Strubell, D. Giralt-Miracle, T. Broch i Carod-Rovira. També estava previst que ho fes el desaparegut J.M. Huertas Claveria. Sisa i Comelade van tancar l'acte.

    Ignasi Aragay

    ("Avui", 07-03-07) | 07/03/2007, 07:54
  11. La Generalitat rinde homenaje al cartelista Carles Fontseré

    Bajo el lema Visca la llibertat!, el Gobierno de la Generalitat homenajeó ayer al polifacético cartelista Carles Fontseré, fallecido el pasado mes de enero en Banyoles. En el acto, que congregó a un numeroso público que llenó el salón Sant Jordi de la Generalitat, Terry Broch, viuda del artista, recordó emocionada el inicio de su relación con Fontseré y el inicial rechazo de su familia a su compromiso. Josep Lluís Carod Rovira, vicepresidente del Gobierno catalán, destacó su capacidad para "integrarse totalmente en el país que te acoge sin dejar de ser catalán", en referencia a la época en que Fontseré vivió exiliado en Francia y Estados Unidos.

    El historiador y crítico de arte Daniel Giralt-Miracle se lamentó de que la demora en la devolución de los documentos requisados por Franco en Cataluña y depositados en el Archivo de Salamanca haya impedio al artista recuperar los carteles que creó para animar a las tropas republicanas durante la Guerra Civil y que en toda Europa furon tomados como símbolo en contra del fascismo.

    El acto, que contó también con la intervención del consejero de Cultura, Joan Manuel Tresserras; el portavoz de la Comisión de la Dignidad, Toni Strubell, y el periodista Xavier Montanyà, se clausuró con una actuación musical de Jaume Sisa y Pascal Comelade.

    YAIZA GARCÍA - Barcelona

    ("El País", 07-03-07) | 07/03/2007, 15:26
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS