Administrar

«El dret d’accés a l’habitatge», per Enric R. Bartlett Castellà

estelnegre | 22 Desembre, 2006 20:06

«El dret d’accés a l’habitatge», per Enric R. Bartlett Castellà

El dret d'accés a l'habitatge

En aquest quadern, editat per la Fundació «Lluís Espinal» (jesuïtes), l'autor, Enric R. Bartlett Castellà —especialista de Dret públic i antic adjunt del Síndic de Greuges de Catalunya— fa un diagnòstic de la situació de l'habitatge en el nostre entorn. Presenta el fort desequilibri entre els pisos de propietat i els de lloguer, les raons de l'augment de demanda d'habitatge, els factors que determinen el preu final... Després d'aquesta anàlisi, presenta algunes possibles polítiques per a facilitar l'accés a l'habitatge.

El quadern planteja temes interessants, alguns discutibles, però que enriqueixen el debat.

Cal anar informats per a la concentració de dissabte.

Ateneu Llibertari Estel Negre

Comentaris

  1. El dret a la vivenda

    Els que van voler veure una inspiració gairebé comunista en el projecte de llei del dret a la vivenda enviat pel Govern català al Parlament --que preveu l'obligació que, en determinades circumstàncies, els pisos desocupats durant anys es posin en lloguer-- encara deuen estar sorpresos al fer-se públic que el Govern francès del conservador Dominique de Villepin ha anunciat una llei que reconeix als seus ciutadans el dret a reclamar una vivenda a l'Estat davant dels tribunals. Villepin coincideix amb els activistes que han aconseguit mobilitzar els últims mesos milers de joves a Espanya i que argumenten que si l'accés a una vivenda és un dret constitucional, l'Estat té l'obligació de garantir-lo.
    L'accés a una vivenda digna s'ha convertit en un objectiu tan important com costós d'aconseguir, de manera que les administracions s'esforcen per intentar trobar alternatives a fórmules anteriorment fracassades. ¿Recorden els efectes benèfics que per al mercat de lloguer a Espanya havien de tenir les mesures que el van desregular i que van provocar que les rendes es disparessin per adequar-les al mercat i fomentar d'aquesta manera una oferta més gran? Els governs central, autonòmics i locals han fracassat davant d'una marea especulativa que no han sabut o no han pogut controlar, quan no l'han fomentat amb decisions equivocades o injustes en política de sòl.
    Potser la llei catalana està condemnada al fracàs, i el projecte francès és tan sols un brindis al sol, però almenys tant una cosa com l'altra van en sentit contrari que sigui només el mercat el que actuï. Ja hem vist què passa quan això és així.

    ("El Periódico de Catalunya", 08-01-07)

    Editorial | 08/01/2007, 07:08
  2. Audios de "Los limites (i)legales de la okupacion. Estrategias de defensa jurídica"

    Grabación íntegra de la primera sesión de las Jornadas "Okupar en Madrid entre lo necesario y lo imposible", con el título “Los limites (i)legales de la okupacion Estrategias de defensa jurídica”, a cargo del abogado Endika Zulueta.

  3. La vivenda, un dret exigible. Els drets socials obliguen els estats a tenir més control sobre l'economia de mercat

    Ja sabem que l'economia espanyola, d'acord amb la Constitució, s'assenta sobre una "economia de mercat", corregida per múltiples prescripcions i exigències que intenten evitar que s'accentuï la desigualtat social.
    Que estem davant d'una societat desigual socialment és tan indubtable que ho reconeix el Tribunal Constitucional mateix: l'economia de mercat s'assenta sobre un "ordenament compensador i igualador pel que fa a la correcció, si més no parcialment, de les desigualtats fonamentals". Són diversos els factors correctors, que es podrien resumir en un: la subordinació de la riquesa a l'interès general. Precisament, l'equilibri entre economia de mercat i la garantia de l'interès general és el que fa que la Constitució defineixi el nostre Estat com una "democràcia social de dret". Per aquest motiu, el ciutadà no només té drets civils i polítics, sinó també drets socials i econòmics que pretenen atorgar-li el nivell de benestar derivat de la condició humana. Convé tenir present que la Constitució espanyola proclama que "la dignitat de la persona" i el "lliure desenvolupament de la personalitat" són dos fonaments de l'ordre polític i de la pau social.
    El reconeixement de tots aquests drets significa que les administracions públiques han de ser garants d'aquest benestar. I, amb més força, quan el sistema capitalista, dominat per la política neoliberal, està en un procés globalitzador que condueix a accentuar les desigualtats de les persones i els pobles. Davant d'aquesta perspectiva, els drets socials, entre els quals l'accés a la vivenda, han de ser un instrument essencial per als objectius següents: exigir més controls de l'economia de mercat als estats, particularment per impedir l'especulació, i una institucionalització dels sistemes de protecció social, com la satisfacció del dret a la vivenda.
    Avui, els drets socials ja són també la base de la condició de ciutadans. Ciutadans empobrits i marginats són ciutadans exclosos de la participació política activa. Així ho van proclamar les Nacions Unides a la Conferència Mundial de Drets Humans del 1993: "Tots els drets són universals, individuals i interdependents i estan relacionats entre si. La comunitat internacional ha de tractar els drets humans de forma global i de manera justa i equitativa, en peu d'igualtat i donant a tothom el mateix pes".
    Així doncs, els drets socials, com per exemple el de la vivenda, són universals, és a dir, patrimoni de totes les persones, són primordials, com a garantia de desenvolupament de la persona, i han de ser exigibles de maneres diverses. Així mateix, generen en les administracions obligacions de respecte, de protecció i de satisfacció, que es tradueixen en el seu deure de disposar de recursos suficients per garantir la seva prestació.
    Però estem davant d'un seriós inconvenient. A la Constitució, aquests drets hi estan reconeguts com a drets de segon ordre en relació amb els drets civils i polítics. I, en conseqüència, el seu exercici no està emparat amb la mateixa eficàcia que ho estan els drets civils, pel fet que no es pot exigir directament davant els tribunals la seva satisfacció.
    Però si aquests drets es troben en la base del respecte a la dignitat humana i del lliure desenvolupament de la personalitat, la seva exigència davant els tribunals ha de ser viable com a una manera d'exigir als poders públics una efectiva satisfacció als ciutadans d'una prestació social bàsica, com per exemple és la vivenda.
    L'exigència judicial d'aquests drets parteix de dos pressupòsits bàsics: si la Constitució estableix que s'ha de garantir que la llibertat i la igualtat siguin "reals i efectives", es pot afirmar que els poders públics no només no poden empitjorar els nivells de satisfacció dels drets socials, sinó que han d'actuar elevant cap a cotes més elevades aquelles prestacions que permeten complir-los. És el que es diu principi de no regressivitat o de progressivitat.
    En segon lloc, l'incompliment per part dels poders públics del seu deure de prestació en àrees determinades, com la vivenda, es pot entendre com una forma de discriminació, i aquesta omissió del poder públic podria estar lesionant el dret de no ser discriminat, que constitueix, sens dubte, un dret fonamental, sempre exigible judicialment
    L'exigibilitat del dret a la vivenda davant els tribunals seria viable quan el poder públic:
    a) Viola o incompleix una obligació que ve derivada de la seva posició de garant de la qualitat de vida, al no proporcionar "vivendes dignes i adequades", a preus raonables, als sectors més necessitats de la societat.
    b) Manté de forma sistemàtica i constant --més enllà d'un termini raonable-- una omissió de mesures bàsiques per garantir als ciutadans aquella prestació.
    L'exercici d'accions davant els jutjats i els tribunals, que sempre són de resultat incert, ha de ser --a més a més també d'altres formes d'acció cívica i política-- un instrument de participació efectiva dels ciutadans en la configuració dels continguts essencials dels drets socials.

    Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal anticorrupció

    (“El Periódico de Catalunya”, 15-01-07)

    Carlos Jiménez Villarejo | 24/01/2007, 15:29
  4. 35.080 habitatges buits a Palma! I tu sense?

    La passada nit del divendres 26 de Gener, militants de Maulets i de la CGT,
    penjaren una pancarta del balçó de la Direcció General d'Arquitectura i
    Habitatge del govern balear. A la pancarta s'hi podia llegir el lema "35.080
    pisos buits a ciutat i tu sense?"

    L'acció es realitza en el marc d'una campanya iniciada el passat mes de
    novembre en protesta contra l'especulació urbanística i per un habitatge
    digne a la ciutat de Palma.

    COMUNICAT DE L'ACCIÓ

    [35.080 habitatges buits a Palma! I tu sense???]

    La manca de vivendes en condicions, a l'actualitat, és un dels principals
    problemes en què ens trobam el jovent i la població en general. Les dades
    són alarmants. A la ciutat de Palma, per exemple, hi ha un total de 35.080
    habitatges buits, el preu del metre quadrat de les quals arriba fins als
    2.127 euros. Les immobiliàries en fan el seu particular agost. Les persones
    joves, amb salaris de 1.000 euros, ens veiem endeutades de per vida.

    Quina ha estat la resposta de l'administració pública per aquesta
    problemàtica? En el millor dels casos, mirar cap a una altra banda i
    realitzar operacions de maquillatge que, en cap cas, suposen una petita
    millora.

    En el cas de Mallorca, per norma general, existeixen unes administracions
    que juguen un paper actiu a favor de les immobiliàries i les promotores,
    afavorint l'especulació urbanística. Un dels casos més flagrants és el de
    Palma, on l'ajuntament, coneixedor de l'existència de 35.080 habitatges
    buits, en lloc de cercar-hi solucions, es dedica a promoure el creixement
    urbanístic cap als afores.

    Davant del problema de l'habitatge, Maulets i la CGT exigim que es comencin
    a aplicar una sèrie de mesures que consideram urgents i bàsiques. Aquestes
    mesures, entre d'altres, serien la penalització de la possessió d'immobles
    en desús i l'ús de veritables polítiques com la masoveria urbana o la
    limitació dels preus dels lloguers a fi de no superar el 30 % de la renda
    del llogueter.

    Confederació General del Treball
    Maulets, el jovent independentista revolucionari

    CGT - Maulets | 29/01/2007, 10:32
  5. Sobre el citado CARLOS JIMENEZ VILLAREJO

    JUICIO GRAN TIBIDABO

    CONTABILIDAD

    “INGENIERÍA FINANCIERA”

    Y FISCALÍA

    Rafael del Barco Carreras

    Encajaría como título en una película del realismo italiano de los cincuenta, pero se refiere al 2008 y sobre el Caso Gran Tibidabo. Ente los contables que alcanzamos los tiempos de relleno del Libro Diario y Mayor con plumilla y redondilla (los manguitos y visera no los alcancé) y el bolígrafo sustituía la estilográfica (con fuerte oposición), corría el chiste, hoy ininteligible, del viejo contable al que el dueño observa abrir el cajón, y cerrar rápidamente, cada día, y durante décadas, al iniciar la jornada, descubriendo un día en uno de los lados un gran letrero advirtiendo, “LAS ENTRADAS AL DEBE, LAS SALIDAS AL HABER”.

    Hoy infinidad de “administrativos” con titulaciones y master no entienden el anunciado, la base y primer mandamiento de la contabilidad por partida doble (los ordenadores ahorran entender hasta sus menús), pero el otro de los chistes en el oficio se viene repitiendo desde antes incluso del invento por los siglos XV de las bases de toda buena y controlada administración. El cajero o contable se presenta compungido y arrepentido al dueño confesando que por las “mujeres o el juego” le ha robado. La cantidad debe ser importante respecto al bolsillo del dueño, y por lo tanto también la relativa solución. De entre la familia para que no le lleven a la cárcel ha reunido tanto… y el dueño acepta… de lo perdido a recuperar lo que se pueda…aunque los hubo, y hay, que prefirieron romper la cara al contable y encima meterlo en la cárcel.

    Esta introducción un tanto enrevesada vale para limpiando de palabras, retórica, demagogia y cara dura, descubramos que en definitiva el “financiero y empresario modelo Javier de la Rosa” no es más que un contable charlatán y chorizo, pero que además ni se molestaba en abrir el cajón para contabilizar el movimiento de caja diario, sino que distrayendo al dueño en las bíblicas estafas piramidales, donde hasta parecía obtener ganancias, se quedaba poco a poco o mucho a mucho con todo. Es sencillo. Y en este caso entran en juego los fiscales, la Ley, y entre Carlos Jiménez Villarejo que nos dice en todos los periódicos y medios de comunicación, una y otra vez, lo complicado de las INGENIERÍAS FINANCIERAS de los casos “De la Rosa”, y su sucesor, compañero y segundo durante décadas, José María Mena Álvarez, que difunde lo de CASO AISLADO respecto a Pascual Estevill, “nos temimos una generalización” (en la corrupción judicial se entiende), está aviada la JUSTICIA EN BARCELONA.

    Lo complicado es él, su Fiscalía con mandato vitalicio (para garantizar su independencia vociferaba cuando le suprimieron lo de VITALICIO) y los tortuosos caminos de la Justicia y la Corrupción Española. En Londres lo entendieron rápido, un año para determinar si el Juzgado tenía jurisdicción, muy importante dentro de un verdadero Estado de Derecho, y otro para condenarle. De allí derivan todas las pruebas contra De la Rosa, ver www.lagrancorrupcion.com El dinero se lo llevan siempre las manos por donde pasa, y no hay más, y encima esas manos destruían toda contabilidad, si es que la hubo, porque en varios casos los justificantes, que no los libros contables, se confeccionan después de llevárselo en crudo, tipo Consorcio de la Zona Franca. Talones en blanco firmados por el padre y dinero que desaparece a través del Banco Garriga y Nogués. No existe la INGENIERÍA FINANCIERA, solo la desvergüenza de un Sistema inmerso en la Corrupción, donde además y antes de pensar en cómo resarcir y aplacar al dueño (De la Rosa siempre dejaba alguna zanahoria para roer después del consabido “les compro el negocio”) pensaba en el coste de un “arreglo” si el dueño no se avenía y denunciaba. O sea, CASO GRAN TIBIDABO, del importe robado, una parte para que los dueños se peleen entre sí, y otra tan grande o más para el SISTEMA, y el resto hasta 30.000 millones a paraísos fiscales, Fundación Blomor y otras. De ahí la necesidad de JUAN PIQUÉ VIDAL, confundiendo trayectorias. Por eso, él, más abogado que contable, montó sus INGENIERÍAS pensando en los Carlos Jiménez Villarejo y José María Mena, y a quienes servían, a LOS DEL ESTADO (socios en el negocios del despiste descapitalizador), todos “abogados” de una gran escuela, la corrupta desde siglos DICTADURA FUNCIONARIAL ESPAÑOLA. Y para que no se enfaden los DECENTES, la mayoría (en este caso en cuanto a mí más peligrosos que los corruptos), diré que bastan las habilidades de los “genios del Derecho” sumadas a unos pocos corruptos para conseguir CATORCE AÑOS DE INSTRUCCIÓN, acusados de tercera división, y una condena inferior a la del LUTE por unas gallinas.

    Rafael del Barco Carreras | 30/01/2008, 11:28
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS