Administrar

«Andratx, ¿crisi del sistema?», per Rafel Audivert

estelnegre | 06 Desembre, 2006 10:10

«Andratx, ¿crisi del sistema?», per Rafel Audivert

Dibuix de Martin Tognola

Si els poders locals no volen perdre les seves competències han de perseguir més bé les corrupteles

Els darrers mesos hem tingut coneixement de la detenció de determinats càrrecs públics municipals —i algun d'autonòmic— vinculats presumptament amb delictes urbanístics. S'han deixat així al descobert xarxes de corrupció polítiques, administratives i socials que servirien per al millor dels guions cinematogràfics mai imaginats.

Una cultura especulativa fortament consolidada (fins i tot en l'àmbit social), juntament amb la manca d'aplicació immediata dels mecanismes de control existents, genera situacions com la d'Andratx. Això lligat amb el concepte que determinats subjectes socials tenen del planejament urbanístic com si fos un recurs propi i no al servei de la societat en general. Això demostra que la nostra societat encara ha d'acabar d'interioritzar alguns conceptes dispars, com són el desenvolupament sostenible del territori, la protecció dels recursos, la protecció del teixit social i cultural de les nostres ciutats i dels nostres pobles, o la planificació global com a mecanisme preventiu davant la improvisació irreflexiva, especulativa i descontrolada.

A banda de les repercussions que puguin tenir els casos que tenen Marbella com a referència principal, el fet més greu és que el ciutadà pot arribar a creure que, en el fons, la normativa empara i dóna cobertura a processos que, malgrat la seva legalitat, són transgressors amb el territori. I aquest és el fet que hem de combatre amb tots els elements a l'abast.

Així, i per tal de fer front a aquesta impressió, les administracions han de fer un esforç especial per tal de donar a conèixer als ciutadans les previsions de vivenda de protecció oficial contemplades en la recent normativa urbanística, així com els seus resultats. També s'han de divulgar les limitacions que de fet, i en molts casos, s'imposen davant els casos de creixement descontrolat dels sectors urbanístics en el territori. I, a més a més, des del sector públic s'han de difondre sistemes d'ordenació territorial com els plans directors, promovent el coneixement de la innovadora normativa dictada en relació amb la protecció del paisatge. Igualment, és necessari que es donin a conèixer els mecanismes de control que des d'un punt de vista administratiu existeixen i, de fet, s'apliquen. Al seu torn, la pressió social i la dels mitjans de comunicació han de forçar les comunitats autònomes que no tenen implantats, o no els apliquen, aquests instruments legals, a fer-ho. Al final, queda l'actuació extrema, la via penal.

La solució a les disfuncions generades pel sistema no es troba únicament en el dret penal ni a desmuntar l'edifici constitucional construït sobre la base dels poders locals. Aquests darrers estan dotats d'una autonomia que permet a les administracions municipals ser les més properes en els serveis que es presten als ciutadans. I també on es materialitza d'una manera més directa el principi de participació ciutadana que és el que configura l'Estat democràtic.

Hem de cercar com a objectiu que aquest necessari desenvolupament sostenible (tant territorial com social) actuï com a principi rector en tota ordenació territorial i urbanística. L'urbanisme pot continuar sent un model de referència en el creixement econòmic, però sempre s'ha de basar en models planificats no tan sols per part dels ens locals, sinó també per les mateixes autonomies. I és necessari consolidar amb plena convicció el planejament com un mecanisme d'integració social, de protecció ambiental i també de millora de la qualitat de vida dels ciutadans i de les ciutadanes.

En el desenvolupament del planejament es poden desenvolupar models on les plusvàlues que es generen es reparteixin entre l'Estat, la comunitat autònoma i els municipis. Plusvàlues que anirien destinades a reserves de sòl no urbanitzable, parcs, jardins, millores d'infraestructures, equipaments, i habitatge públic. En fi, beneficis directes per a la comunitat. Això no impedirà l'ocupació del sòl i l'expansió econòmica de la propietat, però sí que redistribuirà comunitàriament els seus beneficis.

CalL analitzar, igualment, la possibilitat de crear òrgans col.legiats de revisió de llicències urbanístiques on tinguin participació els diferents grups municipals. I es pot facilitar informació a les entitats ciutadanes, o consells d'urbanisme (potenciant la participació), sobre les actuacions municipals en matèria d'urbanisme. O, fins i tot, començar a implantar les anomenades auditories urbanístiques, previstes normativament i que encara no han tingut traducció en la realitat. Les eines existeixen, però segurament manca cultura participativa per desenvolupar-les.

Només amb institucions efectives on s'estableixin mecanismes de control mutu, amb mecanismes que aturin els possibles abusos que es generin, amb procediments que permetin l'accés del ciutadà a una vivenda de veritat digna, i amb actuacions contundents contra aquells que transgredeixen l'ordenament jurídic vigent aconseguirem retornar la confiança, potser ara una mica perduda, al nostre sistema urbanístic.

Rafel Audivert,

advocat i professor associat de Dret Administratiu de la UAB

(El Periódico de Catalunya, 06-12-06)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS