estelnegre | 05 Març, 2014 09:49
El dia 2 de
març de 1974,
dissabte, quan faltàvem vint minuts per les deu d'aquell
matí gris i desolat,
Salvador Puig Antich va ser executat a la presó Model de
Barcelona. S'acomplia
així amb els designis de sengles sentències
dictades per la jurisdicció militar
en el curs de les setmanes anteriors. Salvador tot just tenia vint i
cinc anys,
un cor ple de vida i unes ànsies desfermades de satisfer els
seus anhels de
llibertat, solidaritat i igualtat. Avui, quan evoquem, quaranta anys
més tard,
aquell assassinat sembla oportú que ens demanem
què ho va fer possible i per
què encara resta impune. Avui i qualsevol dia és
un bon dia per a revoltar-se
en davant la injustícia i l'oblit.
Vegem. Salvador
Puig Antich
feia part d'un grup anarquista –anomenat MIL– que a
començaments dels anys
setanta del segle passat assaltava bancs arreu de Catalunya amb
l'objectiu d'aconseguir
fons que permetessin la conscienciació de la classe obrera i
l'alçament popular
en contra del sistema. No eren, certament, unes pretensions de poca
volada en
una època dominada , a més a més, per
la ferotge repressió del franquisme.
Però, tanmateix, la força dels ideals superava
qualsevol plantejament
acomodatici o d'oportunitat. I si l'anàlisi de la realitat
duia a la conclusió
que s'havia d'enderrocar no tan sols la dictadura franquista,
sinó també,
alhora, el capitalisme en el seu conjunt en tant que
organització social i
productiva, la qüestió es xifrava només
en triar l'eina adient. Vet aquí,
doncs, la justificació de l'expropiació dels
diners necessaris per revertir l'estat
de coses vigent. Ras i curt, el mètode consistia en
"l'agitació
armada" i no pas en "la lluita armada" atès que l'objectiu
de la
violència no eren les persones, sinó el complex
financer „els bancs„ que
custodiava els diners robats als treballadors.
Sigui com fos,
el 25 de
setembre de 1973, quan ja feia setmanes que el grup havia acordat la
pròpia
dissolució i l'abandonament de l'activitat, la policia va
detenir Puig Antich a
la cantonada dels carrers Girona i Consell de Cent, de Barcelona. Ens
podem
estalviar els detalls de la detenció, duta a terme per
funcionaris inexperts
que ni tan sols havien tingut cura de proveir-se de manilles i que, per
això
mateix, l'emprengueren a cops de culata al cap de Salvador per tractar
de
reduir-lo. Introduït finalment en el diminut portal del
número 70 del carrer
Girona, un espai de vint metres quadrats, es produí
allà dins un confús
intercanvi de trets del qual foc creuat es derivà la mort
del sotsinspector
Anguas i ferides greus a Salvador, a la mandíbula i a una
espatlla.
Tractem de
situar-nos sobre
l'escenari físic (Puig Antich estabornit pels cops rebuts
que aconsegueix
desfer-se del funcionari que el custodiava, treu una pistola i dispara
envoltat
de tres policies; els policies que repel·leixen els dispars
de Puig Antich). I
tractem, ara, d'eixamplar el camp de visió (un jove
sotsinspector mort, un cos
de policia al servei incondicional de la dictadura franquista i una
reparació
que s'exigiria sense reserves). Però, abans de seguir
endavant, convé precisar
que mai es va demostrar que els trets que acabaren amb la vida del
sotsinspector Anguas haguessin sortir de la pistola de Puig Antich i no
de les
pistoles dels mateixos policies. I mai vol dir mai. Però
això no importava
gens. La veritat, saber la veritat del que havia passat, no importava
gens. Més
aviat, la veritat era una nosa. Hi havia una víctima mortal,
el difunt era un
policia i el culpable havia estat designat. Ja es trobaria la manera de
fer-ho
venir a bé. De fet, ja l'havien trobada des de
gairebé el primer instant.
En un lloc
principal en l'ordre
de les prioritats se situava aconseguir que el cas fos
competència de la
jurisdicció militar. La disciplina i la jerarquia castrense
farien la resta. I,
en efecte, el cas fou atribuït a un jutjat permanent militar
de Barcelona. Pel
camí fins arribar al dia del judici i el mateix dia del
judici –el 8 de gener
de 1974–, tota una constant manipulació del
sumari, la negativa sistemàtica a
la pràctica de les proves més significatives que
proposava la defensa de Puig
Antich i la desaparició de les proves que el podien
exculpar. A títol d'exemple,
esmentem que l'autòpsia al cadàver del
sotsinspector Anguas fou practicada a
unes dependències policials (!) i no a l'Institut
Anatòmic Forense, com era
preceptiu. Afegim que un dels metges forenses que figurava que l'havia
practicada, l'autòpsia, probablement no era pressent i, de
fet, no va declarar
en cap moment del procés. Anotem encara que es varen fer
desaparèixer les bales
que haurien pogut acreditar l'origen de les ferides de Salvador i les
mortals
del sotsinspector Anguas i que el jutjat militar es negà
sempre a la pràctica
de la prova balística (de fet, les pistoles dels policies en
cap cas es varen
aportar a la causa). I signifiquem que mentre l'autòpsia
establia l'existència
de tres impactes de bala, altres dos testimonis mèdics
–les declaracions dels
quals no foren admeses– parlaven de cinc o més
impactes, quan l'informe de la
policia assegurava que només tres trets sortits de la
pistola de Puig Antich
impactaren en el cos del sotsinspector Anguas...
De res valgueren
ni els
dubtes ni les contradiccions ni els punts foscos ni la
manipulació de documents
ni la falta de declaració de testimonis claus. La farsa
–la dramàtica farsa– es
va mantenir fins a les darreres conseqüències.
S'havia de construir un
simulacre de justícia i així es va fer. El
trajecte del cas estava traçat de
bell antuvi i ningú l'havia de contradir. I, passats els
anys, l'hermetisme i
la foscor romanen, com ho demostra que en el mes de juliol de 2007 la
sala d'afers
militars del Tribunal Suprem (integrada majoritàriament per
militars)
desestimés la possibilitat de revisar el judici que
condemnà a mort Salvador.
Amb els vots discrepants dels dos magistrats que no provenien de
l'estament
militar (Calvo Cabello i Juanes), que enunciaren una raonada llista
d'irregularitats
que imposaven admetre a tràmit la demanda de
revisió, el Tribunal Suprem
consolidà la ignomínia i el dolor. No obstant,
les germanes de Salvador –Inma,
Carme, Montse i Merçona– no s'han declarat
vençudes i perseveren, incansables,
en la lluita, ara davant un tribunal argentí. Elles
sí creuen en el valor de la
justícia.
PS: Pels
interessats en
aprofundir sobre el cas, s'ha publicat recentment un
magnífic llibre d'investigació
(Salvador Puig Antich, cas obert),
escrit pel periodista Jordi Panyella, que descriu l'ample ventall
d'elements,
alguns de nova troballa, que confirmen la grollera
falsificació de la veritat
que envoltà tot el procés. Altres obres
imprescindibles són Compte enrere,
del també periodista
Francesc Escribano, i La torna de la
torna, obra col·lectiva dirigida per Ramon Barnils.
Sebastià
Frau i Gaià
(Diario
de Mallorca, 5 de març de 2014)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |