Administrar

«Salvador Puig Antich», per Sebastià Frau i Gaià

estelnegre | 05 Març, 2014 09:49

«Salvador Puig Antich», per Sebastià Frau i Gaià

Salvador Puig i Antich

El dia 2 de març de 1974, dissabte, quan faltàvem vint minuts per les deu d'aquell matí gris i desolat, Salvador Puig Antich va ser executat a la presó Model de Barcelona. S'acomplia així amb els designis de sengles sentències dictades per la jurisdicció militar en el curs de les setmanes anteriors. Salvador tot just tenia vint i cinc anys, un cor ple de vida i unes ànsies desfermades de satisfer els seus anhels de llibertat, solidaritat i igualtat. Avui, quan evoquem, quaranta anys més tard, aquell assassinat sembla oportú que ens demanem què ho va fer possible i per què encara resta impune. Avui i qualsevol dia és un bon dia per a revoltar-se en davant la injustícia i l'oblit.

Vegem. Salvador Puig Antich feia part d'un grup anarquista –anomenat MIL– que a començaments dels anys setanta del segle passat assaltava bancs arreu de Catalunya amb l'objectiu d'aconseguir fons que permetessin la conscienciació de la classe obrera i l'alçament popular en contra del sistema. No eren, certament, unes pretensions de poca volada en una època dominada , a més a més, per la ferotge repressió del franquisme. Però, tanmateix, la força dels ideals superava qualsevol plantejament acomodatici o d'oportunitat. I si l'anàlisi de la realitat duia a la conclusió que s'havia d'enderrocar no tan sols la dictadura franquista, sinó també, alhora, el capitalisme en el seu conjunt en tant que organització social i productiva, la qüestió es xifrava només en triar l'eina adient. Vet aquí, doncs, la justificació de l'expropiació dels diners necessaris per revertir l'estat de coses vigent. Ras i curt, el mètode consistia en "l'agitació armada" i no pas en "la lluita armada" atès que l'objectiu de la violència no eren les persones, sinó el complex financer „els bancs„ que custodiava els diners robats als treballadors.

Sigui com fos, el 25 de setembre de 1973, quan ja feia setmanes que el grup havia acordat la pròpia dissolució i l'abandonament de l'activitat, la policia va detenir Puig Antich a la cantonada dels carrers Girona i Consell de Cent, de Barcelona. Ens podem estalviar els detalls de la detenció, duta a terme per funcionaris inexperts que ni tan sols havien tingut cura de proveir-se de manilles i que, per això mateix, l'emprengueren a cops de culata al cap de Salvador per tractar de reduir-lo. Introduït finalment en el diminut portal del número 70 del carrer Girona, un espai de vint metres quadrats, es produí allà dins un confús intercanvi de trets del qual foc creuat es derivà la mort del sotsinspector Anguas i ferides greus a Salvador, a la mandíbula i a una espatlla.

Tractem de situar-nos sobre l'escenari físic (Puig Antich estabornit pels cops rebuts que aconsegueix desfer-se del funcionari que el custodiava, treu una pistola i dispara envoltat de tres policies; els policies que repel·leixen els dispars de Puig Antich). I tractem, ara, d'eixamplar el camp de visió (un jove sotsinspector mort, un cos de policia al servei incondicional de la dictadura franquista i una reparació que s'exigiria sense reserves). Però, abans de seguir endavant, convé precisar que mai es va demostrar que els trets que acabaren amb la vida del sotsinspector Anguas haguessin sortir de la pistola de Puig Antich i no de les pistoles dels mateixos policies. I mai vol dir mai. Però això no importava gens. La veritat, saber la veritat del que havia passat, no importava gens. Més aviat, la veritat era una nosa. Hi havia una víctima mortal, el difunt era un policia i el culpable havia estat designat. Ja es trobaria la manera de fer-ho venir a bé. De fet, ja l'havien trobada des de gairebé el primer instant.

En un lloc principal en l'ordre de les prioritats se situava aconseguir que el cas fos competència de la jurisdicció militar. La disciplina i la jerarquia castrense farien la resta. I, en efecte, el cas fou atribuït a un jutjat permanent militar de Barcelona. Pel camí fins arribar al dia del judici i el mateix dia del judici –el 8 de gener de 1974–, tota una constant manipulació del sumari, la negativa sistemàtica a la pràctica de les proves més significatives que proposava la defensa de Puig Antich i la desaparició de les proves que el podien exculpar. A títol d'exemple, esmentem que l'autòpsia al cadàver del sotsinspector Anguas fou practicada a unes dependències policials (!) i no a l'Institut Anatòmic Forense, com era preceptiu. Afegim que un dels metges forenses que figurava que l'havia practicada, l'autòpsia, probablement no era pressent i, de fet, no va declarar en cap moment del procés. Anotem encara que es varen fer desaparèixer les bales que haurien pogut acreditar l'origen de les ferides de Salvador i les mortals del sotsinspector Anguas i que el jutjat militar es negà sempre a la pràctica de la prova balística (de fet, les pistoles dels policies en cap cas es varen aportar a la causa). I signifiquem que mentre l'autòpsia establia l'existència de tres impactes de bala, altres dos testimonis mèdics –les declaracions dels quals no foren admeses– parlaven de cinc o més impactes, quan l'informe de la policia assegurava que només tres trets sortits de la pistola de Puig Antich impactaren en el cos del sotsinspector Anguas...

De res valgueren ni els dubtes ni les contradiccions ni els punts foscos ni la manipulació de documents ni la falta de declaració de testimonis claus. La farsa –la dramàtica farsa– es va mantenir fins a les darreres conseqüències. S'havia de construir un simulacre de justícia i així es va fer. El trajecte del cas estava traçat de bell antuvi i ningú l'havia de contradir. I, passats els anys, l'hermetisme i la foscor romanen, com ho demostra que en el mes de juliol de 2007 la sala d'afers militars del Tribunal Suprem (integrada majoritàriament per militars) desestimés la possibilitat de revisar el judici que condemnà a mort Salvador. Amb els vots discrepants dels dos magistrats que no provenien de l'estament militar (Calvo Cabello i Juanes), que enunciaren una raonada llista d'irregularitats que imposaven admetre a tràmit la demanda de revisió, el Tribunal Suprem consolidà la ignomínia i el dolor. No obstant, les germanes de Salvador –Inma, Carme, Montse i Merçona– no s'han declarat vençudes i perseveren, incansables, en la lluita, ara davant un tribunal argentí. Elles sí creuen en el valor de la justícia.

PS: Pels interessats en aprofundir sobre el cas, s'ha publicat recentment un magnífic llibre d'investigació (Salvador Puig Antich, cas obert), escrit pel periodista Jordi Panyella, que descriu l'ample ventall d'elements, alguns de nova troballa, que confirmen la grollera falsificació de la veritat que envoltà tot el procés. Altres obres imprescindibles són Compte enrere, del també periodista Francesc Escribano, i La torna de la torna, obra col·lectiva dirigida per Ramon Barnils.

Sebastià Frau i Gaià

(Diario de Mallorca, 5 de març de 2014)

Ateneu Llibertari Estel Negre 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS