estelnegre | 02 Març, 2014 09:17
Em
rebenten els aniversaris dels fets revolucionaris, commemoracions,
cinquanta
anys de no-sé-què i tres-cents d'una altra cosa.
I em rebenten no com a
aniversaris en si mateix sinó com el que amaguen darrere
seu, és a dir
l'emmirallament en el passat, la glorificació d'aquest i
alhora la
impossibilitat i no necessitat de fer alguna cosa semblant en
l'actualitat
perquè els problemes ja han estat solucionats o la recerca
de solucions forma
part de la parcel·la prohibida de la utopia.
Així, la
celebració-commemoració-estudi i
lloança amaga un sentiment de "que
collonuts que vam ser quan érem joves!... que ingenus, que
utòpics..."
Mireu si no les celebracions i 'fastos' davant els trenta anys del Maig
francès, els seixanta anys de l'acabament de la
revolució i la guerra civil a
l'Estat espanyol o la commemoració de l'assassinat del Che.
En llegeixes els
estudis, en ressegueixes els llibres i reportatges, les imatges
aparegudes com
a commemoració i prens una idea mitificada d'uns fets que,
segurament, si
passessin ara serien titllats per molts dels que han
contribuït a crear el
lament iconogràfic com a bàrbars, immorals,
antidemocràtics fins i tot...
La
història és això, en
cada moment cal construir la justificació per al present
recorrent a un passat
proper o mític i guarnir-ho tot amb un enquadrament una mica
positivitzador
dels grans derrotats de sempre, més encara quan aquests
grans derrotats no
poden, en l'actualitat, aspirar a res més que a la derrota.
És en aquest racó
on hi podríem encabir el Salvador Puig Antich i
l'organització antiorganització
a què pertanyia: el Movimiento Ibérico de
Liberación, el MIL.
Aquest 2 de
març, es compleixen
quaranta anys de l'assassinat amb garrot vil de Salvador Puig Antich i
tot el
que he dit abans cal recordar-ho per continuar llegint aquest article.
Perquè
això no és un panegíric ni un text
tipus: "No podem oblidar el magnífic tal
ni l'indispensable que va ser qual..."
sinó tot el contrari.
La
reconstrucció de la
memòria de la Transició (quina paraula tan
presumptuosa per explicar el pas del
res al no res) s'ha fet seguint unes coordenades que positiven tot
allò que pot
ser aprofitat pel regionalisme conservador de Convergència
amb la intenció de
justificar el seu present o bé recordant alguns episodis de
la història de
l'esquerra que menys repercussions poden tenir en el present, deixar
content
tothom i així no fer les mentides encara mes grans del que
són.
És per
això que d'aquest
quaranta aniversari ben pocs mitjans se n'han fet ressò o,
si se n'han fet,
deixant de banda –només faltaria– el
pensament polític del grup en què es
trobava... –massa radicalot i poc presentable– i
parlant del pobre noi que va
ser mort per un règim dictatorial que vam aconseguir
vèncer... amb la unitat de
tots els catalans de bé... i la constància d'una
lluita en què tothom... hi va
posar el seu granet de sorra (des del Gomis fins al Fraga passant pel
Samaranch
i Foment del Treball Nacional)...; i Franco es va morir al llit -de
vell- i els
sectors socials per a qui treballava continuen exactament al mateix
lloc, amb
una altra disfressa però al mateix lloc i, a més,
legitimats pel consens
social.
Enmig d'un
racó de món
on només es valora la gent pel que s'és
capaç de vendre, pel que s'és capaç de
comprar, pel que s'és capaç de competir; i
aquesta "capacitat" a què
em refereixo és directament proporcional a la quantitat de
cinisme que s'és
capaç d'administrar i a la insolidaritat i la facilitat per
xafar els altres
que s'és capaç d'acumular (per a això
ja hem inventat les ONG), les paraules
d'aquella gent del MIL sonen més actuals que mai: ¿Qué
vendemos? ¡Nada! ¿Qué
queremos? ¡Todo! I "Tot" és massa per a
qui parla de mercat del
treball, de flexibilitat, d'economia de mercat, de recursos humans, de
regularització, de país de possibilitats o de
creixement i només vol dir més i
més i més per a mi i menys i menys i menys per
als/les altres.
I entre nosaltres
(les/els altres), què en podem treure d'aquest aniversari?
Doncs res material,
però no oblidar ja és un gran què.
Fins i tot hi haurà qui, des de l'esquerra
(diversa i plural!), ha i va acusar Puig Antich d'insurreccionalista,
d'agitador i de ser només un home d'acció. I
què? Els seus textos més
importants, la seva obra teòrica i la màxima
realització de la seva ideologia
no són un plec de folis ni uns quants volums d'obres
completes sinó la seva
pròpia vida, la seva coherència
ideològica i d'acció contra les
renúncies d'una
classe política i sindical que va començar a
pactar aleshores i ara, passats
vint-i-cinc anys, continua pactant cada dia més
renúncies, cada dia més oblits,
cada dia més no res en nom de la sacrosanta conjuntura
econòmica
internacional... L'obra de Puig Antich són les paraules de
l'insurreccionalisme, de la vida plena contra la mort lenta a
què ens condemna
el treball assalariat, de l'humor revolucionari contra el riure
estrafet que
ofereix el consum com a horitzó, en definitiva de la poesia
contra el miserabilisme.
I passat quaranta
anys
continua vigent, continua a la primera ordre del dia. La darrera
barricada és
al cervell.
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |