estelnegre | 17 Octubre, 2013 10:04
El 1826 el
valencià Gaietà
Ripoll, nascut a Solsona i que exercia com a mestre a Russafa, va ser
condemnat
a la forca per les Juntes de Fe de la Inquisició per menjar
carn el divendres,
retirar el crucifix de l'aula on feia classe i no impartir la doctrina
cristiana. Acusat d'heretge i maçó, el seu cos va
ser cremat pels inquisidors.
Des d'una
perspectiva
històrica aquest va ser el darrer assassinat que
l'Església Catòlica per tal de
mantenir la fe entre el poble que tractava com si fos d'una ramat de
bens; els
que creien rebien herba i els que no, garrotada. L'últim
assassinat hem dit?
No. Almenys n'hi hagué un altre, o molts més
segons com ens ho mirem. Un altre
que per la seva transcendència cal recordar i tornar a
recordar. Si Gaietà era
un mestre, Francesc Ferrer i Guàrdia era un pedagog, un
pedagog que creia en
els infants i els respectava com a persones en formació que
són, pensava que el
mestre havia d'acompanyar-los en el seu aprenentatge, ni adoctrinar-los
ni
castigar-los. Amb aquesta intenció va crear l'Escola
Moderna, la seva proposta
i la seva realitat per plantar cara a l'obscurantisme de l'escola
religiosa
majoritària a l'època, religiosa i no per a
tothom, és clar.
L'Escola Moderna
va ser un
moviment de pedagògic llibertari basat en uns principis
completament allunyats
de la pedagogia majoritària de l'època, de forma
especial de la que s'aplicava
a les escoles religioses. Per Ferrer, la base de l'educació
havia de ser
racional i científica, sense tenir res a veure amb les
explicacions ni místiques
ni sobrenaturals pròpies de les escoles religioses. L'Escola
Moderna situava,
al costat de la intel·ligència, el
desenvolupament del caràcter de l'infant,
basat en la voluntat i en l'equilibri entre el cap i el cos. La moral
no podia
ser la postració davant d'uns principis religiosos imposats
a partir de la por
sinó un camí de respecte cap als altres a
través del seu coneixement i de la
solidaritat, i tot en consonància amb la psicologia dels
xiquets i les
xiquetes, que aprenien junts, sense separació per raons de
sexe. Els càstigs
estaven prohibits, i més que cap els físics, que
eren la norma de les escoles
religioses i d'altres, però també els premis, per
tal de no fomentar la
competència. Ni exàmens ni separació
per sexes situaven l'Escola Moderna en un
altre lloc en relació amb la resta d'escoles d'aleshores
però també amb moltes
d'avui mateix.
L'any 1855 per
primer cop
les associacions obreres de Barcelona havien exigit
públicament l'escola
gratuïta i universal i dos anys després la Llei
Moyano promulgava la instrucció
bàsica, deixant-la en mans dels ajuntaments, els quals no
van poder donar-la
perquè no tenien suficients dotacions
econòmiques. No serà fins a la
revolució
de 1868 que serà possible la creació d'ateneus
obrers amb projectes pedagògics emancipadors,
espais que posaven l'educació dels infants obrers en el
centre dels seus
interessos, tot i que en un primer moment fossin només
revolucionaris els
continguts, sense qüestionar a fons també els
mètodes d'ensenyament.
El 1873, un jove
Francesc
Ferrer, de només 14 anys, va entrar en contacte amb els
cercles republicans,
francmaçons i internacionalistes catalans. Vint anys
després, relacionat amb
els cercles lliurepensadors de tot l'Estat, Ferrer s'apropà
definitivament a
les idees anarquistes i plantejà l'educació com a
eina transformadora de la
societat. És determinant, per entendre aquestes propostes
educatives, el seu
apropament a les idees de Paul Robin i del seu Manifest
als partidaris de l'educació integral. Robin, ateu
i
defensor de la coeducació de sexes, havia treballat amb el
ministre francès
Jules Ferry, creador de l'escola republicana pública
gratuïta i universal, que
alhora prohibia impartir ensenyaments a les ordres religioses.
El 1894, Ferrer
havia
conegut Ernestine Meunier, una alumna seva molt rica qui li
acabà finançant els
seus projectes. El poder religiós i reaccionari de
l'època, veient ja que els
canvis que proposava Ferrer posaven en perill la seva hegemonia
perquè ja no
eren només propostes, utilitzà aquest fet per
blasmar el pedagog i acusar-lo de
robar la fortuna a Ernestine després d'haver-la ensarronat
amb un fals
enamorament. El 1901, amb l'herència d'Ernestine, Ferrer
obre l'Escola Moderna,
al carrer Bailèn, 56, de Barcelona.
Ferrer no
s'atura i continua
sempre ampliant els seus coneixements en el camp pedagògic,
i si el 1898 havia
conegut Ovide Décroly i estudiat les propostes de Pastalozzi
i Fröbel, el 1906,
l'Escola Moderna ja comptava amb més de mil alumnes
repartits en 34 centres, un
autèntic perill per a qui l'únic que volia de
l'escola era el manteniment del
sotmetiment i de l'estructura social classista. És aleshores
quan Mateu Morral,
bibliotecari de l'Escola, atempta contra Alfons XIII i, aprofitant
aquest fet,
Ferrer és acusat de complicitat en l'assassinat i
és empresonat sense judici
durant un any sencer, alhora que l'Escola Moderna és
clausurada. El tancament
de l'Escola es mantindrà tot i que ell és absolt
de participar a l'atemptat.
Opta aleshores per l'exili a l'Estat francès, on
és acollit com un heroi que
s'ha enfrontat a la foscor que representa l'Espanya més
clerical i de missa.
Visita París, Brussel·les i Londres, escriu La
Escuela Moderna i la seva influència no deixa de
créixer, amb la creació de
l'Associació de mestres laics racionalistes. El 1908, per
tal d'estendre encara
més les seves propostes, crea la Lliga Internacional per a
l'Educació Racional
de l'Infant i inicia la publicació de L'École
Renovée. Aquest mateix any, la reacció
eclesiàstica es fa sentir a
Barcelona, on l'Ajuntament de la ciutat decideix crear escoles
municipals que
inclouen l'obligació de l'educació religiosa i
neguen la coeducació com a
conseqüència de les pressions exercides pel bisbe
Casañas.
Amb aquest clima
arriba el
1909 i la revolta antimilitarista que ha passat a la
història amb el malnom de
Setmana Tràgica però que nosaltres
caldrà que anomenem tal com l'anomenaren els
seus protagonistes: Setmana Gloriosa o Setmana Roja. Gloriosa
perquè el poder,
exemplificat per l'Església, va veure com els seus
privilegis s'afonaven
almenys durant uns dies. I desenes de milers de joves van deixar de ser
enviats
a l'escorxador de la guerra del Marroc a defensar els interessos de
quatre
famílies riques catalunyeses. Alhora, desenes d'edificis
religiosos eren
incendiats i l'espai urbà barceloní guanyava unes
quantes places i a la llarga
també alguna zona verda. L'excusa perfecta per a la
renovació urbanística...
I
també l'excusa perfecta
per assenyalar culpables i fer net entre les files lliurepensadores
d'esquerres, entre llibertaris, obrers, maçons i
republicans. Un bon moment per
eliminar caps pensants, qualsevol que els posés en dubte, a
ells i a la seva
forma de perpetuació en el poder. Un bon moment per
assenyalar com a culpable
Francesc Ferrer i Guàrdia. Detingut i acusat de ser
l'instigador de la revolta
barcelonina, de res li serveix assegurar que s'havia passat els dies de
la
Setmana Gloriosa al seu mas d'Alella, aïllat de tot. Detingut
el 31 d'agost, el
13 d'octubre de 1909 a les nou del matí va ser afusellat al
fossat de Santa
Amàlia de la presó del Montjuïc.
No importava que
no hi
hagués proves suficients, perquè Barcelona estava
commocionada i tot valia per
trobar la venjança esperada pels manaires de la Lliga
Regionalista, de la
Patronal, de l'Exèrcit espanyol i de l'Església
Catòlica. Tots a una un cop
més. En la creació del clima acusatori contra
Ferrer no podem oblidar la feina
fosca feta per diaris com La Vanguardia,
El Correo Catalán, El Noticiero Universal o el setmanari Cu-Cut!, proper a la Lliga Regionalista.
No cal que m'estengui sobre què era la Lliga,
però per a qui no ho sàpiga i en
vulgui una explicació ràpida li podria dir que
era el partit més semblant entre
els que hi havia al que avui és Convergència y
Unió.
Ferrer no era
catalanista,
ni d'esquerres ni de dretes, no era catalanista. Ferrer en
l'àmbit nacional si
li haguéssim de donar una adscripció
podríem afirmar que era espanyol... a
voltes nacionalista banal espanyol i altres una mica més
espanyol, tot i que
ell es deia internacionalista... i, això sí,
defensor de la llengua castellana
en l'ensenyament dels infants, mai de la catalana. Cal dir-ho
també. No cal
amagar el que és obvi. Tot i això no podem
oblidar-lo ni menystenir-lo, perquè
la seva proposta pedagògica partia de l'internacionalisme,
que com a catalans
ens situa a la primera línia mundial. Partia de la
racionalitat. I reivindicar
algú no vol dir, de cap de les maneres, no fer-ne
crítica, i jo li faig la
crítica de la llengua, és clar. Ferrer va ser
defensat, en el moment del seu
judici, arreu d'Europa i de bona part del món, el seu nom va
acompanyar els
revolucionaris de tot el món, des del Mèxic
insurgent de Zapata fins a
l'Ucraïna de Nestor Makhno, on nombroses escoles prengueren el
seu nom durant
la revolució llibertària i independentista.
I
aquí mateix! Com si
ressuscités per venjar-se i alhora rectificar en aquesta
tria lingüística tan
desencertada, el 19 de juliol de 1936 el fantasma de Ferrer i
Guàrdia mirava
com cremava la ciutat des de Montjuïc. Un fantasma? No, dos.
Un a Barcelona i
un a València. El de Ferrer i el de Ripoll,
perquè Gaietà Ripoll també va ser
vist fa poquet pels carrers de València, davant de
l'Institut Lluís Vives
concretament, corrent davant de la Policia Nacional i ballant de nit en
la
Primavera Valenciana aquella cançó de La Gossa
Sorda que diu “No podran, no
sabran aturar l'explosió de colors quan arribi la llum. No
sabran, no podran
rebutjar l'impacte a la cara de tota la llum”. Sort que som
racionalistes i els
fantasmes sabem que no existeixen...
Acabaré
aquest intervenció
amb una constatació, perquè tota l'obra de
Ferrer, tot l'esperit de Ripoll, i
tot el catalanisme lingüístic que el segon no
defensava ni proposava es van
sumar en la creació del Consell de l'Escola Nova Unificada
en la revolució de
1936. Quines coses de dir, no? Doncs sí, el primer cop que
l'escola en una part
dels Països Catalans va ser per a tothom i totdon, ho va ser
també amb el
català com a llengua vehicular. Era el 1936 i es feia
aplicant pedagogies
llibertàries d'escola activa de la mà del pedagog
anarquista Joan Puig Elies,
membre de la FAI, que recollia l'herència
pedagògica de Ferrer i aquest cop només
en català. El fantasma havia reviscolat...
Voldria acabar
aquesta
intervenció amb un crit. Deixeu que cridi ben fort la frase
amb què Ferrer es
va acomiadar dels que l'anaven a afusellar. Molts diuen que la frase en
qüestió
era “Visca l'Escola Moderna!” però
nosaltres sabem que quan va saber que li
volien posar al costat l'avinguda dedicada a Joan Antoni Samaranch va
aixecar
el puny i el que va cridar va ser, ja ho sabeu, “No passaran!
No passaran! No
passaran!”
Jordi
Martí Font
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |