Administrar

«L'anarquisme, fet diferencial català», per Jordi Martí Font

estelnegre | 01 Juny, 2013 08:48

«L'anarquisme, fet diferencial català», per Jordi Martí Font

«L'Anarquisme com a fet diferencial català», de Xavier Diez

Poques vegades abans l'aparició d'un llibre m'havia suposat una dosi d'alegria tan gran com aquest L'anarquisme fet diferencial català de Xavier Díez, publicat per Virus Editorial dins la seva col·lecció Folletos el passat 23 d'abril. Xavier Díez és doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica i estudis de dret, a més d'un dels coneixedors més reputats que ara mateix tenim als Països Catalans sobre el món llibertari i la cultura anarquista. Els seus coneixements els ha transformat en nombroses publicacions i llibres, especialment referits a l'anarquisme individualista, el corrent llibertari a què dedicà la seva tesi doctoral. Algunes em direu exagerat quan expresso la meva felicitat per aquesta publicació però ho tinc clar: feia anys i panys que esperava el llibre i el resultat final, tot i que massa curt i escarit –també cal dir-ho i en parlarem en aquest article– no m'ha decebut gens ni mica. L'esperava, almenys, des que el 1987 la gent d'Icària va treure el ja mític Anarquisme i alliberament nacional a l'editorial El Llamp i alguns, ja aleshores i sense tenir-ne gaire idea, a banda de perdre la por a barrejar oli i vi, vam veure clar que l'apartat històric del llibre era, per dir-ho així, una mica fluix. Ara ja podem dir que això ho tenim solucionat. I que consti, perquè és de justícia dir-ho, que aquesta nova aportació no és només un estudi històric...

Començaré, això sí, amb dues crítiques menors al llibre. D'una banda la no assumpció plena, al llarg de tot l'estudi, de l'àmbit nacional dels Països Catalans, tot i que sí que és veritat que l'autor fa un esforç clar en aquest sentit. Això fa que alguns referents valencians no hi apareguin, com el mateix Joan Fuster, i tot i que cal encara una feina d'investigació i argumentativa important en aquest sentit, em sembla bàsic que hi sigui. De l'altra, he de dir que no crec que sigui adequat el símbol que a la portada vol representar l'anarquia catalana, barreja d'una A encerclada i una “ç”. La “ç” no és una lletra característica únicament de la llengua catalana i si en algun moment s'ha utilitzat com a tal ha estat davant la “ñ”, que sí és una lletra representativa del castellà. Per tant, sense voler ser agre en la crítica però sí explicatiu, quan s'utilitza la “ç” com a símbol de catalanitat d'alguna manera s'està assumint, per oposició, el marc referencial espanyol. En termes sociolingüístics, podríem dir que el conflicte lingüístic (lingüístic i no social) pels àmbits d'ús es produeix tant amb la llengua francesa, amb qui compartim la “ç”, com amb la castellana i per tant “ç” igual podria representar el català com el francès.

Però passats els retrets, anem als elogis. “L'anarquisme fet diferencial català”, subtitulat 'Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània' és un llibret fet des de l'acadèmia i això es bo i es nota, ja que les dades, tot i que discutibles com sempre s'ha de fer amb qualsevol dada que s'utilitzi per justificar un relat, no ballen ni són suposicions només sinó fets constatables. I per això, per exemple, quan Díez parla de la possible influència ibèrica en la configuració d'un cert sentiment de col·lectivitat no jeràrquica no afirma sinó que cita, i fa bé, perquè aquest és un dels temes que és opinable i té interpretacions diverses i contradictòries. Ara bé, el relat que es desprèn de la lectura del llibre és ben clar: si alguna cosa identifica la catalana terra i la gent que l'habita és precisament la constant lluita per la llibertat, la igualtat i la justícia de les persones que l'hem habitat i l'habitem, el nostre majoritari passat llibertari i les nostres plenes actituds antiautoritàries.

El llibre està dividit en tres grans apartats i una introducció justificadora. Aquesta darrera porta per títol “Una memòria incòmoda” i Xavier Díez hi repassa les diverses autoritats que precisament des de l'acadèmia han parlat -i sobretot malparlat- de l'anarquisme i de l'anarquisme català més concretament, l'han interpretat o l'han minimitzat, amb parades interessants, tot i que curtes pel meu gust, en les opinions de Pierre Vilar i Jordi Nadal, Eric Hobsbawm, Gerald Brenan, Vicens Vives, Ferran Soldevila, Josep Termes i Miquel Izard. És evident que aquest recorregut hagués pogut ser molt més extens i detallat alhora que molt més intens i contrastat, però aquí apareix un dels problemes –alhora que mèrit– d'aquest fullet (si fem cas al nom de la col·lecció en què s'ha publicat) i no és un altre que la seva brevetat buscada i volguda. Segons la meva opinió, cada un dels apartats del llibre necessita un desenvolupament argumental més extens que, sense deixar de lloar la proposta concreta de Díez de ser clar i sintètic, és una feina imprescindible de fer en els propers mesos o anys. Passat el repàs historiogràfic i continuant amb el contingut del llibre, l'autor afirma que a l'hora d'explicar “el perquè de tot plegat” caldrà tenir en compte tots aquests autors per tal de conèixer “El perquè de la continuïtat històrica i la persistència del fenomen llibertari, el perquè dels mites sobre els llibertaris, el perquè dels silencis historiogràfics sobre la magnitud i l'arrelament del moviment, el perquè d'un fet que singularitza el passat col·lectiu respecte d'altres nacions europees”. Resumeix així què ens trobarem en la resta del llibre.

El primer gran apartat d'Anarquisme fet diferencial català després de la introducció justificadora porta per títol “Els orígens” i, partint de la prehistòria i acabant en l'actualitat, l'autor hi dibuixa un camí clarament antiautoritari i d'enfrontament al poder com a característic de les catalanes i els catalans. Per tant, el llibre trenca els tòpics conservadors del seny, la prudència i la voluntat de pacte. Comença Díez amb les tesis de Pere Bosch i Gimpera sobre la suposada herència col·lectivista ibèrica que a mi em costen d'acceptar, potser pel meu desconeixement en profunditat sobre el tema, però que poden ser tingudes en compte sempre que no esdevinguin pur determinisme. L'autor continua amb la revolta remença, que tal com deia Rovira i Virgili “és un dels fets més transcendentals de la Història de Catalunya”. I tenia raó el tarragoní, ja que aquesta revolta i sobretot el seu èxit amb resultats alliberadors per a les classes catalanes amb menys drets són únics a l'Europa medieval i van comportar, a partir de la Sentència Arbitral de Guadalupe del 1486, un empoderament immens de les més pobres, que passaven a tenir un exemple propi de la utilitat de la lluita. Les revoltes i les consegüents repressions se succeeixen i el llibre fa una aturada novament transcendental a l'any 1640 i la Guerra dels Segadors, el moment, segons Díez, en què “Catalunya es dota d'una autonarració de nació lliure i sobirana, on qui exerceix el poder ho fa només des de la concessió del conjunt d'individus que representen els veritables dipositaris de la sobirania”. L'autor tanca aquest episodi amb una afirmació que faig meva quan diu que “Els segadors, al cap i a la fi, sense pretendre-ho, estaven posant les bases de l'arrelament de l'anarquisme, es a dir, la resistència contra qualsevol poder amb temptacions totalitàries, en el sí de la societat catalana”. Aquest capítol arriba fins a l'actualitat i repassa tant l'anarquisme organitzat com el republicanisme, l'obrerisme, la revolució llibertària, la dictadura i la transició trampa dels setanta del segle passat.

El segon gran capítol pren el títol de “Colors” i està dividit en els tres colors simbòlics de la revolució francesa. El blau simbolitza 'una societat gelosa de la seva llibertat'; el blanc, 'una societat tendent a l'igualitarisme'; i el vermell, 'una societat a punt de trencar-se', segons els títols del mateix llibre. Aquest tercer subcapítol inclou un apartat que crec que caldria eixamplar molt més en posteriors treballs, segurament perquè és precisament l'apartat que construeix el relat propi de les qui ens posicionem entre l'independentisme i l'anarquisme. Es tracta, doncs, de la petita història de l'anarcoindependentisme català o com li vulguem dir, ja que si fins ara el llibre parlava de com la catalanitat i el país en general han estat insubmisos, llibertaris i anarquistes, l'apartat '(A)nacionalisme: un anarquisme catalanista?' tracta sobre els corrents, les persones i organitzacions que han transitat aquest estret i alhora plaent camí que uneix anarquisme i alliberament nacional com a opció política (i política, no caldria dir-ho però mai se sap, vol dir el que vol dir i no una altra cosa).

El darrer capítol porta per títol “Catalunya serà llibertària o no serà...” i tot i ser el més curt també és cert que serveix a l'autor per exposar les seves idees al respecte darrere de la subversió de la màxima del bisbe conservador Torres i Bages “Catalunya serà cristina o no serà”.

En el llibre de Xavier Díez, a banda de les referències històriques i culturals que ens poden il·luminar en multitud de casos que segurament la majoria social desconeix, allò que més interessant em sembla és el relat que s'hi construeix. Un relat complex i que s'ha de treballar molt més a partir d'altres obres però que situa necessàriament la catalanitat al costat de l'anarquisme, de l'antiautoritarisme. És aquest un fet evident quan transites les pàgines de la nostra història, però la gràcia del llibre i el fet pel qual a mi m'ha fet tan feliç és que, lluny del pamflet, el relat històric que s'hi construeix manté una coherència que ens hauria de fer repensar els mites propis, fins i tot els que tenim completament assumits. I això no té preu, perquè el dubte és l'únic que ens mostra que ens mantenim vius. No és només fer front a les teories i propostes de Vicens Vives, assumides i convertides en tòpics nacionals per la burgesia regional catalunyesa, sinó també l'assumpció de bona part de la nostra història des d'un punt de vista obert i pragmàtic, però alhora encaixada en un relat alternatiu i engrescador.

No em queda res més que felicitar l'autor per la feina feta i alhora demanar-li que no abandoni el tema i a la llarga ens obsequiï amb altres volums al respecte, que siguin més extensos perquè aquest, tot i ser molt dens, a algunes ens ha semblat només un tros del tot... Alhora, vull fer una crida a historiadores, filòsofes, sociòlegs, antropòlegs, filòlogues, elaboradores de discurs polític, etc. a anar-hi i anar-hi tenint en compte tot el que aquí hagin pogut llegir. Les animo a posar-ho en dubte, abans que res, però alhora a investigar, a proposar, a crear, a insistir, a obrir i a construir, en definitiva, una praxis que assumeixi els referents nacionals i socials alliberadors anteriors, aquests i d'altres, i els situï dins de l'antiautoritarisme general a què pertanyen i on tan bé es troben. I això no vol dir renunciar a res del que fins ara s'ha fet o dit ni passar a portar xapes anarquistes o banderes roges i negres o negres directament, no siguem simplistes. La proposta va molt més enllà però alhora està ben arrelada davall dels propis peus, tan ben arrelada que a vegades fa riure que algunes continuïn obstinades a no veure-la ni mirar-la. La tenim davant dels morros i només cal assumir-la sense por ni timidesa i sense esdevenir-ne esclaus. Si ho fem, vés a saber si d'aquí a poc no esdevindrem nosaltres “un greu problema d'interpretació històrica” o, pitjor encara, unes “rebels primitives” absolutament modernes i lliures, és a dir del segle XXI.

Jordi Martí Font

 Ateneu Llibertari Estel Negre

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS