Administrar

«Xurí, ser veu de veus», per Jordi Martí Font

estelnegre | 04 Febrer, 2012 07:43

«Xurí, ser veu de veus», per Jordi Martí Font

Xurí dibuixat per Alex Fito

«Emoció, nervis, tensió;

alegria, fam de brega;

sent el meu cor com batega

i orgull de ser glosador»

Així cantava i ens explicava com es trobava i se sentia davant del penal, amb la porteria al davant i el públic esperant que marqués gol, gol de glosa, és clar. Així ho feia i així ha estat en l'única ocasió que fins ara l'he sentit, aquest cap de setmana a Reus, perquè en vídeo me'l conec una mica més i de fa dies; de la mateixa manera que com a lector que sóc de les seves dècimes al Diari de Balears. Ara espero no tardar per tornar a trobar-lo, sentir-lo, mirar-lo i notar, novament, l'emoció que desprèn qui canta i no ho fa sol, qui canta i té mil veus abans i ara que l'aguanten. Mil? No, mil no. Milions!!! Quan algú és capaç de captar totes les atencions dels presents i esdevenir la veu que explica com està el català sota domini de Bauzà, o com no es pot estimar la gent que destrossa la terra, o com tantes altres coses, no canta només per espantar els seus mals. Mentre canta, alhora, dóna veu a colles de muts, a legions de vergonyosos i addictes al «què diran!», a milions de persones que s'estimen l'eina lingüística que ell fa anar i que alhora la comparteixen quan l'escolten gairebé reverencialment.

Apuntat al registre amb el nom de Mateu Matas Ordinas des que al 1982 va sentir per primer cop veus humanes fora de sa mare a Santa Margalida, tant allà com aquí tothom i totdona l'anomenem Xurí i és un autèntic fenomen del cant improvisat que a Mallorca pren el nom de glosat mallorquí, tot i que el seu món s'obre a molts altres sons i gràcies a l'universal heptasíl·lab arriba a tots els planetes mètrics on aquest ha fet estada, que no són pocs.

Si aquest fos un país normal (i normal, insisteixo, no vol dir tan fastigós com qualsevol altre) en tindríem notícia i coneixement arreu d'on la seva és la llengua del «bon dia». Amb ell, però, passa com amb Botifarra, o Apa, o tants d'altres: les fronteres mentals i polítiques que als catalanoparlants i molts s'han empassat tenen murs de separació tan alts que del que passa a l'hort del costat no n'acostumem a tenir mai ni la més remota idea. Ni tan sols quan, com en aquest cas, a l'hort del costat hi ha nascut una carabassa de les més grans i gustoses que hi pot haver.

A Reus,  jo me'l mirava mentre rumiava sense perdre el compàs i mentre agafava l'aire i es preparava per expulsar-lo -després de pensar a velocitat de llampec- en forma de glosa. Em mossegava els llavis i la llengua i aturava la meva, de respiració. I fèiem cap al silenci que era possible amb un centenar de persones més, per sentir les seves paraules i notar un cop més com la clavava, com aclaria paisatges i esbandia núvols que just quan acabava de cantar el darrer dels seus versos tornaven a omplir el nostre horitzó de la incertesa al voltant de si la propera seria tan bona com la darrera o encara ho seria més. I sempre era més, sempre més.

Ara el recordo om comença a deixar de fer cara que pensa o riu per dins i passa a treure so per la boca, aleshores, només aleshores, entens que Xurí no canta, sinó que transmet paraules de vida, te les fa notar, et fa sentir i et fa, sobretot, gaudir. Perquè milions de veus alhora li surten per la boca i totes i cada una són tan importants que els que no cantem o ho fem malament perdem també la por de dir en veu alta i en català tot allò que no gosàvem. Passa pocs cops a una llengua i és ara i a Mallorca. No callis mai, Xurí!

«Sabem que alguns volen mal,

que cerquen vinclar i tòrcer,

però amb seny, coratge i força

"lluitarem fins al final".»

Jordi Martí Font

 Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS