Administrar

«Moviment espontani o resultat d'una feina constant?», per Oxitocina

estelnegre | 30 Maig, 2011 08:47

«Moviment espontani o resultat d'una feina constant?», per Oxitocina

Indignats a Palma

No estic d’acord amb això que es diu que aquest moviment ha sorgit de manera instantània i espontània; des que es varen posar en marxa les primeres mesures anticrisis preses pel govern socialista, a dictat dels mandats europeus, començaren a sorgir petits grups conscienciats de denúncia que feien accions de protesta molt creatives (ballar sevillanes dins un banc, simulació de venda de treballadors com si fossin ninots, mítings a les places demanant «el consum en massa», etc.), en un intent de fer despertar els ciutadans acomodats davant els seus televisors; aquestes accions es difonien desprès a través del facebook o del twiter per propagar el seu malestar i indignació davant una societat que viu dominada i acovardida per la confabulació tàcita entre el poder polític, el poder econòmic i els mitjans de comunicació.

Igualment, farà ja prop d’un any sorgí el grup malestar.org a nivell estatal, aquest grup es presentà de la mateixa manera que el de DRY, és a dir, com a gent sense cap tipus de vinculació a partits polítics i sindicats, gent molt diversa unida per l’estat de malestar produït per la situació actual del país i una visió crítica de les injustícies socials, polítiques i econòmiques que viu la ciutadania. Aquest grup feia assemblees, a Palma, a la plaça Espanya (actual Plaça Islàndia, he, he,...) cada dissabte, repartia fulls informatius sobre temes antiarmamentístics, en contra del rescat públic als bancs, en contra de la reforma laboral, en contra dels privilegis dels polítics, en contra de la llei electoral, etc.; estenien en terra rotllos de paper on la gent podia escriure tot allò que els produïa malestar i portaven cartolines amb consignes.  Aquests grups estaven, a la fi, establint les bases del 15-M i penso que s’ha de tenir molt en compte el seu treball, el seu esforç i la seva dedicació a l’hora d’analitzar el moviment dels «indignats».

Potser, el desencadenant va ser la proximitat de les eleccions generals d’ajuntaments i comunitats autònomes, la manifestació convocada pel moviment DRY; la gent es dona compte que aquestes eleccions, tal i com esta instaurada la «democràcia», no resolen res; la llei electoral confitada pels grans partits no dona pas a la gran diversitat social i política dels ciutadans i les grans empreses i els bancs, garants de les campanyes electorals, es converteixen en els vertaders dirigents polítics. Tot això junt a l’intent de desallotjament per la força de l’«acampadasol» serví d’al·licient i revifa a la resta grups en tot l’Estat; la Spanishrevolution està en marxa i és recolzada per un gran nombre de ciutats d’arreu del món.

De totes maneres es pot dir que la resposta massiva dels ciutadans ha estat sorprenent, als joves, primers instigadors de la revolta, els han recolzat persones adultes i majors fartes de que els polítics, banquers i empresaris, mitjançant la fal·làcia d’una «democràcia representativa», els prenguin el pèl i no els tinguin, en cap moment, en consideració a l’hora d’establir les seves polítiques. La crisi generada per l’ambició insaciable d’uns quants la paguen els ciutadans més indefensos,  i aquests, reunits a les places saben que ja és hora de demanar responsabilitats. Hi ha moltes diferències ideològiques i múltiples maneres de veure el món entre els participants d’aquesta revolució, però tots tenen un punt d’encontre: estan farts de ser titelles en mans dels polítics i farts de pagar els festins dels especuladors. Aquesta és la seva força: la indignació i la ràbia.

El divendres passat, desprès de la cimera del G-8, el Sr. Sarkozy, no sé si en aquesta ocasió anava borratxo o ebri, deia que comprenia les revoltes d’Egipte i Tunísia perquè vivien en països dictatorials, però que no entenia als joves espanyols que tenien una democràcia ben instaurada... Com potser que no entengui? No coneixen sobradament, ell i la resta de «capos» mundials, la situació política i econòmica de l’Estat espanyol? No saben que en aquest país, en els darrers anys, s’han congelat les pensions; s’ha rebaixat el 5% del sou als funcionaris; s’ha posat en marxa una reforma laboral feresta; hi ha prop de 5 milions persones sense treball; el 50% dels joves estan a l’atur; la gent s’ha d’anar a viure al carrer per no poder pagar les hipoteques i, per més INRI, no es desprenen del deute; els bancs, principals responsables de la crisi, han estat rescatats amb doblers públics; els polítics que cessen en els seus càrrecs o gaudeixin de sous vitalicis o tenen el doble de temps de prestació per atur, apart de que no tenen cap límit per continuar cobrant altres tipus de salaris públics, etc. Quina gràcia, democràcia diu, quina barra tenen.

A l’acampada de la Plaça d’Islàndia la gent s’ha organitzat en grups de treball que no aturen de créixer: informació, acció, continguts, coordinació, alimentació, neteja, infraestructures, dinamització d’assemblees, formació (universitat lliure), jubilats, ludoteca, biblioteca, comissió de lo social, difusió i premsa, intercanvi, barris i pobles, ràdio, etc. Totes les decisions es prenen de manera assembleària. Els ciutadans estan donant una bona lliçó d’organització i la implicació de la gent és igualment encoratjadora. Cada dia es reben moltíssimes ajudes i aportacions de tota mena: doblers, aliments, parament de cuina, aparells electrònics, televisors, mobiliari, matalassos, tendals, vàters portàtils... També sorprèn que a l’hora de fer compres en petits comerços, moltes vegades, els amos no cobren el compte; els artistes i intel·lectuals s’ofereixen per fer aportar el que millor saben fer; i la gent participa d’una manera o una altra en l’organització del campament. En poc més d’una setmana s’ha creat tot un nou món solidari, que reconeix el dret a la diversitat i dona vida als valors humans i ambientals per damunt dels imperatius polítics i econòmics, tot allò abordat de manera pacífica.

En les darreres hores l’acampada de Barcelona, com a conseqüència de l’intent de desallotjament, ha estat el punt de mira de tot el moviment, i de nou ens donen una bona lliçó, no ha fet falta que ningú des de fora els digués el que s’havia de fer; reunits a l’assemblea varen decidir llevar del mig tot el que pogués ser utilitzar com arma i han organitzat un escut humà de cara a un possible conflicte amb els seguidors blaugranes. Moltes vegades pensem que es necessita una autoritat superior per imposar mesures d’ordre, aquí ha quedat clar que les persones tenim capacitat suficient per organitzar-nos i resoldre els nostres propis conflictes.

Personalment, he sentit el moviment amb la mateixa intensitat que un enamorament, l’emoció és molt intensa; i com un enamorat defensa la persona objecte del seu amor, així defenso jo «els indignats». Considero que aquest moviment mereix el recolzament de tothom, recolzament a nivell individual, com a ciutadans indignats. El seu futur és incert, però està a les mans de tots nosaltres que tingui més o menys èxit.

Oxitocina

 Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS