estelnegre | 30 Maig, 2011 08:47
No
estic d’acord amb això que es diu que aquest
moviment
ha sorgit de manera instantània i espontània; des
que es varen posar en marxa
les primeres mesures anticrisis preses pel govern socialista, a dictat
dels
mandats europeus, començaren a sorgir petits grups
conscienciats de denúncia
que feien accions de protesta molt creatives (ballar sevillanes dins un
banc,
simulació de venda de treballadors com si fossin ninots,
mítings a les places
demanant «el consum en massa», etc.), en un intent
de fer despertar els
ciutadans acomodats davant els seus televisors; aquestes accions es
difonien
desprès a través del facebook
o del twiter per propagar el seu
malestar i indignació davant una societat que viu dominada i
acovardida per la
confabulació tàcita entre el poder
polític, el poder econòmic i els mitjans de
comunicació.
Igualment,
farà ja prop d’un any sorgí el
grup malestar.org
a nivell estatal, aquest grup es presentà de la mateixa
manera que el de DRY, és
a dir, com a gent sense cap tipus de vinculació a partits
polítics i sindicats,
gent molt diversa unida per l’estat de malestar
produït per la situació actual
del país i una visió crítica de les
injustícies socials, polítiques i
econòmiques que viu la ciutadania. Aquest grup feia
assemblees, a Palma, a la
plaça Espanya (actual Plaça Islàndia,
he, he,...) cada dissabte, repartia fulls
informatius sobre temes antiarmamentístics, en contra del
rescat públic als
bancs, en contra de la reforma laboral, en contra dels privilegis dels
polítics, en contra de la llei electoral, etc.; estenien en
terra rotllos de
paper on la gent podia escriure tot allò que els
produïa malestar i portaven
cartolines amb consignes. Aquests
grups
estaven, a la fi, establint les bases del 15-M i penso que
s’ha de tenir molt
en compte el seu treball, el seu esforç i la seva
dedicació a l’hora
d’analitzar el moviment dels «indignats».
Potser,
el desencadenant va ser la proximitat de les
eleccions generals d’ajuntaments i comunitats
autònomes, la manifestació
convocada pel moviment DRY; la gent es dona compte que aquestes
eleccions, tal
i com esta instaurada la «democràcia»,
no resolen res; la llei electoral
confitada pels grans partits no dona pas a la gran diversitat social i
política
dels ciutadans i les grans empreses i els bancs, garants de les
campanyes
electorals, es converteixen en els vertaders dirigents
polítics. Tot això junt
a l’intent de desallotjament per la força de
l’«acampadasol» serví
d’al·licient
i revifa a la resta grups en tot l’Estat; la Spanishrevolution està
en marxa i
és recolzada per un gran nombre de ciutats d’arreu
del món.
De
totes maneres es pot dir que la resposta massiva dels
ciutadans ha estat sorprenent, als joves, primers instigadors de la
revolta,
els han recolzat persones adultes i majors fartes de que els
polítics, banquers
i empresaris, mitjançant la fal·làcia
d’una «democràcia
representativa», els
prenguin el pèl i no els tinguin, en cap moment, en
consideració a l’hora
d’establir les seves polítiques. La crisi generada
per l’ambició insaciable
d’uns quants la paguen els ciutadans més
indefensos, i
aquests, reunits a les places saben que ja
és hora de demanar responsabilitats. Hi ha moltes
diferències ideològiques i
múltiples maneres de veure el món entre els
participants d’aquesta revolució,
però tots tenen un punt d’encontre: estan farts de
ser titelles en mans dels
polítics i farts de pagar els festins dels especuladors.
Aquesta és la seva
força: la indignació i la ràbia.
El
divendres passat, desprès de la cimera del G-8, el Sr.
Sarkozy, no sé si en aquesta ocasió anava
borratxo o ebri, deia que comprenia
les revoltes d’Egipte i Tunísia perquè
vivien en països dictatorials, però que
no entenia als joves espanyols que tenien una democràcia ben
instaurada... Com
potser que no entengui? No coneixen sobradament, ell i la resta de
«capos»
mundials, la situació política i
econòmica de l’Estat espanyol? No saben que en
aquest país, en els darrers anys, s’han congelat
les pensions; s’ha rebaixat el
5% del sou als funcionaris; s’ha posat en marxa una reforma
laboral feresta; hi
ha prop de 5 milions persones sense treball; el 50% dels joves estan a
l’atur;
la gent s’ha d’anar a viure al carrer per no poder
pagar les hipoteques i, per
més INRI, no es desprenen del deute; els bancs, principals
responsables de la
crisi, han estat rescatats amb doblers públics; els
polítics que cessen en els
seus càrrecs o gaudeixin de sous vitalicis o tenen el doble
de temps de
prestació per atur, apart de que no tenen cap
límit per continuar cobrant
altres tipus de salaris públics, etc. Quina
gràcia, democràcia diu, quina barra
tenen.
A
l’acampada de la Plaça
d’Islàndia la gent s’ha
organitzat en grups de treball que no aturen de créixer:
informació, acció,
continguts, coordinació, alimentació, neteja,
infraestructures, dinamització
d’assemblees, formació (universitat lliure),
jubilats, ludoteca, biblioteca,
comissió de lo social, difusió i premsa,
intercanvi, barris i pobles, ràdio, etc.
Totes les decisions es prenen de manera assembleària. Els
ciutadans estan
donant una bona lliçó
d’organització i la implicació de la
gent és igualment encoratjadora.
Cada dia es reben moltíssimes ajudes i aportacions de tota
mena: doblers,
aliments, parament de cuina, aparells electrònics,
televisors, mobiliari,
matalassos, tendals, vàters portàtils...
També sorprèn que a l’hora de fer
compres en petits comerços, moltes vegades, els amos no
cobren el compte; els
artistes i intel·lectuals s’ofereixen per fer
aportar el que millor saben fer;
i la gent participa d’una manera o una altra en
l’organització del campament.
En poc més d’una setmana s’ha creat tot
un nou món solidari, que reconeix el
dret a la diversitat i dona vida als valors humans i ambientals per
damunt dels
imperatius polítics i econòmics, tot
allò abordat de manera pacífica.
En
les darreres hores l’acampada de Barcelona, com a
conseqüència de l’intent de
desallotjament, ha estat el punt de mira de tot el
moviment, i de nou ens donen una bona lliçó, no
ha fet falta que ningú des de
fora els digués el que s’havia de fer; reunits a
l’assemblea varen decidir
llevar del mig tot el que pogués ser utilitzar com arma i
han organitzat un
escut humà de cara a un possible conflicte amb els seguidors
blaugranes. Moltes
vegades pensem que es necessita una autoritat superior per imposar
mesures
d’ordre, aquí ha quedat clar que les persones
tenim capacitat suficient per
organitzar-nos i resoldre els nostres propis conflictes.
Personalment,
he sentit el moviment amb la mateixa
intensitat que un enamorament, l’emoció
és molt intensa; i com un enamorat
defensa la persona objecte del seu amor, així defenso jo
«els indignats». Considero
que aquest moviment mereix el recolzament de tothom, recolzament a
nivell
individual, com a ciutadans indignats. El seu futur és
incert, però està a les
mans de tots nosaltres que tingui més o menys
èxit.
Oxitocina
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |