estelnegre | 21 Febrer, 2008 08:25
Segueix
en perill!
Aviseu
a tothom que pugueu i no hi falteu!
(l’absència
no es
podrà considerar justificada)
Dijous
21 de febrer, a les 17 hores (1)
Aula
Magna
IES Ramon Llull,
Plaça
Institut Balear, 1 (Plaça del Tub) de Palma
(Entrades
a l'Aparcament a la mateixa plaça i davant la
Clínica Rotger)
Assemblea
en defensa de la filosofia a la secundària a Mallorca
Com a continuació
de l’assemblea celebrada el passat dia 12 de febrer, davant
la falta de
resposta de la Conselleria a la nostra petició, tot el
professorat de filosofia
de secundària pública i privada de Mallorca, amb
el suport de l’AFIB, queda convocat
a l’assemblea per tal de:
1. Intercanviar
informació sobre l’estat de la
qüestió i les
actuacions realitzades (2).
2. Acordar, si
s’accepta, l’efectiva constitució
d’una plataforma en defensa de la filosofia i
preveure les següents passes a donar.
Mallorca,
18 de febrer de 2008
(1) Es convoca a
les 17 hores i no més tard, per tal que les persones assistents a la
reunió de selectivitat no hagin de perdre tot el
dia i, en havent dinat puguin acudir a l’assemblea. Si voleu
podem reservar-vos
taula a un restaurant de menú mòdic com Es
Muntant d’Establiments, a la vora de
la UIB: Si vos interessa la reserva envieu un correu a
l’adreça de l’AFIB:
afibfilosofia@balearweb.net
(2) Seria molt convenient poder unificar totes les signatures de suport recollides.
estelnegre | 20 Febrer, 2008 15:37
De
la mateixa manera que organismes y persones d'arreu de l'Estat i de
l'estranger
s'han mobilitzat per ajudar a salvar son Bosc, podem mobilitzar-nos per
tal
d'ajudar a evitar una nou desgavell que amenaça una de les
joies del nord d'Àfrica:
una autopista projectada que travessarà el Parc Nacional
d'El Kala, al nord-est
d'Algeria. El Kala inclou una gran riquesa natural i diverses zones
Ramsar al seu
interior; només per citar algunes especies: el
cérvol de barberia, el caracal,
la hiena ratxada, la mangosta, la geneta, el mopix salvatge, el porc
espí,
l'eriçó, la llúdriga, etc.
Podeu
trobar tota la informació i donar el vostre suport
aquí:
estelnegre | 19 Febrer, 2008 10:10
Actualment els
grups d’extrema dreta estan incrementant la seva
presència als carrers,
amenaçant de créixer si no se’ls combat
de forma contundent. Pau Alarcón
analitza el perill que representa el feixisme, en què
consisteix i com
afrontar-lo amb una lluita eficaç.
Els mitjans de
comunicació majoritaris i els representants institucionals
solen tractar les
agressions feixistes com a incidents aïllats perpetrats per
joves violents
d’ideologia neonazi. No es considera l’enorme
amenaça que suposa l’existència
d’aquests
grups ni tampoc no s’intenta d’explicar les causes
del seu sorgiment i
creixement. La magnitud del problema es mesura en termes
únicament
quantitatius: el nombre d’agressions, la quantitat de membres
dels grups ultra…
A partir d’aquesta visió tan simplista, la
conclusió consisteix a apel·lar a la
repressió policial i judicial contra aquests
«fanàtics» i
«extremistes», de la
mateixa manera que si es tractés d’una banda
qualsevol de delinqüents.
Considerar els
atacs feixistes com a simples agressions comeses per
fanàtics no ajuda en
absolut a afrontar el problema. Els incidents més
dramàtics i de major
repercussió mediàtica tenen al darrere un
entramat organitzatiu i ideològic que
utilitza diferents disfresses i estratègies per aconseguir
uns objectius que
van molt més enllà de les agressions que
realitzen cada dia. Ni es tracta de
fets aïllats ni de grupuscles que haguem d’ignorar.
Conèixer la
realitat en què s’emmarca el moviment feixista
és essencial per explicar tant
els seus fonaments com la possibilitat d’aconseguir el seu
objectiu d’imposar
un sistema totalitari que aixafi tota resistència als
interessos de la classe
dirigent. A l’hora d’organitzar la
resistència al feixisme cal identificar
correctament l’enemic tant per valorar
l’amenaça que representa, com per
conèixer els seus punts febles. És molt important
no adoptar concepcions vagues
que identifiquin feixisme amb capitalisme, neoliberalisme o dreta i
desorientin
així al moviment antifeixista. El feixisme implica molt
més.
Identificar
el
feixisme
Des de l’àmbit
acadèmic han corregut rius de tinta analitzant els
règims feixistes,
descrivint-los, comparant-los entre si i establint llargues llistes de
similituds i diferències, en alguns casos escandalosament
superficials.
D’aquests treballs no s’ha derivat cap proposta
estratègica consistent per
lluitar contra el feixisme, sense anar més enllà
de la mera interpretació o
descripció, generalment en no prestar
l’atenció que mereixen el seu origen,
evolució i el paper històric que van jugar
aquests moviments. En comptes
d’analitzar les seves causes, únicament es
consideren les seves conseqüències i
formes.
D’altra banda, des
del compromís real amb la lluita antifeixista, és
freqüent trobar una concepció
excessivament àmplia i ambigua del feixisme. Des
d’aquesta perspectiva, els
militants neonazis serien els elements més cruels i odiats
d’un sistema
socioeconòmic feixista, amb mitjans de
comunicació feixistes, una policia
feixista, partits polítics feixistes, etc. Així,
per a aquests sectors del moviment
antifeixista, el rostre de la bèstia es trobaria tant en els
grups neonazis com
en els partits majoritaris, com el PP, en l’aparell repressor
de l’estat, les
grans empreses…, alhora que es rebutjaria el treball conjunt
amb forces
polítiques i socials disposades a mobilitzar contra el
feixisme, però que no
entenguessin la necessitat d’acabar amb el sistema
capitalista actual i totes
les seves institucions.
Si bé hi ha una
relació íntima entre feixisme i capitalisme, es
tracta de dues realitats
diferents. El feixisme és un moviment polític i
social que representa la forma
més sanguinària i brutal de gestionar el
capitalisme, amb un projecte basat en
la implantació d’un sistema autoritari que penetri
totes les esferes de la
societat amb l’objectiu d’aixafar qualsevol
resistència o organització
autònoma. Implica l’eliminació i
prohibició de tota forma diferent de pensar o
actuar, la negació de qualsevol llibertat, dret o estructura
mínimament
democràtica que no sigui corporativa, mitjançant
una repressió brutal, sistemàtica
i institucionalitzada.
Els feixistes
alimenten el seu discurs amb les contradiccions i prejudicis existents.
D’aquesta manera, el racisme, l’espanyolisme,
l’imperialisme, el sexisme,
l’homofòbia, la transfòbia…
són idees que exploten per explicar les seves
solucions davant de problemes com la precarietat, l’atur, el
preu de
l’habitatge… Els mitjans de comunicació
i els partits majoritaris, en difondre
en molts casos arguments que alimenten aquest tipus d’idees
reaccionàries,
estan creant les condicions propícies que necessiten els
feixistes per créixer.
Es tracta d’un
moviment que gaudeix d’una certa autonomia, no sorgeix dels
grans capitalistes,
sinó que ha rebut el seu suport en moments determinats de
crisi en què no hi
havia una altra alternativa per esclafar l’avanç
de les organitzacions obreres
i camperoles. Es pot veure com una eina a la qual recorre la classe
dirigent en
moments de crisi per continuar mantenint els seus privilegis i
beneficis. No
obstant això, no suposa el sistema ideal per al funcionament
del capitalisme;
el seu afany de beneficis prefereix la relativa estabilitat i
legitimitat que
atorguen la democràcia representativa i les seves
institucions, encara que això
suposi repartir algunes molles.
Així, la vinculació
del feixisme als contextos de crisi econòmica i
política és doble. D’una banda,
la seva falsa retòrica anticapitalista i
antioligàrquica, sovint inspirada en
els moviments socialistes, connecta, en aquestes situacions de
desesperació i
pobresa, amb un major públic potencial. Culpar a les
minories ètniques o
nacionals dels problemes de la majoria, defensar els valors i
interessos de la
gran nació…, són arguments que en
moments de crisi poden convèncer davant la
falta d’alternatives i el descrèdit aconseguit per
les idees dominants d’una
societat en decadència. I per altra banda, en els moments de
crisi, davant el
creixement de les opcions revolucionàries de
l’esquerra i una organització de
la classe treballadora que comença a desenvolupar
alternatives a l’ordre capitalista,
els grans empresaris comencen a veure en els grups feixistes un aliat
disposat
a enfrontar-se físicament a uns moviments i organitzacions
socials que amenacen
els seus privilegis.
Un element
essencial per entendre el feixisme consisteix en el seu
caràcter de classe,
alineat amb els defensors de la propietat privada. Davant les suposades
amenaces estrangeres i dels traïdors a la pàtria,
defensen aferrissadament els
mitjans i petits empresaris (avui, per exemple, les organitzacions
feixistes disfressades
de localistes i ecologistes Plataforma per Madrid i Fòrum
Verd declaren la seva
preocupació per aquest tipus de comerciants). En els
exemples històrics, el
partit feixista italià i el nazi alemany comptaven amb una
sobrerepresentació
d’aquests sectors. La proporció
d’aquesta petita burgesia a l’interior
d’ambdós
partits era entre un 50 i un 80% superior al seu pes en la
població real. Al
contrari, la proporció de treballadors dins
d’aquests partits era
aproximadament la meitat que la seva proporció en la
societat.
Precisament aquest
caràcter de classe de les organitzacions feixistes produeix
l’atracció dels
grans empresaris en moments de crisi per imposar el seu ordre i la seva
acumulació de beneficis. Però per a que aquests
partits aconsegueixin guanyar-se
el suport de l’Estat i dels més poderosos, en
primer lloc, necessiten una
dinàmica pròpia i créixer basant-se en
el suport que troben en els petits i
mitjans propietaris i en membres de les classes més
desafavorides que, sumits
en la desesperació, assumeixen unes idees que canalitzen el
seu odi cap als
immigrants, minories nacionals, etc. Per tant, encara que el feixisme
representi un moviment de masses que sembla molt poderós en
les seves marxes i
accions, en realitat es tracta d’un moviment basat en la suma
d’individus
aïllats, i el seu únic espai natural són
els carrers. «Pols humana», segons
l’expressió de Trotski. No compta amb la
força social i el poder estratègic
propis de la classe treballadora organitzada al seu lloc de treball,
capaç de realitzar
vagues que paralitzin l’economia. El mateix Hitler, en aquest
sentit, deia que «les
manifestacions de masses han de marcar, en l’ànima
del petitburgès, la
convicció que malgrat que sigui un cuc petit, forma part
d’un gran dragó».
Recapitulant, tindríem
que el feixisme consisteix en un moviment de masses que fonamenta les
seves
bases sobretot en les classes mitges, s’alimenta de les idees
més reaccionàries
de la societat i troba en moments de crisis profundes el suport de la
classe
dirigent per defensar els seus interessos davant l’auge dels
moviments socials
i l’autoorganització dels treballadors i
treballadores. Davant l’enorme amenaça
que representen aquests moviments, identificar-los bé i
combatre’ls abans que
sigui massa tard és una necessitat imperant.
Els
feixistes que arribaren
al poder
En els anys 20 i 30
a Europa trobem tots aquests elements: crisi política i
econòmica, enorme
polarització social, auge de moviments obrers i
organitzacions revolucionàries,
suport de l’Estat i la classe dirigent als partits
feixistes… Aquestes
experiències haurien de servir-nos als antifeixistes
d’avui per no caure en els
mateixos errors, com de fet en part està succeint en
diversos sentits que
hauríem d’analitzar.
El problema
principal davant l’auge del feixisme va consistir en la falta
d’unitat i
contundència de la lluita antifeixista, especialment en els
casos italià i
alemany. En els anys vint es va desenvolupar per tot Europa una
important onada
de lluites d’una classe treballadora organitzada
majoritàriament en sindicats i
partits socialistes i comunistes. En un context de fortes convulsions
socials,
la petita burgesia es trobava pressionada entre els grans empresaris i
la
classe treballadora, sentint-se cada vegada més atreta pels
moviments
feixistes.
Al principi,
aquestes organitzacions feixistes eren molt vulnerables i gaudien
d’un escàs
suport electoral. L’arribada del feixisme al poder no va ser
en cap sentit
inevitable. A Itàlia, davant els atacs i la
violència feixista, els
treballadors van organitzar el 1921 una xarxa de comitès
d’autodefensa coneguts
com Arditi del popolo. L’èxit
d’aquesta organització popular va provocar
fins i tot la dimissió de l’executiu feixista
d’un Mussolini que es declarava
«deprimit».
No obstant això, els influents Partit Socialista
Italià i la central sindical
CGL es van desmarcar del Arditi del popolo i van
signar un «Pacte de
Pacificació» amb Mussolini, denunciant les
pràctiques violentes per combatre
als feixistes. Per la seva banda, el Partit Comunista Italià
també va instar a
les seves bases a deixar de participar en el Arditi
per construir
comitès de defensa netament comunistes, necessaris en un
escenari on definien a
l’esquerra socialdemòcrata com igualment
capitalista i qualificant-la de
socialfeixista.
En el cas alemany,
el moviment nazi en els seus inicis també comptava amb
escassos suports. El
1928 només va aconseguir uns 800.000 vots, un
2’6%. Poc abans d’arribar al
poder, Hitler reconeixia que «només una cosa els
hagués pogut aturar: si els
nostres adversaris haguessin entès els principis del nostre
moviment i, des del
primer dia l’haguessin esclafat amb la màxima
brutalitat». No obstant això, el
nazisme no es va aixafar en els seus inicis a causa d’una
falta de comprensió
del seu projecte i d’un problema d’unitat en la
lluita. Per la seva banda, el
partit socialdemòcrata SPD no va reconèixer
l’amenaça que representava. Un dels
seus dirigents, Kautsky, es congratulava perquè
«hem contingut els nazis dins
del terreny de la legalitat». En obsessionar-se amb la
legalitat i la
constitució, els socialdemòcrates no van actuar
contundentment contra els nazis
fins que va ser massa tard.
El partit comunista
alemany, el KPD, rebutjava qualsevol mena d’unitat amb la
socialdemocràcia i va
optar per lluitar en solitari. Considerava que el SPD era un partit
capitalista
i per tant, era igual de detestable que els nazis. Alguns arribaven a
afirmar
que els socialdemòcrates eren més perillosos
perquè tenien un discurs més
enganyós i menys honest, mentre que els nazis no amagaven
res.
Trotski va escriure
una faula per il·lustrar les terribles
conseqüències d’aquestes idees. Explica
que un comerciant de bestiar va conduir unes vaques a
l’escorxador. El
carnisser s’acostava amb un ganivet esmolat i una vaca va
suggerir que
s’unissin i envestissin amb les seves banyes
l’assassí. Altres vaques li van
contestar preguntant en quin sentit era pitjor el carnisser que el
ramader que
les havia portades fins allí. La primera vaca va replicar:
«Però també podem
ocupar-nos del ramader després!». «No
--van respondre les vaques, fidels als
seus principis. Estàs intentant, des de
l’esquerra, defensar els nostres
enemics. Tu mateixa ets una socialcarnisser». I van rebutjar
d’unir-se.
A l’Estat espanyol
també va estar present l’acusació del
socialfeixisme, encara que en un sentit
invers. Amb la revolució social deslligada el 1936, els
trotskistes defensaven
la unitat revolucionària per combatre el feixisme i
transformar la societat,
mentre que els comunistes apostaven per guanyar primer la guerra i fer
després
la revolució, aliant-se amb partits capitalistes i frenant
el procés de canvi
social. Els trotskistes van ser acusats així de
col·laboracionistes i
socialfeixistes.
En diversos
contextos, la idea del socialfeixisme va implicar que els comunistes no
cerquessin la unitat necessària per aixafar els feixistes.
Definir ara el
feixisme de forma ambigua i generalista pot tornar a impossibilitar la
construcció
d’un moviment unitari.
Combatre
avui el
feixisme
A la manifestació
de Democràcia Nacional l’11 de novembre amb lemes
racistes en un barri
madrileny on viuen molts immigrants, l’assassinat de
l’antifeixista Carlos
Palomino va evidenciar el seriós problema de
l’auge de l’extrema dreta i la
seva violència. La resposta els dies següents va
ser fulminant, amb desenes de
milers d’antifeixistes sortint als carrers en més
de cent mobilitzacions per
ciutats de tot l’estat. Especialment a Madrid, les
convocatòries reeixides se
succeïen des del mateix dia de l’assassinat,
demostrant el gran potencial d’un
moviment antifeixista consternat per l’assassinat del jove
company.
No obstant això, va
haver-hi massa dispersió en les convocatòries, la
qual cosa creava confusió entre
la gent no organitzada. L’única
convocatòria realment unitària va reunir a
Vallecas --el barri de Carlos-- més de 10.000 persones, des
d’anarquistes fins
a membres del PSOE, en un context mediàtic de
criminalització del moviment
antifeixista.
Dins dels sectors
més combatius de l’antifeixisme, va predominar la
postura que rebutjava
pressionar les forces polítiques i socials més
moderades per mobilitzar
conjuntament. Per la seva banda, el paper dels referents de
l’esquerra
institucional va ser nefast, denunciant tímidament
l’agressió feixista i
criminalitzant el moviment de resposta. El govern del PSOE va prohibir
la
manifestació de la Coordinadora Antifeixista de Madrid que
es realitza cada any
amb motiu del 20N i va desplegar un enorme dispositiu policial per
intentar
impedir un homenatge a Carlos que, fins i tot així, va tenir
lloc. La covardia
de l’esquerra institucional va quedar palesa a la
manifestació convocada el 2
de desembre amb l’ambigu lema «Por la convivencia
democrática. Madrid en pie de
paz», que van decidir desconvocar després de
l’assassinat de dos guàrdies
civils per part d’ETA.
Encara que les
manifestacions antifeixistes van ser moltes més i molt
més nombroses, els
feixistes van seguir amb la seva activitat després de
l’assassinat, per
exemple, amb diversos actes públics homenatjant el 20N. En
una convocatòria de
la Confederació Nacional de Combatents en honor a Franco i
Primo de Rivera, el
líder de Acción Juvenil Española,
José Luis Corral, va qualificar d’«heroi
nacional» a Josuè Estébanez,
l’assassí de Carlos. A més a
més, al desembre es
van succeir l’apunyalament d’un jove antifeixista a
Càceres, les agressions a
un militant de Joves d’Esquerra Verda a Terrassa, a un membre
de l’associació
cultural i musical La Quimera de la localitat valenciana de Mislata, a
estudiants llatinoamericans a Salamanca, l’atac de deu
neonazis amb pals i
bengales al centre cultural La Piluka de Madrid o
l’agressió a RENFE d’un
guàrdia de seguretat nazi a un militant
d’UJC-Madrid.
El feixisme a
Europa representa una seriosa amenaça que augmenta des de fa
diversos anys, com
demostra el seu auge electoral i la seva entrada en nombroses
institucions. Un
informe d’ACNUR denuncia que a Europa es produeix un acte
xenòfob o de
violència racista cada tres minuts. A l’Estat
espanyol, encara que les
organitzacions feixistes es troben dividides i no tenen un referent
aglutinador
a l’estil del Front Nacional de Le Pen a França,
hi ha moviments en aquest
sentit, augmenten la seva presència als carrers i
multipliquen les seves
manifestacions i actes. Segons un informe del Moviment Contra la
Intolerància,
a l’Estat espanyol, des de 1991, s’han
produït més de 75 crims motivats per
l’odi xenòfob, racial o neonazi, així
com milers d’agressions greus, afectant
majoritàriament immigrants i indigents. Altres dades
inquietants en aquest
informe serien les més de 20 organitzacions
polítiques d’extrema dreta
legalment registrades, les més de 100 webs racistes, 70
bandes de música
feixista o els més de 10.000 ultres i neonazis. Valorar
l’amenaça no ha
d’implicar paralitzar-nos per la por: nosaltres som
moltíssims més.
Com mostren les
xifres, el feixisme, a més de representar un projecte molt
perillós, també
consisteix en un moviment que cada dia provoca patiment i exercita la
violència
contra els més desafavorits i la gent d’esquerra.
Encara que per combatre’l
també cal lluitar contra els seus fonaments –les
situacions de precarietat i
marginació, el racisme, la islamofòbia, el
sexisme, l’espanyolisme…, en
definitiva: el capitalisme i la seva ideologia dominant–, el
perill real i
potencial que representen els grups neonazis requereix una resposta
específica
i contundent. Pensar que tot el capitalisme és feixisme
condueix a menystenir
la necessitat de combatre aquest últim de forma especial,
com va succeir
dramàticament en el passat.
En aquest sentit,
manifestacions antifeixistes que barregen en les seves
convocatòries lemes
anticapitalistes, com per exemple algunes de les realitzades a Madrid
amb motiu
del 20N, dificulten la creació d’un moviment al
més ampli possible. La
necessitat pràctica implica construir un moviment
antifeixista fort i unitari
i, des del seu interior, lluitar perquè aquest adopti
posicions
anticapitalistes, en comptes de construir un moviment des
d’un principi
revolucionari que necessàriament exclourà molts
sectors i, per tant, perdrà la
força que atorga l’enorme superioritat
numèrica davant els neonazis. Els
neonazis agredeixen tant a moderats com a revolucionaris,
així que podem actuar
des d’una resistència comuna.
Com es deia al
principi, és molt important reconèixer els
feixistes i desemmascarar-los. No
podem permetre’ns ignorar-los o menystenir-los com a
grupuscles sectaris i
menys encara legitimar-los com a opcions respectables. Això
últim resulta
especialment rellevant en l’actualitat, ja que, davant
l’enorme descrèdit que
el feixisme ha sembrat en l’opinió
pública, moltes organitzacions feixistes
estan readaptant la seva estratègia presentant-se com a
organitzacions
democràtiques que propugnen els controls a la
immigració, encara que rebutgen
l’apel·latiu de racistes, per exemple.
Els carrers són el
lloc on els grups feixistes s’organitzen i creixen.
És fonamental no deixar-los
cap espai per actuar públicament i guanyar
influència, la qual cosa implica la
necessitat d’afrontar-los físicament si cal, quan
intentin manifestar-se o realitzar
actes, mobilitzant el màxim de gent possible contra les
seves expressions
xenòfobes i feixistes. La seva llibertat
d’expressió implica la negació de
qualsevol altra llibertat, així com l’apologia de
les agressions feixistes i la
seva posada en pràctica.
Per no repetir els errors del passat és necessari identificar bé els feixistes, treure’ls qualsevol disfressa democràtica que intentin adoptar i no deixar-los cap marge de maniobra. La unitat amb totes les forces d’esquerra que rebutgin el feixisme, per molt febles o conformistes que siguin els seus plantejaments, proporcionarà la capacitat numèrica per frenar-los en tots els àmbits. Una combinació del treball de sensibilització, educació i propaganda antifeixista amb la confrontació als nazis allà on intentin realitzar qualsevol acte públic és fonamental per negar la seva llibertat d’ «expressió», és a dir, la seva llibertat d’apallissar, agredir, realitzar discursos xenòfobs i créixer.
Pau Alarcón
estelnegre | 18 Febrer, 2008 10:51
Dijous 21 de
febrer 2008 a les 19.30 hores
de la Plaça
d'Espanya al Consolat de Mar (Palma)
Defensa el
que és públic, solidaritza't, acudeix a la
manifestació!
Ho convoca:
Confederació Nacional del Treball
***
El
pròxim dia 21 de febrer CNT ha organitzat una
manifestació de
protesta contra el Govern de les Illes Balears per l'acomiadament de la
representant
sindical de CNT en IB3 i contra la privatització de
l’ens públic.
El
passat mes de gener de 2008 Salom Audio y Vídeo S. L.
(principal
empresa subcontracta que utilitza IB3 per gestionar la seva plantilla
de treballadors),
va procedir a l'acomiadament de Laura, representant sindical de CNT en
IB3 Radiotelevisió
de les Illes Balears.
L'acomiadament
respon a la política de Salom de castigar i reprimir
qualsevol
tendència real de lluita sindical dins dels seus centres de
treball. Estratègia
pactada entre Govern de les Illes Balears i empresa privada.
D'un
temps ençà la gestió de IB3 tendeix a
la privatització: utilitza,
com E.T.T. a empreses subcontracta, com és el cas de Salom
Audio y Vídeo S. L. per
gestionar la seva plantilla; i externalitza la producció
pròpia, afavorint
econòmicament al sector privat, en comptes d'apostar per un
servei públic i de
qualitat. Aquesta situació genera una alta precarietat
laboral dins de
l'administració pública, ja que les condicions de
treball d'aquestes empreses
són nefastes: contractes temporals, clàusules
abusives, flexibilitat i
disponibilitat absoluta, salaris ridículs...
És
vergonyós que de les butxaques de la ciutadania surtin els
diners per
mantenir IB3, mentre empreses privades fan negoci amb els nostres
diners i oferten
llocs de feina precaris als treballadors i treballadores de l'ens
públic.
Des
de la Secció Sindical de CNT en Salom-IB3, sempre hem
denunciat aquests
fets, apostant per un treball digne i una major qualitat en
l'ocupació,
emprenent accions sindicals per denunciar-los, responsabilitzant als
partits
que formen el Govern de les Illes Balears com els autèntics
responsables
d'aquest atropellament.
És
per tot això que exigim la readmissió immediata
de la nostra companya
acomiadada, així com la cessació immediata de les
polítiques repressives cap a
la nostra secció sindical.
Representant
sindical de
CNT acomiadada en Salom Audio y Vídeo S. L.
- IB3
Readmissió
ja!
Respecte a la
llibertat sindical!
No a la privatització dels serveis públics!
estelnegre | 17 Febrer, 2008 17:56
Un centenar de
jóvenes reclaman el casal de ses
Coves
La manifestación fue desde la estación hasta el clausurado edificio
Un centenar de jóvenes
secundó la convocatoria de manifestación del
Ateneu
Llibertari. Dicha concentración de protesta se
efectuó en las inmediaciones de
la estación del tren y recorrió el centro de la
ciudad hasta llegar al casal de
ses Coves, de donde fueron desalojados hace una semana.
En la puerta del viejo casal, que han usado durante
dos años como centro
cultural, los jóvenes reivindicaron la reapertura del
centro. Se produjo un breve
momento de tensión cuando un grupo de manifestantes hizo una
pintada en la
pared que rezaba Ateneu Llibertari. La Guardia Civil intentó
impedirlo y se
produjo un enfrentamiento verbal.
El casal que reivindica este grupo de
jóvenes, antigua sede sindical, fue
desafectado por el Estado hace unos años y vendido a una
empresa que nunca ha
podido ser localizada por el consistorio para notificarle
órdenes de limpieza y
vallado. En septiembre de 2006 el grupo Ateneu Llibertari
ocupó el edificio y
lo convirtió en centro cultural. Desde entonces han
organizado allí eventos
como cursos de danza, malabares y cocina, además de
presentaciones de libros y
otras actividades.
Pep Córcoles (Inca)
(Diario de Mallorca, 17-02-08)
estelnegre | 16 Febrer, 2008 11:47
Primera edició al Regne d'Espanya de l'obra de Ricardo Flores Magón, pensador i lluitador anarquista de la Revolució mexicana i primera mundial dedicada exclusivament als seus contes, realitzada per Tiempo de Cerezas Ediciones.
La compilació i l'estudi ha estat realitzat per Raúl Calvo Trenado i tots els textos han estat il·lustrats per Juan Kalvellido.
Preu: 15 euros.
Altament recomanable...
estelnegre | 15 Febrer, 2008 12:43
En defensa de l’ateneu
Ses Coves
Com a jove,
i com a habitant d’Inca, vull agrair al col·lectiu
Ses Coves
per la seva tasca de dinamització social realitzat des del
municipi d’Inca. En
molts de casos, quasi sense recursos econòmic i de personal,
ha realitzats
xerrades, cursets, projeccions de cinema, i moltes altres coses
dirigides a
tothom i de franc. Molt lloable, i més, si ho comparam amb
la tasca realitzada
per l’ajuntament d’Inca vers el sector juvenil, i
social en general.
Per tot
això, espero que no es criminalitzi el moviment social
nascut a
l’ateneu Ses Coves, i a més, també
espero que l’Ajuntament d’Inca iniciï
d’una
vegada per totes una vertadera política dinamitzadora de la
ciutat, com venia
fent fins ara el col·lectiu Ateneu Ses Coves.
Josep
Lluís López Santandreu (Inca)
(Diari de
Balears, 15-02-08)
***
La Guardia Civil desaloja a
los jóvenes del antiguo
casal sindical
La asociación Ateneu
Llibertari organiza una
manifestación mañana como protesta
Los
jóvenes que ocuparon pacíficamente el antiguo
casal sindical de
Inca, situado en la calle Coves, han sido desalojados por la Guardia
Civil.
Joan Figuerola, uno de los miembros del grupo de jóvenes,
agrupados con el
nombre de Ateneu Llibertari, manifiesta que "la Guardia Civil dijo que
debíamos salir porque había un expediente de
ruina del casal, lo que no es
cierto, hemos ido a mirarlo al Ayuntamiento y no es verdad".
Efectivamente,
fuentes consistoriales aseguraron ayer que el municipio
no tramita ningún expediente de ruina de dicho edificio. Lo
que sí precisa el
Ayuntamiento es que ha intentado notificar a la propiedad en varias
ocasiones
un requerimiento para que adecente la construcción por el
estado de abandono
que presenta.
Registro de la propiedad
La historia
de este casal arranca antes de la Guerra Civil. Durante el
gobierno de la Segunda República allí estaba
situado el registro de la
propiedad urbana. Durante la dictadura el casal fue ocupado por el
sindicato
vertical y fue abandonado años después. En 1977
los resucitados sindicatos
Comisiones Obreras, primero, y la Conferencia Nacional de Trabajadores,
después, intentaron ocuparlo pero fueron desalojados. La
propiedad estaba en
manos del Estado y hace años fue subastada. Una empresa de
Madrid denominada On
the Beach SL figura actualmente como titular.
Figuerola
asegura, en nombre de sus compañeros, que "los
integrantes de Ateneu Llibertari lo que pretenden es que esta propiedad
retorne
al pueblo porque el Estado actuó de mala fe vendiendo un
casal histórico que
siempre había sido del pueblo".
Los
jóvenes desalojados ocupaban el edificio desde septiembre de
2006.
Efectuaron una limpieza del recinto y lo usaban como casal cultural.
Allí se
han hecho presentaciones de libros, cursos de danza, de malabares, de
cocina y
otras actividades de tipo lúdico y cultural.
Los
jóvenes habían conseguido cierto seguimiento de
sus cursos y movían
a un grupo cercano a las 50 personas.
El Ateneu
Llibertari ha convocado mañana una manifestación
de protesta
que partirá a las 17 horas de la plaza Antoni Mateu, junto a
la estación
ferroviaria.
Pep
Córcoles (Inca)
(Diario de Mallorca, 15-02-08)
estelnegre | 14 Febrer, 2008 08:44
Volem s'Ateneu Llibertari Ses Coves obert!
L'Ateneu Llibertari Ses Coves d'Inca, que obrí les seves portes el setembre de 2006, va ser desallotjat el dissabte passat
Durant el temps que l'Ateneu ha estat obert ha servit com punt de trobada per moltes persones d'Inca. Així com per fer-hi activitats socials i culturals com poden ser xerrades, debats, presentacions de llibres, cursets, tallers musicals i de ball, foguerons amb els veïns, organització d'excursions.... També hi havia previst realitzar cursos d'alfabetització castellana i catalana per les persones interessades, obrir una biblioteca i posar en marxa un projecte de cooperativa de consum de productes ecològics. L'Ateneu es presentava com alternativa a "l'oci del consum", com a eina per fomentar la cultura i les relacions socials, com a espai on experimentar l'autogestió i desenvolupar alternatives pels que creiem que l'actual sistema polític i econòmic és injust i insostenible...
L'Ateneu estava gestionat pel col·lectiu Poble Llibertari. Des e Poble Llibertari creiem que aquest edifici ha de ser destinat a usos populars, ja que consideram que és del poble. Sabent que no podem esperar res de bo de les institucions que, quasi sempre, es veuen fermades a interessos que no coincideixen amb els interessos generals, decidírem obrir les portes del que seria l'Ateneu pel nostre compte i posar-ho al servei de qui tengui projectes que dur endavant. L'edifici en qüestió està reclamat com a patrimoni sindical per la CNT, sindicat que anys enrera representà una part important del poble i al qual el franquisme prengué totes les seves propietats i la democràcia encara no les ha tornades. Per tant, insistim, l'edifici pertany al poble treballador.
Un dels motius que s'argumenten per desallotjar l'Ateneu és que l'edifici està declarat en runes. Nosaltres podem assegurar que l'edifici no cau ni hi ha perill de que caigui, per tant sabem que si ens han tret no és per evitar desgràcies. I consideram que el desallotjament no s'ha fet de manera massa correcta i dubtam de la seva legalitat per tant seguirem reclamant que es permeti que l'Ateneu Llibertari Ses Coves torni a estar obert. La primera acció que farem al respecte i a la que volem convidar a tothom a participar-hi serà una manifestació dissabte a les 17 hores i que partirà des del "campet des tren" davant l'estació de tren d'Inca.
L'Ateneu Llibertari Ses Coves segueix viu.
Dissabte a les 17 hores ens veiem al "campet des tren", davant l'estació de tren d'Inca, per reclamar que VOLEM L'ATENEU LLIBERTARI SES COVES OBERT
estelnegre | 14 Febrer, 2008 08:35
Avui dijous
14 de
febrer comença el cicle de cinema
històrico-social que durant les últimes
setmanes ha estat anunciant el sindicat.
7
días de enero (2000)
de
J. A. Bardem
El 24 de gener de 1977 pistolers d'extrema dreta van protagonitzar un dels dies més violents de la transició política a Espanya. El seu objectiu era el despatx d'advocats laboralistes del carrer Atocha, a Madrid. Van morir quatre advocats i un administratiu, quedant malferits uns altres quatre lletrats. Aquella nit tràgica es va conèixer com "la matança d'Atocha".
Us hi esperem!
Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)
971 726 461
estelnegre | 13 Febrer, 2008 09:00
El Grupo de Apoyo a los Libertarios y al Sindicalismo Libre (GALSIC), animat des de París per Octavio Alberola, ha editat l'últim número del butlletí Cuba Libertaria, el qual us podeu descarregar aquí en PDF.
En aquesta edició:
- Los Castro y las
reformas
- Los trabajadores
cubanos comienzan a alzar su voz
- Las
"disidencias" de Pablo Milanes y Silvio Rodríguez
- Las peligrosas
nuevas rutas de los balseros
- El Che: mito y
realidad de una Leyenda
- Entrevista con
Canek Guevara
- Preguntas
difìciles al gobierno
- La situación en
Venezuela después del referendum
- Lula: una
estrella fugaz en la favela
- Colombia: el secuestro, ¿método de lucha revolucionario a favor de los débiles?
Bona lectura...
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |