estelnegre | 02 Abril, 2010 17:40
Conferència «Palestina després de l'atac i sota el bloqueig» a càrrec de Salah Salah, president del Comitè Internacional dels Refugiats Palestins
Dijous 8 d'abril a les 19.30 hores a Can Alcover (Sant Alonso, 24 / 07001 Palma)
Us hi esperem!
Ho organitza: Taula per Palestina
estelnegre | 01 Abril, 2010 05:49
Takis Fotopoulos, principal teòric del projecte de la Democràcia Inclusiva, ve aquest abril a Barcelona a realitzar dues conferències
Takis Fotopoulos, activista,
filòsof
polític, excatedràtic d’economia de la
Universitat North London i editor de la
revista International Journey of Inclusive
Democracy, vindrà a Barcelona
a parlar del projecte de la DI i de la transició cap a
aquesta.
«La Democràcia
Inclusiva com a projecte polític per una nova
síntesi llibertària: fonaments i
proposta d’estructura social i
transició», tindrà lloc el dissabte 10
d'abril a
l’Aula 1 del Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona (CCCB) a les 17.15 hores.
«El subjecte
emancipador avui en dia i la transició cap a una
Democràcia Inclusiva», tindrà
lloc el diumenge 11 d'abril a l’Espai Obert (Violant
d'Hongria 71 1er, Barri de
Sants) a les 18.00 hores.
Les dues
conferències es realitzaran en anglès i seran
traduïdes simultàniament al
castellà i al català respectivament.
Després d’ambdues s’obrirà un
ampli espai
de debat i preguntes al conferenciant. Aquests dos actes han estat
organitzats
per la CNT, FAL i ICEA i pel GADI de Barcelona (Grup
d’Acció de Democràcia
Inclusiva). El primer forma part de les jornades emmarcades dins les
celebracions
del centenari de la CNT-AIT «Alternatives al capitalisme:
l'autogestió a debat».
La Democràcia
Inclusiva és el projecte per a una democràcia
política, econòmica, social i
ecològica, en altres paraules, una forma
d’organització social que reintegra la
societat amb l’economia, la política i la natura.
Actualment el món s’enfronta
a una crisi multidimensional causada per la concentració de
poder en mans de diverses
elits, com a resultat de l’establiment, des de fa dos segles,
del sistema de
l’economia de mercat, la «democràcia»
representativa i altres formes
d’estructures jeràrquiques. Així, la
sortida d’aquesta crisi passa per
l’abolició de les estructures i les relacions de
poder, és a dir, la creació de
condicions per a la distribució igualitària de
poder entre tots els ciutadans.
El projecte de la Democràcia Inclusiva comporta la
creació d’estructures
polítiques, econòmiques i socials que assegurin
aquesta distribució.
Per a més informació, existeix el web www.democraciainclusiva.org i el correu info@democraciainclusiva.org
estelnegre | 31 Març, 2010 08:24
Nunes fou oblidat
en vida, com sols passar a les persones independents, innovadores,
inconformistes, transgressores, anarquistes e insubornables. Ahir el
varem
acomiadar i recordar a Collserola en una litúrgia
funerària concebuda pel propi
Nunes. Fou el seu últim guió, la seva
última escenografia, la seva última obra.
Una obra visual,
metafòrica, experimental, autobiogràfica i ritual
com les d'ell. Consistí en un
brindis de vi entre tots, famililiars, amics i coneguts, al voltant del
taüt.
Entre els amics hi havien un nombrós grup de l'escola de
cine de Barcelona i un
grup de companys de «sensibilitat anarquista».
Nunes fou un dels
impulsors de l'Escola de Cinema de Barcelona i es definia de
sensibilitat
anarquista. Haig de dir que tots als que vaig preguntar per a la seva
última
pel·lícula Res pública,
recent estrenada a Barcelona i que encara es pot
veure al cinema Alexandra, cap l'havia vist. Res publica
és un film que
justament parla molt de la mort ja que tracta d'un decebut de la vida
actual
que prepara i explica les raons per a suïcidar-se.
Nunes ha
sigut un cineasta gens comercial i
poc valorat i reconegut com a autor de culte, malgrat l'estima que li
tenia
Jean-Luc Godard, i que l'any passat la cinemateca francesa li va rendir
homenatge
com a precursor de la «Nouvelle Vague».
---
Apologia
del vi negre
En el seu últim
guió, en Nunes vol que els familiars i amics l'acomiadin
contents, bevent vi
negre, celebrant i brindant junts al voltant del seu taüt. Un
guió sense
narrativa. Un escenari sobri i cerimoniós: botelles i vasos
de vi, ordenats
ritualment com espelmes, encerclant l'espai buit del taüt.
Nunes privilegia les
imatges a la narració i considerava el cine com una
cerimònia, una litúrgia.
Una vegada digué: “Silenci és roda, el
cine és com una missa”. Ahir mentre
especulàvem sobre el brindis de vi, un amic em deia que
podria tenir a veure
amb el film Noche de vino tinto del 1966, en la que
una parella de
decebuts sentimentalment es passen la nit bevent vi en el barri chino
de
Barcelona. Bé, els seus amics cinèfils coneixeran
millor el valor simbòlic del
vi en el cine de Nunes.
Recordem
que el vi és la beguda dels deus, i
en la mitologia antiga grega (3000 anys) Dionisi, alias Baco, el vi
simbolitzava ja la coneixença, la fertilitat i la
immortalitat. El vi ens
iguala als deus i ens fa immortals. Els cristians han recuperat la
força
simbòlica del vi com a sang de Crist, i símbol de
comunió fraterna, i els
musulmans, al prohibir-ho, encara li han donat més
força.
Una historia
associada al vi i al director de cine Buñuel, és
l'anècdota que ens explica
Jean Claude Carrière, guionista de Buñuel. Ell es
va presentar a una selecció
per ésser guionista de Buñuel, segons ell, sense
gaires probabilitats, ja que
era sobre una novel·la espanyola, no era conegut, no parlava
espanyol, etc. En
Buñuel sols li va fer una pregunta «t'agrada el
vi?». Ell li va respondre que
si, que era un bon coneixedor de vins, i que la seva família
eren viticultors.
En Buñuel li va respondre que estava contractat. En Jean
Claude explica sovint
aquesta història que el va deixar molt impressionat pel
mètode de selecció d'en
Luís Buñuel. El poder de comunicació
del vi i el vi com a símbol de coneixença.
I mètode de selecció de companys.
En els bars, Nunes
es distingia dels seus contertulians, ja que no prenia cervesa, ni
mitjanes, ni
canyes, prenia vi.
---
Ritual
dionisíac
Una noia,
probablement familiar de Nunes, al aparèixer el
taüt en el escenari, va tirar
un raig de vi sobre la tomba. Fou un moment especial i una escena
impactant.
Contrasta aquest ritual antic en un tanatori últim disseny.
Tirar alcohol sobre
la tomba de l'ésser estimat, beure i ballar al voltant,
és un ritual antic i
que els gitanos d'Europa oriental encara practiquen.
Aquesta últim guió
té la forma de missa negre. Un negre anarquista i una
litúrgia on el vi té un
poder transformador. La víctima és evidentment el
propi Nunes, el defensor de
les llibertats, el iconoclasta. En la cerimònia hi hagueren
les parts de les misses
normals: una presentació, la lectura de les cartes dels
amics de fora, les
lectures dels amics presents, les ofrenes de flors, vins, i emocions i
la
comunió amb brindis i vi. Una cerimònia viva i
negra on el Nunes dirigí sense
dirigir, i i ens impulsa a l'agermanament i a la creativitat. El seu
actor fetitxe
i amic, feu una critica, senyalant en Nunes com un mal i
pèssim actor, fent per
un cantó més gran al Nunes i qüestionant
així les litúrgies
institucionalitzades i l'escarni de les litúrgies, suposo jo
amb sintonia amb
el Nunes. En la mort l'actor és un pèssim actor,
ja que no actua. Les
cerimònies funeràries són teatre del
dolent ja que els rols estan molt
establerts, malgrat que les emocions abunden de manera natural.
---
Sensibilitat
anarquista
Recordo que en un
programa de radio Contrabanda «Memòria
silenciada» on vàrem coincidir, en Nunes
va acabar amb una proclama llibertaria on es presentava de
«sensibilitat
anarquista» i obert a tots els llibertaris, distingint-se
així dels militants i
dels ideòlegs anarquistes, massa rígids. El seu
anarquisme era de l'ordre dels
sentiments, del cor, a flor de pell, obert a tots els llibertaris. Li
he sentit
altres vegades, per això crec que és la manera
com ell es veia anarquista.
Coneixia molt bé la
nostre historia i la de la CNT, la guerra civil, la
revolució del 36, així com
nosaltres desconeguem el seu cine. Coneixia bé l'historia
tergiversada , la
revolució silenciada ahir i avui.
---
Recordem
al Nunes
Emborratxem-nos! A
la salut de Nunes, Bacus i Dionisi!
El vi és un bé
cultural d'un valor superior a qualsevol pàgina cultural o
actes del Ministeri
de Cultura. El vi aporta joia i alegria. El vi contagia l'amistat, la
transgressió i el coneixement.
Beguem a la salut
de Nunes, Bacus, Dionisi!
«...La
sensibilidad anarquista, que ocurre
cuando el hombre es consciente de que lo es, cuando el hombre empieza a
saberse.
El cine quiere
retener la imagen de uno mismo en el otro»
José
María Nunes
---
Per a més informació:
- Veure vídeo: http://www.poesiasalvaje.org/fuego/noticia/70/cenestesia-de-jose-maria-nunes.html
- Joan Minguet ha
escrit un llibre sobre José María Nunes El
cineasta intrépido. Filmoteca
de Catalunya, 2006.
- Montiel, A.: «Arte y anarquía», en El Viejo Topo, 230 (març, 2007).
---
El pròxim mes de
maig, la Cinemateca de Barcelona oferirà un cicle de
pel·lícules de Nunes, com
a reconeixement pòstum. Una bona ocasió per a
veure el seu cine.
estelnegre | 30 Març, 2010 06:01
Les persones que
ocupaven l'espai on havia d'anar la torre 114 del traçat de
la línia de Molt
Alta Tensió (MAT) ja no hi són. O almenys no
són dalt dels arbres del bosc de
Sant Hilari Sacalm, en el campament que durant mesos hi han
construït a base de
continuïtat, treball, alegria i compromís. Elles i
ells com cap altre ha portat
a la pràctica les teories de l'acció directa no
violenta que defensa Thoureau
quan argumenta els principis de la desobediència civil per
construir un demà
sense imposicions de cap mena, un demà que algunes i alguns
encara ara anhelem.
En les darreres
setmanes, els manaires de les quatre províncies han
aprofitat un desastre
natural --per dir-ho així-- per defensar un cop
més la construcció de la MAT,
de l'autopista elèctrica que farà possible que
l'Estat francès vengui l'energia
que li sobra de les seves centrals nuclears a les seves antigues
colònies
d'Àfrica i a l'Estat espanyol. La tempesta que va deixar
sense electricitat les
comarques gironines durant uns dies --el fenomen natural-- va tenir
unes
conseqüències importants sobre les
línies elèctriques d'aquella zona amb la
caiguda de desenes de torres i el consegüent tall de llum.
Podem atribuir la
destrossa a l'extraordinària tempesta i fins i tot a la
descurança que Red
Eléctrica Española té d'aquesta
línia, però mai al fet que no existeixi la MAT,
ja que aquesta línia en cap cas servirà per
subministrar fluid elèctric als
usuaris corrents. Els amos van voler fer passar, un cop més,
una cosa per
l'altra, donant arguments espectaculars per defensar l'indefensable: la
seva
necessitat d'acabar la construcció de la MAT com abans
millor. Ningú no se'ls
va creure. O sigui que ja podien, ara mateix i sense esperar un altre
«xoc» de
doctrina aprofitable, fer acabar l'acampada pacífica que des
de feia mesos els
posava en qüestió. El cost del desallotjament no
era desproporcionat: unes
fotos a la premsa, alguna manifestació i algun article
d'opinió i poca cosa
més...
La policia
democràtica dels Mossos d'Esquadra --al costat de
guàrdies de seguretat de
l'empresa Eulen-- ha actuat, un cop més, defensant els
interessos particulars
d'una empresa que si existeix és només com a
conseqüència de model ultraliberal
de creixement que en els darrers decennis ha transferit la riquesa
col·lectiva,
la propietat pública de serveis bàsics com
són les elèctriques, a mans privades
de senyors mudats amb pegat a l'ull. Els mossos, i les mosses (que per
això són
una empresa –pública-- amb pla d'igualtat), han
fet fora les persones que
s'oposaven a la línia amb el seu propi cos, donant tot el
que tenen les
persones íntegres i que s'estimen el món on vivim
Com els i els
brigadistes que als anys 30 del segle XX van venir als Països
Catalans per
plantar cara al feixisme, les resistents dels boscos, des de dalt dels
arbres,
han donat una lliçó de compromís
solidari no només amb les persones que vivim
per aquí sinó també amb
aquí mateix, amb la terra que ens dóna la vida i
que
els encorbatats del segle XXI, des de despatxos lluents amb aire
condicionat,
envien a la destrucció per tal que les empreses de
què cobren continuïn fent
créixer els seus beneficis. Des del bosc, el crit de
«visca la terra!» ha
estat, dit o no dit, tant és, el crit de qui abans que
diners vol vida, de qui
abans que beneficis exigeix vida, de qui abans que
destrucció viu vida. Un «visca
la terra!» que agermanava els boscos de Sant Hilari, tal com
recordava el
darrer El Pèsol Negre, «amb el
MEND a Nigèria per defensar el Delta del
riu Níger, els maputxes a l’Araucània o
el Front d’Alliberament de la Terra a
diversos països del món amb la seva
estratègia descentralitzada». Des dels
boscos, no demanaven un soterrament de les línies
elèctriques o un recorregut
alternatiu sinó que s'hi oposaven frontalment.
Anestesiats per la remor de telenotícies que ens conten el món des d'un sol punt de vista, sempre el mateix, i adormits davant del teatre parafeixista (o per a ximples) del clan Cuní-Rahola, la defensa de la terra de les dones i els homes contra la MAT, des de dalt dels seus arbres, ha estat un petit espai de trencament d'aquest espectacle tan dolent i tan car que volen que visquem en els moments en què no treballem com si es tractés de la nostra pròpia vida. I cada cop més, no ens els creiem... I cada cop més, no els creguem!
estelnegre | 29 Març, 2010 08:42
José
María Nunes había
nacido en Portugal y fue --con su película Mañana...--
el fundador de la
llamada Escuela de Barcelona. José María Nunes
dirigió y filmó Noches de
vino tinto, su película mítica, a
la maniera de la Nouvelle Vague. De
Noches..., a mediados de los 70 se hablaba mucho,
pero ya se proyectaba
poco. José María Nunes era anarquista
histórico y hace veinte días recibió
de
manos del presidente de su país natal la
condecoración de Gran Oficial de la
Orden Militar de la Espada de Santiago de la Cultura, lo que no deja de
tener
su gracia. Murió esta semana en Barcelona tras un homenaje
que le tributó el
proyecto Rambleros (o la voluntad de recuperar lo
irrecuperable: las
ramblas barcelonesas de los años 70).
En esas
Ramblas le conocí en
1976, a través de mi amigo el cineasta Juan Solivellas. Fue
en la terraza del
Café de la Ópera, frente al Liceo, una tarde de
principios de verano. Él
llevaba barba y ya tenía el pelo bastante blanco, lo que
contrastaba con la
juventud de su pareja, María Espinosa, una actriz con la que
convivió varios años.
En la mesa vecina, entre grandes risas, estaba Ocaña con su
amigo Camile y
algunos palmeros barceloneses procedentes del otro lado de la Diagonal.
Luego
nos encontraríamos un par de veces en Zeleste, ya muy
entrada la noche, y
recuerdo que Nunes no paraba de hablar, mientras María
--falda larga de flores,
botas camperas y suéter ancho: la época-- lo
miraba encantada de estar con él. Ocaña
y Camile también estaban por ahí --su mesa
siempre era una fiesta-- dispuestos
a comerse a varios palmeros más.
A los pocos
meses trabajaríamos
para Nunes. Sí, aunque ahora me parezca mentira,
participé en el rodaje de una
película de Nunes y no fui el único
mallorquín que lo hice. La película se
titulaba Autopista A2-7 y era una
película del montón, con cierta
voluntad rohmeriana que se quedaba en eso, puro voluntarismo. Pero mi
amigo
Juan Solivellas --con quien varios mallorquines vivíamos en
la misma casa,
Cercado de San Francisco, 45-- era el ayudante de dirección,
y su amiga Leonor
Ahn --también mallorquina--, una de las actrices del film.
Se necesitaban
figurantes y Juan siempre ha repartido juego entre los suyos. Hacia
allá nos
fuimos todos, inquilinos, o no, de Cercado de San Francisco, 45: Paula
Massot --que
habitó unos meses con nosotros para abandonarnos,
sabiamente, por Enrique Vila-Matas,
su hoy marido--, Juan Gual --actual presidente de la Cambra de
Comerç--, María
Torres --que no vivía con nosotros y ahora está
en Madrid-- y yo mismo. Quien
no recuerdo si estuvo fue Josep Massot, hoy periodista de La
Vanguardia,
que también vivía --aunque sólo a
temporadas-- en Cercado. Lo que sí recuerdo
es que se necesitaba un piso para escenas de interior y Soli --que es
como
llamamos sus amigos a Juan Solivellas-- se lo propuso a David F.
Miró. David
aceptó, divertido --y formó parte del equipo
insular de figurantes--,
alquilando el suyo de Ramón Miquel i Planas como
plató. En los bajos de la
finca donde vivía estaba la editorial Lumen, entonces
propiedad de Esther
Tusquets y en la finca vecina vivía el economista
mallorquín Josep Lluís
Sureda, catedrático de universidad y hombre de Jordi Pujol.
Eso recuerdo ahora.
A todos
nosotros --éramos
veinteañeros-- nos convirtieron en el grupo de amigos de los
protagonistas. Hablo
de la película: rodamos en la universidad, en el piso de
Ramon Miquel i Planas,
en la playa... Rodamos de madrugada, de tarde y noche. Entre toma y
toma se
comentaba lo que se comenta en los rodajes desde que el cine es cine:
que la
actriz principal --que años más tarde se
arrojaría desde un balcón-- era la
amante del productor, que Nunes había aceptado rodar ese
guión por amor a María,
que trabajar en el cine no era trabajar sino divertirse... Y al final
del día
nos pagaban mil pesetas de la época, cantidad que
representaba para nosotros
una verdadera fortuna. Hablo de 1977. Recuerdo a María
Torres en el césped de
la facultad de Derecho mientras amanecía, a Juan Gual
fumando en la playa en un
estupendo primer plano, a David Miró riéndose
apoyado en la puerta de la cocina
de su casa, a Paula y a mí en una escena de sofá
digna de Les Cahiers de Cinéma...
El día del estreno --creo que fue en una sala de Sitges--
aparecíamos en los
affiches de las vitrinas y quien sabe si existen en algún
sitio esos affiches
perdidos. La película pasó sin pena ni gloria
--que era lo que se merecía-- y
hace varios años la volví a ver en TV3. Sin
comentarios.
El pasado
año José María
Nunes visitó Palma en dos ocasiones. La primera fue invitado
por Juan
Solivellas para participar en Taula de Cinema, el
impecable programa de
cine que Soli produjo para IB3. Lo hizo aprovechando que presentaba su
película
Res Publica [en realitat fou A la Soledad]
en el Ateneu
Llibertari de Palma. Ignasi de Llorens había organizado el
acto y fue Juan
Solivellas --una vez más-- quien hizo las veces de
introductor del cineasta,
con un texto entre lo teórico y lo sentimental. Poco
después lo invitó Biel
Mesquida a participar en el ciclo de la UIB Cinema d'Autor,
con sus Noches
de vino tinto. En ambas ocasiones, me contaron, Nunes se
mostró encantado
de estar aquí. Yo no fui a verlo en ninguna de las dos.
Prefería conservar la
imagen de aquella tarde de mediados de los 70 en las Ramblas de
Barcelona. Él
sin parar de hablar y María Espinosa sin dejar de mirarle.
Los pájaros, en árboles
y jaulas, piaban como en el poema de Gil de Biedma.
José
Carlos Llop
(Diario
de Mallorca,
28-03-10)
estelnegre | 28 Març, 2010 06:19
A Mallorca molts de col·lectius, moviments socials i assemblees treballen amb una òptica de canvi, de crítica a aquest sistema que ha demostrat en repetides ocasions crear desigualtat, ser contrari a la democràcia real, conduir l’entorn ecològic a situacions insostenibles, etc. En resum, tot els subproductes de situar els beneficis per davant de les persones.
Tot i això, ens manca un discurs global obertament radical, per argumentar de forma raonada per què l’actual model de producció ens sembla un error, cap a on volem anar i com ho fem per construir un altre món entre tots. Aquest cicle de xerrades debat té per objectiu ser el nostre granet d’arena a l’articulació d’aquest moviment anticapitalista al nostre entorn més proper, de crear una mica de debat i mirar d’extreure algunes conclusions, tan teòriques com pràctiques i estratègiques, pel desenvolupament d’un front transformador a la societat mallorquina.
Els tres eixos principals del cicle són els moviments socials (analitzant la situació actual d’aquests i el seu paper en l’organització social), l’educació (una de les darreres envestides neoliberals als serveis públics ha estat el procés de Bolonya.. a quin paper relega la universitat la dinàmica capitalista?), i l’ecologisme (amb l’objectiu d’evidenciar la insostenibilitat del lliure mercat actual, i d’acostar alternatives actuals dels moviments agroecològics).
Ho organitza:
estelnegre | 27 Març, 2010 07:14
---
El proper dijous 8 de març [segon del mes],
a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya
---
Si
ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués
carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però
no ho fas per por al
trànsit.
Si
vols humanitzar els barris, lliures d'embussos,
fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als
vianants, zones
verdes, ni carril-bici.
Si
vols que els teus fills puguin jugar al carrer
sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot
sols a l'escola.
T'agradaria
la teva ciutat amb carrers enjardinats
i parcs per on passejar sense les molèsties del
trànsit?
Anima't
i reclama amb nosaltres, vine a fer una
volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.
El
primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya,
a les 19.30 hores.
Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.
Cada dilluns
posterior a les bicicletades ens reunim d'una manera informal per
prendre un
cafè a la terrassa del «1916» per
comentar les incidències i discutir noves
estratègies.
Us hi esperem!
---
Recorregut:
971 207 441
estelnegre | 26 Març, 2010 09:43
Mobilització 27 de
març de 2010 contra la
cadena de supermercats Mercadona, per l'acomiadament de Yolanda,
delegada
sindical de CNT en l'empresa
---
Dissabte 27 de març de
2010, a les 12.00 hores, al Mercadona
El Rafal
(Biniamar, 14 A / Palma)
T'hi
esperem!
Readmissió de la nostra
companya acomiadada ja!
Respecte a la llibertat sindical
en Mercadona
(Centre de
treball del carrer Biniamar, 14 A)
estelnegre | 25 Març, 2010 06:32
Avui dijous 25 de març conclou el cicle de cinema que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.
---
Las mujeres de verdad tienen curvas (2002)
de Patricia Cardoso
---
Quan ets una noia grasseta ancorada en una família llatina d'allò més tradicional, i la realitat es planta davant de la teva cara amb la mateixa intensitat que es desenvolupen les teves hormones i la teva forma de ser, podria semblar que ets en un film d'una directora estil «Ken Loach» versió-hispana de Los Ángeles. Però en aquest cas Patricia Cardoso s'inclina pel costat amable, difumina qualsevol indici de tragèdia i afegeix uns encertats cops d'humor per oferir una simpàtica comèdia dramàtica sobre una adolescent que «passa» de la seva talla i s'enfronta la seva mare pel somni d'un passeig per Nova York amb sabor a independència i emancipació. Un film realista d'excel·lent repartiment femení que va encantar el públic dels festivals de Sundance i Sant Sebastià, convencent tot tipus d'audiència sense necessitat de tenir excés de pes... perquè la veritat és que està molt bé.
Us esperem al local de la CNT a les 20 hores!
Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)
971 726 461
estelnegre | 24 Març, 2010 09:14
El company Josep Maria Nunes, un dels cineastes més interessants de la cinematografia catalana, va morir ahir a Barcelona.
L'octubre de 2008 l'Ateneu el va convidar a Palma perquè presentés la seva inquietant pel·lícula A la soledat, que no deixà el públic indeferent.
Fa pocs dies, aquest mateix mes, acabava de presentar la seva última pel·lícula, Res Pública, que farem el possible per aconseguir-la i presentar-la a Palma.
La teva obra i la teva vida estarà en els nostres record...
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |