Ateneu Llibertari Estel Negre

DILLUNS 7 DE MAIG

Makhno, la revolució desconeguda

Estrena del documental d’Hélène Châtelain

Néstor Majno, un campesino de Ucrania,

editat per l’Ateneu Llibertari Estel Negre,

i xerrada a càrrec d’Ignasi de Llorens

Casa de Cultura (19.30 hores)

De 1917 a 1921 Ucraïna va viure l’entusiasme revolucionari que va portar a l’enderrocament del tsarisme i a l’organització de formes socials cooperatives i autogestionàries. L’exèrcit guerriller de Nèstor Makhno (1889-1934) va defensar les col·lectivitats pageses de l’ocupació de les tropes alemanyes a les quals el Govern bolxevic havia lliurat la regió, s’enfrontà als nacionalistes ucraïnesos que pretenien la creació d’un nou Estat i va lluitar contra els exèrcits dels generals tsaristes Denikin i Wrangel. Els bolxevics s’aliaren amb Makhno quan aquests lluitaven contra un enemic comú, però més tard, i sense prèvia declaració d’hostilitats, atacaren els guerrillers i esclafaren les col·lectivitats.

En 1921 Makhno i un petit grup de supervivents van poder exiliar-se a Romania, posteriorment a Alemanya, per acabar instal·lant-se a París, on Makhno va escriure les seves memòries i va morir el 1934. Com sol passar a tots aquells que lluiten contra els poderosos, la història els ignora, quan no els difama. La propaganda soviètica va crear una llegenda d’un Nèstor Makhno bandit psicòpata, anarquista, antisemita i contrarevolucionari; però per als habitants d’Ucraïna el seu anarquisme revolucionari va ser una defensa de la llibertat i dels pobres, i la premsa makhnovista demostra que va defensar els jueus...

***

Hélène Châtelain, la directora del documental Néstor Majno, un campesino de Ucrania, narra els avatars del moviment majnovista i recull els testimonis dels historiadors i de familiars dels protagonistes que després d’haver estat silenciats durant els anys del terror comunista recobren la paraula i recorden allò que el poder va voler silenciar.

Per a l’Ateneu Llibertari Estel Negre és un honor presentar la versió castellana --la idea d’aquesta tria ha estat donar una major difusió ja que una part important de la producció es distribuirà a Sud-amèrica-- d’aquest magnífic documental que ha portat mesos de feina i de maldecaps, amb un resultat per a nosaltres d'allò més digne. Des d’aquí volem agrair a les productores franceses 13 Production i La Parole Errante el permís i les facilitats que ens han donat per poder editar aquesta traducció; també, com no podia ser d’altra manera, volem mostrar la nostra gratitud a tot l’equip mallorquí que d’una manera desinteressada ha participat en aquest projecte: a Mercedes Cruz, que ha posat la veu de la narradora; a Xim Vidal, la veu de Makhno; a Carlos Álvarez i Ignasi de Llorens, que han traduït els diàlegs; a David Cladera, que s’ha encarregat de l’enregistrament i de la postproducció; a Ramón Fernández, que n’ha supervisat del so; a Santi García, subtítols; a Montse Rodríguez i Aline Tur, que l’han produït; i a Sylvia Sánchez, el Centre d’Estudis Fotogràfics (CEF) i La Perifèrica Produccions. Sense tots aquests professionals aquest documental no s’hagués pogut realitzar.

Més informació sobre les Jornades Llibertàries

Una vegada més els feixistes han atacat el Bosc de la Memòria i aquest cop han deixat la seva firma. Insulten els noms dels qui tenen un lloc al Bosc i ens insulten a tots amb la pintada «Rojos asesinos».

Des de l’Associació Memòria de Mallorca et volem convidar a la concentració pacífica que farem el proper diumenge 6 de maig a les 12 del matí al Bosc de la Memòria. Volem mostrar que els demòcrates exigim el respecte que ens mereixem i ho fem públicament.

El temps de la impunitat ha passat. És  intolerable que a un Estat democràtic s’insulti els homes i les dones que moriren per defensar els principis i els valors democràtics.

Per això, demanam a tots els partits polítics i a las institucions públiques que condemnin els atacs feixistes, investiguin els fets i posin els mitjans necessaris per a la protecció del Bosc de la Memòria.

Ens agradaria poder comptar amb la vostra presència.

Us hi esperem!

Memòria de Mallorca  (ARMHM)

El 2 de maig a la tarda a la Universitat Pompeu Fabra un grup anomenat «els Solidaris Elegants» han boicotejat la propaganda feta per part dels amics dels Mossos d’Esquadra, ICV – Joves d’Esquerra Verda.

Això ens ha semblat un insult i hem decidit contrarestar aquesta propaganda de la manera més elegant possible. Hem fet 150 fotocòpies per tapar els seus cartell amb la frase «Ser anarquista tampoc». Esperem que aquesta acció

serveixi per contrarestar el lleig efecte que produïen aquests cartells a la Universitat i que s’adonin que per molts cartells que ells pugin posar, sempre podrem posar nosaltres més.

Volem dedicar aquesta petita acció a la Núria i al Juan i dir també que ja sabem que això no serveix de molt, però que continuarem fent el possible per solidaritzar-nos amb totes les persones preses de la manera que sigui.

A baix els murs de les presons!

CONCERT PRO JORNADES LLIBERTÀRIES

Dissabte 5 de maig

a partir de les 23.30 hores i fins a les...

Factoria de So (Santa Maria) · 7 euros

Amb les actuacions de

S’ARRUAL JAZZ MORT

CIRC BOVER

RIKI LÓPEZ

DANIEL HIGIÉNICO

Us hi esperem!

El 1937, ara fa 70 anys, els carrers de Barcelona es van omplir de barricades fraticides entre antifeixistes

El maig de 1937, ara fa 70 anys, va pujar una glopada agra a la gola de la Barcelona revolucionària. Anys acumulats d’injustícies, ambicions de poder i fam de revolta van acabar en lamentable indigestió política per a les classes populars que havien der­rotat el feixisme el 19 de juliol de 1936. Entre el3 i el 7 de maig, mentre les tropes republicanes es batien contra la reacció, els carrers de la capital catalana es van omplir de barricades. Els antifeixistes es mataven entre ells: 500 morts i més de mil ferits. A una banda de les barricades els militants d’Esquerra Republicana i el PSUC; a l’altra, sectors anarquistes (Joventuts Llibertàries i els denominats Amics de Durruti) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista.

El microcosmos republicà català en­trava en erupció, després que el 3 de maig les forces dirigides per Eusebio Ro­driguez Salas, comissari d’ordre públic, assaltessin l’edifici de la Telefònica a la Plaça de Catalunya de Barcelona, en mans de la CNT, força hegemònica de la classe obrera catalana. El comunistes he­terodoxos del POUM demanen alesho­res la formació d’un Front Obrer Revolu­cionari, esperant fer la revolució a la rere­guarda contra PSUC i ERC. La CNT, majoritàriament, crida a la pacificació. Així ho fan des de Joan Garcia Oliver a Frederica Montseny per evitar que les columnes anarquistes donin mitja volta des del front i enfilin cap a Barcelona. Els anarcosindicalistes deixen d’aquesta ma­nera sols i ai1lats a uns poumistes

La crisi arrenca del control de l’ordre públic, segons l’historiador Ferran Gallego, quan, al març del 1937 , es dissolen les patrulles de control i la CNT abandona el Govern de la Generalitat en no aconseguir fer-se amb el comandament de les forces policials. Sobre la societat catalana pesen excessos i barbàrie, el paradigma dels quals són els Fets de la Fatarella de gener del 37.

Per a l’historiador Ferran Aisa, el maig de 1937 marca el declivi de la Rosa de Foc, nom que els anarquistes donaven a Barcelona. Acaba aquell miratge que Orwell descriu al Homage to Catalonia: la ciutat que tuteja, vesteix granota i om­ple de gom a gom el Restaurante Gastro­nómico Colectivizado Número 1, nom amb què es coneixia l’altre temps selecte Ritz. Per a Aisa, la CNT cedeix massa. Per a Gallego, s’adequa a una societat que majoritàriament no és llibertària. El resultat és un maig roig de sang amb el trencament de la unitat antifeixista, la il·legalització del POUM i l’assassinat del seu màxim dirigent, Andreu Nin.

Dues visions i uns sols Fets

Dues visions sobre els Fets de Maig van dialogar fa uns dies a la redacció bar­celonina d’El País. Aquest és un extracte del debat as­sossegat que van mantenir els his­toriadors Ferran Gallego (Barcelo­na, mayo de 1937. Debate, 2007) i Ferran Aisa (Contrarevolució. Els Fets de maig de 1937. Edicions de 1984, 2007).

Ferran Aisa. Els fets de maig de 1937 signifiquen el trencament de la unitat antifeixista. La guerra o la revolució ja no evolucionaran tal com ho havien fet des de finals del juliol del 36. La revolució deixa d’estar en primera línia i guanya terreny la guerra, amb la burocratització de l’administració. Toma una mica al vell ordre, el d’abans del 19 de juliol de 1936. El maig és l’esclat d’una cosa que es covava des que es va suprimir el Comité de Milícies, però sobretot des de desembre de 1936, quan co­mença l’atac contra el POUM per part dels estalinistes.

Ferran Gallego. Estic d’acord amb qué els fets de maig suposen un moment de ruptura, però amb la resta tinc cordials discrepàncies. Primer, la Guerra Civil era espa­nyola i la correlació de forces no era la mateixa a Catalunya que a Espanya. El POUM fora de Cata­lunya pràcticament no existia. En segon lloc, crec que la guerra intro­dueix un canvi amb el que havia estat la República i fins i tot el Front Popular. La victòria sobre la insurrecció feixista va comportar una dinàmica revolucionària amb diverses opcions. Una d’elles, al camp marxista, és la que defensa el POUM, que no és la del Front Po­pular. El POUM és crític des del dia després de la victòria electoral amb el Front Popular, tot i que anava a les seves llistes. El partit que lidera Andreu Nin planteja su­perar la fase democràtica i passar a la fase socialista fins i tot abans que esclati la guerra. L’altra posició és la d’aprofundir amb les propostes del Front Popular i con­vertir el que havia estat una aliança electoral amb una cosa que anava molt més enllà: una coalició de tot allò que era anti­feixista, incloent-hi les forces no obreres com podien ser ERC, o el partit d’Azaña, o alguns sectors de la dreta del PSOE que podien ser de classe mitjana, etc... l haig d’afe­gir que el POUM i la CNT no plantegen la mateixa estratègia. Al desembre de 1936 passa una cosa fonamental a Catalunya: el POUM deixa el Govern i la CNT es queda.

Pregunta. És quan es fa el que podríem dir govern sindical...

F.G. Si la CNT no hagués vol­gut, el POUM no hauria deixat el Govern. També deixa el Govern el PSUC, el que es queda al Govern és la UGT, el PSUC se’n va, la FAI se’n va... Realment el perdedor és el POUM, perquè ERC, sent un partit, es queda. l és que la CNT considera ERC una espècie de sin­dicat de la classe mitjana. El POUM es queda sol.

F.A. El POUM deixa el Govern perquè el PSUC l’està atacant des d’octubre, dient-li feixista...

P. Sembla que l’estratègia del POUM veiés Catalunya com una realitat aliena a Espanya?

F. A. Aquesta simulació d’Estat independent es trenca el maig del 1937.

P. La CNT, als Fets de Maig del 1937, opta per la via de la conciliació amb el Govern de la Generalitat. Deixa sol al POUM. La majoria del sindicat hegemònic decideix no tren­car amb el Govern de la Generalitat. La CNT, el 19 de juliol, es fa amb el control del carrer i es posa a les or­dres de la Generalitat i al maig de 1937 aposta per la pacificació i res­pecta novament la Generalitat.

F.A. En principi també es po­dria pensar que la CNT accepta una Generalitat revolucionària el 1936. La majoria de la direcció aposta per mantenir la unitat.

F. G. Però la CNT manté la Generalitat.

F. A. La Generalitat legalitza el que fa el Consell de Milícies Anti­feixistes. Jo crec que serà l’estalinis­me el que trencarà la unitat i s’acabarà el moment de màxima independència que ha tingut Cata­lunya des de 1714.

F.G. Amb els Fets de Maig perd Catalunya, perquè el general Pozas assumeix l’ordre públic i la defensa. Però de tota manera la pregunta és: era realment possible fer la revolució a Catalunya?

F.A. No sé què hagués passat...

F.G. Crec que era inviable al marge del que succeïa a l’espai republicà en el seu conjunt. A més, ERC, PSUC i UGT no volien anar per aquesta via.

F.A. La CNT busca la unitat amb partits republicans. El POUM és minoritari i s’esforça per arrossegar la CNT i crear un govern revolucionari. Però la CNT no anava per aquest camí. Estava més al costat d’ERC, del PSUC que del POUM.

F. G. Si m’ho permets, jo crec que la CNT no estava al costat d’ERC en el seu conjunt sinó del sector de Tarradellas, que creu que contra els anarcosindicalistes no es pot actuar. En canvi Companys pensa que sí es pot actuar. Tarrade­llas té una estratègia que parteix de la relació habitual que ha tingut ERC amb la CNT. El subjecte obrer a Catalunya era la CNT i ERC era el subjecte classe popular. Companys es decideix en un altre sentit. El 25 i 26 de gener de 1937, el moment en què passen els fets de La Fatarella, el fan canviar.

P. La CNT abandona el POUM.

F.G. L’abandona ja al desem­bre. La CNT té la idea que el POUM és un altre projecte, que vol instaurar la dictadura del prole­tariat. Aquest plantejament que no se’l fa mai l’anarquisme, que parla sempre de la necessitat de comptar amb el catalanisme polí­tic, amb el federalisme.

F.A. De l’any 1937, passats ja els Fet de Maig, hi ha una entrevis­ta bastant llarga en un diari a la dirigent anarquista Federica Mont­seny. Li pregunten quina Espanya és la que creu que tindran una ve­gada vençuts els feixistes. Ella diu que serà una Espanya socialment avançada, on hi haurà un govern de tipus popular, on no s’estarà en el comunisme llibertari: "Això so­bretot no cal que us ho penseu", diu. La gent de la CNT coneix per­fectament què és el POUM: sap que són els que han intentat captar des de sempre.

F.G. La CNT té una cosa que sempre em resulta curiosa. Sense tenir la petulància ocasional dels marxistes, té olfacte per analitzar la correlació de forces. Ells diuen: "nosaltres no podem fer la revolució llibertària perquè no hi ha una majoria llibertària en aquest país"... l en canvi, curiosa­ment, el POUM, que té una teoria marxista molt més científica, sent una minoria política fa a l’inrevés. CNT i POUM lluiten tàcticament junts, però no estratègicament. La prova és que en el moment en què han de negociar com s’acaben els fets de maig, el POUM no està assegut al Palau de la Generalitat amb els dirigents del PSUC o amb el president Companys. La CNT, el dia 3 de maig, ja li diu a Nin: "Escolta, nosaltres no hem sortit per prendre el poder".

P. Els Fets són un punt i final a les col·lectivitzacions?

F. G. El decret de col·lectivitza­cions el signa Tarradellas, ERC, i no només perquè té la pistola de la CNT dient-li "firma", sinó segura­ment perquè la petita burgesia d’ERC ja hi estava d’acord, amb el decret, i la Unió de Rabassaires també. Vist tot això, ens atreviríem a dir que el POUM són els obrers i el PSUC són classe mitjana?

F. A. No, jo crec que no. Tant el POUM com el PSUC neixen del mateix, de la classe obrera catalana. l per tant, de la CNT.

P. Un tronc comú per acabar-se titllant de tot i disparant-se pels carrers...

F. A. El que no s’entén molt és que coneixent-se tots, a partir de cert moment, el PSUC, seguint ordres del Partit Comunista o de la Internacional Comunista, ata­qui la gent del POUM i dient que són feixistes...

F.G. Jo el que no puc entendre és per què alguns trotskistes es­panyols es queixaven d’això quan els seus correligionaris van fer exactament el mateix amb els anarquistes de la Unió Soviètica. L’assassinat de Nin és ignominiós com ho és la qualificació del POUM com a partit de la Gestapo. Però també és ignominiós que el POUM acu­si els comunistes alemanys de KPD o els integrants de la Briga­da Abraham Lincoln de venir a fer la contrarevolució a Espanya.

F. A. La contrarevolució l’es­tant fent amb la seva política els partits comunistes.

F. G. Quina contrarevolució?

F. A. Acabar amb el sistema. Per a mi la revolució es perd no sola­ment pels atacs que hi pugui haver del Partit Comunista, sinó també pels errors de la CNT d’anar ce­dint, anar cedint...

F. G. No anar cedint. Analitzar una correlació de forces i dir: Escol­ti’m, jo aquest objectiu final no el puc aconseguir. L’única manera d’aconseguir-ho és trencant el front antifeixista i, per tant, l’espai republicà. O no? La CNT no està cedint, està arribant al compromís que implica tota lluita contra el feixisme. Aquest és l’element nou que Nin no té en compte, perquè la Revolució Russa no lluitava contra el feixisme. Durruti diu en una en­trevista que li fa Kolsov: "El més important és guanyar la guerra".

F. A. I afegeix: "S’ha de fer una guerra revolucionària"...

F. G. Tothom està fent una guer­ra revolucionària!

F. A. No sé si tothom, eh? Les col·lectivitzacions d’Aragó van ser destruïdes!

F. G. Quan vols, estàs a Catalunya i quan vols, saltes a Aragó.

F. A. En aquell moment, Aragó depenia de Catalunya.

P. Parlem de les conseqüències. Podem dir que aquí l’estalinisme va portar els processos de Moscou a Barcelona amb la repressió del POUM i l’assassinat d’Andreu Nin?

F. G. Crec que, evidentment, no és una casualitat que el gran procés contra els trotskistes del 1937 coinci­deixi amb uns titulars a Mundo Obrero que fan tremolar. No es pot tractar de feixista a un sector del moviment comunista. També fa tre­molar quan Nin tracta els reformis­tes de defensors del capitalisme, com si no hi hagués cap diferència entre un senyor de la CEDA i un senyor del PSUC. És extraordinària la pèrdua de la raó d’uns i altres. A part, hi ha la imat­ge mítica i influent de la Unió Soviètica desembarcant aquí amb men­jar, etcètera... És l’únic país que ens està ajudant.

F.A. Però com és que aquí no arriben mai les armes?

F.G. Perquè si no haurien anat a parar... Home... (riures) No em facis contestar que les haurien fet servir contra l’Hotel Colón (seu del PSUC). Per això no els les donen. Jo crec que passa això i deixen d’enviar armes, com sabeu pel llibre d’Àngel Viñas, quan veuen que els tancs i els avions russos russos estan sent destruïts pels alemanys. Stalin deixa d’en­viar-los perquè els necessita per defensar el seu país...

F. A. Jo crec molt que Stalin li tenia jurada a Nin. Com que Trotski era l’enemic número u i Nin havia estat amb Trotski, eren enemics de la Unió Soviètica. A part, Stalin no volia permetre a l’Europa occidental que hi ha­gués un partit que tingués èxit al marge del seu, que era el Partit Comunista.

Francesc Valls

(El País – Quadern, 1210 / 03-05-07)

Que el nou llibre del Sergi Pàmies, Si et menges una llimona sense fer ganyotes, fou un dels més venuts el darrer dia de Sant Jordi és una bona notícia que dóna compte de la bona salut lectora d'aquest país. Tampoc és dolent que la gent s'abraoni a best-sellers com La sangre de los inocentes, La catedral del mar o El pont dels jueus. El miracle és trobar en una petita i atapeïda parada a La Rambla, molt a prop de la Virreina, un llibre publicat en català el 1981: Mort acciden­tal d'un anarquista, de Dario Fo, traduït per Guillem-Jordi Graells. El protagonista és un boig, un boig "certificat", com s'autodefineíx, que té el cos­tum de disfressar-se de dife­rents personatges: cirugià, en­ginyer naval, capità de tira­dors, tres cops de bisbe... fins que es fa passar per jutge auto­encarregat de la revisió del sobreseïment del cas de l’anarquista que va morir "acciden­talment" quan era interrogat en una comissaria de Milà.

Tot en el llibre és ficció però tot fa pensar en el que va pas­sar a Milà el 12 de desembre de 1969: 16 persones van morir i 88 van resultar ferides en un brutal atemptat. Giuseppe Pi­nelli, l'obrer anarquista, va ser detingut ràpidament i va caure des d'una finestra del despatx del comissari Luigi Calabresi quan era interrogat. Com va caure? No se sap. Sembla que Calabresi no es trobava a l'ofi­cina en aquell moment. Aquí a Espanya també sabem de gent que cau i es mata misteriosa­ment, com l'estudiant Enrique Ruano, que es precipità des d'un setè pis quan estava detin­gut. Els de la Brigada Polític o Social van dir que s'havia suïcidat.

El boig de Fo explora totes les possibilitats de la fatal cai­guda --va tenir l'anarquista un atac d'ansietat? el van em­pènyer? es va suïcidar? es va desmaiar?-- fins arribar a un retrat ferotge de la policia i la justícia italiana de l'època. Ca­labresi fou assassinat el 1972 per terroristes d'esquerra. Fa uns mesos el Vaticà inicià la seva beatificació. Mort acciden­tal d'un anarquista és un bon antídot contra tanta mentida.

Rosa Mora

(El País - Quadern, 1210 / 03-05-07)

El grup llibertari Estel Negre ha organitzat per a la setmana que ve una sèrie d’actes per commemorar el vintè aniversari del grup.

Les XI Jornades Llibertàries tendran lloc entre el 5 i el 12 de maig.

Els organitzadors han procurat elaborar un programa divers que inclou propostes relacionades amb el medi ambient, la memòria històrica, la Transició o la Revolució Cubana.

Les Jornades Llibertàries s’encetaran amb un concert a la Factoria de So de Santa Maria, el proper dissabte 5 de maig. Hi actuaran S’Arrual Jazz Mort, Riki López i Daniel Higiénico.

A les xerrades, destaca la presència de Canek Sánchez Guevara, dissenyador, escriptor i compositor, i nét d’Ernesto Che Guevara.

Ivan Murray, David Castillo i Margalida Capellà també hi participaran.

A. M. (Palma)

(Diari de Balears, 03-05-07)

Dimarts 1 de maig a les 17.00 hores

MANIFESTACIÓ

de plaça d'Espanya fins a la plaça Bisbe Berenguer de Palou (plaça dels Patins) de Palma.

Després hi haurà el míting i festa popular amb l'actuació dels cantautors Xus Santana i Tomeu Quetgles.

Un altre any més la CNT surt al carrer aquest dia de commemoració i homenatge als treballadors de Chicago que el 1886 van ser ajusticiats per reivindicar la jornada laboral de 8 hores, ho fem conscients que és un dia de lluita un dia per fer sentir la nostra veu, i lamentablement ja sabem quins són els temes per alçar-la, els ERO's, els convenis col·lectius firmats a l'esquena dels treballadors i treballadores, els companys i companyes morts al seu centre de treball tots els dies, en una paraula: PRECARIETAT.

Una precarietat en els llocs de treball en creixement continu, amb origen en la cobdícia de l'empresariat i una gran ajuda amb les successives reformes laborals. Perquè són aquestes reformes dissenyades per l'empresariat i aprovades pel govern i els sindicats "majoritaris", les que marquen els marges legals que permeten aquesta situació de precarietat. Tots ells temes recurrents en aquests temps d'ultraliberalisme econòmic. I la veu no sol l'alcem avui, no hem deixat de fer-ho d'un any cap aquí, no com d'altres, que sol s'acorden dels problemes de la classe obrera quan s'apropen les eleccions...

Perquè no l'oblidem, és temps de vendre'ns la mato. És temps d'eleccions. És temps de complir com a bon ciutadà / treballador i participar de la festa de la democràcia. És temps d'elegir "representant" autoritzat, infal·libilitat absoluta i molta poca vergonya. És temps de renunciar als nostres drets polítics, per uns altres quatre anys, a favor de diversos i obscurs interessos embolicats en dogma de partit o megasindicat.

I ho farem per partida triple: municipals, autonòmiques i sindicals (aquestes últimes en marxa des de l'any passat). Perquè el mal glop passi abans. Som en campanya!!. I ho som, al nostre pesar, gairebé permanentment. Campanyes transparents i properes als problemes del ciutadà, sens dubte. És igual el que es voti, parlareu del que jo digui. Que els ajuntaments dels signes més variats polítics són fins a dalt de corrupteles i tripijocs immobiliaris, no passa res; les obres no finalitzen a temps o es paralitzen perquè són il·legals, no passa res; els nostres barris són cada vegada més insuportables a causa de la contaminació, amuntegament, precarietat, i especulació immobiliària ... doncs ... parlem del govern. Que es parli de qualsevol tema d"'Estat" ara és el que interessa. Els partits polítics maten dos ocells d'un tret: fan una campanya visceral i sanguínia, que és el que ven; i desvien l'atenció del dèficit assembleari d'aquelles institucions suposadament més properes al ciutadà, que són els municipis i les autonomies i procuren ocultar el superàvit en corrupció.

També tenim al parlamentarisme en l'empresa i les seves eleccions sindicals i tot el que aquestes comporten: c1ientelisme i burocràcies sindicals, acomiadaments acceptats per comitès d'empresa a canvi de mantenir privilegis, firma de convenis gens favorables per als treballadors, i successives reformes laborals en total harmonia amb patrons i Estat ... en definitiva aquest sindicalisme pactista, apoltronat i servil que sofrim els treballadors i treballadores i del que avui, i sempre, ens apartem per complet la gent que formem CNT.

I centrant-nos en aquestes últimes direm que, contra el sindicalisme dels anomenats majoritaris, CCOO i UGT i molts altres del més variat pelatge, contra el sindicalisme desmobilizador, contra el sindicalisme del cap alliberat i comitè que no decideix en assemblea, CNT continua proposant el sindicalisme de base, l'anarcosindicalisme, utilitzant l'acció directa, sense delegats aliens als treballadors i treballadores que actuen com a mitjancers, mitjançant la creació dins de les empreses de seccions sindicals veritablement lliures i autònomes de qualsevol partit o subvenció estatal fomentant el suport mutu entre els companys i companyes; la democràcia directa de l'assemblea i no l'autoritarisme del comitè d'empresa.

Aquest és doncs el nostre missatge per al primer de maig DESEMMASCAREM A LA INJUSTÍCIA disfressada de partits i sindicats institucionals, donem passos ferms mitjançant l'abstenció activa, conscient i militant contra les eleccions marcades pel poder, ja que totes elles són nusos de la mateixa corda institucional que ens lliga.

En definitiva, si ningú treballa per tu, que ningú decideixi per tu. No hi ha llibertat sense acció, la resta és pura ficció.

NI ELECCIONS MUNICIPALS, NI AUTONÒMIQUES NI SINDICALS, ABSTENCIÓ ACTIVA!

TREBALLADOR, TREBALLADORA, ELLS VOLEN EL TEU VOT NOSALTRES LA TEVA ACCIÓ

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461