estelnegre | 03 Juny, 2011 22:15
---
Aquest dissabte 4 de juny,
a les 10.45 hores a la plaça d'Espanya
---
Si
ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués
carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però
no ho fas per por al
trànsit.
Si
vols humanitzar els barris, lliures d'embussos,
fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als
vianants, zones
verdes, ni carril-bici.
Si
vols que els teus fills puguin jugar al carrer
sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot
sols a l'escola.
T'agradaria
la teva ciutat amb carrers enjardinats
i parcs per on passejar sense les molèsties del
trànsit?
Anima't
i reclama amb nosaltres, vine a fer una
volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.
El
primer dissabte de cada mes, a la plaça d'Espanya,
a les 10.45 hores.
Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.
Us hi esperem!
971 207 441
estelnegre | 03 Juny, 2011 08:49
Des del Col·lectiu
Rissaga teníem molt clar que un dels objectius
fonamentals per tal de poder dur a terme el projecte d'un Centre Social
Autogestionat (CSA) a Ciutadella era el fet d'aconseguir un local, un
lloc físic,
de trobada, participació i llibertat. Un espai on es puguin
organitzar
activitats sense dependre de ningú apart dels propis
integrants del col·lectiu.
Així com fomentar uns valors aprovats a
l’assemblea i cercar punts en comú i no
divergents. Potenciar l’ús de les assemblees en la
presa de decisions. I per
suposat, no s’hauria d’oblidar, el fet de
divertir-nos, crear sentiments de
grup i de cohesió social mitjançant activitats de
lleure, culturals, artístiques,
polítiques...
Per fi
podem convidar-vos a la jornada de portes obertes que organitzem
amb el motiu d'inaugurar el nou centre social autogestionat, que es
troba al
local de Glosador Vivó (Camí de Maó,
38).
El nostre
objectiu és el de construir un lloc de trobada, un espai per
les idees i projectes que no troben el seu lloc. Però
sobretot és important que
aquests es gestionin per nosaltres mateixos, tots i totes. Una
experiència que
serveixi com a generadora de noves idees o intencions comunes i com a
punt de
partida d’accions concretes.
Començarem
a partir de les 18.00 hores amb una bereneta. Després
presentarem el projecte i es farà una assemblea oberta on hi
podreu participar
lliurement per fer créixer aquesta llavor que necessita de
força, persones i
implicació per tal de portar-se a terme.
Molta gent
petita, en llocs petits, faran coses petites... però que
transformaran el món.
Volem que
tu també ho visquis i en formis part.
estelnegre | 02 Juny, 2011 06:56
Ja ha
sortit el
nou llibre del Grup d’Estudis Llibertaris «Els
Oblidats» Els Invisibles.Diccionari
de militants, organitzacions i sindicats
llibertaris de les Illes Balears. Volum 1: Mallorca. 1869-1952,
coeditat
per Edicions del Moixet Demagog i el Grup d’Estudis
Llibertaris «Els Oblidats».
El llibre
consta
de gairebé 200 pàgines i milers
d’entrades dels militants, organitzacions,
òrgans de premsa... de l’anarquisme
mallorquí. Comença amb l’arribada de
l’anarquisme a l’illa allà pel 1869 i
acaba al 1952, any de la mort de Pere
Adrover (El Yayo).
Podeu adquirir el
llibre escrivint un correu a elsoblidats@gmail.com
estelnegre | 01 Juny, 2011 14:51
Algunes idees per passar de la
indignació a la
consolidació d'aquesta revolta social
Fruit de la
indignació davant d'un sistema capitalista que
està esgotat,
corrupte, trencat
Un poder
executiu que està controlat per la banca i els grans poders
econòmics
Un poder
legislatiu, format per elits polítiques que no ens
representen.
Un poder
judicial igualment corrupte, mogut per interessos polítics i
personals.
Uns drets
socials desballestats totalment, els drets civils vulnerats
repetidament pels propis representants polítics.
Una crisis
ecològica i energètica cada vegada més
greu i devastadora,
Davant de
tot això i sobretot en els darrers 3 anys en els quals
oficialment hem estat en crisi, s'ha anat cuinant a foc lent la
indignació popular,
fins ara en moments d'agregació puntuals e inestables, en
petits col·lectius,
en xarxes d'amics, en persones individuals que se sentien soles...
Però
arriba el 15-M, es genera una flama, s'aviva i s'estén
arreu!!
Aquest
és un moviment que no té representants ni
demandes concretes, és
un moviment divers que és molt i molt difícil
encasellar en un manifest de mínims.
Es un
moviment ric que té mil i una idees, infinites propostes.
Un moviment
ambiciós que no es conforma amb poc, ho vol tot!
Ara som
milers de persones diàriament a plaça Catalunya,
i desenes i
desenes de milers en infinitat de places de pobles i ciutats
d'aquí Catalunya,
d'Espanya i del món.
Portem dues
setmanes i ens estem organitzant, i això és el
més important.
Si el
divendres ens van intentar treure de la plaça, si es van
emportar
tot el material amb que ens organitzaven, si divendres van intentar
rebentar la
feina d'11 dies i nits, és perquè coneixen el
potencial que tenim i els fem por.
Hi hagut
més participació aquestes dues setmanes als
carrers que en 4
anys d'un període electoral!! Ells ho saben, saben que tenim
més legitimitat
social i això els descol·loca.
Un dels
lemes més unitaris d'aquests dies, és el
“No ens representen” Són
3 paraules que protagonitzen la factura profunda entre l'antiga forma
de fer
política i la nova que està arribant aquests dies
a la seva majoria d'edat,
Aquest
“no ens representen” significa que no podem ser
només un moviment
de denúncia perquè sabem que els
polítics no tenen ni capacitat ni voluntat per
liderar el canvi radical que la societat necessita, i així
ens ho han demostrat.
Es
important que ens seguim mobilitzant i impedint que els de dalt
executin les noves accions contra la gent que han planificat com les
retallades
socials a la salut i l'educació,
També
és oportú que senyalem les grans mancances del
sistema “democràtic”
actual. Tot això ens ajuda a aglutinar esforços,
a sumar gent a guanyar més i més
legitimitat social.
Però
per poder transformar realment, per no acabar esgotant-nos davant
del mur de la immobilitat política, és molt
important que siguem també un
moviment que estengui una nova sobirania política, que
arribi fins i tot, perquè
no, a iniciar un procés constituent. Per avançar
en aquest procés ens caldrà una
gran fermesa organitzativa, una gran capacitat per dinamitzar la
participació de
tota aquella part de la població que se sentí
afí al marc d'actuació que tenim,
i a la nostra manera de fer. No és gens fàcil,
però si no aprofitem aquesta
oportunitat, quan ho farem?
Cal que
convertim aquesta autoorganització en accions concretes,
accions
que empoderin, accions que ensenyin que en aquesta nova manera de fer
política,
és el poble qui ha de determinar de manera participativa i
mitjançat tot el
consens que sigui possible, quines són les decisions que es
prenen i com
s'apliquen.
L'espai
d'acumulació de forces, les places han de ser
també el punt de
connexió amb la mobilització, el referent
simbòlic i motivacional, el punt
d'informació per a totes les generacions, i sobretot l'espai
de pràctica
completa del model organitzatiu, on aprenem les maneres de funcionar
que ens
ajudaran a créixer.
Per
això, hem de mantenir la presència permanent a
les places, almenys
fins que la nostra capacitat organitzativa estigui consolidada. Aquesta
estratègia
és fonamental.
I
també de manera prioritària, necessitem exemples
concrets de com podem
decidir i aplicar aquestes decisions, exemples d'èxit que
estenguin la nostra
manera de fer a tota la societat,.
Exemples de
com practicar una democràcia real en tots els
àmbits que ens
afecten, deixant d'acceptar representants i aplicant directament els
nostres
propis posicionaments i decisions.
Aquests
són alguns exemples que podríem portar a la
pràctica:
- Si creiem
que les hipoteques són injustes, i que a ningú se
l'ha de
posar al carrer per no poder pagar, podem declarar la fi dels
desnonaments
d'habitatges i una moratòria en el pagament d'hipoteques. A
partir d'aquí hauríem
de controlar que es compleixin aquestes decisions, amb això
podem avisar a
aquells bancs que desobeeixin la declaració popular, que
farem una crida a
tothom a treure els seus estalvis d'aquell banc.
- Si pensem
que els governs vulneren els nostres drets, podem fer
complir els drets socials bàsics. Per exemple en el cas de
la premissa
habitatge digne per tothom podem complir-ho realitzant una crida als
propietaris que cedeixin pisos i cases; aplicant una
autoreducció dels lloguers
(en la línia del punt anterior); i dedicant una carpa a les
places alliberades
a posar en contacte a persones que ofereixen i demanen ofertes realment
justes
d'habitatge.
- Si veiem
injustos els beneficis que obtenen les grans empreses. Podem
respondre a qualsevol acomiadament en una empresa que tingui beneficis,
amb una
ocupació indefinida de la seva seu, fins que hi hagi una
readmissió.
En
conclusió, si partim de la premissa de que els
polítics no ens
representen, hem d'aprendre a decidir nosaltres mateixos com a poble
autoorganitzat, sobre tot allò que ens afecta. Es a dir, hem
d'assumir les
competències del poder legislatiu i del poder executiu sobre
les nostres vides,
sobre el nostre present i sobre el nostre futur.
Com a
persones individuals, com éssers lliures, tenim en el consum
compromès i en la desobediència civil en totes
les facetes de la nostra vida,
dues eines fonamentals d'acció política; com a
poble organitzat de forma
massiva tenim la responsabilitat de fer que el món en el que
vivim i en que
actuem, arribi a ser com nosaltres vulguem que sigui, i l'element clau
de tot
això és construir una veritable
democràcia directa i deliberativa, amb un
sistema de presa de decisions a l'alçada dels nostres valors.
Ningú
ens representa, ningú ho farà per nosaltres.
Tenim el dret a
decidir. I ara que sabem que som moltíssimes i que ens sabem
organitzar, tenim
la responsabilitat de fer-ho.
Transformem
la indignació en autoorganització
política per assegurar l'èxit
d'aquesta gran revolta social.
Enric
Duran
(Barcelona,
30-05-2011)
estelnegre | 31 Maig, 2011 06:21
Davant
l'agreujament accelerat de la crisi multidimensional que estem vivint,
és del
tot comprensible i desitjable que hi hagi un creixent nombre de
persones que
vulguin expressar pública i col·lectivament la
seva disconformitat amb el rumb
destructiu que està prenent la societat, així com
el seu rebuig a la farsa
política, la depauperació econòmica i
la injustícia social. Pensem, doncs, que
la participació en manifestacions com les de
“Democràcia Real Ja” és
millor que
no pas romandre en l'apatia política i la passivitat davant
la situació actual.
Tanmateix, també pensem que destinar energies a impulsar
aquest tipus de
mobilitzacions és pitjor que destinar-les a construir un nou
tipus de moviment,
reflexionat històricament, articulat
estratègicament i radicalment
transformador, que permeti deixar enrere el sistema
oligàrquic i eco-destructiu
establert actualment i la mentalitat heterònoma i
individualista prevalent avui
en dia, tot creant una nova forma d'organització social
genuïnament democràtica
i realment ecològica i una mentalitat autònoma i
cooperativa. Com argumentarem
a continuació, la manifestació del 15-M no pot
donar lloc a un moviment
d'aquest tipus, ni tan sols pot constituir una part integral del
mateix, ja que
ni els seus objectius ni la seva estratègia apunten a tal fi.
Més
enllà de la
fraseologia del manifest que, tot sigui dit, és
força ambigua, vague i ingènua,
la plataforma que impulsa aquesta mobilització ha formulat
una sèrie de
propostes concretes que podríem considerar el nucli
“programàtic” subjacent a
la convocatòria. Es tracta d'un conjunt de mesures
(incrementar el control
sobre la classe política i els paradisos fiscals, elevar els
impostos a la
banca i a les grans fortunes, augmentar la contractació de
personal sanitari i
professorat, establir la obligació de celebrar
referèndums per les decisions
polítiques importants, proporcionar assistència
econòmica als aturats i a totes
les persones de baixos recursos, efectuar un repartiment del treball
basat en la
reducció de les jornades de treball, etc.) que considerem
insuficients i/o
utòpiques per les següents raons:
a)
Són propostes
insuficients pel seu caràcter reformista, ja que en cap
moment impugnen ni
tracten de substituir les institucions fonamentals del sistema actual,
és a
dir, l'estat “democràtic” representatiu
i l'economia de mercat capitalista,
sinó que es limiten a reivindicar-ne algunes millores.
Tanmateix, la crisi
generalitzada i multidimensional que estem vivint avui en dia no es deu
al mal funcionament
d'aquestes institucions, sinó a la seva pròpia
idiosincràsia. Les dinàmiques
inherents a l'economia de mercat i l'estat
“representatiu” donen lloc a una
immensa i creixent concentració de poder que no pot ser
revertida a través de
simples canvis cosmètics. Així, suposant que una
tenaç i àrdua lluita popular
aconseguís implementar algunes de les reformes suggerides,
aquestes no podrien
fer altra cosa que imprimir un ritme lleugerament més lent a
l'avenç de la
crisi multidimensional en curs ja que indefectiblement haurien de ser
compatibles amb el funcionament i la dinàmica del sistema
actual, amb la qual
cosa, resultarien bastant irrisòries en
comparació al fort desenvolupament de
la crisi multidimensional que aquest sistema provoca. Per
això, pensem que no
és adequat advocar perquè la
injustícia social, la immensa desigualtat
econòmica i la usurpació política
siguin envernissades amb una nova capa de
pintura “democràtica” i/o
“ètica”, sinó que
és de menester apostar
inequívocament per l'abolició del sistema actual,
causa fonamental dels efectes
adversos i els comportaments perversos que sofrim en l'actualitat, i
per
fer-ho, cal donar llum a un nou sistema realment democràtic
en tots els àmbits.
b)
Són propostes
utòpiques no només perquè, com
és habitual en aquest tipus de plantejaments, no
es dóna cap idea clara i realista de com aquestes mesures
s'arribarien a
imposar a les elits dominants que tenen la paella pel mànec,
sinó sobretot
perquè passen completament per alt que aquestes mesures
contravenen radicalment
la lògica i la dinàmica del sistema actual.
L'energia que alimenta el sistema
actual és el creixement econòmic i la
mercantilització, per la qual cosa, els
estats i les empreses d'arreu del món busquen maximitzar la
seva taxa de
creixement del PIB i les seves xifres de beneficis respectivament. Un
estat o
una empresa que no segueixi aquesta lògica de perseguir el
creixement econòmic
a través d'augmentar la seva
competitivitat/eficiència, entrarà
ràpidament pel
camí de la crisi i la dissolució. Sabent
això, els governs d'arreu del món
s'esmercen a aprovar lleis i reformes que apunten a incrementar la
competitivitat del país, la qual cosa implica,
òbviament, una major explotació
dels seus recursos humans i naturals, i per tant, una major precarietat
laboral, inseguretat social, malestar psicològic i
destrucció medioambiental.
Avui en dia, a més, tant els estats com les empreses d'arreu
del món estan
trobant creixents dificultats per continuar incrementant el seu PIB i
les seves
xifres de beneficis i, per això, estan intentant mantenir la
competitivitat a
tota costa, és a dir, retallant, empobrint i destrossant
acceleradament les
condicions de vida de la immensa majoria de la població. No
podem tapar-nos els
ulls davant d'aquesta característica medul·lar de
la nostra època: existeix un
conflicte cada vegada més irreconciliable entre les
necessitats de les persones
i del planeta, per un costat, i les necessitats del sistema
econòmic vigent,
per l'altre. Aquest conflicte només pot resoldre's amb un
vencedor. O bé
guanyen les necessitats humanes i naturals, donant lloc a un sistema
orientat a
la satisfacció democràtica d'aquestes, o
bé guanyen les necessitats del sistema
estatal i capitalista actualment establert, és a dir, les
seves dinàmiques
basades en la insensata persecució del creixement
econòmic il·limitat i
l'augment constant de la concentració de poder. Qualsevol
proposta que passi
per alt aquest conflicte indefugible i fonamental resulta
utòpica i
enganyabadocs.
D'altra
banda, pel
que es desprèn dels seus comunicats, la plataforma convocant
d'aquesta
mobilització es fa còmplice de la
tergiversació i desvirtuació del terme
democràcia quan suggereix que el que fa que la societat
actual no sigui
democràtica és solament la corrupció i
el poder incontrolat que tenen les
corporacions financeres i empresarials transnacionals. Tanmateix, no
és només
això el que fa que vivim en una societat
oligàrquica, sinó que també hi juga un
paper important la pròpia existència de l'estat,
això és, un aparell burocràtic
centralitzat i separat de la ciutadania i en posició de
domini respecte
aquesta. L'estat s'autodenomina
“democràtic” per intentar legitimar-se,
no pas,
òbviament, perquè sigui una institució
que realment confereixi un poder real a
les persones per decidir sobre els afers de l'esfera
pública. Resulta
completament equivocat, així doncs, atribuir
l'absència de democràcia solament
a la corrupció política i la dominació
dels poders econòmics sobre els poders
“públics”: la pròpia
essència de l'estat
“democràtic” representatiu és
profundament oligàrquica. Per reivindicar veritablement una
democràcia real cal
lluitar per l'abolició d'aquesta institució i la
seva substitució per un nou
sistema de comunitats dirigides democràticament a
través d'assemblees populars,
confederades mitjançant delegats responsables i revocables.
En
conclusió,
considerem que el caràcter insuficient i utòpic
de les propostes de la
plataforma que convoca a la manifestació de
“Democràcia Real Ja”, així
com la
seva implícita connivència amb la
desvirtuació del significat del terme
“democràcia”, fa que aquesta
convocatòria sigui, en el millor dels casos, un
espai-temps que, com tants d'altres, serveix per fer visible i
expressar el
rebuig de moltes persones envers la crisi generalitzada del
món contemporani i,
en el pitjor dels casos, un enganyabadocs que canalitzi la voluntat
transformadora d'algunes persones cap a uns objectius casi sempre
il·lusoris i
sempre insuficients.
Grup
d'Acció de Democràcia Inclusiva (GADI) de
Catalunya
15
de maig del 2011
estelnegre | 30 Maig, 2011 08:47
No
estic d’acord amb això que es diu que aquest
moviment
ha sorgit de manera instantània i espontània; des
que es varen posar en marxa
les primeres mesures anticrisis preses pel govern socialista, a dictat
dels
mandats europeus, començaren a sorgir petits grups
conscienciats de denúncia
que feien accions de protesta molt creatives (ballar sevillanes dins un
banc,
simulació de venda de treballadors com si fossin ninots,
mítings a les places
demanant «el consum en massa», etc.), en un intent
de fer despertar els
ciutadans acomodats davant els seus televisors; aquestes accions es
difonien
desprès a través del facebook
o del twiter per propagar el seu
malestar i indignació davant una societat que viu dominada i
acovardida per la
confabulació tàcita entre el poder
polític, el poder econòmic i els mitjans de
comunicació.
Igualment,
farà ja prop d’un any sorgí el
grup malestar.org
a nivell estatal, aquest grup es presentà de la mateixa
manera que el de DRY, és
a dir, com a gent sense cap tipus de vinculació a partits
polítics i sindicats,
gent molt diversa unida per l’estat de malestar
produït per la situació actual
del país i una visió crítica de les
injustícies socials, polítiques i
econòmiques que viu la ciutadania. Aquest grup feia
assemblees, a Palma, a la
plaça Espanya (actual Plaça Islàndia,
he, he,...) cada dissabte, repartia fulls
informatius sobre temes antiarmamentístics, en contra del
rescat públic als
bancs, en contra de la reforma laboral, en contra dels privilegis dels
polítics, en contra de la llei electoral, etc.; estenien en
terra rotllos de
paper on la gent podia escriure tot allò que els
produïa malestar i portaven
cartolines amb consignes. Aquests
grups
estaven, a la fi, establint les bases del 15-M i penso que
s’ha de tenir molt
en compte el seu treball, el seu esforç i la seva
dedicació a l’hora
d’analitzar el moviment dels «indignats».
Potser,
el desencadenant va ser la proximitat de les
eleccions generals d’ajuntaments i comunitats
autònomes, la manifestació
convocada pel moviment DRY; la gent es dona compte que aquestes
eleccions, tal
i com esta instaurada la «democràcia»,
no resolen res; la llei electoral
confitada pels grans partits no dona pas a la gran diversitat social i
política
dels ciutadans i les grans empreses i els bancs, garants de les
campanyes
electorals, es converteixen en els vertaders dirigents
polítics. Tot això junt
a l’intent de desallotjament per la força de
l’«acampadasol» serví
d’al·licient
i revifa a la resta grups en tot l’Estat; la Spanishrevolution està
en marxa i
és recolzada per un gran nombre de ciutats d’arreu
del món.
De
totes maneres es pot dir que la resposta massiva dels
ciutadans ha estat sorprenent, als joves, primers instigadors de la
revolta,
els han recolzat persones adultes i majors fartes de que els
polítics, banquers
i empresaris, mitjançant la fal·làcia
d’una «democràcia
representativa», els
prenguin el pèl i no els tinguin, en cap moment, en
consideració a l’hora
d’establir les seves polítiques. La crisi generada
per l’ambició insaciable
d’uns quants la paguen els ciutadans més
indefensos, i
aquests, reunits a les places saben que ja
és hora de demanar responsabilitats. Hi ha moltes
diferències ideològiques i
múltiples maneres de veure el món entre els
participants d’aquesta revolució,
però tots tenen un punt d’encontre: estan farts de
ser titelles en mans dels
polítics i farts de pagar els festins dels especuladors.
Aquesta és la seva
força: la indignació i la ràbia.
El
divendres passat, desprès de la cimera del G-8, el Sr.
Sarkozy, no sé si en aquesta ocasió anava
borratxo o ebri, deia que comprenia
les revoltes d’Egipte i Tunísia perquè
vivien en països dictatorials, però que
no entenia als joves espanyols que tenien una democràcia ben
instaurada... Com
potser que no entengui? No coneixen sobradament, ell i la resta de
«capos»
mundials, la situació política i
econòmica de l’Estat espanyol? No saben que en
aquest país, en els darrers anys, s’han congelat
les pensions; s’ha rebaixat el
5% del sou als funcionaris; s’ha posat en marxa una reforma
laboral feresta; hi
ha prop de 5 milions persones sense treball; el 50% dels joves estan a
l’atur;
la gent s’ha d’anar a viure al carrer per no poder
pagar les hipoteques i, per
més INRI, no es desprenen del deute; els bancs, principals
responsables de la
crisi, han estat rescatats amb doblers públics; els
polítics que cessen en els
seus càrrecs o gaudeixin de sous vitalicis o tenen el doble
de temps de
prestació per atur, apart de que no tenen cap
límit per continuar cobrant
altres tipus de salaris públics, etc. Quina
gràcia, democràcia diu, quina barra
tenen.
A
l’acampada de la Plaça
d’Islàndia la gent s’ha
organitzat en grups de treball que no aturen de créixer:
informació, acció,
continguts, coordinació, alimentació, neteja,
infraestructures, dinamització
d’assemblees, formació (universitat lliure),
jubilats, ludoteca, biblioteca,
comissió de lo social, difusió i premsa,
intercanvi, barris i pobles, ràdio, etc.
Totes les decisions es prenen de manera assembleària. Els
ciutadans estan
donant una bona lliçó
d’organització i la implicació de la
gent és igualment encoratjadora.
Cada dia es reben moltíssimes ajudes i aportacions de tota
mena: doblers,
aliments, parament de cuina, aparells electrònics,
televisors, mobiliari,
matalassos, tendals, vàters portàtils...
També sorprèn que a l’hora de fer
compres en petits comerços, moltes vegades, els amos no
cobren el compte; els
artistes i intel·lectuals s’ofereixen per fer
aportar el que millor saben fer;
i la gent participa d’una manera o una altra en
l’organització del campament.
En poc més d’una setmana s’ha creat tot
un nou món solidari, que reconeix el
dret a la diversitat i dona vida als valors humans i ambientals per
damunt dels
imperatius polítics i econòmics, tot
allò abordat de manera pacífica.
En
les darreres hores l’acampada de Barcelona, com a
conseqüència de l’intent de
desallotjament, ha estat el punt de mira de tot el
moviment, i de nou ens donen una bona lliçó, no
ha fet falta que ningú des de
fora els digués el que s’havia de fer; reunits a
l’assemblea varen decidir
llevar del mig tot el que pogués ser utilitzar com arma i
han organitzat un
escut humà de cara a un possible conflicte amb els seguidors
blaugranes. Moltes
vegades pensem que es necessita una autoritat superior per imposar
mesures
d’ordre, aquí ha quedat clar que les persones
tenim capacitat suficient per
organitzar-nos i resoldre els nostres propis conflictes.
Personalment,
he sentit el moviment amb la mateixa
intensitat que un enamorament, l’emoció
és molt intensa; i com un enamorat
defensa la persona objecte del seu amor, així defenso jo
«els indignats». Considero
que aquest moviment mereix el recolzament de tothom, recolzament a
nivell
individual, com a ciutadans indignats. El seu futur és
incert, però està a les
mans de tots nosaltres que tingui més o menys
èxit.
Oxitocina
estelnegre | 29 Maig, 2011 09:03
El brutal
ajustament econòmic ideat en coalició per la
ministra d'Economia francesa
Lagarde, una de les aspirants a succeir Strauss Khan al front del Fons
Monetari
Internacional (FMI), i alguns funcionaris alemanys socialcristians, ha
desencadenat la fúria dels treballadors de
Grècia, Espanya i Portugal.
En efecte,
el
govern grec reaccionà diligentment a l'extorsió
de la Unió Europea que per a
sostenir el sistema financer de la zona euro i continuar enviant
remeses de
diners virtuals, exigeix la privatització d'empreses
públiques i ajustaments. La
condigna resposta a l'urpada han estat ininterrompudes marxes de
treballadors i
d'estudiants en massa a ciutats com a Atenes, Tessalònica i
Patras. Anarquistes
i altres línies autònomes del proletariat
expressen que estan tips.
A Portugal,
on la
crisi pega dur com a Irlanda i es descarrega sobre les espatlles de
treballadors i jubilats, els obrers estan ocupant les
fàbriques abandonades
pels capitalistes amb la finalitat d'autogestionar-les. Això
ho va informar el
secretari de Relacions Internacionals de la CNT-AIT en l'acte de
commemoració
dels 110 anys de la FORA a Buenos Aires.
A Espanya,
paral·lelament i per al marge de l'explícit
càstig electoral al P$OE encapçalat
per J. L. Rodríguez Zapatero, ha emergit el moviment social
d'«Els
Indignats/es». Ocupat les places de les principals ciutats,
com ara Madrid,
Sevilla i Barcelona, desafiant i tot la veda electoral i l'assetjament
policíac, aquestes persones fartes de l'ajustament
crònic, la reforma de les
pensions regressiva, etc., han decidit no callar i deliberar on
correspon, no
confiant en les maniobres i tripijocs de palau, són
assemblearis i es plantegen
avançar de la indignació cap a la dignitat.
És
important
destacar que en el món del present encara poden plantejar-se
alternatives
humanes per enfrontar-se contra els plans d'extermini de grups com ara
el G8,
l'FMI, el Banc Mundial i els complexes industrials militars.
Carlos
A. Solero (Argentina)
estelnegre | 28 Maig, 2011 05:07
estelnegre | 28 Maig, 2011 05:01
A totes les que
resisteixen amb paraules davant les porres
multinacionals de policies i banquers
A vegades,
els
imbècils que manen són tan ignorants que
commemoren fets històrics abans
d'hora, sense saber-ho. Un fets històrics, d'altra banda,
que si haguessin
arribat al seu objectiu final haguessin portat, precisament, que ells,
imbècils
entre els imbècils, defensors del desordre regnant amb
distraccions i
garrotades, mai no manessin.
És
el que avui, 28
de maig del 2011, ha fet el convergent Felip Puig, conseller d'Interior
de
Catalunya (aquí «Interior» vol dir
«Repressió per mantenir els privilegis de
qui mana«, maleïda Novaparla!, beneït
Orwell). Puig ha enviat els seus Mossos
d'Esquadra, sense placa ni humanitat, amb porres i odres de
«netejar» la plaça
de Catalunya. Enviats a «neteja» (una altra mostra
de novaparla que van
utilitzar els nazis aplicada avui) la plaça de Catalunya,
enviats a dissoldre a
cops de porra i pilotes de goma l'acampada que durant dies ha obert
espais nous
de convivència i de democràcia al cor de
Barcelona; i deixeu que per un dia el
cor se'n vagi de tomb de la plaça Reial a la de Catalunya,
Tahir en deien
algunes. NO els calia patir. La Teletrès titularia la
notícia «Operació neteja»
i tots contents que demà juga el Barça i el Puig
és «un patriota de pedra
picada...»
Avui, 27 de
maig,
quan fa 140 anys menys un dia de la derrota dels somnis alliberadors de
la
Comuna de París. Avui, quan ens preparem per commemorar que
les tropes de
Thiers conquerien París i anorreaven un dels somnis presents
encara avui en el
cap de totes les persones que ens volem lliures, podem celebrar que els
«terroristes» del Puig no ho han aconseguit. No ens
han fet fora. I dic
«terroristes» conscientment, perquè
és terrorista qui crea terror i avui a la
plaça de Catalunya els uniformats sense placa n'han creat i
no se n'han estat.
La Comuna
s'havia
proclamat el 28 de març a l'Ajuntament de París,
davant dues-centes mil
persones. Les acampades esteses arreu del territori
començaven en una
manifestació el 15 de maig en demanda de
democràcia real, tot i que aquesta
manifestació no les portava projectades, amb milers i milers
de persones
participant-hi. Les acampades, com la Comuna, són i han
estat la demostració
que no calen representants per decidir, que malgrat els problemes som
capaces
de viure sense policia (no ho havíeu notat que no hi havia
professionals de la
porra i el suposat desordre no portava ningú a
suïcidar-se de pena?), sense
delegació de poder i sense usurers (inversionistes en diuen
els amos de les
paraules).
Mentre veig
com un
policia autonòmic rebenta el cos a dues noies que no entenen
per què les està
pegant m'agradaria entrar en el cap del de la porra però no
hi veig
possibilitats. Ell treballa per als banquers, ha deixat la seva
humanitat per
convertir-se en un violent, en un antisistema (perquè tal
com diu la pedagogia
sistèmica, tot són sistemes, incloses les
acampades), en un «terrorista» al
servei dels banquers. I em fa por l'home aquest, tanta por com em fan
els qui
demanen solucions ràpides per a la crisi a les acampades i
mai no n'han demanat
als economistes que ens hi han portat. Uns economistes del tipus del
Sala
Martín, que des de les millors facultats
públiques i privades continuen
ensenyant a una elit d'entre els nostres a ser assassins de persones
amb
mesures econòmiques que són profundament
inhumanes, insolidàries i, és clar,
provoquen fam, malalties i, en definitiva, terror en bona part del
planeta.
Cent
quaranta anys
després, Louise Michel és avui aquí
entre nosaltres estiguem a la plaça que
estiguem. És aquí i continua dient que ella, com
nosaltres, s'estimarà sempre
el temps de les cireres i els regals que guardem totes al cor. Continua
cantant
feliç que hi ha mals que duren cent anys però,
tal com deia Joan Maragall, mai
cap bala de màuser (o cop de porra) podrà matar
una paraula, un pensament.
Perquè del que es tracta precisament aquí
és de parlar, de pensar, i fer-ho amb
paraules de veritat allunyades de la novaparla del poder, allunyades
del
llenguatge putrefacte dels banquers i policies. Tingues clar que ho
estem fent
i és per això que ens envien els de les porres.
Tenen tanta por a la paraula
que cada any, quan arriba el temps de les cireres des dels seus
despatxos
tremolen de por. I és per això que ens cal no
callar, perquè el temps de les
cireres és aquí i cent quaranta anys
després Louise Michel és al carrers i ha vingut
per quedar-s'hi...
estelnegre | 27 Maig, 2011 09:00
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |