estelnegre | 22 Juny, 2011 06:48
Paral·lelament
a
les assemblees que han omplert les places del nostre país i
voltants al llarg
de tot un mes, el moviment dels indignats ha entrat en
política de moltes
altres maneres. Dues d'elles mereixen una especial atenció
ja que suposen
l'enfrontament (no violent però sí enfrontament)
amb l'actual estat de coses,
amb el sistema dictatorial econòmic en què vivim
totes plegades o sense plegar.
D'una banda
hi ha
l'aturada de desnonaments, posant el cos entre l'autoritat judicial que
els ha
de fer i l'espai que ha de ser robat pel banc que un dia va deixar un
crèdit,
una hipoteca impossible de tornar, i ara, quan un o més
membres del grup de
persones que viuen en aquell espai s'han quedat sense ingressos, el
vénen a
reclamar com a seu sense que quedar-se'l anul·li el deute
contret, ja que com
totes sabem ara les cases no valen el que valien al 2008. És
aquesta una
pràctica que parteix d'un principi que els indignats han
reclamat com a propi i
que jo m'he alegrat de veure exercir: l'acció directa no
violenta, la base de
la desobediència civil (cal citar Gandhi i Thoreau?, ja ho
he fet). La Llei era
i és injusta i cal desobeir-la sense violència,
posant el cos davant de qui vol
portar a la pràctica una llei inacceptable i que forma part
dels paquets de
favors rebuts per la banca de part de qui mana en l'àmbit
polític per tal que
no passi ni ànsia ni gana. És desobeint que
aprenem a ser persones perquè
l'obediència ens porta només a existir, no a
viure.
D'altra
banda, hi
ha el bloqueig del Parlament («recorda,
recorda...»), que ha servit d'excusa a
la premsa del règim i als tertulians del sistema per vomitar
fel i foc contra
el moviment dels indignats. Vista la multitud del 19 de juny podem
afirmar que
de res no els ha servit i la indignació enlloc de reduir-se,
ha crescut. Davant
del Parlament de Catalunya es van viure situacions de què em
ve de gust parlar.
D'una banda, la intenció del moviment era la que explicitava
el propi moviment:
aturar l'aprovació dels pressupostos més
antipersona de tota la història de la
Generalitat actual. Hi ha haver violència, és
cert, però en bona part provocada
per qui hauria de vetllar perquè passés tot el
contrari i en una altra part a
càrrec d'un grup petit i minoritari que va ser magnificat
per tal d'arribar a
l'objectiu central de Creedy (que aquí es diu Puig) i
companyia: deslegitimar
un moviment que té com a tret definitori el seu pacifisme.
Ara bé, pacifisme no
vol dir mirar-s'ho tot com si no ens importés; no som
gossets dòcils i
obedients que mouen la cua quan tenen os i quan no en tenen callen i
dormen.
Les retallades acordades al Parlament per CiU, PP i el fatxa del
Laporta
(quines amistats que teníeu, companys de SI, sort que va
marxar) no es trobaven
en cap programa i van ser presentades a la Unió Europea dos
dies abans, com si
aquest petit país fos una colònia (que ho
és, però potser no cal arrossegar-se
tant, no, líder Sandler?). Per això, la
votació era una pura representació, no
s'entorpia la «democràcia»
sinó una simple representació d'aquesta. Davant
d'aquest símbol, un cop més es va optar per
posar-hi el cos però sense
violència; i això és el que va fer
més del 99% dels milers de persones que es
van desplaçar fins a la Ciutadella. Ara bé, si
cal guerra i no n'hi ha, ja la
posarem... Calia acabar amb el moviment fos com fos, calia fer creure
que els
violents eren els que s'oposaven a la violència. Potser
hagués servit al segle
XX, ara ja no.
Els
polítics que
fa poca anys es van negar a discutir la ILP que milers de persones
havíem
presentat sobre els aliments transgènics, diuen que es van
sentir amenaçats,
insultats i alguns agredits. Cap havia de ser agredit, de la mateixa
manera que
cap persona ha de ser agredida mai, ni tan sols els qui havien rebut
uns dies
enrere a la plaça de Catalunya l'odi de Mordor. Ara
bé, és clar que als
polítics se'ls pot dir a la cara el que són,
se'ls pot dir que no ens
representen i que la seva violència (aprovar o participar en
la xarlotada
legitimadora del robatori de serveis públics que aquell dia
es va veure allí)
ens afecta a tots i no pensem callar. Sempre amb respecte per les
persones,
cosa que ells no tenen, però amb la contundència
que calgui, posant el cos si
cal i rebent tants cops de porra com llits d'hospitals els encorbatats
estan
venent-se a ells mateixos quan es treuen l'americana de conseller i es
posen la
corbata de corb.
I
és que tal com
deia V --i jo afegeixo: mentre hi hagi governants i governats--,
«el poble no
hauria de témer els seus governants, són els
governants qui hauria de témer el
poble».
estelnegre | 21 Juny, 2011 04:53
estelnegre | 20 Juny, 2011 10:21
estelnegre | 19 Juny, 2011 03:50
estelnegre | 18 Juny, 2011 07:10
Hördur
Torfason és
un dels impulsors de la Revolució islandesa i hi
serà a Palma el proper dilluns
20 de juny. Realitzarà diferents xerrades durant lo dia i a
diferents indrets.
Tots els actes són d'entrada lliure i gratuïta.
- 12.00
hores:
Club Diario de Mallorca: Conferència «Una nova
visió dels Drets Humans»
- 18.00
hores:
Aula Magna de l'Edifici Universitat UIB de Sa Riera: Taula Rodona
«Revolució
islandesa: és aplicable aquest model
aquí?». Ens parlarà de la seva
experiència
com impulsor de la revolució d'Islàndia, de drets
humans, del moviment 15M i de
la revolució a Espanya.
- 21.30
hores: Trobada
amb els acampats i simpatitzats a la placa Islàndia (Hi
haurà intèrpret de
llenguatge de signes).
Us hi
esperem!
estelnegre | 17 Juny, 2011 08:37
Ho faran
des de tots els racons del poder i especialment des dels
mediàtics
que dominen de manera aclaparadora. Practiquen la sordesa i volen que
la gent
desvalguda s’empassi els efectes de la crisi a cops de
bastó i de genolls. I
els tribuns de la plebs, instal·lats en el poder amb els
seus privilegis
tanquen files amb aquest sistema infame que col·loca a la
classe política en
tercer lloc en relació als problemes a l’estat
espanyol. La classe política que
tenim és un greu problema i ho diuen des dels organismes
oficials d’estadística.
Que lladrin menys i que s’ho facin mirar perquè
tots ells i elles claven els
genolls davant els poders fàctics de sempre.
Les
revoltes són legítimes quan s’escampa
una situació de tirania i de
injustícia, perquè la sobirania popular i la
democràcia són atributs del poble
i no de les institucions que diuen representar-lo.
La
distància entre els que representen a la plebs a cops de
talonaris
que configuren els mapes electorals i els que no voten,
s’abstenen o no els han
votat és immensa. I aquesta gent en la que ens incloguem
té drets democràtics,
i no menors que aquells dels que des de les institucions els
monopolitzen a
conveniència.
?
estelnegre | 16 Juny, 2011 06:44
Avui, les i
els
indignats han fet una crida a la desobediència massiva al
Parc de la
Ciutadella, per tal d'acampar avui a la nit allà i
demà aturar l'aprovació de
la Llei Òmnibus, una colla de lleis en una sola que
bàsicament van destinades a
destruir aquest país i fer encara més pobres els
pobres i més rics els rics. La
proposa un govern de dreta dura, ultraliberal, que darrere de la
màscara de la
senyera vol ensenyar que estima el país mentre
l'està destrossant, no només el
país en abstracte sinó el país real,
també el país de les persones, de totes i
tots.
Per tal
d'aturar
la protesta, han blindat el Parc de la Ciutadella i per tant han tornat
el
caràcter militar a la seu del Parlament de Catalunya, un
parlament que no és
sobirà sinó una simple sucursal de l'Estat
espanyol a les quatre províncies.
Avui, els hereus de Felip V són els lladres de CiU, amb
Artur Mas al capdavant,
amb Boi Ruiz saquejant la sanitat de totes, amb la Rigau acabant en
rematada la
feina d'espoli de l'ensenyament, amb el Mas-Collell treballant per als
que
sempre ha treballat, les rics, i amb Felip Puig fent l'únic
que sap fer,
fàstics.
El govern
dels
millors lladres, insolidaris i dretans. El Govern militar que davant
del que
hauria de ser el seu poble només sap utilitzar el llenguatge
feixista, el
llenguatge dels punys i les porres.
Davant la
ignomínia dels poderosos, davant el robatori beneït
pel,s que manaven i pels
que aspiren a manar, ens queda la desobediència i
d’això, Arturo, saps que en
sabem. No mos fareu creure i menys mentre ens esteu robant. Us hem
preparat un
15 de juny que mai no oblidareu, més que res
perquè si ens agrediu respondrem
assenyalant-vos el lloc on més mal
ens fa, perquè ja no us tenim por, perquè mai us
n’hem tingut però ara menys
que mai.
estelnegre | 15 Juny, 2011 07:10
estelnegre | 14 Juny, 2011 04:36
El proper
dijous 16
de juny, a les 19.00 hores, es presentarà a la Biblioteca
Pública de Can Sales
(Plaça Porta Santa Catalina, 24 / Palma) el nou llibre del
Grup d’Estudis
Llibertaris «Els Oblidats» Els
Invisibles. Diccionari de militants, organitzacions i sindicats
llibertaris de
les Illes Balears. Volum I: Mallorca (1869-1952), editat per
Edicions del
Moixet Demagog.
Hi
intervindran
Maria Antònia Oliver, presidenta de
l’Associació per a la Recuperació de la
Memòria
Històrica de Mallorca; David Fernández, secretari
general de la CNT a Mallorca;
un representant del periòdic Cultura
Obrera i Jorge M. del Grup d’Estudis Llibertaris
«Els Oblidats».
Us hi
esperem!
estelnegre | 13 Juny, 2011 08:49
El Pacte de
l'Euro és la via triada pels caps de govern de la UE per a
executar el seu Pla de governabilitat econòmica. Aquest
implica, entre altres
coses, retallar els salaris i la despesa social, reduir els models de
protecció
social i introduir major precarietat laboral. Consagrant
constitucionalment el
corsè del Pacte d'Estabilitat, el Pacte imposa un control
del dèficit (3% del
PIB) i del deute públic (60%) i, amb això, el
caràcter procíclic de la política
econòmica. Amb ell s'aplicarà una major
regressió fiscal i una reducció del
sector públic. Amb el pacte, els països membres
veuen reduïts els marges de la
seva sobirania popular i de les polítiques
econòmica, social i laboral, a
l'haver d'adaptar-les a uns criteris institucionalitzats que, si no es
produeixen
fortes commocions polítiques i socials, seran
pràcticament irreversibles.
Amb el
Pacte de l'Euro, els rescats financers de Grècia, Irlanda i
ara
Portugal comporten un major procés encara, de
socialització de deutes. Especialment
del deute privat, que representava a Espanya, amb dades de 2010 del
Banc
d'Espanya, el 87% del total. Aquest endeutament que llastra l'economia,
amb les
baixades d'impostos i rescats a la banca, ha fet elevar-se el deute
públic. També
significa una transferència de rendes: els creditors
–especialment els grans
bancs centreeuropeus– veurien retornats els seus
préstecs –oxigenant la seva
solvència-; mentre, els nous deutes contrets pels Estats
rescatats per la UE
seran pagats pel conjunt de la ciutadania –a costa de menors
serveis públics i
drets socials- i la població assalariada –en forma
de més atur, contrareformes
laborals, i de menors ingressos i drets laborals-.
Aquestes
receptes aboquen a la depressió econòmica i ens
sotmeten a la
dictadura dels creditors; i els qui havien estat responsables de la
crisi,
seran els beneficiaris. No es corregiran, si no al contrari, les
mateixes polítiques
que han aprofundit la divergència i desenvolupament desigual
a Europa. I els
deutes públics augmentaran. Qui salva llavors a qui? Les
gallines queden
tancades amb la guineu.
No hi ha
alternativa fàcil. Ens presenten dues opcions: rescat i
mesures
d'ajustament, o atac dels “mercats” sobre el deute
públic. Com trencar aquest
tràgic dilema? La petita Islàndia va desobeir: ha
rebutjat les mesures
d'ajustament social, no ha retornat el deute als creditors, ha encausat
als
responsables de la crisi, ha nacionalitzat la banca, ha rebutjat els
“rescats” plantejats
pels seus creditors, i estan sortint de la recessió! A
més, mentre que els
tipus d'interès del deute públic emès
per Grècia i Irlanda han pujat després
dels seus respectius rescats, els d'Islàndia han
experimentat un significatiu
descens.
La
Confederació Europea de Sindicats, en contra del Pacte de
l'Euro,
proposa una emissió de Eurobonos que alleugi els abusius
diferencials de primes
de risc. També planteja que el Banc Central Europeu aposti
per una política
monetària sensible a la creació
d'ocupació, i per que es desenvolupi una major
cooperació entre els Estats membres.
Els
sindicats del Sud d'Europa van més enllà, exigint
una major regulació
dels mercats financers, un impost sobre les transaccions financeres, la
creació
d'una Agència Europea del Deute –embrió
d'un Tresor Públic Europeu–, i un major
pressupost públic per a la UE. Aquestes mesures serien
eficaces per a tallar la
sagnia recessiva, atès que desbloquejarien el curtcircuit
financer existent;
permetrien a més bastir algunes bases per a una reforma
progressista més
ambiciosa.
Però
fer front a la crisi en benefici de la majoria exigiria fins i tot
mesures de major importància i audàcia: rebuig de
les mesures d'ajustament i
socialització del deute; auditoria pública de les
condicions en que es va
emetre, es va adquirir i es va finançar el deute
públic; reestructuració i
quitacions del deute contret de manera socialment rebutjable
–de manera que els
creditors carreguin amb el pes principal de la crisi–;
recuperació de la banca
pública; i refiscalització de les rendes del
capital, invertint els nous
ingressos públics en iniciatives d'utilitat social i de
transició energètica
sostenible, amb efectes de reactivació econòmica
i generació d'ocupació.
Cal un
canvi profund en la política europea que impulsi no
només una
ferma regulació dels mercats financers, sinó
també l'harmonització fiscal
internacional, basada en impostos directes i progressius,
així com una
equiparació de drets socials i salarials a
l'alça. La gestió del dèficit i el
deute hauria de prefigurar-se amb un criteri que garanteixi
polítiques
d'inversió contracícliques en la
recessió que vivim, la qual cosa impedeix el
Pacte de l'Euro.
Cal trobar
un camí cap a una aliança supranacional que posi
en tensió a
la UE, que s'oposi i desobeeixi el Pacte de l'Euro i que es solidaritzi
i
coordini políticament per a començar a construir
altra Europa. Del que es
tracta, en suma, és de pressionar amb base i criteris ferms
per a conduir les
polítiques de la UE a favor de la majoria social que
representa a la classe
treballadora, en una orientació diametralment oposada al que
és cada vegada més
una Europa al servei de les grans oligarquies financeres.
Daniel
Albarracín, Bibiana Medialdea, Bruno Estrada,
Manuel Garí i Nacho Álvarez
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |