Administrar

«La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo», per Luis Andrés Edo [ressenyes crítiques]

estelnegre | 07 Gener, 2007 10:59

«La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo», per Luis Andrés Edo [ressenyes crítiques]

Cor llibertari

La CNT en la encrucijada

Luis Andrés Edo, militant anarquista de la clandestinitat i de la Transició, acaba de publicar les seves memòries. L'assaig no solament fa un repàs a la seva biografia, sinó que es capbussa en els aspectes més desconeguts de la lluita de la CNT i l'anarquisme contra el franquisme. El treball descriu els moments més vibrants de la Transició, amb la participació i l'oposició llibertària al projecte de reforma i de consens. També mostra l'aventura humana d'un rebel i d'un heterodox. Una aventura que transcorre a cavall de l'exili i de la clandestinitat, passant per les presons. L'autor recupera aspectes oblidats de companys i torna a la llum oblits i silencis de la lluita antifranquista.

Luis Andrés Edo (Casp, 1925) fa un recorregut per la seva vida, des de l'arribada a Barcelona, quan era un nen, fins ara mateix. Explica com, sent fill de guàrdia civil, de família tradicional i catòlica, educat en un col·legi de monges, es va fer anarquista. Les fonts del seu esperit àcrata cal cercar-les en el 19 de juliol del 36, quan a Barcelona els obrers van vèncer els militars i va esclatar una revolució. L'infant va sentir com la llibertat entrava a les aules de l'escola de la mà racional i avantguardista del CENU. Acabada la guerra, l'adolescent va entrar d'aprenent al dipòsit de trens de la Renfe, on encara treballaven antics militants de la CNT: "La calidad social y de solidaridad que rodeaba el ambiente de los talleres de Depósito de Máquinas, constrataba con el trauma de la represión y persecuciones generalizadas impuestas por el régimen". Poc després inicià els seus estudis de formació professional a l'Escola del Treball, on va viure la seva primera vaga estudiantil el 1945. Un any més tard era empresonat a la Model.

El contacte amb la realitat de la postguerra faran del jove un rebel davant la injustícia. Edo aprofitarà el servei militar per desertar. A França es posarà en contacte amb els cenetistes exiliats afiliant-se a la CNT i a les Joventuts Llibertàries. Una vegada establert a París, participarà en l'Assemblea Llibertària. Tot un bagatge per a la seva formació humana i anarcosindicalista, que li serà molt útil per a la profunditat del seu pensament i per al seu compromís militant. D'aquí sorgirà la seva reflexió filosòfica La corriente, escrit clandestinament a la presó de Sòria, que serà publicat molts anys després. Luis Andrés Edo ha aconseguit fer de la seva aventura un llibre realment important per conèixer com es movien, en la clandestinitat, els grups anarquistes o com funcionaven les comunes de presos.

Les memòries es capbussen en els darrers anys del franquisme, quan el règim es mostrava dur i condemnava a mort els militants revolucionaris, com ara Puig Antich. El nou pas d'Edo per la presó, on va ésser batejat pels presos comuns amb el malnom d'El Padrino per la seva solidaritat amb ells, és un passatge del llibre força interessant. Precisament a la Model hi va viure el primer motí de presos, el 1975. La sortida de la presó d'Edo va coincidir amb la reconstrucció de la CNT, en què una amalgama de vells sindicalistes i joves contraculturals intentaven bastir el moviment llibertari. Edo, figura important de la reorganització, narra amb tota mena de detalls les lluites sindicals, el míting de Montjuïc, les Jornades Llibertàries, els Pactes de la Moncloa, el Cas Scala i l'escissió confederal. El resultat final de l'assaig memorialista és una gran aportació testimonial a la historiografia de l'antifranquisme i de la Transició espanyola. Un llibre necessari per a tots aquells que estudien aquesta època de la nostra història, però també per a tothom que vulgui conèixer quin va ser el camí de l'organització obrera més important fins a la Guerra Civil, els anys del franquisme i de la Transició.

La CNT en la encrucijada està escrit amb agilitat, en capítols curts i amens, que reflecteixen l'esperit entusiasta d'Edo i ressalten el seu sentit de l'humor i una fina ironia, molt intel·ligent. L'assaig és de lectura fàcil i fins i tot hi ha una segona veu, a peu de pàgina, que manté un diàleg intern amb l'autor. Luis Andrés Edo manifesta que ha escrit un "llibre de poemes" i explica que la seva poesia la realitza a través de la reivindicació de militants marginats per la mateixa CNT. Aquestes aventures d'un llibertari heterodox són un passeig per una història amagada o tergiversada. Edo ha tornat a la llum una època que aporta passatges inèdits al compromís de la memòria històrica. Però no és un llibre nostàlgic, sinó de reflexió... i fins i tot de futur al plantejar la idea del municipi lliure.

Ferran Aisa

(Avui, 28-12-06)

***

Aventuras de un anarquista

La vida da más vueltas que un trompo. De ahí que Luis Andrés Edo, hijo de guardia civil, criado en una familia de ley y orden, llegase a convertirse en un referente del anarquismo español y en el elemento clave para la reconstrucción de la CNT durante la Transición. Todo por culpa de la rebelión militar del 18 de julio de 1936. Edo es una persona que necesita libertad para vivir. Si no se la dan, se la toma. Prefirió vivir libre en la clandestinidad que esclavo en la sociedad. Dos veces desertó del Ejército, otras tantas fue, encerrado en el calabozo militar de Figueres, donde en los años cincuenta hacía proselitismo por la causa libertaria. Conoció las prisiones franquistas y fue huésped de la, terrible Cárcel Modelo (de infamia) en Barcelona. Ahora el editor Ramón Serrano le acaba de publicar La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo (Flor del Viento, Barcelona 2006). En la Modelo convivió con Huertas Clavería, actual decano del Col·legi de Periodistes de Catalunya, y con Juan Paredes Manot, el Txiqui, miembro de ETA fusilado el 27 de septiembre de 1975.

Los presos de la galería de castigo llamada el «Submarino» fueron los primeros en enterarse de la muerte de Franco gracias a un transistor, pequeño pero potente, que Luis Andrés Edo tenía escondido.

Escuchaban Radio París y la BBC. Se comunicaban con los demás presos por las cañerías del desagüe después de haber vaciado las cisternas de los inodoros. Estaban mejor informados que los propios funcionarios de la prisión. Difundieron la noticia de la muerte del dictador haciendo sonar las cucharas contra la pared, en un ensordecedor «taca-taca-taca», que hizo exclamar a un celador: «¡Ya se han enterado!» El libro es un compendio de aventuras y reflexiones sobre la época que tocó vivir a un chico que contaba tan sólo trece años cuando estalló la guerra civil y maduró en el bando de los vencidos.

Pere Bonnín

(Última Hora, 16-11-06)

***

Luis Andrés Edo: La CNT en la encrucijada

Edo al penal de Segòvia el 1970 amb els seus fills i l’històric d’ETAT xomin Ziluaga (esquerra)

Goethe quiso dejar, para las generaciones venideras, esta imagen de sí mismo: "Yo un luchador he sido, y esto quiere decir que he sido un hombre". Tengo ante mí, con una afectuosa dedicatoria, el libro de Edo, que lleva este subtítulo: "Aventuras de un heterodoxo". Lo he leído de una sentada, con avidez, devorando las "aventuras" que en él se relatan, apremiado por lo emocionante, por lo apasionante de la historia, de esta "intrahistoria" del siglo XX.

Luego me ocuparé de la heterodoxia de Luis Andrés. Antes, debo declarar que, si he traído a colación la frase de Goethe, es porque esta condición de Luis Andrés me la ha recordado: Luis es, ante todo y sobre todo, un luchador. Con una fidelidad de acero a sus ideales y a sus ideas, se ha enfrentado desde que era un chaval con guerras, detenciones, encarcelamientos y exilios. Y los ha enfrentado con estas sus cualidades personales que a mí me siguen admirando: su presencia de ánimo ante las dificultades y los riesgos, una dureza compatible con una fina sensibilidad, una ausencia absoluta de vanidad y su claro sentido ético para relacionarse con la vida.

Conocí a Luis hace ya 28 años y, recientemente, con ocasión de la presentación en Madrid del libro de Stuart Christie, "Franco me hizo terrorista", pude parafrasear este título y decir públicamente: "Luis Andrés Edo me hizo anarquista". De su palabra, de sus escritos y de su quehacer he ido adquiriendo los útiles necesarios para sentir el planeta libertario como mi propia casa.

Pues bien, por el libro, por sus capítulos diversos, y con esa prodigiosa memoria fotográfica de Luis, sin duda igual o superior a la que él refiere de su hermana María, van desfilando, como en un gran mural histórico, hechos y personajes: Su infancia en Barcelona (es significativo y hasta sobrecogedor su comentario al saber que los Reyes Magos eran los padres: "siete años de vida engañándome"); su afortunado paso por el CENU; la batalla de Barcelona; la barricada como elemento pedagógico revolucionario; la postguerra franquista represora y los primeros balbuceos libertarios en el Depósito de Máquinas Eléctricas de la RENFE en Barcelona; su primer ingreso en prisión a los 20 años. Su deserción de la mili y la fuga a Francia. El internamiento en el castillo de Figueres, al tratar de regresar clandestinamente a Barcelona. Su segunda llegada a Francia y su descubrimiento mejor: el asambleísmo. [Nota de este comentarista: No deja de llamarme la atención una frase de Luis en la página 125: "A mí, en aquella asamblea, me había sucedido lo mismo, había aprendido a escuchar". Creo que ésa es la gran asignatura pendiente de este país, aprender a escuchar y a no interrumpir al otro a grito pelado]. El Congreso de Limoges y la formación de la DI que, en diez años de actuación con atentados, no ocasionó víctimas indiscriminadas y que se opuso a financiar sus propias actuaciones a base de atracos. Otra aportación fundamental es la del debate ideológico en la prisión de Soria, absolutamente impensable en 1967 y que le costó el puesto al Director, de actitudes abiertas y tolerantes. Y, así, hechos y más hechos de historia viva, hasta hoy.

También los personajes, complejos como seres humanos, nunca buenos o malos de una sola pieza maniquea: José Cano, Miguel "Ferrer", Laureano Cerrada, Lucio Uturbia, el "Quico" Sabaté, Pascual Palacios, Christie, Melchor Rodríguez, Jaime Pozas, Salvador, Agustín Rueda, etcétera, etcétera. . .

No quiero alargar esta modesta reseña de un libro fundamental en la trayectoria del anarquismo español. Un libro que no es sólo historia, es también planteamiento de problemáticas actuales. Viene aquí a cuento el otro apelativo que yo empleaba al principio y con el que el autor se autodenomina: "heterodoxo". Luis Andrés Edo es un heterodoxo, el Gran Heterodoxo del anarquismo español. Y sólo quiero recoger ahora tres de las observaciones que él mismo hace en su libro: en la página 15, "cabe preguntarse si un discurso anarquista puede reflejar una vertebración perfecta, acabada, cerrada y sin contradicciones o, en cambio, es precisamente esa desvertebración la que permite formular un discurso teórico y práctico, subjetivo, heterodoxo, abierto siempre a una mutación". En la página 156, "son disidentes porque rechazan el inmovilismo de sus respectivas organizaciones y se conjuntan para actuar unidos por encima de las siglas". Y en la página 394, "el discurso del anarcosindicalismo no puede declararse el ombligo del Movimiento. La CNT no siempre funcionó en base a la ley democrática de mayorías, sino más bien con el concepto "demo-acrático" del libre acuerdo".

Todo ello me recuerda aquellos versos luminosos de Kavafis que Lluis Llach canta tan admirablemente:

"Més lluny, sempre anéu més lluny,

més lluny de l'avui que ara us encadena.

I quan seréu deslliurats,

torneu a començar noves sendes".

Joaquín Rodríguez

www.soliobrera.org

***

Presentación a un grupo de periodistas del libro de Luis Andrés Edo «La CNT en la encrucijada»

Doris, Luis Andrés Edo; Ramon i Juan León FOTOS: MANEL MESQUITA

Cuando la Editorial Flor del Viento me planteó que os presentará el libro La CNT en la encrucijada de Luis Andrés Edo a vosotros no dudé ni un segundo, y además me produjo una gran alegría porque ello me llevaría a leerme el libro en serio y a seguir curioseando sobre temas, cuestiones y hechos concretos que siempre me han interesado.

Lo que no me esperaba es la cantidad de temas, cuestiones y hechos que contienen las memorias de nuestro querido Luis y lo difícil que me resulta resumirlo, sobre todo por el vertiginoso ritmo que impone en una descripción de los sucesos acompañada (siempre) con una profunda reflexión sobre las cuestiones en sí desde una perspectiva anarcosindicalista.

Y partiendo de esta imposibilidad y teniendo en cuenta la seguridad de que muchos de vosotros conocéis las ideas, los interrogantes y los sucesos de manera sobrada he optado por seguir un sencillo método de preguntas con respuesta que aparecen en el libro, siempre sobre el personaje y sobre su relación personal con el anarquismo.

¿Cómo nace este anarquista?, ¿cómo se educa en el anarquismo?, ¿cómo se desenvuelve en cada situación concreta? y ¿cómo piensa continuar?

Nace en un pueblo pequeño totalmente arraigado a la tierra y con un año viene a Barcelona. Es hijo de un guardia civil del bando republicano, es hijo de una familia católica, apostólica y romana, con unos fuertes lazos familiares, es decir, de una familia muy estructurada.

Vive con 10 años la Guerra civil/Revolución y desde estas vivencias directas y de lo que ha reflexionado sobre ellas nos va contado su vida y la vida que le rodea, y aunque utiliza el hilo conductor de la progresión del tiempo, siempre va dando saltos para adelante y para atrás para contar qué pasaba, por qué le pasaba y por qué pasaban así las cosas.

Tanto reflexiona sobre los hechos que llega a especular y a veces a concretar en cómo hubiesen pasado las cosas si en tal momento hubiera pasado tal cosa (aunque esas cosas no dependan de su voluntad). Así es como piensa en el caso, por ejemplo, de que si hubiese estado en Segovia antes de la fuga de ETA y Oriol (llegó allí pasados unos días) es probable que Oriol Solé Sugranyes estuviera entre nosotros, porque Edo hubiese insistido mucho en planificar todo mejor.

A medida que va contando su vida hace una justa apología de un día único, la Barcelona de 19 de julio de 1936, un día que según Edo con toda seguridad cambió el mundo. Partiendo de este día como el culmen del movimiento anarquista por las extraordinarias consecuencias que tuvo tanto en la contienda española como en la contienda posterior mundial. Dicho sea de paso, es un día que da para un estupendo libro (negociaciones extrañas en la Generalitat, 1.000 barricadas en la ciudad, el pueblo armado, el 19 tercio de la guardia civil con la República…).

Durante la guerra tiene la oportunidad de estudiar en nueva escuela catalana (CENU). Esta escuela se apoya en la línea iniciada por Ferrer i Guardia e incorpora en su ideario y en su trabajo una acción libertaria sin contemplación alguna. Experiencia imborrable para Edo y lamentablemente perdida en el túnel de los tiempos, con la cantidad de resultados positivos que demostró como sistema educativo, adelantándose a los tiempos de manera abrumadora.

Es difícil imaginar cómo serían los chicos de los institutos de enseñanza secundaria de ahora si tuvieran que enfrentarse a su indisciplina y a su apatía si previamente en una asamblea habrían intervenido con profesorado y con personal para dibujar un modelo educativo y un compromiso personal y social en la actividad educativa.

¿Dónde estaría el bulling, la invisibilidad actual de las niñas, los escasos remedios al fracaso escolar si los alumnos se implicaran en su propia formación? ¿Dónde estarían los grandes negocios que ha generado la educación privada si este servicio fuese exclusivamente público y autogestionado?

Cuando acabó la guerra, con 14 años, vive los malos tiempos como puede, teniendo la suerte de entrar a trabajar en los ferrocarriles, donde quedaba un importante reducto de anarquistas. Ahí aprende en vivo que hasta en las grandes empresas la autogestión es mucho más eficaz que la lógica capitalista (la anécdota de cómo se encontraron sus fábricas los condes de Godó y Güell [pág. 85], que lloraban por la calidad de las instalaciones de sus fábricas que previamente habían sido autogestionadas por los trabajadores).

Doris i Luis Andrés Edo el dia de la presentació

Mientras trabaja para contribuir al alimento de la familia, juega con niños, juega al fútbol (le ayuda en su formación física las caminatas diarias que se pega para ir cada día a la Escuela Industrial desde su casa), baila y se divierte, y amplia su formación estudiando formación profesional (la perfección de la clase obrera). En paralelo nos relata la dignidad de la figura del aprendiz (como método didáctico) y la del sabio escuchante antes de hablar (varias veces habla del caso de Pitágoras que obligaba a sus alumnos a estar tres años escuchando antes de hablar).

Es decir, educación de calidad por el asambleísmo y aprendizaje de la cultura del trabajo por la observación directa y la experimentación.

Cada vez que hay un resquicio social o político para expresar las ideas es más que aprovechado. Caso de su nivel de participación en la huelga del SEU (comenzaron los universitarios falangistas y los alumnos de la Escuela Industrial desbordaron todos los escenarios posibles de una huelga en el año 1945).

Los estudios se van cimentando en la persona de Edo y con la juventud llega la hora de la militancia real, y esa militancia es en cada momento de la vida, ante las condiciones del trabajo, ante el servicio militar (comienza su faceta fuguista) Desertor del ejército español se va a Francia, donde trabaja en lo que puede, vinculándose enseguida a los movimientos españoles de resistencia libertarios del momento (la Asamblea de París). El objetivo esencial de todos estos movimientos libertarios en el exilio no es otro que volver, pero sin dictadura y ahí comienza una vida llena de asambleas, cultura, trabajos (todos secundarios en su vida) acciones y pensamientos dedicada exclusivamente a la liberación de la dictadura española y al regreso con dignidad.

La dictadura no era cualquier cosa fácil de tirar abajo y la prueba está en el montón de años que Edo pasó en la cárcel, después de montar en París la famosa DI (comité de Defensa Interior destinado a hacer lo imposible para acabar con Franco y con la dictadura). Dicho sea de paso (que ratifique Edo) mucho tiempo en la cárcel se la debe, fundamentalmente, a los confidentes de la policía infiltrados en los movimientos libertarios de la época, infiltraciones muy difícil de detectar por la avalancha de jóvenes que querían actuar en la época.

Todos los relatos de Edo en la cárcel son sobrecogedores, no por las condiciones que tiene un preso por estar preso, sino por las cosas que hizo (que hicieron) para que su militancia fuese eficaz hasta desde la cárcel. Se crearon comunas de presos (con organizaciones perfectas autogestionadas por los presos, donde se comía hasta bien, cuando cocinaban los anarquistas, sobre todo, porque los maoístas no estaban por la labor burguesa de cuidar el paladar) se autoeducaron, se establecieron lazos solidarios irrompibles, se posicionaron ante ideologías resistentes a la dictadura y encarceladas también, y ante muchas formas de vida, se formaron en cuestiones de derecho para argumentar sus defensas utilizando todos los resquicios que podía dejar una legislación como aquella. Ya adulto se ocupa, y muy bien, de que los jóvenes que aparecen en su camino vayan aprendiendo y toda la cultura libertaria adquirida se vaya transmitiendo (caso de Mesquita y Pi en el teléfono de la cárcel, [pág. 253]). Edo se hizo muy fuerte, se lo trabajó mucho para sobrevivir, pero se extrañó cuando comprobó que al salir solo de la cárcel de Jaén después de 6 años que tanta fuerza no le sirvió para sucumbir a una depresión [pág. 230].

Sale de la cárcel con la transición en sus narices, y esta transición tan modélica (según sus interlocutores y promotores) se encarga de anular cualquier intentona de autogestión y de anarcosindicalismo, lo que lleva a Edo a encontrarse de nuevo en el ojo del huracán, pues la policía democrática se obsesiona con cortar de cuajo todo matiz anarquista para el nuevo Estado español.

Con la misma pasión que nos recuerda el 19 de julio del 36, Edo nos muestra el oscuro caso del incendio de la Scala en Barcelona (demuestra cómo estamos ante una trama estatal contra los anarquistas, perfectamente planificada por la propia policía estatal del momento).

El hecho de no creer ni querer en el Estado como estructura, no quiere decir que Edo no proponga una vida nueva donde cabe perfectamente la utopía y la esencia del anarquismo: la asamblea directa (no la delegada), el crecimiento personal permanente a través de la educación y de la cultura, el ocultamiento permanente del protagonismo individual, y todo con estructuras como el Municipio Libre y el Ecosistema frente al concepto de Estado actual.

Quiero hacer constar que es un libro divertido, apasionante, clarificador, respetuoso, ameno y vivo, destinado a seguir arañando en la recuperación de la memoria histórica (este libro nos deja un legado único), pero que todos podemos seguir tranquilos porque que este libro no está escrito para a ser un best seller, entre otras cosas porque si me equivoco y el libro fuera un superventas fuera de serie, habría que tomar muchas precauciones porque los anclados poderes estatales se darían cuenta de lo que les puede venir encima y mejor no dedicarnos a ver, a sentir, o a estudiar la reacción que estos poderes tendrían sobre todos nosotros, sobre todas nuestras delicadas libertades individuales.

Juan León (Octaedro Editorial)

(El dimoni de Santa Eugènia de Ter, 14-11-06)

 Ateneu Llibertari Estel Negre

L'anarquisme en la 'Revista de Occidente'

estelnegre | 06 Gener, 2007 08:06

L'anarquisme en la 'Revista de Occidente'

'La quimera libertaria'

Aquí teniu en pdf el dossier que, sota el nom de «La quimera libertaria», va editar el passat mes de setembre Revista de Occidente (número 304). Són tres articles introductoris, però força interessants. També podeu consultar la ressenya que sobre els mateixos va fer el periòdic CNT.

Bona lectura!

- Tántalo: «El anarquismo en la Revista de Occidente». CNT, 328 (nov. 2006)

- Lily Litvak: «La Buena Nueva. Cultura y prensa anarquista (1880-1913)». Revista de Occidente, 304 (set. 2006), pp. 5-18.

- Irene Lozano: «Federica Montseny en el pensamiento anarquista». Revista de Occidente, 304 (set. 2006), pp. 19-33.

- Heleno Saña: «Filosofía del anarquismo español». Revista de Occidente, 304 (set. 2006), pp. 35-55.

Ateneu Llibertari Estel Negre


Carles Fontserè, la mort d’un cartellista

estelnegre | 05 Gener, 2007 09:04

Carles Fontserè, la mort d'un cartellista

Carles Fontserè, fotografiat en la seva masia de Porqueres el 2004. Foto: Robin Townsend

El polifacètic artista Carles Fontserè era, als seus 90 anys, icona del cartellisme de la Guerra Civil i memòria activa de l'antifeixisme català i de la diàspora de l'exili

Carles Fontserè, l'últim gran referent del cartellisme de la Guerra Civil, escenògraf, fotògraf i pintor, va morir ahir al matí a l'edat de 90 anys a l'Hospital Josep Trueta de Girona, on havia ingressat feia tres dies. El 12 de gener havia patit una caiguda que li va impedir presentar l'exposició sobre el seu exili a Nova York, on va residir 23 anys, una mostra feta a partir dels 10.000 negatius sortits de la seva càmera i que es pot veure a l'Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona, a la plaça Catalunya, fins al dia 4 de març.

Per expressa voluntat de l'artista i la viuda, Terry Broch, el seu cos serà incinerat en una cerimònia íntima i no es farà cap acte públic.

Compromès fins al final amb la memòria de l'antifeixisme català, de la Guerra Civil i de la diàspora de l'exili, els darrers anys va ser un dels personatges que més suport van donar a la campanya de la Comissió de la Dignitat per al retorn dels papers de Salamanca, entre els quals hi ha -encara no han tornat- alguns dels seus cartells més coneguts, fets en plena guerra, quan tot just rondava els 20 anys, i vinculats a formacions com la CNT-FAI, el PSUC, la UGT i el POUM.

Com va lamentar ahir Toni Strubell, coordinador de la Comissió de la Dignitat, és una llàstima que aquest membre d'una "generació de lluitadors" que "no va abaixar mai el cap" hagi mort sense haver recuperat els seus documents i cartells: "És una vergonya per a la democràcia".

Referent artístic i ètic

El seu decés va anar seguit ahir d'un ampli reconeixement, tant per la seva tasca artística com pel seu compromís ètic amb les causes de la llibertat, la justícia i Catalunya. Des del govern, el vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira, va recordar que van coincidir en un dels viatges de la Comissió a Salamanca i el va definir com "un dels cronistes plàstics més privilegiats" de la Catalunya contemporània. Pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, desapareix "un dels cartellistes catalans i europeus més emblemàtics del segle XX" i un artista marcat pel seu "compromís ètic amb el país".

Isidor Cònsul (Proa), editor de les memòries de Fontserè, va ressaltar la "força extraordinària" de la primera part del seu relat vital i va dir que tenia mig fet un nou volum de les memòries, que fins ara compten amb tres títols publicats. Jaume Vallcorba (Acantilado), que ha tret en castellà el volum del primer exili a París, va remarcar "la singularitat de la seva visió" i el seu "imparable inconformisme". Personalitats com l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i el crític d'art i filòsof Arnau Puig també es van afegir ahir a l'homenatge pòstum.

Fontserè vivia amb la seva inseparable companya Terry Broch -es van conèixer a Nova York- en una masia aïllada, Can Tista, situada al costat del llac de Banyoles, al terme municipal de Porqueres, i convertida en el seu refugi. Allí van instal·lar-se en tornar de l'exili el 1973 i s'hi van fer l'estudi i l'habitatge, amb un extens arxiu de documents, revistes i fotografies que ha acompanyat Fontserè fins a l'últim moment.

Auster i amb molt bona salut, Fontserè només patia de sordesa i durant el bon temps acostumava a baixar a banyar-se al llac. La parella no tenia fills i vivien entregats a l'obra de Fontserè, que va poder assegurar-se la vellesa gràcies a la cessió del seu llegat a la Generalitat a canvi d'una pensió. Amb tot, això mai no el va privar d'expressar públicament el seu desencís per les que considerava una transició i una democràcia descafeïnades i una Catalunya lligada de peus i mans.

Rere la seva poblada barba s'hi amagava la determinació d'un home que va viure apassionadament. Després d'una joventut marcada tant per la seva vocació artística com pel carlisme familiar, amb la guerra va passar a formar part de la nòmina de cartellistes al servei de la Generalitat i després de les Brigades Internacionals, i la seva obra va quedar definitivament lligada a l'antifeixisme.

De la bohèmia inicial a l'ordre i la meticulositat del memorialista hi ha una llarga trajectòria creativa marcada pel llarg exili i el retorn definitiu a Catalunya poc abans de la mort del dictador. Com a "exiliat de tercera" -títol del segon volum de memòries- va presenciar l'ocupació nazi de París, on anys després muntaria un musical d'èxit que després va portar a Mèxic amb Cantinflas. El salt a les Amèriques va tenir com a destí final NovaYork, on va consolidar-se com a polifacètic i prolífic artista.

Ignasi Aragay

(Avui, 05-01-07)

***

Carles Fontserè

Mor Carles Fontserè, el cartellista de la República

Dibuixant, escenògraf i fotògraf, va viure exiliat a París i Nova York

L'il.lustrador Carles Fontserè, autor d'alguns dels cartells més reproduïts de la guerra civil, va morir ahir a l'Hospital Josep Trueta de Girona als 90 anys. Fontserè feia tres dies que estava ingressat a conseqüència de l'empitjorament de la seva salut després d'una caiguda que va patir a casa seva de Porqueres (Pla de l'Estany). L'artista ha mort sense haver aconseguit la devolució de documents seus i de nombrosos cartells no catalogats encara a l'Arxiu de Salamanca.

Barceloní nascut el 1916, Fontserè va començar a dibuixar de manera autodidacta als 15 anys quan va entrar a treballar en un taller d'escenografia. Es va formar en l'ofici realitzant cartells cinematogràfics, portades de llibres i anuncis publicitaris. Quan va esclatar la guerra, el 1936, es va integrar activament al Sindicat de Dibuixants Professionals. El seu cartell més cèlebre, el que va titular Llibertat! per encàrrec de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), forma part de la llegendària producció dels artistes rojos que van revolucionar l'art del cartellisme.

Els partits i les institucions republicanes van confiar als cartells, populars soldats de paper i tinta, les tasques de propaganda i informació tant al front com a la reraguarda. Fontserè es va inspirar en aquell cartell en un segador amb una falç que figurava al monument al doctor Robert que veia de petit. També va realitzar cartells per al POUM, la CNT i la UGT.

L’exili

El 1937, Fontserè va participar com a combatent a les Brigades Internacionals i al dissoldre's aquest cos, va passar al Comissariat de Propaganda amb Jaume Miravitlles. Com tants altres derrotats, va travessar la frontera, no sense abans deixar la següent pintada en una paret: feixistes, fills de puta, i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià, d'on va fugir colant-se per sota dels filats. Va sobreviure a París durant l'ocupació alemanya com un sense papers amb mil i un oficis fins que va recuperar el llapis i es va dedicar novament a la il·lustració.

Després de dedicar-se amb èxit a l'escenografia teatral parisenca, el va fitxar Mario Moreno Cantinflas per a una comèdia musical. Des de Mèxic va passar a Nova York, on va viure 23 anys i va col·laborar amb Salvador Dalí. Va tornar als anys 70 amb la seva dona nord-americana, Terry, i es va continuar dedicant a la fotografia i al còmic i a escriure les seves memòries. Memories d'un cartellista del 36, Un exiliat de tercera i París, Mèxic, Nova York constitueixen la seva trilogia de records editada per Proa en català i El Acantilado en castellà.

Vergonya

El món cultural i polític va lamentar ahir la mort del patriarca català de la il·lustració. El vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, el va definir com "un dels referents de la nostra història contemporània". Tony Strubell, coordinador de la Comissió per la Dignitat, el va recordar com un "lluitador i mestre" d'"energia exemplar" que va col·laborar en nombrosos actes de l'entitat. Strubell va dir que és "una vergonya per a la democràcia" que Fontserè hagi mort sense poder veure els seus documents i cartells que són a l'Arxiu de Salamanca.

(El Periódico de Catalunya, 05-01-07)

***

Llibertat FAI!

El gran apòstol tronant

Carles Fontserè sí que va parlar dels exiliats espanyols de tercera

Se'ns moren els nostres vells en aquest hivern d'empresaris degollats. Se'ns moren els nostres vells en aquest hivern de forques i aeroports esventrats amb els seus equatorians i les seves mantes.

Se'ns moren els nostres estimats, importants i necessaris vells que encara van tenir temps per explicar-nos les veritats que durant massa anys ens van negar els llibres, gairebé tots els llibres; fins i tot els escrits per locutors d'aquelles ràdios lliures que emetien des del comunisme.

Una veu lliure

Se'ns ha mort, doncs, Carles Fontserè, que semblava etern. Només la mort podia imposar repòs i horitzontalitat a qui sempre va ser una veu lliure, vertical, activa i esventada. Una veu lliure que va fer justícia a molts dels nostres. Parlo d'aquells a qui el General va convertir en exiliats de tercera. De tercera, com aquells vagons de tren. Perquè no tot l'exili va ser Rafael Alberti, que va poder escriure des de l'Argentina versos inspirats en els núvols, i des de Roma uns altres, en aquest cas dedicats als gats i a les monges. Perquè, com em va recordar en veu molt alta Carles Fontserè ni Lluís Companys, ni Juan Negrín ni Pau Casals ni Pablo Picasso van tenir els pebrots o el valor republicà d'acostar-se als camps de concentració francesos on s'amuntegaven els espanyols exiliats de tercera.

Als nostres, que només eren obrers de boina o gorra, ni aquell cònsol poeta, el xilè Pablo Neruda, els va fer punyeter cas. En el seu vaixell només hi van cabre alguns comunistes importants. I aquestes coses, totes aquestes coses vertaderes de l'exili, només Carles Fontserè les va dir en veu alta i les va escriure en les seves memòries.

Quan algú ha estat una veu lliure convé recordar-lo posant-se ben dret. Ben dret i tronant. Quin gran vell. Quin tros de vell, aquest Carles Fontserè que se'ns acaba de morir. Tenia la presència menuda, però important. Captivava i electritzava. Tenia tanta energia i memòria que Miquel Àngel l'hauria acceptat de bon grat com un d'aquells apòstols seus que avui ens miren des d'algun fresc. Carles Fontserè et mirava, t'escoltava i et convidava a alçar una mica la veu perquè li començava a fallar l'oïda. Però només li fallava una mica l'oïda. Només això. L'ull, la mirada seguia intacta: precisa i huracanada. Tenia, hi insistim, la presència d'apòstol de la vertadera llibertat, de profeta bo. D'aquell profeta que mai és ni Isaïes ni el seu nebot, sinó aquell ésser humà que ha viscut i coneix per això la il·lusió, la passió, la traïció i aquell fred que sempre bufa a les cantonades. Mirada i barba apostòlica. I al seu costat, la presència decisiva i sòlida de la seva dona, Terry Broch, que va conèixer abans que molts a qui després es diria Andy Warhol.

La idealitzada República

Ningú com Carles Fontserè ha sabut explicar-nos que la Resistència francesa va ser de tot menys francesa. Perquè la veritat és que va ser cosa d'espanyols exiliats i de brigadistes internacionals. El millor del nostre home era quan apuntava a la tropa dels progres i, molt especialment, a l'anomenada gauche divine. L'apòstol tronant no semblava sentir gens de simpatia per als que a Espanya van fer possible l'anomenada transició. Van idealitzar --això em deia-- la República i van menysprear la seva generació.

Arturo San Agustín

(El Periódico de Catalunya, 05-01-07)

***

Entrevista a Carles Fontserè ara fa dos mesos al setmanari gironí Directa

A tall d'homenatge el dia de la seva mort, aquí teniu l'última entrevista a Carles Fontserè, apareguda el mes de novembre al setmanari Directa

Carles Fontserè tenia només 20 anys quan va esclatar la guerra. La seva memòria és la mateixa que la història del segle XX. Només començar la Guerra Civil fa el primer cartell: “Treballa pels que lluiten”. A aquest el segueixen altres, com el mític “Llibertat!” de les FAI. Acabada la Guerra viu a París l’ocupació alemanya i llavors es trasllada a Mèxic, on treballa amb Mario Moreno, Cantinflas. Anys més tard, resident als EUA, coneix de prop el moviment hippie i, amb ell, l’oposició a l’ocupació nord-americana del Vietnam. Des de Porqueres (Pla de l’Estany), amb 90 anys acabats de fer, escriu el quart volum de les seves memòries, on parlarà dels feliços anys cinquanta i dels convulsos seixanta Encara li queda temps per parlar de l’actualitat –la invasió de l’Iraq– i recordar amb Directa el passat –des de la Guerra Civil fins als nostres dies.

Carles Fontserè: Abans de la República el diaris tenien una secció que es deia “successos” on es parlava dels quatre crims del moment, dels robatoris… I avui, els diaris s’han convertit en premsa de successos, perquè vas mirant i tot són catàstrofes. Cony! a la meva edat agafes el diari i et poses de mal humor.

Als anys 30 les parets parlaven de política amb tots els cartells que hi havia penjats. Avui en dia, s’està perdent aquest mitjà d’expressió.

Carles Fontserè: En aquells anys el cartell, com a tal, tenia el seu moment de glòria. Penso que el cartellisme avui en dia ha desaparegut completament. Els graffiteros serien una mica com allò... Els primers cartells de la Guerra Civil no expressaven les ideologies dels partits sinó les conviccions dels dibuixants. El meu primer cartell deia “Treballa pels que lluiten”. El vaig fer perquè a plaça Catalunya hi havia uns cavalls morts que feien una pudor insuportable que ningú havia retirat: tots els treballadors s’havien allistat a les milícies, i la ciutat estava feta una merda. Per tant, la primera necessitat de Barcelona era treballar.

Així gaudien de molta llibertat?

Carles Fontserè: A les exposicions es posen els cartells de qualsevol manera, amb una ignorància tremenda, seguint només els criteris estètics. Els cartells s’han de posar en ordre cronològic perquè expliquen la guerra. Al principi, els cartellistes gaudíem de molta llibertat, dèiem el que volíem, però llavors, a mesura que avançava la guerra, es deia el que volien les organitzacions. De la mateixa manera, a mesura que anava avançant la guerra, els tiratges de cartells es feien amb menys colors.

Quina vinculació pensa que ha de tenir un artista amb el compromís social? Potser als anys trenta hi havia més compromís?

Carles Fontserè: Abans de la guerra, ningú se l’esperava. La gent de seny, el 19 de juliol, va pensar que allò no podia durar més de 15 dies: botigues tancades, hotels ocupats, fàbriques ocupades, noies amb fusells. Tothom va trigar una mica a adonar-se que allò seria una guerra. Per això, a la banda republicana, el 19 de juliol hi va haver una revolució. Jo vaig viure la revolució, de la guerra no en sabia res. De fet, la Guerra Civil va començar dies després de la revolució. Però si es va fer la revolució va ser aprofitant el desgavell que havia provocat l’aixecament de Franco.

Arran de la guerra vostè es va convertir en immigrant, es va exiliar...

Carles Fontserè: Exiliat més que immigrant, perquè és diferent; era un fugitiu. Ara els historiadors ho han daurat molt: ja no en diuen refugiats sinó exiliats, però nosaltres no ens exiliàvem, fugíem. Fugíem perquè darrere venia un exèrcit que anava fotent pallissa. Jo fugia, i el mig milió que van passar la frontera fugien, i el cap de govern, Companys, i els altres, fugien. I ara això no es diu, es diu que s’exiliaven, i això és molt bonic. Els historiadors estan daurant la píndola de la fugida; indubtablement que fugíem, perquè els altres eren més forts.

Ara es parla de la recuperació de la memòria històrica, què li sembla?

Carles Fontserè: Molt malament: s’ha fet una memòria històrica oficial, un dogma, de la qual no pots sortir. Fa anys vam anar a un acte d’homenatge als refugiats en el camp de concentració d’Argelés. Quan vaig veure la cerimònia els hagués dit “sou una colla de...”. Consta que a França s’ha fet un homenatge als espanyols dels camps, i és mentida que s’hagi fet cap homenatge perquè una placa deia: “Morts pour la France”. N’han fet un monument de glorificació francesa. Vaig haver de marxar. Ara dir això és inútil: la memòria històrica ja té la seva ortodòxia, i qui digui una altra cosa és un ximplet o traïdor. Hi ha un llibre, d’una francesa precisament, que parla de l’“adieu de mémoire”: a França tot s’ha netejat. Ara vas a Argelés, i veus una platja magnífica, amb un sol i un mar estupend, i si et diuen que allò va ser un camp de concentració dius “cony!”, si aquí s’hi està molt bé. En canvi, a Alemanya, els jueus, els polonesos... poden visitar els camps de concentració.

S’ha instrumentalitzat el retorn dels papers confiscats i dipositats a Salamanca?

Carles Fontserè: No, això era bàsicament un símbol dels vencedors sobre Catalunya. Això vol dir que la Guerra Civil en estat latent encara perdura, encara hi ha vencedors i vençuts. Les viudes de los Mártires de la Tradición sempre han cobrat pensions, les republicanes mai. La monarquia no ha renunciat al nomenament de Franco, tècnicament, encara estem sota el règim franquista.

Vostè, des dels EUA, va viure l’oposició a la invasió del Vietnam. Com valora l’oposició davant la invasió a l’Iraq?

Carles Fontserè: La meva dona té família a Nova York. Després de l’11-S el seu cosí li va dir que si fos més jove s’allistaria per anar contra l’Iraq, i ell sempre havia estat “demòcrata”!

Però què ha passat entremig?

Carles Fontserè: Els joves es fan grans i es fan vells, i es tornen igual que els que hi havia abans. A més, l’exèrcit americà ara és un exèrcit professional, format per voluntaris. Allà hi ha un patriotisme i una religiositat... Ni en Truman ni en Roosevelt parlaven tant de religió, en canvi aquest [Bush] parla com si fos el papa.

(Directa, 28 – nov. 06)

***

Fontserè, per Caba

Carles Fontserè, un tipus irrepetible

Els seus cartells són molt més que una creació artística, són la iconografia d'un moment històric

Per la seva manera de ser, per la seva actuació i per la seva projecció nacional i internacional, no hi ha cap dubte que Carles Fontserè encaixa perfectament en allò que Josep Pla denominava "un homenot". Encara més, Fontserè és, al meu entendre, una de les personalitats més significatives de la Catalunya moderna. Personalment, he de reconèixer que és un dels éssers més atractius i interessants que he conegut mai, tant per la seva imponent presència física, com per l'energia personal que irradiava i la llibertat amb què s'expressava. Coherent amb les seves conviccions, va viure fugint de posicions dogmàtiques, i malgrat que va canviar de països i d'oficis, mai va deixar de ser un aventurer i un individu que, per sobre de tot, defensava les llibertats personals i col.lectives. Tot el que va dir i fer des de la seva adolescència fins al darrer moment estava lligat a la seva manera d'entendre l'existència, sobretot lliure i impulsada per la tafaneria; de fet, ell mateix s'autodefinia com un tafaner, un curiós dotat d'una memòria d'elefant, que retenia tots els detalls i que tenia una voluntat irrefrenable d'aplegar i conservar qualsevol document literari, periodístic o fotogràfic que caigués a les seves mans i que considerés que, en un moment o altre, podria tenir importància històrica.

Fontserè, que va tenir allò que denominem una vida de pel.lícula, era un home dens i plural, local i internacional. Per això em sap greu que massa vegades s'hagi reduït la seva persona i les aportacions a la nostra cultura, i se l'hagi confinat a ser només el "gran cartellista de la guerra civil", cosa que indiscutiblement és, ja que sense ell la revolució visual que va promoure el Sindicat de Dibuixants, que ell va contribuir a fundar, no hauria estat igual. Fontserè, com Jaume Miravitlles des del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, era conscient que el nostre país només podia lluitar contra el feixisme i l'alzamiento nacional amb les armes de la comunicació, d'entre les quals el cartell era la més accessible i immediata.

Per això es va comprometre amb aquest combat i, inspirant-se en el cartellisme de la revolució russa, el de la primera guerra mundial, els fotomuntatges de Heartfield i les possibilitats tècniques de la fotografia, el xilogravat o l'aerògraf, va ajudar a crear un llenguatge propi, avui admirat arreu del món i que juntament amb el dels cartells modernistes representa un dels moments estel.lars del cartellisme català. Perquè cartells com Treballa per als que lluiten! (UGT), Llibertat! (FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme! (POUM), Avant! (UGT), Al front! (CNT- FAI) i Aplastar al fascismo! (CNT- FAI-JJLL) són molt més que una creació artística reeixida, són la iconografia d'un moment històric que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.

La dimensió de cartellista de Fontserè és, doncs, inqüestionablement, la més significativa, però sols és una més de les diverses que conformen la seva personalitat que era, bàsicament, la d'un artista, tot i que en més d'una ocasió va manifestar que l'art per a ell no era una finalitat --com per a la majoria dels artistes--, sinó simplement un mitjà que li permetia conèixer, satisfer la seva curiositat, enriquir la seva vida i lluitar per la llibertat pròpia i la dels altres. Així, i a més de fer cartells, Fontserè també va treballar de dibuixant, d'il.lustrador, de ninotaire, d'escenògraf (amb Cantinflas), de publicitari, de promotor d'espectacles (amb Dalí), de periodista, de fotògraf, d'escriptor i fins i tot de taxista, oficis que va anar exercint sense oblidar mai el seu vessant compromès. Perquè, en el fons, Fontserè era un activista, i com a tal es va manifestar fins al darrer moment, implicant-se amb la Comissió de la Dignitat i participant en primera fila en totes les mobilitzacions per reivindicar el retorn dels papers espoliats pel franquisme i conservats a l'Arxiu de Salamanca, on encara ara hi ha molta documentació que li pertanyia.

Un cop retornat a Catalunya, el 1973, juntament amb la seva esposa, la nord-americana filla de catalans Terry Broch, Fontserè hauria pogut viure còmodament explotant el mite del seu passat, continuant amb els seus dibuixos i organitzant exposicions dels molts reportatges fotogràfics que havia fet a Roma, París, Londres, Ciutat de Mèxic, San Francisco o, especialment, Nova York, on va viure durant 23 anys, perquè les seves fotografies no només són bones artísticament, sinó que també ofereixen un retrat antropològic de les diverses ciutats i cultures que va immortalitzar. Però no, a Porqueres, Fontserè va decidir que canviaria el pinzell per la ploma --que ja havia fet servir com a periodista per a revistes nord-americanes i franceses-- per dedicar-se a escriure, per compartir amb tots nosaltres les vivències d'una existència intensa i sobretot la seva visió de la història, que no té res a veure amb l'acadè- mica dels historiadors, perquè com diu el seu editor, Jaume Vallcorba, "Fontserè practicava una observació del món lliure, fresca i no condicionada".

Lamentablement, Fontserè ha mort sense poder acabar el quart volum de les seves memòries, en què estava treballant, i que confiem que la Terry condueixi a bon port, perquè ens ajudarà a recordar aquest tipus irrepetible, de barba exuberant, mans expressives i ulls penetrants, que fugia de la rutina, que buscava i va aconseguir extreure de la vida tot el seu suc, i que tant trobarem a faltar.

Daniel Giralt-Miracle,

crític d’art

(El Periódico de Catalunya, 06-01-07)

***

Muere el cartelista de la República

"La Vanguardia" (05-01-07)

(La Vanguardia, 05-01-07)

***

Fontserè, la memòria de l'últim roig

"Quadern", 1195 (11-01-07)

Articles de Gerard Bagué i de Daniel Giralt-Miracle

(Quadern, 1.195 / 11-01-07)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Pres anarquista en vaga de fam

estelnegre | 04 Gener, 2007 11:46

Pres anarquista en vaga de fam

Transcrivim un fragment d’una carta on Alberto Jiménez Alba denuncia la seva situació i li fa front amb els mitjans que té a mà: la vaga de fam. Des de fora, no tenim altra sortida que donar suport els nostres presos.

Solidaritat amb Alberto Jiménez Alba!

No més presos!

...

«Mirad, me acaba de comunicar el educador que el día 16-11-06 se pidió a Madrid mi primer grado y a conducción. Esto significa otra vez dispersado. Mis viejecillos ya son mayores y no pueden desplazarse lejos. Por lo que he tomado la decisión de ponerme en huelga de hambre indefinida, hasta que me lleven a Madrid y pueda ver a mis padres y a mi compañera que está encarcelada en Meco.

Os pediría vuestro apoyo incondicional, y que la gente se enterara de esta protesta, ya que no es individual. Mis peticiones las hago por el fin del régimen FIES, por el fin de la Dispersión y por la libertad para todxs lxs presxs enfermxs.

Esto se pone feo y cuesta arriba, pero mi decisión es firme y pienso llegar hasta lograr ver a mi familia y compañera.

Pero como todxs sabemos lo que hay, hasta que no este ya malo, no veremos frutos.

Yo voy a denunciar esto por todos los medios que sé y puedo, pero si la gente de fuera me hecha un cable os lo agradeceré mucho.

Un fuerte abrazo compañero.

Ni FIES, ni dispersión, ni enfermos en prisión!!

Alberto Jiménez Alba (11-12-06)

La seva darrera adreça coneguda, per escriure’l i animar-lo és:

Alberto Jiménez Alba

Centro Penitenciario Herrera de la Mancha

Apdo 77 Mod-Aislamiento

13200 Manzanares

(Ciudad Real)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Jornades anticarceràries de CNT (30/31-12-06)

estelnegre | 23 Desembre, 2006 19:46

Jornades anticarceràries de CNT (30/31-12-06)

Marxa presó 2006

Enguany també es farà la marxa a la presó de Palma el dia de cap d'any. Des de CNT hem organitzat uns actes de caire anticarcerari pel darrer cap de setmana de l'any.

El proper dissabte 30 de desembre a les 19.00 hores passarem la pel·lícula Horas de luz i després a les 21.00 hores hi haurà sopar vegetarià per 5€.

EL dia 31 de desembre farem la CONCENTRACIÓ davant el Centre Penitenciari de Mallorca, per això es convoca tothom a la plaça de la presó vella de Palma a les 18.00 hores.

Tothom contra les presons

Horas de luz

Ateneu Llibertari Estel Negre

«El dret d’accés a l’habitatge», per Enric R. Bartlett Castellà

estelnegre | 22 Desembre, 2006 20:06

«El dret d’accés a l’habitatge», per Enric R. Bartlett Castellà

El dret d'accés a l'habitatge

En aquest quadern, editat per la Fundació «Lluís Espinal» (jesuïtes), l'autor, Enric R. Bartlett Castellà —especialista de Dret públic i antic adjunt del Síndic de Greuges de Catalunya— fa un diagnòstic de la situació de l'habitatge en el nostre entorn. Presenta el fort desequilibri entre els pisos de propietat i els de lloguer, les raons de l'augment de demanda d'habitatge, els factors que determinen el preu final... Després d'aquesta anàlisi, presenta algunes possibles polítiques per a facilitar l'accés a l'habitatge.

El quadern planteja temes interessants, alguns discutibles, però que enriqueixen el debat.

Cal anar informats per a la concentració de dissabte.

Ateneu Llibertari Estel Negre

Taula rodona «Mujer, paz y seguridad» + documental «Iraq: historias de mujeres» (22-12-06)

estelnegre | 21 Desembre, 2006 09:35

Taula rodona «Mujer, paz y seguridad» + documental «Iraq: historias de mujeres» (22-12-06)
Mujer, paz y seguridad

Historias de mujeres




Més informació


Ateneu Llibertari Estel Negre

Diguem prou a la corrupció (Concentració cassolada 23-12-06)

estelnegre | 20 Desembre, 2006 16:41

Diguem prou a la corrupció (Concentració cassolada 23-12-06)

«Avui és dissabte, són les 12 i... estem indignats»

Diguem prou a la corrupció!

Concentració cassolada

Dissabte 23 de desembre a les 12 hores,

davant el Consolat de la Mar

Corrupció a Mallorca

Ja n’hi ha prou! Un grup de persones vinculades a diferents col·lectius entenem que el poble de Mallorca ha d’expressar el rebuig pel càncer de la corrupció que s’estén per tota l’illa i pel trist espectacle d’uns governants que es neguen a assumir les seves responsabilitats. Ens sentim avergonyits i escandalitzats davant d’obscena exhibició de falsedats i de manca d’escrúpols. Ens prenen per beneits?

Perquè sabem que el problema de la corrupció urbanística és també el de la manca d’habitatge i de recursos per a les vertaderes mancances socials.

Perquè no hi ha poble que es mereixi un càstig com aquest.

Us convidem a una concentració cassolada pacífica i oberta a tothom. No és moment d’estar callat. Expressem el nostre rebuig. Fes-te una pancarta personal amb una cartolina i acudeix a la convocatòria amb objectes per fer renou. Que el teu silenci no et faci còmplice.

Passa aquest missatge a tots els teus contactes.

Salut!

Forges, en 'El País' (21-12-06)

Ateneu Llibertari Estel Negre

«Salvador», de Manuel Huerga, arrasa en els Premis Barcelona de Cinema

estelnegre | 20 Desembre, 2006 16:21

«Salvador», de Manuel Huerga, arrasa en els Premis Barcelona de Cinema

La cinta de Manuel Huerga acapara, amb set guardons, el reconeixement del cine català

'Salvador', de Huerga

No hi va haver sorpreses a la gala d'entrega dels cinquens Premis Barcelona de Cinema celebrada ahir a la nit a la Sala Foyer del Gran Teatre del Liceu. Salvador, el retrat de l'últim ajusticiat amb el garrot vil pel règim franquista, es va emportar tots els honors. Millor pel·lícula, director (Manuel Huerga), actor (Daniel Brühl), música (Lluís Llach), muntatge (Aixalà i Snaty Borricón), fotografia (David Omedes) i direcció artística (Antón Gómez).

Mentre els Premis Barcelona --unes torres envidriades dissenyades per l'arquitecte Ricardo Bofill-- anaven caient a mans de l'equip de Salvador, els discursos d'homenatge al jove activista executat se succeïen sobre l'escenari: "Dediquem aquest premi als que hem lluitat contra el franquisme i els horrors que es reflecteixen en la pel·lícula", va declarar el director artístic Antxon Gómez; "Als que des de l'extrema esquerra lluitaven per un món més solidari i més just", van anunciar els muntadors Aixalà i Santy Borricón; "Des de l'emoció per uns fets que ens van afectar molt a tota una generació, reivindiquem la memòria de les víctimes del franquisme", va escriure un Lluís Llach absent a la sala. Manuel Huerga es va afegir també a les reivindicacions: "Dedico aquest premi a les germanes de Salvador i desitjo profundament que algun dia es faci justícia de veritat. ¡Pel gran Salvador!".

Imma Fernández (Barcelona)

(El Periódico, 20-12-06)

Més informació en Avui i El País

Ateneu Llibertari Estel Negre

«En memòria de Delgado i Granado», per Marc Carrillo

estelnegre | 19 Desembre, 2006 16:36

«En memòria de Delgado i Granado», per Marc Carrillo

Ara més que mai és necessària una llei de les Corts que declari nul·les les sentències del franquisme

Granado i Delgado

Finalment, la Sala Militar del Tribunal Suprem ha decidit, per tres vots a dos, denegar l'autorització per interposar recurs de revisió contra la sentència que el 1963 va condemnar a mort els anarquistes Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata per un delicte que no van cometre.

Eren membres de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries. Com a conseqüència de la col·locació de dos artefactes explosius a Madrid van ser detinguts. Després de ser salvatgement torturats durant sis dies a la Direcció General de Seguretat de la Puerta del Sol, d'infausta memòria, se'ls va aplicar la pena de mort per un delicte de terrorisme. Malgrat les condicions de la detenció, en tot moment van afirmar la seva innocència en els fets imputats. Un cop passat el temps, mort el caiman i restaurada la democràcia, en un programa de la cadena de televisió francoalemanya Arte, el 1996 i després d'una prèvia declaració davant de notari, els també anarquistes Martín i Hernández van declarar que ells havien estat els vertaders autors de la instal·lació d'explosius el 1963.

Aquesta mateixa revelació es va fer en un programa de TVE el 1997 i en altres mitjans de comunicació. Així mateix, la premsa s'ha fet ressò que el 3 d'abril passat va comparèixer davant del Suprem Octavio Alberola, responsable anarquista del denominat organisme clandestí Defensa Interior, i va reconèixer haver donat l'ordre a Martín i a Hernández de perpetrar els atemptats pels quals Delgado i Granado van ser executats.

Doncs bé, el Tribunal Suprem no ha volgut considerar com a element de prova suficient els testimonis citats dels dos anarquistes, que van declarar públicament haver estat ells els que van cometre els atemptats i tampoc el del dirigent que els va encarregar fer-ho. La negativa del Suprem no ha estat la primera. Plou sobre mullat, perquè aquesta sentència és conseqüència, al seu torn, de la sentència del Tribunal Constitucional 123/ 2004, que va anul·lar un acte de la mateixa sala del Suprem del 1999 pel qual aquest va denegar als familiars dels anarquistes assassinats l'autorització per interposar recurs de revisió contra la sentència del 1963, per manifest error judicial, d'acord amb el que estableix la vigent Llei Orgànica 2/1989 Processal Militar. Un error que, després d'un judici sumaríssim, va costar la vida als dos anarquistes.

A la sentència, el Tribunal Constitucional va censurar al Tribunal Suprem que no hagués permès als familiars utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per sustentar les seves pretensions, raó per la qual el seu dret a la tutela judicial havia quedat vulnerat, en la mesura que no justificava el rebuig a les proves aportades pels amics i parents dels anarquistes. En conseqüència, a l'emparar els recurrents perquè utilitzessin tots els mitjans de prova al seu abast, el Tribunal Constitucional estava obligant el Suprem a retrotreure les actuacions judicials al moment probatori que la Sala Militar havia rebutjat.

La Sala havia de tornar a jutjar el cas des del moment en què el dret a la tutela judicial no va ser garantit. I, efectivament, així ho ha fet, però amb el lamentable resultat ja conegut, de denegar una altra vegada la revisió de la sentència. Lamentable, perquè jurídicament resulta difícil entendre que les proves aportades es puguin considerar febles. I pe- nós, perquè des de la lògica del civisme democràtic, aquesta decisió evidencia que alguns sectors del Poder Judicial mostren una impotència estructural per garantir els valors de l'Estat de dret. Fins i tot quan, com en aquest cas, les normes processals li faciliten el terreny per a una actuació revisora d'un passat ominós, que als membres d'una institució democràtica com la judicial s'ha de suposar que hauria de repel·lir. No serveix de res que s'argüeixin arguments de seguretat jurídica proclius a considerar que les decisions del règim franquista obeïen a criteris de validesa inqüestionables. La garantia dels drets humans i la persecució dels delictes contra la humanitat no prescriuen.

La conclusió que es deriva d'aquest i d'altres casos és que, ara més que mai, es fa necessària una solemne llei de les Corts Generals que declari nul·les  totes les sentències i les sancions administratives dictades per la dictadura franquista. Des del cop militar contra el règim democràtic de la Segona República que va tenir lloc el 17-18 de juliol del 1936 fins als últims espeternecs de franquisme, que es trenca, no amb la mort del dictador, sinó amb el resultat de les primeres eleccions democràtiques, celebrades el 15 de juny del 1977.

Aquesta nul·litat ha de ser general i no pas particular, sense distinció ni caràcter retroactiu, amb l'únic fi de reparar la memòria de la llibertat. En conseqüència, els efectes jurídics de la llei s'esgoten en ella mateixa. No ha de tenir efectes enfront a tercers; és a dir, no ha de suposar obrir una interminable i descontrolada legitimació activa processal per iniciar processos judicials, amb finalitat diversa i, en alguns casos, segurament que amb finalitats més aviat poc desitjables.

El paraigua jurídic és la mateixa forma de govern que estableix la Constitució, basada en els valors de llibertat, dignitat, justícia i pluralisme. I l'objectiu no pot ser cap altre que un acte de justícia cívica, com és la reparació de la memòria de la llibertat.

Marc Carrillo,

catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra

(El Periódico de Catalunya, 19-12-06)

Ateneu Llibertari Estel Negre

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS