Administrar

Concentració anti-OTAN a Palma: dijous dia 18 (18.00 hores) davant la Delegació del Govern

estelnegre | 17 Gener, 2007 08:45

Concentració anti-OTAN a Palma: dijous dia 18 (18.00 hores) davant la Delegació del Govern

A totes les persones i entitats pacifistes, antimilitaristes i insubmises

OTAN NO!

El Ministeri de Defensa pretén instal·lar a Saragossa la major base militar de l'OTAN a Europa. Aquesta base estarà dedicada a «intel·ligència», obtindrà informació i imatges en temps real de qualsevol part del món.

Amb aquests mitjans, els comandaments militars dirigiran els atacs de l'OTAN allà on els EUA li demani. Per posar un exemple, si hagués una tercera guerra al Golf Pèrsic, Saragossa no només participaria prestant la seva base aèria als bombarders, sinó que a més la ciutat aragonesa seria el lloc des del qual es dirigirien les actuacions.

En resposta a això, la Plataforma Contra la Instalación de la Base de la OTAN en Zaragoza, integrada per tretze organitzacions, entre d'altres CGT-Aragón, veïnals, pacifistes, polítiques, ecologistes, sindicals i socials, han convocat una MANIFESTACIÓ per al proper diumenge, dia 21 de gener.

A Palma de Mallorca, i en suport a la lluita dels companys aragonesos, proposam que es faci una CONCENTRACIÓ EL DIJOUS DIA 18, A LES 18.00 HORES, DAVANT DELEGACIÓ DEL GOVERN. Des de CGT-Balears vàrem passar pel registre una comunicació per donar suport legal a aquesta iniciativa.

Demanam a totes les persones i entitats que vulguin donar suport a aquesta mobilització, que difonguin aquest missatge.

OTAN NO, BASES FORA!

www.pixfolder.com/images/7407.pdf

CGT-Balears

CGT-Balears

***

Concentració Anti-OTAN

(Diario de Mallorca, 19-01-07)

***

Militars fora

(Diari de Balears, 19-01-07)

 Ateneu Llibertari Estel Negre

Cultura Obrera, 15 (gener-febrer 2007)

estelnegre | 16 Gener, 2007 13:07

Cultura Obrera, 15 (gener-febrer 2007)

"Cultura Obrera"

Ja és al carrer el nou número de Cultura Obrera, el 15 de gener-febrer de 2007. En aquest número com sempre, una mica de tot: recuperació de la memòria històrica, corrupció urbanística, mobilitzacions per l’habitatge, ecologia, esperanto, Mèxic, entrevista als germans Martorell, món laboral, antenes de telefonia mòbil, feminisme, Euskadi, crítica de llibres...

Un nou número farcidet de temes interessants.

"Cultura Obrera", 15

Punts de venda de "Cultura Obrera"

Ateneu Llibertari Estel Negre

El GOB ofereix l’exposició «Salvem Mallorca» a entitats, instituts, esplai...

estelnegre | 15 Gener, 2007 12:47

El GOB ofereix l’exposició «Salvem Mallorca» a entitats, instituts, esplai...

Salvem Mallorca

El GOB ha preparat una exposició itinerant que mostra de forma resumida i amb imatges la destrossa que ha patit Mallorca durant aquesta legislatura i les propostes i actuacions que s’haurien de fer per tal que molts d’espais no fossin destruïts, es milloràs el transport i s'apostàs per un model més respectuós amb el territori. Hi apareixen totes les plataformes que han proliferat com mai aquests darrers anys davant el gran nombre d’agressions.

Consta d’una estructura metàl·lica de 2,4 m de llarg per 2 d’alt de la qual s’hi pengen 37 plafons de 40x40 cm distribuïts en les dues cares. És de fàcil maneig i muntatge.

L’exposició s’ofereix a entitats, associacions, instituts de secundària, universitat, col·legis professionals, grups d’esplai, ajuntaments... Per sol·licitar-la telefonau el GOB [971 496 060] o bé enviau-los un correu electrònic proposant les dates que voldríeu tenir l’exposició.

 Ateneu Llibertari Estel Negre

«30 minuts» aprofundeix avui en la corrupció urbanística d'Andratx

estelnegre | 14 Gener, 2007 08:26

«30 minuts» aprofundeix avui en la corrupció urbanística d'Andratx

Corrupció a Mallorca

Un reportatge de 30 minuts analitza l'afer d'infraccions urbanístiques i delictes contra el territori al poble d'Andratx

Eugenio Hidalgo emmanillat

El 30 minuts d'aquesta setmana —que TV3 emet a les 21.45— denuncia la recent trama de corrupció destapada al poble mallorquí d'Andratx, en el reportatge Andratx, corrupció vora el mar.

El 27 de novembre de l'any passat, un sonat escàndol urbanístic va sacsejar les illes Balears: la Guàrdia Civil va detenir l'alcalde d'Andratx, Eugenio Hidalgo, del PP; el zelador d'obres municipal, Jaume Gibert, i l'excap d'Urbanisme Jaume Massot, aleshores director general d'Ordenació Territorial. Tots ells eren acusats de prevaricació, suborn, de negociar clandestinament amb funcionaris, de delictes contra l'ordenació del territori, tràfic d'influències, associació il·lícita i blanqueig de diners.

L'any 2005, Andratx va ser el segon municipi mallorquí que més va créixer en edificació nova, tot i que només era el 16è en quantitat d'habitants. Presumiblement, l'exalcalde Eugenio Hidalgo i els altres imputats van treure profit d'aquest esclat constructor afavorit per la gran demanda del mercat estranger, especialment d'alemanys i anglesos a la recerca de sol i tranquil·litat, que ha disparat el preu de les cases i ha impulsat els negocis immobiliaris: les noves construccions fins i tot s'enfilen per les muntanyes i penya-segats del poble. Segons els fiscals que porten el cas, la trama consistia bàsicament a permetre construir en terrenys que no eren edificables.

¡Viva la Virgen!

Polítics i ecologistes

L'equip que ha realitzat el reportatge del 30 minuts, encapçalat per la periodista Roser Oliver, ha entrevistat alguns dels denunciants, regidors municipals d'Andratx i residents del poble, així com ecologistes i el president del Govern Balear, el popular Jaume Matas.

El programa detalla les infraccions comeses i fa evident que molta gent estava al corrent de la situació. Ara es plantegen diverses preguntes sobre el futur immediat: s'hauran d'enderrocar els edificis construïts il·legalment? Hi haurà dret a indemnitzacions? Qui les haurà de pagar?

A banda de la investigació estrictament judicial, el cas Andratx ha aixecat una forta polseguera política a les Illes: només falten cinc mesos per a les eleccions al Govern Balear i han estat esquitxats dos directors generals de l'actual govern i també el conseller d'Interior i secretari general del PP a les Illes —José María Rodríguez— per les reunions i contactes telefònics mantinguts amb l'exalcalde Hidalgo poc abans de la seva detenció.

Els indicis apunten que l'exalcalde va ser avisat amb antelació de la seva possible imputació, la qual cosa li hauria permès destruir molta de la documentació en les seves mans i preparar l'estratègia.

(Avui, 14-01-07)

Llistat de casos de delictes urbanístics al Regne d’Espanya per partits polítics

Ateneu Llibertari Estel Negre

«Per a què serveixen els patrons i els seus sequaços? Poder, jerarquies, control i explotació econòmica en el capitalisme actual», per Lluís R.A.

estelnegre | 13 Gener, 2007 21:20

«Per a què serveixen els patrons i els seus sequaços? Poder, jerarquies, control i explotació econòmica en el capitalisme actual», per Lluís R.A.

Com saben els lectors, la secció sindical de la CNT-AIT al centre logístic de Mercadona està en vaga des de fa uns quants mesos. Una vaga d’aquest tipus és una resposta a les agressions de l’empresa i en defensa de la dignitat obrera, però, de què s’han de defensar concretament els companys de Mercadona?

Al taller




La jerarquia i el control des dels orígens del capitalisme

Des del seu origen a finals del segle XVIII, el capitalisme ha estructurat l’explotació econòmica en els centres de treball, les empreses. Això ha permès una estructura de control, una estructura de càstigs i al·licients, i una conseqüent condició de mercat laboral.

Abans d’existir empreses, però, es treballava a preu fet a les pròpies cases o en gremis artesans. Es dóna el cas que en les primeres fàbriques el sistema de treball era el mateix que en les cases amb la notable diferència de la capacitat de control que tenia la burgesia sobre els productors.

El que hem dit anteriorment no significa que no hi hagués explotació econòmica ni jerarquies abans del capitalisme, sinó que eren diferents i amb menys capacitat d’extreure esforç dels treballadors.

Marglin (1974) ens explica que la jerarquia és anterior al capitalisme. En les societats precapitalistes s’estructurava en el trio mestre-empleat-aprenent. El que ho distingeix del capitalisme és el segënt:

1) La persona que estava a dalt, el mestre, era un productor “igual” que els altres. El mestre treballava en comptes de limitar-se a dir que s’havia de fer.

2) La jerarquia era lineal mes que piramidal. L’aprenent arribaria a empleat i a mestre. En el capitalisme és més complicat arribar a encarregat o a director.

3) El treballador gremial no tenia intermediaris entre ell i el mercat. Venia els seus productes, no el seu treball. Controlava tant el producte com el procés de producció

L’empresari capitalista es converteix en director industrial per ser capitalista i no a la inversa. És a dir, la qüestió de qui organitza la producció no és una qüestió d’eficiència econòmica sinó de poder: la renda del capital es deriva de la possessió del mateix, o el que és el mateix, de la situació privilegiada d’una determinada casta o classe social emparada per la força de l’Estat.

El capitalisme apareix com un procés de privació als treballadors del control sobre els productes i els processos. En fer de mediadora entre el productor i el consumidor, l’empresa capitalista (l’empresari), pot acumular molt més capital per si mateix.

La divisió capitalista del treball buscava, no una organització més perfecta, sinó una organització que garantís l’empresa un paper essencial en el procés productiu com a integrador dels diferents esforços.

L’origen i l’èxit de la fabrica no és per la superioritat tecnològica sinó per la substitució del control del treballador per l’empresari sobre el procés de treball, la magnitud i la intensitat de la jornada de treball i la quantitat de producte. També en el canvi de l’elecció del treballador respecte quan treballar i quan produir basant-se en les seves preferències relatives a treball i oci, a una altra elecció sobre si treballar o no treballar en absolut.

Obrers units




El fonament del poder i l’explotació capitalistes és l’Estat

“Així com resulta fàcil demostrar que l’esclavitud, la propietat de la persona per la persona, es redueix a l’assassinat, a la mort de la dignitat inferida a un home per un altre home, així hauria de ser fàcil, tot i que no ho sigui degut a la nostra sociabilitat burgesa, demostrar que la propietat, l’apropiació de les coses per la persona, es redueix al robatori”.

La conegudíssima frase de Pierre Joseph Proudhon “La propietat és el robatori” sintetitza la idea que l’Estat, creat i dirigit per la burgesia, en tant que defensor dels drets de propietat, fomenta i permet l’explotació econòmica i política d’àmplies capes de la població treballadora. Propietat privada significa excloure els altres del seu ús, i propietat privada dels mitjans de producció implica el dret a contractar i a acomiadar.

Un dels principals elements de l’explotació econòmica actual és l’autoritarisme que s’implementa com a l’exercici del poder dins les empreses, en els mercats i en la societat en el seu conjunt. Entren en joc el poder, la coacció, la jerarquia i el fet de ser un subordinat o un superior. En les societats capitalistes l’autoritarisme constitueix un aspecte fonamental del centre de treball, de la família, de l’Estat com a últim defensor d’aquest esquema amb la policia, la justícia i l’exèrcit, i de les relacions entre els diferents grups de la societat, especialment entre les classes, les races, els sexes i els diferents Estats.

Segons Foucault és necessari interpretar l’evolució de la societat capitalista com a un procés de formació i desenvolupament d’una “societat disciplinar”, mostrant els fils que uneixen a diverses organitzacions com l’escola, la presó, l’hospital, l’exèrcit i la fàbrica. Foucault anomena disciplines al conjunt de mètodes que permeten un control minuciós de les operacions del cos humà i que garanteixen la subjecció constant de les seves forces, garantint l’obediència per a aconseguir una major utilitat. Apareix així una “anatomia política”, una tecnologia del poder que busca el control del que es fa, però també del que es pensa i del que es vol fer.

El procés disciplinari es fonamenta en la divisió tècnica del treball, especialment la de tipus vertical, que els economistes clàssics, des d’Adam Smith, havien considerat com natural o purament determinada per causes objectives i tecnològiques. La convicció ideològica que la jerarquia és inevitable, per ser una necessitat funcional, és l’autèntic fonament de tot pensament conservador, inclòs el de l’esquerra estatalista.

Un element característic del liberalisme autoritari (el que composa actualment la majoria de governs com l’espanyol i el català) és justificar institucions no democràtiques si tenen acceptació social, activa o passivament. El pensament liberal burgès es mou d’aquesta manera en una dialèctica permanent entre l’individualisme possessiu radical i la justificació d’una raó superadora dels drets individuals, per exemple la de l’Estat.

Una anàlisi de l’empresa capitalista en tant que organització política porta immediatament a plantejar la legitimitat de l’autoritat interna i la vigència dels drets democràtics en el seu si.

No és a les grans fortunes, sinó a les grans corporacions, és a dir, a les importants unitats de riquesa, a les que s’uneixen en diverses formes els grans propietaris. La corporació és la font i la base de la continuació del poder, la riquesa i els privilegis. Tots els homes i famílies amb grans fortunes estan identificats amb les grans corporacions en les que tenen assentades les seves propietats.

La Soli




El control i el conflicte al centre de treball

Els capitalistes organitzen els centres de treball mitjançant mètodes que creuen que maximitzaran els seus beneficis. Per això estableixen sistemes de control en el centre de treball per millorar la capacitat d’extreure treball i fer que l’esforç dels treballadors sigui màxim.

Els empresaris busquen la rendibilitat1, però això no significa que sigui el més eficient econòmicament. Eficiència no és el mateix que rendibilitat i quan existeix un conflicte entre els dos, la continua competència entre capitalistes els porta a buscar la rendibilitat, no l’eficiència.

Precisament per aconseguir l’objectiu del màxim benefici, els capitalistes escullen generalment mètodes de producció que deprecien millores en l’eficiència productiva a favor del manteniment del seu poder sobre els treballadors (en aquest aspecte no resolen el problema de l’escassetat de primeres matèries), estructuren les escales salarials i l’organització del procés de producció de manera que puguin promoure la divisió entre els treballadors i segmentar els mercats de treball, així com fomenten l’atur involuntari com a arma essencial per perpetuar aquesta estructura institucional i el seu procés de creixement.

Generalment l’organització del centre de treball és jeràrquica, que a part de permetre contractar i acomiadar, permet un control més subtil. Degut que els empresaris no poden estar contínuament amenaçant amb l’acomiadament, ni acomiadant doncs la rotació de la plantilla tampoc els interessa, utilitzen sistemes d’incentius amb retribucions i penalitzacions que complementen i reforcen el recurs últim a l’acomiadament. Els capitalistes i els seus supervisors, directius i encarregats, exerceixen el poder en el centre de treball fonamentalment perquè tenen el dret a contractar i a acomiadar.

Els empresaris i els treballadors lluiten per la intensitat i les condicions de treball, i pels salaris en aquest context d’organització social. Els resultats depenen del poder relatiu de negociació de treballadors i empresaris.

El poder de l’empresari es veu reforçat per l’organització social del centre de treball, és a dir, per la forma que es decideixen i s’assignen els llocs de treball i la relació existent entre ells. Defineixen que consisteixen els diferents llocs de treball i quines són les seves responsabilitats; decideixen quines són les normes laborals i els drets dels treballadors; estableixen els poders dels supervisors i encarregats; i formulen les retribucions per al treball ben fet i les penalitzacions en cas contrari.

Aquesta organització social es pot denominar sistema de control i és l’instrument mitjançant el qual l’empresari governa el centre de treball. És evident que el centre de treball no està organitzat de forma democràtica.

Els sistemes de control més importants són els següents:

a) El control simple. Basat en pagar els sous més baixos possibles i basar-se en els supervisors i encarregats per convèncer, mitjançant mètodes directes contra els treballadors, perquè realitzin les seves tasques amb la major intensitat possible. Amb això s’aconsegueix l’objectiu de reduir els costos laborals unitaris (per treballador).

b) El control tècnic. També basat en pagar els sous més baixos possibles. Però amb la particularitat que ara l’esforç laboral el marca el ritme de la maquinària que pressiona al treballador i l’assenyala si no manté el ritme. En tot cas el ritme de la cadena vindrà determinat per la relació de poder entre sindicats i empresaris tot i que obligarà als treballadors a seguir el ritme acordat col·lectivament.

c) El control burocràtic. L’empresari paga elevats salaris i aquests pugen només amb l’antiguitat del treballador. La forma per aconseguir uns reduïts costos laborals unitaris és incrementant l’esforç per mantenir aquests llocs de treball. El fet que els salaris i les condicions millorin amb el temps, implica que com més temps passi més perdrà el treballador. Les relacions de poder estan més ocultes quan s’emparen amb les normes i l’estructura organitzativa de l’empresa.

L’objectiu últim de tot això, com el lector haurà pogut percebre, és reduir al màxim els costos laborals unitaris (per treballador).

La tecnologia i el canvi tècnic també influeixen en la forma que exerceix l’empresari el control sobre els treballadors. Normalment els empresaris imposen un tipus de canvi tècnic que els permetrà maximitzar els seus beneficis i evitar perdre el poder sobre els treballadors. Així doncs, la tecnologia resultant d’aquest canvi tècnic està dirigida i reflexa els interessos dels capitalistes.

El canvi tècnic pot fer que el treballador produeixi més sense haver d’incrementar la seva intensitat de treball, com en el cas de l’aplicació dels ordinadors. Tanmateix això pot significar també un conflicte en el moment que l’empresari ho aprofita per acomiadar treballadors o perquè els treballadors volen aconseguir més salari en haver-hi més producció.

Es dóna el cas que el canvi tècnic implica incrementar el ritme de treball, com en el cas de la introducció de les cadenes de muntatge. Paral·lelament a això els treballadors estan sotmesos a més control degut que passen de moure’s per la fàbrica a treballar en un lloc fix esperant el material, cosa que implica una pèrdua de contacte amb la resta de companys de feina i per tant una pèrdua de capacitat d’organització..

El canvi tècnic que també serveix per controlar als treballadors és a través de la desqualificació, o sigui, que sigui necessària una menor qualificació. Els treballadors qualificats son més imprescindibles per a l’empresa i poden oferir més resistència a les acceleracions del ritme de treball. Aquesta desqualificació es fa via separar la concepció del treball a realitzar de l’execució i per tant descompondre el procés global de treball en moltes tasques petites. Es produeix la separació entre treball de “coll blanc” o treball no manual, i treball de “coll blau” o treball manual. En tot cas, fins i tot el treball de coll blanc ha patit desqualificació en convertir-se en operadors de màquines i ordinadors.

Un canvi tècnic pot millorar l’eficiència reduint la quantitat de matèries primes i maquines per hora de treball, elevant la producció per unitat de treball realitzat, o reduint els béns de capital necessaris per hora de treball. L’augment de l’eficiència pot elevar la rendibilitat, tot i que no existeix necessàriament una relació entre ambdós elements. De fet, una nova tecnologia pot ser rentable però utilitzar major quantitat d’algun factor (treball, béns mitjans, capital), el que implica que és ineficient.

Cal afegir que la minuciosa divisió del treball a la que s’ha arribat a nombroses empreses capitalistes no pot justificar-se senzillament per raons d’eficiència productiva, sinó de control i supervisió. Segons l’estudi de Reich i Devine (1981), per obtenir el màxim benefici (per mitjà del màxim esforç dels treballadors) és necessari incrementar l’especialització fins a un punt que s’ha de renunciar a l’eficiència tècnica (costos de control i coacció, distribució ineficient de la feina, etc.), o sigui, s’augmenta l’especialització i divisió de tasques per aconseguir un volum d’esforç superior i per tant més beneficis gràcies al control i la coacció.

Una altra forma de control i disciplina és el fet que els treballadors cobrin salaris diferents i tinguin condicions contractuals diferents. L’empresari pot amenaçar als que cobren més, que si exigeixen millores contractaran més gent amb menor salari. Això passa avui en dia com a exemple de discriminació salarial entre homes i dones o entre races.

La situació de partida en el centre de treball és clarament favorable als empresaris, doncs contracten als treballadors, organitzen la producció i poden canviar les circumstàncies (canvi tècnic), fent que els treballadors hagin d’adoptar generalment posicions defensives.

La coacció inherent a la jerarquia i el poder es mostra en una dimensió superior quan l’empresari opta per:

a) un lockout o tancament patronal, esperant que els treballadors accedeixin a taxes d’explotació òptimes per l’empresari, en casos de vagues obreres.

b) L’amenaça de deslocalització a un altre país, ja que els capitalistes tenen la llibertat que es converteix en dictadura per als treballadors, concedida i mantinguda per l’Estat, d’invertir o desinvertir on vulguin.

c) Una tercera estratègia practicada per les multinacionals d’establir plantes paral·leles en diferents parts del món, plantejant una vertadera estratègia de producció i explotació a escala mundial.

Cal dir que hi ha empreses, les del sector dels serveis, que són difícils de traslladar i per tant implica una limitació a les actuacions dels empresaris.

Lògicament l’obtenció del màxim benefici per part dels empresaris, gràcies al seu poder i control sobre els treballadors, té almenys dos fonamentals implicacions contra els treballadors: per una banda, un evident robatori dels beneficis del treball produït, amb una constant pèrdua de poder adquisitiu i riquesa degut a la injusta i ineficient distribució de la renda2, i per altra banda un deteriorament també constant de la pròpia salut, física i mental degut al grau d’explotació exigit. Ambdós aspectes estan presents en els motius de la vaga de la CNT-AIT a Mercadona, sobretot el segon.

 La barricada tanca el carrer però obre el camí

Notes:

1. Un procés de treball és eficient si, donada la tecnologia existent, es produeix una determinada quantitat de béns útils socialment amb la menor quantitat possible de factors (capital i treball). Es refereix en tot cas a la producció de béns i serveis útils socialment (la publicitat és rentable però no útil, el mateix que els béns militars). Altres factors a tenir en compte per valorar l’eficiència serien la degradació del medi ambient, l’esforç i la salut dels treballadors, etc. Més endavant a l’article es parla més de l’eficiència en sentit estrictament productiu.

2. Lluís R.A. “La vaga: una arma per la redistribució de la renda social”. Article aparegut al periòdic Solidaridad Obrera nº328, Maig-Juny 2006, òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i Balears (CNT-AIT).

 Pel repartiment del treball i la riquesa

Per a aprofundir:

- AA.VV. “Sociología del Trabajo nº 7/8: Trabajo, salud, ergonomía”. Queimada, Madrid, 1982.

- AA.VV. “El pensamiento económico radical americano”. Información Comercial Española nº488, Abril 1974.

- Baran, Paul Arthur; Sweezy, Paul M. “El capital monopolista”. SXXI, 1972.

- Barchfield, J.W. “Raíces e institucionalización de la relación entre capital y trabajo”. Universidad Guanajuato, 1998.

- Bowles, Samuel (1985). “El proceso de producción en una economía competitiva: los modelos de Walras, neohobbesiano y Marxista”, al llibre L. Putterman, La naturaleza económica de la empresa, Alianza, 1994.

- Bowles, Samuel; Gordon, David M; Weisskopf, Thomas E. “La economía del despilfarro”. Alianza, 1989.

- Bowles, Samuel; Edwards, Richard. “Introducción a la economía: competencia, autoritarismo y cambio en las economías capitalistas”. Alianza, 1990.

- Bowles, Samuel; Franzini, Maurizio; Pagano, Ugo. “The Politics and Economics of Power”. Routledge, 1999.

- Edwards, Richard (1979). “De terrenos disputados”, en el llibre L. Putterman, La naturaleza económica de la empresa, Alianza, 1994.

- Foucault,M. (1978). “Vigilar y castigar”. Madrid, Siglo XXI.

- Gintis, Herbet. “La naturaleza de la mercancía trabajo y la teoría de la producción capitalista”. Review of Radical Political Economics. Vol. 8. nº2, summer 1976. Traducido por Mario A. Vallotta, en Sociología del Trabajo nº3/4, año 1980. Queimada.

- Gordon, David M; Edwards, Richard; Reich, Michael. “Trabajo segmentado, trabajadores divididos. La transformación histórica del trabajo en Estados Unidos”. MTSS, 1986.

- Marglin,Stephen. (1974), "Orígenes y funciones de la parcelación de tareas: ¿para qué sirven los patronos?", en A.Gorz (editor), Crítica de la división del trabajo, Barcelona, Laia.

- Proudhon, Pierre Joseph (1840). “Qué es la propiedad?”. Folio, 2002.

- Reich, M; Devine, J. (1981). “The microeconomics of conflict and hierarchy in capitalist production”. Review of Radical Political Economics, 12.

- Santos Redondo, Manuel. “El empresario y la empresa en el capitalismo el estudio de la jerarquía a lo largo de la historia del pensamiento económico”. Editorial de la Universidad Complutense de Madrid, 1992.

- Veblen, Thorstein. “Teoría de la clase ociosa”. Alianza.

Lluís R.A.,

afiliat a la CNT-Terrassa

i al Centre d’Estudis Llibertaris "Francesc Sàbat" de Terrassa (Secció d’Anàlisis i Estudis Econòmics)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Cerques casa?

estelnegre | 12 Gener, 2007 12:17

Cerques casa?

Especulació anticonceptiva

El dia 12 de gener sortia un breu article en el Diari de Balears que, dins la brevetat, hi deia un parell de coses interessants, com ara que:

- El preu de l’habitatge nou ha augmentat un 11,4 per cent a Balears durant el 2006 en relació a l’any anterior, fet que situa l’increment a l’Arxipèlag per sobre de la mitjana de l'Estat, del 9,8 per cent, segons les dades presentades per la Societat de Taxació.

- El preu mitjà per metre quadrat és de 2.369 euros.

- Les previsions apunten a que el preu de l’habitatge tendrà previsiblement pujades més moderades en aquells municipis que disposin d’una major oferta de terrenys edificables.

De totes maneres, no ens han d’estranyar els preus. Els habitatges que es venen a Palma no són ni nous ni precaris, a l’illa ja fa temps que anem avançats en matèria d’especulació urbanística i d’exprimir al màxim les possibilitats del sol (urbà, rústic, protegit... qualsevol!). Cert és que sempre hi ha municipis més punters que d’altres (si no mireu  el 30 minuts del diumenge 14 de gener) però a ciutat en sabem molt també, sempre dins les possibilitats d’un municipi que està recuperant zones verdes a base d’aixecar l’asfalt (per tornar-lo a posar a la més mínima que germinen quatre brots tendres —llegiu aquesta opinió per exemple).

Si doneu un cop d’ull als arxius adjunts, us fareu una idea de les noves tendències en el sector immopiliari.

- Cort

- Edifici Santa Maria

- Gran Hotel

- Palau Reial

- Adossats

- Bellver

- Habitatges de color

- Cartoixa

- Plaça Major

Projecte Mopi

Ateneu Llibertari Estel Negre

«Encyclopedia of Genocide and Crimes Against Humanity», una obra fonamental al vostre abast

estelnegre | 11 Gener, 2007 18:31

«Encyclopedia of Genocide and Crimes Against Humanity», una obra fonamental al vostre abast

Encyclopedia of Genocide and Crimes Against Humanity

Hem aconseguit la versió digital d’una obra que considerem fonamental, la renomada Encyclopedia of Genocide and Crimes Against Humanity.

Si no la coneixeu podeu, consultar la següent pàgina web que us en farà cinc cèntims:

Web de l'editorial

I en aquesta, el llistat dels articles.

Són tres volums i més de 1.500 pàgines.

Si us la voleu descarregar (120 MB), heu de seguir aquestes instruccions:

Heu de pitjar els links (allotjats en RapidShare), triar "Free", esperar un temps (gairebé un minut), introduir les lletres codificades i pitjar "Download". 

Aquí teniu els links:

- Tom primer

- Tom segon

- Tom tercer

Penseu que els fitxers triguen a descarregar-se, però el llibre ho paga.

Esperem que pugueu gaudir d’aquesta enciclopèdia com nosaltres en gaudim.

Ens agradaria que opinéssiu sobre aquesta obra.

Salut i bona lectura!

Ateneu Llibertari Estel Negre

Ateneu Llibertari Estel Negre

Les Vies edita abonaments per finançar les seves campanyes i iniciatives «a favor del parc»

estelnegre | 10 Gener, 2007 19:53

Les Vies edita abonaments per finançar les seves campanyes i iniciatives «a favor del parc»

Abonaments pro Vies

La Plataforma pel Parc de les Vies presentà ahir una nova iniciativa, aquesta vegada dirigida a captar adhesions personals i recursos econòmics per prosseguir la seva lluita contra l’asfalt, el ciment i les rajoles del futur bulevard de Jacint Verdaguer.

Així, el moviment veïnal que representa l’activista Àngels Fermoselle ha editat abonaments de 5, 10, 20 i 50 euros que representaran «una ajuda econòmica per a la nostra entitat». Els fons que s’obtenguin serviran per publicar fulletons informatius «a favor del part que prometé el PP i que ara es nega a fer», manifestà una representant de l’esmentada entitat.

Actualment, la plataforma funciona amb les aportacions dels membres de la seva junta —una trentena, cadascun dels quals ingressa sis euros mensuals a manera de quota— i les extraordinàries, que arriben a través de ciutadans entregats a la seva causa. Ja fa dos anys que les Vies es mou per reclamar que Cort i el Govern reconsiderin la seva postura inflexible en relació a la urbanització de la superfície del soterrament. El projecte de bulevard que actualment s’executa a Jacint Verdaguer dedicarà un 90% de la seva superfície a l’asfalt, al ciment i a les rajoles. La zona verda es limita a un escàs 7% de superfície dedicada a pasteres enjardinades.

A la fotografia es pot observar un model d’abonament d’adhesió a la causa del moviment veïnal, en el qual es llegeix el lema de la campanya: «Som amic de la Plataforma pel Parc de les Vies».

J. C. P.

(Diari de Balears, 10-01-07)

Ateneu Llibertari Estel Negre

«Els amics de Georges [Brassens]», per Carles Gàmez

estelnegre | 09 Gener, 2007 17:54

«Els amics de Georges [Brassens]», per Carles Gàmez

Al cap de vint-i-cinc anys de la seua mort, la figura de Georges Brassens continua fervent en l’actualitat cultural i musical més enllà de les fronteres de la francofonia. Llibres, reedicions discogràfiques, tributs musicals, articles, debats televisius marquen l’aniversari del cantant de Seta (Llenguadoc) i autor d’alguns dels textos més vigorosos i poètics de la cançó d’autor del segle XX.

George Brassens

Nascut el 1921 a aquesta localitat del Llenguadoc –a Seta els brassenians poden gaudir d’un museu anomenat Espace Georges Brassens dedicat al compositor–, el futur cantant viu una infància assenyalada pel seu origen humil i el veïnatge mediterrani. El seu pare treballa com a paleta, i la mare, una dona immigrant d’origen italià, afegeix al seu catolicisme pietós l’afició per la cançó popular. Estudiant mediocre, només les classes del professor de llengua Alphonse Bonnafé aconsegueixen despertar-li l’interès per la poesia. Brassens creix escoltant els “baladistes” de moda com Mireille i Jean Sablon, als quals retrà homenatge dècades després cantant “Puisque vous partez en voyage”. També escolta vedets com Tino Rossi, un altre dels seus ídols, i sobretot, Charles Trenet, el cantant de Carcassona, amb el qual mantindrà una ferma amistat i qui serà una de les seues referències en els anys de formació. Trenet i Brassens tindran temps de compartir en el futur algunes vetlades, de les quals han quedat curiosos enregistraments sonors que posen de manifest la sintonia i admiració mútua entre els dos cantants d’origen occità.

A causa d’un petit escàndol –Brassens es va veure implicat en un robatori–, la família decidí enviar-lo a París, a casa de la seua tia Antoinette. Era l’any 1940 i la ciutat estava a punt de ser ocupada per les tropes alemanyes, mentre el general Petain s’instal·lava amb el seu règim feixista a Vichy. Brassens entrà a treballar a la fàbrica a Renault, una feina que compatibilitzava amb l’aprenentatge musical i literari. A la llar familiar aprèn a tocar el piano mentre fa incursions per les biblioteques municipals, on devorava autors com François Villon i Paul Fort –als quals posteriorment musicà–, o Arthur Rimbaud, Victor Hugo, etc. En aquesta època va conèixer una costurera d’origen bretó, Jeannne Planche, qui tingué un paper decisiu en la seua vida. Brassens li dedicà dues de les seues cançons més celebrades, “La Cane de Jeanne” i “Chez Jeanne”. Seguint les lleis del règim de Vichy i el seu Servei de Treball Obligatori, Brassens va ser enviat a la ciutat alemanya de Basdorf, als afores de Berlín, per treballar en una fàbrica de motors d’avions. En aquest camp de treball va fer amistat amb Pierre Onteniente, a qui batejà com a “Gibraltar” –per la seua “solidesa mineral”, en paraules del cantant–, que es convertí en el seu home de confiança i secretari. Si Jacques Brel compartia les seues tournées amb “Jojo” –Georges Pasquier–, xòfer, administrador i amic del cantant i protagonista d’una de les composicions més emotives de l’artista; Brassens ho feia amb Pierre Onteniente, que esdevingué l’ombra del cantant. Els seus lligams d’amistat quedaren reflectits en “Les copains d’abord”, cant fraternal a la camaraderia i que va servir a Georges Moustaki com a pretext musical per homenatjar Brassens en la cançó “Les amis de Georges”.

Cartell d'un dels concerts anuals de Brassens per "Le Monde Libertaire"

El 1943, aprofitant un permís, Brassens es va refugiar a casa de la seua amiga Jeanne, i no tornà al camp de treball d’Alemanya. En aquesta casa, una mena d’“Arca de Noè”, Brassens hi va viure fins al 1966, amb Jeanne i el seu marit Marcel. És allí on començà a tocar la guitarra i a compondre les cançons que a la llarga constituïren la seua columna musical. Brassens col·labora també en el diari anarquista Le Libertaire, amb els pseudònims de Géo Cedille i Gilles Colin, mentre buscava sense èxit cantants que volgueren interpretar les seues composicions. L’anarquisme –com l’ateisme o l’antimilitarisme–, l’acompanyà al llarg de la seua vida, entès com “una actitud per poder viure”, com assenyalava el mateix cantant. El seu ideari era tenyit d’una forta càrrega d’escepticisme que no el salvà, com es pot imaginar, de polèmiques ni controvèrsies, com les que mantingué amb el Partit Comunista arran de la gravació de la cançó “Les deux oncles”, en la qual feia un retrat càustic i en el mateix pla de dos oncles, un de col·laboracionista i l’altre, partidari dels aliats. La composició desconcertava i emprenyava alguns sectors de l’esquerra, per als quals les ferides de la guerra encara eren massa presents, malgrat els vint anys de la fi de la contesa mundial. Aquest és el Brassens individualista que es mantingué apartat dels successos del Maig del 68, mentre cantants com Léo Ferré –l’altre “anarquista melòdic”–, Jean Ferrat o Catherine Sauvage cantaven per als obrers tancats de les fàbriques. A “Mourir pour des idées”, una altra cançó polèmica, Brassens reafirma la seua ideologia llibertària: “Mourrons pour des idées, d’acord, mais de mort lente.” (“Morim per les idees, d’acord, però de mort lenta.”)

Brassens amb militants de la Federació Anarquista als bastidors de la "Mutu" (Palais de la Mutualité). Hi cantà de franc regularment per fer costat "Le Monde Libertaire"

L’oportunitat l’arribà el 1952 gràcies a la cantant Patachou, nom artístic d’Henriette Ragon, qui el va fer debutar en el seu cabaret, Chez Patachou de Montmartre. Patachou es va sentir immediatadament colpida per aquest cantant amb pinta de carnisser italià i vestit com un obrer de la construcció, que a penes saludava des de l’escenari i s’acompanyava només amb la seua guitarra, però amb uns textos en què es combinava magistralment ironia i tendresa i un excel·lent contingut líric. Patachou la va presentar a l’empresari, promotor artístic i directiu de la discogràfica Philips, Jacques Cannetti, germà de l’escriptor Elias Cannetti, el futur premi Nobel de literatura. Per les mans de Cannetti passaren, entre d’altres, Jacques Brel, Boris Vian, Henri Salvador, Jeanne Moreau o Serge Gainsbourg. Cannetti el va fer debutar a la seua sala de festes, Les Trois Baudets. A Philips, Brassens gravà els primers discos amb títols com “La mauvaise reputation”, “Le parapluie”, “J’ai rendez-vous avec vous” o “Le gorille”, una cançó que la censura va prohibir.

Brassens passava amb èxit per locals com Bobino –una sala que després es convertí en la seua segona casa–, o l’Olympia, ja en aquest moment com a vedet musical. La França que cantava les operetes de Luis Mariano i les melodies francoitalianes d’una exòtica cantant anomenada Dalida descobria un poeta que produïa divisió entre el públic. Des d’un bàndol, se li retreia el seu verb malsonant i el seu ideari anarquista. Des de l’altre, se li aplaudia aquesta barreja de tendresa, causticitat i lirisme. Finalment, gràcies a “La chanson pour l’auvergnat”, els dos públics pogueren signar la pau i Brassens entrà en el llista d’èxits, mentre una generació d’escolars començava a cantar allò d’“Elle à toi cette chanson…”.

Brassens llegint "Le Monde Libertaire"

Entre el jazz i la literatura

Amb un bagatge líric de prop de dues-centes cançons, l’escriptura de Brassens es caracteritzà per la utilització simultània d’estructures clàssiques, de formes de la lírica popular i del llenguatge del carrer. Un Brassens culte que posa música i difon amb èxit els textos de Françoise Villon, Francis Jammes, Paul Fort –un dels seus autors preferits– o Louis Aragon, del qual musicalitzà posteriorment el bellíssim i desolador poema “Il n’y a pas d’amour d’hereux”, una composició que passà per la veu de la cantant pop Françoise Hardy, qui en farà una de les seues interpretacions més reixides. Un Brassens popular on es retroben tots els corrents de la tradició francesa, una de les claus del seu èxit, ja que aconsegueix la identificació de tota classe de públics amb les seues melodies. Un Brassens mestre i artesà a l’hora de combinar en els seus textos aquesta barreja de lleugeresa i gravetat, de dolçor i violència.

Brassens sempre professa una gran admiració pels ritmes de swing i jazz. Entre els seus ídols es troba Ray Ventura, un músic que al capdavant de la seua orquestra ha popularitzat els sons arribats des de l’altra banda de l’Atlàntic. Per a Henri Salvador, un altre fervent admirador de l’swing, Brassens ha estat tot un mestre d’aquest estil. Els crítics acusaven el “to Brassens” de monòton, però, ben al contrari, malgrat la seua simplicitat, guitarra i contrabaix, presentava unes textures musicals molt elaborades i riques. Una sonoritat que acaba per fer de les seues cançons unes peces singulars en l’horitzó de la música popular del passat segle XX. Com assenyala el crític Lucien Rioux al llibre 50 ans de chanson française, “és aquest estil, aquesta sonoritat, la que es correspon a la perfecció amb l’univers en el qual es mou Georges”. Un horitzó estètic, diu Rioux, “a la vegada que modern i fora del temps”.

Brassens imposa el seu estil una mica a contracorrent. Mentre els cantants que començaven la seua carrera a l’escenari acompanyats de la seua guitarra, una vegada aconseguit l’èxit, s’envoltaven d’una formació orquestral, com feren Brel, Moustaki o Jean Ferrat, Brassens marca el camí invers. I roman fidel a la seua guitarra, només en la companyia del contrabaix tocat pel seu company Pierre Nicolas. Una austeritat musical servida per una gestualitat “grau zero” –com descriu l’estudiós de la seua obra, Louis-Jean Calvet– és la posada en escena del cantant. “Lligat a la seua guitarra –diu Calvet– com un salvavides, Brassens distribuïa sàviament els colps d’ull cap al públic, a dreta, centre i esquerra, mentre cadascun dels espectadors a la sala se sentia mirat i elegit. En ell hi havia una ciència de l’escena que passava desapercebuda, i aquesta gestualitat zero estava més carregada de sentit que els moviments sofisticats i les coreografies assajades d’altres artistes.”

El 1976 Brassens publicà el seu últim àlbum, Don Juan, on repassa alguns dels seus temes preferits com l’amor, la fugida del temps, l’amistat, els gats o els falsos patriotes. El disc tanca una obra iniciada en la dècada dels cinquanta i continguda en l’integral de l’artista, que s’ha vist progressivament enriquida amb altres peces inèdites o enregistraments en directe. D’altra banda, la seua veu poètica ha continuat gràcies als treballs antològics de cantants com Maxime Le Forestier o Renaud, hereus brassenians de l’actual chanson. Unes composicions que en els últims temps han merescut l’atenció de la nouvelle vague de la cançó francesa amb noms com els de Carla Bruni, Miosec, Keren Ann o Yann Tiersen, que s’han unit als treballs ja clàssics, realitzats per Paco Ibáñez, Barbara o Fabrizio de André.

El jutge número 17

Si hagués existit un dissetè jutge, aquest títol s’hauria d’haver atorgat sens dubte a Georges Brassens, per la seua inestimable i “desinteressada” col·laboració i influència en el naixement de la Nova Cançó. Per a un brassenià i estudiós de la cançó d’autor com el cantant Miquel Pujadó, aquesta coincidència dels jutges amb el cantautor francès era donada, d’una banda, per una identificació amb l’ús del llenguatge que feia Brassens, i de l’altra, per la seua imatge i posada en escena. Tot i així, afirma Pujadó, aquesta assimilació era incompleta, ja que resultava inimaginable poder traslladar la càrrega crítica del cantant de Seta sense patir les ires de la censura de l’època. A més, afirma Pujadó, “el seu escepticisme individualista i acràtic no podia ser reivindicat per ningú que volgués formar un moviment i fer de la cançó una eina cultural i d’expressió”.

Brassens i Serrat

Tot i així, Brassens va transitar al llarg de la història de la Cançó catalana des dels seus inicis. Primer, en la veu d’un Josep Maria Espinàs que adapta els textos més “afables” del cantant en els primers discos d’Edigsa. La influència de Brassens també es pot sentir sobre l’obra de Serrat, que sempre ha mostrat la seua devoció per l’autor de “La mauvaise reputation”. Al seu homenatge a la Nova Cançó, Serrat finalment va aconseguir posar-li veu en cantar “La noia de duro”. De fet, el noi de Poble Sec també va ser un dels convidats que compartí vetlada musical a la sala Bobino l’any 1976 amb el cantant. Brassens formava part de l’educació musical de cantants com Raimon i era una referència més que notable en un intèrpret com Ovidi Montllor i temes com “La fera ferotge” o “Les meues vacances”, o en el Llach d’“Arran de terra”. Un “afrancesat” com Miquel Pujadó li dedicà l’àlbum La mala herba, i va traduir per a la veu de Guillermina Motta “Les croquants”. Darrerament, la valenciana Eva Dénia ha fet una immersió en l’obra brasseniana a ritme de jazz.

Carles Gàmez

(El Temps, 1.177 / 02-01-07)

Més informació: Henri Bouyé: «Georges Brassens, le libertaire»

Georges Brassens?

Ateneu Llibertari Estel Negre

Manuel Rivas i la cultura llibertària gallega

estelnegre | 08 Gener, 2007 16:10

Manuel Rivas i la cultura llibertària gallega

«Van cremar els llibres i la Corunya llibertària»

Manuel Rivas

La cultura dels ateneus populars, el seu extermini i el dels obrers després del cop militar del 1936 centren l'univers d'Els llibres fan de mal cremar (Edicions 62), del narrador i poeta corunyès Manuel Rivas

Per què es va interessar pel món dels centres llibertaris de la Corunya d'abans de la Guerra Civil?

Fa temps que m'havien despertat interès. Intuïa que en aquests espais de cultura oberts per a gent molt humil, treballadora, hi havia bosses d'esperança que estaven relacionades amb el que som ara. Perquè la història del món republicà, del lliure pensament i del galleguisme m'interessen en la mesura que tenen a veure amb les nostres vides. A més, en aquests ateneus, biblioteques populars i escoles modernistes, ja estaven suggerides qüestions tan essencials com ara el feminisme, l'ecologisme, l'ensenyament lliure, la cultura vinculada a la vida i no com a màscara, entre altres aspectes. Per descomptat que hi havia alguns estudis fets, però les iniciatives obreres més alternatives estaven especialment enterrades. La dictadura les va perseguir i segrestar.

En la novel·la s'entrecreuen històries de personatges de ficció amb persones que van existir, com ara l'anarquista Arturo da Silva, el ministre republicà Santiago Casares Quiroga i el mateix Manuel Fraga. Tot aquest univers recreat necessita un llarg treball d'investigació...

Quan vaig escriure A lingua das bolboretas i El llapis del fuster ja vaig recollir molta memòria oral i molts documents que els vaig deixar per al futur. Sí, vaig haver de fer un llarg procés d'investigació, no només bibliogràfica, sinó també de recuperació oral. No és casual que l'obra estigui dedicada a un llibreter naturalista [Antón Patiño Regueira] que en la seva adolescència va conèixer la gent de l'ateneu El Resplandor en el Abismo.

Què tenien els llibertaris d'aquest centre que els converteix en protagonistes corals de la narració?

Molta llum. El que més m'atreia d'ells és que les seves propostes no només se cenyien a la qüestió política, sinó que havien pensat formes de vida per sortir de l'obscuritat i de la misèria a través de la cultura. El primer que van fer va ser formar la seva biblioteca, aconseguir una màquina d'escriure, organitzar un grup de naturisme per prendre banys de sol... Algunes persones creuen que el nom de l'ateneu, El Resplandor en el Abismo, és molt literari, no en va conté una poètica de reexistir d'una altra forma de vida.

L'obra planteja la usurpació de la cultura d'aquests obrers després del cop militar de Franco. Parteix d'un fet clau: la crema de llibres a la dàrsena de la Corunya l'agost del 1936.

El punt de partida de la novel·la és un desassossec que ja suggeria en altres obres anteriors, i aflora de la paradoxa de trobar persones amb béns i molta formació cultural, que mostren sensibilitat vers les belles arts, però que en una situació límit, en lloc de decantar-se per l'humanisme opten per la barbàrie. Tenim una visió benintencionada de la cultura. Pensem que pot fer millorar la qualitat humana. Però la història de la humanitat s'ha descobert terrible i capgira, desvirtua aquesta visió.

També retrata la repressió franquista a la ciutat...

El que va passar a la Corunya i altres parts de Galícia és que no només van cremar els llibres, sinó que també van cremar aquella ciutat republicana i llibertària. Perquè abans de la Guerra Civil la Corunya tenia dues ànimes molt connectades: el món republicà il·lustrat i el llibertari. Gran part dels volums de la biblioteca Germinal i dels centres d'estudis eren aportacions de persones vinculades al republicanisme, com ara Pablo Bazán i Santiago Casares Quiroga, els artistes Luis Huici i Francisco Miguel, l'autor de la portada [dels exemplars que s'estan presentant], executat l'agost del 1936. Els feixistes van cremar els llibres i centenars de persones, amb la voluntat d'exterminar d'arrel el lliure pensament. Després hi va haver una dictadura llarguíssima que va ser la prolongació de la guerra. I el fum de les fogueres, viscós i que impregnava l'ambient, va penetrar a l'espai públic però també en el privat, en les mateixes persones, en el llenguatge. Malgrat tot, és cert que és molt difícil d'aniquilar aquest tipus de memòria, d'aquí neix el títol de l'obra: Els llibres fan de mal cremar. Perquè finalment, a la Corunya mai va guanyar la dreta ni la reacció.

La por dels vençuts és un tema que aflora a través de molts personatges. Per exemple, Polca, un anarquista represaliat, parafrasejant la poetessa Rosalía de Castro, parla de dos tipus de silencis: el que acompanya i el silenci mut que atemoreix.

És clar. El poder de la dictadura es va sostenir per la fabricació continuada de la por. Després d'escriure la novel·la vaig tenir clar el falsejament de la història, no només de Galícia, sinó dels pobles que conformen l'Estat espanyol. Els franquistes van intentar fer-nos interioritzar que érem poc aptes per a la democràcia. Ara estic convençut que si hi ha una identitat comuna entre els habitants de l'Estat espanyol és l'amor i la passió per la llibertat.

Com s'entén que l'exministre franquista Manuel Fraga, present en la narració, fos elegit democràticament durant setze anys com a president de la Xunta [1989-2005], després de la brutal repressió franquista que vostè retrata a l'obra?

No és una qüestió singular de Galícia. Molts llocs que eren fortament republicans ara estan governats per la dreta, com per exemple Madrid. L'explicació de l'elecció de Fraga, que a més es va haver de camuflar amb símbols del galleguisme, té a veure amb aquesta producció tan intensa de la por. L'emigració, un fenomen molt singular de la regió, és una altra explicació. Durant el segle XX va marxar de Galícia l'equivalent a la seva població actual. I els que emigren són sempre majoritàriament els joves, les persones inquietes. Malgrat això, em sembla molt important destacar el fet que s'hagi expulsat democràticament aquesta persona que l'ha retingut tant de temps.

Jesús de Juana i Julio Prada acaben de publicar Lo que han hecho en Galicia: violencia política, represión y exilio (1936-1939), a l'editorial Crítica, i Suso de Toro ha publicat Home sen nome a Xerais. ¿Hi ha un interès general a Galícia per recuperar la memòria històrica o és una inquietud aïllada del món intel·lectual?

Penso que és un interès generalitzat i no només a Galícia, i que, a més, té una vocació universal. Les reaccions més emotives que em vaig trobar després d'haver escrit A lingua das bolboretas i El llapis del fuster van ser a Espanya, però també a fora. Amb lectors d'Amèrica Llatina que van viure les dictadures militars, amb les víctimes de la guerra dels Balcans... Si ara surten amb més facilitat aquest tipus de novel·les és perquè ens hem adonat que la literatura no pot fer pactes de silenci, va contra la seva naturalesa. També per la gran magnitud del cràter de silenci que hi havia.

Vostè ha explicitat el seu interès i admiració per John Berger, Rulfo, Onetti..., i pel galleguista Alfonso R. Castelao, com a referent polític. De la literatura catalana, quin autor li interessa?

A mi m'agrada molt la poesia de Salvat-Papasseit. Per mi té un surrealisme carregat d'emoció. Desprèn la sensació que totes les coses tenen alguna cosa a dir, emeten llum. Aquest esperit d'avantguarda arrelat a la realitat.

L'escriptora Carme Riera afirmava en aquest suplement que "la literatura catalana estava en extinció". Què en pensa del futur de la gallega?

La sort de les nostres llengües, de la biodiversitat cultural en el món, té molt a veure amb el que fem amb la terra. És on mostrem el que estem escrivint, ja que el mateix territori és el manuscrit més interessant que tenim. I veiem que a l'Estat espanyol estem fent una novel·la negra. Només cal fixar-se en Marbella i molts altres escàndols similars. El que també importa és ser conscients que cada escriptor i cada lector equivalen a molts anys de vida d'una llengua.

Neus Ràfols

(Avui, 28-12-06)

Ateneu Llibertari Estel Negre 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS