Administrar

«El partit de Déu», per José Manuel Fajardo

estelnegre | 09 Gener, 2008 10:27

L'Església catòlica ha condicionat tràgicament la vida política espanyola des de fa 500 anys

El parèntesi de tolerància de la dreta, obert amb la transició política a Espanya, s'ha tancat definitivament. Quan l'esquerra intenta governar amb mesures d'esquerra, l'Espanya ultramuntana i reaccionària ressorgeix per negar-li el dret a fer-ho, tot sembrant la discòrdia i anatematitzant els que discrepen de les seves opinions. El Partit Popular ha rescatat el sinistre nacionalisme espanyol que va conduir el país a la dictadura franquista, i ara els bisbes rescaten l'integrisme catòlic que ha estat la llosa que ha esclafat sistemàticament els intents de modernització d'Espanya.

El que va passar diumenge a Madrid, és a dir, l'actuació dels bisbes espanyols com si fossin dirigents d'un partit polític preconitzant la imposició del seu ideari no només als catòlics sinó a tota la societat, mostra el vell afany de poder de l'Església catòlica, però també és reflex de la manera com aquesta institució ha condicionat tràgicament la vida política espanyola.

Des del naixement mateix de l'Estat espanyol, l'Església catòlica ha estat vinculada a una concepció del poder autoritària i despietada que no ha dubtat a sacrificar la vida de milions d'espanyols --enviant-los a la foguera, al cadafal, a la presó o a l'exili-- durant gairebé 500 anys. No és casual que els primers monarques d'Espanya s'anomenessin Reis Catòlics. Ells van instaurar una aliança amb l'Església per posar en marxa la primera maquinària totalitària de la modernitat: la Inquisició espanyola.

Estat i Església es van confondre i es van utilitzar, en mutu benefici, durant els 350 anys que va durar la Inquisició. En aquells temps, doctes clergues van enviar a la tortura centenars de milers de persones i en van executar almenys 40.000; es va perseguir qualsevol forma de pensament dissident del catolicisme oficial; es va obligar a convertir-se bona part de les nombroses comunitats espanyoles jueva i musulmana (sempre amb la idea que només el que és catòlic és autènticament espanyol) i es va expulsar sense pietat els que es van negar a fer-ho.

Després, la major part de l'Església espanyola es va embarcar en un sistemàtic assetjament a aquells jueus i moriscos que s'havien convertit, víctimes predilectes dels inquisidors, i així es van anticipar una vegada més al pitjor del nostre temps, a l'establir els anomenats Estatuts de netedat de sang, les normes que discriminaven els que tinguessin un origen jueu, per més catòlica que fos la seva fe. Un autèntic sistema de neteja ètnica i racista que va enverinar la vida social al predicar la delació del veí com a valor moral, i que va sembrar una llavor d'intolerància els fruits de la qual van continuar fins i tot ja desapareguda la Inquisició.

Cada intent de guanyar espais de llibertat a Espanya ha topat des d'aleshores amb aquesta intolerància catòlica. Una intolerància que està latent en qualsevol religió monoteista organitzada, ja que si sempre és perillós creure's en possessió de la veritat absoluta, encara ho és més quan es pretén que aquesta veritat ha estat revelada directament per Déu. De les funestes conseqüències que aquest punt de vista comporta en dóna testimoni la història del Papat de l'Església catòlica, plena durant segles de conspiracions, crims, guerres i abusos.

L'Església catòlica ha estat i és un Estat, amb interessos i vicis, encara que s'emmascarin darrere beatífiques paraules i declaracions de bones intencions, i a Espanya ha viscut en simbiosi amb l'Estat espanyol, i ha condicionat les seves decisions i la vida quotidiana de generacions d'espanyols, víctimes a més en la seva vida familiar de la manipulació de les seves ensenyances, que han predicat una visió traumàtica i castradora de la sexualitat.

Es pot dir que, en bona mesura, el progrés de la societat espanyola ha passat històricament pels esforços tendints a posar fi a aquesta posició privilegiada de l'Església. I en aquests esforços no han faltat tampoc catòlics que des de l'interior de l'Església han alçat la veu contra la intolerància que es practicava en nom de la seva fe. Bartolomé de las Casas, que va sortir en defensa dels drets dels indis americans. Alonso de Cartagena, que es va oposar a la persecució dels jueus conversos. Joan XXIII, que va obrir l'Església al diàleg ecumènic. El cardenal Tarancón, que va preconitzar la separació de l'Església de la dictadura franquista. Ja que si hi ha un risc de totalitarisme en qualsevol religió organitzada, aquest risc no és necessàriament fatal, a condició que en el si de l'Església hi hagi veus amb el pes suficient que n'alertin i que defensin un espai per a la fe que sigui respectuós amb els que no la comparteixen. El millor de l'Església catòlica s'ha manifestat sempre quan ha estat capaç de respectar els altres.

No obstant, els bisbes pretenen que el poder polític únicament és legítim si s'até a la moral catòlica disfressada de llei natural. Que l'Opus Dei, un producte del nacionalcatolicisme franquista, domini la política vaticana potser explica per què aquest tipus d'actituds compten amb un suport papal immerescut i equivocat, i també per què els bisbes han decidit actuar, substituint ecumenisme per sectarisme, com si fossin el partit de Déu.

És clar que convé no oblidar que Benet XVI va ser durant anys el director de l'organisme que va substituir la Inquisició en el si de l'Església. I és que la Història pesa molt.

José Manuel Fajardo

(El Periódico de Catalunya, 05-01-08)

Escriu-nos

«Història i memòria. Pregó per a la Festa de l'Estendard», per Josep Massot i Muntaner [Palma, desembre de 2007]

estelnegre | 08 Gener, 2008 16:08

«Història i memòria. Pregó per a la Festa de l'Estendard», per Josep Massot i Muntaner [Palma, desembre de 2007]

"Història i memòria"

Honorable Senyora Batlessa, digníssimes autoritats, senyores i senyors...

He d'agrair de tot cor a l'Ajuntament de Palma, representat per la seva batlessa i la seva regidora de Cultura, que m'hagin volgut encomanar aquest pregó de la Festa de l'Estendard, precisament quan aquesta celebració, tan antiga i tan entranyable, dels inicis de la memòria històrica de la nostra ciutat, ha estat declarada, amb tota la raó, Bé d'Interès Cultural pel Consell de Mallorca, i tot just quan començam la commemoració dels vuit-cents anys del naixement de Jaume I el Conqueridor, el rei En Jaume, que al seu Llibre dels feits explica amb emoció com va aconseguir un "regne dins la mar" i que ha restat dins l'imaginari col·lectiu del nostre poble en un seguit de llegendes que ja va recollir Antoni M. Alcover al cinquè volum de les seves Rondaies mallorquines i que darrerament han merescut l'atenció d'uns quants meritoris estudiosos.

Encara que per les circumstàncies de la vida fa molts anys que no residesc d'una manera habitual a Mallorca, som i em consider ciutadà pels quatre costats i vaig néixer i vaig viure molts d'anys al carrer del Palau, darrere la Seu i ben a prop de la plaça de Cort. Com tots els infants d'aquell barri, tan bellament descrit per Llorenç Villalonga a Mort de dama, de petit veia l'Ajuntament, amb els tamborers de la sala -que, per tocar els seus instruments, havien d'estudiar set anys davall terra, com m'explicava el meu padrí de fonts- i amb el gegant i la geganta, com un lloc misteriós i sorprenent. Quan ja era una mica més gran, mentre estudiava el batxillerat a Monti-sion, vaig passar moltes hores a la biblioteca d'aquesta casa, on vaig llegir llibres antics i llibres acabats de sortir, amb l'amable ajuda d'una bibliotecària que algun cop em parlava d'un company seu d'estudis molt intel·ligent, que va morir massa jove. Es tractava ni més ni menys que de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, aquell extraordinari poeta i erudit, la mare del qual "fila[va] en el carrer dels Oms", que va acabar tuberculós, al sanatori del Brull, al Montseny, el 1938, poc després d'escriure aquells versos, plens d'enyorança, dedicats a la seva illa que encara avui ens estremeixen: "Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca.". Més endavant, quan ja havia passat a la Universitat de Barcelona, durant les vacances d'estiu aprofitava el temps en aquesta mateixa biblioteca, on vaig trobar material abundós per a algun dels treballs primerencs que em vaig atrevir a redactar en aquell temps, i molt més tard, quan ja havia acabat els estudis a Montserrat i havia començat a interessar-me per la història contemporània de la nostra illa, hi vaig passar setmanes senceres repassant febrilment del matí fins a la nit la premsa mallorquina dels anys de la Guerra Civil i del primer franquisme.

M'imagín que si ara tenc l'honor d'adreçar-vos la paraula des d'aquest lloc privilegiat, no ha deixat d'influir-hi el fet que hagi dedicat tantes hores, amb una passió no gens dissimulada però alhora amb un esforç constant de rigor i d'objectivitat, a resseguir les vicissituds de la cultura mallorquina dels segles XIX i XX, i d'una manera ben especial a mirar de fer llum sobre l'època fins no fa gaire silenciada i considerada tabú de la Guerra Civil i de les seves tràgiques conseqüències.

Com ja he explicat alguna altra vegada, un professor meu dels Estudis Universitaris Catalans semiclandestins -més endavant catedràtic a la Universitat Autònoma i a la Universitat de Barcelona- em retreia amablement de tant en tant que els mallorquins havíem guanyat la guerra, i fins i tot intel·lectuals o militants de partits d'esquerra mallorquins del primer moment de l'anomenada "transició democràtica" insistien que la nostra illa no havia tingut exiliats, que havia viscut pràcticament al marge dels fets bèl·lics, si descomptam una episòdica invasió de les costes de Portocristo i de Son Servera ràpidament anul·lada per la intervenció italiana, i que el franquisme s'hi havia imposat d'entrada i havia convertit en no-res les febles estructures de la Mallorca republicana. La realitat, però, és ben diferent. No crec que a hores d'ara ningú pugui dubtar que el període 1936-1939 va resultar decisiu en molts aspectes i que els mallorquins que el visqueren hi patiren de moltes maneres, fins al punt que en acabar oficialment la guerra -l'1 d'abril de 1939- fins i tot els qui en sortien en teoria vencedors no se sentien gaire satisfets dels resultats d'un conflicte fratricida i cruel que va representar un tancament de la nostra illa al turisme que començava a florir en temps de la Dictadura i de la República, que la va deixar molt depauperada des d'un punt de vista econòmic i amb problemes d'abastiment que varen augmentar encara amb el començament de la Segona Guerra Mundial i amb la implantació de les tristament famoses "cartilles de racionament", que varen donar lloc a un "estraperlo" molt lucratiu per a alguns aprofitats però desastrós per al conjunt. Des d'un punt de vista polític, d'altra banda, ningú no tenia gaires motius per a estar content. Els militars compromesos en la revolta i els qui havien tingut un paper rellevant en els primers temps de la contesa aviat foren allunyats de Mallorca o relegats a un paper secundari, i en el pitjor dels casos foren sotmesos a un consell de guerra pel que el general Franco considerava la seva debilitat o la seva poca eficàcia. Els falangistes, teòricament amos de tot, havien estat privats dels seus caps i integrats en un partit únic amb els carlins i altres elements extremament heterogenis, a les ordres d'un dictador que els feia ballar al so que tocava, i aviat no pogueren comptar amb el suport del feixisme italià ni del nazisme alemany, esclafats per la potència d'uns Estats Units d'Amèrica, que a poc a poc es convertien en els nous amos del món, en competència amb una Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques que havia perdut milions d'homes però que al final acabà imposant-se a les superbes forces de la Wehrmacht. Els homes d'Església, que havien acollit el règim de Franco si més no com un mal menor -esporuguits pels estralls antireligiosos que ja s'havien produït durant la Segona República i sobretot per la persecució sistemàtica de sacerdots i religiosos i la destrucció d'esglésies i llocs de culte desencadenades a partir del 19 de juliol de 1936 mateix-, estaven més aviat desenganats d'un sistema que consideraven massa concomitant amb el nazisme condemnat pel papa Pius XI a la seva encíclica Mit brennender Sorge (1937), prohibida per la censura a la major part d'endrets de la zona franquista, però publicada al butlletí de la diòcesi de Mallorca i objecte de reflexions per part del clergat local. Els intel·lectuals, d'altra banda, pensassin com pensassin, es trobaven dins un món enrarit, dominat per una censura omnipotent i absurda, que donava un predomini absolut a la cultura castellana, fins i tot per mitjà de grans pintades al carrer que donaven la consigna típica i tòpica "Si eres español habla español", i que a poc a poc havia prohibit les expressions externes de la cultura pròpia de l'illa, incloent-hi les activitats de l'Associació per la Cultura de Mallorca i de la seva revista La Nostra Terra -de la qual era subscriptor, per exemple, el cap dels carlins de Palma, Josep Quint Zaforteza-, i l'edició del Diccionari català-valencià-balear i de les diverses col·leccions de l'editorial Moll, tot i que el seu director havia al·legat en públic i en privat que es tractava d'unes obres fetes al marge i en contra del catalanisme oficial, tan malvist per les noves autoritats.

I no cal dir que, si els mallorquins que podríem anomenar de dreta havien perdut en certa manera la guerra o n'havien sortit amb pocs guanys i molt desil·lusionats pel futur que els esperava, un bon nombre d'altres mallorquins que se sentien identificats amb el procés renovador posat en marxa per la Segona República o que pertanyien a grups o a organitzacions considerats d'esquerra havien sofert i sofririen durant molt de temps en la pròpia carn les seqüeles d'una repressió implacable i inacabable, que dugué els més afortunats a presons i a camps de concentració, però que per a molts altres representà la pèrdua dels béns i de la vida. Ara fa setanta anys, per exemple, fou afusellat a Palma, després d'un consell de guerra absolutament indigne, el batle de la ciutat, el doctor Emili Darder i Cànaves, home moderat i catòlic practicant, que no s'escapà de la sentència de mort malgrat els bons informes que algunes monges havien donat al seu favor, ni aconseguí l'indult que havia demanat per a ell el bisbe de Mallorca, Josep Miralles, el qual tampoc no se'n sortí amb l'indult que havia demanat a favor del sacerdot de la seva diòcesi Jeroni Alomar i Poquet, condemnat perquè havia ajudat alguns esquerrans a fugir de l'illa, i afusellat igualment el 1937. Darder i Alomar, com els seus companys d'infortuni Alexandre Jaume, exdiputat a les Corts republicanes per l'ala més moderada del Partit Socialista; Antoni Mateu, exbatle republicà d'Inca; Llorenç Roses, exbatle de Sóller, o Bernat Marquès, expresident d'Esquerra Republicana a Sóller, la majoria persones riques i influents, moriren perquè els nous amos de la situació volien donar un càstig exemplar als qui no estaven amb ells i demostraven d'aquesta manera que ningú no podia oposar-se al nou règim, fos qui fos i tingués el poder que tingués.

Aquesta justícia injusta, basada en la monstruositat de considerar rebels precisament els qui s'havien mantingut fidels al règim constituït, era estimulada pel general Franco, que a poc a poc esdevingué àrbitre de la nova situació i que coneixia ben de prop Mallorca, on havia estat comandant militar durant els anys de la República. Hi havia, però, altres fórmules repressives encara més repugnants. Ara fa també setanta anys, el gener de 1937, la famosa militant comunista Aurora Picornell fou treta una nit de la presó de dones de Palma, juntament amb les seves companyes Catalina Flaquer i les dues filles d'aquesta, Antònia i Maria Pasqual i Flaquer, les anomenades "roges des Molinar". Teòricament foren posades en llibertat, però en realitat aquella mateixa nit foren executades, com tants altres, al cementeri de Porreres. L'aleshores governador civil de Mallorca, el comandant Mateu Torres Bestard, falangista i home de confiança del general Franco -del qual havia estat ajudant en la seva etapa mallorquina-, va confessar al cònsol anglès Alan Hillgarth que aquest sistema, que funcionà durant molts de mesos a les presons de Mallorca, era l'únic adequat per a treure del mig persones contra les quals no es podien adduir càrrecs suficients davant un tribunal.

El 2008 farà igualment setanta anys de l'aparició del cèlebre pamphlet del novel·lista francès Georges Bernanos, Les Grands Cimetières sous la lune, aparegut a París el 1938 i que ben aviat va fer la volta al món, traduït al castellà, a l'anglès i parcialment al català. No cal que repetesqui que es tracta d'una obra escruixidora, que causà i causa encara avui autèntics calfreds a tots els seus lectors, venint com ve d'un intel·lectual de dreta, d'un monàrquic francès inicialment engrescat en la causa falangista, gran amic del cap territorial de la Falange a Mallorca, el marquès de Zayas, i sobretot de la seva dona, l'aristòcrata francesa Juliette Vierne, filla del comte d'Harcourt. És prou sabut que dos fills de Bernanos eren falangistes militants i que el major, Yves, va actuar al front de Portocristo durant el desembarcament del capità Bayo i va intervenir en la repressió, molt possiblement al costat d'Arconovaldo Bonacorsi, el tristament famós "conde Rossi", enviat per Mussolini a petició de les autoritats mallorquines, que galvanitzà les joventuts falangistes i els ensenyà els mètodes expeditius que els feixistes italians feien servir en les seves expedicions punitives. És evident que Bernanos defensa els seus amics i culpa els seus adversaris, que a vegades exagera i que sovint s'equivoca quan parla de dades concretes, però en conjunt el seu llibre té un dring d'autenticitat que no menteix i que els testimonis no parcials d'aquell temps tràgic reconeixen sense vacil·lar.

Bernanos és, sense cap casta de dubte, el cronista per excel·lència -no el primer ni l'únic de bons tros- d'una època absolutament vergonyosa, d'una situació de bogeria col·lectiva causada per la por i per l'embriaguesa del poder i de la força. Dissortadament, aquesta situació no era només patrimoni de la nostra illa. Arreu de l'Estat, tant a la zona dominada pels revoltats com a la zona que de bon començament restà fidel a la República, la irracionalitat, el desori i la manca d'escrúpols es feren sentir amb força, bé que tant a una banda com a l'altra no mancaren tampoc les persones de bona fe que s'arriscaren per resoldre situacions conflictives i que ajudaren els qui ho necessitaven. M'agradaria de recordar un cop més les paraules que Simone Weil, una professora de filosofia francesa d'origen jueu, va adreçar per carta a Georges Bernanos tot d'una que va haver devorat el seu llibre, per fer-li saber que havia tingut "una experiència" similar a la seva, "encara que més breu, menys profunda, situada en un altre lloc i experimentada aparentment -només aparentment- d'una altra manera", com a miliciana amb les tropes anarquistes que havien anat des de Barcelona al front d'Aragó. Després d'explicar-li la simpatia que sentia envers la CNT i la FAI, li confessava que aleshores "no sentia cap necessitat interior de participar en una guerra que ja no era, com m'havia semblat al principi, una guerra de camperols afamats contra propietaris terratinents i contra un clergat còmplice d'aquests últims, sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia", i li assegurava que havia "reconegut aquesta olor de guerra civil, de sang i de terror que desprèn el vostre llibre; l'havia respirada. No he vist ni sentit res, cal dir-ho, que arribi al punt de la ignomínia d'algunes de les històries que vós explicau [...]. Tanmateix, amb el que havia sentit n'hi havia prou. Vaig estar a punt d'assistir a l'execució d'un sacerdot; durant els minuts d'espera, em preguntava si només miraria o faria que m'afusellassin tractant d'intervenir; encara no sé el que hauria fet si un feliç atzar no hagués impedit l'execució".

"Quantes històries podria escriure...", continuava Simone Weil. "Però seria massa llarg; i per a què serviria? Amb una n'hi haurà prou. Jo era a Sitges quan els milicians de l'expedició de Mallorca varen tornar vençuts. Havien estat delmats. D'uns quaranta al·lots que havien partit de Sitges, nou varen morir. No es va saber fins que varen tornar els trenta-un restants. La nit següent, es varen fer nou expedicions de càstig: varen matar nou feixistes, diguem-los així, en aquesta petita població on, al juliol, no havia passat res [...]". Una mica més endavant, Simone Weil precisava: «A Barcelona mataven, per mitjà d'expedicions de càstig, uns cinquanta homes cada nit. Proporcionalment, era molt menys que a Mallorca, perquè Barcelona és una ciutat de gairebé un milió d'habitants  [...] Però les xifres no són potser l'essencial en un tema com aquest. El que és essencial és l'actitud davant l'assassinat. No he vist mai, ni entre els espanyols, ni tampoc entre els francesos que han arribat per combatre, o per passejar-se -aquests darrers, molt sovint, intel·lectuals pàl·lids i inofensius-, jo no he vist mai ningú expressar, ni en la intimitat, repulsió, disgust, o tan sols, desaprovació davant sang vessada inútilment. Vós parlau de la por. Sí, la por ha participat en aquestes matances, però on jo era, no li vaig veure el paper que vós li atribuïu. Homes aparentment coratjosos [...] enmig d'un àpat molt amistós, explicaven amb un somriure fraternal quants sacerdots o "feixistes" -terme molt ampli- havien matat. Tenc la sensació que, un cop les autoritats temporals i espirituals han establert que una categoria d'homes queda al marge d'aquells la vida dels quals es considera que té valor, no hi ha res més natural per a l'home que matar. Quan se sap que és possible matar sense arriscar-se al càstig ni al blasme, es mata; o almenys s'envolta els que maten de somriures estimulants. Si per atzar se sent, al principi, una mica de fàstic, se'l calla i se'l reprimeix tot d'una per por de semblar mancat de virilitat. Per a això cal un aprenentatge, una embriaguesa a la qual és impossible resistir-se sense una força d'esperit que he de creure excepcional perquè no l'he trobada enlloc. En contrapartida, he trobat francesos pacífics, que fins ara no menyspreava, als quals no se'ls hauria acudit mai d'anar ells mateixos a matar, però que se submergien en aquesta atmosfera impregnada de sang amb un visible plaer. D'ara endavant, ja no els podré seguir estimant.»

Si totes les guerres són un objectiu a evitar i un residu de salvatgisme que les civilitzacions modernes haurien de suprimir per sempre més, les guerres civils resulten especialment dramàtiques pel seu caràcter fratricida al qual em referia més amunt, aquest caràcter que fa parlar Salvador Espriu, en un poema dedicat a sant Jordi, "del crim de la guerra civil". Podem trobar una mostra eloqüent de la complexitat d'aquestes confrontacions, en les quals sovint un no pot triar el bàndol en el qual la geografia o el calendari l'han situat, en les manifestacions que un il·lustre exiliat mallorquí, el polític i escriptor Gabriel Alomar, feia el 1938 des del Caire, on l'any anterior havia aconseguit de ser enviat pel govern republicà, fugint dels bombardeigs que assolaven Barcelona -procedents en la seva major part de les bases mallorquines- i que li produïen un pànic i una depressió d'ànim indescriptibles. Adreçant-se als seus amics Antoni M. Sbert -en aquell moment conseller de la Generalitat de Catalunya- o Joan Mascaró -que havia pogut abandonar Mallorca i retornar a Cambridge-, els feia partícips de la preocupació que sentia per la seva família, que en bona part era a Palma i que no hi havia manera d'incloure en algun dels canjes, dels intercanvis que la Creu Roja procurava que hi hagués entre els dos bàndols enfrontats i en els quals tingué una participació decidida el cònsol anglès a Palma, Alan Hillgarth. D'altra banda, les seves filles no obtenien el passaport per anar-lo a trobar a Egipte i un dels seus fills, el periodista Joan, es trobava empresonat a Mallorca -on se salvà potser de la mort gràcies a la protecció que li va atorgar Llorenç Villalonga, parent seu, que s'ocupà de donar-li un tractament psiquiàtric-, mentre que un altre, Aureli, havia estat incorporat a l'exèrcit "nacional" i lluitava en un front que el seu pare desconeixia, en contra dels seus ideals, com tants altres soldats de tot l'Estat que no havien pogut triar amb qui se les havien i que es veien obligats a complir les ordes rebudes, sota pena de ser acusats d'auxili a la rebel·lió o de deserció al front de l'enemic, acusacions que comportaven gairebé automàticament la pena de mort.

Un altre cas dramàtic, entre molts que en podríem citar, és el del polifacètic felanitxer Joan Estelrich, home de confiança de Francesc Cambó, que durant la Dictadura de Primo de Rivera havia actuat a l'estranger a favor del catalanisme perseguit. Durant la Guerra es canviaren les tornes i, des del moment que Cambó se sentí rebutjat per les forces polítiques que havien ocupat el poder a Catalunya després de la derrota del general Goded i de la resta de militars i civils revoltats, hagué de dedicar-se des de París a cantar les lloances d'una Espanya eterna en la qual no podia creure ni poc ni molt i es veié obligat no solament a fer propaganda a favor del bàndol franquista -per exemple amb la redacció, el 1937, del llibre La persécution religieuse en Espagne, publicat anònimament per raons de seguretat de la seva família, i ja amb el seu nom en edicions posteriors en altres llengües, o amb la direcció d'una revista molt ben presentada i escrita totalment en francès, Occident-, sinó fins i tot a col·laboracions concretes amb el servei d'espionatge creat inicialment per Cambó i dirigit per Josep Bertran i Musitu, el SIFNE, en el qual intervenien també altres periodistes addictes a Cambó, com Josep Pla o Carles Sentís. En acabar la Guerra, Estelrich passà l'angoixa de tenir un germà, oficial de la Guàrdia Civil, que l'estiu de 1936 estava destinat a Madrid, en plena zona republicana, i que el 1939 fou detingut i condemnat a mort. Joan Estelrich aconseguí, no sense molts d'esforços, que l'indultassin, però s'exclamava amb amargor que els franquistes l'havien torturat i que l'havien arribat a insultar perquè era germà d'un "diputat separatista".

La memòria històrica de la Guerra Civil no és, doncs, unívoca, ni podem parlar-ne amb actituds maniquees i simplistes. Si ens volguéssim referir a llocs tan propers com Menorca, Eivissa o Formentera, les coses resultarien molt més complexes i molt més ambigües. En tot cas, a la nostra illa és evident que ens cal reivindicar un passat que ha estat volgudament esborrat del mapa, que ens cal recordar unes persones que varen ser assassinades sense cap motiu i que sovint varen ser calumniades i acusades falsament a partir de documents matusserament falsificats, amb els quals els nous amos de la situació volien fer creure que s'havien anticipat a un cop d'estat comunista en curs i que havien salvat la vida a un munt de gent que els havia d'estar agraïda i s'havia d'adherir per força al seu "moviment salvador". Ens cal reivindicar els nostres exiliats, molts més i molt més importants que no podríem pensar en un primer moment. Ens cal encara tenir ben present una gran quantitat de persones que varen ser empresonades, que varen patir per les seves idees o simplement per la mala fe d'un o de l'altre, que varen veure "incautats" els seus béns, que varen ser "depurades" dels seus llocs de treball, que es varen haver d'amagar durant una llarga temporada, que varen ser objecte de multes o que varen ser obligades a "donacions voluntàries" d'or o a aportacions econòmiques diverses, que varen patir físicament i moralment tantes castes de persecució i de marginació...

Es tracta simplement de fer justícia, no d'iniciar un procés de caça de bruixes, ni d'estimular les revenges o la voluntat de passar comptes amb enemics d'ahir. La nostra ciutat -i la nostra illa tota sencera- han de cercar la veritat en un esperit de reconciliació, amb una mirada neta cap al futur que impedeixi que mai més no es tornin a produir situacions que atemptin criminalment contra els drets dels homes i dels pobles. El meu desig, en aquesta Festa de l'Estendard de l'any 2007, és que els valors de la democràcia, del progrés i de la solidaritat prevalguin a tot arreu, que tots els ciutadans i totes les ciutadanes se sentin integrats dins un projecte comú, en el qual els mallorquins de tota la vida treballin colze a colze amb els nouvinguts de tants de continents, de tantes races i de tantes cultures. Tant de bo que tots plegats siguem capaços de tirar endavant en aquest sentit i que aconseguim que la memòria històrica dels nostres dies sigui clara i neta, malgrat els inevitables problemes que la vida de cada dia comporta des de tants de punts de vista. Molts d'anys per a tots, en aquesta Festa de l'Estendard que ens fa sentir més a prop els uns dels altres i que ens estimula a treballar sense defallir per una ciutat millor, més fraternal i més acollidora.

Josep Massot i Muntaner

Escriu-nos

Segon Certamen de Contes Antiautoritaris «La Rosa dels Vents»

estelnegre | 07 Gener, 2008 16:37

Segon Certamen de Contes Antiautoritaris «Rosa dels Vents»

Segon Certament "La Rosa dels Vents"

El Col·lectiu Negres Tempestes ha convocat el segon certamen de contes antiautoritaris «La Rosa dels Vents», amb l'objectiu de promoure, a parts iguals, els valors anarquistes i l'ús del català, sense cap tipus de complex.

Després de l'èxit de l'anterior edició, que va donar com a fruit un primer llibre recopilatori dels diversos contes presentats --el qual ja es troba per una segona edició amb més de 200 llibres venuts-- Negres Tempestes s'ha proposat repetir la iniciativa esperant que el nombre d'autors que es presentin encara sigui més alt que al certamen anterior.

Les bases per a la participació són les següents:

Temàtica- Els relats han de promoure els valors anarquistes.

Idioma- Només s'acceptaran relats en català, doncs un dels objectius bàsics d'aquest certamen es promoure'n l'ús. Els relats no seran valorats per l'ortografia, sinó pel fet que acompleixin amb les bases i que tinguin una temàtica antiautoritaria.

Originalitat de l'obra- Els relats hauran de ser creació de l'autor, però no cal que siguin inèdits, tot i que es valoraria com a quelcom positiu.

Extensió màxima- Aproximadament tres fulls.

Termini de lliurament- El termini finalitzarà el 31 de gener de 2008.

Presentació de les obres- Els textos s'enviaran al correu anarcontes@gmail.com o en cas de no disposar de connexió a internet també s'acceptaran contes enviats a: Col·lectiu Negres Tempestes / CSA Can Vies / C/Jocs Florals 42, 08014 / Sants-Barcelona.

Premi- El certamen no pretén potenciar la competició, i és per això que el premi serà la pròpia publicació de tots els contes enviats que s'ajustin a les bases. Cada participant al certament en rebrà un exemplar.

Publicació- Negres Tempestes publicarà el llibre resultant en funció de les seves possibilitats.

Drets d'autor- El llibre serà publicat sota llicencia de Creative Commons Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5. Per consultar les condicions d'aquesta llicència es pot visitar: creativecommons.org/licenses/by-nd-nc/1.0/

Distribució- El llibre serà distribuït pel col·lectiu i per les llibreries que Negres Tempestes cregui oportú.

Guanys econòmics- Els guanys que la venta del llibre pugui produir seran reinvertits en futures edicions de propers llibres.

Podreu trobar més informació en www.negrestempestes.org

Escriu-nos

Per la readmissió dels dotze treballadors de Salom en IB3

estelnegre | 06 Gener, 2008 17:56

Per la readmissió dels dotze treballadors de Salom en IB3

Prou!

CGT y CNT exigen la readmisión de los doce trabajadores de Salom en IB3

La dirección de la cadena "no puede entrar" en el conflicto, del que se considera "víctima"

Prou!

Los sindicatos CNT y CGT, representados en el comité de empresa de Salom Audio y Vídeo SL, anunciaron ayer diversas actuaciones destinadas a lograr la readmisión de los doce trabajadores despedidos de esta firma que prestaban sus servicios a la cadena pública de televisión IB3.

Fuentes de la directiva del ente insistieron ayer en que este "no puede entrar en las relaciones laborales entre Salom y sus empleados", a la vez que manifestaron "respeto" por la "actividad empresarial" de sus proveedores. En cualquier caso, IB3 recordó que es la cadena pública la que pierde trabajadores y es, por tanto, "víctima de los despidos".

Mejor externalizar

También fuentes de Unió Mallorquina --el partido más influyente en la dirección de IB3-- manifestaron ayer su "respeto" por las relaciones contractuales entre Salom y su personal, así como el total apoyo a la acción del responsable de la cadena, Antoni Martorell.

En cualquier caso, recordaron que su ideología liberal no considera la función pública como una posibilidad particularmente deseable, sino que favorece la externalización de servicios, como el que cubre Salom, para abaratar los costes.

UM y el PSOE han sido señalados por los trabajadores como autores de la "estrategia pactada entre el Govern y la empresa privada" para "castigar y reprimir cualquier tendencia de lucha sindical dentro de Salom e IB3". Ningún portavoz socialista se pronunció ayer sobre el conflicto que enfrenta a la empresa Salom con sus asalariados.

Los despidos se produjeron el mismo día en que algunos trabajadores de la firma iniciaban una nueva campaña reclamando mejoras contractuales. Tras la acción de la empresa, los sindicatos anunciaron que continuarán sus movilizaciones y convocaron una asamblea a la cual esperan asista todo el personal subcontratado por IB3 a sus diferentes proveedores.

Ayer mismo, diversos representantes de los trabajadores en CNT y CGT repartieron octavillas en la plaza de Cort, durante la cabalgata de Reyes, para informar del particular "regalo" recibido.

C. Canals / Agencias

(Diario de Mallorca, 06-01-08)

 Escriu-nos

Comunicat davant de l'acomiadament de la delegada sindical de CNT en IB3 i 11 treballadors més

estelnegre | 05 Gener, 2008 11:39

Comunicat davant de l'acomiadament de la delegada sindical de CNT en IB3 i 11 treballadors més

Acomiadats per sorpresa 12 treballadors en IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears, entre ells la delegada de CNT en l'empresa

Quatre illes, una empresa, cap dret laboral

Ahir 4 de gener de 2008 l'empresa Salom Audio i Vídeo S. L., subcontracta que gestiona la plantilla de IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears, ha procedit a l'acomiadament, sense cap preavís, de 12 treballadors de l'ens públic. Entre els acomiadats es troba la delegada sindical de CNT en l'empresa. Al llarg del dia se'ls va comunicar per telèfon als afectats la cessació de la seva relació laboral i la prohibició d'entrar a les instal·lacions de l'empresa.

Des de l'empresa s'argumenta que els acomiadaments són fruit d'un retall pressupostari per part de IB3, el qual ens genera bastants dubtes després de la venda per part del director de IB3, Antoni Martorell, del plató principal, material audiovisual de la cadena pràcticament nou, així com programació pròpia de la mateixa.

És per això que des de CNT considerem que el sou de 12 persones no repercutirà en la millora del pressupost de la televisió pública, això no és més que una vil excusa. La vertadera raó per la qual s'han produït aquests acomiadaments no és cap altra que castigar i reprimir qualsevol tendència de lluita sindical dins de Salom i IB3, estratègia pactada entre Govern de les Illes Balears i l'empresa privada.

La lluita dels treballadors i treballadores de Salom-IB3, que durant més d'un any han estat reivindicant la defensa dels seus llocs de treball i la consecució d'un conveni i un salari digne ha fet efecte entre els polítics del Govern de les Illes Balears, el resultat: reprimir el moviment obrer. Resulta paradoxal que aquest govern diu ser d'«esquerres» mentre la realitat demostra que es comporta com un autèntic cacic.

Des de la Secció Sindical de CNT en Salom-IB3, manifestem la nostra repulsa davant dels acomiadaments i no dubtem de responsabilitzar als partits que formen el Govern de les Illes Balears com els autèntics responsables d'aquest atropellament.

D'un temps ençà la gestió de l'ens públic tendeix a la privatització de la  cadena, afavorint al sector privat i degradant el servei públic, aquests acomiadaments són un clar exemple d'això.

Exigim la readmissió immediata de tots els acomiadats i acomiadades, així com la cessació immediata de les polítiques repressives cap a la nostra secció sindical.

Readmissió de tots els acomiadats i acomiadades ja!!

Subrogació i conveni col·lectiu per als seus treballadors ja!

Per un treball digne, per un servei públic de qualitat

No més precarietat en IB3! És hora d'organitzar-se

CNT en IB3

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Escriu-nos

Acció reivindicativa de la secció sindical de CNT en SALOM-IB3 contra la política laboral de la cadena i en defensa dels llocs de treball

estelnegre | 04 Gener, 2008 07:14

Acció reivindicativa de la secció sindical de CNT en SALOM-IB3 contra la política laboral de la cadena i en defensa dels llocs de treball

Desplegades, davant la seu del Parlament Balear, pancartes contra la política de Salom Audio i Vídeo S.L. i el Govern Balear pel tracte que donen als treballadors i treballadores de IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears

Quatre illes, una empresa, cap dret laboral

Des de fa una setmana pengen davant la seu del Parlament de les Illes Balears dues pancartes reivindicatives demanant el cessament de l'actual situació que pateixen els treballadors i treballadores de SALOM-IB3. A les pancartes es demana l'aturada immediata d'aquesta situació, la subrogació dels treballadors/as per part de l'ens públic i l'establiment d'un conveni col·lectiu que garanteixi els seus drets laborals.

Pots veure les pancartes a la pàgina web de la nostra secció sindical:

cntenib3.balearweb.net

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Escriu-nos

«Vivir en la realidad. Sobre mitos, dogmas e ideologías», per Gonzalo Puente Ojea

estelnegre | 03 Gener, 2008 16:56

«Vivir en la realidad. Sobre mitos, dogmas e ideologías», per Gonzalo Puente Ojea

Aquí teniu cinc cèntims d'un llibre que us recomanen encaridament:

Gonzalo Puente Ojea

El sistema simbòlic que regeix la nostra vida segueix essent greument tributari de falsos mites, dogmes i ideologies que desnaturalitzen la visió objectiva de la realitat. L'aclaparant majoria de l'espècia humana continua vivint en dependència de mites religiosos, i una extensa part de la població mundial professa el mite cristià. Així, gairebé totes els humans perpetuen encara avui formes de vida i de convivència sotmeses a l'acció distorsionant de creences i codis de conducta administrats per poders religiosos i ideològics que impedeixen o adulteren el lliure exercici dels drets humans i de les llibertats polítiques. La causa última i eminent d'aquesta malsana i trista situació radica en la ignorància i la manipulació de les masses en benefici dels poders dominants. És urgent que tots els humans posin el seu rellotge a l'hora de la ciència per conèixer la falsedat practicada per aquests poders, i s'uneixin per exigir una escola digna i en harmonia amb el magisteri científic sobre el món (cosmologia) i sobre l'ésser humà (antropologia). Viure en realitat és trencar els grillons de la il·lusió i la desinformació, començant per l'estudi de la condició de la «subjectivitat» personal i les seves relacions amb la natura exterior i interior en les seves múltiples dimensions, dins de la unitat ontològica universal d'allò que existeix.

Vivir en la realidad

Gonzalo Puente Ojea

Vivir en la realidad. Sobre mitos, dogmas e ideologías

Siglo XXI. Madrid, 2007

Més informació

Escriu-nos

«Dues reivindicacions feministes ridícules», per Carmen Fernández

estelnegre | 02 Gener, 2008 14:39

«Dues reivindicacions feministes ridícules», per Carmen Fernández

Ridícules?

Tot el que demanen les feministes és ridícul, encara que ben és cert que segons aconsegueixen èxits a favor d'un món on les dones no són éssers humans de segona classe, tota la societat es beneficia. Però la resistència a aquests canvis és profunda i les reaccions són contínues: quan es dóna una passa en favor de la justícia, se segueix pressió per al retrocés, fet que tal vegada expliqui que hagin trigat segles a arribar a entendre que els drets humans són aplicables també a les dones, que aquestes tenen dret a participar en la vida política, accedir a l'educació i a la cultura, al món del treball remunerat, a decidir si volen o no volen infants, a la seva pròpia vida sexual, dret a definir la seva identitat i que es respecti la seva dignitat com a persones, o no?

El dret a nomenar la teva identitat. Fa rialles que les dones demanin que les tractin en femení quan les anomenen? ¿Pot qüestionar-se aquest dret, el dret a ser anomenada «usuària, subscriptora, alumna, professora, llicenciada, catedràtica, jutgessa, ministra, advocada, editora, administradora»? El tractament en femení a les dones, o per incloure les dones al comunicar-nos, s'escampa en funció que les dones van accedint a alguna cosa més que allò que han accedit tradicionalment; a mesura que es va comprenent que els drets humans són també de les dones. I el dret que t'anomenin d'acord a allò que ets és un dret fonamental.

El dret a no ser un objecte. És ridícul que es protesti perquè la publicitat, la tele, el cinema, el mercat deixin de cosificar les dones? (Qui protesta per això, que ens afecta a tothom tots els dies?) Com si cosificar no fos en si suficient violent, la cosificació de les dones s'especialitza en la seva cosificació com a objectes sexuals. (L'opció masclista que s'usi també els homes així no és una reivindicació del feminisme, doncs aquest és un moviment de drets humans, que treballa a favor de la dignitat de tots els éssers humans). Pot ser que la gent que consumeix no sap què conceptes usen els (i les) publicistes i qui els contracten? Posa una al·lota fent boquetes, amb pits grans o mostrant el cul, amb pinta de nina a ser possible --cal seguir educant Ells en la fantasia de tirar-se les nines; confondre la innocència de descobrir el sexe amb l'acció de la violació és pervers i convenient--, «viciosa» si més no --cal seguir educant Elles en la fantasia de ser castigades per dolentes, és a dir, de ser forçades, violades; confondre la passió i el desig amb la violència és pervers i convenient--, i vendràs molt més, la teva pel·lícula, el teu programa, el teu producte... ¿Pot ser no existeix una vida sexual que no es basi en aquestes deformacions que tal preu tenen i han tingut en la majoria de dones del món al llarg dels segles? ¿Pot ser no podem sentir plaer si no és denigrant qualcú, exercint violència contra qualcú? Sí podem, però plantejar-se'l, sembla, és quelcom que no es vol fer, possiblement perquè la majoria segueix pensant que l'abús és inevitable, que no tenim opcions, com si no tinguéssim intel·ligència per aprendre a resoldre els nostres problemes.

Que t'anomeni, que no t'usin són reivindicacions ridícules perquè les dones no tenen dret a demanar això, doncs el sistema social vol perpetuar el que sempre ha imposat: que no se les anomeni i que s'usin els seus cossos per a coses que res tenen a veure amb els seus cossos, els seus desigs, la seva identitat.

Carmen Fernández

Escriu-nos

«Escola de rebel·lia. Història d'un sindicalista», per Salvador Seguí

estelnegre | 01 Gener, 2008 11:28

«Escola de rebel·lia. Història d’un sindicalista», per Salvador Seguí

Salvador Seguí

Escola de rebel·lia. Història d’un sindicalista

Salvador Seguí

Pròleg d'Emili Cortavitarte

Edicions El Jonc

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ha estat amb poca mena de dubtes, una de les figures més rellevants del moviment obrer català del primer terç del segle XX i, alhora, la seva imatge ha quedat fixada en la nostra memòria col·lectiva com la de la lluita de la classe treballadora per la seva emancipació. Tot i així, però, l’obra escrita de Seguí ha esdevingut pràcticament inaccessible per als lectors, ja que en els darrers trenta anys aquesta ha merescut poca atenció tant per part d’historiadors i estudiosos com d’editorials.

Escola de rebel·lia recull, d’una banda, una petita novel·la escrita per Seguí i publicada originalment el 1923 a la col·lecció «La Novela Social» de Madrid i, de l’altra, tot un seguit de conferències i entrevistes realitzades pel Noi del Sucre entre el 1918 i el 1919. La novel·la de Salvador Seguí ens permet apropar-nos als diversos aspectes de la vida diària dels sindicalistes catalans, i les conferencies pronunciades per Seguí als congressos de la CNT i a l’Ateneu de Madrid el 1919 ens mostren l’activitat organitzadora i el pensament sociopolític de Salvador Seguí en la seva totalitat.

***

Salvador Seguí, més conegut amb el sobrenom del Noi del Sucre, va néixer a Lleida el 1887 i fou assassinat pel pistolerisme patronal el 10 de març de 1923 a Barcelona. Fill únic de treballadors assalariats establerts a Barcelona, ben aviat començà a intervenir en les lluites socials i obreres de la ciutat. A partir de 1908 participà en les activitats del moviment Solidaritat Obrera, on destacà en el seu combat contra el lerrouxisme, i també en l’organització del congrés fundacional de la Confederació regional Solidaritat Obrera. Fou, però, a partir de 1910 i 1911, en el moment de la creació i de la constitució de la CNT, quan Seguí s’incorpora plenament a les tasques directives del moviment sindicalista fins a esdevenir un dels dirigents més carismàtics del moviment obrer català. El Noi del Sucre desenvolupà com a dirigent sindical una important labor propagandística i organitzativa, participant en diversos conflictes socials i laborals com la vaga general de 1915 o la més coneguda vaga de la Canadenca el 1919. Un any abans, Seguí fou escollit secretari general de la Confederació Regional de Catalunya i entre el 1918 i el 1920 fou empresonat i sofrí el primer intent d’atemptat. Arran de l’onada repressiva desplegada pel governador civil de Barcelona, Martínez Anido, el 1920 Seguí tornà a ser detingut i desterrat a Maó i un cop retornà a Barcelona la seva incansable activitat propagandística i militant fins que fou assassinat el març de 1923, tot just dos anys després de l’assassinat del seu company Francesc Layret.

Més informació

Escriu-nos

Tomeu Ferrer en el record

estelnegre | 31 Desembre, 2007 08:21

Tomeu Ferrer en el record

Tomeu Ferrer, tres mesos després

Tomeu Ferrer a l'Ateneu Llibertari Estel Negre (18-05-05)

Tomeu Ferrer va morir el trenta de setembre passat. Ahir li reteren un homenatge en el Teatre de Manacor. Com aquell qui diu, encara no ha partit i ja l'enyorem. És, aquest, el millor elogi que en puc fer, d'ell. Políticament era un iconoclasta. És cert que havia format part del PSM i que militava a ERC, però la columna vertebral de les seves creences no s'ajustava a cap corpus ideològic determinat. Era força més senzilla, de composició. Tan senzilla com contundent. Un País? Els Països Catalans o Catalunya. Un amor? La gent. Una passió? El Barça. Una utopia? Che Guevara. Una ferida? La Guerra Civil, més concretament la repressió feixista a Mallorca. Amb aquests elements, que naixien del cor i del pensament, va ésser un home digne. Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo ran de la publicació del seu segon llibre, El Samsó Mallorquí (Documenta Balear, 2002). Vaig entrevistar-lo a Brisas. Ens citàrem en el Bar Central (un dels meus amors urbans), a les deu del matí. Així, a cop calent, record que va demanar un whisky (després se'n clavaria un altre) i em va posar, repetidament, una mà -les movia les dues al compàs de la paraula-, a l'espatlla. Ho he d'admetre: pel que fa al doble xut de whisky, abans feia com ell. Era quan el fetge, l'estómac i tot aquest cabal del dimoni que tenim a la panxa no em procurava gaire maldecaps. Tocant a les mans, vaig agrair-li la calidesa del seu gest. Una persona que no mou les mans és un funcionari vocacional. És a dir, un ésser fred, llunyà, impersonal. Justament tot el contrari d'allò que era Tomeu Ferrer. Abans de començar l'entrevista ja érem amics. Cal dir que el fet de dialogar entorn de l'epopeia humana i esportiva de Samsó ens va facilitar les coses. Jo coneixia Sebastià Llull, d'enrere. Era un homenàs modest, gens ni mica faroner, amb mirada tendra i un pit que tenia l'amplària de la cabina d'un camió. Ambdós, Ferrer i jo, admiràvem la seva força, veritablement hercúlia, i ens fèiem creus del fet que un home pràcticament analfabet -va créixer a la postguerra, amb pa i figues seques, i trencant pedra-, anés pel món sense perdre els mistos. Ferrer en va escriure una biografia bella, de Samsó, posant l'accent en la denúncia social. Li importava més l'aventura humana que no la gesta esportiva. Tomeu Ferrer era allò que en diem un home d'esquerres, un roig. I arrossegava tot el component d'idealisme d'un Blasco Ibáñez. Cas de viure en temps de l'Avi, tinc la certesa que hauria fet part de l'expedició a Prat de Molló. Tanmateix, la seva època va ésser una altra. La de la resistència ètica a la dictadura, primerament. I després la de la consolidació de la democràcia a l'Estat, que ell no podia acceptar si no portava implícit el reconeixement de la nació catalana. Tot cercant una oferta política amb la qual identificar-se, va passar del PSM a ERC. El seu esperit de revolta s'alimentava en fets tan pretèrits com les germanies. Però s'enrobustia a partir del coneixement oral de la repressió feixista del trenta-sis. Sabia guanyar-se la confiança de la gent en un batre d'ulls, era un mestre de la conversa. Aquesta habilitat li va procurar infinitat d'informacions secretes o confidencials que mai no va tenir inconvenient a compartir amb altres escriptors o historiadors que han investigat la guerra o algun aspecte concret. De tots els coneixements arreplegats, en va treure un llibre, Vint dies de guerra (Documenta Balear, 2005). I molt probablement n'hauria tret més si la mort, sobtada, no l'hagués separat per sempre de les seves dèries, dels seus somnis. Joan Lladó, d'ERC, va tenir la gentilesa de convidar-me a l'homenatge d'ahir a vespre, cosa que li agraeixo. Tanmateix, per raons que no vénen al cas, no vaig poder participar-hi. Això no fa que em senti lluny de Tomeu Ferrer, l'amic traspassat. De cap manera. La calidesa humana --i ell n'oferia a cabassos-- acostuma a deixar un pòsit indestructible de bons records.

Llorenç Capellà

(Diari de Balears, 30-12-07)

***

Clam unànime en l'homenatge de Tomeu Ferrer: «T'enyoram l'ànima!»

El teatre acollí el reconeixement a l'escriptor i polític nacionalista

Homenatge a Tomeu Ferrer

«T'enyoram l'ànima!» Aquesta frase resumeix l'estat d'ànim de la gent que va omplir el teatre Municipal de Manacor per homenatjar el recent desaparegut Tomeu Ferrer, exregidor nacionalista del PSM, historiador, escriptor i fins a la seva mort prematura, president de la secció local d'Esquerra. Cap dels seus amics no es va voler perdre l'acte d'homenatge d'ahir vespre, en el qual molts varen voler aportar el seu gra d'arena per reconèixer els diferents caires de Ferrer, el polític, l'escriptor, a més del costat més íntim i personal.

Ja fos cantant, versant o sota un solemne discurs, varen intervenir Maria Antònia Gomila, Jaume Santandreu, Tomeu Matamalas, Bernat Morey, Martí Gomila, Maria Durán, Maria Antònia Vadell, Jaume Llull, Joan Lillo i Gori Negre, Antoni Tugores, Titot i Antoni Nicolau, Bernat Nadal, Projecte d'Efak, Antoni Riera i els dirigents d'Esquerra, Joan Puigcercós i Joan Lladó. Una gran imatge de Ferrer presidia l'escenari del teatre Municipal davant de l'atenta mirada de la seva família, al costat d'una estelada, símbol de la seva lluita incessant per la llibertat.

L'acte va servir per realitzar un repàs a l'àmplia trajectòria política i investigadora de Tomeu Ferrer, qui va desaparèixer fa quasi tres mesos, però que perviu en la memòria de molts manacorins. El teatre Municipal es va omplir. Fou un acte molt emotiu, amb el qual Manacor ha volgut saldar un deute amb aquest manacorí de soca-rel.

Guillem Mas (Manacor)

(Diari de Balears, 30-12-07)

Més informació

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS