Administrar

«Un altre Maig (i el del 68)», per Climent Picornell

estelnegre | 15 Maig, 2007 15:50

«Un altre Maig (i el del 68)», per Climent Picornell

Cartell de Maig del 68

No es preocupin els benpensants, no veig a prop cap altre esdeveniment com el del Maig de 1968. Encara. Però em va fer gràcia que Nicolas Sarkozy li envergàs pel cap, a Ségolène Royal, aquest mes en particular, durant la campanya electoral francesa. Demanà als electors de centre i dels extrems que el votassin «per derrotar definitivament l'herència de Maig del 68». Em pensava que érem només els externs, els no francesos, qui encara guardàvem el Maig del 68 com exemple del que no fou i hagués pogut ser, i del que realment fou: un experiment que acabà el juny del 68. Li hem tret tanta punta que ja no hi ha ni llapis. D'això ve l'article, i perquè som a maig i toca, i no en parlem de l'any que ve que farà 40 anys. Toca, vol dir desenterrar la platja soterrada davall quaranta anys d'asfalt. Pels qui hi eren què he d'anar a contar, ja ho vaig escriure un altre pic, «Jo tampoc no hi era», perquè en un moment donat tothom semblava que havia estat a les barricades del carrer Gay Lussac o, fins al final, al Teatre Odeon. De totes les maneres, els fets de Maig del 68 han passat a situar-se als manuals d'història, de l'ensenyament secundari i tot. Per als més joves: les protestes dels estudiants universitaris de París anaren in crescendo fins al punt que el govern perdé els papers i la repressió policial es veié ineficaç; la revolta estudiantil s'estén a les vagues obreres i s'infla i s'infla com una bombolla, però, com més grossa es feia, més gent la volia esclatar. Al final, entre els propis revoltats, el general De Gaulle, ajudat pels sindicats i el partit comunista, aconseguiren desarticular-la. La realitat és taxativa, ja al mes de juny, dissolta l'Assemblea es prohibiren les manifestacions i De Gaulle guanyà les eleccions amb més del 60% dels sufragis. Certament, dins el camp ideològic de les esquerres i el progressisme es marca un abans i un després d'aquell Maig. Hi ha qui ha volgut interpretar que els estudiants francesos «okuparen» el lloc que tocava al proletariat, ja que aquest --Marcuse dixit-- estava anestesiat vivint dins la societat del benestar. Només citar Marcuse i retornar als pensadors freudo-marxistes d'aquella època, me fa com empegueir, ja fa temps que, en la més profunda solitud, vaig cremar els seus llibres perquè ningú mai trobàs els meus comentaris a peu de pàgina, comentaris de petit burgès aviciat, de pubill esguerrat per la baldor del final del franquisme.

La determinació de l'ideologia de les revoltes dels estudiants de maig del 68, és mala de determinar, amb exactitud. Un totum revolutum d'anarquisme, rebel·lia, esquerranisme antirevisionista, un cert component francès amb el situacionisme... Han quedat, com uns flocs evanescents, els eslògans i els graffitis, que mirin per on, ja han estat objecte de tesis doctorals, cursos d'estiu a universitats diverses i pretesament modernes, llibres a balquena i fins i tot tema per als batxillers que volen superar la Selectivitat (no devien conèixer aquell d'«Estudiants: contestau els exàmens amb preguntes»). Servidor ha vist proves on juntament a l'anàlisi de la fraseologia del Maig del 68 i de la seva repercussió social, es demanava als estudiants que comentassin després la crítica a les utopies que feia Karl Popper. Què te pareix secretari! Pintades, graffitis, eslògans. D'entre els més coneguts: «Siau realistes, demanau l'impossible»; «Davall l'asfalt, la platja»; «La imaginació al Poder»; «Prohibit prohibir» (una altra mà, amb un altre tipus de lletra hi afegí «La llibertat comença amb una prohibició»). Deia, que la ideologia dels estudiants era difícil de determinar, exactament, però el component anarquista, revoltat, antisistema, era un element identitari. Es pot detectar en més pintades murals, com «Som Marxistes, secció Groucho» i «Déu: sospit que ets un intel·lectual d'esquerres», juntament amb el seu maximalisme --Lenin l'hauria qualificat de malaltia infantil de l'esquerranisme-- i l'ús de grans conceptes -humanitat, societat, vida- que també els delatava. «La humanitat no serà feliç fins el dia en què l'últim buròcrata haurà estat penjat amb els budells del darrer capitalista»; «En una societat que ha abolit tota aventura, l'abolició d'aquesta societat és l'única aventura possible»; «Canviar la vida. Transformar la societat». En tot cas, és ben clar l'ús que es féu dels graffitis i eslògans, que mans determinades i indeterminades escamparen per París: rebel·lió més que revolució. Carregada d'una certa indefinició, amb uns tocs de surrealisme i antitot, arrebossats de poesia i utopisme, una mescla mala de pair. «L'avorriment és contrarevolucionari»; «L'acte institueix la consciència»; «Queda decretat l'estat de felicitat permanent»; «Oblidau tot el que heu après, començau a somiar»; «Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la bragueta». Tampoc no s'ha de menysvalorar el component revolucionari o «enragé», paraula molt usada i pertinent, «enrabiat». És l'estat que millor explica les seves actuacions. «Acumulau ràbia»; «Un policia dorm dins cada un de nosaltres»; «Visca la Comuna»; «El sagrat: allà és l'enemic». «Assassina la teva alma mater».

Malgrat el seu sentiment que «L'art ha mort», he trobat una certa cadena lògica encadenant alguns dels graffitis, vegeu: «A baix el realisme socialista», «Visca el surrealisme», «Tot és Dada». Finalment i com a corol·lari, o epitafi, una pintada el podria encapçalar: «Els qui fan les revolucions a mitges, no fan més que cavar la seva pròpia tomba». Sempre hi he trobat en aquests escrits un component desesperat, postexistencialista --«Estan comprant la teva felicitat. Roba-la»-- i un cert pòsit naixent de la contracultura nord-americana, com si els dos motoristes d'Easy Rider viatjassin per Europa, provocant un empatx als intel·lectuals creguts, i orgànics, del vell continent. Si me permeten el símil cultural i cinèfil, ja Godard ho havia anticipat a La chinoise de 1967: el maoisme i l'althusserisme, l'orientalisme simbòlicament revolucionari, la violència, tot mesclat amb el pop art, els happenings, el collage i altres avantguardismes, i el còmic, també per enmig. Ho expressa molt bé la pintada que deia «No sé el que vull, però ho vull tot, ja!» que, curiosament, té la seva rèplica en el Jim Morrison de The Doors, mort precisament a París (amb tomba fetitxitzada i visitadíssima) quan canta «Volem el món, i el volem ara!» (When the music's over, 1967) que paradigmàticament matisa molt l'originalitat absoluta de certes pintades parisenques. No és gens estrany que demanant l'impossible, avesats a la negociació amb els empresaris, els sindicats i el PCF s'acollonassin. Per acabar d'arrodonir-ho Sarkozy, quasi quaranta anys després, al meeting on abominava del Maig del 68, hi havia duit, per mostrar-los bé, dos dels marmessors més qualificats del seixantavuitisme: els pensadors André Glucksmann i Alain Finkielkraut. Quina estranya paràbola i com passa el temps: «Afusellau els rellotges!».

Climent Picornell

(Diari de Balears, 15-05-07)

Escriu-nos

«Els fets de maig del 1937», per Antoni Marimon

estelnegre | 15 Maig, 2007 15:32

«Els fets de maig del 1937», per Antoni Marimon

Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937

Paradoxalment, l'aixecament militar del juliol del 1936 va provocar en bona part de la Península una autèntica revolució social. Però, en un context d'avenç dels rebels feixistes, els revolucionaris de la CNT-FAI no es varen atrevir a enderrocar ni la República ni la Generalitat de Catalunya. D'aquesta manera, hi va haver una mena de dualitat de poders, ja que els anarquistes dominaren el carrer i aconseguiren col·lectivitzar part de l'economia. Tanmateix, a mesura que passaven els mesos, els governs de Madrid i Barcelona intentaren recuperar posicions. Des de la Generalitat, inicialment, el sector de Tarradellas cregué que no es podia lluitar contra els anarcosindicalistes i que calia coexistir. És ben probable que una part de la petita burgesia d'ERC i la Unió de Rabassaires no s'oposassin a les col·lectivitzacions. En canvi, els assassinats gairebé indiscriminats i fets com la matança de pagesos a La Fatarella, indignaren altres sectors d'ERC i el mateix president Companys.

D'altra banda, i, paral·lelament, en el procés de reconstrucció de la República, eren moltes les veus, com la del president Manuel Azaña, que clamaven contra una autonomia catalana que, de fet, a partir de juliol del 1936, excedí en molt els límits de l'Estatut del 1932. Així mateix, es desfermà una delirant pugna entre els dos principals partits marxistes de Catalunya, el POUM, més o manco trotskista, i el PSUC, dins l'òrbita de la III Internacional estalinista. Els primers propugnaven una línia radicalment revolucionària i es convertiren en aliats tàctics de la CNT, mentre que els segons, sota la influència de Moscou, esdevengueren un defensors acèrrims de la República burgesa i del restabliment de l'ordre.

Aquest context polític de tensions i ressentiments, i també de projectes polítics ben diferents, la revolució social o la República burgesa reformista, explica que una espira pogués encendre una petita guerra civil al si del bàndol antifeixista. El 3 de maig del 1937, ara fa setanta anys, a Barcelona, les forces d'ordre públic de la Generalitat intentaren controlar l'edifici de la Telefònica. Aleshores, els carrers de la Ciutat Comtal s'ompliren de barricades i començà una lluita entre els seguidors del Govern de Companys, sobretot ERC i el PSUC, d'una banda, i el POUM i la CNT-FAI, en especial les Joventuts Llibertàries i els anomenats Amics de Durruti, per l'altra. El balanç fou sinistre. Hi va haver uns 500 morts i 1.000 ferits, el POUM fou il·legalitzat i la CNT, els dirigents de la qual feren crides a la pacificació, restà eclipsada. El Govern Central, aleshores a València, assumí el control de l'Ordre Públic a Catalunya i començà un procés de restauració del seu predomini.

Sobre aquests Fets de Maig, l'historiador mallorquí Gregori Mir, en el seu llibre imprescindible, Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant el Govern britànic (2006), aporta un document excepcional. Es tracta d'un informe del cònsol britànic a Barcelona sobre una entrevista que havia tengut amb el president de la Generalitat el 12 de maig del 1937. Segons el testimoni de Companys, el juliol del 1936, un cop esclafat el pronunciament militar, ell era l'únic obstacle davant l'anarquia. A contracor, havia hagut de fer concessions als extremistes. El Govern de València l'exhortava constantment a desarmar els anarquistes, però no disposava de prou forces. A més, els de la CNT-FAI eren «més rudes, estaven més ben armats i els dirigien uns desesperats». Tot i que Companys va manifestar que acceptava el control de l'ordre públic per part del Govern de València, el cònsol va copsar «una ombra de decepció i desil·lusió». Segons el cònsol britànic, el Govern català s'havia alliberat de la «serp anarquista», però les esperances «d'independència i autonomia» restaven més restringides. A més, i no s'ha d'oblidar, mentre l'esquerra lluitava a tirs entre si a Barcelona, les tropes franquistes es continuaven reforçant.

Antoni Marimon

(Diari de Balears, 15-05-07)

Escriu-nos

Revolta a la comuna lliure de Christiania

estelnegre | 15 Maig, 2007 15:15

Revolta a la comuna lliure de Christiania

Revolta a Christiania

La policia va detenir ahir 25 persones a la comuna lliure de Christiania, a Copenhaguen, després de violents enfrontaments entre policies i joves emmascarats per l’enderrocament d’una casa que romania en ruïnes des de 2002. Els joves van llançar pedres i còctels molotov i aixecaren barricades i fogueres. Christiania és un assentament on viuen unes 800 persones des de 1971 i que va ser acceptat per les autoritats daneses com a experiment social llibertari i autogestionari.

Escriu-nos

Nit de rock XV aniversari Ràdio Uc Eivissa (18-05-07)

estelnegre | 15 Maig, 2007 14:54

Nit de rock XV aniversari Ràdio Uc Eivissa (18-05-07)
Ràdio Uc

Escriu-nos

Presentació de la revista «Víscera» (19-05-07)

estelnegre | 14 Maig, 2007 09:34

Presentació de la revista «Víscera» (19-05-07)

Dissabte 19 de maig a les 20.00 hores

A càrrec d'Esteban Zamora

(editor de la revista, doctorat en filosofia)

Víscera

La revista Víscera és una publicació de reflexió i d’anàlisi sobre les problemàtiques plantejades pel context capitalista actual, en l’àmbit global. La revista convida sempre a la recerca de nous conceptes i noves pràctiques per al canvi social.

En acabar la presentació es realitzarà un número de clown a càrrec de L'Alternativ i es degustarà un vi d'honor.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquesta activitat.

T’hi esperem!

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

 Escriu-nos

Fotos de la Festa del XX aniversari de l'Ateneu Llibertari Estel Negre [XI Jornades Llibertàries (12-05-07)]

estelnegre | 13 Maig, 2007 15:31

Fotos de la festa XX aniversari de l’Ateneu Llibertari Estel Negre [XI Jornades Llibertàries (12-05-07)]
Fotos de la Festa del XX aniversari de l'Ateneu Llibertari Estel Negre
------------

Fotos de la Festa del XX aniversari de l'Ateneu Llibertari Estel Negre

Ateneu Llibertari Estel Negre

Avui dissabte 12 de maig: «Festa XX aniversari Ateneu Llibertari Estel Negre» [XI Jornades Llibertàries]

estelnegre | 12 Maig, 2007 06:10

Avui dissabte 12 de maig: «Festa XX aniversari Ateneu Llibertari Estel Negre» [XI Jornades Llibertàries]

DISSABTE 12 DE MAIG

Festa XX aniversari Ateneu Llibertari Estel Negre

Amb les actuacions dels DJ Txxxus Troll, Col·lectiu Funkaló i Doctor Magneto

Factoria de So (Santa Maria) - 22.00 hores - Entrada lliure

Enguany l’Ateneu Llibertari Estel Negre fa XX anys! Sí, l’abril de 1987, al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma, i a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es va reunir amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari; després de mesos de preparació, el novembre del mateix any s’inaugurà l'Ateneu Llibertari Estel Negre. No cal dir que en aquests anys per l’Ateneu ha passat una quantitat inimaginable de gent, gent que ha estat un cert temps (setmanes, mesos, anys...) i gent que ha quedat, que ha fet de l’Ateneu part de la seva vida.

Per totes les persones que han tingut alguna relació amb l’Ateneu, ja sigui participant directament en les assemblees o en les seves activitats, per la penya que ens ha ajudat en determinades coses o puntualment, especialment per a tota aquesta gent, està dedicada aquesta Festa de XX aniversari de l’Ateneu.

Esperem trobar gent perduda, que fa temps que no veiem, amics de sempre, en definitiva: una festa avui, recordant l’ahir i mirant cara a cara el demà.

Evidentment la festa és oberta per a tothom, com més serem, més riurem...

Us hi esperem!

Ateneu Llibertari Estel Negre

Fotos de la xerrada «El planeta Terra: compte enrere» [XI Jornades Llibertàries de l’Ateneu Llibertari Estel Negre (11-05-07)]

estelnegre | 12 Maig, 2007 05:58

Fotos de la xerrada «El planeta Terra: compte enrere» [XI Jornades Llibertàries de l’Ateneu Llibertari Estel Negre (11-05-07)]












Ateneu Llibertari Estel Negre

Unió! (Cicle de cinema sindicalista) [17-31/05-07]

estelnegre | 12 Maig, 2007 05:41

Unió! (Cicle de cinema sindicalista) [17-31/05-07]

Aquí teniu una de les activitats que per al mes de maig la CNT de Ciutat ha organitzat.

Unió! (Cicle de cinema sindicalista)

Unió!

Dijous 17 de maig a les 20.00 hores

La patagonia rebelde

(1974, Argentina, dirigida per Héctor Olivera)

***

Dijous 24 de maig a les 20.00 hores

El sindicato

(2002, Estats Units, dirigida per Robert Townsend)

***

Dijous 31 de maig a les 20.00 hores

Norma Rae

(1979, Estats Units, dirigida per Martin Ritt)

***

Tots els actes es duran a terme al local de CNT Palma.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquestes activitats.

Us hi esperem!

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461


Ateneu Llibertari Estel Negre

Avui divendres 11 de maig: «El planeta Terra: compte enrere» [XI Jornades Llibertàries]

estelnegre | 11 Maig, 2007 07:42

Avui divendres 11 de maig: « El planeta Terra: compte enrere» [XI Jornades Llibertàries]

DIVENDRES 11 DE MAIG

El planeta Terra: compte enrere

El desastre climàtic a debat

Taula rodona amb la participació d’Ivan Murray (geògraf), Joan Buades (autor d’Exportando paraísos: La colonización turística del planeta), Jesús Duque (president de l’Associació de Geòlegs de les Illes Balears) i Margalida Ramis (física experta en energies)

Casa de Cultura (20 hores)

Escalfament...

El canvi climàtic és ja un dels temes de moda. Avui ja se'n sent parlar a tot arreu: en els noticiaris, en els documentals, en els diferents programes de televisió i de ràdio, en els diaris, etc. El que fa anys apareixia com una notícia esporàdica i poc definida en qualque mitjà poc comercial, avui és ja un enrenou continu. Anuncis de televisió ens reinformen constantment de com ho hem de fer per reciclar millor o per estalviar més aigua. I tot i que alguns pensin que se'n fa un gra massa, el que es fa evident davant de totes les prediccions, és que realment filem curt.

Molta gent renega del que s'està produint dient que fa uns anys no es parlava tant d'aquestes coses i que ja hi havia inundacions, i llargues sequeres, i estius càlids, i que la Terra té un canvi climàtic propi que fa que a poc a poc torni càlida i que és això el que va possibilitar la vida després de la darrera glaciació.

Això és el que resulta quan aïllem els problemes i els analitzem un per un, pareix que tot això passa des de fa milers d'anys. Però si al conjunt de canvis naturals hi afegim la freqüència en la qual esdevenen, les dades obtingudes són bastant més alarmants. La responsabilitat d'aquest analfabetisme ambiental la tenen lògicament tots els poders que durant els darrers vint anys s'han preocupat que les informacions que s'anaven corroborant sobre el desastre ecològic no arribessin als ciutadans d'una forma clara i per tant es vessin com una cosa improbable i llunyana.

Però ara les imatges dels icebergs fonent-se i caient a la mar, o la manca de neu a les estacions d'hivern, comencen a despertar les consciències que romanien fins aleshores tan plàcidament adormides. El problema és molt greu, més que res perquè, tot i que nosaltres minvem a poc a poc els nostres nivells contaminants, aturar els efectes del que hem fet fins ara ja és una tasca gegantina. Un cop que les capes superiors dels glacials s'han fos, és molt més senzill que es fonguin les que queden, perquè les de dalt eren més blanques i absorbien menys els raigs solars. Per això no és cap exageració dir que vivim en un compte enrera ben real i urgent.

I què trobem com a solució plantejada pels nostres democràtics poders... res més que tímids consells de com estalviar energia, que semblen més destinats a fer-nos sentir culpables per malgastar els mitjans i el confort que ells han posat generosament a disposició nostra, que a tractar amb una mica de serietat el problema que ens ocupa. En conclusió: Tot per a l’ecologia, però sense baratar el model econòmic que l'ha maltractada. Basta veure la solució que promou el govern francès de substituir les centrals tèrmiques per nuclears, sabent que són tant o més perilloses que les altres a causa de la multiplicació de càncers a les poblacions dels voltants, i als  desastres que pot arribar a provocar una fissura en un reactor. Curiosament bé s'encarreguen ells de recordar-nos el desastre de Txernobil. Pel que sembla, l'energia nuclear només és perillosa en mans de règims comunistes o de teocràcies musulmanes. Quins capricis té la vida!

El pitjor problema del món és que ens costa veure els nostres errors i ser capaços de tornar enrera, i encara és més difícil quan són els governs i els poders econòmics els que han de començar; però la veritat és que si perdem més el temps ja no hi haurà un ordre natural i previsible que ens permeti desenvolupar un tipus de sistema econòmic naturalment sostenible.

Així que per a informar-nos bé de tot això i començar a cercar alternatives comptarem amb la participació del geògraf Ivan Murray; de Joan Buades, exmilitant d’Els Verds i que acaba de publicar Exportando paraísos: La colonización turística del planeta; de Jesús Duque, president de l’Associació de Geòlegs de les Illes Balears, qui ja va intervenir en les darreres jornades parlant del coltan; i  de Margalida Ramis, física experta en energies.

Tal vegada encara serem a temps d'evitar que l’ésser humà es converteixi en el suïcidador de la natura.

 Ateneu Llibertari Estel Negre

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS