Administrar

El metro no estÓ adaptat a les cadires de rodes [Protesta dissabte 19 de maig a les 10.00 hores]

estelnegre | 17 Maig, 2007 09:13

El metro no està adaptat a les cadires de rodes [Protesta dissabte 19 de maig a les 10.00 hores]

Cap de les estacions del metro acompleix la Llei d’accessibilitat

Hola!

La veritat és que no se com començar això, però aquí teniu...

Us convido el dissabte 19 de maig de 2007 a les 10.00 hores del matí a fer una asseguda a les portes de l’Estació Intermodal del Metro de Palma (plaça d’Espanya).

El motiu és que cap de les estacions del metro acompleix la Llei d’accessibilitat, fet que em priva a mi, i a altres com jo, del dret d’usar aquest transport per la insalvable distància i el desnivell que hi ha entre el terra de l’andana i el terra del vagó.

La Llei d’accessibilitat exigeix que la separació màxima entre terra i terra sigui de 4 cm i 0 cm de desnivell. Al Metro de Palma la separació és de 12 cm i amb un graó d’uns 6 cm d’alçada.

M’agradaria que hi vingués el major nombre de persones possible i demano que la «reunió» sigui pacífica, en pla Gandhi, sense pitades ni trull, i sense consignes de cap partit. La intenció és que se sàpiga que els responsables d’haver signat el «vist i plau» d’un projecte de semblants característiques com és el Metro de Palma, s’han saltat la Llei d’accessibilitat privant del dret a l’ús del mateix a persones amb mobilitat reduïda.

Fa 20 anys que vaig patir un accident de trànsit i des d’aleshores estic en cadira de rodes. Et pot passar a tu... I saps quina és la sensació quan el dia de la inauguració del Metro t’has de quedar a les portes del vagó perquè no pots donar una rodada i salvar un obstacle que no hauria d’existir? T’envaeix un buit, una incredulitat, una impotència, un dolor i una ràbia...

Fes córrer aquesta convocatòria...

José Chito Oliveras

Ctra. Sóller, km 6.6 – Urb. Sa Torre (Son Sardina)

07120 Palma (Mallorca)

649153041

***

Un metro no apto para minusválidos

José Chito

José Chito tuvo un accidente de moto hace 20 años. Tras superar numerosas barreras, nunca imaginó no poder subir en un transporte público que llevaba esperando como agua de mayo

La mayor ilusión de José Chito durante el último año era que inaugurasen el metro de Palma. Llegó el día clave, el 25 de abril de 2007. Cuando salió de clase de Diseño en la calle 31 de Desembre, se dirigió "muy contento" a la estación intermodal de la plaza de España.

"Bajo en ascensor, me hago la tarjeta y me sacan la foto de rigor, vuelvo a bajar en otro ascensor -cuyo botón de llamada es inaccesible para minusválidos con más rigidez en los brazos-, espero en el andén, como todo el mundo, y cuando veo que se acerca el metro me doy cuenta de que el vagón está muy separado del andén", dice sobre su impresión inicial.

Lo primero que pensó fue: "ahora, al parar, tendrá algún sistema hidráulico o algo especial para acercarse al andén". No. No se lo podía creer. Todo el mundo iba entrando y él permanecía ahí, atónito, con cara de estupefacción, sin saber qué hacer pero con un enfado creciente en su interior. "Algunas personas me dijeron: ´¿te ayudamos?´ Sin embargo, deduje que después no podría salir del vagón cuando parase en la estación de Son Sardina -donde reside-, por lo que mi rabia fue todavía mayor".

La silla de ruedas de José es eléctrica. Pesa 150 kilos -"más el Shrek que soy yo", bromea- y ni siquiera con ayuda de alguien fuerte sería fácil salvar la enorme distancia de 12 centímetros que hay entre el andén y el vagón de metro. Además, por si esto fuera poco, hay un desnivel de seis centímetros de altura, tal como han calculado para interponer las pertinentes reclamaciones.

"Puse la primera en cuanto me quedé tirado mientras veía que el metro se iba", recuerda sobre el momento en que sintió "impotencia y vergüenza ajena por lo que habían hecho". El chico de información del mostrador de Serveis Ferroviaris de Mallorca (SFM) ya le conoce. José y su novia, Elena, han escrito seis hojas de reclamaciones del viajero en las que explican el problema que existe y el incumplimiento de la ley por parte del Govern.

Se incumple la ley

El apartado del decreto referente al espacio de acceso a los vehículos en las estaciones adaptadas indica que "la distancia entre la puerta del vehículo parado y el andén no será superior a cuatro centímetros" y dan por hecho que deben estar al mismo nivel. Hasta hoy, casi un mes después de que se inaugurase el metro, no ha recibido ninguna respuesta por parte de SFM ni de la conselleria de Obras Públicas y Transportes del Govern.

Y no lo entiende, porque cree que la solución es fácil. "Bastaría con colocar un alero prefabricado en las ocho paradas de metro, lo suficientemente largo como para que el hueco no sea un precipicio para los minusválidos", según sus palabras.

La enorme distancia no es el único obstáculo. Para acceder a la estación de metro de Son Sardina tendría que coger el ascensor que hay justo enfrente, pero al otro lado de la carretera de Sóller, para cruzar por el paso subterráneo. "Lleva sin funcionar desde el día de la inauguración. Me han dicho que hay problemas con la línea de teléfono interno, por lo que no ponen en marcha el ascensor por si un día un pasajero se queda encerrado dentro y no puede llamar".

José ha hablado con otras personas en silla de ruedas y con la Coordinadora de Minusválidos. Como le han contado casos similares y no quiere que les priven de sus derechos, ha organizado para este sábado una sentada de protesta.

Protesta el sábado

La sentada será a las 10,00 horas a las puertas de la estación intermodal de la plaza de España e invita a todo el mundo a esta "reunión pacífica, en plan Gandhi, sin pitidos ni jaleo" con el objetivo de destacar que los responsables del nuevo metro de Palma se han saltado la ley de accesibilidad e impiden con ello que lo puedan usar las personas con movilidad reducida.

Desde que José Chito sufrió hace 20 años un accidente de moto, no ha perdido la ilusión por nada, pese a las múltiples barreras que ha tenido que superar durante todo este tiempo.

La última ha sido la barrera física del del metro, y si el Govern no lo soluciona, no cumplirá su próxima ilusión: Estudiar en la UIB, una universidad que está a una parada y tres minutos de Son Sardina. Si fuese en autobús, tardaría una hora, ya que tendría que trasladarse a la parada de la EMT adaptada -que está a dos kilómetros de su casa-, llegar hasta la ciudad, buscar otra parada adaptada con plataforma o acera practicable, y hacer el camino de vuelta hasta la UIB.

Por eso le parece muy irónico que el soporte en el que SFM entrega la tarjeta intermodal diga: "Ja estàs integrat..."

Raquel Galán (Palma)

(Diario de Mallorca, 17-05-07)

 Escriu-nos

Presentaciˇ de la campanya źCalla o paga!: les idees tenen un preu╗

estelnegre | 17 Maig, 2007 07:09

Presentació de la campanya «Calla o paga!: les idees tenen un preu»

Les idees tenen preu:

la delegació del Govern torna a multar

activistes ecologistes

Calla o paga!

Davant el deteriorament democràtic i ecològic que pateix avui la nostra societat i el territori, un grup de persones, amb el nom de projectemopi.org , ens vam organitzar a Mallorca fa uns mesos per tal de dur a terme un seguit d'accions de denúncia del model econòmic, social i polític imperant.

Una de les accions va consistir en una crítica a l'especulació urbanística i a la impunitat amb la que aquesta es tracta. Dia 17 de novembre de 2006, es jugava al Palau d'Esports de Son Moix un partit de bàsquet entre el Drac Inca i el Palma Aquamàgica. El Drac Inca és l'equip de Vicenç Grande, president també del RCD Mallorca, qui com a líder del Grup immobiliari Drac promou un negoci immobiliari amb tota casta de complexes urbanístics desmesurats a l'illa.

D'altra banda, el Palma Aquamàgica és presidit per Miquel Ramis, portaveu i secretari de comunicació del PP a Balears, qui, juntament amb el grup immobiliari Riofisa (que esponsoritza l'equip) promou la construcció d'un centre comercial a Ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. Sent així, es va considerar un espai idoni per delatar les dues empreses, i en el descans entre el primer i el segons quart del partit, varem entrar al terreny de joc mostrant una pancarta que acusava als seus responsables: Grande i Ramis Especulant!. No van passar gaires minuts abans que la policia nacional ens fes abandonar la pista, ens identifiqués, ens requisés la pancarta i ens expulsés de l'estadi.

A conseqüència d'això, la Delegació del Govern ens ha posat una multa de 6000 euros, com a resposta a la denúncia que feu la policia nacional, per haver «envaït el terreny de joc», fet que, segons la Llei de l'Esport, es tracta d'una falta greu que esdevé «un perill per la salut pública i la seguretat ciutadana».

Ramis-Grande especulant!

Dins aquest marc, volem expressar que:

    • L'acció que es va realitzar era de caràcter polític i no suposava cap perill ni inseguretat per als jugadors, ni per al públic que assistia a l'acte.
    • La multa no sols és desproporcionada, sinó que a més té la finalitat única de desmobilitzar qualsevol iniciativa crítica que qüestioni les bases del poder.
    • Mentre es fomenta el gran negoci immobiliari d'uns pocs en contra dels interessos col·lectius i es garanteix la impunitat d'especuladors i corruptes, es criminalitza el lliure pensament.
    • Mentre s'apropien dels conceptes de «democràcia» i «llibertat d'expressió», el pensament únic esdevé una agressió contra la diversitat d'idees, i la sortida dels estrets marges del sistema implica represàlies, fins i tot un risc personal, i en aquest cas econòmic.

Per tot l'exposat, encetam una campanya de denúncia i de recollida de fons per a pagar la multa. El poder, una vegada més, ens ho ha deixat clar: CALLA O PAGA!

Demanam la participació i la implicació a CALLA O PAGA! de totes aquelles persones i col·lectius que sentin indignació i vergonya de veure com, mentre es legalitza l'especulació, i el interès privat passa per sobre de tot, es criminalitza el pensament i les idees que s'allunyen de les seves regles del joc.

Per contribuir a pagar la multa i els costos d'aquesta campanya disposam de bons d'ajut i un compte a la caixa Colonya: 2056-0004-40-4218002261

Calla o paga!

 Escriu-nos

źEl Poder de la Mem˛ria╗, per Memori Team (Ja nĺhi ha prou!)

estelnegre | 16 Maig, 2007 06:06

«El Poder de la Memòria», per Memori Team (Ja n’hi ha prou!)

El Poder de la Memòria

Ja n'hi ha prou!


Escriu-nos



źLa Patagonia rebelde╗, de VÝctor Olivera [Uniˇ! Cicle de cinema sindicalista (17-05-07)]

estelnegre | 16 Maig, 2007 05:06

«La Patagonia rebelde», de Víctor Olivera [Unió! Cicle de cinema sindicalista (17-05-07)]

El pròxim dia 17 de maig, a les 20 hores, al local de CNT, comença el cicle «Unió! (Cicle de cinema sindicalista)» que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

La Patagonia rebelde

Héctor Olivera

La Patagonia rebelde (1974)

Héctor Olivera exhibeix en aquesta pel·lícula un afecte nostàlgic per una solidaritat militant que sembla haver-se debilitat en la situació política contemporània en aquest film (dècada dels 70) en la qual el sindicalisme es venia identificant com a burocràcies anquilosades.

Amb La Patagonia Rebelde, Olivera reconeix el deute del moviment obrer argentí amb l'anarcosindicalisme. Amb tot, el director acaba amb tal irrevocabilitat tràgica que resulta difícil imaginar una resurrecció de la militància del passat. El film, produït en el moment immediatament anterior a la repressió del general Videla, podria veure's com a una exhortació al·legòrica a tornar als dies de glòria de la dècada de 1920. A la inversa, la conclusió pessimista d'Olivera ofereix escasses esperances d'un anarcosindicalisme rejovenit en els anys 70.

Des de l'inici de pel·lícula, Olivera posa l'accent en la divisió, dins de les files dels anarcosindicalistes, entre els intel·lectuals i els que intenten produir un esdeveniment que acceleri l'arribada de la vaga social. La pel·lícula és un dels pocs exemples de cinema anarquista que examina una aliança entre els treballadors urbans i rurals. Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Argentina des de 1974, just quan començava a ser un èxit de taquilla, ja que suposava una provocació excessiva per als peronistes reaccionaris.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquesta activitat.

T'hi esperem!

Més informació sobre el cicle

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Ateneu Llibertari Estel Negre

źUn altre Maig (i el del 68)╗, per Climent Picornell

estelnegre | 15 Maig, 2007 15:50

«Un altre Maig (i el del 68)», per Climent Picornell

Cartell de Maig del 68

No es preocupin els benpensants, no veig a prop cap altre esdeveniment com el del Maig de 1968. Encara. Però em va fer gràcia que Nicolas Sarkozy li envergàs pel cap, a Ségolène Royal, aquest mes en particular, durant la campanya electoral francesa. Demanà als electors de centre i dels extrems que el votassin «per derrotar definitivament l'herència de Maig del 68». Em pensava que érem només els externs, els no francesos, qui encara guardàvem el Maig del 68 com exemple del que no fou i hagués pogut ser, i del que realment fou: un experiment que acabà el juny del 68. Li hem tret tanta punta que ja no hi ha ni llapis. D'això ve l'article, i perquè som a maig i toca, i no en parlem de l'any que ve que farà 40 anys. Toca, vol dir desenterrar la platja soterrada davall quaranta anys d'asfalt. Pels qui hi eren què he d'anar a contar, ja ho vaig escriure un altre pic, «Jo tampoc no hi era», perquè en un moment donat tothom semblava que havia estat a les barricades del carrer Gay Lussac o, fins al final, al Teatre Odeon. De totes les maneres, els fets de Maig del 68 han passat a situar-se als manuals d'història, de l'ensenyament secundari i tot. Per als més joves: les protestes dels estudiants universitaris de París anaren in crescendo fins al punt que el govern perdé els papers i la repressió policial es veié ineficaç; la revolta estudiantil s'estén a les vagues obreres i s'infla i s'infla com una bombolla, però, com més grossa es feia, més gent la volia esclatar. Al final, entre els propis revoltats, el general De Gaulle, ajudat pels sindicats i el partit comunista, aconseguiren desarticular-la. La realitat és taxativa, ja al mes de juny, dissolta l'Assemblea es prohibiren les manifestacions i De Gaulle guanyà les eleccions amb més del 60% dels sufragis. Certament, dins el camp ideològic de les esquerres i el progressisme es marca un abans i un després d'aquell Maig. Hi ha qui ha volgut interpretar que els estudiants francesos «okuparen» el lloc que tocava al proletariat, ja que aquest --Marcuse dixit-- estava anestesiat vivint dins la societat del benestar. Només citar Marcuse i retornar als pensadors freudo-marxistes d'aquella època, me fa com empegueir, ja fa temps que, en la més profunda solitud, vaig cremar els seus llibres perquè ningú mai trobàs els meus comentaris a peu de pàgina, comentaris de petit burgès aviciat, de pubill esguerrat per la baldor del final del franquisme.

La determinació de l'ideologia de les revoltes dels estudiants de maig del 68, és mala de determinar, amb exactitud. Un totum revolutum d'anarquisme, rebel·lia, esquerranisme antirevisionista, un cert component francès amb el situacionisme... Han quedat, com uns flocs evanescents, els eslògans i els graffitis, que mirin per on, ja han estat objecte de tesis doctorals, cursos d'estiu a universitats diverses i pretesament modernes, llibres a balquena i fins i tot tema per als batxillers que volen superar la Selectivitat (no devien conèixer aquell d'«Estudiants: contestau els exàmens amb preguntes»). Servidor ha vist proves on juntament a l'anàlisi de la fraseologia del Maig del 68 i de la seva repercussió social, es demanava als estudiants que comentassin després la crítica a les utopies que feia Karl Popper. Què te pareix secretari! Pintades, graffitis, eslògans. D'entre els més coneguts: «Siau realistes, demanau l'impossible»; «Davall l'asfalt, la platja»; «La imaginació al Poder»; «Prohibit prohibir» (una altra mà, amb un altre tipus de lletra hi afegí «La llibertat comença amb una prohibició»). Deia, que la ideologia dels estudiants era difícil de determinar, exactament, però el component anarquista, revoltat, antisistema, era un element identitari. Es pot detectar en més pintades murals, com «Som Marxistes, secció Groucho» i «Déu: sospit que ets un intel·lectual d'esquerres», juntament amb el seu maximalisme --Lenin l'hauria qualificat de malaltia infantil de l'esquerranisme-- i l'ús de grans conceptes -humanitat, societat, vida- que també els delatava. «La humanitat no serà feliç fins el dia en què l'últim buròcrata haurà estat penjat amb els budells del darrer capitalista»; «En una societat que ha abolit tota aventura, l'abolició d'aquesta societat és l'única aventura possible»; «Canviar la vida. Transformar la societat». En tot cas, és ben clar l'ús que es féu dels graffitis i eslògans, que mans determinades i indeterminades escamparen per París: rebel·lió més que revolució. Carregada d'una certa indefinició, amb uns tocs de surrealisme i antitot, arrebossats de poesia i utopisme, una mescla mala de pair. «L'avorriment és contrarevolucionari»; «L'acte institueix la consciència»; «Queda decretat l'estat de felicitat permanent»; «Oblidau tot el que heu après, començau a somiar»; «Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la bragueta». Tampoc no s'ha de menysvalorar el component revolucionari o «enragé», paraula molt usada i pertinent, «enrabiat». És l'estat que millor explica les seves actuacions. «Acumulau ràbia»; «Un policia dorm dins cada un de nosaltres»; «Visca la Comuna»; «El sagrat: allà és l'enemic». «Assassina la teva alma mater».

Malgrat el seu sentiment que «L'art ha mort», he trobat una certa cadena lògica encadenant alguns dels graffitis, vegeu: «A baix el realisme socialista», «Visca el surrealisme», «Tot és Dada». Finalment i com a corol·lari, o epitafi, una pintada el podria encapçalar: «Els qui fan les revolucions a mitges, no fan més que cavar la seva pròpia tomba». Sempre hi he trobat en aquests escrits un component desesperat, postexistencialista --«Estan comprant la teva felicitat. Roba-la»-- i un cert pòsit naixent de la contracultura nord-americana, com si els dos motoristes d'Easy Rider viatjassin per Europa, provocant un empatx als intel·lectuals creguts, i orgànics, del vell continent. Si me permeten el símil cultural i cinèfil, ja Godard ho havia anticipat a La chinoise de 1967: el maoisme i l'althusserisme, l'orientalisme simbòlicament revolucionari, la violència, tot mesclat amb el pop art, els happenings, el collage i altres avantguardismes, i el còmic, també per enmig. Ho expressa molt bé la pintada que deia «No sé el que vull, però ho vull tot, ja!» que, curiosament, té la seva rèplica en el Jim Morrison de The Doors, mort precisament a París (amb tomba fetitxitzada i visitadíssima) quan canta «Volem el món, i el volem ara!» (When the music's over, 1967) que paradigmàticament matisa molt l'originalitat absoluta de certes pintades parisenques. No és gens estrany que demanant l'impossible, avesats a la negociació amb els empresaris, els sindicats i el PCF s'acollonassin. Per acabar d'arrodonir-ho Sarkozy, quasi quaranta anys després, al meeting on abominava del Maig del 68, hi havia duit, per mostrar-los bé, dos dels marmessors més qualificats del seixantavuitisme: els pensadors André Glucksmann i Alain Finkielkraut. Quina estranya paràbola i com passa el temps: «Afusellau els rellotges!».

Climent Picornell

(Diari de Balears, 15-05-07)

Escriu-nos

źEls fets de maig del 1937╗, per Antoni Marimon

estelnegre | 15 Maig, 2007 15:32

«Els fets de maig del 1937», per Antoni Marimon

Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937

Paradoxalment, l'aixecament militar del juliol del 1936 va provocar en bona part de la Península una autèntica revolució social. Però, en un context d'avenç dels rebels feixistes, els revolucionaris de la CNT-FAI no es varen atrevir a enderrocar ni la República ni la Generalitat de Catalunya. D'aquesta manera, hi va haver una mena de dualitat de poders, ja que els anarquistes dominaren el carrer i aconseguiren col·lectivitzar part de l'economia. Tanmateix, a mesura que passaven els mesos, els governs de Madrid i Barcelona intentaren recuperar posicions. Des de la Generalitat, inicialment, el sector de Tarradellas cregué que no es podia lluitar contra els anarcosindicalistes i que calia coexistir. És ben probable que una part de la petita burgesia d'ERC i la Unió de Rabassaires no s'oposassin a les col·lectivitzacions. En canvi, els assassinats gairebé indiscriminats i fets com la matança de pagesos a La Fatarella, indignaren altres sectors d'ERC i el mateix president Companys.

D'altra banda, i, paral·lelament, en el procés de reconstrucció de la República, eren moltes les veus, com la del president Manuel Azaña, que clamaven contra una autonomia catalana que, de fet, a partir de juliol del 1936, excedí en molt els límits de l'Estatut del 1932. Així mateix, es desfermà una delirant pugna entre els dos principals partits marxistes de Catalunya, el POUM, més o manco trotskista, i el PSUC, dins l'òrbita de la III Internacional estalinista. Els primers propugnaven una línia radicalment revolucionària i es convertiren en aliats tàctics de la CNT, mentre que els segons, sota la influència de Moscou, esdevengueren un defensors acèrrims de la República burgesa i del restabliment de l'ordre.

Aquest context polític de tensions i ressentiments, i també de projectes polítics ben diferents, la revolució social o la República burgesa reformista, explica que una espira pogués encendre una petita guerra civil al si del bàndol antifeixista. El 3 de maig del 1937, ara fa setanta anys, a Barcelona, les forces d'ordre públic de la Generalitat intentaren controlar l'edifici de la Telefònica. Aleshores, els carrers de la Ciutat Comtal s'ompliren de barricades i començà una lluita entre els seguidors del Govern de Companys, sobretot ERC i el PSUC, d'una banda, i el POUM i la CNT-FAI, en especial les Joventuts Llibertàries i els anomenats Amics de Durruti, per l'altra. El balanç fou sinistre. Hi va haver uns 500 morts i 1.000 ferits, el POUM fou il·legalitzat i la CNT, els dirigents de la qual feren crides a la pacificació, restà eclipsada. El Govern Central, aleshores a València, assumí el control de l'Ordre Públic a Catalunya i començà un procés de restauració del seu predomini.

Sobre aquests Fets de Maig, l'historiador mallorquí Gregori Mir, en el seu llibre imprescindible, Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant el Govern britànic (2006), aporta un document excepcional. Es tracta d'un informe del cònsol britànic a Barcelona sobre una entrevista que havia tengut amb el president de la Generalitat el 12 de maig del 1937. Segons el testimoni de Companys, el juliol del 1936, un cop esclafat el pronunciament militar, ell era l'únic obstacle davant l'anarquia. A contracor, havia hagut de fer concessions als extremistes. El Govern de València l'exhortava constantment a desarmar els anarquistes, però no disposava de prou forces. A més, els de la CNT-FAI eren «més rudes, estaven més ben armats i els dirigien uns desesperats». Tot i que Companys va manifestar que acceptava el control de l'ordre públic per part del Govern de València, el cònsol va copsar «una ombra de decepció i desil·lusió». Segons el cònsol britànic, el Govern català s'havia alliberat de la «serp anarquista», però les esperances «d'independència i autonomia» restaven més restringides. A més, i no s'ha d'oblidar, mentre l'esquerra lluitava a tirs entre si a Barcelona, les tropes franquistes es continuaven reforçant.

Antoni Marimon

(Diari de Balears, 15-05-07)

Escriu-nos

Revolta a la comuna lliure de Christiania

estelnegre | 15 Maig, 2007 15:15

Revolta a la comuna lliure de Christiania

Revolta a Christiania

La policia va detenir ahir 25 persones a la comuna lliure de Christiania, a Copenhaguen, després de violents enfrontaments entre policies i joves emmascarats per l’enderrocament d’una casa que romania en ruïnes des de 2002. Els joves van llançar pedres i còctels molotov i aixecaren barricades i fogueres. Christiania és un assentament on viuen unes 800 persones des de 1971 i que va ser acceptat per les autoritats daneses com a experiment social llibertari i autogestionari.

Escriu-nos

Nit de rock XV aniversari RÓdio Uc Eivissa (18-05-07)

estelnegre | 15 Maig, 2007 14:54

Nit de rock XV aniversari Ràdio Uc Eivissa (18-05-07)
Ràdio Uc

Escriu-nos

Presentaciˇ de la revista źVÝscera╗ (19-05-07)

estelnegre | 14 Maig, 2007 09:34

Presentació de la revista «Víscera» (19-05-07)

Dissabte 19 de maig a les 20.00 hores

A càrrec d'Esteban Zamora

(editor de la revista, doctorat en filosofia)

Víscera

La revista Víscera és una publicació de reflexió i d’anàlisi sobre les problemàtiques plantejades pel context capitalista actual, en l’àmbit global. La revista convida sempre a la recerca de nous conceptes i noves pràctiques per al canvi social.

En acabar la presentació es realitzarà un número de clown a càrrec de L'Alternativ i es degustarà un vi d'honor.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquesta activitat.

T’hi esperem!

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

 Escriu-nos

Fotos de la Festa del XX aniversari de l'Ateneu Llibertari Estel Negre [XI Jornades LlibertÓries (12-05-07)]

estelnegre | 13 Maig, 2007 15:31

Fotos de la festa XX aniversari de l’Ateneu Llibertari Estel Negre [XI Jornades Llibertàries (12-05-07)]
Fotos de la Festa del XX aniversari de l'Ateneu Llibertari Estel Negre
------------

Fotos de la Festa del XX aniversari de l'Ateneu Llibertari Estel Negre

Ateneu Llibertari Estel Negre
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS