Administrar

«Chile 73» i «Donde se cuece la guerra». Últimes pel·lícules d'«En peus de pau. Cicle de cinema antimilitarista» (27-12-07)

estelnegre | 26 Desembre, 2007 07:13

«Chile 73» i «Donde se cuece la guerra». Últimes pel·lícules d'«En peus de pau. Cicle de cinema antimilitarista» (27-12-07)

Demà 27 de desembre acaba "En peus de pau. Cicle de cinema antimilitarista" que durant els últims dies ha estat anunciant el sindicat.

Chile 73

Chile 73 o la historia que se repite (1983)

de Miguel Herberg

Als pocs mesos del cop d'Estat triomfant de Pinochet i els seus esbirros, Miguel Herberg, utilitzant unes vies que avui ens semblen increïbles, aconseguia realitzar amb greu risc de la seva vida un reportatge filmat dels -per al règim militar inexistents- camps de presoners de Chacabuco i Pisagua. Gràcies a aquest reportatge filmat, donat a conèixer al món després de la seva sortida espectacular de Xile, Miguel Herberg va donar rostre als desapareguts i va salvar innombrables vides que d'una altra manera haguessin desaparegut definitivament. Malgrat la importància que va tenir en el seu moment, no va poder publicar-se a Espanya a causa de la dictadura i posteriorment es va anar demorant la seva publicació. I encara que en l'actualitat ha perdut part de la seva importància com a denúncia de la barbàrie repressiva dels militars colpistes xilens, conserva en la seva totalitat la seva riquesa com a document històric d'aquell procés bàrbar.

***

Donde se cuece la guerra

Donde se cuece la guerra. Chinchilla de Montearagón y los campos de maniobras (2005)

de Eguzki  Bideoak

La Legió, creada el 1920 per a intervencions a l'estranger, va començar la seva cursa bèl·lica en la Guerra del Rif, en la qual es van utilitzar gasos tòxics contra la població civil per primera vegada en la història, i ha escrit les seves últimes pàgines en l'expedició que va envair l'Iraq el 2003. Ambdós són exemples aclaridors del que significa anar a la guerra i de la formació que necessita un exèrcit modern. En Chinchilla, a Hoyagonzalo i a Higueruela es comprova a diari que viure al costat d'un exèrcit -encara que no sigui en campanya- només genera problemes. Però aquests problemes només permeten intuir que el vertader drama es produeix quan els militars posen en pràctica els exercicis que assaja. Donde se cuece la guerra: els polígons de tir (Chinchilla de Montearagón) és un documental de 35 minuts produït per la Coordinadora per la Desmilitarització de la Serra de Chinchilla. Ha estat editat per Eguzki Bideoak, col·lectiu de contrainformació audiovisual d'Iruñea, i finançat per la Campanya Estatal d'Objecció Fiscal.

Us hi esperem!

Més informació del cicle

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Escriu-nos

Albert Herranz i Estel Negre en «Ítaca»

estelnegre | 25 Desembre, 2007 10:04

Albert Herranz i Estel Negre en «Ítaca»

Reportatge del programa Ítaca

sobre el llibre d'Albert Herranz

Episodis de la Mallorca llibertària

Descarregar el vídeo

Escriu-nos

«La bogeria de les llavors transgèniques», per Josep Pàmies i Breu

estelnegre | 24 Desembre, 2007 08:55

«La bogeria de les llavors transgèniques», per Josep Pàmies i Breu

Josep Pàmies, militant de l'Assemblea Pagesa de Catalunya, entitat impulsora de la Plataforma Som lo que Sembrem, és l'autor de l'article que adjuntem. L'article descriu breument els interessos de les transnacionals agroalimentàries en l'ús de les noves tecnologies, especialment en els transgènics, i les conseqüències que se'n desprenen.

Lliure de transgènics!

El desastre ecològic provocat per les llavors transgèniques contaminant milers d’espècies i varietats vegetals que els pagesos des de sempre ens podíem autoreproduir sense cost, està provocant efectes perversos en molts indrets del planeta. Un dels mes greus està succeint a l’Índia on cada any uns 20.000 pagesos, en comprovar desesperats l’engany de les llavors transgèniques, de sobte es troben que no fan diners ni per pagar les maleïdes llavors i s’adonen que a la vegada han perdut totes les llavors autòctones d’arròs que tenien amb les quals sense cap cost, podien sembrar any rere any i alimentar, com a mínim, la seva família. L’instrument per suïcidar-se és un glop del pesticida, que abans no els feia falta utilitzar, i que ara tampoc poden pagar.

Malgrat el rebuig que provoquen els aliments transgènics entre la societat per les conseqüències en la salut de les persones (podeu cercar al Google l’experiment de la Dra. Irina Ermakova «Transgénicos amenaza para los bebés»), les multinacionals que monopolitzen les llavors a nivell planetari, encara no en tenen prou. Ara han ideat una nova tècnica anomenada «Tecnología de restricción del uso genético> (TRUG) col·loquialment denominada «Terminator» que farà possible llavors suïcides. Es a dir, les llavors sortiran programades per néixer una sola vegada fent que la seva descendència sigui estèril, per evitar així que el pagès les pugui tornar a sembrar. Però encara és més greu que la Unió Europea subvencioni amb els diners de tots els ciutadans a aquelles empreses mafioses perquè corregeixin una mica la maldat de la llavor suïcida o «Terminator».

El «Projecte Transcontainer» (subvencionat per la Unió Europea) pretén que en lloc de tenir una llavor la propietat suïcida, es transformi en una llavor «Zombie» amb possibilitats de recuperar la seva força germinativa per mitjà d’una nova Tecnologia d’Extirpació de Gens, anomenada «Exorcista». És a dir, si un pagès vol sembrar un segon any, llavor feta per ell mateix a partir d’una llavor transgènica, haurà de pagar per aplicar la tecnologia «Exorcista» (un producte químic per exemple) per recuperar la vida d’aquella llavor mig morta obtinguda de segona generació.

Les preguntes que ens fem són:

Realment necessitem tanta tecnologia bruta i interessada per produir aliments? Si pensem en substituir els combustibles fòssils dels nostres vehicles per combustibles ecològics o biocombustibles, no hauríem de pensar també els humans en produir i ingerir l’aliment (el nostre combustible) produït de forma ecològica i no tan manipulada genèticament? O bé és que tal vegada l’ingerí aliments cada dia més farcits d’additius químics i alterats genèticament és una estratègia per tenir a la societat sempre mig malalta, per així rendir al màxim a la poderosa indústria farmacèutica que a més només pensa en produir medicaments que no curin sinó que facin cròniques les malalties? Vegeu sinó al Google l’entrevista que La Vanguàrdia li va fer al premi Nòbel de Medicina Dr. Richard J. Roberts , «El fàrmaco que cura del todo no es rentable». I més esfereïdor encara és llegir l’informe elaborat per la monja catalana Teresa Forcades, doctorada en medicina que també podeu trobar cercant al Google «Els crims de les grans companyies farmacèutiques».

És molt preocupant que les multinacionals de llavors transgèniques Monsanto, Singenta-Novartis, etc., que dominen el món de les llavors, a la vegada tinguin potents indústries farmacèutiques i d’alimentació. Són interessos molt contraposats que caldria separar pel bé de la humanitat, ja que salut i alimentació van íntimament lligades i són paràmetres que haurien d’estar exclosos de la bogeria especulativa i de la manipulació genètica en que ha entrat aquest Món.

Per tot això i molt més, animem a tota la societat a rebutjar els aliments transgènics recolzant una Iniciativa Legislativa Popular, que amb 50.000 firmes la Plataforma Som lo que Sembrem pretén dur a discussió al Parlament una Llei que declari Catalunya Lliure de Transgènics.

Josep Pàmies i Breu

Plataforma Som lo que Sembrem

Escriu-nos

Comunicat de la Plataforma PÀNIC

estelnegre | 23 Desembre, 2007 10:18

Comunicat de la Plataforma PÀNIC

Fins i tot el caganer...

Comunicat de la Plataforma PÀNIC, formada per ses Majestats els Reis Mags d'Orient i el Pare Noel

La Plataforma Anti-Nadal-Inundat-pel-Consumisme (PÀNIC) manifesta:

Que aquest any Ses Majestats els Reis Mags d'Orient es declaren en vaga indefinida i que, fins que no siguin satisfetes les seves demandes, no es mouran de l'Orient Mitjà.

Les raons que han portat a Ses Majestats a prendre aquesta decisió dràstica són:

1. L'Equip de Patges Reials està fart de portar tones i tones d'objectes inútils i de regals que van a parar al fons d'un armari o a l'abocador sense haver estat utilitzats. Un 10% de les persones del món consumim el 70% dels recursos.

2. Degut a la gran quantitat de regals sol·licitats, l'Equip de Patges Reials està obligat a fer jornades laborals que no respecten el conveni del Sindicat de Personatges Nadalencs. Buscar cada cop més regals i al preu més baix obliga a treballar a milions de persones de països empobrits en jornades indignes, inhumanes. 3 de cada 5 treballadores de les fàbriques de roba del món no tenen contracte, fan més de 70 hores setmanals i cobren menys de 100 euros al mes.

3. Ses Majestats estan farts de portar regals que només es poden trobar a grans superfícies i centres comercials i troben a faltar el contacte amb les botigues de la ciutat. A l'Estat Espanyol es tanquen 11 botigues de barri diàries per culpa de les grans superfícies.

4. Ses Majestats no volen portar més regals fabricats per empreses que no respecten els drets dels treballadors i les treballadores i que se'n van a països pobres a contaminar el que no els deixen contaminar a Europa i els Estats Units.

Per totes aquestes raons el PÀNIC declara una vaga indefinida fins que no hi hagi un compromís generalitzat de:

1. No regalar per regalar i mantenir un criteri racional.

2. Acordar amb la família i els amics el pressupost màxim dels regals per no convertir el Nadal en una competició.

3. Evitar que els nens i nenes reben allaus de regals que no tindran mai temps d'utilitzar.

4. Prioritzar els regals fets per un mateix o una mateixa.

5. Prioritzar els regals ecològics, justos i de proximitat.

6. No deixar-se portar per la publicitat i tenir criteri propi.

7. Donar preferència a regals culturals i amb contingut.

8. Dedicar el nostre temps als altres: és el regal més valuós.

Així doncs, des del PÀNIC esperem que les vostres cartes i correus electrònics d'enguany segueixen aquestes reivindicacions. Si no és així, ja podeu esperar asseguts que no hi haurà ni cavalcada, ni camells, ni regals, ni carbó, res de res.

PÀNIC

Escriu-nos

«Ateisme i fonamentalismes», per Enric Pastor

estelnegre | 22 Desembre, 2007 11:30

«Ateisme i fonamentalismes», per Enric Pastor

Capella Sixtina Pop

En aquest moment, quan algú al món es refereix a fonamentalismes, el més normal és que estiga parlant d’alguna religió aliena a la de la seua civilització. Els proppassats dies 7, 8 i 9 de desembre es va celebrar a Toledo el I Concili Ateu, no sense problemes, no sense tindre que superar tota una sèrie d’entrebancs sorgits d’on s’esperaven...i d’on no deurien esperar-se.

És sorprenent com és de fàcil al fidel de qualsevol religió (amb divinitats sobrenaturals o molt terrenals, que de tot hi ha) el llençar excomunicacions a tort i a dret encara que, generalment, més a "tort" que a dret. La fina pell dels fidels en defensar la UNIVERSALITAT de les seues creences els fa acusar als qui les ignoren o les contradiuen, siga des d’altra religió o des de l’ateisme o l’agnosticisme o, simplement des del laïcisme social, d’atacar-los (?) en la seua fe.

El problema és quan en una democràcia més o menys imperfecta, càrrecs públics, lliurement triats en eleccions democràtiques, s’erigeixen en censors no ja d’expressions polítiques violentes o agressives per a la resta del cos social, cosa a la què estan obligats per raó de la seua pròpia funció representativa de la ciutadania que els vota (i pel sou que els paguem per eixa feina), sinó de simples opinions filosòfiques o morals que impliquen decisions de vida que afecten a la intimitat de les creences de cadascú.

En una societat democràtica, tal i com entenem la democràcia ara per aquests barris, no es pot prescindir de la pluralitat d’idees i de la llibertat d’expressió per manifestar-les (sinó, on està la democràcia?), sobretot quan estes expressions no són CONTRA ningú, sinó A FAVOR DE LES PRÒPIES IDEES.

El problema ve quan els qui estan a favor d’altres idees, aprofiten els càrrecs públics per tractar d’imposar-les o d’impedir-ne la divulgació de les opinions "herètiques". Les fogueres de la història sembla que encara no s’han apagat del tot i nous inquisidors apareixen en quant la seua fina sensibilitat es veu agredida (?) per opinions diferents.

Realment, no sé qui és més herètic, ateu i/o inconseqüent, qui tracta de sobreviure a l’allau consumista de la nostra societat o qui santifica el "dia del senyor" gastant-se els diners en un centre comercial. No és mes herètic "El Corte Inglés" o "Alcampo", guanyant diners a cabassades el dia de festa del "seu" déu, que els qui ignoren als deus i la festa?

O potser és que als deus (tan sofrits ells) se’ls acomoden a les pròpies conveniències?

Enric Pastor (ATTAC-PV)

Escriu-nos

L'Ateneu fins i tot al Japó…

estelnegre | 21 Desembre, 2007 11:44

L'Ateneu fins i tot al Japó…

L'Ateneu al Japó...

La revista japonesa Courrier d'aquest mes de desembre porta una ressenya de la xerrada que Canek Sánchez Guevara va realitzar en les darreres Jornades Llibertàries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

"Courrier"

No hi ha fronteres per a l'anarquisme illenc...

Escriu-nos

«El nét del Che revisa el mite», per Gemma Tramulla [Entrevista Canek Sánchez Guevara]

estelnegre | 20 Desembre, 2007 09:26

«El nét del Che revisa el mite», per Gemma Tramulla [Entrevista Canek Sánchez Guevara]

La reimpressió del text més famós del guerriller conté 400 anotacions que aporten llum sobre l'època

El diari va convertir el revolucionari en un heroi global

Canek Sánchez Guevara, de 33 anys, i la famosa fotografia del seu avi, Ernesto Che Guevara, a qui no va arribar a conèixer. Foto: Danny Caminal

Juny del 1967. Dia 14. "He arribat als 39 i s'acosta inexorablement una edat que fa pensar sobre el meu futur guerriller; per ara estic sencer". Quatre mesos després d'anotar aquestes línies al seu diari de campanya, Ernesto Che Guevara va ser afusellat a Bolívia. El seu Diario de Bolivia, que es va publicar un any després, va inspirar els moviments armats llatinoamericans dels 70 i va entronitzar el guerriller com un mite global. Ara, el nét del Che, Canek Sánchez Guevara, i Radamés Molina publiquen una versió revisada del Diario de Bolivia (Linkgua), amb 400 anotacions que completen el puzle d'aquella etapa històrica.

"El diari és una mica estrany --afirma Sánchez Guevara a l'oficina de l'editorial Lingkua a Barcelona--. És d'una escriptura molt freda, gairebé clínica. Són petites notes, fetes cada nit a l'hamaca. No obstant, un text tan desposseït de romanticisme va despertar tot un moviment a Llatinoamèrica". Les notes de la nova edició contenen informació històrica, fragments dels diaris d'altres guerrillers, declaracions d'exagents de la CIA i de militars de l'exèrcit de Bolívia.
La motivació revisionista dels autors no és nostàlgica, sinó que més aviat neix de l'escepticisme inherent a la postmodernitat: "Hi ha un exercici d'exorcisme, però no perquè sigui nét del Che, sinó per haver viscut a Cuba el procés d'ideologització i d'obediència al règim. Allà el Che no es pot veure amb distància crítica. Però sobretot volíem revisar els contextos en què es va desenvolupar aquella lluita i en què es va moure el Che. Si hi ha alguna cosa de sentimental, està en segon pla".

Esperit llibertari

Canek Sánchez Guevara va néixer a l'Havana el 1974, sis anys després de l'afusellament del seu avi. Era el fill gran d'Hildita, la filla del primer matrimoni del guerriller, i des de petit es va moure en un ambient molt polititzat. Després de viure a Mèxic i Itàlia, va tornar a l'Havana, on va passar la seva adolescència. Era un paio poc amic de les normes --encara que fossin les normes de l'esquerra-- i d'esperit llibertari. A la Cuba dels pesos, ell va enganxar un bitllet de dòlar a la seva guitarra. Les autoritats l'amonestaven, però el deixaven fer. Al cap i a la fi, era el nét del Che.

Però no acabava de trobar el seu lloc a Cuba, així que el 1996 se'n va anar de l'illa. Sánchez Guevara no és precisament guevarista --"la meva època no està per a guevarismes"--, però ataca "les idees de l'esquerra totalitària" sense unir públicament la seva veu als exiliats cubans.

A Barcelona es va retrobar amb el seu amic Radamés, que feia 15 anys que no veia, i en una nit de borratxera li va proposar revisar el Diario de Bolivia. Durant un any van llegir milers de documents, entre els quals n'hi ha algun de desclassificat de la CIA que no es pot deixar de llegir: "Vaig trobar l'informe del primer agent de la CIA que va llegir el diari. Deia que el text podia ser alliberat sense problema, que no era més que un relat inútil de patiments i que no hi havia res que pogués generar una espurna romàntica. Aquell home devia ser un bon agent, però era un pèssim sociòleg".

L'edició revisada del Diario de Bolivia s'ha presentat en el marc de l'exposició de la Virreina Che! Revolució i mercat, que narra la transformació de la icona revolucionària en una marca de consum global.

Gemma Tramullas (Barcelona)

(El Periódico de Catalunya, 16-12-07)

Aquest article en pdf

Escriu-nos

«Garage Olimpo». Primera pel·lícula d'«En peus de pau: Cicle de cinema antimilitarista» (20-12-07)

estelnegre | 19 Desembre, 2007 15:28

«Garage Olimpo». Segona pel·lícula d'«En peus de pau. Cicle de cinema antimilitarista» (20-12-07)

Demà 20 de desembre continua "En peus de pau. Cicle de cinema antimilitarista" que durant els últims dies ha estat anunciant el sindicat.

Garage Olimpo

Garage Olimpo (1999)

de Marco Bechis

Buenos Aires, durant la dictadura militar, María viu amb la seva mare, Diana, en una gran casa en decadència que necessita urgentment ser reparada. Algunes habitacions estan llogades i en una d'elles viu Félix, un jove tímid, enamorat de María, i que sembla no tenir ni passat ni família. Treballa de vigilant en un garatge, almenys això és el que ell diu. María treballa en un barri pobre, ensenyant a llegir i escriure i a més és activista d'una petita organització oposada a la ferocitat de la dictadura militar. Un matí, una brigada de soldats de paisà detenen a María davant dels ulls de la seva mare i aquesta és portada a l'interior d'una de les nombroses zones de tortura usades pels militars davant de la indiferència i ignorància general, al mateix cor de Buenos Aires. Tigre, encarregat del centre, designa un dels seus millors homes per fer l'interrogatori. Aquesta persona és un conegut.

Us hi esperem!

Més informació del cicle

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Escriu-nos

Manifestació per l'habitatge digne (22-12-07)

estelnegre | 18 Desembre, 2007 10:04

Manifestació per l'habitatge digne (22-12-07)

Manifestació per l'habitatge digne

Dissabte 22 de desembre a les 17.00 hores

Plaça de Cort (Palma – Mallorca)

Volem una casa, no una hipoteca

***

La nòmina del meu pare

La nòmina del meu pare de desembre de 1979 era de 38.000 pessetes. Ell treballava com a peó de la construcció. En aquell mateix moment li oferiren comprar una casa. Li demanaven un total de 500.000 pessetes per ella. Decidí no arriscar i continuar vivint en règim de lloguer, amb unes condicions molt bones. Es tractava d'una casa modesta però molt ben ubicada, a ple centre d'un poble proper a Barcelona. Als pocs mesos el meu pare i la meva mare van comprar un terreny a un altre poble de la mateixa província i, en menys de cinc anys d'esforç, ja tenien fet i pagat un habitatge de 120 m².

Han passat 27 anys. Al 2006 i al mateix poble on viuen, un pis modest de 75 m² a les afores no es troba per menys de 35 milions de pessetes, i sóc molt generós.

A l'any 1979 el cost d'un pis era de l'ordre de 14 mensualitats de peó d'obra

38.000 ptes/mes x 14 mesos = 532.000 ptes.

El sou de 2006 d'un universitari recent titulat en enginyeria informàtica sense experiència professional no arriba a les 200.000 pessetes mensuals. A l'any 2006 un habitatge modest costa 175 mensualitats (14 anualitats!!!!) d'un enginyer informàtic.

2.500.000 ptes/mes x 175 mesos = 35.000.000 ptes.

Les joves d'avui necessitaríem cobrar 2'5 milions de pessetes mensuals per a estar en igualtat de condicions amb els nostres pares que compraren un habitatge a principis dels 80.

Els pisos a l'any 2006 haurien de costar 2'8 milions de pessetes perquè els joves d'avui estiguéssim en igualtat de condicions que els nostres pares el 1979.

200.000 ptes/mes x 14 mesos = 2.800.000 ptes.

Avui en dia, no trob adjectiu apropiat per qualificar el que el meu pare va considerar arriscat al 1979. Està clar que, de la nit al dia, els pisos no costaran 30 vegades menys, de 35 a 3 milions. També està clar que no cobraré 2'5 milions de pessetes mensuals, per molt bon treball que trobi o per molts estudis que tengui. El primer que penses es seguir vivint a casa dels teus pares i estalviar-te el 100% de la nòmina durant els pròxims 14 anys. Cap a l'any 2020 (jo rondaré ja els 40 anys d'edat) tendré els doblers suficients per comprar un habitatge al preu de 2006, però, per suposat, no al preu de 2020. Evidentment, aquesta idea es descarta abans de fer qualsevol càlcul. Encara que un jove arribi a estalviar 2, 4 o 6 milions amb molt d'esforç i amb pocs anys, avui en dia no podran evitar:

1) demanar un préstec al banc a 40 o 50 anys (si aconsegueixes estalviar 2, 4 o 6 milions pots reduir el període a 35-45 anys, però 5 anys no suposen pràcticament res quan xerram de mig segle de pagament). Veuràs que no vius a una democràcia, sinó a una dictadura. El dictador no nom Francisco Franco, sinó La Caixa, Sa Nostra, BBVA,... o en general, 'la banca'. Ni tan sols tendràs la llibertat de dir el que penses, per exemple, al teu cap, no sigui que tanqui es grifo, i no puguis pagar al teu dictador.

2) L'altre opció es pagar un lloguer de per vida. En aquest cas el dictador nom Joan Bennàsser, Pere Ripoll o Mateu el llogater. La situació no és gaire diferent a 1).

Després d'aquesta reflexió has de tenir la delicadesa de no dir a un jove que el seu problema es que no estalvia, això va ser vàlid per tu al 1979, fins i tot era vàlid per alguns joves al 1999, però no al 2006. Al 2006 només aconsegueixes carregar amb més impotència al jove, si hi cap. 

L'esforç dels nostres pares és, sense dubte admirable, però no era estèril (podien obtenir un habitatge en propietat en un període de 5 anys). El mateix esforç realitzat pels nostres fills sols arriba, possiblement, a reduir 5 anys d'una hipoteca de mig segle. L'habitatge mai fou un objecte per enriquir-se, sinó per viure i és del poc material que si necessitam. La llei del lliure mercat pot establir el preu dels televisors de plasma al preu que vulgui... jo no els compraré... però mai hauríem d'haver permès que aquesta mateixa llei fixàs el preu de l'habitatge, perquè tots necessitam viure-hi i no tots podem pagar-la. Els joves, fins i tot aquells que tenim estudis superiors, no podem competir.

Forges

(El País, 02-05-06)

***

NOTA: MOS HEM DE FER ESCOLTAR, TOTS JUNTS SOM MÉS FORTS!

RAÓ: Després del primer reclam per un habitatge digne, se n'han convocat molts d'altres, tots ells desorganitzats i disgregats en algunes poques ciutats. Aquest és un problema a nivell estatal, per aquesta raó es convoca una

COM ES REALITZARÀ: Aquesta manifestació se farà com una marxa tallant el tràfic dels principals carrers de l'estat espanyol, ja que ha quedat clar que les simples concentracions no són ateses, encara que no es perdrà mai l'esperit pacífic amb el que aquesta iniciativa ha nascut. Si la policia deté la marxa, es tornarà al punt inicial pacíficament, sense enfrontaments, i s'esperarà a que es pugui tornar a començar. En cas de no poder fer-se, se convertirà en una concentració més però s'haurà cridat més l'atenció. Degut a les dates nadalenques de la MACRO-MANIFESTACIÓ, l'eslògan principal serà:

«Volem una casa, no una hipoteca»

Si creus que ets lliure és que no has volat el suficient com per trobar-te amb les teves reixes.

Tots units, a veure si els polítics se'n adonen de que els polítics sords no han de fer política

 Escriu-nos

Entrevista Canek Sánchez Guevara

estelnegre | 17 Desembre, 2007 10:00

Entrevista Canek Sánchez Guevara

Entrevista Canek Sánchez Guevara, nieto del Che y editor:

«Ahora se lleva al Che del altar del bien al del mal»

Canek Sánchez Guevara

Por su envergadura (alto, algo encorvado, corpulento), parece más pariente de Fidel Castro, pero la larga perilla rizada y su discurso le devuelve a su abuelo, Che Guevara. Hijo de Hilda, primogénita del comandante, Canek Sánchez Guevara (La Habana, 1974), acaba de editar, junto a Radamés Molina, Diario de Bolivia (Linkgua), anotaciones del revolucionario en su última batalla. La edición cuenta con 400 notas, de una objetividad casi contranatura. "No puedo hablar del Che como mi abuelito; mi madre tenía 10 años cuando murió; hay que encontrar siempre la distancia real", afirma desde Barcelona, ciudad que alterna con Francia como residencia y donde hace de editor. El gen intelectual del abuelo es, adaptado a los tiempos, más notorio de lo que parece.

Pregunta. ¿Qué idea quedó en su madre sobre el episodio de Bolivia?

Respuesta. De entrada, la de la muerte del padre, en cualquier sitio o circunstancia que fuese. En otro estadio, no puedo hablar por mi familia, pero creo que se valora como el triste resultado de una decisión apresurada.

P. ¿Y las causas? ¿Una traición de Fidel, un Che desengañado que optó por una acción suicida o una chapuza militar?

R. Incidieron los tres factores, con el protagonismo de Fidel: la obsesión del Che era la revolución, el ideal; la de Fidel, el poder, el pragmatismo; en algún momento tenía que haber un choque. Es evidente que había celos profesionales.

P. En Occidente se revisa ahora la figura de su abuelo, casi acusándole de ser el culpable del surgimiento de las dictaduras en América Latina.

R. Es un giro coperniquiano ridículo: se hace bajar al Che del altar del bien para llevarlo al del mal. Cierto que, a pesar del fracaso, con su postura dio el banderazo de salida de los grupos armados en América Latina, pero nadie les obligó a seguir ese camino. Ningún hombre es absolutamente bueno o malo, claro... El problema está en el mismo término: revisionismo. El revisionismo del Holocausto es la negación de las masacres; algo similar está sucediendo con el del Che. Es un error historiográfico analizar según qué con los parámetros de hoy; uno de los mitos de la posmodernidad es que la imparcialidad no existe; viendo cómo están las democracias actuales, no es de extrañar que se vean como extremismos cosas que antes eran naturalmente asumidas por la izquierda.

P. En parte de Oriente pasa al revés: Bin Laden es equiparado al Che.

R. Como en todo icono, al volverse símbolo pierde parte de su esencia, de su ser real y sólo quedan ciertos valores más o menos universales que pueden ser utilizados en cualquier contexto. Y eso es válido para iluminados, desde Bin Laden a Hugo Chávez.

P. Usted se marchó de Cuba en 1996 y no ha vuelto.

R. En los noventa Cuba estaba muy mal y a ese estado general se unió una crisis personal y laboral, una imposibilidad para hacer mi vida; siempre me moví en ámbitos contraculturales y ya se sabe en tiempos de crisis: primero, comer y luego, la poesía.

P. ¿Actuaba en una banda de heavy con una camiseta con la bandera americana?

R. No, pero sí es cierto que lo hacía con un billete de un dólar pegado en la guitarra... Era una broma personal. El rock estaba ya despenalizado, pero nunca fue legalizado del todo, siempre había un policía jodiendo.

P. Hace tres años atacó duramente a Fidel. ¿En qué ha traicionado la revolución?

R. La primera traición es que no se quería hacer tanto una revolución como recuperar la Constitución de 1940 y llegar a unas elecciones. Luego el proceso revolucionario se radicalizó, pero la propiedad privada pasó toda al Estado, que se convirtió en el nuevo patrón: los ciudadanos trabajan para el Estado, cobran del Estado y acaban gastando en el Estado; es el sueño de todo oligarca.

P. Sus críticas pueden servir a los grandes enemigos de la revolución cubana.

R. El acriticismo militante ha sido nefasto para la izquierda: sin ser crítico no se puede ir a ningún lado, se estanca y se reproduce lo peor; para mí, ser de izquierdas no significa estar en contra de la derecha, sino del poder, sea quien sea quien lo ejerza. Me costó mucho distanciarme de todo lo aprendido en Cuba... Quizá se acabó la lucha armada revolucionaria, pero no la lucha como tal.

P. ¿Existen canales para ello en las sociedades actuales?

R. Si no los hay, debemos crearlos. Existen organizaciones sociales, ONG y otras de carácter cívico-personales, como los colectivos lésbico-gays, o los antimilitaristas, que no aspiran al poder, pero que con su presión acaban forzando leyes.

P. ¿La lucha armada está ya descartada como vía?

R. Por ahora, sí. Por siempre sólo está la muerte. Hoy no forma parte de las obsesiones sociales.

P. ¿Qué siente cuando ve el merchandising sobre su abuelo?

R. Soy un iconoclasta, pero siempre impresiona ver que un hombre que eligió el capitalismo para ponérselo al frente como enemigo haya acabado así.

P. ¿Algún objeto especialmente hiriente?

R. Mi único choque visceral es con una camiseta con un rostro con la mitad de la cara de Jesucristo y la otra, la del Che. Soy ateo y esas santificaciones...

Carles Geli (Barcelona)

El País, 16-12-07

Aquest article en pdf

Escriu-nos
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS