Administrar

«Federico Urales y “La Revista Blanca”. La cultura como instrumento transformador», per Domingo Martínez

estelnegre | 27 Juny, 2007 13:46

«Federico Urales y “La Revista Blanca”. La cultura como instrumento transformador», per Domingo Martínez

En un momento de ejercicio de la memoria histórica, traemos a estas páginas la personalidad y la obra de Federico Urales, un prolífico escritor y propagandista nacido en la segunda mitad del siglo XIX, creador, entre otras publicaciones, de  La Revista Blanca, que destacó por su calidad y contenidos entre los cientos de publicaciones de la época.

D'esquerra a dreta: Max Nettlau, Maria (una amiga de la família Montseny), Frederica Montseny i Joan Montseny (1929)

Federico Urales, cuyo verdadero nombre era Joan Montseny, nació en Reus (Tarragona), ciudad de contrastada tradición obrera, el 19 de agosto de 1864. Su padre, de ideas republicanas, era alfarero, y su madre, de familia carlista, trabajaba en el servicio doméstico.

Tonelero de oficio, con 23 años es elegido secretario general de la Federación de Toneleros de Reus, y un año después llegó a ocupar el mismo puesto en la Federación de Toneleros de España, adherida a la Federación regional española de la I Internacional.

No abandona por ello sus estudios de maestro, y una vez conseguido el título, Montseny funda en Reus una de las primeras escuelas laicas que existieron en España. Otra de estas escuelas la había fundado en Vilanova i La Geltrú la maestra Teresa Mañé, nacida en 1866, y que luego sería su compañera. Ésta fue más conocida con el seudónimo literario de Soledad Gustavo. Teresa Mañé y Joan Montseny, o lo que es lo mismo, Soledad Gustavo y Federico Urales, contrajeron matrimonio civil  el 19 de marzo de 1891 (1).

Semanas después de la boda, Urales es encarcelado por su participación en la manifestación del 1 de Mayo, en protesta por el asesinato de los conocidos como “mártires de Chicago”. A partir de entonces sus detenciones son frecuentes. En 1892 sufrió una por la publicación de una hoja de protesta contra las ejecuciones de los anarquistas de Jerez de la Frontera.

Desde 1891, Barcelona vivía una oleada de violencia. Una serie de atentados anarquistas, desencadenaron una feroz represión: centenares de anarquistas y obreros detenidos al azar fueron encarcelados en el castillo de Montjuich y torturados de manera abominable. Denunciado por la gente de derechas de Reus como anarquista, Montseny es detenido y encarcelado en el castillo de Montjuich junto con otros significados anarquistas catalanes. Desde la prisión escribe varios artículos, firmados con diferentes seudónimos –entre ellos el de Federico Urales, que luego adoptaría definitivamente–, en defensa de los inculpados y denunciando las torturas y la represión.

El juez instructor del proceso de Montjuich, obedeciendo probablemente las instrucciones recibidas, solicitó 28 penas de muerte para los detenidos, de las que obtuvo 5. Federico Urales, tras varios meses en diversas cárceles y en el mismo castillo de Montjuich, formó parte del grupo de procesados que fue deportado a Inglaterra, junto a Teresa Claramunt y otros militantes del movimiento obrero y libertario de Cataluña.

Urales pasó unos meses desterrado en Londres, adonde le siguió su compañera Soledad Gustavo. Luego, ambos marcharon a París y, finalmente, el 28 de noviembre de 1897, regresaron a España y se instalaron en Madrid. Su retorno era ilegal, pues seguía vigente la condena de destierro que pesaba sobre Urales.

La finalidad que perseguía la pareja Urales-Gustavo al regresar a España y trasladarse a Madrid era conseguir la revisión del proceso de Montjuich. Pretendía demostrar ante el mundo la inocencia de los condenados a muerte y conseguir la libertad de los que habían sido condenados a diversas penas. El primer problema era encontrar un periódico de amplia circulación que estuviera dispuesto a promover esa campaña, empresa nada sencilla. La prensa anarquista había sido prohibida en casi toda España, y la socialista había denunciado sistemáticamente el proceso, pero no tenía suficiente difusión. Quedaban los periódicos republicanos, y de ellos Urales eligió El Progreso, que dirigía el joven Alejandro Lerroux. Una vez aceptado su proyecto, ingresó como redactor el 1de enero de 1898.

La campaña se inició el 15 de diciembre de 1897 bajo el título general “Las infamias de Montjuich”. En primera plana se publicaron cartas e informes que documentaban detalladamente los tormentos aplicados. Logró en poco tiempo un extraordinario eco en la prensa y consiguió polarizar la opinión pública. Representó en España un acontecimiento paralelo al proceso Dreyfus en Francia. El 3 de abril de 1898 se celebró una importante manifestación, a la que asistieron Pablo Iglesias y los tres jefes de los partidos republicanos, Pi y Margall, Salmerón y Esquerdo, y que contó con una nutrida asistencia.

Poco después, El Progreso dejaba de existir. La participación que había tenido Lerroux en la campaña habría de ser fundamental para su futuro político, pues aprovechándose del prestigio adquirido a través de ella entre la población trabajadora de Barcelona, pudo lanzarse durante los años siguientes a la propaganda demagógica que le convertiría en el Emperador del Paralelo.

Nace La Revista Blanca

Federico Urales, después de haber sido colaborador de El Progreso y redactor de El País, diario que sucedió a El Progreso cuando éste desapareció, decidió lanzar su propio órgano de prensa, con la intención de que incorporase en torno suyo a la juventud y a la intelectualidad más importante de la época. El propósito de Urales era, sobre todo, crear una publicación que representase las ideas libertarias, que no podían ser propagadas ni defendidas por estar vigente la ley de 1896 contra la propaganda anarquista.

Y así nació, en junio de 1898, La Revista Blanca (2), con el subtítulo de Publicación quincenal de sociología, ciencia y arte. En su primera etapa, en La Revista Blanca colaboraron asiduamente, además de la pareja Urales-Gustavo, Azorín, Anselmo Lorenzo, Tarrida del Mármol, Julio Camba, Pedro Corominas, Fermín Salvoechea, Ricardo Mella, Ramiro de Maeztu, y todos –o casi todos– los que más tarde constituyeron la llamada generación del 98. También se contaban entre sus colaboradores Pi y Margall, Miguel Unamuno o Francisco Giner de los Ríos, fundador de la llamada Institución Libre de Enseñanza; y en sus páginas se podían encontrar otras firmas como, entre otras, las de Jaime Brossa, Pedro Corominas, Jacinto Benavente y Leopoldo Alas Clarín.

En los últimos años del siglo, la campaña a favor de los presos recibió el apoyo de toda la prensa liberal y, finalmente, tras un mitin que presidió Canalejas en abril de 1900, se produjo una revisión parcial del proceso de Montjuich, y fueron puestos en libertad los encarcelados.

Como suplente de La Revista Blanca, Federico Urales animó la publicación de Tierra y Libertad, que pasó de semanario a diario el 1 de agosto de 1903, y que contó entre sus redactores con Julio Camba. Un año después, Urales transfirió este diario a Francisco González Sola y a Bernardo Saavedra. En 1905 dejó de publicarse La Revista Blanca, que tenía una tirada de 8.000 ejemplares y cuyo suplemento llegó a alcanzar los 15.000.

A causa de un proceso contra los promotores de la Ciudad Lineal, a los que denunció por quedarse con el dinero de las familias humildes que entregaban sus pequeños fondos para pagar unas viviendas que no se construían, en 1913, Federico Urales es desterrado de Madrid y se traslada a Barcelona con su familia.

En 1923, tras la represión en Barcelona del movimiento obrero de la mano de Anido y Arlegui, Urales reanudó con entusiasmo la propaganda de las ideas anarquistas, ahora con la valiosa colaboración de su hija, Federica Montseny, nacida en Madrid en 1905 (3). Este año emprende en Barcelona la publicación de la segunda etapa de La Revista Blanca, que alcanzó una tirada de 12.000 ejemplares. En esta nueva andadura es una revista más cultural que política. Publica artículos de divulgación científica y temas culturales, estudios sobre problemas de fondo de la ideología anarquista, sobre la sociedad del futuro o sobre las diferencias entre anarquismo y socialismo. Años después, ya en 1932, Urales funda y dirige, también en Barcelona, el semanario El Luchador, del que llegaron a aparecer 182 números.

Tres novel·les socials

Las novelas sociales

Pero no acaba ahí su capacidad como escritor y editor. Poco después de aparecer La Revista Blanca, la familia Montseny-Mañé inaugura la serie La Novela Ideal, que continuó hasta 1937 y llegó a alcanzar una tirada de 50.000 ejemplares. Y cuatro años más tarde pone en marcha una nueva serie, La Novela Libre, con una tirada de cerca de 30.000 ejemplares. Se trata de colecciones de novelas sociales, de unas 32 páginas, para las que tanto Urales como su hija Federica escribieron numerosos originales. Sólo de La Novela Ideal, editada semanalmente, se llegaron a publicar entre 1925 y 1938 cerca de 600 números.

En las dos series de novelas tuvieron también cabida obras desconocidas en esa época de autores como Ibsen, Sué, Tolstoi..., y novelas escritas especialmente por los miembros de la familia Montseny-Mañé. Todas esas novelas fueron leídas por la juventud durante dos generaciones, y en ellas se propagaban dos conceptos que eran intocables en la España de entonces: la lucha contra el clericalismo y la libertad del amor. Tanto La Novela Ideal como La Novela Libre representaron la respuesta desde una perspectiva libertaria a las populares series El cuento semanal, La novela de bolsillo, Los contemporáneos, La novela corta, y tantas otras que, entre 1907 y 1936, pusieron de relieve en España la existencia de una incesante actividad creadora cuyo interés sociológico y valor literario está aún por estudiar.

De la ingente producción literaria de Federico Urales, 12 de sus trabajos corresponden a novelas de extensión: Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), Mi vida (obra autobiográfica inacabada debido al exilio, que comenzó hacia 1932, y de la que sólo pudo escribir dos tomos), Flor deshojada, El hijo de nadie, Los mártires, Mi don Juan, Novia con y sin hijos, Renacer, El último Quijote y La evolución de la filosofía en España; 99 corresponden a novelas breves publicadas en La Novela Ideal, y 9 en La Novela Libre. A los que hay que sumar los numerosos materiales de propaganda y artículos. Ni siquiera unas fiebres tifoideas que padeció en 1935 y que quebrantaron su salud, impidieron que Urales dejase de escribir.

Era en la editorial del semanario El Mundo al Día, creado también por la familia Montseny, donde se publicaban las obras literariamente más ambiciosas (la mayoría de las ya citadas del propio Urales), además de clásicos del anarquismo y del pensamiento materialista moderno, como, por ejemplo, Fuerza y materia, de L. Büchner; El autodidacta, de Hans Ryner; La reacción y la revolución, de Pi y Margall, y diversas obras de Errico Malatesta, Luigi Fabri, Abad de Santillán, Mijail Bakunin, Ricardo Mella, Sebastián Faure, Jean Grave...

Perdida la Guerra Civil, toda la familia hubo de exiliarse. Tras la caída de Barcelona en 1939, se refugió en la localidad francesa de Montpellier, donde Urales continuó escribiendo su autobiografía. Su compañera, Soledad Gustavo, fue la primera víctima en el forzado exilio: el 5 de febrero de 1939 moría en un hospital de Perpiñán. Esta pérdida y las agitaciones y sufrimientos que hubo de sufrir Federico Urales contribuyeron a mermar más aún su salud física y moral. Se trasladó después a París para reunirse con su hija Federica, pero tuvo que huir de la capital francesa ante la entrada de las fuerzas alemanas. En la evacuación perdió varios escritos y documentos, entre ellos su autobiografía. El Gobierno de Vichy le asignó como lugar de residencia Salon pour Vergt (Dordogne), donde murió el 12 de marzo de 1942.

Domingo Martínez

(Página abierta, 182 / junio 2007)

_________________

(1) Este fue uno de los primeros matrimonios civiles que se celebraron en España.

(2) Eligió este título en agradecimiento a La Revue Blanche, que había prestado una calurosa acogida a los perseguidos españoles. En esta revista francesa, que se publicó entre 1891 y 1903, escribió Tarrida de Mármol diferentes artículos y tradujo para ella algunos textos de Tolstoi. Su director fue Alexandre Natanson. Prestó mucha atención a la pintura española, y fue una de las primeras publicaciones que reconoció el genio de Picasso.

(3) Federica Montseny (Madrid, 1905-Toulouse, 1994), escritora e histórica dirigente de la CNT, fue la primera mujer ministra en Europa Occidental. Ocupó la cartera de Sanidad y Asistencia Pública en el Gobierno que se constituyó el 4 de noviembre de 1936, presidido por el socialista Francisco Largo Caballero. Con sólo 16 años publicó su primera novela corta, Horas trágicas; y, cuatro años después, su primera novela larga, La victoria.

Escriu-nos

«Feim plaça». Acció reivindicativa a la plaça dels Pins del Puig de Sant Pere (28-06-07)

estelnegre | 27 Juny, 2007 04:51

«Feim plaça». Acció reivindicativa a la plaça dels Pins del Puig de Sant Pere (28-06-07)

Feim plaça

Dins el marc de les festes del barri del Puig de Sant Pere

Feim plaça

(Art al carrer)

Dijous 28 de juny a partir de les 20 hores

a la plaça de la Porta de Santa Catalina

Hem proposat una acció-artística-protesta per tornar denunciar l'actuació de la batlesa Na Catalineta, qui va fer llevar el mobiliari urbà de la plaça dels Pins com a represàlia contra els veïns que van lluitar a mort perquè no els tallessin els pins de la plaça per fer un pàrquing.

L'acció, que s'anomena Feim plaça consisteix a treure una cadira de casa i dur-la a la plaça per fer veïnat.

Hi haurà música, imatges, performances, poesia, art, objectes, jocs, sopar...

Tothom està convidat...

Us hi esperem!

Associació de Veïnats del Puig de Sant Pere

Escriu-nos

Documental «L’últim llibre d’Eduard Pons Prades» (Gran Angular / La 2 – TVE / 29-06-07)

estelnegre | 26 Juny, 2007 06:12

Documental «L’últim llibre d’Eduard Pons Prades» (Gran Angular / La 2 – TVE / 29-06-07)

Eduard Pons Prades a l'Ateneu Llibertari Estel Negre (12-10-02)

Divendres 29 de juny a les 23.55 en

Gran Angular de La 2 de TVE

Aquesta és la història de l’últim somni d’un destacat escriptor i testimoni de la Guerra Civil espanyola: l’Eduard Pons Prades. Malgrat la malaltia i l’edat, es va decidir ha explicar-la a l’equip del Gran Angular. 

El document és ara un testimoni pòstum del que és el seu últim llibre. Aquesta obra és fruit d’una exhaustiva investigació sobre el Picasso antifeixista i solidari. Sobre com va ajudar tant els presos comunistes com els anarquistes. El llibre pòstum de Pons Prades esdevé l’homenatge que aquest anarquista de cor i marxista de cervell a al pintor que tant el va fascinar.

Defensor de la llibertat i de la República, de la qual sempre va dir que era la seva passió, va dedicar tota la vida a lluitar per les seves idees tant en el front, a la guerra, com als llibres. Als 16 anys, en plena Guerra Civil, va enganyar per a poder anar a defensar Madrid, després va caure ferit i va marxar cap a França, des d’on va lluitar per resistir l’ocupació nazi. Eduard Pons Prades va entrar clandestinament diverses vegades a l’Espanya franquista i no va ser fins al 1973 que va publicar el seu primer llibre: Los que sí hicimos la guerra.

Un documental de Rosa Masip

Imatge: Antoni Mateu i Carles Ortiz

So: Jon Duralde i Manel Andreu

Edició: Isabel  Balaguer

Sonorització: Jordi Toset

Aquest documental també es passarà el dimarts 3 de juliol a les 20.30 per la TDT en desconnexió català.

Fotos

 Escriu-nos

«La criminalització del pensament dissident i anarquista», per Ruben Sánchez Ruiz

estelnegre | 25 Juny, 2007 09:43

«La criminalització del pensament dissident i anarquista», per Ruben Sánchez Ruiz

Gossos d'Esquadra en acció...

La història continua... La política actual desenvolupada per l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Interior «progressista i d’entesa» de la Generalitat, està demostrant amb els darrers fets, que d’esquerra res, que són amics dels models de la dreta i del poder repressiu.

La seva «seguretat preventiva», l’entenen i desenvolupen a través de detencions arbitràries, abans o després de qualsevol acte o reunió amb caràcter reivindicatiu, també es fan identificacions al carrer i registres de les teves pertinences (a la recerca d’indicis), a qualsevol que tingui pinta «sospitosa». Els antiavalots amb el seu comportament i llenguatge militar busquen intimidar i coaccionar, abans, durant i després de les manifestacions.

Aquest primer de maig ho van tornar a fer, van provocar una «desfilada» de manifestants acordonats pels policies antiavalots, ens van ensenyar les formes «correctes» de reivindicar i comportar-nos al carrer cívicament.

Aquesta pressió policial i judicial en un primer moment et pot fer sentir por..., por a la detenció, por a la imputació de càrrecs, por a la presó... Però automàticament després es transforma en ràbia..., ràbia en expansió que és la força per continuar lluitant i que explotarà a la cara del sistema.

No es pot condemnar ni aturar una forma de pensar, uns valors, una moral anarquista. Estan reprimint un dret bàsic de la seva falsa democràcia, com és la llibertat d’expressió i de manifestar-se. Volen disfressar sota els prejudicis i estereotips el pensament anarquista plural, ja que saben el seu potencial transformador, saben que gràcies al comportament dissident, s’ha aconseguit accelerar molts canvis que han beneficiat la comunitat en general, es lluita per una cultura popular i gratuïta, per la solidaritat i les xarxes de suport mutu, l’associacionisme i el consens, per la participació directa i l’autogestió, tot això que es continua treballant dia a dia rebent cops de porra i les vexacions oficials, aquest mateix aparell polític vol vendre aquests valors llibertaris com a grans fites que han aconseguit durant la seva legislatura o els inclou com a punts del seu programa electoral.

M’entristeix moltíssim veure amb els meus propis ulls i constatar un cop més que són les estructures de poder les que transformen les persones i són absorbides per la burocràcia, per la vigilància, per la predictibilitat amb l’únic objectiu de vendre una ciutat buida, però ben neta perquè els turistes i la classe benestant pugui consumir tranquil•lament. Volen una ciutat sense crítica, silenciada, obedient, consumista, uniformada i espantada. Però s’estan trobant amb una sorpresa, el ressorgiment de la Rosa de Foc, de la Barcelona contestatària, que es mou i surt al carrer, que continua lluitant amb activitats, jornades, crits, accions, cartells, dibuixos, articles, murals, etc., a través de reaccions individuals i col•lectives organitzades i espontànies que fan trontollar el sistema repressor.

Els homes i dones anarquistes no som violents descerebrats, defensem la idea d’autodefensa, el sentit, la coherència de les nostres idees presents, més necessàries que mai, i construïm una nova realitat plural, perquè encara creiem més en els fets que en les paraules, per això lluitem contra la violència de gènere i el patriarcat, contra la precarietat, contra el capital, contra tota jerarquia, contra tota autoritat, perquè la llibertat, la salut i la justícia social tenen massa força per ser escombrades.

Per tot això i molt més:

Llibertat per a tots aquells companys i companyes anarquistes presos!

Ens estan trepitjant i els mossegarem les botes!

Ruben Sánchez Ruiz

Escriu-nos

Situació de l’anarquisme a Europa de l’Est

estelnegre | 24 Juny, 2007 07:47

Situació de l’anarquisme a Europa de l’Est

De tornada de Praga (República Txeca), on es va desenvolupar el CRIFA (Comitè de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes), proposem fer un petit recorregut pel context militant, social i econòmic basat en les dades que ens van aportar els militants de les tres federacions anarquistes (txeca, biolorussa i búlgara) presents en el Comitè a Praga.

Internacional de Federacions Anarquistes

República Txeca: anarquia al ralentí

Després de deu anys de lluita acarnissada en totes direccions, després de la caiguda del Mur en 1991, l’activitat anarquista sembla patir, segons els companys de Praga que romanen federats, una desacceleració deguda a diversos factors. Primerament, una desil·lusió cada cop més marcada, davant el consumisme a l’americana que es va instal·lar en la vida dels txecs, però també per mor d’una laxitud dels militants, després que organitzessin i participessin en grans esdeveniments, com ara l’Anti-G7 de 200, que va ser un èxit internacional.

Altre problema local resideix en el fet que els anarquistes federats són sobretot estudiants que militen en els moviments antiglobalització, no restant gairebé cap vell militant, menys encara treballadors, i els joves no romanen prou temps com per integrar la transmissió de l’experiència. Això és un fet, especialment a Praga, encara que les coses semblen més organitzades a Moràvia i a Eslovàquia.

Els companys de Praga consideren que la seva participació en grans manifestacions, l’organització de rodes de premsa o la venda del seu periòdic, com activitats rutinàries recurrents i artificials, no representant cap perspectiva llarg termini.

Avui, a Bohèmia, sembla que la iniciativa anarquista pren una forma més individual i activista, els militants participen en les organitzacions que assumeixen lluites locals concretes, rebutgen la implantació de bases nord-americanes a ca seva, lluiten contra la videovigilància, contra els desallotjaments dels espais okupats als centres d’unes ciutats consagrades als turistes, en fi, allò que els companys classifiquen com a «urgència social».

Així, els últimes federats es van donar dos anys de reflexió per saber si retornarien a la si de l’IFA. Malgrat tot, s’estima que el nombre de militants i simpatitzants de l’anarquisme sigui superior a dos mil a la República Txeca. Tot esperant l’evolució de les coses, els últims membres de la federació txeca posen les seves energies en el desenvolupament d’un projecte d’e-ràdio i en la realització d’una pàgina web.

Bielorússia: sang nova anarca

A Bielorússia, la federació anarquista acaba d’afiliar-se a l’IFA. Vol ser oberta per a totes les edats i compta avui amb uns dos-cents militants federats, la major part a Minsk. Els seus eixos de lluiten giren al voltant de la lluita contra la repressió, els problemes relatius al gènere i sobretot el rebuig de la política de desenvolupament nuclear desitjada pel govern, connectada amb la dels seus veïns antinuclears alemanys.

Concretament, la federació vol prendre una forma representativa, amb l’objectiu de tenir una existència reconeguda davant la llei, única alternativa legal per, per exemple, poder treure de presó nombrosos militants tancats, com els que van ser violentament detinguts per la policia el passat abril, arran d’una concentració d’opositors al president Alexandre Loukachenko, el tirà de Minsk, que es manifestaven contra la construcció d’una central nuclear i la major part dels quals encara estan empresonats.

També cal subratllar que el país és molt poc obert; per exemple, per sortir de les fronteres, els visats són difícils d’aconseguir i encara més pels militants anarquistes, llevat per a viatges als últims països anomenats «comunistes» (Corea del Nord i Cuba).

És per això que, en aquest Estat tan repressiu, els anarquistes federats cooperen amb les forces de l’oposició bielorussa. No obstant això, s’ha de dir que només els llibertaris es declaren contra la globalització i que és per aquesta raó, a més de tantes altres, que són menys visibles.

Bulgària: un context difícil

D’acord amb els companys de la federació búlgara presents, la situació es torna cada cop més difícil en aquell país. A Sofia, la capital, la població població pràcticament s’ha doblat, passant d’un a dos milions en un any (!); els grans edificis, reservats per al business internacional, han aparegut com xampinyons; la contaminació i els embussos són omnipresents --les persones van quotidianament a treballar amb automòbil, a vegades amb més de 150 quilòmetres de distància. La mateixa degeneració la tenim a la façana del Mar Negre, que abans de la caiguda del Mur reservava les seves luxoses ciutats a les famílies dels apparatchiks russos, substituïts avui pels apparatchiks del poder socialista, rivalitzant en piscines de gran luxe i anant a Sofia amb iots privats.

A la resta del país, els últims pagesos i la població que no es va deixar engrapar per la crida de la megalòpolis, pateixen i no arriben mai a lluitar contra la vida cara i la misèria. El poble búlgar avui té tres poders amb els quals enfrontar-se: el generat pel seu govern socialista corrupte, immers en una cursa vers les riqueses; el de la gestió privada que fa estralls en tots els sectors d’activitat, i el produït per la recent entrada del país en la Unió Europea, que els anarquistes consideren com el tercer voltor tecnòcrata disposat a enriquir-se a costa dels pobres i dels explotats.

I per acabar, els llibertaris búlgars no reivindiquen la lluita antinuclear, són una excepció a Europa, i fustiguen Brussel·les, que els vol imposar solucions energètiques alternatives, tot pensant que només les centrals nuclears garantiran la independència del seu país enfront del gegant rus veí, i del qual guarden un mal record!

Patrick Schindler

Grup Claaaaaash (Praga)

(Le Monde Libertaire, 06-06-07)

Escriu-nos

Els Fets de Maig del 1937 van consolidar la República? [Andreu Mayayo: Sí / Pelai Pagès: No]

estelnegre | 23 Juny, 2007 04:37

Els Fets de Maig del 1937 van consolidar la República? [Andreu Mayayo: Sí / Pelai Pagès: No]

El 3 de maig del 1937, el comissari d'ordre públic de la Generalitat, Eusebi Rodríguez Salas, prova d'ocupar l'edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per un comitè anarcosindicalista de la CNT. Aquest fet fa que immediatament s'aixequin barricades a molts barris de Barcelona i comenci un enfrontament armat entre el Govern de la Generalitat i el PSUC i els membres de la CNT-FAI i el POUM.

El sagnant conflicte es va estendre a moltes poblacions del Principat i es va allargar fins al 7 de maig, moment en què el Govern de la República aconseguí restablir l'ordre. La revolta, de gran importància en el desenvolupament de la guerra civil a Catalunya, va tenir, com a conseqüència directa, la pràctica desaparició del POUM i l'afebliment de la fins llavors poderosa CNT. Tot plegat, va reforçar o va perjudicar la causa republicana?

Barricada a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937

El fracàs del cop d'estat militar del juliol del 1936 no tan sols va donar pas a la guerra civil sinó que va provocar l'efecte contrari al que pregonaven els insurrectes: la subversió de l'ordre establert. La guerra civil va ser fruit de la divisió de les Forces Armades i dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat, mentre que l'anomenada revolució social va ser producte de la feblesa de les institucions republicanes, la majoria de les quals van ser substituïdes per altres organismes. Això va passar molt especialment a Catalunya, on la poderosa CNT va demostrar abastament el seu tarannà antiinstitucional. En aquest sentit: els comitès antifeixistes van substituir els governs de la Generalitat i dels ajuntaments; les milícies populars, organitzades pels partits i els sindicats, l'Exèrcit; les patrulles de control, la policia ...

La riuada desfermada el juliol del 1936 va perdre embranzida amb la prolongació del conflicte bèl·lic, Els fets de Maig del 1937 van culminar el procés endegat des de feia mesos. Es tractava d'un procés de reinstitucionalització i d'enfortiment dels poders de la República i, en primer lloc, de l'ordre públic. La requisa d'armes va ser la causa principal dels gairebé quatre mil detinguts, més de la CNT que no pas del POUM. Les armes havien de ser al front i no a la rereguarda.

El llibre d'Orwell (Homenatge a Catalunya), la pel·lícula de Ken Loach (Terra i Llibertat), la memorialística dels que van patir represàlies (Víctor Alba) i la historiografia fruit de la guerra freda, han imposat el relat de la revolució traïda pels estalinistes. Primer, no es pot confondre la revolució amb un carnaval sagnant i, segon, no solament va ser la gent del PSUC qui va imposar un nou ordre. I, a propòsit d'això, cal recordar que la CNT no va moure ni un dit davant de la il·legalització del POUM i, un any després, es va afegir de nou al bloc de poder republicà, això sí, des d'una posició subalterna.

Andreu Mayayo

Professor d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona

***

No

Gairebé una setmana de combats --del 3 al 7 de maig del 1937-- als carrers de Barcelona, enfrontaments similars a ciutats com Terrassa, Reus, Tarragona, Tortosa o Vic, el balanç de prop de tres-cents morts, una petita guerra civil en el context d'una guerra civil més àmplia, l'amenaça, finalment no acomplerta, d'abandonar el front per part d'unitats combatents, al marge de qualsevol altra consideració històrica, eren elements de desmoralització més que evidents per a la societat catalana, que des de feia gairebé un any patia una guerra. I, per bé que el retorn a la normalitat fou presentat com un final en el qual no hi havia ni vencedors ni vençuts, el cert és que ben aviat es va evidenciar que això no seria així.

El bloc antifeixista que des de l'inici de la guerra havia vertebrat la resistència contra els insurrectes va desaparèixer en pocs dies. El POUM --acusat ben aviat d'haver provocat els fets-- fou il·legalitzat i perseguit, els seus dirigents i molts dels seus militants foren empresonats i Andreu Nin, el dirigent més emblemàtic, fou assassinat. La persecució afectà també nombrosos militants de la CNT, que van substituir no pocs presos feixistes a les cel·les de la presó Model. El moviment anarcosindicalista Ja no va estar representat en el Govern de la Generalitat.

La República --sota el nou govern del socialista Juan Negrín-- es va militaritzar, va créixer de manera considerable la influència soviètica --sense que això representés un augment del seu ajut militar-- i el Govern de la Generalitat de Catalunya va quedar reduït a una ombra d'allò que havia estat, sobretot quan, a partir de l'octubre del 1937, el Govern de la República es va instal·lar a Barcelona. Conseqüències, totes elles, d'un esdeveniment que, en cap cas, va reforçar la causa de la República. Més aviat tot el contrari.

Pelai Pagès

Professor d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona

 

(Sàpiens, 56 – juny 07)

Escriu-nos

Comunicat de les germanes de Salvador Puig Antich

estelnegre | 22 Juny, 2007 08:42

Comunicat de les germanes de Salvador Puig Antich

Imma i Carme Puig Antich

Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l'any 1973, un Tribunal Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34 anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem en la mateixa situació. L'equip d'advocats que ens representa ha treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar.

Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D'ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d'aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d'altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai.

Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà. Sabem que no estem soles en aquest moments. Agraïm l'ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem que hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda injustícia que es va cometre, quan el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva dels temps que vivim.

Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich

Barcelona, 14-06-07

Escriu-nos

«Insurreccions contemporànies», per Gerard Horta [sobre el llibre «Momentos insurreccionales»]

estelnegre | 22 Juny, 2007 08:22

«Insurreccions contemporànies», per Gerard Horta [sobre el llibre «Momentos insurreccionales»]

Abel Paz, fotografiat per Sofía Moro

Momentos insurreccionales

Diversos autors

El Viejo Topo. Barcelona, 2007

Les ciències socials, en general, han emfatitzat més les formes estabilitzadores i autoreguladores dels ordres socials jerarquitzats arreu del món que no pas les dinàmiques transformadores en termes igualitaristes. La contemporaneïtat de les darreres apareix, llavors, com un referent antagònic respecte a les variants del capitalisme, el colonialisme i altres manifestacions econòmiques, politiques i ideològiques totalitaristes.

En aquest volum, s’hi comprenen un seguit d’aportacions sobre emergències revolucionàries en contextos socioculturals heterogenis, igual que les perspectives, els bagatges analítics i els àmbits de procedència dels autors. Així, Núñez tracta de l’aixecament popular a Bolívia el 2003; Antebi, del pas de l’estalinisme al capitalisme a Albània i la invisibilitzada revolta del 1997; Cima, de les desercions a l’exèrcit iraquià en la guerra contra l’Iran, la rebel·lió del 1991 a Sulaimaniya i la repressió posterior desencadenada per Sadam Hussein --amb la complicitat occidental--; l’antropòleg López Bargados --a qui devem la magnífica Arenas coloniales (Ed. Bellaterra), sobre la colonització francoespanyola del Sàhara en la carn dels Awlad Dalim-- hi analitza la continuïtat estructural de les insurreccions subalternes al Marroc, de què tria les dels anys 1990 i 1991 per remarcar els elements racionalitzadors de l’experiència dels oprimits; l’historiador Miquel Izard --amb 40 anys d’esplendorosa recerca entorn, sobretot, de la resistència anticolonial a Amèrica-- atén la revolta popular espontània a Caracas el febrer del 1989 dins el context del liberalisme econòmic; Cima recull els records del maig del 1968 a París del veterà militant anarquista català Abel Paz (sobrenom de Diego Camacho); Díaz mostra la rebel·lió del 1969 a Córdoba (l’Argentina); Pujol, el complex desafiament de les classes populars de l’Iran contra la monarquia Pahlevi del xa, l’imperialisme i el capital, i l’ascensió de l’islamisme que encarnà Khomeini; Gabriel Izard, el moviment de revolta estudiantil de Soweto el 1976 contra la imposició de l’apartheid; Bourrinet, la sublevació del proletariat hongarès el 1956; A. Guillamón, la revolució catalana del 19 de juliol del 1936 al maig del 1937; Isanló, les insurreccions dels treballadors alemanys del 1918 al 1921; de nou Guillamón, la Revolució Russa del 1917; i Guillot, com a cloenda, la revolució pagesa a Morelos (Mèxic) el 1914.

La lectura de Momentos insurreccionales és inqüestionablement recomanable per al lector interessat a conèixer uns processos que expliquen el present, i a interpretar-lo amb una mirada emancipadora.

Gerard Horta

(Cultural / Avui, 21-06-07)

Escriu-nos

Denúncia de l’Aliança Magonista Zapatista

estelnegre | 21 Juny, 2007 14:31

Aliança Magonista Zapatista

Els membres de l’Aliança Magonista Zapatista (AMZ) ens han fet arribar aquesta denúncia que passem a traduir:

***

Avui, 17 de juny, a les 4 de la tarda un escamot fortament armat de la policia estatal d’Oaxaca (Mèxic), juntament amb els policies que tenen assetjats el poblat de Santiago Xanica entraren de manera violenta a ca el nostre company indígena Cesar Luis Días per capturar-lo, sense cap ordre de detenció i, a més, sense importar-los la presència de sos tres fills petits.

El company Cesar és integrant del Comitè per la Defensa dels Drets Indígenes de Santiago Xanica (CODENI), regidor de l’Assemblea Popular dels Pobles d’Oaxaca (APPO), i un dels fundadors de l’Aliança Magonista Zapatista (AMZ) i integrant de la Coordinadora Oaxaquenya Magonista Popular Antineoliberal (COMPA) d’Oaxaca.

S’ha de dir que juntament aquest fet dolorós se suma que aquesta mateixa policia, el 15 de gener del 2005, gairebé un més després d’haver començat el govern de Ulises Ruiz Ortiz (URO), va detenir tres membres de la mateixa organització: Abraham García Vásquez, Juventino i Noel García Cruz, els quals, després de més de dos anys, no han rebut cap sentència ni s’ha pogut comprovar cap responsabilitat en els delictes que el tirà d’Oaxaca els ha imputat.

Davant aquest fets de repressió responsabilitzem Sergio García Cruz, president municipal imposat per URO, ja que és la persona que en tot moment té informat URO sobre la participació dels nostres companys en les diverses mobilitzacions. També exigim al govern de Calderón que tregui les mans d’Oaxaca així com la renúncia del dictador URO.

Llibertat per a tots els presos i preses de Mèxic.

Sense llibertat no hi ha democràcia.

Aliança Magonista Zapatista (AMZ)

Comitè per la Defensa dels Drets Indígenes de Santiago Xanica (CODEDI)

Organitzacions Índies pels Drets Humans d’Oaxaca (OIDHO)

Col·lectiu Autònom Magonista (CAMA)

Assemblea Popular dels Pobles de Mèxic (APPM)

Escriu-nos

El «Butlletí Estel Negre» deixa de publicar-se...

estelnegre | 20 Juny, 2007 14:21

El «Butlletí Estel Negre» deixa de publicar-se...

Butlletí Estel Negre

El Butlletí passat, el 175 d’abril de 2007 (especial Jornades Llibertàries), ha estat el darrer... Hem pres aquesta decisió després de moltes cabòries: 175 mesos, més de 14 anys, publicant aquesta revisteta, es diu aviat. Les causes són diverses, però la fonamental és que la funció que tenia el Butlletí s’ha vist substituïda des de feia mesos pel bloc de l’Ateneu, tot sabent que el Bloc i el Butlletí no són el mateix, que no tenen res a veure.

Però l’Ateneu té altres projectes editorials, com ara l’edició d’uns quadernets d’història i de filosofia llibertàries. Potenciarem, a més, la part virtual (pàgina web, Bloc i Anarcoefemèrides) de l’Ateneu; farem un arxiu històric dels 20 anys d’Estel Negre, participarem en les altres publicacions llibertàries illenques...

Els articles pendents d’edició enviats pels col·laboradors seran publicats en el Bloc.

Per mantenir el contacte amb els lectors del Butlletí enviarem setmanalment un correu electrònic amb els titulars dels articles publicats en el Bloc. Les persones que no estiguin apuntades a la llista de distribució de l’Ateneu i vulguin rebre aquests correus electrònics, que ens ho facin saber.

Ateneu Llibertari Estel Negre

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS