Administrar

Excursió reivindicativa a cala Carbó (Pollença)

estelnegre | 13 Juliol, 2007 09:03

Excursió reivindicativa a cala Carbó (Pollença)

I uns collons!

Excursió reivindicativa del Moll a cala Carbó pel moll de Síller

Dissabte 14 de juliol

Trobada a les 17 hores a la rotonda de Gotmar (davant Habitat), carretera Pollença - Port de Pollença a l'entrada del Port.

Es recomana dur pa, taleca i banyador.

Vine a reivindicar un itinerari clar i obert i per la protecció de cala Carbó.

Ho organitza: Plataforma Pro Camins Públics i Oberts

***

El camí del Coll de Síller comença al Port de Pollença a la zona de Síller, just desprès de les cases de Síller agafarem un camí de terra que fou un pas pels pescadors que s'enfila fins arribar a la part alta del coll, poc més endavant trobem una esplanada on comença un camí d'asfalt que fou fet per tal d'adequar la possible construcció d'una urbanització als costers de cala Carbó i d'aquesta a Cala Molins.

Aquest camí surt al catàleg provisional de camins de Pollença amb el número 135, però trobem que és un camí amb poca documentació dins el catàleg i a més val a dir que consultant el PGOU del 1990 observem que no s'ha grafiat, i per això alguns dels entrebancs que trobem a l'hora de defensar aquest camí.

Per tot això es va fer una declaració jurada del camí per part d'alguns pescadors, feta el passat 21 d'abril de 2006, que certificaven que ja al any 33 s'empreava aquest camí com a pas de pescadors, aquestes persones són: Ignasi Borras Llompart, Melcior Bosch Rotger, Melcior Bosch Vicens, Juan Alberti Enseñat, Mateio Alberti Enseñat, Guillem Payeras Serra, Felipe Bellini Ballesteros i Antoni Bosch Cerdà. Per altra banda a l'obra Die Balearen de l'Arxiduc Lluís Salvador que reflecteix la realitat cultural del segle XIX es troba alguna referència a aquest camí, com a exemple parlant de la connexió entre el moll de Pollença i cala Sant Vicenç ens diu "... més curt és el camí que va pel Coll de Síller, on en mitja hora s'arriba al Port de Pollença...).

Plataforma Pro Camins Públics i Oberts

Escriu-nos

«Paraules que germinen», per Francesc Bombí-Vilaseca [sobre el llibre de Koldo Izaguirre «Jo també haguera volgut cridar Germinal!»]

estelnegre | 12 Juliol, 2007 08:05

«Paraules que germinen», per Francesc Bombí-Vilaseca [sobre el llibre de Koldo Izaguirre «Jo també haguera volgut cridar Germinal!»]

L'escriptor basc Koldo Izagirre narra a Jo també haguera volgut cridar Germinal! (Virus) l'epopeia de Michele Angiolillo, executat amb garrot el 1897 per haver mort Cánovas del Castillo

Koldo Izagirre narra la mort de l’anarquista italià Michele Angiolillo

Koldo Izagirre

Jo també haguera volgut cridar Germinal!

Traducció de Luis Carmona Ortiz

Virus Editorial. Barcelona, 2007

Qui recorda Angiolillo, avui? Qui va ser? Passats cent deu anys de la seva mort, el seu nom amb prou feines és conegut. Aquest desconeixement és un dels motius pels quals l'escriptor basc Koldo Izagirre (Altza, 1953) li va dedicar l'any 1998 una novel·la, Jo també haguera volgut cridar Germinal!

"Popularment, a la zona de Bergara, és un mite --explica l'autor--, però hi ha un gran buit tant a la historiografia anarquista com a la basca: Angiolillo no hi apareix mai, amb prou feines com a protagonista de la secció de successos!".

Militant anarquista italià, Michele Angiolillo va matar a Guipúscoa el llavors president del govern espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, motiu pel qual fou executat amb garrot el 1897 a Bergara. Es creu que la seva acció va ser planificada com a resposta per la repressió de Cánovas contra anarquistes, socialistes i republicans --amb diversos morts per tortures, vuit condemnats a mort, nou a llargues penes de presó i setanta-un deportats malgrat ser absolts-- després de l'explosió d'una bomba durant la processó de Corpus del 1896 a Barcelona.

En tot cas, la seva va ser la darrera execució pública a Guipúscoa, amb una multitud de testimonis, molts vinguts expressament de Sant Sebastià i molts pares amb els seus fills -se solia portar els nens a les execucions i bufetejar-los allà per tal que recordessin com podien acabar si no es portaven bé--. Malgrat la seva militància anarquista, Izagirre assenyala que la propaganda oficial el va convertir en un assassí comú, despolititzat, i les autoritats van prohibir la publicació de cap crònica de l'execució. "Els mateixos nacionalistes bascos de l'època van condemnar l'acció --il·lustra l'escriptor--, però després se'n van alegrar; desplegaven el mapa i deien: «Al cor d'Euskal Herria van ajusticiar l'home que va abolir els furs [Cánovas]». Angiolillo no sabia ben bé que era al País Basc ni què eren els furs, tenia uns altres objectius".

Però l'anarquista va trencar el guió: a les execucions el reu solia confessar el seu error i demanar perdó, però ell ja d'entrada va rebutjar els frares i no es va penedir de res, amb dignitat. Fou una commoció. Segons la transmissió oral, just abans de morir, Angiolillo va cridar una sola darrera paraula: "Germinal!". "Segur que ningú va entendre llavors què volia dir ni a què remetia, de fet no sé ni si la novel·la de Zola estava llavors traduïda a l'espanyol, que ho dubto. Només es va comprendre a posteriori. Angiolillo no va fer una reivindicació evident; avui sabem que vol dir el mes en què la idea florirà i farà realitat la felicitat dels pobles oprimits. Va estar molt digne, com en general tots els anarquistes, perquè assumien els seus actes, no fugien sinó que s'entregaven, tenien consciència de màrtirs", puntualitza Izagirre.

La novel·la està narrada per un militant nacionalista basc que als anys 70 és jutjat i condemnat --i després indultat- al procés de Burgos, i que troba en l'italià un far. El lector passa d'una època a l'altra. "Si només hi sortia Angiolillo tenia el risc de fer un fresc històric, però no m'interessava fer una novel·la històrica. Agafo un tema històric i en faig una novel·la: és una aposta literàriament més interessant. Necessitava una distància crítica i me la donava un militant actual, amb els seus dubtes i la seva autoanàlisi, buscant referents. Els militants del procés de Burgos estaven preparats per a la mort heroica, per a l'afusellament, però no estaven preparats per al garrot, i allò els va commoure", explica. "El procés de Burgos -reconeix- potser queda una mica lluny, però encara és un referent, especialment al País Basc. M'ha interessat fer una reflexió crítica sobre el meu país a través d'uns personatges polítics".

Izagirre, promotor incansable de la cultura basca --a la revista Ustela va establir amb Bernardo Atxaga les bases de la literatura basca contemporània--, no hauria pensat mai que "aquesta novel·la es publiqués en cap altre idioma que el basc", simplement un dia li va trucar Luis Carmona i li va dir que l'havia traduït al català, el català de l'Horta de València. "Així sentia jo en el meu cap parlar els personatges", explica el traductor al pròleg.

Es pot considerar una novel·la militant? "No ho sé, no faig militància amb la literatura, tinc milers de plataformes per fer política al meu país". En tot cas, es pregunta: "A qui afavoreix la lluita armada, qui se n'aprofita? És la pregunta que ens hem de fer avui, com a mínim al País Basc. La condemna moral no serveix per a res. Hi ha un augment de la consciència política i ètica del país a través de la lluita armada? No. Avui la lluita armada en comptes d'accelerar processos els frena. Hi ha una decepció general, però també hi ha ànims per intentar-ho fins al final, tot i que la gent està trista". Però a la novel·la els militants bascos queden a l'ombra del retrat de l'anarquista. "S'acostuma a interpretar els anarquistes com persones amb una politització primària, però tenien uns teòrics d'altíssim nivell. La literatura anarquista és molt més divertida i bonica que la comunista: higienistes, vegetarians, l'amor lliure..., i escrivien molt bé. Suposo que són incòmodes, però tractaven temes molt moderns".

Francesc Bombí-Vilaseca

(Avui / Cultural, 12-07-07)

Aquest article en pdf

Escriu-nos

«La gran mentida política», per Antoni Cánaves Martín

estelnegre | 11 Juliol, 2007 15:04

«La gran mentida política», per Antoni Cánaves Martín

La gran mentida política

Durant les eleccions, tots els partits, d'esquerra i de dretes, s'obliden fer palès que això que vivim no és una democràcia real, sinó un muntatge esquizofrènic per continuar mantenint la societat dividida en rics i pobres.

No comptaven els pares de la revolució industrial que gràcies als avanços de la ciència en els sistemes de producció, a poc a poc la humanitat aniria alliberant-se del treball i de la misèria. La revolució industrial va ser revolució perquè va suposar, gràcies a la tècnica i a la mecànica, l'elaboració de productes a gran escala. Les cadenes de muntatge aconseguiren realitzar en un dia allò que abans necessitava per fer-se mesos o anys, i això, dia rere dia, s'ha anat perfeccionant amb la planificació dels sistemes de producció. No obstant això, hi ha un desequilibri abismal entre producció i qualitat de vida, entre la capacitat d'elaborar productes i la redistribució de la riquesa que aquests productes genera. Així, per molt que es treballi i s'augmenti la producció, no hi ha correlació en la millora de la qualitat de vida, la reducció de la jornada laboral, la pressió en la feina, etc.

Durant els últims 30 anys es va aconseguir la jornada laboral de vuit hores: passats setanta anys seguim amb la mateixa cosa, encara t'acomiaden de les empreses privades si et negues a fer hores extres. I amb tanta tecnificació, i eficiència en la producció, en comptes de viure més tranquil, sense presses, sense urgències, contínuament t'estan exigint competitivitat, competitivitat i més competitivitat, dedicació plena, incentius a la productivitat, terminis d'acabament d'obra i resultats. I en comptes de repartir els guanys a parts iguals entre tots els qui han participat en la producció ens trobem que els fins en el món empresarial i financer no són aconseguir beneficis, sinó aconseguir més beneficis que la resta d'empreses per enriquir els seus accionistes, encara que sigui a costa de la vida i de la qualitat de vida dels obrers. Així moltes grans empreses tenen major capital que molts Estats; col·loquen i destitueixen caps d'Estat; acomiaden milers de treballadors per obtenir més guanys; arruïnen països, economies locals i regionals per la deslocalització d'empreses... Fa 10 anys les 350 persones més riques del món tenien més diners que el 40% de la població mundial, avui el número de rics va en augment i la misèria assola més de mig món.

Vostès diran: «Sí, però al nostre país els obrers viuen millor que fa 70 anys...» I és cert, però no gràcies a la bona voluntat de les empreses, sinó a la necessitat de vendre els seus productes i de tenir compradors, i així han donat als obrers cert nivell d'endeutament perquè puguin comprar i demanar crèdits per limitar la seva llibertat en temps lliure i puguin especular més amb la seva capacitat productiva. Pel que fa a la qualitat de vida, si abans morien de tuberculosi o bronquitis, ara, gràcies al nostre ritme de vida, morim a milions d'infarts i de vessaments cerebrals, i de càncers per calmar la nostra ansietat i l'estrès amb el tabac i els tranquil·litzants, o en accident de trànsit per arribar com més aviat a qualque banda. Els obrers ens veiem obligats a participar d'aquest únic i esquizofrènic model polític, empresarial i financer que domina el món.

I en pocs casos, fruit de la seva innocència, en molts, amb plena consciència d'això, els polítics de tota casta i estofa, ens demanen que els votem per mantenir tot això... Ens demanen que els votem perquè la societat continuï dividida en rics i pobres, i ens prometen per això que ens apujaran dos eurets la pensió o el salari, que faran una autopista per allà o un hospital per ací, uns cossiols com a zona verda... Però facin el que facin, com més costós sigui el projecte, més guanys per a l'empresari, perquè pugui desfogar la seva psicopatia d'acumulació de diners, que la dissimula, enarborant l'estendard de la democràcia, la creació de llocs de feina, la lliure empresa, el crèdit... o tots aquests subterfugis per justificar que unes persones es puguin enriquir a costa del treball d'altres i dividir la societat en rics i pobres.

Antoni Cánaves Martín

Escriu-nos

«Els vells anarquistes no es moren mai», per Pelai Pagès i Blanch

estelnegre | 10 Juliol, 2007 14:44

«Els vells anarquistes no es moren mai», per Pelai Pagès i Blanch

ontjuïc en un homenatge a Durruti organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular. La tercera per la dreta (de blanc) és Colette Durruti (20-11-04)

«Salut, company». Aquesta era la salutació habitual de l’Eduard, a qualsevol hora del dia o de la nit. Com si el temps no hagués passat i les expectatives revolucionàries fossin encara a la cantonada. L’Eduard (Barcelona, 27 de desembre de 1920 - 28 de maig de 2007) era el prototip de vell militant llibertari, per al qual les llibertats, individuals i col·lectives, continuaven essent l’objectiu prioritari. Nascut al si d’una família anarquista, fou educat en una escola racionalista i a l’Escola del Treball de Barcelona, i durant la Guerra civil va passar a treballar a la secció d’estadística del sindicat de la fusta. Militant de la CNT i del Partit Sindicalista d’Àngel Pestaña, va falsificar l’any de naixement per poder anar, voluntari, al front i, entre més batalles, va ésser al Jarama i a l’Ebre. Va fer la retirada el 1939 i, durant la Guerra Mundial, va participar a la resistència contra els alemanys i va fer diversos viatges clandestins a Espanya, en un dels quals, l’any 1946, fou detingut. Va poder escapar-se i va residir a l’exili fins el 1964.

Sense abandonar mai la seva ideologia, i intervenint en empreses culturals emblemàtiques --com la fundació de l’editorial Alfaguara--, va començar ben aviat la tasca d’això que avui anomenaríem recuperació de la memòria història. L’any 1977 publicà la seva primera aportació sobre els guerrillers que van combatre el franquisme a la postguerra immediata. Després van venir més aportacions sobre els nens de la guerra, sobre els republicans espanyols que van combatre a la Segona Guerra Mundial o els que van anar a parar als camps d’extermini nazis. Sempre tenia cura d’aportar el testimoni de primera mà, viu i calent, que anava a buscar allà on fos. Als anys 80 va tenir un paper essencial en l’experiència autogestionària del Diari de Barcelona, del qual va ésser-ne director.

Llibertari poc ortodox, republicà convençut però no nostàlgic, parlava bé de l’autogestió que havia intentat Tito a Iugoslàvia, una experiència que havia conegut de prop. Tenia amics en tot el ventall polític de l’esquerra catalana i el seu comiat, laic, auster, emotiu, on no van faltar cançons republicanes i revolucionàries, va ser tot un cant a l’alegria d’haver viscut i a l’enyorança pel fet que l’Eduard ja no ens farà fruir --com havia fet tantes vegades a les tertúlies de l’Ateneu-- amb la seva paraula, sempre amable, enèrgica i convincent.

Pelai Pagès i Blanch

(El Temps, 1.203 / 03-07-07)

Escriu-nos

Antics llibertaris de «Talaiot corcat» tornen a l’illa per commemorar el 30è aniversari de la invasió

estelnegre | 09 Juliol, 2007 09:43

Antics llibertaris de «Talaiot corcat» tornen a l’illa per commemorar el 30è aniversari de la invasió

«Ara reim, llavors no en teníem cap, de rialla»

Trenta anys després...

Un petit grup de nou llibertaris tornà ahir a sa Dragonera per commemorar l’ocupació de l’illa ara fa just trenta anys.

Aquella feta obrí l’escletxa que féu mobilitzar la ciutadania illenca per demanar que el projecte d’urbanització a càrrec de la constructora Pamesa es paralitzàs. «Aquell set de juliol de 1977, érem més de trenta els joves que desembarcàrem a sa Dragonera», explica Catalina, una de les ocupants que ahir tornà a l’illa.

L’ocupació de sa Dragonera durà devuit dies, en els quals, el contingent dels ocupants anà canviant. «Quan vèiem la premsa, ens amagàvem. No volíem sortir pels diaris. Jo,només tenia 17 anys, i a casa meva no sabien que era aquí», explica una altra ocupant que ahir també volgué commemorar la data.

«Ara reim, però llavors, no en teníem cap, de rialla. Teníem por. Ens pensàvem que la Guàrdia Civil ens vendria a cercar d’un moment a l’altre!», explica aquesta mateixa dona.

L’acte d’ahir va estar organitzat pel GOB. De fet, l’activitat d’aquesta entitat tan emblemàtica es deu, en part, a aquell fenomen. «El GOB, fins aleshores, tenia una activitat filantròpica i d’estudi de la naturalesa --explica Aina Lleuger, membre de l’associació--, a partir d’aquell moment, però, es posicionà i la seva activitat canvià. Adoptà un paper de mobilització ciutadana en favor de les causes que amenaçaven el medi ambient». «Aquell projecte era una cosa molt grossa! Havien projectat construir quinze «aldeas turísticas», un port esportiu per a 600 amarraments i un heliport. La mobilització ciutadana hi jugà un paper molt important», diu Lleuger. «Hi ha qui sosté que tot allò va ser una trama de Pamesa per pressionar les institucions perquè els comprassin l’illot. Jo, però, no ho crec!», diu Martí Mayol, l’actual director del parc natural. En aquell temps, aquest tipus d’urbanitzacions no eren res de l’altre món. Hi havia exemples semblants a altres illes del sud de França. Si no s’hagués ocupat l’illa no sé què hauria passat!», comenta Mayol. «Però mira que voler construir cases en un terreny tan aturonat!», comenta un del grup.

«És igual, els rics se’n foten! Com més a l’aire estan, més vista tenen i hi veuen més enfora. Basta veure el port d’Andratx!», li respon un altre.

I a la sala s’exposicions del centre d’interpretació, aquells nou acupants s’entretingueren a mirar la maqueta de l’illa: «Jas! En aquest pinar hi vàrem jeure un parell de dies», diu un. «Animals! en aqueixa caleta, hi vàrem fer aquell arròs de peix, que l’hi fotérem amb les escates, i tot!», diu un altre. «El primer vespre, jo, tenia una porada! Només sentia les sargantanes que ens enrevoltaven i les gavines que cridaven, diu una de les ocupants. Si fos ara no sé si hi jauria!».

«Curiosament, aquesta maqueta, ens la va dar la mateixa Pamesa, perquè quan es va anul·lar el pla d’urbanització, ja no va saber què fer-ne, i ens va telefonar que anéssim a cercar-la».

A. Mateu

(Diari de Balears, 08-07-07)

Escriu-nos

« La “ocupación” que cambió Balears», per C. Canals

estelnegre | 09 Juliol, 2007 09:35

« La “ocupación” que cambió Balears», per C. Canals

La «okupación» que cambió Balears

El desembarco de un grupo de jóvenes en sa Dragonera en 1977 supuso el inicio de la lucha por el medio ambiente

Cap a sa Dragonera...

Algunos de ellos habían leído a Proudhon, a Kant, a Kropotkin y a Russell, entre otros autores. Algunos, tal vez los más, se dejaban llevar por una vaga sensación de justicia y peligro. Otros eran sencillamente amantes de la naturaleza. Un número indeterminado de estas personas, entre 20 y 30, alquilaron hace treinta años una golondrina en Sant Elm y fueron con ella hasta sa Dragonera, donde algunos acamparon.

Con este gesto inofensivo no sólo empezaba un movimiento de defensa decisivo para el futuro de aquella isla, que culminaría casi quince años más tarde, en 1995, con la protección integral del territorio; también nacía el ecologismo en Balears, y lo hacía fuera de entidad alguna.

Miquel Rayó recuerda desde el GOB que esta entidad sufrió al verse en la tesitura de dar su apoyo o no a la acción, algo que hizo al final gracias al apoyo de Jesús Jurado, Gabriel Pomar o Francesc Moll. Y llegaría a causar una crisis de su gobierno, donde Moll sustituiría poco después a Josep Maria Casasayas, quien se había reunido varias veces con los participantes en la acción y "sabía lo que iba a venir", según uno de los participantes de las reuniones.

Que una acción externa supusiera una crisis en el seno de una organización ornitológica revela el impacto que ocasionó en toda la sociedad balear. De hecho, la citada entidad y sus abogados acabarían "haciendo un trabajo magnífico hasta conseguir el estatuto que merece la isla: parque natural", afirma Basilio Baltasar, una de las personas que ocuparon sa Dragonera en el 7 de julio de 1977, y considerado el inspirador de aquella acción.

Pero el cambio iba a ir mucho más allá del GOB, como demuestra el hecho de que hoy ningún partido político deje de añadir el adjetivo "sostenible" a cualquier sustantivo que denote crecimiento. Josep Lluís Mádico, integrante entonces del grupo que se conocería como Talaiot Corcat, define la acción como "pedrada en un estanque: tenía que notarse por fuerza, pero además cayó en el lugar preciso para que se oyera y se vieran mejor las ondas".

Y así fue. Tras la publicación de la acción radical, se comprobó que la sociedad estaba, a pocos días de unas elecciones democráticas, deseosa de hacerse oír. Dos días después de la ocupación, trescientas personas se desplazaban hasta Sant Elm para sumarse a los «ecologistas». Y entre ellos gente como Baltasar Porcel o Leopoldo María Panero, capaces de llamar la atención de la prensa. Además, un artista joven como Miquel Barceló atrajo a otros como Menéndez-Rojas, Pere Joan...

Pero ¿quiénes eran aquellos jóvenes que acampaban en la isla? Dado lo heterogéneo del grupo, no sorprenderá lo divergente de las versiones. Mádico, que ostentaba el increíble título de presidente de Talaiot Corcat --era el único mayor de edad cuando se fundó--, da la versión más conocida. En 1976, en la esquina de las calles Antillón y Pere de Alcàntara Penya, un grupo de jóvenes pone en marcha el bar Talaiot Corcat, usando "lo que quedaba de una caja de resistencia de la CNT y una letra-pelota" que iría y volvería una y otra vez.

Según Mádico, aquel centro que funcionaba como ateneo libertario acogería a diferentes grupos de personas: montañeros como Bartomeu Quetglas, José María Álvarez, José García o Juan Llull; jóvenes «libertarios», como los hermanos Josep y Miquel Moreno; un grupo de personas que venían de la acción sindical, como el mismo Mádico; y un conjunto de ideólogos, algo mayores que el resto, entre los que destacaba un supuesto grupo bajo el nombre de Terra i Llibertat, entre cuyos miembros se contaban Joan Cifre y Basilio Baltasar. Este último niega la existencia de dicho grupo. "Terra i Llibertat era un lema, nada más".

Fuera como fuera, el 5 de julio, un grupo de jóvenes se reunieron. Baltasar asegura que entonces entendieron el alcance de lo que tenía que ocurrir, "mientras jugaban imaginando lo que iba a pasar". Dos días después, empezaba la ocupación.

Recordemos ahora por qué se produjo. Una empresa, Patrimonial Mediterránea S.A. (Pamesa), había conseguido --de manera ilegal-- autorización para crear una gran urbanización en la isla, a la que pretendía «preservar» mediante reforestación en las zonas que no eran aptas para la edificación. Es inútil describir ahora aquel proyecto megalómano: basta decir que incluía helipuerto y una aldea para los trabajadores.

Y contra la ilegalidad se estableció la acción ilegal de los jóvenes, que culminaría, como se ha repetido hasta la saciedad, con la compra de la isla por parte del Consell de Mallorca en 1987 y la posterior declaración como parque natural en 1995.

Pero como en todos los cuentos fantásticos --y este lo es--, la maldad acecha a la pureza. Se ha sugerido repetidamente que Pamesa utilizó a los ecologistas como anzuelo para vender la isla con ventaja. "Es posible, pero es mejor pensar que simplemente conseguimos impedir la edificación de la isla", explica con un deje agridulce Miquel Moreno, uno de los jóvenes de Talaiot Corcat. Josep Lluís Mádico coincide en esta versión, pero añade sabiamente: "Lo importante es que la isla está protegida..."

Y, ciertamente, algunas de las circunstancias de la acción resultaron sorprendentes. ¿Por qué las fuerzas del Estado no impidieron la ocupación? Moreno recuerda que un barco de la Armada estaba allí, preparado para desalojar a las personas acampadas, a las que él daba cobertura logística desde Sant Elm (eran más los que trabajaban desde Mallorca, organizando a la gente y llevando víveres a los "afortunados que tomaban el sol en sa Dragonera"); y su furgoneta era seguida en todo momento por la Guardia Civil. Sólo un año más tarde, la Policía Nacional actuaba con contundencia contra los manifestantes a favor de la conservación de la isla.

Baltasar no cree que "nadie se plantease en serio la represión, apenas unos días después de las primeras elecciones democráticas desde 1936". Otros han apuntado que los hermanos Moreno, vinculados a la Cruz Roja, conocían las frecuencias de emisión de las fuerzas estatales para burlar su cerco. Como no podía ser de otra manera, Miquel Moreno lo desmiente.

El juego de los desmentidos es normal entre los protagonistas de aquella acción, calificada en su momento de "algarada ácrata". Parece que quienes organizaron y participaron de la ocupación desean pasar inadvertidos. En cambio, quienes quedaron varados en la playa de Sant Elm, intentando llegar a la isla, siguen soñando que lo consiguieron. Y todos dicen la verdad.

***

Baltasar: «Decíamos hace 30 años lo que Al Gore dice ahora»

El versátil editor y periodista Basilio Baltasar ha sido señalado de manera unánime y persistente como ideólogo de la invasión, aunque él haya declinado este cargo. Sin embargo, ningún testigo de aquellos años puede negar que fue el actual director de Relaciones Institucionales del Grupo Prisa el inspirador de la ocupación de aquella isla amenazada. Baltasar sigue reivindicando la pureza de aquella acción, en la que identifica el acta fundacional del ecologismo balear, pero también su vigencia. Según Baltasar, lo acaecido en 1977 bien pudiera repetirse hoy.

"¿Y por qué no?", se pregunta: "La ciudadanía, como entidad ilustrada, es un acto de creación y acción política constante. Basta estar convencido de ello para enriquecer a la comunidad con la iniciativa individual. Si la democracia no es participativa no será más que un espectáculo deforme de nuestros peores vicios colectivos."

Este carácter participativo, casi espontáneo y anónimo, fue uno de los aspectos garantes del éxito de la acción. "El éxito y la popularidad de la ocupación de sa Dragonera procede de las ideas y del espíritu con que se llevó a cabo. Salvar una isla «virgen» de la especulación, de la destrucción, del engaño", afirma. "Fue un acto de afirmación moral y natural. Se difundió a través de la intuición, no a través de farragosos actos de propaganda. No se pedía el voto ni la afiliación ni el aplauso: se tomó la iniciativa, y la invitación a participar estuvo abierta siempre. El olfato popular percibió claramente esta diferencia."

"Ninguno de nosotros nos dedicábamos, ni nos dedicamos después, a la política. No hubo siglas ni organizaciones ni ambición institucional. Fue una acción política, desde luego, pero entendida como el arte de crear situaciones nuevas, el arte de inventar el futuro", insiste. "Esa cultura de seminaristas celosos que regentaba los miedos sociales en Mallorca se resistía al libre intercambio de ideas, proyectos y acciones. Pero el ímpetu creativo pasó por encima de este corral de gallinas asustadas".

Se trataba, al fin, de exigir el cumplimiento de la legalidad, aunque fuera a través de una acción ilegal. Señala Baltasar que "la isla estaba protegida por la legislación hasta que una mano furtiva y clandestina, gracias a sobornos e influencias, modificó el plan de espaldas a los organismos «legales» para ejecutar la operación urbanística. Lo ilegal fue, como siempre, el acto de corrupción. La campaña por sa Dragonera fue un simple acto de salud política. Como lo ha sido, por otro lado, la reciente detención del alcalde de Andratx".

Sin embargo, existió una comunicación poderosa a través de la imagen que destacó en todo momento y atrajo la atención de muchos: "Antonio Socías, Pere Joan, Menéndez Rojas, Vicente Torres, Vicens Ferrer y Miquel Barceló fueron algunos de los jóvenes artistas (hubo también músicos, actores de teatro y poetas). Pero no era merchandising ni nada que se le parezca. Fueron actos de comunicación que transmitían la capacidad por inventar lenguajes y posibilidades. El marketing es una rutina comercial que invade la vida cotidiana de los ciudadanos, entregados a la práctica del consumismo banal. No tuvo nada que ver con nuestros arte-factos", puntualiza el pensador.

En cualquier caso, la ocupación de sa Dragonera no fue un hecho casual ni banal, y cambió de manera abrupta una visión de la sociedad cuando "la izquierda no sabía qué era el ecologismo y el GOB era un grupo de ornitólogos", aunque ya entonces "hizo un trabajo magnífico". "Sa Dragonera estrenó en Mallorca el ecologismo como fuerza política, como lectura e interpretación de los riesgos de la sociedad industrial, tal y como se conocía desde tiempo atrás en Estados Unidos y Europa. Lo que ahora dice Al Gore, lo decíamos treinta años antes nosotros". 

C. Canals

(Diario de Mallorca, 08-07-07)

Escriu-nos

Una imatge val més que mil paraules

estelnegre | 08 Juliol, 2007 07:36

Una imatge val més que mil paraules

Ni Bush ni Chavez

Al meu parer aquesta foto resumeix força bé el que pensa bona part de Veneçuela...

Salutacions i A

Carlos Fehr

Escriu-nos 

30 anys de l'ocupació de sa Dragonera...

estelnegre | 07 Juliol, 2007 08:47

30 anys de l'ocupació de sa Dragonera...

Sa Dragonera: la lluita aferrissada pel territori

Avui fa trenta anys que Talaiot corcat envaí l’illa per evitar el projecte d’urbanització de Pamesa

Dragonera lliure!

L’horabaixa de dia 5 de juliol de 1977, qui circulava pel carrer del Rei Sanç, part darrere l’estació de Sóller de Palma, amb un dels diaris de l’època que es publicaven a Mallorca, era escomès per un desconegut.

«Véns a la reunió?», li demanava. I tot seguit, el menava a un pis d’aquell mateix carrer on el grup Terra i llibertat hi tenia el centre d’operacions.

Actuar era de màxima urgència. Un projecte de la constructora valenciana Pamesa volia urbanitzar sa Dragonera amb xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones, i dotar l’illa d’un port esportiu i d’un heliport.

Aquella trentena de persones acordaren, en assemblea, envair l’illa. Mentrestant, als cercles progressistes no es parlava d’altra cosa, més que d’aquell projecte nefast.

L’acció no es féu esperar. Dia 7 de juliol, el grup sol·licità els serveis, no sense estira-i-arronses, d’un pescador de Sant Elm perquè els portàs a l’illa.

El garriguer de sa Dragonera, guàrdia jurat contractat per l’empresa constructora, fou testimoni de l’arribada de la gernació. No hi posà impediments.

La premsa conservadora qualificà aquell jovent insurrecte de «hippies» o «nins aviciats de casa bona que anaven a passar un estiu de bauxa». El que en principi pareixia una acció que no havia de transcendir, arribà agafar tal volada, que tot Mallorca i part de l’estranger n’anava ple.

Devuit dies intensos durà, l’ocupació. Durant aquell temps es coordinaren esforços a la platja de Sant Elm, a sa Dragonera i al Talaiot corcat, el bar i local de reunions del grup llibertari homònim.

Entorn d’aquell nom s’hi agrupaven jovençans d’entre 16 i 19 anys. Qui duia el maneig, però, eren els de Terra i llibertat, d’unes quintes més grans, d’entre 20 i 23.

Tanmateix, la història ha volgut que dins la mentalitat col·lectiva hi hagi perdurat més el nom de Talaiot corcat. Potser ho hagi afavorit el fet que tinguessin un portal obert. Allà es reunien, a més dels membres del grup, altres joves més eventuals o fins i tot personatges il·lustres de la Palma dels anys setanta, com l’historiador Mascaró Passarius o l’arquitecte Gabriel Alomar.

Al Talaiot corcat, al número 1 del carrer Antillón, s’hi instal·là la part logística. Allí, Basilio Baltasar, amb 22 anys, actual cap de publicacions del grup Prisa; i Enric Mus, nebot del novel·lista Antoni Mus --més conegut com a Quique--, convocaren rodes de premsa diàries durant els 18 dies que durà la invasió. A més, allí es recaptaven els queviures per enviar als qui romanien a sa Dragonera.

Aquella feta sacsejà la societat mallorquina. Els primers dies de l’ocupació no hi havia ningú que tiràs la primera pedra per aquell grup de visionaris. Ni partits polítics ni grups ecologistes. Ningú.

El socialista Fèlix Pons arribà a dir que «per res no signaria un manifest d’aquella gent». El GOB claudicà i, fins i tot, arribà a acceptar el projecte d’urbanització de manera parcial, mentre es protegissin els penya-segats per als falcons marins. Dies després, però, i vista la dimensió dels actes, els progressistes hi donaren suport. I allò establí les bases dels conservacionisme mallorquí. I féu possible la protecció de l’illa, malgrat que ara, des de sa Dragonera estant, es vegi gran part de la costa andritxola tota urbanitzada.

... i fou el dragó qui aconseguí esclafar la palera constructora

Ferran Sintes caracteritzà l'illa amb vida pròpia

D'aquella època i d'aquells dies convulsos en què la jovenalla, que encara duia llet pels morros, s'aferrà amb ungles i dents als roquissars de l'illa, en queden documents gràfics: fotografies, imatges de les televisions estrangeres i, sobretot, els cartells.

El patiment de l'illa amb motiu de l'amença de la urbanització, tenia cara i ulls, plorava i gemegava. L'i·lustrador i dissenyador Ferran Sintes Janer fou qui es cuidà de posar-li fesomia.

Sa Dragonera tomava petita i una palera geganntina colcava sobre la seva esquena. Aquells cartells esdevingueren històrics i encara ara, a Mallorca, s'associen amb la lluita conservacionista.

«El cartellisme de final dels setanta i principi dels vuitants tenia un disseny molt innovador --explica Sintes--. El que es feia a Mallorca i el que es feia a la Península mostrava una influència dels mateixos corrents».

«En aquells anys, jo era soci del GOE. En vaig fer un raig de dibuixos, per la causa esquerrana i conservadora! l sense cobrar-ne res. Tenia 22 anys i duia quimera», explica el dibuixant.

«Em sap greu veure com el cartellisme gairebé ha desaparegut. l és que el disseny per ordinador ha fet que tot es transmeti per format informàtic», es lamenta Ferran Sintes.

l tanmateix, al final, la palera aclucà els ulls i acopar la boca ferotge, amb el barram, ja, esportellat. l a sobre, victoriosos, cantants amb guitarrons, barbuts desconeguts, adolescents lascives i, fins i tot, Groucho Marx amb havà inclòs. Però polítics... polítics, cap.

Sa Dragonera, pels dragons

Han passat trenta anys i els actors d'aquella feta encara hi tenen moltes coses a dir. Des del garriguer que rebé els «invasors», fins als membres de «Talaiot corcat» i de «Terra i llibertat». Cadascú ha fet la seva via, però la lluita conservacionista encara hi és. Mallorca, no és la mateixa del 77. I això, a cap altre lloc és tan evident com a sa Dragonera; des d'allà estant s'hi veu gran part de la costa andritxola i els edificis que hi han proliferat des de fa decennis. Hi ha qui diu que si el moviment ecologista és tan fort a les Balears, és perquè aquells anys hi va haver una mobilització ciutadana molt forta. Sigui com sigui, avui és un dia assenyalat. Fer una ullada cap enrere i es veu que aquells que engegaren tot allò encara duien llet pels morros. Els ocupants de l'illot tenien edats compreses entre els setze i els vint-i-dos anys. I ningú, al principi, gosà donar-los una ditada de mel.

 

Tomeu Trobat, garriguer de l'illot: «Ara som el guarda de tot Mallorca»

L'amo en Tomeu Trobat, de Llucmajor, va ser durant deu anys guarda de sa Dragonera. En fa trenta que visqué el desembarc d'un grup de joves que defennsaven la terra. Avui és guarda de camp pel Consell.

- Quines foren les funcions que desenvolupàreu a sa Dragonera?

- Treballava com a posader i hi feia tasques de guarda. També acollíem els visitants, quan en venien.

- Què representà per a vostè el projecte d'urbanització de l'illa?

- Com a treballador de PAMESA no podia anar en contra dels amos. Però si hagués tirat endavant hauria estat un desastre per a l'illa. Molts l'haurien coneguda només per fotografies.

- Quines mancances més importants va patir durant la seva estada a l'illot?

- Cap ni una. És un lloc perfectament habitable per a un grup reduït, com la meva família. Caçàvem, pescàvem, teníem un hort, alguns animals, aigua per beure...

- Com caracteritza les persones que fa trenta anys ocuparen l'illa durant uns dies?

- No tenguérem cap problema, ja que va ser una acció pacífica. A sobre, la causa era més que justa. A. algun el vaig recollir amb la barca quan la corrent ja el menava cap a Eivissa.

- Com es comportaren les autoritats policials al respecte?

- És cert que no hi intervingueren. Alguns reien des de Sant Elm mentre veien les barques. Pel caràcter pacífic del desembarcament just esperaren que torrnassin a Mallorca.

- Està satisfet de les condicions actuals de l'illa?

- Molt, perquè amb el parc natural tothom pot anar-hi i conèixer-la, de manera respectuosa amb la terra. Si m'ho oferissin hi tornaria.

 

«Ens deien que hi anaren per boixar, i és clar que hi boixaren. Eren joves!»

Josep Manchado encara guarda, dins la cartera, una participació de «Talaiot corcat». Fa trenta anys que la hi passeja. Pep, amb només 17 anys, feia de cambrer al bar que el grup llibertari tenia al número 1 del carrer Antillón, aquell estiu del 77.

- I què era «Talaiot Corcat»?

- No t'ho creuràs. Però en origen era un grup excursionista adscrit a la OJE. Jo els vaig conèixer a l'Ofre. l els engegaren per ser massa esquerrans. El més gran devia tenir 19 anys. La idea d'ocupar sa Dragonera no fou nostra, sinó de «Terra i llibertat». Ells ens guanyaven d'uns quants anys. En tenien entre 20 i 23, i això a aquella edat és molt coneixedor. Era tan gran; la capacitat de lideratge i de mobilització de Basilio Baltasar i Quique Mus... ! Bastava veure la publicació que feien: El Insolente.

- I vós, hi anàreu a sa Dragonera, aquell set de juliol?

- No. Jo, no. Ni tampoc Basilio, ni Quique. Era necessari que a Palma hi hagués gent per donar difusió a tot allò que passava. l aquells dos eren molt vàlids. Cada dia feien rodes de premsa. l també recaptàvem menjar per enviar a l'illa. Ara, parles de «Talaiot corcat», i et diuen: «Jo també hi vaig ésser». Però jo no els conec de res. De totes maneres, no vol dir que no fossin un poc habituals. Allò també era un bar i hi venia qui volia. L’historiador Mascaró Passarius venia dues vegades cada setmana i orenia un Johnny Walker. Pels cercles conservadors de Palma deien que els ocupants de sa Dragonera eren «niños bien» que anaren a torrar-se i a boixar. l és clar que boixaren! Què havien de fer al·lots joves, allà, en bon mes de juliol. Però també és veritat que hi havia un compromís. l això quedà demostrat quan un grup hi tornà el mes de desembre, quan feia fred, i s'hagué d'arrecerar al far de na Pòpia.

- Tenguéreu por?

- Sí. Llavors encara no sabíem les regles del joc. No era com ara. Allò era un període d'incertesa. Fins i tot, la idea que èrem uns simples titelles al servei de Pamesa, que ens utilitzava per pressionar les institucions perquè els compràs l'illa, va començar a planejar sobre nosaltres quan només feia dos dies que el grup era allà. Encara hi ha qui sosté que el projecte d’urbanització mai no fou real i que tot va ésser una jugada per treure'n profit.

 

«Ningú mai ha pogut reivindicar l'ocupació de l'illa com una cosa seva»

Enric Mus --Quique-- juntament amb Basilio Baltasar foren els encarregats de donar projecció a aquella acció. Rodes de premsa cada dia durant les dues setmanes que durà l’ocupació. Enric actualment viu a Girona, on dirigeix una editorial especialitzada en temes d'espiritualitat. Parlar sobre sa Dragonera li remou moltes coses.

- Què va fer que allò tengués tant de ressò?

- Era el 77. Tothom tenia ganes de posicionar-se. Qualsevol persona tenia ganes de dir-hi la seva. Es feien assemblees sobre la platja de Sant Elm, i s'hi deien grans barbaritats, però també autèntiques virgueries. Allò fou un període d’aprenentatge per a molta de gent. A més, tots els partits clandestins de llavors, tenien amics als diaris, i era fàcil que la cosa transcendís. Al començament, ningú dava res per tota aquella moguda. El socialista Fèlix Pons, quan va veure el manifest va dir que no ho signaria. Era molt revolucionari.

- I el GOB?

- En aquell temps, el GOB era una associació dedicada més a la filantropia i a l'observació dels ocells. Fins i tot, arribaren a posicionar-se a favor de la urbanització mentre es respectasssin els penya-segats pel falcó marí. Si ara el GOB és el que és, i fa el que fa, és perquè en aquells moments hi va haver algú que va fer un discurs més radical. De totes maneres, ningú mai ha pogut reivindicar l'ocupació de sa Dragonera com una cosa seva. Jo no he vist res mai comparable a allò. Si de cas, l'única cosa que se li assembla un poc han estat les mobilitzacions que hi hagut pel tema de les autopistes a Eivissa durant aquests dos darrers anys. Allò ha mobilitzat molta de gent, des de diferents àmbits de la societat.

- Tan radical va ser, allò?

- Sí, que ho era, Bastava veure el llenguatge. «Illes verges per a milionaris impotents!", cridàvem. En aquell moment ens provàvem a veure qui era més radical. D'allò varen sortir propostes d'una gran creativitat. Miquel Barceló, l’artista, també hi era. Va replegar trossos de per allà i al cap d'uns mesos va fer una exposició molt bona. Els que participàrem de tot allò, érem gent que ja havíem estat per Barcelona. l això es podia respirar. En les mogudes posteriors, però, hi participà tothom. Fins i tot, els membre d'Unió de Pagesos, que s'havia creat feia poc. N'hi va haver de pagesos, que també reberen garrotades! Es feien performances arreu dels pobles de la part forana, amb taüts que significaven la mort de Pamesa, i allò tenia èxit. Allò posà les bases de moltes coses. Poc temps després, vengueren les manifestacions per la construcció de l'autopista d'Inca. Ja no fou el mateix.

Antoni Mateu

(Diari de Balears, 07-07-07)

***

Sa Dragonera, el triunfo de la sociedad civil

Hoy hace 30 años que los ecologistas ocuparon la isla para evitar su urbanización

"Performances" i mobilitzacions clamant contra Pamesa

Desde la costa de Sant Telm se divisa en toda su dimensión longitudinal la isla de sa Dragonera, de punta a punta, coronados ambos extremos por sus respectivos faros, de Tramontana y Llebeig, guías y punto de referencia para navegantes, construidos después de la demostrada inutilidad del faro de na Popia situado en el punto más alto y casi siempre cubierto por una particular nube que lo hace invisible. Alguna torre más antigua, un aljibe a medio construir y poco o nada más construido por la mano del hombre se divisa desde la orilla de la isla mayor, desde donde no se ve la casa depagès, situada muy cerca del recóndito y minúsculo puerto. Todo lo demás es tierra virgen, cubierta por vegetación mediterránea y lo que queda del pinar, que en épocas anteriores debió ser frondoso.

Quien observe la isla con detenimiento, y una pizca de imaginación, verá en ella la silueta de un dragón en tranquilo reposo, protegido por el foso marino de aguas que las profundidades pintan de azules infinitos. Un atractivo paisajístico de singular belleza, que pudo dejar de serlo, por un plan empresarial que pretendía urbanizar sa Dragonera y que, paradójicamente, fue el acicate para la movilización de cientos de personas hasta lograr impedir el desaguisado. El 7 del 7 del 77 fue el día «D», con la ocupación pacífica de la isla por parte de los jóvenes libertarios de Terra i Llibertat, con sede en el bar «Talaiot Corcat», hoy hace 30 años. No estuvieron solos, pues al ser publicada la noticia se produjo un efecto llamada al que respondieron gentes de todas partes, de toda edad y condición. Por las fechas tan próximas al régimen franquista, esa acción ecologista hizo temer una reacción contundente por parte de las fuerzas del orden. No sucedió nada de eso, pues cuando, al día siguiente de la «toma» la Guardia Civil desembarcó en sa Dragonera «para investigar el caso», el capitán de la Benemérita dejó constancia «de la neutralidad del Cuerpo en este asunto». Tampoco tuvo consecuencias la visita que hizo a la isla ocupada el subsecretario del Medio Ambiente, del Gobierno de Adolfo Suárez, el mismo día que el escritor Baltasar Porcel declaraba su preocupación por el plan urbanístico «que destruirá completamente sa Dragonera», y anunciaba que había transmitido un telegrama de protesta al ministro Martín Villa. El 18 de julio, la mayor parte de los ocupantes abandonó la isla, para poder dedicarse a tareas de propaganda y concienciación. Uno de sus primeros éxitos políticos fue conseguir que el entonces presidente de la Diputación, Gabriel Sampol, estampara su firma en contra de la urbanización. Prosiguieron las manifestaciones en Palma, y el 20 del mismo mes se produjo una carga policial en la plaza de Cort, que se saldó con un herido leve. Nueve días después, la diputación celebró un pleno en el que por primera vez un organismo oficial solicitó un estudio para sopesar las posibilidades de la creación de un parque natural en sa Dragonera.

La isla fue nuevamente ocupada en las navidades del 78 al 79, pues no se conseguía la paralización oficial del proyecto urbanizador en esa fecha, por lo que proseguían las protestas callejeras sin rechazar las otras vías, como la judicial, consiguiendo que el 21 de enero de 1984 la Audiencia nacional fallara a favor del GOB, dejando sin efecto la Orden Ministerial de 21 de noviembre de 1980 por la que se permitía que la empresa Pamesa urbanizara sa Dragonera. En 1987, el Consell Insular de Mallorca compró la isla i los islotes que conforman el archipiélago, y el 26 de enero de 1995 fue declarada Parque Nacional por el Govern balear.

Pep Roig

(Última Hora, 07-07-07)

«Enguany fa trenta anys que els llibertaris de Talaiot Corcat envaïren sa Dragonera», per Antoni Mateu

Escriu-nos

«Andreu Nin. Un combatent amb vida privada», per Pelai Pagès i Blanch + «Andreu Nin o la injustícia que reposa sota terra» [Entrevista a Pelai Pagès i a Andrew Durgan], per Xevi Camprubí

estelnegre | 06 Juliol, 2007 09:39

«Andreu Nin. Un combatent amb vida privada», per Pelai Pagès i Blanch + «Andreu Nin o la injustícia que reposa sota terra» [Entrevista a Pelai Pagès i a Andrew Durgan], per Xevi Camprubí

Un combatent amb vida privada

Andreu Nin (1892-1937) és conegut sobretot per la faceta política --fou un dels líders del POUM-- i per la literària. Malauradament, també és recordat per la seva mort tràgica ara fa setanta anys. Però hi ha aspectes poc coneguts de la seva vida que en mostren la cara més humana

Andreu Nin

Recordar la trajectòria política i l’activitat pública d’Andreu Nin, setanta anys després d’haver es­tat detingut i assassinat, hauria de representar també la recuperació d’una faceta que sovint hom oblida dels homes públics: la vida privada, el fet que foren homes amb virtuts i febleses, i que, com tothom, estimaven i necessitaven ésser estimats. Una vida que, sovint supeditada a l’activitat pú­blica, sol quedar completament eclip­sada, si no oblidada i enterrada.

L’any 1992, al documental de TV3 Operació Nikolai, que va desentrellar definitivament l’assassinat de Nin, hi apareixia una de les seves filles, la No­ra, amb un retret, de segur, inevitable: del Nin polític ho sabem tot, però .. .i del Nin pare, què en sabem? La Nora, com l’Ira, l’altra filla russa, va perdre el pare quan encara era una nena, i ha hagut de viure tota la vida amb la recança d’un pare absent en moments molt importants de la vida. Absent, no tan sols després de la seva mort.

Nin fou el prototip de revolucionari, d’home d’acció, d’intel·lectual i de polític, que va posar en primer pla la realització de l’ideal: a partir d’un mo­ment determinat, la revolució va esde­venir l’objectiu fonamental de la seva vida, en el qual van quedar vertebrats tots els altres aspectes. Per aquesta raó Nora es podia queixar de no tenir un record de Nin com a pare. Un Nin que des del naixement de la seva filla havia patit presó en diverses ocasions, havia ocupat càrrecs de responsabilitat a Rússia i a Catalunya, havia viatjat en missions polítiques per tot Europa... havia desenvolupat, en fi, una activitat política tan absorbent que li havia dei­xat molt poc temps per a fer de pare.

La primera família

Però la Nora i l’Ira no són les úniques filles que es poden queixar de manca de pa­re. Per bé que fins fa poc temps era pràcticament un misteri, avui sabem que Andreu Nin, abans d’anar-se’n a l’URSS, l’any 1921, va tenir una família a Catalunya. Aproximadament entre 1912 i 1913, un Nin encara molt jove, amb tot just una vintena d’anys bo i fets, iniciava una relació senti­mental amb Maria Andreu i Baget, que havia nascut a Reus l’any 1881. La Maria, per tant, era onze anys més gran que Nin. Mestra d’escola, havia estudiat com Nin a l’escola Normal de Tarragona, però sembla que es van co­nèixer a Barcelona. Nin hi residia des de l’octubre de 1910, on militava a les files del republicanisme nacionalista. Des de 1912 havia iniciat una intensa activitat pedagògica com a professor a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i com a director de l’Escola Horaciana i de l’Ateneu Obrer de la Barceloneta. I el maig de 1913 començà una nova mi­litància dins de la Federació Catalana del PSOE.

Fou en aquest marc que es van conèixer l’Andreu i la Maria, molt possible­ment a l’Escola Horaciana. Aleshores va començar una relació que havia de durar prop de deu anys, i que de segur que fou complicada. Com evo­ca la néta d’ambdós, Cristina Simó --tot espigolant records familiars--, "no van pas tenir una relació gaire fàcil, pel caràcter de tots dos, pel moment històric, per les seves idees, perquè el meu avi devia entrar i sortir de la presó tot sovint, etc... ". Però l’any 1915, a resultes d’aquesta relació, va néixer la seva primera filla, la Maria Antònia. Poc temps després, per raons econòmiques, Nin va entrar a treballar a la casa comercial Tusell Germans, que el va enviar a Egipte, al Caire. Des d’allà, el maig de 1916, enviava un telegrama a la Maria, tot recordant el primer aniversari de la seva filla. El text no podia ser més lacònic: "Heu­reux anniversaire notre petite. Nin." Anava adreçat al carrer Lancaster, 16, de Barcelona. L’absència d’un any no havia refredat el vincle. En tomant a Barcelona, a partir de 1917, van mantenir la relació, i el 1918 va néixer el segon fill, en Carles Albert. Però l’Andreu i la Maria no es van Casar mai. I els fills mai no van dur el cognom del pare.

La família russa

El juliol de 1921, en assistir al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja, a Mos­cou, Nin va començar l’aventura sovi­ètica. Engrescat per la revolució russa, i fugint, alhora, de les persecucions de què era objecte el moviment obrer a Catalunya --eren els anys del pistole­risme i de les repressions de Martínez Anido--, va romandre a l’URSS fins a l’agost de 1930. I allà va refer la vida. L’any 1922 va conèixer una ex-balla­rina del ballet de l’Òpera de Moscou, que aleshores era secretària de la Internacional, Olga Tarèeva, i s’hi va casar. L’any sobre, el 1923, Nin es va fer famós a Moscou quan l’Olga va tenir un part triple. D’aquest part, però, no­més va sobreviure una nena, l’Ira. I un any més tard naixia la Nora, la segona filla de l’Andreu. L’estada a Moscou no devia ser fàcil per a la família Nin: foren anys de viatges polítics per tot Europa --Itàlia, Holanda, França--, de lluites intenses per a evitar la consolidació de l’estalinisme i, finalment, d’ostracisme i marginació.

Fou amb aquesta família russa que el setembre de 1930 Nin arribava a Barcelona, en plena crisi de la monar­quia alfonsina. Abans, però, a Letònia, Nin i Olga es van haver de tomar a casar, perquè, com va recordar Nin mateix, "érem en un país reconegut. Així, doncs, ni la dona era la meva dona ni els fills eren els meus fills", i si volien continuar el viatge s’havi­en de casar: "Al cap de vuit anys de casat vaig tornar-hi. La meva dona es mereix ben bé dos matrimonis", expli­cava a un periodista poques setmanes més tard.

Els anys republicans

Mentrestant, la Maria, la primera dona, s‘havia ca­sat l’any 1927 amb Ismael Simó, que va reconèixer com a propis els fills de la Maria i de l’Andreu i, alhora, els va donar el cognom. Per aquesta mateixa època la Maria va fundar a Sabadell una escola per a noies.

Centrat de bell nou en la vida política catalana, lluitant per la recomposició del moviment comunista a Catalunya i a l’estat espanyol, i lliurat també a la feina de traductor del rus, Nin va voler recuperar la relació amb la família ca­talana. Com recorda Cristina Simó, la Maria no en va voler saber res, i la filla gran féu costat a la seva mare. Però, en canvi, el fill, en Carles Albert, hi va entrar en relació, i d’amagat tant de la família catalana com de la família russa, sembla que pare i fill van tenir alguna relació, sempre difícil de pre­cisar. El fet és que els correligionaris polítics de Nin mai no en van saber res i només vagament tenien notícia d’una família catalana prèvia.

Perquè, per a tothom, l’única família d’Andreu Nin era la legal, formada per una dona russa i dues filles que, com recordava poc abans de morir Maria Aurèlia Capmany, estudiaven a Barcelona en una escola catalana. Molts anys més tard, es va parlar d’un suposat idil·li que Nin havia viscut amb Mercè Rodoreda, però la veritat és que l’única persona que en va par­lar, sense cap prova documentada, fou la periodista Anna Murià.

El llegat biològic

L’assassinat de Nin, el juny de 1937, va colpir moltes vides. La família russa, l’Olga --que va morir als Estats Units--, la Nora --que es va casar i viu a Itàlia-- i l’Ira --casa­da i resident als Estats Units-- van anar sobrevivint amb el trauma de la desa­parició. La família catalana va viure entre secrets i silencis. La Maria va morir a Barcelona el 1940. En Carles --que durant la guerra fou pilot de l’aviació republicana i va morir l’any 1969 d’accident prop de l’aeròdrom de Sabadell-- recordava que no va po­der fer la instrucció militar a Rússia, perquè segurament no n’hauria tomat mai, pel fet de ser fill de qui ho era... La Cristina, la néta, ara intenta a corre-cuita recuperar uns records i una his­tòria que considera propis, però que li han estat amagats durant molts anys.

Tot plegat forma part de la tragèdia d’Andreu Nin, d’una tragèdia que, com recordava l’escriptor Albert Camus, assenyalant que la seva experiència va salvar l’honorabilitat del socialisme de l’època, és també, en bona mesura, la tragèdia del segle XX.

Pelai Pagès i Blanch

(El Temps, 1.200 / 12-06-07)

***

Andreu Nin o la injustícia que reposa sota terra

Quan s’escau el setantè aniversari de la mort d’Andreu Nin, els historiadors Pelai Pagès i Andrew Durgan, bons coneixedors de la història del marxisme a Catalunya, reflexionen sobre el paper d’un dels líders del POUM i les circumstàncies del seu assassinat

Andreu Nin

E 16 de juny de 1937, enmig d’un clima de persecució contra el Par­tit Obrer d’Unificació Marxista POUM), uns agents soviètics amb ordres directes de Stalin van segrestar Andreu Nin. Aquell fou l’últim dia que hom el va veure, amb vida. Setanta anys més tard, encara planen molts interro­gants sobre els autors i les responsabi­litats d’aquell crim. Pelai Pagès (Sant Pere Pescador, 1949) i Andrew Durgan (Romford, Anglaterra, 1952) han escrit nombrosos llibres relacionats amb Nin i el marxisme català. A més, Pagès va assessorar el reportatge televisiu Opera­ció Nikolai, de Dolors Genovès i Llibert Ferri, que indagava sobre la mort de Nin. I Durgan va ser assessor històric de la pel·lícula Terra i llibertat, dirigida per Ken Loach:

- En quin nivell polític cal situar la figura d’Andreu Nin?

- PELAI PAGÈS. Andreu Nin s’ha d’interpretar en el context d’un moment en què a Catalunya hi ha grans transfor­macions polítiques i socials; un període amb moltes expectatives de canvi i tam­bé de revolució. Nin va començar a im­plicar-se amb la causa de la classe obre­ra. I també amb l’emancipació nacional, no únicament social. Això va ser una constant en la seva vida. A més, tenia una característica que no tenien pas tots els polítics catalans de l’època: va saber teoritzar sobre aquesta experiència.

- Nin era més un teòric que no un d’home d’acció?

- ANDREW DURGAN. Igual que molts intel·lectuals revolucionaris de l’època, Nin no era solament un teòric, sinó que es va implicar molt en qüestions organitzatives del moviment revolucionari, tant quan va ser secretari adjunt de la Internacional Sindical Ro­ja, a Moscou --amb una responsabilitat enorme en un moviment que abraçava milions de persones--, com quan milita­va en un grup d’unes quantes desenes de persones aquí a Catalunya. Es pot fer un paral·lelisme amb molts més revolucio­naris de l’època, començant per Lenin, que, a més d’escriure, eren persones molt implicades.

- Com creieu que van influir en Nin els nou anys que va passar a Moscou als anys vint?

- P. PAGÈS. Aquesta experiència va ser definitiva per al seu futur, perquè va viure de prop les vicissituds de la Revo­lució Russa i es va implicar en la fase de la construcció del socialisme. Després, quan es va iniciar la involució estalini­ana, l’experiència russa li va permetre de veure què havia de ser el socialisme i què no.

- A. DURGAN. Cal entendre Nin com algú que forma part de tota una ge­neració de revolucionaris compromesos amb la Revolució Russa, gent amb molt de talent que havien estat els fundadors del moviment comunista i que van voler desentendre-se’n quan hi hagué l’ascens de l’estalinisme.

- Quina fou l’aportació de Nin a la política catalana dels anys 30, quan va tornar de Moscou i va fundar Izquier­da Comunista?

- A. DURGAN. Nin va contribuir a les idees del moviment obrer de tot l’estat espanyol; tot i que IC era una organització relativament petita, intel·lectualment tenia una influència més àmplia. Pel que fa a Catalunya, cal destacar la teorització de Nin sobre la qüestió nacional i també que fou un dels primers marxistes que va escriure sobre el feixisme.

- L’odi de Stalin vers Nin té l’origen en els anys en què vivia a Rússia i per la proximitat a Trotski, o bé era fruit de la critica del POUM als processos de Moscou de l’any 36?

- P. PAGÈS. L’odi de Stalin cap a Nin venia del fet que era dels pocs polítics de l’estat espanyol que coneixia molt bé per dins el procés de la Revolució Russa; és a dir, coneixia molt bé l’estalinisme i per tant Stalin el podia considerar un repre­sentant d’aquella vella guàrdia bolxevic que ell anava eliminant des de 1936.

- Podríem dir que Stalin recelava de Nin per les coses que sabia?

- P. PAGÈS. Sí. El temor d’Stalin era el que pot tenir un home davant d’un altre que li coneix els secrets.

- Hi esteu d’acord, senyor Durgan?

- A. DURGAN. Sí, però cal tenir en compte el context; és a dir, l’existència del POUM com a partit que representa una alternativa al Partit Comunista, que defensa els bolxevics i reivindica Le­nin, en un context de gran importància internacional com fou la Guerra Civil, fa que Stalin no pugui tolerar un partit com el POUM. Per tant, encara que Nin no hagués conegut bé l’URSS, també hi hauria hagut la repressió contra el POUM.

- Creieu que Nin va estar a l’altura de les circumstàncies durant la Guer­ra Civil, o bé, amb Maurin al capdavant --si no hagués caigut en mans dels rebels--, les coses haurien anat d’una altra manera per al POUM?

- P. PAGÈS. Com a historiador no m’agrada fer història ficció. Dit això, cal assenyalar que dins el POUM allò que deia Maurín no anava a missa. Tot i que tenia molt carisma, les seves idees sempre eren discutides. Maurin i Nin es. complementaven: Nin era el mestre en el sentit més pedagògic, que volia convèncer per mitjà de la raó, i Maurin era l’home del partit, el qui mobilitzava les masses. Evidentment que va ser important que Maurín no hi fos durant la Guerra Civil. Tothom el va trobar a faltar, començant per Nin mateix. També és cert que algun sector, sobretot procedent del BOC, va qües­tionar Nin, perquè continuava essent, entre cometes, el trotskista. Ara bé, si analitzem la política que va desenvolu­par el POUM durant la guerra es veu com manté una lògica total i absoluta en tot allò que havien decidit i aprovat prèviament.

- A. DURGAN. Hi ha historiadors que sostenen que amb Nin i els trotskistes entre cometes el POUM es va convertir en un partit molt més radical. Però si analitzem bé la política del partit durant la guerra i els mesos previs, quan encara hi ha Maurin, veiem que és la mateixa.

- Tots dos heu utilitzat l’expressió "trotskistes entre cometes". Després de tots aquests anys es continua dient que el POUM era trotskista...

- P. PAGÈS. Fins i tot encara hi ha qui diu que Nin havia estat secretari de Trotski, cosa que no és veritat. És evi­dent que Nin va ser trotskista en el sentit polític i ideològic del terme. Hi va haver un moment en què es va comprometre en el projecte de regeneració de la In­ternacional Comunista, però quan es va veure que això era impossible va haver-hi un canvi de tàctica i van començar les desavinences entre ells dos. Nin va ser trotskista en el sentit ideològic fins a la mort. Ara bé, si s’entén per trotskista I ‘home que manté una fidelitat i una ortodòxia al líder, ni Nin ni el POUM no ho van ser mai. Passa que a tots dos se’ls atribueix aquesta etiqueta en un moment en que trotskista volia dir "anticomunis­ta" i "feixista".

- A. DURGAN. El terme trotskista és tergiversat, avui dia. Nin no era trotskista en un sentit absolutament fidel, sinó que tenia idees pròpies. Molta gent trotskista va tenir diferències amb la línia oficial. Els unia era el rebuig cap a l’estalinisme, un moviment que havia posat fi a la democràcia tant dins el PCUS com dins l’URSS.

- Un dels moments culminants de la carrera política d’Andreu Nin és quan esdevé conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, el setembre del 36. Com ho valoreu?

- P. PAGÈS. Va ser important en molts aspectes. Va portar-hi a terme una gestió molt important, va posar ordre en l’àmbit judicial. A partir del setembre hi va haver una davallada de la repres­sió indiscriminada, incontrolada, que hi havia hagut durant l’estiu. També, per primera vegada a Catalunya i a Espanya, es concedeix la majoria d’edat als divuit anys.

- Per què el van fer fora del govern al cap de dos mesos?

- P. PAGÈS. Això va ser una ma­niobra política encapçalada sobretot pel PSUC, en un moment en què ja havia començat la campanya contra el POUM. És evident que ni Stalin ni el PCE ni el PSUC no havien assumit totes les accions que el POUM havia portat a terme contra l’URSS, no ha­vien assumit la crítica contra els pro­cessos de Moscou, no havien assumit la crítica a l’actitud de Stalin vers la Guerra Civil. I el POUM seguia una política radicalment diferent de la del PCE i el PSUC. Ve un moment en què el POUM es converteix en una verita­ble obsessió per als estalinistes i també per al PCE i el PSUC, de manera que a final del 36 el POUM denuncia mani­obres directes de l’URSS en la política espanyola. Aquestes crítiques ja no són acceptades i es quan el PSUC provoca la crisi del govern d’unitat que acaba fent fora Nin, però que, tal com es de­mostra més tard, no talla els problemes a la rereguarda.

- Aquests problemes van arribar a la màxima expressió durant els Fets de Maig de l’any següent A par­tir d’aquell moment, la repressió va afectar Nin, el cas més significatiu, però també molts més militants del POUM...

- A. DURGAN. La repressió ja va començar l’octubre del 36 amb els atacs al POUM de Madrid, quan joves comu­nistes van assaltar-ne la seu. Hi ha una instrucció molt clara per part de la Internacional Comunista en què es critica el PCE per no haver encapçalat una cam­panya antitrotskista més forta. És molt ben documentat que des de Moscou arriben instruccions molt clares per a eliminar el POUM. Nin no va ser l’únic. Fou el més important, però hi hagué més militants que hi van perdre la vida. Si no van matar més gent és perquè després de la desaparició de Nin hi va haver un gran escàndol internacional, una gran campanya de solidaritat que va evitar que fossin executats més dirigents.

- Setanta anys després és possible de descobrir qui va ser el braç execu­tor de l’assassinat d’Andreu Nin?

- P. PAGÈS. La persona que el va executar físicament no la coneixem, en­tre més raons perquè en la documentació que es conserva a l’arxiu de la policia política soviètica a Moscou els noms de les persones que havien segrestat Nin i que l’havien interrogat són ratllats.

- I pel que fa a la responsabilitat que hi van tenir el PCE i el PSUC?

- A. DURGAN. Gent important, tant del PCE com del PSUC, han criticat durament l’assassinat d’Andreu Nin. Ja l’any 1979, un editorial de Treball, el butlletí del PSUC, en condemnava l’assassinat. Però hi ha coses que no són tan clares. Personalment, penso que és impossible que no hi fossin im­plicats, perquè en tota l’activitat de la policia política soviètica a la zona re­publicana hi havia vinculació constant amb comunistes espanyols i catalans, que participaven en la repressió. La responsabilitat moral per a mi és cla­ríssima, encara que no hi participessin directament.

- Aleshores, es poden qualificar el PCE i el PSUC de còmplices de l’as­sassinat en un mateix nivell?

- P. PAGÈS. Hi ha complicitats en la mateixa escala. Avui sabem que la txeca on van portar Nin a Alcalà de Henares era la casa d’Hidalgo de Cisneros, i tant ell com la seva companya, Constancia de Mora Maura, aristòcrates i militants del PCE, van tenir un paper clau en tot el procés. Ara, tampoc no en faria una inculpació general. La militància comu­nista encara era de fe cega i això feia que molts militants de base es creguessin allò que deia la propaganda.

- Aquesta fe cega explica que setan­ta anys després encara hi hagi un odi gairebé irreconciliable entre psucaires i poumistes?

- P. PAGÈS. Sorprenentment, malgrat les evidències, encara hi ha gent que atribueix el final de Nin a una simple desaparició i no pas a un assassinat.

- A. DURGAN. Jo crec que allò re­llevant no és que la gent negui que Nin fos assassinat, sinó que hi hagi una mena de nou revisionisme d’alguns his­toriadors, que sostenen que la radicalitat del POUM va provocar la repressió. És una visió que vol justificar, no pas l’assassinat de Nin, però sí la repressió del POUM.

- Ara es parla molt de la memòria democràtica i antifeixista. Nin, però, va ser una víctima del bàndol repu­blicà ...

- A. DURGAN. Quan es parla de la memòria històrica, crec que s’oblida que no acaba de ser cert el tòpic de les dues Espanyes, perquè en realitat n’hi va haver tres. Si volem reivindicar allò que va significar Nin i més gent cal tenir molt en compte la tercera: l’Espanya revolucionària. Crec que fer justícia a la memòria de Nin és també. fer justícia a tota aquesta experiència.

- P. PAGÈS. La història ja li ha fet justícia, a Nin. De tota manera, la me­mòria històrica també exigeix recuperar la d’aquells fets que no agraden. En aquest sentit, crec que el govern català ha de ser valent i assumir la reivindica­ció històrica de la personalitat d’Andreu Nin amb totes les conseqüències.

- Seria possible trobar-ne el cos?

- P. PAGÈS. Sempre he considerat que això seria una pèrdua d’esforços i de diners. Els morts, se’ls ha de deixar des­cansar. No aporta res a la història trobar una despulla. En tot cas seria interessant, si es pogués saber on el van enterrar, recordar-ho amb algun monòlit.

Xevi Camprubí

(El Temps, 1.200 / 12-06-07)

 Escriu-nos

«La nit al dia» culmina el curs entrevistant Noam Chomsky

estelnegre | 06 Juliol, 2007 04:40

«La nit al dia» culmina el curs entrevistant Noam Chomsky

L'informatiu de Mònica Terribas entrevista el lingüista Noam Chomsky i prepara noves idees per a la següent temporada

Chomsky

L'informatiu nocturn de la TVC tanca aquesta nit (TV3, 23.45h) l'actual temporada, una setmana després de celebrar l'edició número 1.000 de l'espai. El programa que condueix Mònica Terribas intenta mantenir l'esperit de "visió polièdrica de la realitat".

Dijous de la setmana passada La nit al dia celebrava la seva edició 1.000 amb un programa especial de participació ciutadana. Doncs avui, en la seva edició 1.004, l'informatiu nocturn de TV3 acomiada la temporada fins a setembre amb una entrevista a l'insigne lingüista Noam Chomsky. L'entrevista, que es va enregistrar a Boston dilluns de la setmana passada, ofereix, segons Mònica Terribas, un contrast amb la que ella mateixa va fer fa pocs mesos a l'exsecretari d'estat nord-americà Colin Powell: "Chomsky es mostra molt crític amb l'administració Bush, i el contrast d'idees que ofereixen les dues entrevistes és un exemple perfecte de l'esperit de La nit al dia, és a dir, la visió polièdrica de la realitat".

De cara a la temporada vinent --el programa té data de retorn per al 3 de setembre-- Terribas explica que un dels reptes que s'han marcat és el de poder repetir experiències com la del programa 1.000, en què van donar veu directa al ciutadà perquè expressés les seves opinions i neguits. "Volem seguir donant i interpretant les claus del món en què vivim, i això passa per estudiar millor, quan pugui ser, els punts de vista de la gent que hi viu", precisa la directora i conductora del programa. Així mateix, Terribas aposta per seguir fent de l'entrevista un element clau de La nit al dia i a tall de desig expressa l'anhel de poder parlar algun dia, malgrat les enormes dificultats que suposa, amb dos personatges com Vladímir Putin i Hugo Chávez.

Per a la temporada que ve, el programa perdrà la presència d'un dels seus redactors i reporters, Toni Puntí, encarregat de dirigir l'edició catalana de Time Out. En aquest sentit, Terribas explica que serà una pèrdua important i que la seva intenció és potenciar membres de l'equip a peu de carrer.

Malgrat que avui es posa el punt final a les emissions diàries de La nit al dia de la temporada, un equip del programa viatjarà de manera imminent a Etiòpia per elaborar un reportatge sobre l'orfenat de Gil Losada --fundador de l'ONG Global Infantil-- a Addis Abeba, que s'emetrà al setembre.

(Avui, 06-07-07)

 Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS