Administrar

«Ateisme i fonamentalismes», per Enric Pastor

estelnegre | 22 Desembre, 2007 11:30

«Ateisme i fonamentalismes», per Enric Pastor

Capella Sixtina Pop

En aquest moment, quan algú al món es refereix a fonamentalismes, el més normal és que estiga parlant d’alguna religió aliena a la de la seua civilització. Els proppassats dies 7, 8 i 9 de desembre es va celebrar a Toledo el I Concili Ateu, no sense problemes, no sense tindre que superar tota una sèrie d’entrebancs sorgits d’on s’esperaven...i d’on no deurien esperar-se.

És sorprenent com és de fàcil al fidel de qualsevol religió (amb divinitats sobrenaturals o molt terrenals, que de tot hi ha) el llençar excomunicacions a tort i a dret encara que, generalment, més a "tort" que a dret. La fina pell dels fidels en defensar la UNIVERSALITAT de les seues creences els fa acusar als qui les ignoren o les contradiuen, siga des d’altra religió o des de l’ateisme o l’agnosticisme o, simplement des del laïcisme social, d’atacar-los (?) en la seua fe.

El problema és quan en una democràcia més o menys imperfecta, càrrecs públics, lliurement triats en eleccions democràtiques, s’erigeixen en censors no ja d’expressions polítiques violentes o agressives per a la resta del cos social, cosa a la què estan obligats per raó de la seua pròpia funció representativa de la ciutadania que els vota (i pel sou que els paguem per eixa feina), sinó de simples opinions filosòfiques o morals que impliquen decisions de vida que afecten a la intimitat de les creences de cadascú.

En una societat democràtica, tal i com entenem la democràcia ara per aquests barris, no es pot prescindir de la pluralitat d’idees i de la llibertat d’expressió per manifestar-les (sinó, on està la democràcia?), sobretot quan estes expressions no són CONTRA ningú, sinó A FAVOR DE LES PRÒPIES IDEES.

El problema ve quan els qui estan a favor d’altres idees, aprofiten els càrrecs públics per tractar d’imposar-les o d’impedir-ne la divulgació de les opinions "herètiques". Les fogueres de la història sembla que encara no s’han apagat del tot i nous inquisidors apareixen en quant la seua fina sensibilitat es veu agredida (?) per opinions diferents.

Realment, no sé qui és més herètic, ateu i/o inconseqüent, qui tracta de sobreviure a l’allau consumista de la nostra societat o qui santifica el "dia del senyor" gastant-se els diners en un centre comercial. No és mes herètic "El Corte Inglés" o "Alcampo", guanyant diners a cabassades el dia de festa del "seu" déu, que els qui ignoren als deus i la festa?

O potser és que als deus (tan sofrits ells) se’ls acomoden a les pròpies conveniències?

Enric Pastor (ATTAC-PV)

Escriu-nos

L'Ateneu fins i tot al Japó…

estelnegre | 21 Desembre, 2007 11:44

L'Ateneu fins i tot al Japó…

L'Ateneu al Japó...

La revista japonesa Courrier d'aquest mes de desembre porta una ressenya de la xerrada que Canek Sánchez Guevara va realitzar en les darreres Jornades Llibertàries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

"Courrier"

No hi ha fronteres per a l'anarquisme illenc...

Escriu-nos

«El nét del Che revisa el mite», per Gemma Tramulla [Entrevista Canek Sánchez Guevara]

estelnegre | 20 Desembre, 2007 09:26

«El nét del Che revisa el mite», per Gemma Tramulla [Entrevista Canek Sánchez Guevara]

La reimpressió del text més famós del guerriller conté 400 anotacions que aporten llum sobre l'època

El diari va convertir el revolucionari en un heroi global

Canek Sánchez Guevara, de 33 anys, i la famosa fotografia del seu avi, Ernesto Che Guevara, a qui no va arribar a conèixer. Foto: Danny Caminal

Juny del 1967. Dia 14. "He arribat als 39 i s'acosta inexorablement una edat que fa pensar sobre el meu futur guerriller; per ara estic sencer". Quatre mesos després d'anotar aquestes línies al seu diari de campanya, Ernesto Che Guevara va ser afusellat a Bolívia. El seu Diario de Bolivia, que es va publicar un any després, va inspirar els moviments armats llatinoamericans dels 70 i va entronitzar el guerriller com un mite global. Ara, el nét del Che, Canek Sánchez Guevara, i Radamés Molina publiquen una versió revisada del Diario de Bolivia (Linkgua), amb 400 anotacions que completen el puzle d'aquella etapa històrica.

"El diari és una mica estrany --afirma Sánchez Guevara a l'oficina de l'editorial Lingkua a Barcelona--. És d'una escriptura molt freda, gairebé clínica. Són petites notes, fetes cada nit a l'hamaca. No obstant, un text tan desposseït de romanticisme va despertar tot un moviment a Llatinoamèrica". Les notes de la nova edició contenen informació històrica, fragments dels diaris d'altres guerrillers, declaracions d'exagents de la CIA i de militars de l'exèrcit de Bolívia.
La motivació revisionista dels autors no és nostàlgica, sinó que més aviat neix de l'escepticisme inherent a la postmodernitat: "Hi ha un exercici d'exorcisme, però no perquè sigui nét del Che, sinó per haver viscut a Cuba el procés d'ideologització i d'obediència al règim. Allà el Che no es pot veure amb distància crítica. Però sobretot volíem revisar els contextos en què es va desenvolupar aquella lluita i en què es va moure el Che. Si hi ha alguna cosa de sentimental, està en segon pla".

Esperit llibertari

Canek Sánchez Guevara va néixer a l'Havana el 1974, sis anys després de l'afusellament del seu avi. Era el fill gran d'Hildita, la filla del primer matrimoni del guerriller, i des de petit es va moure en un ambient molt polititzat. Després de viure a Mèxic i Itàlia, va tornar a l'Havana, on va passar la seva adolescència. Era un paio poc amic de les normes --encara que fossin les normes de l'esquerra-- i d'esperit llibertari. A la Cuba dels pesos, ell va enganxar un bitllet de dòlar a la seva guitarra. Les autoritats l'amonestaven, però el deixaven fer. Al cap i a la fi, era el nét del Che.

Però no acabava de trobar el seu lloc a Cuba, així que el 1996 se'n va anar de l'illa. Sánchez Guevara no és precisament guevarista --"la meva època no està per a guevarismes"--, però ataca "les idees de l'esquerra totalitària" sense unir públicament la seva veu als exiliats cubans.

A Barcelona es va retrobar amb el seu amic Radamés, que feia 15 anys que no veia, i en una nit de borratxera li va proposar revisar el Diario de Bolivia. Durant un any van llegir milers de documents, entre els quals n'hi ha algun de desclassificat de la CIA que no es pot deixar de llegir: "Vaig trobar l'informe del primer agent de la CIA que va llegir el diari. Deia que el text podia ser alliberat sense problema, que no era més que un relat inútil de patiments i que no hi havia res que pogués generar una espurna romàntica. Aquell home devia ser un bon agent, però era un pèssim sociòleg".

L'edició revisada del Diario de Bolivia s'ha presentat en el marc de l'exposició de la Virreina Che! Revolució i mercat, que narra la transformació de la icona revolucionària en una marca de consum global.

Gemma Tramullas (Barcelona)

(El Periódico de Catalunya, 16-12-07)

Aquest article en pdf

Escriu-nos

«Garage Olimpo». Primera pel·lícula d'«En peus de pau: Cicle de cinema antimilitarista» (20-12-07)

estelnegre | 19 Desembre, 2007 15:28

«Garage Olimpo». Segona pel·lícula d'«En peus de pau. Cicle de cinema antimilitarista» (20-12-07)

Demà 20 de desembre continua "En peus de pau. Cicle de cinema antimilitarista" que durant els últims dies ha estat anunciant el sindicat.

Garage Olimpo

Garage Olimpo (1999)

de Marco Bechis

Buenos Aires, durant la dictadura militar, María viu amb la seva mare, Diana, en una gran casa en decadència que necessita urgentment ser reparada. Algunes habitacions estan llogades i en una d'elles viu Félix, un jove tímid, enamorat de María, i que sembla no tenir ni passat ni família. Treballa de vigilant en un garatge, almenys això és el que ell diu. María treballa en un barri pobre, ensenyant a llegir i escriure i a més és activista d'una petita organització oposada a la ferocitat de la dictadura militar. Un matí, una brigada de soldats de paisà detenen a María davant dels ulls de la seva mare i aquesta és portada a l'interior d'una de les nombroses zones de tortura usades pels militars davant de la indiferència i ignorància general, al mateix cor de Buenos Aires. Tigre, encarregat del centre, designa un dels seus millors homes per fer l'interrogatori. Aquesta persona és un conegut.

Us hi esperem!

Més informació del cicle

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Escriu-nos

Manifestació per l'habitatge digne (22-12-07)

estelnegre | 18 Desembre, 2007 10:04

Manifestació per l'habitatge digne (22-12-07)

Manifestació per l'habitatge digne

Dissabte 22 de desembre a les 17.00 hores

Plaça de Cort (Palma – Mallorca)

Volem una casa, no una hipoteca

***

La nòmina del meu pare

La nòmina del meu pare de desembre de 1979 era de 38.000 pessetes. Ell treballava com a peó de la construcció. En aquell mateix moment li oferiren comprar una casa. Li demanaven un total de 500.000 pessetes per ella. Decidí no arriscar i continuar vivint en règim de lloguer, amb unes condicions molt bones. Es tractava d'una casa modesta però molt ben ubicada, a ple centre d'un poble proper a Barcelona. Als pocs mesos el meu pare i la meva mare van comprar un terreny a un altre poble de la mateixa província i, en menys de cinc anys d'esforç, ja tenien fet i pagat un habitatge de 120 m².

Han passat 27 anys. Al 2006 i al mateix poble on viuen, un pis modest de 75 m² a les afores no es troba per menys de 35 milions de pessetes, i sóc molt generós.

A l'any 1979 el cost d'un pis era de l'ordre de 14 mensualitats de peó d'obra

38.000 ptes/mes x 14 mesos = 532.000 ptes.

El sou de 2006 d'un universitari recent titulat en enginyeria informàtica sense experiència professional no arriba a les 200.000 pessetes mensuals. A l'any 2006 un habitatge modest costa 175 mensualitats (14 anualitats!!!!) d'un enginyer informàtic.

2.500.000 ptes/mes x 175 mesos = 35.000.000 ptes.

Les joves d'avui necessitaríem cobrar 2'5 milions de pessetes mensuals per a estar en igualtat de condicions amb els nostres pares que compraren un habitatge a principis dels 80.

Els pisos a l'any 2006 haurien de costar 2'8 milions de pessetes perquè els joves d'avui estiguéssim en igualtat de condicions que els nostres pares el 1979.

200.000 ptes/mes x 14 mesos = 2.800.000 ptes.

Avui en dia, no trob adjectiu apropiat per qualificar el que el meu pare va considerar arriscat al 1979. Està clar que, de la nit al dia, els pisos no costaran 30 vegades menys, de 35 a 3 milions. També està clar que no cobraré 2'5 milions de pessetes mensuals, per molt bon treball que trobi o per molts estudis que tengui. El primer que penses es seguir vivint a casa dels teus pares i estalviar-te el 100% de la nòmina durant els pròxims 14 anys. Cap a l'any 2020 (jo rondaré ja els 40 anys d'edat) tendré els doblers suficients per comprar un habitatge al preu de 2006, però, per suposat, no al preu de 2020. Evidentment, aquesta idea es descarta abans de fer qualsevol càlcul. Encara que un jove arribi a estalviar 2, 4 o 6 milions amb molt d'esforç i amb pocs anys, avui en dia no podran evitar:

1) demanar un préstec al banc a 40 o 50 anys (si aconsegueixes estalviar 2, 4 o 6 milions pots reduir el període a 35-45 anys, però 5 anys no suposen pràcticament res quan xerram de mig segle de pagament). Veuràs que no vius a una democràcia, sinó a una dictadura. El dictador no nom Francisco Franco, sinó La Caixa, Sa Nostra, BBVA,... o en general, 'la banca'. Ni tan sols tendràs la llibertat de dir el que penses, per exemple, al teu cap, no sigui que tanqui es grifo, i no puguis pagar al teu dictador.

2) L'altre opció es pagar un lloguer de per vida. En aquest cas el dictador nom Joan Bennàsser, Pere Ripoll o Mateu el llogater. La situació no és gaire diferent a 1).

Després d'aquesta reflexió has de tenir la delicadesa de no dir a un jove que el seu problema es que no estalvia, això va ser vàlid per tu al 1979, fins i tot era vàlid per alguns joves al 1999, però no al 2006. Al 2006 només aconsegueixes carregar amb més impotència al jove, si hi cap. 

L'esforç dels nostres pares és, sense dubte admirable, però no era estèril (podien obtenir un habitatge en propietat en un període de 5 anys). El mateix esforç realitzat pels nostres fills sols arriba, possiblement, a reduir 5 anys d'una hipoteca de mig segle. L'habitatge mai fou un objecte per enriquir-se, sinó per viure i és del poc material que si necessitam. La llei del lliure mercat pot establir el preu dels televisors de plasma al preu que vulgui... jo no els compraré... però mai hauríem d'haver permès que aquesta mateixa llei fixàs el preu de l'habitatge, perquè tots necessitam viure-hi i no tots podem pagar-la. Els joves, fins i tot aquells que tenim estudis superiors, no podem competir.

Forges

(El País, 02-05-06)

***

NOTA: MOS HEM DE FER ESCOLTAR, TOTS JUNTS SOM MÉS FORTS!

RAÓ: Després del primer reclam per un habitatge digne, se n'han convocat molts d'altres, tots ells desorganitzats i disgregats en algunes poques ciutats. Aquest és un problema a nivell estatal, per aquesta raó es convoca una

COM ES REALITZARÀ: Aquesta manifestació se farà com una marxa tallant el tràfic dels principals carrers de l'estat espanyol, ja que ha quedat clar que les simples concentracions no són ateses, encara que no es perdrà mai l'esperit pacífic amb el que aquesta iniciativa ha nascut. Si la policia deté la marxa, es tornarà al punt inicial pacíficament, sense enfrontaments, i s'esperarà a que es pugui tornar a començar. En cas de no poder fer-se, se convertirà en una concentració més però s'haurà cridat més l'atenció. Degut a les dates nadalenques de la MACRO-MANIFESTACIÓ, l'eslògan principal serà:

«Volem una casa, no una hipoteca»

Si creus que ets lliure és que no has volat el suficient com per trobar-te amb les teves reixes.

Tots units, a veure si els polítics se'n adonen de que els polítics sords no han de fer política

 Escriu-nos

Entrevista Canek Sánchez Guevara

estelnegre | 17 Desembre, 2007 10:00

Entrevista Canek Sánchez Guevara

Entrevista Canek Sánchez Guevara, nieto del Che y editor:

«Ahora se lleva al Che del altar del bien al del mal»

Canek Sánchez Guevara

Por su envergadura (alto, algo encorvado, corpulento), parece más pariente de Fidel Castro, pero la larga perilla rizada y su discurso le devuelve a su abuelo, Che Guevara. Hijo de Hilda, primogénita del comandante, Canek Sánchez Guevara (La Habana, 1974), acaba de editar, junto a Radamés Molina, Diario de Bolivia (Linkgua), anotaciones del revolucionario en su última batalla. La edición cuenta con 400 notas, de una objetividad casi contranatura. "No puedo hablar del Che como mi abuelito; mi madre tenía 10 años cuando murió; hay que encontrar siempre la distancia real", afirma desde Barcelona, ciudad que alterna con Francia como residencia y donde hace de editor. El gen intelectual del abuelo es, adaptado a los tiempos, más notorio de lo que parece.

Pregunta. ¿Qué idea quedó en su madre sobre el episodio de Bolivia?

Respuesta. De entrada, la de la muerte del padre, en cualquier sitio o circunstancia que fuese. En otro estadio, no puedo hablar por mi familia, pero creo que se valora como el triste resultado de una decisión apresurada.

P. ¿Y las causas? ¿Una traición de Fidel, un Che desengañado que optó por una acción suicida o una chapuza militar?

R. Incidieron los tres factores, con el protagonismo de Fidel: la obsesión del Che era la revolución, el ideal; la de Fidel, el poder, el pragmatismo; en algún momento tenía que haber un choque. Es evidente que había celos profesionales.

P. En Occidente se revisa ahora la figura de su abuelo, casi acusándole de ser el culpable del surgimiento de las dictaduras en América Latina.

R. Es un giro coperniquiano ridículo: se hace bajar al Che del altar del bien para llevarlo al del mal. Cierto que, a pesar del fracaso, con su postura dio el banderazo de salida de los grupos armados en América Latina, pero nadie les obligó a seguir ese camino. Ningún hombre es absolutamente bueno o malo, claro... El problema está en el mismo término: revisionismo. El revisionismo del Holocausto es la negación de las masacres; algo similar está sucediendo con el del Che. Es un error historiográfico analizar según qué con los parámetros de hoy; uno de los mitos de la posmodernidad es que la imparcialidad no existe; viendo cómo están las democracias actuales, no es de extrañar que se vean como extremismos cosas que antes eran naturalmente asumidas por la izquierda.

P. En parte de Oriente pasa al revés: Bin Laden es equiparado al Che.

R. Como en todo icono, al volverse símbolo pierde parte de su esencia, de su ser real y sólo quedan ciertos valores más o menos universales que pueden ser utilizados en cualquier contexto. Y eso es válido para iluminados, desde Bin Laden a Hugo Chávez.

P. Usted se marchó de Cuba en 1996 y no ha vuelto.

R. En los noventa Cuba estaba muy mal y a ese estado general se unió una crisis personal y laboral, una imposibilidad para hacer mi vida; siempre me moví en ámbitos contraculturales y ya se sabe en tiempos de crisis: primero, comer y luego, la poesía.

P. ¿Actuaba en una banda de heavy con una camiseta con la bandera americana?

R. No, pero sí es cierto que lo hacía con un billete de un dólar pegado en la guitarra... Era una broma personal. El rock estaba ya despenalizado, pero nunca fue legalizado del todo, siempre había un policía jodiendo.

P. Hace tres años atacó duramente a Fidel. ¿En qué ha traicionado la revolución?

R. La primera traición es que no se quería hacer tanto una revolución como recuperar la Constitución de 1940 y llegar a unas elecciones. Luego el proceso revolucionario se radicalizó, pero la propiedad privada pasó toda al Estado, que se convirtió en el nuevo patrón: los ciudadanos trabajan para el Estado, cobran del Estado y acaban gastando en el Estado; es el sueño de todo oligarca.

P. Sus críticas pueden servir a los grandes enemigos de la revolución cubana.

R. El acriticismo militante ha sido nefasto para la izquierda: sin ser crítico no se puede ir a ningún lado, se estanca y se reproduce lo peor; para mí, ser de izquierdas no significa estar en contra de la derecha, sino del poder, sea quien sea quien lo ejerza. Me costó mucho distanciarme de todo lo aprendido en Cuba... Quizá se acabó la lucha armada revolucionaria, pero no la lucha como tal.

P. ¿Existen canales para ello en las sociedades actuales?

R. Si no los hay, debemos crearlos. Existen organizaciones sociales, ONG y otras de carácter cívico-personales, como los colectivos lésbico-gays, o los antimilitaristas, que no aspiran al poder, pero que con su presión acaban forzando leyes.

P. ¿La lucha armada está ya descartada como vía?

R. Por ahora, sí. Por siempre sólo está la muerte. Hoy no forma parte de las obsesiones sociales.

P. ¿Qué siente cuando ve el merchandising sobre su abuelo?

R. Soy un iconoclasta, pero siempre impresiona ver que un hombre que eligió el capitalismo para ponérselo al frente como enemigo haya acabado así.

P. ¿Algún objeto especialmente hiriente?

R. Mi único choque visceral es con una camiseta con un rostro con la mitad de la cara de Jesucristo y la otra, la del Che. Soy ateo y esas santificaciones...

Carles Geli (Barcelona)

El País, 16-12-07

Aquest article en pdf

Escriu-nos

IB3, subrogació i conveni col·lectiu per als seus treballadors ja!

estelnegre | 16 Desembre, 2007 15:27

IB3, subrogació i conveni col·lectiu per als seus treballadors ja!

IB3, subrogació i conveni col·lectiu per als seus treballadors ja!

Per un treball digne, per un servei públic de qualitat

Els treballadors i treballadores de SALOM-IB3 no cessem en la nostra lluita pel reconeixement dels nostres drets laborals i per la defensa dels nostres llocs de treball. Això és així a causa que després de més d'un any de conflicte, els antics governants de dretes, els actuals d'esquerra burgesa i la pròpia empresa SALOM-IB3, no cessen en l'incompliment sistemàtic de les nostres condicions de treball: contractes en frau de llei, flexibilitat horària total, salaris de misèria i sobretot la falta d'un conveni col·lectiu que reguli les nostres tasques i condicions de treball, així com el nostre sou.

La falta d'ètica de la part empresarial així com del propi Govern Balear cap als treballadors i treballadores de IB3 ve demostrada en l'actualitat per l'incompliment de les promeses que durant l'última campanya electoral van fer sobre el nostre col·lectiu: arreglar tot aquest cacau, passant-se doncs les nostres peticions pel folre. És el que té la política, aquest "noble" art de mentir, robar i embadalir amb paraules en tot temps i en tot lloc.

Per tot això ens manifestem una vegada més al carrer els treballadors i treballadores de SALOM-IB3 davant del Consolat de la Mar, per recordar a la ciutadania que el nostre problema no està resolt, 300 treballadors i treballadores reivindiquem els nostres drets, ja que no som les marionetes del polític de torn, som persones.

Per a súmmum, Antoni Martorell, director de IB3, ha decidit subhastar recentment, a baix preu (com si això fos un mercat ambulant de gangues), el plató principal i material audiovisual de la cadena pràcticament nou. Material públic que paguem tots els illencs i illenques serà subhastat, deixant una quarta part de la plantilla al tall de l'acomiadament amb la intenció de que no ens manifestem. Martorell allunya d'aquesta manera la producció dels platós de IB3 per passar el "negoci" als seus amics Jacinto Farrús (Canal4) i Pedro Serra (Última Hora), que entre els dos realitzen, pràcticament tota la producció de IB3, deixant fora del joc les petites productores de les Illes.

Davant aquesta situació exigim a l'empresa:

La subrogació del 100% de la plantilla, ja que dintre de l'empresa som tots i totes treballadors per igual.

Que la part empresarial es deixi d'hipocresia i bones cares davant dels treballadors i ens ensenyi d'una vegada el contracte que té SALOM amb IB3.

L'aprovació del conveni col·lectiu ja!, marc mínim garant dels nostres drets laborals i socials.

Pujada salarial acord a la carestia de la vida. Basta de salaris de misèria en IB3!

No més precarietat en IB3!, és hora d'organitzar-se l'única lluita que es perd és la lluita que s'abandona

Mallorca, 14 de desembre de 2007

Secció Sindical de CNT en SALOM-IB3

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Escriu-nos

Fotos de la xerrada de Moncho Alpuente (14-12-07)

estelnegre | 15 Desembre, 2007 10:37





Escriu-nos

5a Fira d'Intercanvi (Son Servera, 15-12-07)

estelnegre | 14 Desembre, 2007 19:00

5a Fira d'Intercanvi (Son Servera, 15-12-07)
5a Fira d'Intercanvi
Escriu-nos

Xerrada de Moncho Alpuente: «Saludables imbéciles» (14-12-07)

estelnegre | 13 Desembre, 2007 08:04

Xerrada de Moncho Alpuente: «Saludables imbéciles» (14-12-07)

Moncho Alpuente

Xerrada de Moncho Alpuente

Saludables imbéciles

Divendres 14 de desembre a les 20 hores

Casa de Cultura (Ramon Llull, 3 / Palma)

Ho organitza: Ateneu Llibertari Estel Negre

***

Saludables imbéciles

Una diosa llamada salud. Las nuevas autoridades sanitarias. La policía sanitaria del Estado. Si el Estado es salud, la oposición es enfermiza. Los beneficios de la soja para la econmía USA. La macrobiótica, una estafa integral. Si somos lo que comemos y nos dan mierda para comer, somos... Colesterol, ritos y mitos. El mercado negro sanitario. Laboratorios y genéricos. Transgénicos y multinacionales. La globalización alimentaria. Tabaco, alcohol i armas de fuego. Repúblicas bananeras y tabaqueras. El tabaco culpable del calentamiento global. Drogas y sida. Del hippismo a la new age. La colonización espiritual. La cultura física y las artes marciales. Tecnología y brujería. Sanidad, seguridad y represión...

***

El periodista, escriptor i cantant satíric Moncho Alpuente (Ramón Carlos Alpuente Mas) va néixer en 1949 a Madrid. Actualment resideix a Segòvia.

La seva carrera artística va començar en 1969 quan va entrar a formar part del grup musical Las madres del cordero, un conjunt caracteritzat per polèmiques i irreverents lletres de cançons. Posteriorment lideraria bandes com Santurce a Bilbao Blues Band, Tábano i Moncho Alpuente y los Kuai. Un dels seus últims espectacles musicals va ser Moncho Alpuente Experience, amb el Gran Wyoming i El Reverendo, que va fer una versió punk d'Al Vent, de Raimon. També ha escrit cançons per a Massiel, Javier Gurruchaga o Siniestro Total, i Els Comediants han musicat poemes seus.

Entre els espectacles teatrals que ha posat en marxa, es poden destacar Castañuela 70, La Reina del Nilo (1984), Castañuela 90 (1996), Quo Vadis (1997), Tú no tienes la culpa, Federico (2000).

En ràdio ha dirigit i realitzat nombrosos espais, com ara Auto-retratos (Popular FM, 1971), Calles de Babillonia (Antena 3 Radio, 1982), Madrid me mata (Radio El País, 1983), Sopa de Ondas (RNE, 1990-91), Eldorado está aquí al lado (Cadena SER, 1992).

A més ha col·laborat en diversos espais radiofònics, com El Programa de Julia, (amb Julia Otero en Onda Cero, 1998-99), A vivir que son dos días (amb Fernando G. Delgado en la Cadena SER); des de 2004 participa en la tertúlia diària d'El Foro, de la Cadena SER).

En televisió va començar amb el programa musical Mundo Pop (1974), de TVE, del qual va ser director, presentador i guionista. Després va ser col·laborador habitual, gairebé sempre com a especialista en corrents musicals actuals, de diferents espais, com ara Tele-Revista (1974-1975), Popgrama (1979-1980), ¡Qué noche la de aquel año! (1987), Delirios de amor (1989), l peor programa de la semana (1993), Los Comunes (1999), La Azotea de Wyoming (2005).

En premsa escrita és col·laborador habitual d'El País i de CNT.

Entre els seus llibres publicats, podem destacar El Libro de los santos imaginarios y de Los hechos apócrifos (1985), Sólo para fumadores (1988), Cómo escapar del 92 (1990), Hablando francamente (1990), Versos Sabáticos (1991), La órbita de Ulises (1994), Bienvenido Farewell (1995), Operación centollo (1996), Operación Gran Dragón (1997), Versos Perversos (2000), Grandezas de España: la historia más grande jamás contada con menos escrúpulos (2000), Gatomaquias (2005), i acaba de publicar Rizar el rizo (2007).

Va ser membre fundador d'ADICTA (Associació per a la Defensa dels Consumidors de Tabac) i sempre es burla de les autodenominades «autoritats sanitàries», tot denunciant els seus tèrbols tripijocs.

 Descarrega el cartell de l'acte en pdf i aferra'l

 Us  hi esperem!

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS