Administrar

«La criminalització del pensament dissident i anarquista», per Ruben Sánchez Ruiz

estelnegre | 25 Juny, 2007 09:43

«La criminalització del pensament dissident i anarquista», per Ruben Sánchez Ruiz

Gossos d'Esquadra en acció...

La història continua... La política actual desenvolupada per l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Interior «progressista i d’entesa» de la Generalitat, està demostrant amb els darrers fets, que d’esquerra res, que són amics dels models de la dreta i del poder repressiu.

La seva «seguretat preventiva», l’entenen i desenvolupen a través de detencions arbitràries, abans o després de qualsevol acte o reunió amb caràcter reivindicatiu, també es fan identificacions al carrer i registres de les teves pertinences (a la recerca d’indicis), a qualsevol que tingui pinta «sospitosa». Els antiavalots amb el seu comportament i llenguatge militar busquen intimidar i coaccionar, abans, durant i després de les manifestacions.

Aquest primer de maig ho van tornar a fer, van provocar una «desfilada» de manifestants acordonats pels policies antiavalots, ens van ensenyar les formes «correctes» de reivindicar i comportar-nos al carrer cívicament.

Aquesta pressió policial i judicial en un primer moment et pot fer sentir por..., por a la detenció, por a la imputació de càrrecs, por a la presó... Però automàticament després es transforma en ràbia..., ràbia en expansió que és la força per continuar lluitant i que explotarà a la cara del sistema.

No es pot condemnar ni aturar una forma de pensar, uns valors, una moral anarquista. Estan reprimint un dret bàsic de la seva falsa democràcia, com és la llibertat d’expressió i de manifestar-se. Volen disfressar sota els prejudicis i estereotips el pensament anarquista plural, ja que saben el seu potencial transformador, saben que gràcies al comportament dissident, s’ha aconseguit accelerar molts canvis que han beneficiat la comunitat en general, es lluita per una cultura popular i gratuïta, per la solidaritat i les xarxes de suport mutu, l’associacionisme i el consens, per la participació directa i l’autogestió, tot això que es continua treballant dia a dia rebent cops de porra i les vexacions oficials, aquest mateix aparell polític vol vendre aquests valors llibertaris com a grans fites que han aconseguit durant la seva legislatura o els inclou com a punts del seu programa electoral.

M’entristeix moltíssim veure amb els meus propis ulls i constatar un cop més que són les estructures de poder les que transformen les persones i són absorbides per la burocràcia, per la vigilància, per la predictibilitat amb l’únic objectiu de vendre una ciutat buida, però ben neta perquè els turistes i la classe benestant pugui consumir tranquil•lament. Volen una ciutat sense crítica, silenciada, obedient, consumista, uniformada i espantada. Però s’estan trobant amb una sorpresa, el ressorgiment de la Rosa de Foc, de la Barcelona contestatària, que es mou i surt al carrer, que continua lluitant amb activitats, jornades, crits, accions, cartells, dibuixos, articles, murals, etc., a través de reaccions individuals i col•lectives organitzades i espontànies que fan trontollar el sistema repressor.

Els homes i dones anarquistes no som violents descerebrats, defensem la idea d’autodefensa, el sentit, la coherència de les nostres idees presents, més necessàries que mai, i construïm una nova realitat plural, perquè encara creiem més en els fets que en les paraules, per això lluitem contra la violència de gènere i el patriarcat, contra la precarietat, contra el capital, contra tota jerarquia, contra tota autoritat, perquè la llibertat, la salut i la justícia social tenen massa força per ser escombrades.

Per tot això i molt més:

Llibertat per a tots aquells companys i companyes anarquistes presos!

Ens estan trepitjant i els mossegarem les botes!

Ruben Sánchez Ruiz

Escriu-nos

Situació de l’anarquisme a Europa de l’Est

estelnegre | 24 Juny, 2007 07:47

Situació de l’anarquisme a Europa de l’Est

De tornada de Praga (República Txeca), on es va desenvolupar el CRIFA (Comitè de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes), proposem fer un petit recorregut pel context militant, social i econòmic basat en les dades que ens van aportar els militants de les tres federacions anarquistes (txeca, biolorussa i búlgara) presents en el Comitè a Praga.

Internacional de Federacions Anarquistes

República Txeca: anarquia al ralentí

Després de deu anys de lluita acarnissada en totes direccions, després de la caiguda del Mur en 1991, l’activitat anarquista sembla patir, segons els companys de Praga que romanen federats, una desacceleració deguda a diversos factors. Primerament, una desil·lusió cada cop més marcada, davant el consumisme a l’americana que es va instal·lar en la vida dels txecs, però també per mor d’una laxitud dels militants, després que organitzessin i participessin en grans esdeveniments, com ara l’Anti-G7 de 200, que va ser un èxit internacional.

Altre problema local resideix en el fet que els anarquistes federats són sobretot estudiants que militen en els moviments antiglobalització, no restant gairebé cap vell militant, menys encara treballadors, i els joves no romanen prou temps com per integrar la transmissió de l’experiència. Això és un fet, especialment a Praga, encara que les coses semblen més organitzades a Moràvia i a Eslovàquia.

Els companys de Praga consideren que la seva participació en grans manifestacions, l’organització de rodes de premsa o la venda del seu periòdic, com activitats rutinàries recurrents i artificials, no representant cap perspectiva llarg termini.

Avui, a Bohèmia, sembla que la iniciativa anarquista pren una forma més individual i activista, els militants participen en les organitzacions que assumeixen lluites locals concretes, rebutgen la implantació de bases nord-americanes a ca seva, lluiten contra la videovigilància, contra els desallotjaments dels espais okupats als centres d’unes ciutats consagrades als turistes, en fi, allò que els companys classifiquen com a «urgència social».

Així, els últimes federats es van donar dos anys de reflexió per saber si retornarien a la si de l’IFA. Malgrat tot, s’estima que el nombre de militants i simpatitzants de l’anarquisme sigui superior a dos mil a la República Txeca. Tot esperant l’evolució de les coses, els últims membres de la federació txeca posen les seves energies en el desenvolupament d’un projecte d’e-ràdio i en la realització d’una pàgina web.

Bielorússia: sang nova anarca

A Bielorússia, la federació anarquista acaba d’afiliar-se a l’IFA. Vol ser oberta per a totes les edats i compta avui amb uns dos-cents militants federats, la major part a Minsk. Els seus eixos de lluiten giren al voltant de la lluita contra la repressió, els problemes relatius al gènere i sobretot el rebuig de la política de desenvolupament nuclear desitjada pel govern, connectada amb la dels seus veïns antinuclears alemanys.

Concretament, la federació vol prendre una forma representativa, amb l’objectiu de tenir una existència reconeguda davant la llei, única alternativa legal per, per exemple, poder treure de presó nombrosos militants tancats, com els que van ser violentament detinguts per la policia el passat abril, arran d’una concentració d’opositors al president Alexandre Loukachenko, el tirà de Minsk, que es manifestaven contra la construcció d’una central nuclear i la major part dels quals encara estan empresonats.

També cal subratllar que el país és molt poc obert; per exemple, per sortir de les fronteres, els visats són difícils d’aconseguir i encara més pels militants anarquistes, llevat per a viatges als últims països anomenats «comunistes» (Corea del Nord i Cuba).

És per això que, en aquest Estat tan repressiu, els anarquistes federats cooperen amb les forces de l’oposició bielorussa. No obstant això, s’ha de dir que només els llibertaris es declaren contra la globalització i que és per aquesta raó, a més de tantes altres, que són menys visibles.

Bulgària: un context difícil

D’acord amb els companys de la federació búlgara presents, la situació es torna cada cop més difícil en aquell país. A Sofia, la capital, la població població pràcticament s’ha doblat, passant d’un a dos milions en un any (!); els grans edificis, reservats per al business internacional, han aparegut com xampinyons; la contaminació i els embussos són omnipresents --les persones van quotidianament a treballar amb automòbil, a vegades amb més de 150 quilòmetres de distància. La mateixa degeneració la tenim a la façana del Mar Negre, que abans de la caiguda del Mur reservava les seves luxoses ciutats a les famílies dels apparatchiks russos, substituïts avui pels apparatchiks del poder socialista, rivalitzant en piscines de gran luxe i anant a Sofia amb iots privats.

A la resta del país, els últims pagesos i la població que no es va deixar engrapar per la crida de la megalòpolis, pateixen i no arriben mai a lluitar contra la vida cara i la misèria. El poble búlgar avui té tres poders amb els quals enfrontar-se: el generat pel seu govern socialista corrupte, immers en una cursa vers les riqueses; el de la gestió privada que fa estralls en tots els sectors d’activitat, i el produït per la recent entrada del país en la Unió Europea, que els anarquistes consideren com el tercer voltor tecnòcrata disposat a enriquir-se a costa dels pobres i dels explotats.

I per acabar, els llibertaris búlgars no reivindiquen la lluita antinuclear, són una excepció a Europa, i fustiguen Brussel·les, que els vol imposar solucions energètiques alternatives, tot pensant que només les centrals nuclears garantiran la independència del seu país enfront del gegant rus veí, i del qual guarden un mal record!

Patrick Schindler

Grup Claaaaaash (Praga)

(Le Monde Libertaire, 06-06-07)

Escriu-nos

Els Fets de Maig del 1937 van consolidar la República? [Andreu Mayayo: Sí / Pelai Pagès: No]

estelnegre | 23 Juny, 2007 04:37

Els Fets de Maig del 1937 van consolidar la República? [Andreu Mayayo: Sí / Pelai Pagès: No]

El 3 de maig del 1937, el comissari d'ordre públic de la Generalitat, Eusebi Rodríguez Salas, prova d'ocupar l'edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per un comitè anarcosindicalista de la CNT. Aquest fet fa que immediatament s'aixequin barricades a molts barris de Barcelona i comenci un enfrontament armat entre el Govern de la Generalitat i el PSUC i els membres de la CNT-FAI i el POUM.

El sagnant conflicte es va estendre a moltes poblacions del Principat i es va allargar fins al 7 de maig, moment en què el Govern de la República aconseguí restablir l'ordre. La revolta, de gran importància en el desenvolupament de la guerra civil a Catalunya, va tenir, com a conseqüència directa, la pràctica desaparició del POUM i l'afebliment de la fins llavors poderosa CNT. Tot plegat, va reforçar o va perjudicar la causa republicana?

Barricada a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937

El fracàs del cop d'estat militar del juliol del 1936 no tan sols va donar pas a la guerra civil sinó que va provocar l'efecte contrari al que pregonaven els insurrectes: la subversió de l'ordre establert. La guerra civil va ser fruit de la divisió de les Forces Armades i dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat, mentre que l'anomenada revolució social va ser producte de la feblesa de les institucions republicanes, la majoria de les quals van ser substituïdes per altres organismes. Això va passar molt especialment a Catalunya, on la poderosa CNT va demostrar abastament el seu tarannà antiinstitucional. En aquest sentit: els comitès antifeixistes van substituir els governs de la Generalitat i dels ajuntaments; les milícies populars, organitzades pels partits i els sindicats, l'Exèrcit; les patrulles de control, la policia ...

La riuada desfermada el juliol del 1936 va perdre embranzida amb la prolongació del conflicte bèl·lic, Els fets de Maig del 1937 van culminar el procés endegat des de feia mesos. Es tractava d'un procés de reinstitucionalització i d'enfortiment dels poders de la República i, en primer lloc, de l'ordre públic. La requisa d'armes va ser la causa principal dels gairebé quatre mil detinguts, més de la CNT que no pas del POUM. Les armes havien de ser al front i no a la rereguarda.

El llibre d'Orwell (Homenatge a Catalunya), la pel·lícula de Ken Loach (Terra i Llibertat), la memorialística dels que van patir represàlies (Víctor Alba) i la historiografia fruit de la guerra freda, han imposat el relat de la revolució traïda pels estalinistes. Primer, no es pot confondre la revolució amb un carnaval sagnant i, segon, no solament va ser la gent del PSUC qui va imposar un nou ordre. I, a propòsit d'això, cal recordar que la CNT no va moure ni un dit davant de la il·legalització del POUM i, un any després, es va afegir de nou al bloc de poder republicà, això sí, des d'una posició subalterna.

Andreu Mayayo

Professor d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona

***

No

Gairebé una setmana de combats --del 3 al 7 de maig del 1937-- als carrers de Barcelona, enfrontaments similars a ciutats com Terrassa, Reus, Tarragona, Tortosa o Vic, el balanç de prop de tres-cents morts, una petita guerra civil en el context d'una guerra civil més àmplia, l'amenaça, finalment no acomplerta, d'abandonar el front per part d'unitats combatents, al marge de qualsevol altra consideració històrica, eren elements de desmoralització més que evidents per a la societat catalana, que des de feia gairebé un any patia una guerra. I, per bé que el retorn a la normalitat fou presentat com un final en el qual no hi havia ni vencedors ni vençuts, el cert és que ben aviat es va evidenciar que això no seria així.

El bloc antifeixista que des de l'inici de la guerra havia vertebrat la resistència contra els insurrectes va desaparèixer en pocs dies. El POUM --acusat ben aviat d'haver provocat els fets-- fou il·legalitzat i perseguit, els seus dirigents i molts dels seus militants foren empresonats i Andreu Nin, el dirigent més emblemàtic, fou assassinat. La persecució afectà també nombrosos militants de la CNT, que van substituir no pocs presos feixistes a les cel·les de la presó Model. El moviment anarcosindicalista Ja no va estar representat en el Govern de la Generalitat.

La República --sota el nou govern del socialista Juan Negrín-- es va militaritzar, va créixer de manera considerable la influència soviètica --sense que això representés un augment del seu ajut militar-- i el Govern de la Generalitat de Catalunya va quedar reduït a una ombra d'allò que havia estat, sobretot quan, a partir de l'octubre del 1937, el Govern de la República es va instal·lar a Barcelona. Conseqüències, totes elles, d'un esdeveniment que, en cap cas, va reforçar la causa de la República. Més aviat tot el contrari.

Pelai Pagès

Professor d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona

 

(Sàpiens, 56 – juny 07)

Escriu-nos

Comunicat de les germanes de Salvador Puig Antich

estelnegre | 22 Juny, 2007 08:42

Comunicat de les germanes de Salvador Puig Antich

Imma i Carme Puig Antich

Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l'any 1973, un Tribunal Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34 anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem en la mateixa situació. L'equip d'advocats que ens representa ha treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar.

Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D'ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d'aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d'altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai.

Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà. Sabem que no estem soles en aquest moments. Agraïm l'ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem que hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda injustícia que es va cometre, quan el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva dels temps que vivim.

Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich

Barcelona, 14-06-07

Escriu-nos

«Insurreccions contemporànies», per Gerard Horta [sobre el llibre «Momentos insurreccionales»]

estelnegre | 22 Juny, 2007 08:22

«Insurreccions contemporànies», per Gerard Horta [sobre el llibre «Momentos insurreccionales»]

Abel Paz, fotografiat per Sofía Moro

Momentos insurreccionales

Diversos autors

El Viejo Topo. Barcelona, 2007

Les ciències socials, en general, han emfatitzat més les formes estabilitzadores i autoreguladores dels ordres socials jerarquitzats arreu del món que no pas les dinàmiques transformadores en termes igualitaristes. La contemporaneïtat de les darreres apareix, llavors, com un referent antagònic respecte a les variants del capitalisme, el colonialisme i altres manifestacions econòmiques, politiques i ideològiques totalitaristes.

En aquest volum, s’hi comprenen un seguit d’aportacions sobre emergències revolucionàries en contextos socioculturals heterogenis, igual que les perspectives, els bagatges analítics i els àmbits de procedència dels autors. Així, Núñez tracta de l’aixecament popular a Bolívia el 2003; Antebi, del pas de l’estalinisme al capitalisme a Albània i la invisibilitzada revolta del 1997; Cima, de les desercions a l’exèrcit iraquià en la guerra contra l’Iran, la rebel·lió del 1991 a Sulaimaniya i la repressió posterior desencadenada per Sadam Hussein --amb la complicitat occidental--; l’antropòleg López Bargados --a qui devem la magnífica Arenas coloniales (Ed. Bellaterra), sobre la colonització francoespanyola del Sàhara en la carn dels Awlad Dalim-- hi analitza la continuïtat estructural de les insurreccions subalternes al Marroc, de què tria les dels anys 1990 i 1991 per remarcar els elements racionalitzadors de l’experiència dels oprimits; l’historiador Miquel Izard --amb 40 anys d’esplendorosa recerca entorn, sobretot, de la resistència anticolonial a Amèrica-- atén la revolta popular espontània a Caracas el febrer del 1989 dins el context del liberalisme econòmic; Cima recull els records del maig del 1968 a París del veterà militant anarquista català Abel Paz (sobrenom de Diego Camacho); Díaz mostra la rebel·lió del 1969 a Córdoba (l’Argentina); Pujol, el complex desafiament de les classes populars de l’Iran contra la monarquia Pahlevi del xa, l’imperialisme i el capital, i l’ascensió de l’islamisme que encarnà Khomeini; Gabriel Izard, el moviment de revolta estudiantil de Soweto el 1976 contra la imposició de l’apartheid; Bourrinet, la sublevació del proletariat hongarès el 1956; A. Guillamón, la revolució catalana del 19 de juliol del 1936 al maig del 1937; Isanló, les insurreccions dels treballadors alemanys del 1918 al 1921; de nou Guillamón, la Revolució Russa del 1917; i Guillot, com a cloenda, la revolució pagesa a Morelos (Mèxic) el 1914.

La lectura de Momentos insurreccionales és inqüestionablement recomanable per al lector interessat a conèixer uns processos que expliquen el present, i a interpretar-lo amb una mirada emancipadora.

Gerard Horta

(Cultural / Avui, 21-06-07)

Escriu-nos

Denúncia de l’Aliança Magonista Zapatista

estelnegre | 21 Juny, 2007 14:31

Aliança Magonista Zapatista

Els membres de l’Aliança Magonista Zapatista (AMZ) ens han fet arribar aquesta denúncia que passem a traduir:

***

Avui, 17 de juny, a les 4 de la tarda un escamot fortament armat de la policia estatal d’Oaxaca (Mèxic), juntament amb els policies que tenen assetjats el poblat de Santiago Xanica entraren de manera violenta a ca el nostre company indígena Cesar Luis Días per capturar-lo, sense cap ordre de detenció i, a més, sense importar-los la presència de sos tres fills petits.

El company Cesar és integrant del Comitè per la Defensa dels Drets Indígenes de Santiago Xanica (CODENI), regidor de l’Assemblea Popular dels Pobles d’Oaxaca (APPO), i un dels fundadors de l’Aliança Magonista Zapatista (AMZ) i integrant de la Coordinadora Oaxaquenya Magonista Popular Antineoliberal (COMPA) d’Oaxaca.

S’ha de dir que juntament aquest fet dolorós se suma que aquesta mateixa policia, el 15 de gener del 2005, gairebé un més després d’haver començat el govern de Ulises Ruiz Ortiz (URO), va detenir tres membres de la mateixa organització: Abraham García Vásquez, Juventino i Noel García Cruz, els quals, després de més de dos anys, no han rebut cap sentència ni s’ha pogut comprovar cap responsabilitat en els delictes que el tirà d’Oaxaca els ha imputat.

Davant aquest fets de repressió responsabilitzem Sergio García Cruz, president municipal imposat per URO, ja que és la persona que en tot moment té informat URO sobre la participació dels nostres companys en les diverses mobilitzacions. També exigim al govern de Calderón que tregui les mans d’Oaxaca així com la renúncia del dictador URO.

Llibertat per a tots els presos i preses de Mèxic.

Sense llibertat no hi ha democràcia.

Aliança Magonista Zapatista (AMZ)

Comitè per la Defensa dels Drets Indígenes de Santiago Xanica (CODEDI)

Organitzacions Índies pels Drets Humans d’Oaxaca (OIDHO)

Col·lectiu Autònom Magonista (CAMA)

Assemblea Popular dels Pobles de Mèxic (APPM)

Escriu-nos

El «Butlletí Estel Negre» deixa de publicar-se...

estelnegre | 20 Juny, 2007 14:21

El «Butlletí Estel Negre» deixa de publicar-se...

Butlletí Estel Negre

El Butlletí passat, el 175 d’abril de 2007 (especial Jornades Llibertàries), ha estat el darrer... Hem pres aquesta decisió després de moltes cabòries: 175 mesos, més de 14 anys, publicant aquesta revisteta, es diu aviat. Les causes són diverses, però la fonamental és que la funció que tenia el Butlletí s’ha vist substituïda des de feia mesos pel bloc de l’Ateneu, tot sabent que el Bloc i el Butlletí no són el mateix, que no tenen res a veure.

Però l’Ateneu té altres projectes editorials, com ara l’edició d’uns quadernets d’història i de filosofia llibertàries. Potenciarem, a més, la part virtual (pàgina web, Bloc i Anarcoefemèrides) de l’Ateneu; farem un arxiu històric dels 20 anys d’Estel Negre, participarem en les altres publicacions llibertàries illenques...

Els articles pendents d’edició enviats pels col·laboradors seran publicats en el Bloc.

Per mantenir el contacte amb els lectors del Butlletí enviarem setmanalment un correu electrònic amb els titulars dels articles publicats en el Bloc. Les persones que no estiguin apuntades a la llista de distribució de l’Ateneu i vulguin rebre aquests correus electrònics, que ens ho facin saber.

Ateneu Llibertari Estel Negre

Escriu-nos

«70 anys dels Fets de Maig: el final d’una revolució que hagués pogut canviar el curs de la història», per Antoni Pallicer

estelnegre | 19 Juny, 2007 14:30

«70 anys dels Fets de Maig: el final d’una revolució que hagués pogut canviar el curs de la història», per Antoni Pallicer

Barricada a Barcelona (04-05-37)

L’any passat va ser temps de famoses efemèrides relacionades amb dues etapes anteriors a la dictadura franquista: la proclamació de la Segona República —75 anys— i el començament de la Guerra Civil —70 anys. Enguany, però, toca l’aniversari d’uns successos que segurament no seran tan recordats com els anteriorment citats. Per una banda està clar que són d’una importància menor i per l’altra formen part del paper més obscur i sinistre de l’anomenada zona roja.

 

L’assalt a la Telefònica

El 3 de maig de 1937, un grup de forces policíaques comandades pel comissari general d’Ordre Públic —Rodríguez Sala, del PSUC— assalten, per ordre del conseller d’Interior de la Generalitat —Artemi Aiguadé, d’ERC—, l’edifici de Telefònica a Barcelona, col·lectivitzat i controlat per un comitè d’obrers CNT-UGT, però amb clara majoria dels anarcosindicalistes. La notícia de l’atac i del posterior enfrontament armat entre la policia i els obrers s’escampa per tota la ciutat provocant la reacció als barris obrers. Les barricades, igual que el 19 de juliol de 1936 tornen a formar part del paisatge barceloní. A un costat, les bases del moviment llibertari (CNT-FAI-FIJL) i del POUM; a l’altre, la força pública —les diferents policies d’aquella època— i els partits Estat Català i PSUC. La revolució i la contrarevolució s’enfronten als carrers de Barcelona.

La ciutat de les Rambles és el focus i símbol principal de la lluita entre aquestes dues tendències, la qual ja havia començat de manera subtil després del 19 de juliol.

 

L’adveniment d’una revolució

L’alçament feixista del 18 de juliol de 1936, davant la feblesa mostrada per les autoritats republicanes, havia provocat l’enèrgica actuació de les classes populars. Aquesta reacció popular aconseguí aixafar el cop d’Estat a ciutats tan importants com Barcelona, València i Madrid. Després de la victòria del poble, aquest, amb les armes a la mà —adquirides després de demanar-les constantment a les autoritats de la República i després de conquistar els quarters militars— comença a organitzar l’ofensiva i la defensa, la reorganització de l’economia i l’administració, i també inicia una dura repressió d’elements aliats del feixisme i les classes conservadores. Aquest poder popular, on es viu més profundament i on els canvis gestionats pels obrers són més radicals, és a la ciutat de Barcelona, l’anomenada Rosa de Foc. Allà, l’hegemonia de la CNT-FAI és absoluta. La llarga tradició de lluita del proletariat català i la poderosa organització aconseguida, es veuen com a imbatibles tant pel feixisme colpista com pel republicanisme moderat, el qual veu amb terrible por com l’status quo capitalista s’enfonsa.

El 19 de juliol de 1936 esclata una revolució, aquesta s’escampa principalment per Catalunya, el País Valencià i Aragó, controlat per les milícies llibertàries. Els canvis produïts són molt radicals: fàbriques, indústries, camps de cultiu i fins i tot pobles sencers són col·lectivitzats; la policia clàssica deixa pas a les patrulles de control; l’administració passa a mans dels comitès antifeixistes; gran part de l’educació s’inspira en els mètodes racionalistes de Ferrer i Guàrdia... Però tota l’energia desbordant de les bases revolucionàries no es veu canalitzada pels dirigents anarquistes, aquests es mostren febles i sense timó davant la situació. Pacten amb l’esquerra condicions molt inferiors a la seva força real, moderen el seu discurs i aturen l’espontaneïtat creadora del poble. És el principi de la reacció contrarevolucionària. La petita burgesia, els partits d’esquerra, però sobretot un encoratjat Partit Comunista veuen el seu moment.

El PCE, partit minoritari abans de les jornades de juliol, començà una brutal espiral de creixement en canalitzar al seu interior els temors dels contraris a la revolució, però sobretot al poder que aconsegueix gràcies a l’ajuda de la URSS d’Stalin. La mà sinistra de l’estalinisme arriba i comença a moure fitxa. Les provocacions contra la revolució es multipliquen, creen una xarxa de serveis secrets amb una clara funció desestabilitzant i repressiva, i comencen a copsar càrrecs de poder.

 

Contrarevolució

La involució comença a caminar i els comitès antifeixistes donen pas a les corporacions municipals, membres de la CNT i la FAI entren a formar part del Govern de la Generalitat i del Govern de Madrid. Però és el decret de militarització de les milícies el que comença a encendre els ànims, a més de la constatació que la contrarevolució està agafant força i fent camí. El posterior decret per eliminar les patrulles de control es veu com una autèntica declaració de guerra. El poble armat és el garant de la revolució. Amb aquest panorama, amb provocacions i incidents continus l’atac a la Telefònica de Barcelona del 3 de maig de 1937 és la metxa que fa esclatar la batalla.

Durant les jornades de maig del 37 els obrers van tenir l’oportunitat de tornar agafar el timó, però la tebiesa i covardia dels dirigents anarquistes provoca la desmobilització i l’aturada de les hostilitats, fet que és aprofitat pel govern de la República per enviar l’exèrcit, el qual es fa amb el control de la situació. Després de la retirada de les barricades i la tornada al treball comença una caça de bruixes contra els més significats revolucionaris. Les txeques comencen a omplir-se, igual que les presons, i els assassinats és multipliquen. El terror roig amb el segell de Moscou ho infecta tot.

Després dels successos de maig podem dir que la revolució social acaba i dóna pas als totalitarismes. Pus mai el moviment obrer hereu de la Primera Internacional es tornaria recuperar de la derrota soferta a terres ibèriques.

 

Bibliografia

- Miquel AMORÓS: La revolución traicionada. La verdadera historia de Balius y los Amigos de Durruti. Virus. Barcelona, 2003.

- George ORWELL: Homenaje a Cataluña. Virus. Barcelona, 2000.

- José PEIRATS: La CNT en la Revolución española. Madre Tierra. Madrid, 1988.

Antoni Pallicer

Escriu-nos

Campanya pel restabliment del patrimoni de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona

estelnegre | 18 Juny, 2007 09:11

Campanya pel restabliment del patrimoni de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona

AEP

Manifest de l’Ateneu Enciclopèdic Popular

Els pactes de silenci de l’anomenada transició espanyola portaren a l’ostracisme a entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular que, fundat l’any 1902 per llibertaris aficionats a la lectura com Josep Tubau i Eladi Gardó, comptaren amb el suport incondicional de Francesc Layret, Lluís Companys, Lluís Bulfi i altres obrers i intel·lectuals sorgits de la classe obrera que tenien un gran anhel cultural, pedagògic i alhora reivindicatiu vers la societat.

Durant el primer terç del segle XX l’Ateneu es convertí en un referent tant de la cultura com dels moviments socials del poble barceloní, arribant a tenir durant la dècada dels anys 10 i 20 més de 20.000 associats i innumerables seccions que aportaren una gran diversitat de criteris de coneixement i de relacions humanes, totes encaminades a fomentar el col·lectivisme de les persones. Durant tot aquest període l’Ateneu va anar adquirint un gran patrimoni humà i material com ho demostren els quatre pisos i els baixos del carrer del Carme 30, un pis al carrer de Santa Anna, així com el terreny de la Rambla cantonada Pintor Fortuny (on avui hi ha un hotel) i, a més a més, el xalet de la Molina, espoliat pels Falangistes després de la Guerra Civil Espanyola i avui ocupat per la Generalitat de Catalunya.

Cal destacar també en aquest període que persones de la cultura catalana com Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Maurin, Víctor Colomer, Manuel Ainaud de Lasarte, Joan Bastardas, Jaume Aiguader, Josep Ma. de Sucre, Joan Amades, Ángel Pestaña, Salvador Seguí etc. van formar-hi part activament.

Després dels desastres de la guerra, el 26 de gener de 1939 es produí l’ocupació per part de l’exèrcit franquista de la ciutat de Barcelona. Les tropes feixistes deixaren anar tota la seva còlera cremant i lapidant la Biblioteca i els documents d’arxiu ubicats a la seu de l’Ateneu del carrer del Carme nº30. Sens dubte les tropes franquistes portaven apresa la lliçó que des de bon principi havia imposat el General Emilio Mola “Hay que acabar con la cultura obrera” i el General José Millán Astray “Viva la muerte”.

Arribada la fosca nit del silenci, l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), com tants altres col·lectius, patí exili, presó i mort. Durant la postguerra el franquisme va intentar exterminar la cultura obrera. La por s’instal·là a totes les cases i les persones no gosaven parlar de la seva pròpia memòria.

Amb la mort del dictador i la democràcia instaurada de nou a casa nostra, un grup de vells ateneistes i joves inquiets, poc a poc recuperàvem de nou l’esperit ateneista d’una entitat barcelonina com fou l’AEP Així, el 1977 renaixia de nou l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona disposat a rescatar, no tan sols la memòria de l’Ateneu, si no també la de tot un poble que havia lluitat contra el feixisme i que en certs moments havia estat capaç de vèncer l’enemic.

Des d’aleshores, l’AEP sempre ha encaminat les seves activitats amb la intenció de rescatar la memòria del poble des de les seves arrels per continuar la seva tasca d’ésser una mena de Universitat Popular. Durant aquest temps ha anat convertint la seva biblioteca, hemeroteca i fons de documentació (actual Centre de Documentació Històrico-Social) en un dels més importants fons de documentació sobre el moviment obrer de l’estat espanyol. Paral·lelament ha anat organitzant un seguit d’activitats a través de conferències, debats, exposicions itinerants, recitals poètics, col·laboracions amb mitjans de comunicació nacionals i europeus per l’elaboració de documentals audiovisuals, exposicions,... amb la finalitat de rescatar la memòria silenciada de la cultura del nostre poble.

Malgrat aquest indubtable esforç, sempre sense ànim de lucre per part dels ateneistes, tant a la nostra etapa del carrer Montalegre núm. 5 com a l’actual seu al Passeig de Sant Joan núm. 26, amb uns recursos molt limitats, el nostre treball sempre ha estat carregat de generositat per recuperar allò que havia estat la nostra pròpia història com a poble, perquè sabíem i sabem que, per projectar-se cap al futur, necessitem conèixer el nostre passat.

Així, cent anys després, la idea de l’Ateneu Enciclopèdic continua sent la mateixa: propagar la cultura popular en un món en el que la formació moral de l’ésser humà ha estat substituïda per la màquina capitalista.

Ara, després de gairebé 30 anys d’aquesta lluita desigual, quan sembla que hi ha sectors socials importants que parlen de rescatar la memòria d’un país, creiem oportú tornar a insistir en que no n’hi ha prou amb la devolució dels anomenats Papers de Salamanca, sinó que creiem que entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular mereixen tenir la mateixa consideració que bona part de les organitzacions, persones, partits i sindicats víctimes del franquisme als quals se’ls ha restituït part del patrimoni. No ha estat així amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular.

Per tot això creiem que els actuals governants han de restituir el patrimoni als ateneistes d’avui, sobretot si tenim en compte que gran part de biblioteques, teatres i diversos llocs de reunió i de debat foren construïts amb el sacrifici i les aportacions de milers d’ateneistes de les classes populars.

 ***

Projecte esborrany de l’Ateneu Enciclopèdic Popular

A continuació enumerarem, en la mesura del possible, un seguit d’infrastructures que creiem necessàries per les activitats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular considerant que necessitem:

- Una millor ubicació de la Biblioteca i del Centre de Documentació Històrico-Social (CDH-S) així com un espai adient per a que l’usuari i l’investigador disposi d’una sala per el seu treball de recerca.

- Un espai polivalent per a que l’Ateneu deixi de ser forçosament un Ateneu nòmada i pugui així desenvolupar totes les seves activitats: conferències, exposicions, certàmens, presentacions de llibres, visionats de documentals audiovisuals...

- Espais de reunió per a les diferents seccions en funcionament.

Per tot això creiem necessari:

Un local de 1500 m2 repartits de la següent manera:

- Entrada Hall

- Biblioteca, Hemeroteca i Arxiu: 600 m2, amb les prestatgeries adequades per la conservació de la documentació

- Una sala de consulta de 50 a 70 m2

- Recepció per la sala de la Biblioteca, Hemeroteca i Arxiu.

- Sala de Conferències per a 100 persones.

- Sala de col·loqui per a 40 o 50 persones

- Sala de juntes 50 a 60 m2.

- 5 o 6 sales de 50 m2 per les reunions de les diferents seccions de l’AEP

- 1 sala de recepció-espera.

- Lavabos i equipaments

Aquest projecte d’ateneu hauria d’estar el més a prop possible de l’antic Ateneu Enciclopèdic Popular, ubicat el seu dia al carrer del Carme núm. 30 (proposem un màxim de distància d’entre 500 i 1000 metres de la seva antiga ubicació).

Signar aquesta campanya

 Escriu-nos

«Directo», nou DVD de La Gran Orquesta Republicana

estelnegre | 17 Juny, 2007 05:23

«Directo», nou DVD de La Gran Orquesta Republicana
La Gran Orquesta Republicana

Ja és a la venda el nou DVD, que inclou un pòster (100 X 70 cm) de la gira de franc, de La Gran Orquesta Republicana. 20 cançons amb imatges i so enregistrats en directe en set concerts de la gira «Festegem el 75 aniversari de la II República», més d’una hora de concert...

DVD

Aquest DVD està autoproduït amb la col·laboració del segell mallorquí Punkaway Records i només es ven a través de la web de La Gran Orquesta Republicana al preu de 10 euros (despeses d’enviament incloses).

La Gran Orquesta Republicana

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS