Administrar

«Fatxes per a tots els gustos», per Ignasi Aragay

estelnegre | 22 Gener, 2007 12:45

«Fatxes per a tots els gustos», per Ignasi Aragay

Xavier Casals segueix a UltraCatalunya les peripècies de l'extrema dreta, des del neofranquisme fins a l'actual islamofòbia

UltraCatalunya

Afortunadament, la història de l'extrema dreta a Catalunya és d'aquelles de molt soroll per a no-res. Un sens fi de grups, una original llista de sigles que s'han reinventat amb sorprenent dinamisme, força ressò mediàtic, algunes derives violentes, però tot plegat per a una nul·la representativitat política i un escassíssim suport social. Aquest és el món ultra que ens envolta.

L'historiador Xavier Casals dedica ara un estudi de mig miler de pàgines a fer el recorregut històric dels últims 40 anys per la peripècia minoritària d'aquest món. Es titula UltraCatalunya i surt amb el segell de l'editorial L'Esfera dels Llibres. Amb aquesta obra, l'autor tanca un cicle de 20 anys de recerques, una feinada que troba la seva justificació en una interessant cita de la també historiadora Anne-Marie Duranton-Crabol: "En democràcia, la presència de grups extremistes forma part de l'ordre de les coses: negar-ne l'existència posa en relleu una mena de sortilegi; fer una lectura demonitzadora de la ultradreta (...) impedeix analitzar-ne l'èxit eventual o preveure'n el fracàs. Només un bon coneixement d'aquests grups permetrà valorar informacions com el resultat electoral, l'agressió racista, l'atemptat terrorista o la manifestació violenta en un estadi". De tot això n'hem tingut una mica, aquí.

Vista la manca d'estudis publicats sobre l'assumpte, Casals ha volgut fer un ambiciós triple salt mortal: omplir amb recerca els buits existents -que són molts-, fer una síntesi global i aportar elements interpretatius.

Sigles i grupuscles

El resultat és un text dividit en quatre blocs cronològics -La crisi del franquisme (1966-75), La inviabilitat del neofranquisme (1975-82), De la marginalitat a l'entrisme (1982-2006) i La nova ultradreta (1999-2006)- organitzats en molts capítols pels quals transiten falangistes, guerrillers de Cristo Rey, neonazis, piñaristas (de Blas Piñar), carlins, ultracatalanistes, skinheads, Brigadas Blanquiazules i un sens fi de sigles de grupuscles més aviat efímers.

Tot plegat es presenta contextualitzat dins el sistema polític català, fet que porta l'autor a fer arriscades -en el sentit interpretatiu- incursions en l'aventura del vidalquadrisme, la Plataforma per Catalunya (PxC) i la recent irrupció de Ciutadans (C's). Casals deixa clar que aquests lideratges, moviments o partits "no són ultres", però alhora diu que han sabut aprofitar la crisi de confiança general en la política amb discursos populistes fragmentaris, focalitzats en assumptes fronterers que la ultradreta ha volgut explotar sense èxit, com ara els drets lingüístics, el rebuig a l'immigrant o la inseguretat ciutadana. Quins trets els uneixen? Defugen el terme partit en la seva denominació, eviten situar-se en l'eix dreta-esquerra, censuren els partits tradicionals i s'han configurat a Catalunya però tenen vocació estatal. I això sí, el vot orfe que en altres latituds europees recull la ultradreta, per exemple la lepenista, aquí, segons Casals, hauria anat a parar a aquests grups.

Els fatxes nostrats

Tot i que el gros de l'obra se centra en l'extrema dreta espanyolista -que, malgrat ser marginal a Catalunya, Déu n'hi do la diversitat interna que ha tingut durant les últimes quatre dècades-, també hi ha lloc per reflectir els puntuals grupuscles ultres independentistes, com el -segons Casals- "fantasmagòric" Partit Nacionalsocialista Català dels inicis de la Transició, el xenòfob Moviment Separatista Català que a principi dels 80 va difondre lemes com "Xarnegos fora" o "Fora negres, moros i espanyols", o el "minúscul" Partit Nacionalista Català (PNAC) que el 1992 llançava consignes com "Catalunya per als catalans", "Stop immigració" i "CiU caragirats".

Xenofòbia marginal

Casals atribueix la marginalitat d'aquest fenomen al fet que els sectors ultraespanyols han monopolitzat a Catalunya les ideologies feixistes des de l'inici del segle XX i a la mateixa existència del franquisme. En resum, l'autor afirma que "a Catalunya no s'han consolidat discursos separatistes neonazis, sinó únicament de xenofòbia contra la població immigrant castellanoparlant", sempre amb un limitadíssim impacte i sense continuïtat.

En qualsevol cas, la "dualitat fatxa" configura un tret d'originalitat de la ultradreta a Catalunya, marcada per dues fronteres culturals o, si es vol, per dues hiperfidelitats patriòtiques contraposades. Una dualitat, però, ben desigual: la preeminència espanyolista en aquest reduït món és més que notòria i ha tingut, segons Casals, una "continuïtat invisible" i un dinamisme innovador (per exemple, amb l'exportació de fórmules de l'extrema dreta francesa i italiana) que no ha trobat suport a la resta d'Espanya, on el llast del franquisme ha resultat letal.

És a dir, "també en la ultradreta espanyola s'ha manifestat un fet diferencial català", remarca Casals, que recorda com les formacions actuals de la ultradreta espanyolista a Catalunya no han aconseguit cap projecció electoral significativa, "tant si segueixen una orientació lepenista (com Democracia Nacional), com si han sorgit de l'àmbit fuerzanuevista (com Alternativa Española) o si són de caràcter nacional-revolucionari (com el Movimiento Social Republicano)".

Ignasi Aragay

(Avui, 22-01-07)

Aquest article en pdf

Ateneu Llibertari Estel Negre

«Viatge a la Mallorca tricolor», per Belén Ginart

estelnegre | 21 Gener, 2007 06:56

«Viatge a la Mallorca tricolor», per Belén Ginart

Un llibre de Joana Maria Roque i Albert Herranz revisa els fets i els protagonistes de la Segona República a l’illa

Una de les imatges que es recullen en el llibre sobre la Segona República a Mallorca

La Guerra Civil i els 40 anys de dictadura han estat com una ombra fosca que s'ha projectat sobre la memòria de la Segona República a Mallorca. Explicar-ne l'essència, els fets primordials, el context i, especial­ment, rescatar-ne els noms propis i posar-los rostre i biografia ha estat l'objectiu que ha marcat l'escriptu­ra, a quatre mans, del lli­bre La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, pu­blicat per Miquel Font Editor. Els seus autors són la periodista Joana Maria Roque i l'escriptor Albert Herranz, inte­grants de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca, que han inten­tat oferir una síntesi divul­gativa de l'estret lustre que va des de la proclamació fins a l'aixe­cament militar, que va desbaratar qualsevol som­ni democràtic.

"Hi ha moltes mono­grafies sobre la Repúbli­ca, i n'hi ha de molt bo­nes. Des de la Universitat de les Illes Balears se n'han fet bastants. Però havies de consultar molts llibres sobre qüestions parcials per entendre què va ser. Nosaltres hem in­tentat explicar-ho d'una manera senzilla. Jo diria que la nostra. feina ha consistit a treure'n el bessó", explica Roque. "És el que estem acostumats a fer els periodis­tes", continua l'autora, correspon­sal a Mallorca del diari La Van­guardia. "El plantejament del lli­bre és el de fer un treball arrevistat, on la part gràfica té molta importància. Ens interessava que la gent pugui veure com eren les persones i l'ambient de l'època". Roque precisa que "en cap moment hi ha hagut la més mínima motivació "de revenja" o de fer "teoria política".

Els autors, que han comptat amb la col·laboració de Catalina Caldentey en les tasques de coordinació i correcció, remar­quen que no han pretès fer investigació, sinó divulgació, en aquest treball on abunden les foto­grafies i té la voluntat de ser acces­sible a un públic ampli, sense deixar de banda elements inèdits, com la llista de les persones que varen respondre al bàndol del ge­neral Manuel Goded per contri­buir voluntàriament a l'aixeca­ment de Franco. Herranz assenya­la que la tasca de documentació els ha donat oportunitat d'apren­dre coses que constitueixen l'essèn­cia no només del llibre, sinó del que va significar la Segona Repú­blica quan, més enllà de l'anàlisi política, se l'estudia des del punt de vista de la seva influència so­cial. "Hem après que hi va haver una classe popular que va rebre amb molta alegria la proclamació de la República, perquè va inter­pretar que, de la seva mà, arribava el progrés a l'illa, un entusiasme no compartit per l'oligarquia que s'havia vist afavorida tant per la dictadura com per la democràcia. I hem après que a Mallorca, que sempre es presenta com a conser­vadora, hi ha una tradició progres­sista entesa en un doble sentit, el del liberalisme progressista i el progressisme des del punt de vista del moviment obrer".

La Segona República a Mallor­ca està estructurat en tres parts. La primera és una introducció, ge­neral i transversal, sobre el con­text social, econòmic, polític i cul­tural de l'època. La segona utilit­za les fotografies per donar una instantània dels principals esdeve­niments que es van viure a Mallor­ca de la mà. de la República. La tercera ofereix una biografia dels principals protagonistes de l'èpo­ca. És en la part central on la imatge té més importància. El recull de fotografies s'ha fet a partir de la recerca en el magne arxiu de l'edi­tor, però també explorant els fons familiars de molts mallorquins que, explica Roque, "durant molts anys van tenir les fotografies ben amagades perquè eren perilloses. Per això era important el fet de treure les imatges i posar cara a aquesta gent".

Amb el temps; però, els fets han canviat. "Amb la nova educació democràtica, molta gent se sent orgullosa de tenir un fami­liar que defensàs la legalitat vi­gent. Però durant molt temps això es va amagar", continua' Roque. Aquest orgull renascut es va posar de manifest especialment al llarg de tot l'any passat, quan s'acom­plien 75 anys de la proclamació de la Segona República i 70 des de l'inici de la Guerra Civil. Molts municipis de l'illa van organitzar homenatges a la República i als seus partidaris i víctimes, tant els exiliats com els assassinats amb l'es­clat del conflicte bèl·lic. El llibre recalca que, en contra d'una idea ben estesa segons la qual a Mallor­ca gairebé no hi va haver guerra, hi va haver com a mímim 2.000 afusellats o assassinats. La xifra encara està oberta: "Molta gent encara no sap què va passar amb els seus familiars", diu Roque.

Els autors han volgut focalit­zar la mirada en tres col·lectius que, com ells mateixos descriuen, són "els que més feren per impul­sar un nou comportament democràtic". Són "els mestres d'escola, els batlles i les dones". El llibre combat tòpics molt estesos sobre el que era la vida a Mallorca l'any 1931 i la creença que a l'illa s'ha passat, sense transició, del pa­gès al cambrer. "S'ha dit moltes vegades que era una població agrí­cola, i això no és cert. Es calcula que un 40% es dedicava al sector industrial, que un 36% ho feia a l'agricultura i la resta als serveis, especialment al turisme". En aque­lls anys, a Mallorca s'hi van instal·lar també estrangers (principal­ment intel·lectuals i artistes ale­manys) que escapaven del convuls context internacional i es van sen­tir atrets per la just estrenada democràcia sense pensar que tin­dria una vida tan efímera.

Entre la població autòctona hi havia molt d'analfabetisme, espe­cialment entre les dones, entre les quals el desconeixement de la lle­tra arribava al 70%. Però hi va haver algunes do­nes pioneres. Com Maria Mayol, que va treballar de valent per la dignitat de la dona i va posar en marxa una xarxa d'esco­letes; Aurora Picornell, activista comunista afuse­llada l'any 1937, o Rosa Roig, mestra de l'Escola Normal.

Per als autors és im­portant remarcar que, al marge dels impulsats di­rectament per les adminis­tracions, a l'illa es va es­tendre una rica tradició de centres culturals nascuts des de la mateixa societat, a partir de la ini­ciativa de cooperatives o de sindicats. Allí es feien tasques d'alfabetització, hi havia biblioteques, xer­rades, cinema i altres ini­ciatives que, com indica Herranz, demostren "la conscienciació cultural" de la ciutadania. Al seu entendre, el motor popu­lar d'aquestes entitats suposa un gran contrast amb la realitat d'avui. "Per posar un exemple, l'any 1932 a la barriada palmesana La Sole­dat hi havia vàries associacions d'aquests tipus, i actualment és un desert". Una altra diferència signi­ficativa entre l'abans i l'ara de la vida a la major de les Balears ve donada per la manera d'entendre la política. "Llavors hi havia molts partits polítics, però també moltes coalicions entre ells. No com ara, que es pensa que només pot gover­nar qui té la majoria absoluta", diu Herranz.

Al llibre s'explica també l'in­tent polític per aprovar un Estatut de les Illes Balears. Va ser un intent fracassat perquè, segons Roque, les diferències entre illes no ho va­ren permetre. "Els menorquins te­nien por de la preponderància de Mallorca", explica l'autora. Tant a ella com a Herranz els hauria agra­dat estendre l'abast del seu treball a tota la comunitat autònoma. La premura de temps i les evidents di­ficultats de mobilitat per raons geogràfiques els han impedit fer­-ho. Però ha quedat satisfet l'objec­tiu bàsic del llibre: "que qui el lle­geixi es faci cinc cèntims del que va significar la Segona República a Mallorca".

Belén Ginart

(Quadern, 1.196 / 18-01-07)

Aquest article en pdf

Més informació

La Segona República a Mallorca

Ateneu Llibertari Estel Negre

L’estrany museu Llonovoy

estelnegre | 20 Gener, 2007 08:19

L'estrany museu Llonovoy

L'estrany museu Llonovoy

Hem flipat de valent mirant la pàgina web de l’exposició itinerant de juguetes espanyades i/o trencades, hàbilment trastocades i/o intervingudes de L’estrany museu Llonovoy del nostre amic i company Miquel Àngel Juan. Més de 370 peces úniques (capses de música, robots, calaveres musicants, juguetes religioses, soldats, animals, pallassos...) creades amb materials recuperats, restes de rastre rescatats, figures fuites dels fems, trastopoemes, juguetes collage, col·leccionable infinit, petits enginys mecanicomusicals, soldats soldats, curiosa col·lecció de curiositats.

El disseny de la pàgina web és de Javier Vegas amb la música de Pere Pla i els vídeos de Jaume Caldentey i Luis Ortas, als quals hem de felicitar.

No deixeu de crear la vostra joguina personal amb el joc que ens presenta Miquel Àngel Llonovoy.

Una meravella...

L'estrany museu Llonovoy

Ateneu Llibertari Estel Negre

 

Sant Canut 2007

estelnegre | 19 Gener, 2007 11:01

Sant Canut 2007

Sant Canut

Sant Canut

Enguany, com cada any, celebrarem el nostre sant particular, que no coincideix, ni de conya, amb el sant oficial de la nostra ciutat. A les Voltes, a partir de les 21.30, a més dels foguerons, de les paradetes amb material alternatiu, dels licors i fums diversos, comptarem amb les actuacions de Roots Family (reggae), Ricky Celtics Band (rock celta), Els Grollers de Sa Factoria (folk rock pagès), WC López (cançó d’autor sanitària), L’Alegre Rebel·lia (batucada-performance), Dinamo (latin ska argentinoaustralianomallorquí) i etc...

Us hi esperem a tothom!

***

Sant Canut no da tregua

(Última Hora, 21-01-07)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Informe exhaustiu sobre la mort de José Couso

estelnegre | 18 Gener, 2007 17:10

Informe exhaustiu sobre la mort de José Couso

José Couso

El 8 d’abril de 2003, José Couso, el càmera de Telecinco destinat a cobrir la guerra d’Iraq, va morir a Bagdad víctima d’una granada llançada per l’Exèrcit nord-americà contra l’Hotel Pastina on s’hostatjava. El passat mes de març de 2006, es va decidir arxivar la causa ja que els jutges van considerar que va ser «un acte de guerra contra enemic erròniament identificat». Els familiars de Couso, però, no han deixat de lluitar per reobrir el cas i, finalment, ho han aconseguit. Aquest dimarts 16 de gener, el jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, ha tornat a ordenar la captura dels tres militars que, presumptament, van acabar amb la vida de Couso.

Pels que vulguin estar informats sobre l’afer Couso, aquí teniu La Muerte de Jose Couso. ¿Crimen de guerra?, de Gonzalo Jar Couselo, un informe exhaustiu sobre la mort d’aquest periodista.

Aquest escrit és força interessant i un fet que deixarà flipat a més d’un és que l’autor, Gonzalo Jar Couselo, a més de doctor en Ciències Polítiques i Sociologia, i de ser membre del Centro de Estudios de Derecho Internacional Humanitario de la Cruz Roja, és general de la Guàrdia Civil (casi ná...).

La muerte de José Couso

Ateneu Llibertari Estel Negre

Concentració anti-OTAN a Palma: dijous dia 18 (18.00 hores) davant la Delegació del Govern

estelnegre | 17 Gener, 2007 08:45

Concentració anti-OTAN a Palma: dijous dia 18 (18.00 hores) davant la Delegació del Govern

A totes les persones i entitats pacifistes, antimilitaristes i insubmises

OTAN NO!

El Ministeri de Defensa pretén instal·lar a Saragossa la major base militar de l'OTAN a Europa. Aquesta base estarà dedicada a «intel·ligència», obtindrà informació i imatges en temps real de qualsevol part del món.

Amb aquests mitjans, els comandaments militars dirigiran els atacs de l'OTAN allà on els EUA li demani. Per posar un exemple, si hagués una tercera guerra al Golf Pèrsic, Saragossa no només participaria prestant la seva base aèria als bombarders, sinó que a més la ciutat aragonesa seria el lloc des del qual es dirigirien les actuacions.

En resposta a això, la Plataforma Contra la Instalación de la Base de la OTAN en Zaragoza, integrada per tretze organitzacions, entre d'altres CGT-Aragón, veïnals, pacifistes, polítiques, ecologistes, sindicals i socials, han convocat una MANIFESTACIÓ per al proper diumenge, dia 21 de gener.

A Palma de Mallorca, i en suport a la lluita dels companys aragonesos, proposam que es faci una CONCENTRACIÓ EL DIJOUS DIA 18, A LES 18.00 HORES, DAVANT DELEGACIÓ DEL GOVERN. Des de CGT-Balears vàrem passar pel registre una comunicació per donar suport legal a aquesta iniciativa.

Demanam a totes les persones i entitats que vulguin donar suport a aquesta mobilització, que difonguin aquest missatge.

OTAN NO, BASES FORA!

www.pixfolder.com/images/7407.pdf

CGT-Balears

CGT-Balears

***

Concentració Anti-OTAN

(Diario de Mallorca, 19-01-07)

***

Militars fora

(Diari de Balears, 19-01-07)

 Ateneu Llibertari Estel Negre

Cultura Obrera, 15 (gener-febrer 2007)

estelnegre | 16 Gener, 2007 13:07

Cultura Obrera, 15 (gener-febrer 2007)

"Cultura Obrera"

Ja és al carrer el nou número de Cultura Obrera, el 15 de gener-febrer de 2007. En aquest número com sempre, una mica de tot: recuperació de la memòria històrica, corrupció urbanística, mobilitzacions per l’habitatge, ecologia, esperanto, Mèxic, entrevista als germans Martorell, món laboral, antenes de telefonia mòbil, feminisme, Euskadi, crítica de llibres...

Un nou número farcidet de temes interessants.

"Cultura Obrera", 15

Punts de venda de "Cultura Obrera"

Ateneu Llibertari Estel Negre

El GOB ofereix l’exposició «Salvem Mallorca» a entitats, instituts, esplai...

estelnegre | 15 Gener, 2007 12:47

El GOB ofereix l’exposició «Salvem Mallorca» a entitats, instituts, esplai...

Salvem Mallorca

El GOB ha preparat una exposició itinerant que mostra de forma resumida i amb imatges la destrossa que ha patit Mallorca durant aquesta legislatura i les propostes i actuacions que s’haurien de fer per tal que molts d’espais no fossin destruïts, es milloràs el transport i s'apostàs per un model més respectuós amb el territori. Hi apareixen totes les plataformes que han proliferat com mai aquests darrers anys davant el gran nombre d’agressions.

Consta d’una estructura metàl·lica de 2,4 m de llarg per 2 d’alt de la qual s’hi pengen 37 plafons de 40x40 cm distribuïts en les dues cares. És de fàcil maneig i muntatge.

L’exposició s’ofereix a entitats, associacions, instituts de secundària, universitat, col·legis professionals, grups d’esplai, ajuntaments... Per sol·licitar-la telefonau el GOB [971 496 060] o bé enviau-los un correu electrònic proposant les dates que voldríeu tenir l’exposició.

 Ateneu Llibertari Estel Negre

«30 minuts» aprofundeix avui en la corrupció urbanística d'Andratx

estelnegre | 14 Gener, 2007 08:26

«30 minuts» aprofundeix avui en la corrupció urbanística d'Andratx

Corrupció a Mallorca

Un reportatge de 30 minuts analitza l'afer d'infraccions urbanístiques i delictes contra el territori al poble d'Andratx

Eugenio Hidalgo emmanillat

El 30 minuts d'aquesta setmana —que TV3 emet a les 21.45— denuncia la recent trama de corrupció destapada al poble mallorquí d'Andratx, en el reportatge Andratx, corrupció vora el mar.

El 27 de novembre de l'any passat, un sonat escàndol urbanístic va sacsejar les illes Balears: la Guàrdia Civil va detenir l'alcalde d'Andratx, Eugenio Hidalgo, del PP; el zelador d'obres municipal, Jaume Gibert, i l'excap d'Urbanisme Jaume Massot, aleshores director general d'Ordenació Territorial. Tots ells eren acusats de prevaricació, suborn, de negociar clandestinament amb funcionaris, de delictes contra l'ordenació del territori, tràfic d'influències, associació il·lícita i blanqueig de diners.

L'any 2005, Andratx va ser el segon municipi mallorquí que més va créixer en edificació nova, tot i que només era el 16è en quantitat d'habitants. Presumiblement, l'exalcalde Eugenio Hidalgo i els altres imputats van treure profit d'aquest esclat constructor afavorit per la gran demanda del mercat estranger, especialment d'alemanys i anglesos a la recerca de sol i tranquil·litat, que ha disparat el preu de les cases i ha impulsat els negocis immobiliaris: les noves construccions fins i tot s'enfilen per les muntanyes i penya-segats del poble. Segons els fiscals que porten el cas, la trama consistia bàsicament a permetre construir en terrenys que no eren edificables.

¡Viva la Virgen!

Polítics i ecologistes

L'equip que ha realitzat el reportatge del 30 minuts, encapçalat per la periodista Roser Oliver, ha entrevistat alguns dels denunciants, regidors municipals d'Andratx i residents del poble, així com ecologistes i el president del Govern Balear, el popular Jaume Matas.

El programa detalla les infraccions comeses i fa evident que molta gent estava al corrent de la situació. Ara es plantegen diverses preguntes sobre el futur immediat: s'hauran d'enderrocar els edificis construïts il·legalment? Hi haurà dret a indemnitzacions? Qui les haurà de pagar?

A banda de la investigació estrictament judicial, el cas Andratx ha aixecat una forta polseguera política a les Illes: només falten cinc mesos per a les eleccions al Govern Balear i han estat esquitxats dos directors generals de l'actual govern i també el conseller d'Interior i secretari general del PP a les Illes —José María Rodríguez— per les reunions i contactes telefònics mantinguts amb l'exalcalde Hidalgo poc abans de la seva detenció.

Els indicis apunten que l'exalcalde va ser avisat amb antelació de la seva possible imputació, la qual cosa li hauria permès destruir molta de la documentació en les seves mans i preparar l'estratègia.

(Avui, 14-01-07)

Llistat de casos de delictes urbanístics al Regne d’Espanya per partits polítics

Ateneu Llibertari Estel Negre

«Per a què serveixen els patrons i els seus sequaços? Poder, jerarquies, control i explotació econòmica en el capitalisme actual», per Lluís R.A.

estelnegre | 13 Gener, 2007 21:20

«Per a què serveixen els patrons i els seus sequaços? Poder, jerarquies, control i explotació econòmica en el capitalisme actual», per Lluís R.A.

Com saben els lectors, la secció sindical de la CNT-AIT al centre logístic de Mercadona està en vaga des de fa uns quants mesos. Una vaga d’aquest tipus és una resposta a les agressions de l’empresa i en defensa de la dignitat obrera, però, de què s’han de defensar concretament els companys de Mercadona?

Al taller




La jerarquia i el control des dels orígens del capitalisme

Des del seu origen a finals del segle XVIII, el capitalisme ha estructurat l’explotació econòmica en els centres de treball, les empreses. Això ha permès una estructura de control, una estructura de càstigs i al·licients, i una conseqüent condició de mercat laboral.

Abans d’existir empreses, però, es treballava a preu fet a les pròpies cases o en gremis artesans. Es dóna el cas que en les primeres fàbriques el sistema de treball era el mateix que en les cases amb la notable diferència de la capacitat de control que tenia la burgesia sobre els productors.

El que hem dit anteriorment no significa que no hi hagués explotació econòmica ni jerarquies abans del capitalisme, sinó que eren diferents i amb menys capacitat d’extreure esforç dels treballadors.

Marglin (1974) ens explica que la jerarquia és anterior al capitalisme. En les societats precapitalistes s’estructurava en el trio mestre-empleat-aprenent. El que ho distingeix del capitalisme és el segënt:

1) La persona que estava a dalt, el mestre, era un productor “igual” que els altres. El mestre treballava en comptes de limitar-se a dir que s’havia de fer.

2) La jerarquia era lineal mes que piramidal. L’aprenent arribaria a empleat i a mestre. En el capitalisme és més complicat arribar a encarregat o a director.

3) El treballador gremial no tenia intermediaris entre ell i el mercat. Venia els seus productes, no el seu treball. Controlava tant el producte com el procés de producció

L’empresari capitalista es converteix en director industrial per ser capitalista i no a la inversa. És a dir, la qüestió de qui organitza la producció no és una qüestió d’eficiència econòmica sinó de poder: la renda del capital es deriva de la possessió del mateix, o el que és el mateix, de la situació privilegiada d’una determinada casta o classe social emparada per la força de l’Estat.

El capitalisme apareix com un procés de privació als treballadors del control sobre els productes i els processos. En fer de mediadora entre el productor i el consumidor, l’empresa capitalista (l’empresari), pot acumular molt més capital per si mateix.

La divisió capitalista del treball buscava, no una organització més perfecta, sinó una organització que garantís l’empresa un paper essencial en el procés productiu com a integrador dels diferents esforços.

L’origen i l’èxit de la fabrica no és per la superioritat tecnològica sinó per la substitució del control del treballador per l’empresari sobre el procés de treball, la magnitud i la intensitat de la jornada de treball i la quantitat de producte. També en el canvi de l’elecció del treballador respecte quan treballar i quan produir basant-se en les seves preferències relatives a treball i oci, a una altra elecció sobre si treballar o no treballar en absolut.

Obrers units




El fonament del poder i l’explotació capitalistes és l’Estat

“Així com resulta fàcil demostrar que l’esclavitud, la propietat de la persona per la persona, es redueix a l’assassinat, a la mort de la dignitat inferida a un home per un altre home, així hauria de ser fàcil, tot i que no ho sigui degut a la nostra sociabilitat burgesa, demostrar que la propietat, l’apropiació de les coses per la persona, es redueix al robatori”.

La conegudíssima frase de Pierre Joseph Proudhon “La propietat és el robatori” sintetitza la idea que l’Estat, creat i dirigit per la burgesia, en tant que defensor dels drets de propietat, fomenta i permet l’explotació econòmica i política d’àmplies capes de la població treballadora. Propietat privada significa excloure els altres del seu ús, i propietat privada dels mitjans de producció implica el dret a contractar i a acomiadar.

Un dels principals elements de l’explotació econòmica actual és l’autoritarisme que s’implementa com a l’exercici del poder dins les empreses, en els mercats i en la societat en el seu conjunt. Entren en joc el poder, la coacció, la jerarquia i el fet de ser un subordinat o un superior. En les societats capitalistes l’autoritarisme constitueix un aspecte fonamental del centre de treball, de la família, de l’Estat com a últim defensor d’aquest esquema amb la policia, la justícia i l’exèrcit, i de les relacions entre els diferents grups de la societat, especialment entre les classes, les races, els sexes i els diferents Estats.

Segons Foucault és necessari interpretar l’evolució de la societat capitalista com a un procés de formació i desenvolupament d’una “societat disciplinar”, mostrant els fils que uneixen a diverses organitzacions com l’escola, la presó, l’hospital, l’exèrcit i la fàbrica. Foucault anomena disciplines al conjunt de mètodes que permeten un control minuciós de les operacions del cos humà i que garanteixen la subjecció constant de les seves forces, garantint l’obediència per a aconseguir una major utilitat. Apareix així una “anatomia política”, una tecnologia del poder que busca el control del que es fa, però també del que es pensa i del que es vol fer.

El procés disciplinari es fonamenta en la divisió tècnica del treball, especialment la de tipus vertical, que els economistes clàssics, des d’Adam Smith, havien considerat com natural o purament determinada per causes objectives i tecnològiques. La convicció ideològica que la jerarquia és inevitable, per ser una necessitat funcional, és l’autèntic fonament de tot pensament conservador, inclòs el de l’esquerra estatalista.

Un element característic del liberalisme autoritari (el que composa actualment la majoria de governs com l’espanyol i el català) és justificar institucions no democràtiques si tenen acceptació social, activa o passivament. El pensament liberal burgès es mou d’aquesta manera en una dialèctica permanent entre l’individualisme possessiu radical i la justificació d’una raó superadora dels drets individuals, per exemple la de l’Estat.

Una anàlisi de l’empresa capitalista en tant que organització política porta immediatament a plantejar la legitimitat de l’autoritat interna i la vigència dels drets democràtics en el seu si.

No és a les grans fortunes, sinó a les grans corporacions, és a dir, a les importants unitats de riquesa, a les que s’uneixen en diverses formes els grans propietaris. La corporació és la font i la base de la continuació del poder, la riquesa i els privilegis. Tots els homes i famílies amb grans fortunes estan identificats amb les grans corporacions en les que tenen assentades les seves propietats.

La Soli




El control i el conflicte al centre de treball

Els capitalistes organitzen els centres de treball mitjançant mètodes que creuen que maximitzaran els seus beneficis. Per això estableixen sistemes de control en el centre de treball per millorar la capacitat d’extreure treball i fer que l’esforç dels treballadors sigui màxim.

Els empresaris busquen la rendibilitat1, però això no significa que sigui el més eficient econòmicament. Eficiència no és el mateix que rendibilitat i quan existeix un conflicte entre els dos, la continua competència entre capitalistes els porta a buscar la rendibilitat, no l’eficiència.

Precisament per aconseguir l’objectiu del màxim benefici, els capitalistes escullen generalment mètodes de producció que deprecien millores en l’eficiència productiva a favor del manteniment del seu poder sobre els treballadors (en aquest aspecte no resolen el problema de l’escassetat de primeres matèries), estructuren les escales salarials i l’organització del procés de producció de manera que puguin promoure la divisió entre els treballadors i segmentar els mercats de treball, així com fomenten l’atur involuntari com a arma essencial per perpetuar aquesta estructura institucional i el seu procés de creixement.

Generalment l’organització del centre de treball és jeràrquica, que a part de permetre contractar i acomiadar, permet un control més subtil. Degut que els empresaris no poden estar contínuament amenaçant amb l’acomiadament, ni acomiadant doncs la rotació de la plantilla tampoc els interessa, utilitzen sistemes d’incentius amb retribucions i penalitzacions que complementen i reforcen el recurs últim a l’acomiadament. Els capitalistes i els seus supervisors, directius i encarregats, exerceixen el poder en el centre de treball fonamentalment perquè tenen el dret a contractar i a acomiadar.

Els empresaris i els treballadors lluiten per la intensitat i les condicions de treball, i pels salaris en aquest context d’organització social. Els resultats depenen del poder relatiu de negociació de treballadors i empresaris.

El poder de l’empresari es veu reforçat per l’organització social del centre de treball, és a dir, per la forma que es decideixen i s’assignen els llocs de treball i la relació existent entre ells. Defineixen que consisteixen els diferents llocs de treball i quines són les seves responsabilitats; decideixen quines són les normes laborals i els drets dels treballadors; estableixen els poders dels supervisors i encarregats; i formulen les retribucions per al treball ben fet i les penalitzacions en cas contrari.

Aquesta organització social es pot denominar sistema de control i és l’instrument mitjançant el qual l’empresari governa el centre de treball. És evident que el centre de treball no està organitzat de forma democràtica.

Els sistemes de control més importants són els següents:

a) El control simple. Basat en pagar els sous més baixos possibles i basar-se en els supervisors i encarregats per convèncer, mitjançant mètodes directes contra els treballadors, perquè realitzin les seves tasques amb la major intensitat possible. Amb això s’aconsegueix l’objectiu de reduir els costos laborals unitaris (per treballador).

b) El control tècnic. També basat en pagar els sous més baixos possibles. Però amb la particularitat que ara l’esforç laboral el marca el ritme de la maquinària que pressiona al treballador i l’assenyala si no manté el ritme. En tot cas el ritme de la cadena vindrà determinat per la relació de poder entre sindicats i empresaris tot i que obligarà als treballadors a seguir el ritme acordat col·lectivament.

c) El control burocràtic. L’empresari paga elevats salaris i aquests pugen només amb l’antiguitat del treballador. La forma per aconseguir uns reduïts costos laborals unitaris és incrementant l’esforç per mantenir aquests llocs de treball. El fet que els salaris i les condicions millorin amb el temps, implica que com més temps passi més perdrà el treballador. Les relacions de poder estan més ocultes quan s’emparen amb les normes i l’estructura organitzativa de l’empresa.

L’objectiu últim de tot això, com el lector haurà pogut percebre, és reduir al màxim els costos laborals unitaris (per treballador).

La tecnologia i el canvi tècnic també influeixen en la forma que exerceix l’empresari el control sobre els treballadors. Normalment els empresaris imposen un tipus de canvi tècnic que els permetrà maximitzar els seus beneficis i evitar perdre el poder sobre els treballadors. Així doncs, la tecnologia resultant d’aquest canvi tècnic està dirigida i reflexa els interessos dels capitalistes.

El canvi tècnic pot fer que el treballador produeixi més sense haver d’incrementar la seva intensitat de treball, com en el cas de l’aplicació dels ordinadors. Tanmateix això pot significar també un conflicte en el moment que l’empresari ho aprofita per acomiadar treballadors o perquè els treballadors volen aconseguir més salari en haver-hi més producció.

Es dóna el cas que el canvi tècnic implica incrementar el ritme de treball, com en el cas de la introducció de les cadenes de muntatge. Paral·lelament a això els treballadors estan sotmesos a més control degut que passen de moure’s per la fàbrica a treballar en un lloc fix esperant el material, cosa que implica una pèrdua de contacte amb la resta de companys de feina i per tant una pèrdua de capacitat d’organització..

El canvi tècnic que també serveix per controlar als treballadors és a través de la desqualificació, o sigui, que sigui necessària una menor qualificació. Els treballadors qualificats son més imprescindibles per a l’empresa i poden oferir més resistència a les acceleracions del ritme de treball. Aquesta desqualificació es fa via separar la concepció del treball a realitzar de l’execució i per tant descompondre el procés global de treball en moltes tasques petites. Es produeix la separació entre treball de “coll blanc” o treball no manual, i treball de “coll blau” o treball manual. En tot cas, fins i tot el treball de coll blanc ha patit desqualificació en convertir-se en operadors de màquines i ordinadors.

Un canvi tècnic pot millorar l’eficiència reduint la quantitat de matèries primes i maquines per hora de treball, elevant la producció per unitat de treball realitzat, o reduint els béns de capital necessaris per hora de treball. L’augment de l’eficiència pot elevar la rendibilitat, tot i que no existeix necessàriament una relació entre ambdós elements. De fet, una nova tecnologia pot ser rentable però utilitzar major quantitat d’algun factor (treball, béns mitjans, capital), el que implica que és ineficient.

Cal afegir que la minuciosa divisió del treball a la que s’ha arribat a nombroses empreses capitalistes no pot justificar-se senzillament per raons d’eficiència productiva, sinó de control i supervisió. Segons l’estudi de Reich i Devine (1981), per obtenir el màxim benefici (per mitjà del màxim esforç dels treballadors) és necessari incrementar l’especialització fins a un punt que s’ha de renunciar a l’eficiència tècnica (costos de control i coacció, distribució ineficient de la feina, etc.), o sigui, s’augmenta l’especialització i divisió de tasques per aconseguir un volum d’esforç superior i per tant més beneficis gràcies al control i la coacció.

Una altra forma de control i disciplina és el fet que els treballadors cobrin salaris diferents i tinguin condicions contractuals diferents. L’empresari pot amenaçar als que cobren més, que si exigeixen millores contractaran més gent amb menor salari. Això passa avui en dia com a exemple de discriminació salarial entre homes i dones o entre races.

La situació de partida en el centre de treball és clarament favorable als empresaris, doncs contracten als treballadors, organitzen la producció i poden canviar les circumstàncies (canvi tècnic), fent que els treballadors hagin d’adoptar generalment posicions defensives.

La coacció inherent a la jerarquia i el poder es mostra en una dimensió superior quan l’empresari opta per:

a) un lockout o tancament patronal, esperant que els treballadors accedeixin a taxes d’explotació òptimes per l’empresari, en casos de vagues obreres.

b) L’amenaça de deslocalització a un altre país, ja que els capitalistes tenen la llibertat que es converteix en dictadura per als treballadors, concedida i mantinguda per l’Estat, d’invertir o desinvertir on vulguin.

c) Una tercera estratègia practicada per les multinacionals d’establir plantes paral·leles en diferents parts del món, plantejant una vertadera estratègia de producció i explotació a escala mundial.

Cal dir que hi ha empreses, les del sector dels serveis, que són difícils de traslladar i per tant implica una limitació a les actuacions dels empresaris.

Lògicament l’obtenció del màxim benefici per part dels empresaris, gràcies al seu poder i control sobre els treballadors, té almenys dos fonamentals implicacions contra els treballadors: per una banda, un evident robatori dels beneficis del treball produït, amb una constant pèrdua de poder adquisitiu i riquesa degut a la injusta i ineficient distribució de la renda2, i per altra banda un deteriorament també constant de la pròpia salut, física i mental degut al grau d’explotació exigit. Ambdós aspectes estan presents en els motius de la vaga de la CNT-AIT a Mercadona, sobretot el segon.

 La barricada tanca el carrer però obre el camí

Notes:

1. Un procés de treball és eficient si, donada la tecnologia existent, es produeix una determinada quantitat de béns útils socialment amb la menor quantitat possible de factors (capital i treball). Es refereix en tot cas a la producció de béns i serveis útils socialment (la publicitat és rentable però no útil, el mateix que els béns militars). Altres factors a tenir en compte per valorar l’eficiència serien la degradació del medi ambient, l’esforç i la salut dels treballadors, etc. Més endavant a l’article es parla més de l’eficiència en sentit estrictament productiu.

2. Lluís R.A. “La vaga: una arma per la redistribució de la renda social”. Article aparegut al periòdic Solidaridad Obrera nº328, Maig-Juny 2006, òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i Balears (CNT-AIT).

 Pel repartiment del treball i la riquesa

Per a aprofundir:

- AA.VV. “Sociología del Trabajo nº 7/8: Trabajo, salud, ergonomía”. Queimada, Madrid, 1982.

- AA.VV. “El pensamiento económico radical americano”. Información Comercial Española nº488, Abril 1974.

- Baran, Paul Arthur; Sweezy, Paul M. “El capital monopolista”. SXXI, 1972.

- Barchfield, J.W. “Raíces e institucionalización de la relación entre capital y trabajo”. Universidad Guanajuato, 1998.

- Bowles, Samuel (1985). “El proceso de producción en una economía competitiva: los modelos de Walras, neohobbesiano y Marxista”, al llibre L. Putterman, La naturaleza económica de la empresa, Alianza, 1994.

- Bowles, Samuel; Gordon, David M; Weisskopf, Thomas E. “La economía del despilfarro”. Alianza, 1989.

- Bowles, Samuel; Edwards, Richard. “Introducción a la economía: competencia, autoritarismo y cambio en las economías capitalistas”. Alianza, 1990.

- Bowles, Samuel; Franzini, Maurizio; Pagano, Ugo. “The Politics and Economics of Power”. Routledge, 1999.

- Edwards, Richard (1979). “De terrenos disputados”, en el llibre L. Putterman, La naturaleza económica de la empresa, Alianza, 1994.

- Foucault,M. (1978). “Vigilar y castigar”. Madrid, Siglo XXI.

- Gintis, Herbet. “La naturaleza de la mercancía trabajo y la teoría de la producción capitalista”. Review of Radical Political Economics. Vol. 8. nº2, summer 1976. Traducido por Mario A. Vallotta, en Sociología del Trabajo nº3/4, año 1980. Queimada.

- Gordon, David M; Edwards, Richard; Reich, Michael. “Trabajo segmentado, trabajadores divididos. La transformación histórica del trabajo en Estados Unidos”. MTSS, 1986.

- Marglin,Stephen. (1974), "Orígenes y funciones de la parcelación de tareas: ¿para qué sirven los patronos?", en A.Gorz (editor), Crítica de la división del trabajo, Barcelona, Laia.

- Proudhon, Pierre Joseph (1840). “Qué es la propiedad?”. Folio, 2002.

- Reich, M; Devine, J. (1981). “The microeconomics of conflict and hierarchy in capitalist production”. Review of Radical Political Economics, 12.

- Santos Redondo, Manuel. “El empresario y la empresa en el capitalismo el estudio de la jerarquía a lo largo de la historia del pensamiento económico”. Editorial de la Universidad Complutense de Madrid, 1992.

- Veblen, Thorstein. “Teoría de la clase ociosa”. Alianza.

Lluís R.A.,

afiliat a la CNT-Terrassa

i al Centre d’Estudis Llibertaris "Francesc Sàbat" de Terrassa (Secció d’Anàlisis i Estudis Econòmics)

Ateneu Llibertari Estel Negre

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS