Administrar

Acciˇ de suport a N˙ria P˛rtulas a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona)

estelnegre | 22 Abril, 2007 06:14

Acció de suport a Núria Pòrtulas a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona)

Acció de suport a la Núria Pòrtulas a la Universitat Pompeu Fabra

Aquest migdia [20-04-07], davant la presència del diputat al congrés espanyol i vicepresident d'Iniciativa per Catalunya – Verds, el Sr. Joan Herrera, un grup d'estudiants han protestat per la detenció i empresonament de la Núria Pòrtulas i han exigit el posicionament d'ICV davant aquest fet.

La resposta del Sr. Joan Herrera i dels organitzadors de l'acte ha estat, en tot moment reaccionària i demagògica, demanant una llibertat d'expressió que ells neguen de manera contundent mitjançant la criminalització i la repressió cap als moviments socials.

Alhora que s'ha denunciat l'empresonament de la Núria i el no posicionament de ICV respecte un assumpte dels quals en són els responsables polítics, es rebutja la presència del Sr. Joan Herrera a la universitat pública en un acte amb plena intenció partidista i electoral.

Núria lliure!

Lliures totes!

***

Manifest repartit de suport a la Núria Pòrtulas

Malgrat el silenci dels comandaments policials i dels seus responsables polítics, hem sabut de la detenció primer i empresonament després de la Núria Pórtulas, companya nostra de Sarrià de Ter, per una falsa imputació de pertinença a organització terrorista, preparada i executada per l'Àrea Central d'Informació dels Mossos d'Esquadra dependents d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa.

Ho hem sabut per la bestialitat de la seva detenció, per la brutalitat amb què va ser escorcollat tant el domicili de la Núria, a Can Rusc, com el dels seus pares a Sarrià de Ter i per la contundent ocupació militar a què van sotmetre la zona desenes de furgons de la policia el 7 de febrer de 2007. Uns escorcolls que buscaven, com en tants altres muntatges policials, armes i explosius amb què realitzar imaginats atemptats i que van acabar amb la intervenció de mera propaganda de caràcter polític i documents personals dels pisos escorcollats.

La policia es basa en dos fets: en la relació de la Núria amb Juan Sorroche i en una llibreta que li va ser presa setmanes abans a la Núria quan tornava d'una manifestació, juntament amb pòsters i fulls volants amb propaganda d'ideologia

anarquista. Res d'això pot servir per justificar ni la imputació de terrorisme cap a la Núria ni la seva detenció, i no tolerarem que es criminalitzi ni la solidaritat amb les persones preses ni tampoc cap tipus de plantejament ideològic. La persecució política dels Mossos d'Esquadra cap a la gent que lluita és un fet.

Finalment hem sabut també que l'Audiència Nacional ha empresonat preventivament la Núria, assumint les falsedats escrites pels cossos policials, i que resta a l'espera del resultat de les "investigacions" de la policia. Així en una guerra preventiva a petita escala, primer es deté i després s'investiga. Convençudes que la imputació de terrorisme de la Núria no és més que un nou muntatge policial dels Mossos d'Esquadra, i demostrant la nostra solidaritat a la nostra companya,

EXIGIM:

- A l'Audiència Nacional, la immediata llibertat de la Núria Pòrtulas i l'arxiu d'aquesta investigació.

- Al Departament d'Interior, el reconeixement de la innocència de la Núria, el tancament del muntatge policial la fi de la criminalització de la gent combativa i la solidaritat amb les preses, i la dimissió dels responsables d'aquesta política.

Ateneu Llibertari Estel Negre

Es reedita źEl eco de los pasos╗, les mem˛ries de l'anarquista Joan GarcÝa Oliver

estelnegre | 21 Abril, 2007 06:00

Es reedita «El eco de los pasos», les memòries de l'anarquista Joan García Oliver

L'autobiografia de l'exministre de Justícia només es pot comprar per internet

Portada de l'edició de 2007

L'any 1978 l'editorial Ruedo Ibérico va editar El eco de los pasos, la monumental autobiografia de 650 pàgines de Joan Garcia Oliver (Reus, 1901, Guadalajara, Mèxic 1980). Ara es torna a reeditar aquest llibre clau per a entendre no sols la història de l'anarcosindicalisme i la CNT des de dins, sinó també la història del país del segle XX. El eco de los pasos (Ed. Pilar Sierra, 2007), sols es pot comprar per internet a llibreteria.org.

Joan Garcia Oliver explica la seva vida segons la premissa que «la veritat, tota la veritat, només s'explica, si també es mostra la cara lletja de la veritat». Amb ulls de testimoni privilegiat, narra des de dins la lluita entre patrons i obrers a la Barcelona dels anys 20. De fet, Garcia Oliver va ser fundador del grup d'acció Los Solidarios «los terroristas de la clase trabajadora», que deia ell. També confessa que va participar en l'assassinat del president espanyol Eduardo Dato l'any 1921; descriu la seva estada a les duríssimes presons de la dictadura de Primo de Rivera i que Francesc Macià el volia al seu costat als Fets de Prats de Molló. Garcia Oliver explica que va combatre la República des del principi amb atemptats i robatoris, perquè la considerava insuficient.

Armes, revolució i exili

Quan es desferma la guerra del 1936 Garcia Oliver parla dels anarquistes, que es van apoderar de les armes , d'ell mateix que després va comandar el Comitè de Milícies Antifeixistes, que durant l'estiu del 1936 va governar Catalunya. Allà va viure el moment més amarg de la seva vida, quan un ple local de la CNT va denegar la seva proposta de jugar al tot per tot, això és, de fer la revolució social i no sols la guerra. Més endavant, en una decisió polèmica des del punt de vista anarquista, Garcia Oliver va acceptar el càrrec de ministre de Justícia espanyol. Les últimes 650 pàgines parlen del llarg exili d'Oliver, que va acabar morint a Mèxic, envoltat d'indis, amb l'espectre de la mort del seu únic fill i en companyia de la seva esposa.

Al llibre, hi són vistos de prop la majoria dels protagonistes de la història política i social del segle XX: el Noi del Sucre, Josep Tarradellas, Lluís Companys, Francesc Cambó, Frederica Montseny, Buenaventura Durruti, Prat de la Riba, Eugeni d'Ors, Andreu Nin i un llarg etcètera. Però sobretot s'hi veu l'immens, desconegut i poderós ordit dels sindicats anarquistes. Tot plegat trufat de detalls històrics, com el de qui va inventar, i on, la bandera vermella i negra de la CNT, els últims intents de salvar el Madrid republicà, la mort accidental de Durruti o detalls de la fugida del cardenal Vidal i Barraquer. La narració, que pot arribar a ser lírica, és en alguns moments espessa, perquè inclou actes senceres dels congressos anarquistes o llargues i reiterades invectives contra Frederica Montseny i Diego Abad de Santillán, una de les bèsties negres de l'autor.

Llibre preuat

El llibre, exhaurit de feia anys, havia arribat a preus de més de 120 euros a les llibreries de segona mà. Fins i tot algunes llibreries n'havien fet tiratges clandestins a base de fotocòpies. L'edició actual, de 650 pàgines, costa 35 euros, inclou una entrevista amb l'autor de l'any 1977 que, segons l'editorial, és «l'única que li van fer». A la contraportada del llibre es pot veure una de les poques fotografies en què apareix una bandera catalana anarquista (amb les franges grogues substituïdes per negres).

La primera edició, limitada, és de 150 exemplars.

***

A la fi!

Contraportada de l'edició de 2007

A la fi! Després de gairebé 30 anys de la primera i única edició d’El eco de los pasos realitzada per part del malaguanyat Pepe Martínez, al capdavant de l'editorial alternativa per antonomàsia dels anys 60 i 70 Ruedo Ibérico i davant l'inusitat interès en els últims temps per trobar un exemplar d'aquest llibre, exhaurit des de fa anys, amb una escalada constant del seu preu arribant a uns preus realment escandalosos, hem cregut oportú fer una edició ampliada amb l'única entrevista realitzada a Joan García Oliver l'any 1977, així com reestructurar l'índex de l'edició primigènia de 1978. També hem considerat convenient respectar els girs idiomàtics, així com les notes de l'edició de 1.978.

Una altra de les raons d'aquesta edició, si es vol més ideològic que sentimental o històric, és el revisionisme que es vol donar a aquest període per part d'alguns suposats historiadors o literats, intentant convertir en éssers humans a despietats i brutals assassins de tot un poble, tergiversant l'anàlisi històrica i intentant justificar l'alçament nacional i conseqüentment la matança col·lectiva de què van ser objecte homes i dones per tenir concepcions de la societat justes, creant un estat col·lectiu de pànic tal que els fills, néts o besnéts d'avui en dia desconeixen les vivències personals que la transmissió oral proporciona, produint-se la paradoxa que només dues generacions endarrere d'afiliats a la CNT al POUM o als Rabassaires, tenen actualment la mateixa mentalitat que els que van provocar aquella mal anomenada Guerra Civil resumint-lo en les paraules del poeta «qui perd als orígens perd la identitat».

Evidentment aquesta manipulació de la història no podria ser possible sense el suport «desinteressat» de grups de pressió mediàtics i la captació mitjançant el poder econòmic d'alguns escribes, convertits a l'ideari revisionista, passant d'estar en partits d'extrema esquerra, fins i tot amb l'ús de l'aparell paramilitar o en altres casos venent els drets d'edició a empreses que donen el seu suport a aquest revisionisme històric a canvi d'un plat de llenties.

El eco de los pasos permet precisament enfocar el període més convuls i al mateix temps mes excitant de la nostra recent història, proporcionant un preciós material de reflexió des d'una perspectiva en primera persona per un dels militants anarcosindicalistes mes significatius, membre dels Solidaris i de Nosaltres amb Durruti, Ascaso i Jover, màxim responsable del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i ministre de Justícia de la República, ostentant un poder en les seves mans en l'única, fins avui dia, Revolució Social que s'ha dut a terme en el món.

Si es pogués definir amb una sola frase aquestes memòries, aquestes serien trepidants i sense concessions. Trepidants per que narra els fets d'una forma àgil i intel·ligent. I sense concessions ni personals, ja que només fa referència a la seva vida privada en quatre ocasions al llarg de 650 pagines, ni sindicalistes o polítiques, amb una feroç critica a Federica Montseny, Diego Abad de Santillán i en menor mesura al seu company de lluita Buenaventura Durruti, no sent desmentides les duríssimes acusacions que s'aboquen sobre els dos primers, tenint aquests la possibilitat d'haver-les contestat.

En la personalitat i caràcter de García Oliver que es palpa en cada pàgina de les seves memòries hi ha quatre característiques primordials és d'un caràcter dur, intel·ligent, egocèntric i summament honrat. Unes memòries sempre tenen un punt de memòria selectiva en què s'obvien errors propis i aquesta no és una excepció, hi ha temes importants en què passa de puntetes o ni tan sols esmenta. Per exemple la proposta de creació del Partit Obrer del Treball o la creació dels Comitès d'Assessorament Polític, però queda àmpliament compensat amb les detallades i extenses descripcions que fa d'afers tals com l'esclariment de la creació dels jurats mixtos atribuïts erròniament a Salvador Seguí el Noi del Sucre, l'organització de les execucions del cap de govern Eduardo Dato i del cardenal Soldevila, el relat del seu pas per diferents presidis, les causes del trasllat de Durruti del Front d'Aragó a Madrid, la sortida del cardenal Vidal i Barraquer de Catalunya, els intents d'atemptats contra Alfons XIII i Benito Mussolini, la direcció del Comitè de Milícies Antifeixistes, la creació de la bandera roig i negre de la CNT , per cert cosida per la companya de Àngel Pestaña «un reformista», la proposta el 1945 de constituir un govern «i es plantés a Madrid, per ser afusellat en l'acte o per provocar una desbandada dels governants franquistes», i els seus contactes i converses amb diferents personatges de l'època com: Companys, Macià, Largo Caballero, Prieto, Negrin, Tarradellas, entre d'altres.

Encara que el fet que va marcar més significativament a Joan García Oliver va ser sens dubte el Ple de Locals i Comarcals de la CNT de Catalunya celebrat el 23 de juliol de 1936. Ple del que no es conserven les actes, perquè segons García Oliver «han desaparegut o s'han fet desaparèixer» afegint posteriorment les raons «a alguns no els convenia que se sabés això» apuntant directament a Federica Montseny. No obstant això alguns testimonis asseguren no recordar que ningú aixequés acta d'aquest ple, testimonis que encara que provinents de militants de CNT assistents, xoca frontalment amb la tradició orgànica de CNT de transcriure qualsevol mena de congrés, ple, plenària o assemblea.

En aquest ple del que García Oliver fa una descripció molt detallada, proposa la famosa frase de «anar pel tot» que no és una altra cosa que l'aplicació del comunisme llibertari aprovat el 23 de maig de 1936, només dos mesos abans, al congrés de Saragossa. El mes destacable de aquest ple són les individualitats que rebutgen la proposta des de dues posicions, l'activa que és encapçalada per Federica Montseny i Diego Abad de Santillán que fins llavors havien defensat el seu estatus com a salvadors de la puresa anarquista de la CNT davant dels denominats reformistes i els que, davant una situació única per a totes les classes populars, és el cas de Durruti, que amb el seu silenci en aquest Ple, van avalar el col·laboracionisme.

Cal remarcar que rebutjant el «anar pel tot» significava la renúncia a la Revolució plena, la col·laboració amb les forces burgeses i donar un aire a l'Estat, que evidentment aquest no va desaprofitar, per això García Oliver sentencia amb la frase «la Revolució i la guerra es van començar a perdre el 23 de juliol de 1936». No obstant això un cop mes les bases confederals van demostrar no ser simples afiliats del pagament de la quota sindical, sinó que eren militants actius, autodidactes i preparats, per a autònomament implantar la col·lectivització de la terra i la socialització de la indústria.

www.llibreteria.org

Portada de l'edició de 1978

- Juan García Oliver: «A modo de introducción», en El eco de los pasos (1978)

- José Martínez: «Juan García Oliver visto por su editor», en Tiempo de Historia (1978)

- José Martínez: «García Oliver: el eco de los pasos de un revolucionario», en Nueva Historia, 24 (enero 1979)

- Frank Mintz: «El eco de los pasos de Juan García Oliver», en Bicicleta, 13 (1978)

Ateneu Llibertari Estel Negre

źVint anys no sˇn res╗, de Joaquim JordÓ (La Transiciˇ a debat) (20-04-07)

estelnegre | 20 Abril, 2007 04:45

«Vint anys no són res», de Joaquim Jordà (La Transició a debat) (20-04-07)

La Transició a debat

Projecció del film Vint anys no són res,

de Joaquim Jordà i taula rodona

Divendres 20 d'Abril, a les 21.30 hores a Sa Recreativa (Felanitx)

Taula Rodona amb la participació de:

Miquel Riera (exbatle de Felanitx),

Pep Vílchez (llicenciat en Història),

Biel Florit i Ferrer (escriptor),

Sebastià Serra Busquets (doctor en Història Contemporània).

Moderador: Antoni Tugores

Ateneu Llibertari Estel Negre

La catalanitat obrera segons Josep Termes

estelnegre | 19 Abril, 2007 13:23

La catalanitat obrera segons Josep Termes

L'historiador culmina la seva gran obra

Josep Termes culmina ara la seva recerca sobre la catalanitat obrera

Josep Termes (Barcelona, 1936), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2006, s'ha passat anys i anys remenant papers, entrevistant vells dirigents obrers, publicant documents i anàlisis. Tot al voltant d'un objectiu: bastir una interpretació de la història contemporània del país "en clau popular i nacional". Ara culmina la feina amb dos volums que apareixen simultàniament a l'editorial Afers. Són les obres de tota una vida.

Una és La catalanitat obrera, un assaig històric de més de 300 pàgines al voltant de la República Catalana, l'Estatut de 1932 i el moviment obrer. Com explica el mateix Termes, tot va començar amb un treball de recerca presentat a la Universitat de Perpinyà el 1976. Tres dècades després dóna per tancada la feina. I, com sempre, no enganya sobre el punt de vista: "Deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solidari d'una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida".

En l'obra, situa els orígens, els protagonistes i els grans problemes. I a partir d'aquí aborda la ideologia i la relació amb el fet nacional dels principals actors polítics: "Què és Catalunya per aquestes organitzacions? Un poble lliure per la CNT, una regió d'Espanya pel PSOE-UGT, una nacionalitat o nació específica i pròpia pels altres", tot i que alguns, al·lèrgics al terme nacionalisme, encunyen el de nacionalitarisme (Bloc Obrer Camperol). En conjunt, doncs, aquest és el "catalanisme radical i proletari" que, segons Termes, a partir de 1931 "posa els drets de Catalunya al costat o per sobre de les reivindicacions socials".

L'altre llibre, titulat Història de combat, reuneix els textos dispersos des de finals dels 60 fins avui, centrats en "el catalanisme resistent" i les organitzacions de la classe treballadora i l'esquerra en general, per cert molt variada: de l'anarquisme a la socialdemocràcia. El mateix Termes diu que "en cert sentit pot ser vista com la història de dos perdedors", però que "en realitat és la descripció de la resistència del poble enfront de les classes i el poder dominants".

Ignasi Aragay

(Avui, 19-04-07)

Aquest article en pdf

Ateneu Llibertari Estel Negre

Presentaciˇ del llibre źExportando paraÝsos: La colonizaciˇn turÝstica del planeta╗, de Joan Buades (Agora, 20-04-07)

estelnegre | 19 Abril, 2007 08:09

Presentació del llibre «Exportando paraísos: La colonización turística del planeta», de Joan Buades (Agora, 20-04-07)

Exportando paraísos

Demà divendres 20 d'Abril, a les 20 hores, a la llibreria palmesana Agora (carrer del Jardí Botànic, 2) es farà la presentació del llibre de  Joan Buades Exportando paraísos: La colonización turística del planeta. Ed. Lucerna, Palma de Mallorca (2006). Una bona oportunitat per parlar i debatre sobre l'aventura globalitzadora del capital hoteler de les Illes.

Més informació:

- Article en Rebelión

- Nota de l’editorial

- Acción por un turismo responsable

Ateneu Llibertari Estel Negre

źLa dignidad de los nadies╗, de Pino Solanas, segona sessiˇ del Cicle de cinema de combat social (19-04-07)

estelnegre | 18 Abril, 2007 08:43

«La dignidad de los nadies», de Pino Solanas, segona sessió del Cicle de cinema de combat social (19-04-07)

El pròxim dijous 19 d'abril segueix el Cicle de cinema de combat social que durant les últimes setmanes ha estat anunciant el sindicat.

La dignidad de los nadies

Pino Solanas

La dignidad de los nadies (2005)

A l’Argentina, durant els anys noranta es va reiterar la idea segons la qual la realitat no podia ser canviada, que els ciutadans s'havien de resignar a la via única neoliberal. En aquest documental es descriuen les històries i testimonis commovedors de la resistència social a l’Argentina davant la desocupació i la gana produïdes pel model globalitzador. Són relats de solidaritat, petites epopeies explicades/contades pels seus protagonistes, herois anònims amb propostes col·lectives que van vèncer el desemparament, reconstruint l'esperança.

Esperem doncs la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre entre qui estimis oportú aquestes activitats.

Us hi esperem!

Més informació del cicle

CNT-AIT Palma

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

Ateneu Llibertari Estel Negre

Jornades anarcosindicalistes 2007 (Actes entorn del Primer de Maig)

estelnegre | 17 Abril, 2007 06:55

Jornades anarcosindicalistes 2007 (Actes entorn del Primer de Maig)

Jornades anarcosindicalistes 2007

Jornades anarcosindicalistes

Divendres 27 d'abril a les 20.00 hores

Xerrada: Francesc Sàbat i el Centre d'Estudis Llibertaris, una alternativa cultural de la CNT

Just Casas Soriano, secretari general del sindicat a Terrassa, ens narrarà la biografia de Francesc Sàbat i farà la presentació del Centre de Formació i Estudis Anarcosindicalistes.

Lloc: local de la CNT (Palma)

+++

Dissabte 28 d'abril a partir de les 21.00 hores

Hibrid-Festival Mallorca Sound System

Nit de festa per a finançar les jornades del sindicat amb:

La Vereda - El Estado - Dj. Medz - Dj. Ginés Ayala - Dj. Pedro León

Lloc: Factoria de So, Polígon de Son Llaüt (Santa Maria)

Preu: 5 euros

+++

Dilluns 30 d’abril a les 20.00 hores

Pel·lícula: La toma

(2004, Canadà, dirigida per Avi Lewis)

Nit de cinema a la fresca presentant aquesta pel·lícula

Un film del món obrer actual on es demostra que la socialització dels mitjans de producció per a benefici dels treballadors i treballadores no és cap utopia. L'autogestió és possible

Lloc: Plaça de l’Artesania (Palma)

+++

Dimarts 1 de maig a les 17.00 hores

Manifestació de la plaça de Espanya fins a la plaça Bisbe Berenguer de Palou (plaça dels Patins) de Palma. Després hi haurà un míting i festa popular

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquestes activitats.

T'hi esperem!

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

Ateneu Llibertari Estel Negre

Paradeta del Nucli Confederal de la CNT de Menorca pel Primer de Maig

estelnegre | 16 Abril, 2007 21:30

Paradeta del Nucli Confederal de la CNT de Menorca pel Primer de Maig

CNT Menorca

Des del Nucli Confederal de la Confederació Nacional del Treball a Menorca, tenim previst posar una paradeta al carrer Nou de Maó el pròxim dia 1 de maig al matí. Aprofitant aquesta data, qualsevol persona que tingui alguna pregunta o vulgui informar-se de què és la CNT, pot passar-s’hi.

Un salutació llibertària

Nucli Confederal de la CNT Menorca

Ateneu Llibertari Estel Negre

źEl hermano falangista de Durruti╗, per Gonzalo Garcival

estelnegre | 15 Abril, 2007 16:25

El mitificado líder anarquista tuvo un hermano de Falange amigo de José Antonio Primo de Rivera. Tan exaltado como Buenaventura, Marciano Pedro Durruti acabó fusilado por su propio bando

Carnet de membre de Falange de Marciano Durruti

Cuenta la francesa Simone Weil de sus vivencias en la Columna Durruti que en una escaramuza capturaron a un chico de 15 años que peleaba con los nacionales. «Lo registraron; se le encontró una medalla de la Virgen y un carné de Falange», relata. «Lo enviaron ante Durruti, quien le dio a elegir entre morir o incorporarse a las filas de quienes le habían capturado. Le dio un plazo de 24 horas para reflexionar. El muchacho dijo que no y fue fusilado...»

¿Hubiese actuado igual el enaltecido líder anarquista si el capturado hubiera sido el militante de Falange Española de las JONS Marciano Pedro Durruti Domingo, penúltimo de sus siete hermanos?

Quince años más joven que Buenaventura, Marciano Pedro, tan exaltado como su hermano, ingresó en la Falange a comienzos de 1936, trató de mediar entre José Antonio Primo de Rivera y el propio Buenaventura y acabó fusilado por miembros de su mismo bando en 1937. Para él valdría el retrato que Pío Baroja trazó de su hermano: «Durruti era tipo para tener biografía en romance, en un pliego de literatura de cordel, con un grabado borroso en la primera página».

Marciano Pedro Durruti Domingo -no Domínguez, por más que lo pongan biógrafos de Buenaventura- había nacido en León el 6 de marzo de 1911. Para entonces su hermano Buenaventura estaba a punto de cumplir 15 años y no hacía mucho que había dejado los estudios para incorporarse al taller de Melchor Martínez, donde, como escribe Abel Paz, aprendería socialismo además del oficio de mecánico. Marciano Pedro acabaría igualmente siendo mecánico y chapista.

También como su hermano Buenaventura, empezó desde joven a militar en política. Inicialmente, en las filas del anarquismo y, seguramente, con la misma ostentación sobreactuada con que años después defendería el falangismo. En octubre de 1934, a los 23 años, y con su hermano Buenaventura ya convertido en mito anarquista, Marciano Pedro fue puesto a disposición de las autoridades militares de León por considerársele implicado en el movimiento revolucionario y significado elemento de la FAI.

De anarquista a Falange

Ha sido Manuel Durruti Cubría, doctor en Ciencias Químicas por la universidad alemana de Heidelberg y sobrino de Buenaventura y Marciano, quien de verdad se ha tomado el trabajo de exhumar el perfil del hermano falangista. En su empeño de esclarecer la memoria de los Durruti al margen de filias y fobias políticas, él fue quien dio con los papeles de la causa 405/37 que condenó a la pena capital a su tío Marciano.

Al poco más de un año de la detención de 1934, Marciano ya militaba en Falange. La afiliación de un hermano de Buenaventura Durruti que, además, había pertenecido al Ateneo Obrero despertó recelo entre ciertos falangistas locales. Pese a lo cual, el joven mecánico leonés ingresó el 5 de febrero de 1936 con el aval, nada menos, que de José Antonio Primo de Rivera.

El poeta Victoriano Crémer dedica un cálido espacio a Marciano Pedro Durruti -él lo llama Pedro, a secas, y lo define como «anarco-falangista»- en su memorial El libro de San Marcos. Los dos coincidieron en la penosa cárcel leonesa de San Marcos.

En ese libro, Crémer alude a la relación de Marciano con Primo de Rivera y a un intento de mediación del falangista leonés entre su hermano y José Antonio. «Aquel Pedro Durruti, bajo y fuerte como un legionario romano», escribe Crémer, «de mirada insolente y penetrante como todos los del clan y palabra arrebatada comenzó a desplegar actividades en los distintos campos, convertido en conspirador de la fusión o de la confusión. Y fue de José Antonio a Buenaventura y de éste a Ángel Pestaña [anarquista fundador del Partido Sindicalista]».

Un informe del delegado de Orden Público de León asegura que Primo de Rivera dio un cargo a Marciano Durruti en Falange Española de Madrid «por una gestión que había hecho con los anarquistas de Barcelona». En cualquier caso, no parece que los contactos fueran muy fructíferos. Como remata Crémer: «A punto estuvo [Marciano] de ser estrangulado por su propio hermano cuando le llegó con la embajada del desaforado contubernio».

El joven Durruti coincidió con Primo de Rivera en julio de 1936 en la madrileña cárcel Modelo. De allí salió Marciano por mediación de su madre, Anastasia Domingo, que, al parecer, movió importantes influencias (¿Azaña, Ángel Pestaña, su propio hijo Buenaventura?).

A su vuelta de Madrid, en los primeros días del conflicto civil, buscó refugio en casa de otro de los hermanos Durruti, entonces destinado como fogonero en la reserva de locomotoras de la localidad leonesa de Busdongo. Y de allí pasó a León, donde un año más tarde se precipitaría su tragedia.

En una ciudad pequeña y de atmósfera tirando a levítica como León, un tipo vehemente como Marciano Durruti, llegado al falangismo del anarquismo, tenía las de perder. Y su alineamiento con las tesis del sucesor de Primo de Rivera, Manuel Hedilla, condenado a muerte por Franco por resistirse a la unificación de Falange Española con los tradicionalistas, sería el detonante de su condena.

Ideas corrosivas

Según el sumario del consejo de guerra celebrado contra él entre el 21 y el 22 de agosto de 1937, Marciano Durruti iba proclamando con absoluto descaro, en público y en privado, ideas corrosivas como la disolución de la Guardia Civil, la desaparición del clero, la admisión en Falange de socialistas y comunistas o la subordinación del Ejército a Falange. Incluso se recogió un informe que insinuaba que podría haber dado, o eso se decía, el fichero de Falange a la Dirección General de Seguridad republicana, debido a lo cual habrían sido fusiladas gentes de derechas por elementos marxistas.

De poco vale argüir en su descargo una nota publicada en el diario anarquista Claridad en abril de 1936: «En cuanto a la detención de un tal Marcelo [sic] Durruti en compañía de un pistolero a sueldo del fascio llamado Moldes hemos de decir que, aunque él se llama anarquista no es tal, pues los informes que de él tenemos son pésimos, y no hay más sino que nuestro querido compañero Buenaventura Durruti tiene la desgracia de ser hermano suyo, y este sinvergüenza trata de explotar el nombre limpio de su hermano, olvidando que éste le tuvo que echar de su lado».

La suerte de Marciano Pedro estaba echada y en un vertiginoso -y algo chapucero- consejo de guerra se le condenó a muerte por adhesión a la rebelión con la peculiaridad de que la pena fuese «ejecutada por individuos de la misma organización del condenado».

Marciano Pedro murió fusilado el mismo día 22 de agosto en El Ferral del Bernesga, en León. Se ignora si fue amortajado con la prenda para la que, sugiere Victoriano Crémer, su hermana Rosa habría bordado la estampilla del yugo y las flechas, en labor como sacada del Cara al sol. Enterrado en el cementerio municipal de León, Marciano Pedro Durruti no podía aspirar a un duelo multitudinario como el que Barcelona ofreció a su hermano Buenaventura, cuya muerte sigue sin esclarecerse del todo. Unos dicen que fue un accidente con su propio fusil; otros, que fue asesinado por agentes estalinistas, ejecutado entonces por gente de su mismo bando, como ocurrió con Marciano.

Fuera como fuese, Buenaventura murió el mismo 20-N de 1936 que José Antonio Primo de Rivera, ¿el mentor de Marciano Pedro? Tristes ironías, disidencias, tal vez caprichos de la Historia.

Gonzalo Garcival

(Crónica / El Mundo, 01-04-07)

Ateneu Llibertari Estel Negre

ButlletÝ Estel Negre, 174 (marš 2007)

estelnegre | 14 Abril, 2007 08:09

Butlletí Estel Negre, 174 (març 2007)

Butlletí 173

- Secretaria d'Acció Social CGT Catalunya: Llibertat Laura Riera

Llibertat Núria Pòrtulas: entrevista a companys de Núria

- Antoni Cánovas Martín: La muralla marítima, urbanisme feudal

Ateneu Llibertari Estel Negre

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS