Administrar

Nou atac al Bosc de la Mem˛ria... i van nou!

estelnegre | 12 Agost, 2007 06:01

Nou atac al Bosc de la Memòria... i van nou!

Aquestes fotos són de divendres. Són del  Bosc de la Memòria, està així des de el passat 20 de juliol, avui dematí continuava igual.

L’Ajuntament de Calvià està avisat. Aquesta vegada no ho han netejant, es veu que ara «Carlos Delgado y los 40 asesores» governen «Sin complejos».

Això sí que és per crispar-se. Si et telefonen familiars de desapareguts que van sense molestar a ningú a l’únic lloc que tenen per recordar als seus i es troben amb aquest panorama, la veritat és que es fa difícil no crispar-se, sobretot pel poc cas que fa l’Ajuntament a les repetides denúncies i sol·licituds presentades per l’Associació.

A part dels atacs, com podeu comprovar, està molt brut, el que es veu a la darrera foto són excrements de cans. El Bosc ha patit ja nou atacs des de la seva creació l’any 2005.

Maria Antònia Oliver Paris

Memòria Històrica de les Illes Balears

Escriu-nos

Tres catalanes i un catalÓ detinguts arbitrÓriament a Oaxaca

estelnegre | 11 Agost, 2007 05:29

Tres catalanes i un català detinguts arbitràriament a Oaxaca

Fora Ulises!

Som quatre persones de nacionalitat espanyola que el passat 5 d'agost del 2007 passàvem pel centre de la ciutat de Oaxaca, pel carrer Independència; passades les 21.30, de cop i volta ens vam veure envoltades per elements parapolicíacs, alguns d'ells amb armes de llarg calibre, amb uniforme blau fosc i elements de protecció antibalística, dos d'ells, els que donaven les ordres, anaven vestits de civil; aquests anaven acompanyats d'unes pick-up blanques marca Nissan. En aquest instant, a nosaltres quatre i a un noi mexicà , ens van obligar a posar-nos de cara a la paret i amb les mans al cap tot i la presència de persones que estaven al carrer en aquell moment. Sense demanar-nos identificacions ni cap explicació, ens van obligar a pujar violentament a una de les pick-up.

Durant el trajecte els vam demanar el motiu d'aquella actuació, però ens van contestar amb cops i insults. Va ser llavors quan un de nosaltres els va mostrar la seva credencial de premsa. Seguidament, ens van obligar a estirar-nos i ens van tapar amb una lona impedint-nos el contacte visual entre nosaltres i ells i amb els vianants.

Després d'un trajecte d'uns deu minuts aproximadament, vam arribar a un espai que semblava una caserna, on hi havia persones uniformades de verd i blau. Quan ens van fer baixar de les camionetes ens van encaputxar i ens van arrossegar a una paret on ens van obligar a agenollar-nos i ens van prendre les motxilles, les bosses, la documentació i els diners.

Progressivament, se'ns van endur una per una a una cambra fosca i buida. Una vegada dins, ens van començar a fer fotos de cara i de perfil.

A les tres noies ens van obligar a romandre dempeus de cara a la paret i amb les mans al cap. I als nois de genolls i també de cara a la paret. 

Durant aquest període de tancament alguns de nosaltres vam rebre cops, humiliacions, insults i amenaces, una de les noies va ésser agredida sexualment i van obligar al noi mexicà a realitzar flexions mentre un grup d'agents es reien d'ell i l'amenaçaven amb “aplicar-li el punyal”. Així mateix, el clímax de terror psicològic es va accentuar quan vam escoltar la càrrega i descàrrega d'armes, també per tenir-nos a les fosques en tot moment, fer-nos fotografies aleatòriament enfocant-nos amb unes llanternes a la cara, donar-nos empentes, etc.

Posteriorment (al cap d'una hora aproximadament), ens van fer sortir amb els caps ajupits i van separar nois de noies. Ens van pujar de nou a les pick-up i ens vans obligar a ajupir els caps un altra vegada.

En cap moment ens van dir on estàvem i on ens duien. D'aquí ens van conduir a un altre lloc que semblava una comissaria, ens van ficar d'una en una en una dependència on ens van prendre les nostres dades personals i ens van preguntar pel nostre estat de salut.

Paral·lelament, dos senyors de civil amb una llibreta ens van fer moltes preguntes sobre la nostra estada al país.

Després vam ser conduïts a una sala amb la jutge qualificadora, durant aquest temps vam sentir que se'ns acusava d'escàndol públic, però en cap moment ens van comunicar el motiu de la nostra detenció, de què se'ns acusava, i no se'ns va permetre trucar, ni comunicar-nos amb el consolat espanyol.

La jutge ens va dir que estàvem indocumentats i que per això ens traslladarien a unes estances d'immigració, nosaltres vam replicar que la policia ens havia robat la nostra documentació, els diners i les pertinences, però ella es va desentendre d'aquest fet.

Posteriorment, a dos quarts de dues, ens van traslladar de la comissaria a l'estació migratòria del INM (Institut Nacional de Migració de Oaxaca).

Un cop a l'estació, els informem del robatori i els exigim que ens comuniquin amb el Consolat Espanyol. El dilluns 6 d'agost prestem declaració dels fets, el dimarts 7 d'agost ens traslladen obligatòriament amb un vehicle oficial custodiat per la PFP (Policia Federal Preventiva) a l'estació Migratòria del INM de la Ciutat de Mèxic, on estem actualment.

El dimecres 8 d'agost ens dirigim custodiats al Consolat Espanyol i ens expedeixen un nou passaport que encara no ens han lliurat. Així és que, des del dimecres 8 d'agost a les quatre de la tarda som estrangers documentats il·legals. Tot i això, romanem privats de la nostra llibertat i a dia d'avui l'autoritat competent no ens ha informat de la nostra situació.

Des del centre d'Internament INM de Ciutat i Mèxic (Iztapalapa)

Afirmem l'absoluta il·legalitat de la nostra privació de llibertat, denunciem la vulneració dels nostres drets fonamentals per part de les autoritats mexicanes, exigim la nostra immediata posada en llibertat i la devolució de les nostres pertinences, així com que es depurin les pertinents responsabilitats.

Signen:

Laia Serra (advocada)

Ramon Sesén (professor)

Ariadna Nieto (periodista)

Núria Morelló (antropòloga)

***

Denúncia

Violència Física:

A tots: empentes, agafades del braç clavant els dits, llançats a la pick-up fent impacte amb el metall del vehicle.

A diversos de nosaltres: cops al clatell i al cap, estirades de cabell, pressió per ajupir el cap que provocaven dolor al coll.

Violència Sexual:

A dues de les companyes els van aixecar la samarreta, una d'elles es va quedar amb els pits descoberts, a l'altra li van tocar per sobre de la roba el cul, el pubis, i el pit dret en diverses ocasions.

Violència Psíquica:

A la noia que li van tocar les zones sexuals, un agent li va dir que si cooperava tot aniria bé. No responien quan els preguntàvem on anàvem amb la pick-up. Ens van tapar la boca i ens van posar caputxes per a no veure on estàvem. Estaven tots armats, i a la cambra fosca ens il·luminaven el rostre per no veure el de l'agent. Feien soroll com si tallessin cartutx d'armes. Ens impedien el contacte visual entre nosaltres per poder-nos atemorir amb l'amenaça de fer mal als nostres companys sobretot en els trasllats, ens feien incessants fotos i flaixos. Al noi mexicà el van obligar a fer flexions amb l'amenaça de ser punxat amb una navalla, i ens murmuraven insults i amenaces a cau d'orella. Hi havia riures i burles constants per part dels agents. Vam estar molt temps a les fosques, els nois estaven agenollats i les noies dempeus amb les mans al cap.

A l'estació de Migració.

Desinformació absoluta del procés, no tenir accés a cap còpia de l'expedient, prolongació innecessària d'hores de detenció, insinuació de la nostra il·legalitat. Falta d'assessorament legal.

Crònica de La Jornada

Text de la denúncia

Escriu-nos

źValors militars en la nova assignatura d'Educaciˇ per a la Ciutadania?╗, per Tica Font

estelnegre | 10 Agost, 2007 06:34

«Valors militars en la nova assignatura d'Educació per a la Ciutadania?», per Tica Font

L’interès dels militars d’entrar a les escoles simplement obeeix a l’estratègia de millorar el seu reconeixement i acceptació social, és una estratègia per intentar que la població i els joves tinguin una imatge més positiva de la professió de militar. La qüestió que la població i el sector educatiu s’han de plantejar és si l’escola ha de ser el mitjà o l’espai on es mostri la cara amable dels militars i de les seves accions fora dels períodes de guerra.

Web de les Forces Armades fent-se propaganda

Sembla que el curs 2007/2008 començarà a impartir-se una nova assignatura a primària, secundària i batxillerat, assignatura que serà avaluable. La nova assignatura rebrà el nom de «Educación para la ciudadanía y los derechos humanos» o «Educació per al desenvolupament personal i la ciutadanía». Com a premissa he de posar de manifest que solament he pogut llegir el projecte d’assignatura desenvolupat per primària i a Catalunya.

El motiu d’aquest article no està determinat pel contingut del projecte, que com acabo de dir solament he pogut llegir el de Catalunya i per a primària, i que em sembla correcte i positiu. El motiu d’aquestes pàgines està determinat pels articles apareguts amb opinions de militars destacats sobre aspectes que consideren que s’haurien d’incorporar al currículum d’aquesta matèria.

El 12 de desembre del 2006 l’Associació de Diplomats en Alts Estudis de Defensa (ADALEDE) va organitzar una jornada amb l’objectiu de recollir i aportar idees sobre el paper de les Forces Armades en el sistema educatiu. La primera pregunta que em formulo és: per què tenen aquestes preocupacions els militars? En la meva opinió els militars estan preocupats per l’escassa valoració social envers la seva professió. En general la societat espanyola té una opinió negativa de l’ofici militar i una gran desconfiança vers les intervencions militars a l’estranger. Valoració que es posa de manifest en el fet que no es cobreixen les places per a soldats professionals, cada any queden places vacants, malgrat que les exigències per entrar al cos es redueixen a graduat escolar i al nivell mínim de coeficient intel·lectual, per no dir que cada any s’amplia la quantitat de places per a ciutadans d’altres nacionalitats. Aquesta manca de prestigi o valoració social comporta que el Ministeri de Defensa i els mateixos militars es plantegin campanyes de màrqueting per millorar la imatge dels militars, campanyes que ressalten i associen els militars a tasques de cooperació o d’ajut humanitari, com si l’exèrcit fos una ONG. Els anuncis de televisió i segurament les propostes dels militars professionals per a aquesta assignatura aniran adreçades a generar una imatge que ser militar és equivalent a visitar altres països, a viatjar, a fer tasques solidàries amb la població pobra o necessitada del lloc on són , a atendre malalts, a construir hospitals o carreteres... Tots som conscients que treballar com a militar no es això, si els soldats espanyols són a l’Afganistan o han anat a l’Iraq no és per prestar ajut humanitari com ho fan les ONG, ni per ajudar la població, o per principis altruistes. L’altruisme i l’humanitarisme es canalitzen d’una altra manera, amb unes organitzacions diferents i amb unes persones que reben una formació diferent. Les raons geopolítiques o els interessos econòmics que els militars espanyols defensen en llocs com l’Afganistan o l’Iraq no es fan públics, com tampoc no es fa pública la missió militar que estan portant a terme.

En definitiva, en la meva opinió, si els militars tenen interès d’entrar a les escoles simplement obeeix a l’estratègia de millorar el seu reconeixement i acceptació social, és una estratègia per intentar que la població i els joves tinguin una imatge més positiva de la professió de militar. La qüestió que la població i el sector educatiu s’han de plantejar és si l’escola ha de ser el mitjà o l’espai on es mostri la cara amable dels militars i de les seves accions fora dels períodes de guerra. En aquest sentit cal recordar que els centres educatius són un espai per la raó, la cultura, l’aprenentatge i el desenvolupament de valors personals que puguin contribuir a construir una societat més justa, més sostenible, més democràtica, més participativa; valors que han d’afavorir la universalitat dels drets de tots els homes i dones, que ajudin a generar altres valors, com la cooperació, la solidaritat, o la noviolència, com a instruments de transformació social. Tot això representa valors oposats a la guerra i a la seva preparació.. Els valors que ha de transmetre una escola i els valors que transmet l’exèrcit no poden ser compatibles.

El director del Centro Superior de Estudios de la Defensa Nacional, el tinent general Pedro Bernal, va assenyalar en el seu discurs d’obertura «la importància de contribuir al foment de la consciència de la defensa nacional» i ens va fer un llistat de les amenaces i perills a la seguretat d’Espanya. Va destacar «el terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies, las armes de destrucció massiva, els desastres ecològics o els accidents a gran escala» com les amenaces a la seguretat d’Espanya. Davant d’aquestes amenaces el mateix tinent general conclou «els espanyols no perceben avui en dia amb claredat els perills que amenacen la seva seguretat» i per això dedueix «que és indispensable una millor formació dels joves en valors, un dels quals ha de ser la consciència de la seguretat», és a dir el valor de la defensa i les Forces Armades.

Aquesta intervenció marca una escletxa en la percepció de la seguretat que tenim les persones i els militars i que fa necessari obrir un debat social i parlamentari. Segons el tinent general Pedro Bernal, les amenaces a la seguretat d’Espanya són: el terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies, les armes de destrucció massiva, els desastres ecològics o els accidents a gran escala. Si deixem de pensar en conceptes abstractes com la seguretat d’Espanya i ens preguntem quins són aquells elements que donen seguretat a les persones, les preocupacions són unes altres. Les persones per sentir-se segures necessiten pensar i sentir que si perden la feina, cobraran de l’atur, que tindran un salari digne que els permetrà viure amb uns mínims de comoditat, que si es posen malalts, els metges els atendran a l’Hospital i que tindran accés als medicaments que necessitin, que no patiran discriminacions per ser dona, homosexual o practicar una religió diferent, que podran expressar-se en la seva llengua, que podran participar del procés de presa de decisions democràtiques, que estaran protegits per una instància judicial, que podran expressar lliurement les seves opinions... Elements com aquests són els que ens donen seguretat a les persones i són aquells pels quals la societat i l’escola han de treballar.

Si, com diu el tinent general, el terrorisme, el crim organitzat, les epidèmies i els desastres ecològics o naturals són les amenaces a la nostra societat, caldrà obrir un debat per veure quina és la millor manera de fer front a aquestes amenaces. Són els militars els que han de treballar per transformar aquestes realitats? Davant d’un sunami la millor resposta són els militars? Pel que fa a la manera de combatre el crim organitzat, les màfies de la droga o el tràfic de dones i nenes, són els militars els més preparats per actuar? Davant el terrorisme, són els militars els que han d’intervenir? Jo pensava que els militars es preparen per fer una guerra, per destruir infraestructures, per matar persones de la manera més eficient possible... i pensava que davant d’aquests problemes, com el crim organitzat, epidèmies... la manera de resoldre’ls era una altra, cercar les causes que els provoquen, les complicitats polítiques i financeres que els mantenen... i no la força bruta que representen els militars.

Per què no obrim un debat sobre els grans reptes i problemes que tenim al món i quines poden ser les maneres de solucionar-los?. Posem cada cosa al seu lloc.

Tica Font

Escriu-nos

Cap de setmana de festa a ses Covetes (10/14-08-07)

estelnegre | 09 Agost, 2007 05:43

Cap de setmana de festa a ses Covetes (10/14-08-07)

El proper cap de setmana hi ha festa a la platja. Entre el 10 i el 14 d'agost a Ses Covetes, cada dia, matí i nit celebrarem una gran victòria. Segueix llegint, no et durà més de tres minuts i coneixeràs el que la que s'està preparant.

Ses Covetes

Les qui tinguem memòria recordarem la història, les qui les haguem vist sabrem de que ens parlen, les qui acabem d'arribar coneixerem una de les lluites més velles de la nostra Illa: la urbanització de Ses Covetes ha estat declarada il·legal, però el cas segueix obert degut a la interposició d'un recurs a la sentència del TSJB per part del misser dels promotors.

Ara fa casi quinze anys, cap allà l'any 1994, uns promotors urbanístics van adquirir uns terrenys al costat de la platja del Trenc, a Ses Covetes. Ben aviat, l'antic ecosistema dunar es va veure substituït per els bucs de més de seixanta habitatges destinats a convertir-se en apartaments de lloguer. Per sort, algunes persones veïnes varen donar el toc d'alarma i es va iniciar una campanya conjunta entre el GOB i el PSM, amb un gran recolzament social, que va aconseguir frenar les obres el mes d'abril de 1995, congelant així un procés que, en altres llocs de l'illa, ha acabat substituint sabines i estepes per urbanitzacions i xiringuitos. Molt ha estat el mal que la política del territori dels darrers vint anys ha fet a les Illes, però el cas de Ses Covetes ens ha demostrar que no estàvem tant errades i que els desbarats es poden frenar.

Durant tots aquests anys, el GOB s'ha encarregat de mantenir tot el procés judicial que ha combinat denúncies, sentències i reclamacions. El dia 8 de juny d'enguany, el grup ecologista enviava una nota de premsa tancant el tema. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears havia anul·lat la llicència dels 68 apartaments. Això succeïa després que una Ordre Ministerial hagués declarat protegits els 100 primers metres de costa i que el mateix ajuntament de Campos reconegués que aquells eren terrenys no podien considerar-se urbans.

Durant tots aquests anys el consistori local ha estat del costat dels promotors i ha anat assumint les despeses dels missers que s'encarregaven de la defensa. A les darreres eleccions municipals, coincidint amb el canvi polític arreu, el Partit Popular ha deixat la batllia a un pacte entre UM i els socialistes. El nou ajuntament ha corregut a anunciar que durant aquesta legislatura les cases cauran i Ses Covetes començarà a recuperar el seu paisatge legítim.

Tal vegada ha corregut massa i s'ha avançat a uns esdeveniments que obliguen a tenir més paciència. La sentència de TSJB ha estat recorreguda, això implica una espera de quatre anys per a que es resolgui el procés legal... mentre, els terrenys segueixen en mans dels promotors, que si bé no poden seguir edificant, tampoc deixaran que ningú derrueixi les runes de casa seva. Guillem Ginard Sala bé ha demostrat la seva bona voluntat, però més li hagués valgut expressar la seva sentència en forma de desig.

Des de que les obres es paralitzessin, el desig de totes les que ens hi hem oposat ha estat que les runes es derrueixin... possiblement aquest segueix sent encara el desig de moltes. Però cal preguntar-se quin preu cal pagar per que això sigui possible.

En aquests moments correm un perill que és ben conegut. El vàrem conèixer durant la legislatura regentada pel pacte de progrés quan, amb els diners de l'ecotaxa, el Govern va adquirir els terrenys de Son Serra on, des de feia molts i molts anys, s'hi estaven un bucs abandonats. El preu que es va haver de pagar als promotors propietaris els va deixar ben contents, tal vegada no havien pogut vendre les cases acabades, però havien sortit guanyant. I tot per una fotografia.

Aquesta vergonya no pot repetir-se. Aquesta seria la única manera d'escapar a l'eterna lentitud d'un procés legal que amenaça en allargar-se encara vuit anys més però a costa de premiar als especuladors que han ocasionat la distorsió del paisatge. En aquests moments, el millor que podem fer és armar-nos de paciència i vigilar que els promotors no treguin cap benefici pel desastre que han fet. Totes les que, fins ara hem condemnat les obres, no podem seguir exigint la seva demolició: aquesta victòria ja és nostre, quinze sentències ho demostren... ara cal tancar el procés ben tancat i evitar que es premiï la perseverança d'aquests promotors a canvi d'una portada de premsa. Ja no és que les tirin... sinó com!

Per tal de difondre aquest missatge i celebrar que Ses Covetes tornarà algun dia a ser el que fou, algunes persones ens hem organitzat per a fer una festa entre el dia 10 i el 14 d'agost. Hi haurà música, arena i sol, teatre, rialles, tallers, visites a l'ecosistema dunar, la mar, alegria, poesia, projeccions i festa, molta festa.

Fes córrer la veu i aprofitem aquesta oportunitat per celebrar una de les nostres lluites més llargues.

 Escriu-nos

Proposta d'Assemblea Antitaurina (10-08-08)

estelnegre | 08 Agost, 2007 05:16

Proposta d'Assemblea Antitaurina (10-08-08)

Cartell de la concentració antitaurina de 2006

Cartell de la concentració antitaurina de 2006

El divendres 10 d'agost es convoca al local de CNT (Palau Reial, 9, 2n, Palma) a totes les persones interessades a una assemblea per concretar la realització d'una concentració antitaurina.

Seria interessant que la gent porti les propostes de cartells i dissenys el mateix divendres.

Aquesta serà una concentració sense sigles, només signada per «Assemblea Antitaurina», com les accions que es van fer l'any passat a Palma.

Us hi esperem!

Escriu-nos

źPerdre la guerra, patir la vict˛ria╗, per Ronald Fraser

estelnegre | 07 Agost, 2007 11:34

«Perdre la guerra, patir la victòria», per Ronald Fraser

Perdre la guerra, patir la victòria

Repressió i contrarevolució a la Guerra Civil espanyola

El silenci dels cementiris. Vista parcial del cementiri de Montjuïc

L'escrit que segueix té 30 anys i va ser publicat en una revista d'història, L'Avenç, avui desapareguda --existeix actualment la capçalera, però res té a veure amb la revista original. És una transcripció de la intervenció que l'historiador i hispanista anglès Ronald Fraser va tenir en una taula rodona dins el marc d'unes jornades sobre la Guerra Civil organitzades pel Centre de Treball i Documentació, l'any 1977. A partir de testimonis orals recollits al llarg de les intervencions d'aquest autor, l'acumulació de records personals, anècdotes, fets concrets, etc., fan possible una reconstrucció hipotètica del que va ser la repressió franquista durant i després de la guerra civil. Hem corregit alguns errors de l'original.

M'imagino que, preci­sament pel que acaba de dir l'amic i col·lega Southworth, entre el públic no hi ha ningú que no hagi patit els efectes de la repressió franquista. Per tant, no voldria parlar-los dels horrors d'aquella repressió que vostès han patit i que jo només conec a través dels nombrosos testimoniatges reco­llits en el meu treball d'historiador oral. Però hi ha uns amics, aquí, que m'han convençut que aquesta opinió meva no és encertada. Cal recordar­-ho tot i parlar de tot. Bé, ho intentaré, no tot, és clar, però alguna cosa. l ho faré dins un esquema polític, servint­-me d'alguns testimoniatges de Caste­lla la Vella i d'Andalusia. Si es repe­teixen aquí alguns temes tractats ja pel senador Benet i per Southworth, no és accidental. La repressió no és una cosa casual, és l'expressió coerci­tiva de tota una política: militar, social, econòmica, ideològica i cultural. Jo parteixo de la concepció de la guerra civil com la continuació per uns altres mitjans, per adaptar la famosa frase de Clausewitz, de la política interna, o sigui, la política de classes. En aques­ta concepció, la lluita de classes està elevada al nivell de la lluita armada entre classes. Per als sublevats mili­tars i les classes socials que els dona­ren suport, l'oligarquia terratinent i la burgesia, i, en algunes zones, la petita burgesia rural, l'objectiu principal de la sublevació podia resumir-se en po­ques paraules: conjurar el perill de la revolució social, el perill per a la seva propietat, i restablir l'ordre, cosa que venia a dir: reforçar la dominació del capitalisme i permetre una taxa d'a­cumulació més elevada i segura que sota la República.

El difícil d'aquest propòsit era que no es podia enunciar obertament. Gairebé ningú, es pot dir amb confiança, s'aixecava, anava a la guerra amb l'únic fi de defensar el capitalis­me com a tal. Calia camuflar aquesta raó principal sota d'altres, calia crear una ideologia legitimadora. Quan el setembre de 1936 la Junta de Defensa Nacional de Burgos prohibeix tota actuació política i sindical, ho justifica en termes que la política fomentava ambicions personals, fomentava l'anti­patriotisme, permetia als dirigents polítics i sindicals que creixessin a costa del poble que ells mateixos en­verinaven. Només faltava dir, com va dir Franco el 25 de juliol de 1936, en un manifest signat a Tetuan, que l'es­perit revolucionari i inconscient de les masses enganyades i explotades era obra dels agents soviètics.

Ara bé, no n'hi havia prou de prohi­bir l'actuació política i sindical; per aconseguir els seus fins fonamentals calia anihilar les organitzacions obre­res, els sindicats i els partits polítics. No oblidem que la classe posseïdora, que intenta imposar la dominació per la força de les armes, és numèrica­ment minoritària, la qual cosa explica en part que les contrarevolucions ha­gin estat i continuïn essent molt sagnants. Quin millor procediment, doncs, que reprimir no sols els caps visibles d'aquelles organitzacions, si­nó tot quadre mitjà i militant, sembrar . un terror que resti gravat a la ment de qualsevol obrer amb vel·leïtat de pro­testar la seva condició d'explotat.

A través de Southworth hem es­coltat ja algunes paraules de Queipo de Llano. Ara, jo vull citar una altra frase del general Queipo de Llano, que pronuncià per ràdio quatre dies després de la sublevació de Sevilla: "A propòsit de vagues i coaccions, ordeno i mano que tots els qui caiguin en poder de les forces que realitzen coaccions siguin tot seguit passats per les armes. No tingueu por, us autoritzo perquè el mateu com un gos i queda­reu exempts de responsabilitat". Un altre exemple, l'al·locució d'un dels repressors més infames d'Andalusia, el comandant de la Guàrdia Civil, Bruno Ibañez, quan va ser nomenat cap d'ordre públic de Còrdova el se­tembre de 1936: "Sapigueu tots els ha­bitants d'aquesta capital admirable que, posant-me per damunt de tota maldat i covardia, treballaré sense re­pòs perquè no quedi cap traïdor sola­pat que tracti d'entorpir d'alguna ma­nera l'obra admirable que el nostre abnegat exèrcit està realitzant per fer una nació educadora i pròspera, pro­curant igualar-nos amb les nacions més civilitzades, que amb cega fe cristiana, estan plenes d'esperances sense ambicions. Els qui no sentin l'a­mor que tot bon fill ha de tenir per la idolatrada mare pàtria no són dignes de viure-hi i han de marxar o desapa­rèixer per sempre del terreny espa­nyol". De trista memòria a Còrdova, po­dríem comptar moltes coses de Bruno Ibañez, però el que hem d'observar és el llenguatge que fa servir.

Percebem clarament l'aspecte ideo­logicoreligiós que aporta la legitima­ció a la repressió, en la seva finalitat sociopolítica. És prou coneguda la importància de la religió a la zona na­cional i jo no hi insistiré més. Només vull dir una cosa que potser no és tan coneguda. El dia de la Mare de Déu, el 15 d'agost de 1936, va servir de pretext per a un esclat de la repres­sió, si més no, a dues capitals de pro­víncies que jo conegui: Sevilla i Pam­plona. Calia eliminar de la terra santa espanyola unes herbes dolentes, que enverinaven el poble, que per ell ma­teix era bo. Arrencant aquelles her­bes, inhumanes per definició, es res­tabliria allò que era bo, o sigui, la do­minació de la gent d'ordre. Vet aquí el testimoni d'un advocat cordovès que s'allistà el primer dia de la sublevació i que més tard va ingressar a Falange. Anava en columna de Còr­dova a Sevilla en cerca d'armes del general Queipo i a la carretera va en­sopegar amb una dotzena de cadà­vers obrers. Ell i un amic seu, molt creients tots dos, van començar a re­sar un Parenostre. Al camió, els altres els van escoltar amb una estupefacció hostil. "Cal matar tots aquests gossos maleïts", deien. No els entrava al cap que algú pogués resar per un, roig. L'ideològic i religiós, que tant havia fet per aglutinar les capes reaccionà­ries sota la República i al qual, dit si­gui de passada, el Règim tant havia contribuït servia clarament per justifi­car aquesta actitud.

Vegem ara alguns dels efectes de la repressió a la zona franquista, no oblidem que l'efecte psicològic era una de les finalitats perseguides. Un cop vençuda la resistència a Sevilla, ens testimonieja la neboda de José Díaz, secretari general del PCE, la classe obrera sevillana estava total­ment aterrida per la repressió que es desencadenà als primers dies. Molts cadàvers van ser deixats al car­rer i al matí es veia les mares que ploraven els seus marits o fills. La re­sistència no va tornar a sorgir. La ma­re d'aquella senyora, és a dir, la ger­mana de José Díaz, va ser afusellada en circumstàncies dramàtiques el 7 de novembre de 1936, una altra data fatal pel que fa a la repressió en zona franquista, i que correspon a l'inici de l'ofensiva franquista sobre Madrid.

Les dones i la guerra

Els contaré ara la historia del seu assassinat perquè és alliçonadora i perquè, a més, enllaça amb el debat sobre la participació de la dona a la guerra. Aquesta és la història que em va explicar la seva filla.

La mare i una tia de l'aleshores noia que m'explicava això, estaven empre­sonades. Arran de la sublevació de Queipo de Llano havien intentat fugir de Sevilla, però, com que duien sis nens petits entre totes dues, amb prou feines havien pogut arribar als afores, quan van sentir la policia, que deia que mataria algú si les dones no deien on eren. De seguida la dona es presentà: "Aquí no cal matar ningú. Sóc la germana de José Díaz". Les dues se­nyores més grans i la noia van ser con­duïdes a un cinema on s'hi havien tret totes les cadires, però tot i així no hi havia prou lloc per asseure-s'hi atesa la quantitat de dones detingudes. La noia tenia llavors divuit anys i va veu­re com s'enduien companyes seves per afusellar-les. Quan arribava el guardià amb la llista, ens va dir, hi ha­via un pànic espantós però les dones sempre responien quan eren crida­des. La noia va ser interrogada tota una nit i posada en llibertat sense ha­ver comunicat el destí d'alguns cama­rades. La mare i la tia van ser traslla­dades al Convent de Jesús del Gran Poder, que s'havia convertit en presó. Tots els dies la noia els duia menjar. El dia 7 de novembre, el guardià li va dir: "Ves-te'n, noia, ves-te'n, la teva mare ja no necessita cafè". La noia sa­bia què volien dir, amb prou feines va poder tornar a casa. L'endemà va anar a visitar la tia, que havia estat traslladada a una altra presó. La tia li va explicar que els guardians havien vingut a treure-les a totes dues, però el nen de 9 mesos que tenia la tia ha­via començat a plorar espantat. "Dei­xem a aquesta, van dir els guardians, i agafem l'altra". Llavors va començar una discussió entre la mare i la tia. Aquesta volia que se l'emportessin a ella. "Que m'afusellin a mi perquè tu tens més fills que jo". La mare li va respondre. "No, hi vaig jo perquè els teus fills són més petits". I va ser la mare que s'avançà, rebutjà la bena per tapar-li els ulls, va dir que volia morir amb el cap ben alt pel seu ger­mà i només va demanar una sola cosa: que l'afusellessin aviat. Consti que aquesta senyora no pertanyia a cap partit, només creia que els comunis­tes devien ser bons, perquè el seu germà n'era.

La brutalitat de la repressió era tal que certament no va ser la classe obrera l'única atemorida. Vet aquí el testimoniatge d'un republicà liberal de Valladolid, ciutat de trista memòria en aquest aspecte.

La repressió formava part integral de la contrarevolució. Paradoxalment, un fet tan anormal com el terror servia per reforçar l'aparença de la normali­tat ciutadana. Només si semblaves normal, si continuaves fent el mateix de sempre, podies aparèixer per da­munt de tota sospita. L'instint de la pròpia conservació funcionava a ple rendiment. La por a ser afusellat si no denunciaves a un altre, l'esperança de salvar la vida si el denunciaves. Molt més que no pas les venjances personals --que n'hi havia bastants--, era el terror, que contribuïa a la seva pròpia perpetuació.

Era d'esperar que els desafectes a la sublevació es veurien aterrits, però val la pena d'observar l'impacte de la repressió sobre els adherits al Movi­miento. Un industrial, per al qual la Dictadura de Primo de Rivera havia estat l'època daurada, s'alineà del costat de la sublevació des del primer moment. De seguida el va impressio­nar l'enormitat de la repressió.

"Jo no creia que es podia matar com allà es matava --ens deia--. La repres­sió no tenia límits."

Un dia, aquest senyor era davant el Palau Episcopal quan va sortir un fra­re. El capellà del cementiri de Sant Rafael l'esperava.

"¿Quants n'hi ha per aquesta nit?", va demanar el capellà: "Setanta-sis", va respondre l'altre. "Setanta-sis. Oh, Déu meu, és terri­ble!"

I el frare li va respondre al capellà: "Setanta-sis? haurien de ser set-cents". L'industrial va quedar esglaiat.

L'advocat cordovès ja esmentat re­cordava haver vist, cada dia quan sor­tia en columna per prendre algun po­ble, els cadàvers que jeien sota les oliveres, homes i dones, boca amunt, boca avall. Els soterranis del local de la Falange eren com una pilota: s'in­flaven per la tarda i de matinada es ­desinflaven. Mataven a qualsevol sen­se més ni més.

Amb aquestes anècdotes vull assenyalar que es podia repetir en molts altres llocs un fet que potser no hagi estat subratllat massa sovint. La repressió també va funcionar per crear una coherència política i ideolò­gica nova entre els mateixos suble­vats. Demostrava als adherits que la sublevació no anava a ser un senzill canvi de règim polític, com per exemple ho esperava aquest mateix advocat, un cop militar que suspen­dria la Constitució i restabliria l'ordre dins la República. No, la cosa era molt més greu, es tractava d'una contrare­volució, d'un canvi profund en la cor­relació de forces socials, que com­prometia tothom, encara que no ha­gués participat directament en fets de sang. El qui no es rebel·lava oberta­ment en contra, s'implicava tàcita­ment en els fins del Movimiento, per­què qui gosés de rebel·lar-se era un enemic del nou Règim, i com se sap en el cas dels líders del Sindicat Estu­diantil Tradicionalista (A.E.T.), que es rebel·laren contra la unificació decretada per Franco, el Règim no va dub­tar de reprimir els seus mateixos adherits quan ho va creure necessari.

Vegem un cas concret del funcio­nament del procés en un capellà de Valladolid. S'adherí de seguida a la sublevació perquè anava a restablir l'ordre i el respecte a la religió. En els primers moments va fer el que va po­der per ajudar l'exèrcit, però ben aviat, ens diu, "la majoria del clergat es va retirar. Els assassinats eren to­talment injustificats. Encara pitjor, els qui els ordenaren, si no els van come­tre, eren persones que van sortir en defensa de la sublevació amb els seus escapularis i que declararen que el Moviment era una Croada. Es van co­metre assassinats en nom de la religió".

Aquest senyor, que es creu crític del clergat baix-castellà, opinava que llevat d'alguns bisbes, el clergat com­partia la seva opinió.

Més tard, és clar, van tornar a abo­nar clarament el règim franquista, pe­rò jo estic parlant ara dels primer mo­ments. Tanmateix, aquest capellà tampoc no va sortir en contra de la repressió.

"No vam poder --es disculpa--. ¿A qui podíem acusar? Els assassinats es van cometre anònimament, no hi ha­via assassins als quals assenyalar amb el dit; però a més, en aquells mo­ments apassionats, protestar hauria equivalgut a declarar-se al costat de l'enemic."

No crec que calgui fer més comen­taris, però de passada vull observar que, l'investigador en terres castella­nes, ensopegarà sovint amb anècdo­tes de capellans, rectors que salvaren els seus feligresos de la repressió.

Al meu llibre en conto un cas concret:

S'ha dit sovint, i amb raó, que la re­pressió era metòdica i organitzada en comparació amb el que existia en el camp republicà; però jo vull assenya­lar que també va ser arbitrària i pre­cisament per això era encara més te­mible, ¿qui sabia si no seria la seva pròxima víctima, especialment als primers temps?

Un fiscal de l'audiència de Madrid que es trobava a Còrdova ens va ex­plicar el cas d'un señorito cordovès que era molt conegut per la seva actuació en la repressió. Un dia, aquest señorito s'assabenta que estan portant en un camió cap al cementiri, per afusellar-lo, un seu amic. Agafa el cotxe i arriba a l'alçada del camió i l'atura. "Baixi'm aquest home", li diu al cap de la guàrdia. "No pot ser", diu aquest. "He de dur divuit cadàvers --així ho va dir, cadàvers, i no presos­-- al cementiri." Llavors, el señorito va agafar algú que passava per allí, el va ficar al camió i va fer que el seu amic baixés. l a aquell pobre home l'afuse­llaren amb els altres. Aquesta anèc­dota se l'explicà al fiscal el mateix señorito, molt amic, d'altra banda, de Bruna Ibáñez.

No vull dir amb això que aquestes coses passessin sovint, però l'arbitra­rietat també hi jugava un paper. Si hem de ser sincers, cal dir que hi va haver persones que protestaren i que fins i tot van dur les protestes a l'auto­ritat suprema, Franco. I també cal dir que les notícies de la repressió a la zona republicana, notícies sovint exa­gerades, com era d'esperar, però no sempre, tenien un paper legitimador. Cal subratllar que la repressió a la zo­na franquista no va ser una resposta a la repressió a la zona republicana. En una zona com en l'altra, va començar immediatament després de la suble­vació, com a resultat de la lluita arma­da de classes.

És coneguda la protesta d'Unamu­no. També va protestar Eugenio Vega Latapie, director d'Acción Española, la revista monàrquica. Una vegada va anar amb Pemán a visitar Franco i aprofitaren l'ocasió per deplorar la repressió que desprestigiava els fins del Movimiento. "Franco no em va fer cas", ens diu. "Pel que feia a la repres­sió, sabia ben bé el que passava i no l'importava gens. Quan més tard, amb l'informe que jo li vaig fer, Pemán va anar a protestar a Franco perquè ha­via deixat sota pena de mort milers de presos un any o més, Franco li explicà que calia fer-ho perquè així podien ser intercanviats per presos que es trobaven en les mateixes circumstàn­cies a la zona republicana". Així va justificar-ho, però és prou conegut que hi va haver molt pocs intercanvis durant la guerra. A més, quan s'acaba la guerra, la pràctica continuava exactament com abans. "Franco de­mostrava", ens diu Vegas Latapie, "la freda crueltat per la qual era ben co­negut a la Legió". No cal fer cap co­mentari.

Incògnites

Aquestes reflexions ens porten a un dels fets socials interessants, o potser més interessants, de la guerra, a sa­ber: ¿Per què la pagesia castellana, navarresa, gallega, etc., dóna suport al bàndol que objectivament no re­presenta els seus interessos socials i econòmics? El petit pagès castellà lluita per defensar els interessos dels terratinents bladers i remolatxers que l'exploten. Com deia abans, els interessos profunds de la sublevació no podien enunciar-se obertament. Molt pocs, i entre ells cap pagès, podem suposar, lluitarien pel capitalisme tot sol. Hi havia moltes altres justifica­cions ideològiques i no és aquest el lloc per endinsar-nos en aquest tema, que també tracto al meu llibre. Però volia assenyalar una cosa. Tot i que aquesta pagesia no anava a la guerra . sota coacció directa dels militars, com, de vegades, es pretenia a la zo­na republicana, el fet d'existir l'estat de guerra i la disciplina militar, el fet de la repressió, feia que existissin po­ques possibilitats serioses per evitar la crida a files. Els reclutes sabien que, en cas de desertar, la repressió podia repercutir sobre les seves famí­lies. Conec un senyor republicà sal­mantí que, malgrat tenir doble nacio­nalitat, va preferir lluitar en el bàndol franquista més que no pas córrer el risc de represàlies contra el seu pare.

Vull assenyalar també, de passada, molt ràpidament un altre efecte importantíssim de la repressió. No van sorgir focus de resistència a la re­raguarda, ni focus guerrillers. La absència de guerrillers, al país que inventà la paraula, és una de les llacu­nes més destacables de la guerra. No es pot retreure la, culpa únicament a la repressió. Va tenir les seves causes principals a la zona republicana, en la manera que es plantejà la forma de prosseguir la guerra. Però, ¿com po­dem dubtar que la repressió va actuar en contra del sorgiment d'aquesta lluita?

Si m'ho permeteu, vull acabar amb una última anècdota. És de la post­guerra, però, al meu parer, és ben ex­pressiva de tot el que he dit. Un se­nyor republicà, estudiant al comença­ment de la guerra, i oficial de l'estat major de l'exèrcit popular durant la contesa, sortia de la presó, on havia passat set anys, nou mesos dels quals sota condemna de mort. Abans de sortir, va demanar al capellà de la presó, al qual havia arribat a conèi­xer, que li respongués una pregunta. ¿Per què, si no havia matat ni robat ningú, per què havia hagut de passar tants anys- a la presó? La resposta, li va dir el capellà, era ben senzilla: "el mateix m'hauria pogut passar a mi, si el resultat de la guerra hagués estat el contrari. El teu bàndol va perdre, i la resta, si has matat o has robat, no té importància. Molts dels que s'han ta­cat de sang, viuen, i molts dels qui no van fer res, han estat afusellats. Has passat set anys a la presó perquè vas perdre la guerra".

Ronald Fraser

(L'Avenç, 81 / Abril 1985)

Escriu-nos

Una poesia per al vintŔ aniversari de l'Ateneu

estelnegre | 06 Agost, 2007 12:43

Una poesia per al vintè aniversari de l'Ateneu

El que segueix és una poesia que ens ha fet arribar un company de l'Ateneu sobre les seves vivencies en el col·lectiu. El lirisme és d'una finor aclaparant.

 L'Ateneu Llibertari Estel Negre

Sí, hubo un antes y un después en el Palacio Real...., 9, 2º

Yo, que por donde pase hice y deshice

Que por un din y sobre todo por un Don me batí

Que de las oscuras «Bóvedas» de Xus escape entre el suave vellón

Que las aventuras del astuto Guindilla-pastor de hombres- escuche,

Hasta su retorno al dulce L'Orient.

Que en batalla desigual fui vencido por el gigante DeLlorens-el de tremolante cabellera-,

Y cuya herida costillar es una raya mas en mi piel de tigre

Que a raya mantuve al troll Emi en sus cuevas sulfurosas,

Allí donde mora el rey de los enanos Crowley,

También llamado «La bestia» ¡que Dios lo tenga en su gloria!

Que surtí con los despojos de mis conquistas al áureo Ateneo:

¡Oh dulce pavimento de la cocina, tan bien engarzado por los fieles Pep y Gonzalo!

¡Oh blandos tronos, oh ricas vajillas de reyes destronados!

Y si con la espada fui terrible más devastador fui con la pluma

Marchita quedó la frente del más brillante entre los brillantes: Matias Vallés

Con mis retadoras cartas a Diario de Mallorca.

Doblada y hundida su cerviz, ya solo arrastra su sombra y su derrota.

¿Y no perdió el Boletín el fulgor, LA INTIIGNACION SAGRADA,

Desde la ausencia de Lázaro?

O acaso no promoví el famoso Parnaso del jueves ¡esa gran república de las letras!

Donde os deleitasteis con el católico inglés, con el filólogo griego, con el poeta ruso,

El existencialista francés, con el --y bien dicho esta--, tormento de Sade.

Pero sobre todo ¿no gozasteis con mis discursos en blanco, con mi música callada,

Con mi silencio sonoro amigos,

¿Y no fui el mejor camarada en la alegría de la fiesta y de la noche?

Cuando hollé los antros de San Magín, allí donde moran los monstruos

Y bien dicho esta, de tres cabezas,

Deleitando con mis alados pies, con mis flamencas romanzas, con mis dulces palabras

A finas damas v galantes caballeros

¿Y no extendí mi magnánimo manto sobre el oscuro chileno

Dándole cobijo en mi castillo?

Acaso con mi resplandor no seduje para la sin par orden,

A la sibílica Montse o a los rabínicos cayetanistas?

¿Y no soporto cristianamente y con alguna que otra pócima de las tierras de Lex-a-Tin

Los tenebrosos hechizos con que me envuelve el malvado Merlín?

Y no digo más amigos, que a buen entendedor. Y lo bueno si breve.

Y en los nidos de antaño etc., etc., etc.

De todas maneras compañeros, abajo las cadenas para todos o las que se puedan.

Santiago García Muñoz

Escriu-nos

Fotos de la concentraciˇ en solidaritat amb Oaxaca d'ahir al carrer Sant Miquel

estelnegre | 05 Agost, 2007 06:30

Fotos de la concentració en solidaritat amb Oaxaca d'ahir al carrer Sant Miquel





Escriu-nos

Fotos de la concentraciˇ en solidaritat amb Oaxaca

estelnegre | 04 Agost, 2007 05:52

Fotos de la concentració en solidaritat amb Oaxaca

Solidaritat Oaxaca

Solidaritat Oaxaca

Concentración en Palma en solidaridad con la asamblea popular de la ciudad de Oaxaca

Alrededor de 20 personas, convocadas por la Confederación Nacional de Trabajadores (CNT) de Mallorca, se concentraron ayer frente al consulado de México en Palma para manifestar su sentimiento de repulsa frente a las actuaciones policiales que el Gobierno mexicano está realizando en el estado de Oaxaca contra la población civil.

La de ayer fue la primera de las dos jornadas de repulsa organizadas por la CNT, junto con otras organizaciones, para manifestarse contra los hechos que se vienen sucediendo el último año en el estado mexicano de Oaxaca, donde "sindicalistas, población indígena y miembros de colectivos sociales son secuestrados, encarcelados o asesinados por la policía", tal y como afirmaban desde la CNT en la convocatoria de concentración. A las 11.30 de hoy se espera una segunda concentración en la calle Sant Miquel.

(Diario de Mallorca, 04-08-07)

***

Recordau: Avui dissabte 4 d'agost, a les 11.30 hores, al carrer Sant Miquel, cantonada amb plaça d'Espanya de Palma: nova concentració de repulsa.

Escriu-nos

Recordeu: Concentracions en solidaritat amb l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca (MŔxic) [3/4-08-07]

estelnegre | 03 Agost, 2007 04:51

Concentracions en solidaritat amb l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca (Mèxic) [3/4-08-07]

Divendres 3 d'agost, a les 20.00 hores, davant del consolat mexicà de Palma (Guillem Costa, 2): concentració de repulsa davant de les actuacions policíaques que el govern mexicà està realitzant en l'Estat d'Oaxaca contra la població civil.

Dissabte 4 d'agost, a les 11.30 hores, al carrer Sant Miquel, cantonada amb plaça d'Espanya de Palma: concentració de repulsa.

Això passa avui a Mèxic!

Per als pròxims dies 3 i 4 d'agost la CNT, junt amb altres organitzacions, ha organitzat concentracions de repulsa contra els esdeveniments que des de fa un any, i en especial, des de fa uns dies estan ocorrent en l'Estat mexicà d'Oaxaca, on sindicalistes, població indígena i membres de col·lectius socials estan sent segrestats, empresonats i assassinats a trets per la policia federal. La raó: les mobilitzacions populars que des de fa un any se succeeixen a Oaxaca reivindicant millores socials i econòmiques per a la població civil i treballadora. Aquesta és l'actitud que actualment manté el Govern d'Oaxaca presidit per Ulises Ruiz.

És per tot això que des de CNT impulsem aquestes concentracions, per a solidaritzar-nos amb els nostres companys de l'APPO i per demanar la cessació immediata d'aquestes actituds, la llibertat dels presos polítics d'Oaxaca i l'aparició dels desapareguts, segrestats pel govern mexicà.

Solidaritat internacional amb Oaxaca!

Si vols manifestar la teva solidaritat amb el poble d'Oaxaca, vine a les concentracions dels dies 3 i 4 d'agost.

T'hi esperem!

Enllaços relacionats:

www.asambleapopulardeoaxaca.com

http://solidaridadconmexico.blogspot.com

http://maldeojotv.net

Salut i anarcosindicalisme

SOV CNT Palma

Palau Reial, 9, 2n (Ciutat)

971 726 461

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS