Administrar

Cicle de cinema: Paraula de dona (cicle de cinema feminista) [09/22-93-07]

estelnegre | 02 Marš, 2007 10:14

Cicle de cinema: Paraula de dona (cicle de cinema feminista) [09/22-93-07]

Aquí teniu les activitats que per al mes de març la CNT de Ciutat ha organitzat.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre aquestes activitats a qui estimis oportú.

T'hi esperem!

Cicle de cinema: Paraula de dona

Paraula de dona: Cicle de cinema feminista

Dijous 8 de març a les 20.00 hores

La sal de la tierra

(1954, Estats Units, dirigida per Herbert J. Biberman)

***

Divendres 16 de març a les 20.00 hores

Te doy mis ojos

(2003, Estat espanyol, dirigida per Icíar Bollaín)

***

Dijous 22 de març a les 20.00 hores

A las cinco de la tarde

(2003, Iran, dirigida per Samira Majmalbaf)

 ***

Tots el actes es duran a terme al local de CNT Palma

CNT-AIT Palma

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

Escriu-nos

En record de Yael Langella

estelnegre | 01 Marš, 2007 07:01

En record de Yael Langella

Yael, l'àngela

La poeta i traductora Yael Langella va morir l'11 de gener passat víctima d'un accident a Lisboa

Se sentia catalana, estimava la nostra història i la nostra llengua

Yael Langella

Una mort accidental permet, per sobtada i incomprensible, la màxima expressió del dolor que tota mort comporta. Més tràgica i absurda no podia ser la mort de l'amiga Yael Langella: tot va passar l'11 de gener passat, cap a les cinc de la tarda, quan estava de vacances i feia fotos pels carrers de Lisboa: una fatídica relliscada des d'una altura de set metres en un desnivell urbà on hi hauria d'haver hagut una tanca protectora, mentre feia unes passes enrere per enfocar un edifici que volia fotografiar. Perquè la Yael Langella era una artista i una intel·lectual sencera i engatjada: fotògrafa, poeta i traductora, havia col·laborat assíduament amb el seu company sentimental, Uwe Geest, artista pintor, en les seves exposicions. A l'Uwe també li havia dedicat el seu poemari Retorn a Dahme, publicat a Jardins de Samarcanda en edició bilingüe hebreu-català. Més recentment, la Yael havia publicat una plaquette a Cafè Central, Unbekannter Dichter, un poemari tan curt com intens, la lectura del qual em va emocionar.

La Yael s'havia fet catalana perquè estimava la nostra història i la nostra llengua. Però abans ja havia estat russa, francesa, italiana, portuguesa, alemanya, japonesa, amiga dels àrabs i anarquista. Havia assumit el seu nom hebreu en un quibuts. I ens explicava que havia trobat una part de les seves arrels diaspòriques a Lleida.

Era una dona amb aspecte físic de pagesa bretona saludable, amb uns pietosos ulls de miop que et contemplaven tímidament i dolçament. Era un extraordinari ésser humà dels que no tenen preu. Tal com diu la nota que ens va enviar de seguida el seu germà Olivier: "Estimava els humans. Volia teixir lligams estudiant les llengües, respectant les arts i la cultura, estudiant la història. També volia compartir els seus coneixements i lluitava aferrissadament contra la neciesa i la incomprensió. Com tots aquells que l'han estimada, sé la mena de buit que deixa... Ens queden les seves obres i la seva poesia: el seu pensament vital ens acompanya".

La Yael donava generosament el seu temps, no només a l'obra pròpia, sinó -i sobretot- a l'obra dels altres, exercint de traductora i de defensora dels escriptors perseguits o empresonats (el darrer butlletí del PEN ens la mostra al costat de l'Anna Politkóvskaia). Perquè si hi ha un actitud intel·lectual que expressi amor per les paraules, és aquella de la màxima lectura possible, o sigui, la traducció, però també la de la denúncia a favor de la llibertat d'expressió. Implicar-se en els mots aliens per dotar-los de sentit amb els mots propis, o deixar-los envolar per despertar consciències.

En el camp de la generositat traductora comptava amb l'ajut de n'Arnau Pons, amb qui va traduir dues peces d'orfebreria del desvetllament mental que haurien de tenir algun premi supranacional o, com a mínim, de ser exhibides a les vitrines d'objectes de luxe poetològics: Las ensoñaciones de la mujer salvaje, d'Hélène Cixous, i Poesía contra poesía, de Jean Bollack.

Amb ella vaig tenir el plaer de traduir Carrer Ordener, carrer Labat, de Sarah Kofman. Ara, a Lisboa, havia d'enllestir la traducció al català i al castellà de L'elogi de la desobediència, d'Eyal Sivan i Rony Brauman (un llibre lúcid que s'estimava especialment), però també estava engrescada en la traducció de L'écrit, de Bollack, juntament amb n'Arnau, amb qui havia decidit de traduir al francès els Viatges i flors, de Mercè Rodoreda...

Tenia les mans a vessar de projectes de poesia (un recull en francès), de fotografia, d'exposicions amb l'Uwe, de lectures públiques i d'altres traduccions, per no citar-ne tants d'altres que devia tenir al cor i al pensament, o que ja vehiculava amb els seus companys de l'Institut Ramon Llull, o des de la revista jueva Segell amb en Lleonard Muntaner.

La bondat humil de la Yael i la seva qualitat humana anticonflictiva i erudita va ser el primer tret que em va travessar; la sentia com un ésser angèlic, i pensava que el cognom l'abellia. L'oferiment millor que una persona pot fer a una altra és donar-li afecte, coneixements, comprensió, silencis savis i suport; la resta són petiteses. I amb les petiteses ella cuinava moltíssims plats especiats d'arreu del món i ens els feia tastar a tots. Amb ella he creat un vincle que ni la mort no podrà dissoldre. Els moments meravellosos que hem compartit d'amor a les paraules, de passió per la paraula i per aquell o aquella que li dóna forma i sentit en qualsevol llengua i des de qualsevol condició, seran el seu llegat en mi, per sempre.

Josefa Contijoch

(Avui, 01-03-07)

***

Militant llibertària

La poeta i traductora Yael Sylvie Langella-Klépov (París, 1953 - Lisboa, 2007) ha mort tràgicament d'accident, al carrer, a Lisboa, l'11 de gener del 2007. Llicenciada en dret i filologia romànica, Yael parlava deu idiomes i, actualment, treballava en l'àrea de subvencions a la traducció de l'Institut Ramon Llull. Yael Langella, per raons familiars i professionals, havia viscut a diversos països d'Europa i a Israel. Fou professora de francès a l'escola d'infermeres de Natzaret (1975-1977), i va traduir la pel·lícula Memoria del agua, d'Hector Faver, al francès i al català. També va col·laborar amb editorials.

Yael Langella era membre del Centre Català del Pen Club i formava part del seu Comitè d'Escriptors Empresonats. Entre les activitats d'aquest Comitè destaca l'acte que va tenir lloc el novembre del 2005 al Bar Horiginal de Barcelona, on es va fer un homenatge a l'escriptor Ken Saro Wiwa; Yael va llegir poemes al costat d'autors com ara Montserrat Abelló, Assumpta Cantalozella i Carles Torner. Darrerament hi havia participat en un recital poètic a la Biblioteca Francesca Bonnemaison.

Els anys 80 la Yael, al seu retorn d'Israel, va militar al Sindicat Tèxtil de la CNT de la Ronda de Sant Antoni. Fou en aquest local on la Yael va entrar en contacte amb l'Ateneu Enciclopèdic, perquè allà es preparava l'edició d'El Vaixell Blanc. La Yael es va integrar a la Secció Literària de l'AEP i va participar en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat i va publicar contes i poemes a la seva revista.

La primera col·laboració amb El Vaixell Blanc data de l'estiu del 1982. Es tracta del conte Un gesto, que passa a Natzaret. L'octubre del mateix any hi publicava Cuatro poemas desde la celda, un llarg poema, la darrera estrofa del qual, diu: "Somos los tripulantes del barco libertad, / hijos del mar y del viento, / y vamos seguros de puerto en puerto. / Sin dios, sin ley y sin amo: / hemos organizado nuestra vida a bordo / y no les ha quedado sitio". La Yael va participar en el número monogràfic dedicat a Lorca, el gener del 1983, amb l'escrit Variaciones sobre la poesia partiendo de García Lorca. En el següent número hi publicà el conte La Balada de Frantisek, situat a les negres muntanyes del sud de Bohèmia. L'estiu del 1983 va ser publicat Municipio y Federación en Iberia, de Joao Freire, guanyador del Primer Certamen de l'AEP, amb la traducció del portuguès de Yael Langella. Ella mateixa havia aconseguit un dels accèssits del certamen amb el llarg poema en francès Chemin de l'Homme vers le Vent, la Pierre, encara inèdit. La darrera col·laboració de la Yael a la revista El Vaixell Blanc és el poema A un leñador en Finlandia, en què diu: "Camina el largo caminar del día / y a cada paso afila el alba, / La muerte lleva en sus manos / tal como lleva el hacha".

Ferran Aisa

(Avui, 01-03-07)

***

Yael Langella, companya i amiga

La poeta i traductora Yael Sylvie Langella-Klépov, sòcia del PEN Català i activa col·laboradora del seu Comitè d’Escriptors Empresonats ha mort a Lisboa a causa d’un tràgic accident

Yael Langella, amb la periodista Anna Politkòvskaia, a qui acompanyava en les seves visites a Barcelona

Encara trasbalsats per la notícia i commocionats per la pèrdua de la nostra amiga i companya volem expressar el nostre reconeixement a la seva tasca com a traductora i poeta, al seu compromís amb la lluita per la defensa de la llibertat d’expressió i la seva solidaritat i implicació amb els escriptors i escriptores perseguits, compromís que exercia a través de la seva tasca en el comitè d’escriptors empresonats del qual formava part des de feia molts anys. Precisament ara mateix estava acabant d’enllestir una antologia de textos de la periodista russa Anna Politkovskaia, assassinada el mes d’octubre passat i amb qui li unia una amistat trabada a partir dels viatges de l’Anna a Barcelona. Encara recordem com va afectar la mort de l’Anna Politkovskaia a la Yael i ens resulta del tot inevitable no associar el tràgic desenllaç de les seves vides.

Llicenciada en Dret i Filologia Romànica, Yael Langella, que parlava deu llengües, era una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l’àrea d’Humanitats i Ciència de l’Institut Ramon Llull. Nascuda a París l’any 1953, havia tingut una vida nòmada. Entre la seva obra poètica destaca Tot recordant a García Lorca (El Vaixell Blanc), el recull de poemes bilingüe hebreu-català, amb traducció pròpia, Retorn a Dahme (Editorial Eumo-Cafè Central), i el recull de poemes en català Unbekannter Dichter (Els ulls de Tirèsies, Cafè Central). També ha publicat els relats Els dies de Frantisek (El Vaixell Blanc) i els estudis Ta’amei Hamitzvot (estudi de filosofia medieval jueva), publicat per El Olivo, i Renaixement d’un idioma, el cas de l’hebreu, publicat per la Revista del Col.legi de Llicenciats en Filologia de la Universitat de Barcelona.

Abans de treballar al Llull, havia tingut professions diverses a ciutats d’arreu del món. Havia ensenyat francès a l’escola d’infermeres de Nazaret, a Israel (1975-1977), va traduïr la pel.lícula Memoria del Agua d’Hèctor Fàver al català i al francès, i havia col.laborat amb l’editorial Lleonard Muntaner (Mallorca) i amb l’editorial Arenas (Madrid).

La Yael havia deixat sobre la seva taula un volum d’homenatge de l’Obra de Josep Carner, amb una senyal en el poema Pietat: “A l’arbre hi ha una fulla que ja està punt de caure i l’últim raig del dia, que ho sap, encara la daura”. El responsable de l’àrea d’Humanitats i Ciència de l’Institut Ramon Llull, Carles Torner, va llegir el poema en un acte homenatge que celebrat a la seu del Llull.

www.pencatala.cat

***

En record de Yael Langella

Ara tinc damunt la taula els dossiers que ella portava. Cal pensar com donar continuïtat, per exemple, al seu treball per promoure els autors catalans a la fira del llibre de Moscou, on ella no només parlava en rus sinó que havia begut llargament de la literatura russa i sabia entendre cada gest dels editors amb qui s’entrevistava. Caldrà trobar qui pugui entomar la producció de l’exposició sobre la recepció a Catalunya de la literatura i el pensament alemanys que hem de fer a Frankfurt i a Berlín (però difícilment trobarem ningú que ho pugui fer i, alhora, hagi estat un dels protagonistes d’aquesta recepció). Rellegeixo el seu informe sobre el primer congrés hispano-israelià d’escriptors, traductors i editors, que ella coordinà des de l’Institut Ramon Llull, amb una visió clara dels passos a seguir per augmentar i millorar les traduccions de literatura catalana a l’hebreu: proposa un segon congrés, presència en revistes literàries, un programa de formació de traductors del català a l’hebreu… I rellegeixo el missatge de condol que acabo de rebre de l’Institut per a la traducció de la literatura hebrea, que em confirma el compromís personal que ella posava en la seva feina: durant les vacances estava començant a traduir la poeta israeliana Agi Mishol .

Yael Langela morí el passat onze de gener, durant uns dies de vacances a Lisboa amb el seu company sentimental, el pintor Uwe Geest. Hi havien anat perquè els acollia una amiga a casa de qui Yael podia dedicar la meitat del dia a enllestir la traducció de l’Elogi de la desobediència, el llibre que Rony Brauman i Eyal Sivan van escriure arran de la filmació d’Un especialista, la pel·licula construïda a partir de les imatges del judici a Adolf Eichmann, i empeltada de les reflexions d’Hannah Arendt. Yael morí d’accident: fent uns passos enrere per enquadrar millor una fotografia, caigué per un esvoranc de set metres. Un accident de cotxe havia destruït la protecció en un revolt d’un dels costeruts carrers de Lisboa, i la destrossa no havia estat ni arreglada ni degudament senyalitzada. Des del febrer del 2006 Yael Langella treballava al programa de traduccions de l’Institut Ramon Llull, i els seus companys hem sentit, barrejats, el dol per la seva mort i l’agraïment per haver pogut treballar al seu costat. Perquè parlem d’algú que era veritable regal per a la nostra tasca: no només parlava i traduïa deu llengües, no només tenia al cap la literatura catalana i la presentava situant-la en un marc europeu, sinó que la seva tendresa, l’amabilitat en el tracte i el compromís ètic en la feina donaven al nostre equip solidesa. Teníem entre nosaltres un testimoni d’allò que aspira a ser l’Institut Ramon Llull.

Yael Langella havia dedicat molt del seu temps al comitè d’escriptors empresonats del Centre Català del PEN. Ella va ser una persona clau en les visites d’Anna Politkòvskaia a Barcelona, perquè, després del cansament que provoca l’esforç de comunicar-se en anglès o la traducció intercalada en conferències i en converses, totes dues podien parlar en la confiança que els donava la llengua comuna. Sempre recordaré que va ser ella qui em trucà, només unes hores després que el crim fos comès a Moscou, per donar-me la notícia de l’assassinat d’Anna Politkòvskaia: la seva desolació, la seva veu de revolta, i l’immediat sobreposar-se per buscar unes paraules de consolació. Als calaixos de la seva taula de treball, a més a més d’un poemari inèdit, Yael deixà una antologia de textos d’Anna Politkòvskaia que estava enllestint per al PEN.

Yael era una magnífica poeta, sempre a cavall de dues llengües. Als “Jardins de Samarcanda” s’hi troba el seu poemari Retorn a Dahme, traduït per ella mateixa de l’hebreu. El Cafè Central li havia publicat un punyent ofici de tenebres, Unbekannter Dichter. El passat juliol, en un recital poètic, vaig poder sentir com llegia un bell poema dedicat a John Berger on s’alternaven els versos en català i en francès.

L’endemà de la mort, l’Arnau Pons em va dir: “Era la nostra Rut.” Com més hi penso més encertada trobo la imatge. I no només perquè, en hebreu, el sentit immediat de Rut és “Amiga”. Amb Arnau Pons, Yael Langella havia traduït Hélène Cixous i Poesía contra poesía, l’obra cabdal de Jean Bollack sobre la poesia de Celan. Certament, el personatge de la Rut bíblica és extraordinari: ella és l’estrangera (una moabita) que per amistat abandona el seu poble i permet que en el poble d’Israel sigui transmesa, de generació en generació, la gràcia (Rut diu a Noemí: “El teu poble serà el meu poble/ i el teu Déu serà el meu Déu”). És una bella figura per a les persones com Yael, que fan de la traducció el motor de la seva vida. La millor traducció és la que ni es percep: per això són persones humils, discretes, gens protagonistes; però la seva feina callada és insubstituïble. Efectivament, Yael Langella és la jueva que, amb el seu pacient treball de traductora, ha enriquit la literatura catalana, l’ha fet conèixer i ha donat raó del sentit que tenia dedicar la pròpia vida a traduir-hi.

Carles Torner,

cap de l’Àrea d’Humanitats i Ciència de l’Institut Ramon Llull

(Quadern, 1.196 – 18-01-07)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Boicot a les operadores de telefonia m˛bil (01-03-07)

estelnegre | 28 Febrer, 2007 08:11

Boicot a les operadores de telefonia mòbil (01-03-07)

Contra l'abús de les operadores mòbils

el dia 1 de març no facis servir el mòbil per res

Dia sense mòbil

Per a compensar les tarifes per segons:

Ens pugen l'establiment de cridada de 12 a 15 cèntims ni més ni menys que un 25%. Establiment que ni seguís existeix en altres països europeus.

Pugen el preu per minut entre un 15 i un 20%.

Com a acte de protesta se suggereix que l’1 de març, dia que entren en vigor les noves tarifes, no s'utilitzi el mòbil absolutament per res, tret que sigui d'extrema urgència.

No empreu missatgeria mòbil (SMS) per comunicar aquesta iniciativa, l’únic que aconseguiríem seria enriquir més aquesta gentussa.

www.boicot.es.kz
Dia sense mòbil
Ateneu Llibertari Estel Negre

Bicicletada Massa CrÝtica a Palma (01-03-07)

estelnegre | 27 Febrer, 2007 18:25

Bicicletada Massa Crítica a Palma (01-03-07)

Aquest dijous festiu 1 de març,

a les 19.30 hores a la plaça d'Espanya

Massa Crítica

Si ets dels que utilitzarien la bicicleta si hagués carril-bici per anar a la feina o passejar per Palma, però no ho fas per por al trànsit.

Si vols humanitzar els barris, lliures d'embussos, fums i renou, però al teu barri no hi ha carrers per als vianants, zones verdes, ni carril-bici.

Si vols que els teus fills puguin jugar al carrer sense perill de cotxes i vols carrils-bici perquè vagin tot sols a l'escola.

T'agradaria la teva ciutat amb carrers enjardinats i parcs per on passejar sense les molèsties del trànsit?

Anima't i reclama amb nosaltres, vine a fer una volta amb bicicleta per Palma. Junts ens farem notar.

El primer dijous de cada mes, a la plaça d'Espanya, a les 19.30 hores.

Perquè volem barris democràtics on el trànsit no reprimeixi la convivència dels ciutadans, ja siguin nins, adolescents, adults, ancians o minusvàlids, no volem que la nostra ciutat sigui un pou negre de cotxes.

Vinga, que són pocs i covards!

Recorregut:

- Començament: Plaça d'Espanya, Avda. Alexandre Rosselló, Porta de Sant Antoni.

- Canvi de sentit: Plaça d'Espanya, Avda. Conde Sallent, Via Alemanya, Passeig Mallorca, Jaume III, es Born.

- Canvi de sentit: Unió, La Rambla, Baró de Pinopar, Via Alemanya.

- Final: Plaça d'Espanya

Massa Crítica

971 207 441

Ateneu Llibertari Estel Negre

Incautacions del franquisme (28-02-07)

estelnegre | 27 Febrer, 2007 07:42

Incautacions del franquisme (28-02-07)

El Canal 33 de Televisió de Catalunya (TVC) emetrà el proper 28 de febrer un reportatge sobres les incautacions fetes pel franquisme

Franquisme pur i dur

El proper dimecres dia 28 de febrer a les 23.15 h., pel C33 de TVC i dins del programa Valor afegit, s'emetrà un reportatge sobres les incautacions fetes pel franquisme. Us convidem a veure’l.

Ramon Masip i Magriñà,

membre de l'Associació de Perjudicats per les Incautacions del Govern Franquista

Ateneu Llibertari Estel Negre

El VaticÓ vol beatificar l'assassÝ de l'anarquista Giuseppe Pinelli

estelnegre | 26 Febrer, 2007 12:28

El Vaticà vol beatificar l'assassí de l'anarquista Giuseppe Pinelli

El ascenso al cielo del comisario Calabresi

El Vaticano inicia la beatificación del policía que inspiró la obra teatral Muerte accidental de un anarquista, de Darío Fo

Placa en memòria de Luigi Calabresi a la plaça S. Ambrogio (Milà)

Dario Fo, dramaturgo y premio Nobel de Literatura, estrenó en 1970 una de sus más célebres piezas de teatro político: Muerte accidental de un anarquista. La obra se inspiraba en el extraño fallecimiento de Giuseppe Pinelli, un ferroviario anarquista y pacifista, caído de una ventana mientras era interrogado en la oficina del comisario de policía Luigi Calabresi. Esta obra contribuyó a convertir a Calabresi en un monstruo para la izquierda, en Italia y en toda Europa. Calabresi fue asesinado en 1972 por un grupo de extrema izquierda. La Iglesia católica italiana ha iniciado ahora el proceso de beatificación del polémico comisario. Dario Fo, dramaturgo y premio Nobel de Literatura, estrenó en 1970 una de sus más célebres piezas de teatro político: Muerte accidental de un anarquista. La obra se inspiraba en el extraño fallecimiento de Giuseppe Pinelli, un ferroviario anarquista y pacifista, caído de una ventana mientras era interrogado en la oficina del comisario de policía Luigi Calabresi. Esta obra contribuyó a convertir a Calabresi en un monstruo para la izquierda, en Italia y en toda Europa. Calabresi fue asesinado en 1972 por un grupo de ultraizquierda. La Iglesia católica italiana ha iniciado ahora el proceso de beatificación del polémico comisario.

La tragedia de Pinelli y Calabresi constituye un símbolo de los terribles y más que convulsos años setenta en Italia, los “años de plomo” –en referencia evidente al cruce de disparos y bombas- que causaron cientos de víctimas.

Pinelli fue detenido inmediatamente después de un atentado en la plaza Fontana de Milán, ocurrido el 12 de diciembre de 1969, en el que murieron 16 personas y 88 sufrieron heridas. Sucesivos juicios fracasaron en la búsqueda de los responsables del atentado, pero todos los indicios apuntan ahora a la extrema derecha, en connivencia con sectores de los servicios secretos. En un primer momento, sin embargo, se sospechó de los anarquistas. Y Pinelli fue detenido, junto con otras personas.

Nunca se sabrá qué ocurrió en la oficina del comisario Calabresi. Un juez, parcial en el mejor de los casos, dictaminó que el anarquista había caído por la ventana a causa de un desmayo, aunque la trayectoria del cuerpo no fuera vertical. El veredicto de inocencia no libró a Calabresi de una feroz campaña de prensa. La opinión pública le dio por culpable. El comisario se sabía en el punto de mira del terrorismo de izquierda y la sentencia fue ejecutada con dos balazos el 7 de mayo de 1972, a la puerta de su casa. Varios miembros del grupo ultraizquierdista Lotta Continua fueron condenados por el asesinato, en otro proceso abundante en contradicciones y puntos oscuros.

Calabresi era un católico fervoroso. Había estado a punto de ordenarse sacerdote antes de ingresar en la policía, donde, según escribió en la época, hacía “falta un testimonio cristiano”. Las primeras voces a favor de su beatificación surgieron, tímidas, poco después de su muerte. El sacerdote Ennio Innocenti empezó en 1996 a promover la causa y a recoger documentos a favor de la beatificación. Innocenti es, tras el nihil obstat concedido ahora por el cardenal Camillo Ruini, presidente de la Conferencia Episcopal Italiana, postulador de la causa, según informó ayer el diario La Stampa.

Para conceder la beatificación, paso previo a la santidad, la Iglesia católica exige pruebas de que la persona en cuestión murió como mártir o ejercitó “de forma heroica” las virtudes cristianas. También exige pruebas de al menos un milagro ocurrido gracias a la “intercesión” del potencial beato. La viuda de Calabresi, Gemma Capra, definió a su marido como “un buen cristiano, un buen padre y un buen ciudadano”, pero se declaró “estupefacta” al saber que se había abierto una causa de beatificación a su favor.

Enric González (Roma)

(El País, 25-02-07)

Aquest article en pdf

Ateneu Llibertari Estel Negre

Fets i ficcions anarquistes [sobre el llibre ź└crates!╗, de Juli Alandes]

estelnegre | 25 Febrer, 2007 05:31

Fets i ficcions anarquistes [sobre el llibre «Àcrates!», de Juli Alandes]

Durruti i Quico Sabater són dos dels protagonistes d'Àcrates!,

un llibre de quatre relats sobre els que no es resignen a la derrota

Juli Alandes

"La història oficial l'escriuen sempre els vencedors", acostuma a dir als seus alumnes Juli Alandes, autor d'Àcrates! (Proa) i professor de geografia i història. Però també és ben conscient que "en la realitat no existeix un sol punt de vista".

Per això als quatre relats que formen aquest llibre, l'autor, nascut a Castelló de la Ribera el 1968, presenta Durruti, Facerias, Quico Sabaté i altres de les figures mítiques de l'entorn anarquista, "que van perdre totes les guerres", des del punt de vista de "qui no és mai a les fonts, persones normals a qui un dia els cau al damunt el pes de la història".

De tota manera, l'objectiu d'aquesta obra, guanyadora del premi Roc Boronat 2006, un guardó promogut per l'ONCE, no és fer un reflex fidel dels fets sinó, "afegint ficcions possibles als fets històrics", ajudar a entendre "una època encara fosca".

Àcrates! el formen quatre relats que s'acosten a algunes de les històries d'anarquistes i de maquis més conegudes de la Guerra Civil i de la postguerra.

L'autor s'endinsa en aquest món mític des d'un punt de vista insòlit. En el primer relat se segueix un masover assaltat que emprèn un llarg viatge per trobar Durruti. El segon, ens ofereix testimonis de la fascinació de l'adolescent Roseta per Quico Sabater enmig d'una postguerra opressiva.

Al tercer, se'ns narra l'heroica fugida final del mateix Sabater a través dels ulls de diversos dels personatges implicats. I, al quart, el protagonista és l'enamorament que sent una adolescent incestuosa pel dandi Facerias.

Aquest mosaic de punts de vista configura una història oculta protagonitzada per la classe de persona que l'autor assegura que el fascina, "gent que no es resigna a la derrota". Una fascinació que no ve només del vessant heroic d'aquesta actitud, sinó perquè expressen "que no rendir-se té un preu": el xoc brutal entre l'idealisme i la realitat.

Carlo Gallucci

(Avui, 25-02-07)

Aquest article en pdf

Ateneu Llibertari Estel Negre

źEl MontepÝo de Previsiˇn (1894)╗, per Miquel FerrÓ i Martorell [i altres coses de Miquel Beltran]

estelnegre | 24 Febrer, 2007 06:53

«El Montepío de Previsión (1894)», per Miquel Ferrà i Martorell [i altres coses de Miquel Beltran]

Miquel Beltran i Alomar (1911-35)

El que segueix és un article que ahir, 23 de febrer, en Miquel Ferrà i Martorell va publicar en el Diari de Balears. En aquesta noteta històrica el senyor Ferrà fa referència a l’«esquerrà» Miquel Beltran i Alomar (Inca, 1911-1935).

Una pregunta li voldríem fer al senyor Ferrà: tan difícil és posar «anarquista»?

No cal ser un Pío Moa per saber que la manipulació de la història no consisteix només en dir mentides, també és no dir la veritat o dir mitges veritats.

El llibre dels estudiosos Antoni Nadal i Aina Perelló que el senyor Ferrà cita és Literatura obrerista a Mallorca (1900-1936), que va ser editat per l’Ajuntament de Palma el 1993, essent, increïble però cert, regidor de Cultura Josep Carles Tous, del PP. Qui vulgui consultar aquest llibre podrà veure el caire «esquerrà» de Miquel Beltran.

Per cert, el periòdic Cultura Obrera té previst reeditar properament l’obreta Violeta, acompanyada de la conferència Poder y Libertad, de Miquel Beltran, amb el pertinent estudi introductori. Miquel Beltran i Alomar va ser una de les figures més importants de l’anarquisme mallorquí dels anys trenta del segle passat.

***

El Montepío de Previsión (1894)

Quan arribam al creuer o placeta que formen els carrers Fàbrica, Cotoner i Comte de Barcelona, ens ha de cridar l'atenció un rústec monument. És una pedra quelcom irregular, com treballada a cop de barrobí, o si voleu una mena de llibre, amb els cantons corcats i que porta la següent inscripció: «Aquest monòlit s'ha erigit en homenatge al Montepío de Previsión del raval de Santa Catalina de significativa transcendència per a aquesta ciutat, fundat en aquest indret el febrer de l'any 1894.»

El fenomen social de la creació dels «montepíos» definia en aquells anys bona part de l'estratègia de la lluita obrera, i Santa Catalina era barri d'obrers, mariners i pescadors. De manera que un «montepío» era un fons o dipòsit de doblers format amb els descomptes fets als individus o membres de tal institució, i també d'altres contribucions que aquests mateixos realitzaven, per tal d'aconseguir pensions per a les seves vídues o orfes o mitjans econòmics en les seves malalties o vellesa. La literatura obrera parla sovint de les situacions que eren creades dins aquest àmbit. I hi ha, de 1900 a 1936, una literatura de la classe treballadora en aquesta illa, estroncada, com podeu imaginar, per la guerra civil. Era tanmateix una literatura un tant marginal, de pocs recursos i molt comptats lectors, dirigida a aquella part del col·lectiu proletari que no fos analfabet, que tingués una mínima instrucció i que mostràs, d'alguna manera, una certa afecció per la lectura de gènere. Sens dubte, d'entre aquells autors, el més conegut o destacat fou Miquel Beltran, inquer i esquerrà, estudiat el 1993 pels professors Antoni Nadal i Aina Perelló. De Miquel Beltran és la novel·la breu Violeta, publicada l'octubre del 1934 dins la col·lecció «La Novela Ideal», i a càrrec de l'editorial de Federico Urales, pseudònim de Joan Montseny, que dirigia La Revista Blanca, publicacions totes elles en castellà, i amb seu a Barcelona. Aquesta novel·la de quiosc tenia un tiratge que oscil·lava entre els 10.000 i els 50.000 exemplars. De gran simplicitat d'argument i contingut psicològic, La Novela Idea pretenia, a través dels relats de ficció, acostar el públic a la realitat proletària amb els seus drames, lluites i misèries. «Finida la seva tasca del dia, ella recollí els menuts objectes que hi havia dispersos entorn d'ella, s'aixecà i pausadament, cansada fins a l'esgotament com reflectien tots els seus gests, anà fins a un armari proper, l'obrí amb la claueta que dins la seva butxaca guardava i en tragué un caixonet que tingué la virtut d'animar els seus bells ulls, cansats en la feixuga feina i dibuixà un somrís en els seus llavis, tan sovint plegats en aquell rictus d'abandonament i amargor. D'estatura més que mitjana, pàl·lida, d'una pal·lidesa no malaltissa, sinó aquesta blancor de les vigílies mentals que dóna una mena de bellesa espiritual a aquells que la posseeixen: malenconia la mirada dels seus ulls formosos, d'un verd clar, que molt parlaven de la solitud de l'ànima; fins els seus llavis imperiosos... en un gest habitual d'amarg rebuig deixaven entreveure les seves dents, d'una blancor admirable, per donar al bell rostre un aire orgullós i greu...»

Era la Violeta proletària, la Violeta obrera i republicana, una heroïna enfrontada a les patronals.

Miquel Ferrà i Martorell

(Diari de Balears, 23-02-07)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Cinema Debat: źCaminar sobre quatre rodes: usos, abusos i alternatives╗ (23-02-07)

estelnegre | 23 Febrer, 2007 14:17

Cinema Debat: «Caminar sobre quatre rodes: usos, abusos i alternatives» (23-02-07)

Divendres 23 de febrer, a les 21.30 hores a Sa Recreativa de Felanitx,

projecció de la pel·lícula Trafic, de Jacques Tati

"Trafic"

Després de la pel·lícula, Antoni Cànaves, membre de Massa Crítica de Palma,

ens parlarà sobre la problemàtica que suposa l'exagerat parc automobilístic de l'illa

Trafic (França 1971). Direcció i guió: Jacques Tati. Fotografia: Marcel Weiss i Edouard Van Den Enden. Música: Charles Dumont. Muntatge: Maurice Laumani i Sophie Tatischeff.  So: Ed Pelster, Alain Curvalier, Jean Nény i Claude Plouganou. Intèrprets: Jacques Tati, Maria Kimberly, Marcel Fraval, Honoré Bostel, Tony Kneppers, Francois Maisongrosse. Durada: 96 minuts.

Monsieur Hulot treballa com a dissenyador per a la modesta fàbrica d'automòbils Altra, una casa parisenca que vol presentar el seu darrer model, un camping-car equipat amb nombrosos gadgets, al saló de l'automòbil d'Amsterdam. Just donats els darrers retocs a l'enginyós vehicle, Hulot parteix al capdavant del petit comboi que ha de portar el prototip a la fira. Però els quilometres que separen les dues capitals europees son molts, i juntament amb Maria, la relacions públiques de la marca, haurà de fer front a nombrosos contratemps si volen arribar a temps per a la inauguració. Amb la poesia com a cinturó de seguretat, Trafic ens presenta l'automòbil com una criatura quasi bé humanitzada i al seu propietari, un ésser inconscientment dominat però feliç, com el possible nou escaló de l'evolució humana: l'homo mecanicus.

 Ateneu Llibertari Estel Negre

Sˇller, de la Rep˙blica a la postguerra (1931-1945) [24-02-07]

estelnegre | 23 Febrer, 2007 10:36

Sóller, de la República a la postguerra (1931-1945) [24-02-07]

Memòria històrica

Pel proper dissabte dia 24 de febrer l'Associació Sollerica de Cultura Popular - Can Dulce i l'Agrupament Escolta Capità Angelats han organitzat una visita guiada dins el cicle «Conèixer ca nostra» amb el títol Sóller, de la República a la postguerra (1931-1945).

La convocatòria és a les 15.30 hores davant l'Ajuntament de Sóller i la ruta serà comentada per l'historiador Toni Quetglas Cifre.

Vos hi esperam!

Ateneu Llibertari Estel Negre

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS