Administrar

Andrei Kaloyonov i Denis Zeleniuk, dos anarquistes russos empresonats

estelnegre | 29 Agost, 2007 15:35

Andrei Kaloyonov i Denis Zeleniuk, dos anarquistes russos presos

El Servei Federal de Seguretat (FSB), agència russa d'intel·ligència que va succeir a la KGB pel que fa els afers «domèstics», intenta fabricar una falsa xarxa de terrorisme anarcotxetxè i deté dos anarquistes.

El 14 d'agost la policia russa va detenir Andrei Kaloyonov i Denis Zeleniuk, de la Lliga Anarquista de Sant Petersburg. Anaven a Jaroslavl, al Congrés de l'Associació dels Moviments Anarquistes, secció russa de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Feien un viatge barat amb trens locals i estaven a prop de la ciutat de Malaia Vishera, quan van ser envoltats per policies i detinguts. Khasan Digigov, un txetxè que viu a Novgorod, també va ser detingut.

El dia abans, el tren Nevski Express va descarrilar després d'una explosió a la via. L'atemptat va passar a pocs quilòmetres de l'estació de Malaia Vishera.

Miri per on es miri, Andrei i Denis només eren al lloc equivocat en el moment equivocat. Sembla que la policia buscava «persones sospitoses» per aquella zona i les va trobar. Ells portaven una kufija (mocador palestí) i van ser sarcàstics quan la policia va començar a interrogar-los. Testimonis que havia notat «persones sospitoses» properes al tren abans de l'explosió van realitzar amb la policia un retrat robot dels sospitosos, encara que ells no se semblen res.

Quan la policia va saber que eren «perillosos anarquistes», van ser detinguts. L'apartament d'Andrei a Sant Petersburg va ser escorcollat i arrasat. D'ençà que ambdós anarquistes havien tingut problemes amb la llei per la seva participació en protestes antibel·licistes, el Servei Federal de Seguretat havia intentat trobar una relació entre els anarquistes i els terroristes txetxens.

En realitat no hi ha informacions segures, només sabem coses dels periodistes que tenen contactes personals amb l'FSB.

S'ha dit que estaran presos almenys un mes, el temps necessari per investigar i decidir si escauen les acusacions. Per aquestes detencions, la llei permet que això succeeixi en casos de terrorisme.

anarchistsolidarity@yahoo.com

***

Comunicat d'Iniciatives Anarquistes de Sant Petersburg

Nosaltres, membres d'Iniciatives Anarquistes de Sant Petersburg, rebutgem categòricament totes les acusacions que es refereixen als nostres companys Andrei Kalyonov i Denis Zeleniyuk, i declarem que no van participar en absolut en l'explosió del tren Nevski Express.

Les conviccions anarquistes no plantegen manifestacions violentes contra el poble innocent. El 13 d'agost de 2007 Andrei i Denis eren a Sant Petersburg i aquest fet pot ser confirmat per testimonis. Els nostres companys es trobaven a la comarca de Malaia Vishera perquè anaven a la ciutat de Jaroslavl per participar en el Congrés d'Associacions dels Moviements Anarquistes.

Qualifiquen aquesta detenció com a un acte d'agressió per part del règim autoritari de l'Estat. Els policies van efectuar un escorcoll a l'apartament d'Adrei violant la seva pròpia llei; forçaren la porta i van fer servir policies municipals com a testimonis d'aquest escorcoll, malgrat que els veïns d'Andrei estaven disposats a fer-ho.

L'acte de registre no va ser presentat a sa mare del nostre company, per això totes les «proves» que fossin trobades a l'apartament no poder ser legals, perquè els policies actuaren amb arbitrarietat i podrien haver-hi col·locat el que haguessin volgut.

Fem responsables el Servei Federal de Seguretat i el Ministeri d'Assumptes Interiors de tota aquesta provocació contra els companys. Aquesta explosió pot ser aprofitada només pels que volen fomentar el caos al país abans de les eleccions al parlament i les presidencials, perquè el seu objectiu principal és romandre en el poder. Aquesta gent no s'atura davant res, cometrà qualsevol crim, provocacions i actes terroristes.

Fem una crida a realitzar accions solidàries pels anarquistes detinguts.

Andrei s'ha declarat en vaga de fam.

Llibertat per als nostres companys!

Iniciatives Anarquistes de Sant Petersburg

22-08-07

***

Algunes notícies més

Andrei Kalyonov porta 10 dies en vaga de fam. Hi ha informacions que diuen que estan intentant alimentar-lo forçadament.

Tant Andrei com Denis estan tancats a la presó de Novgorod.

Calen 3.000 euros per cobrir les despeses legals (advocats).

Un grup d'anarquistes preocupats per Andrei i Denis han decidit crear la Creu Negra Anarquista de Sant Petersburg.

El passat diumenge 26 d'agost, en la tradicional concentració del Comitè Anti-Guerra al centre de Sant Petersburg, es va realitzar un piquet informatiu sobre el cas i per la llibertat dels anarquistes detinguts.

Compte de suport per als anarquistes:

Bank VTV24 (JSC)

In favour Acc 30301 840 2 00001060000, St.Petersburg, Russsia Bank

VTB24(JSC) Branch7806

Swift: CB GU RUMM

Beneficiary 40817978603060007327

 Escriu-nos

«Cents anys de sindicalisme revolucionari», per Pelai Pagès i Blanch

estelnegre | 28 Agost, 2007 08:24

«Cents anys de sindicalisme revolucionari», per Pelai Pagès i Blanch

La flor i la nata del sindicalisme català...

El 25 de juliol de 1907, ara fa un segle, va aparèixer al setmanari anarquista Tierra y Libertad un manifest de Solidaritat Obrera adreçat als treballadors de Barcelona. Aquesta crida ha estat considerada el punt de partida de la constitució, tres anys més tard, de la Confederació Nacional del Treball, el gran moviment de les masses treballadores de la Catalunya contemporània.

Feia pràcticament un decenni que el moviment obrer català es troba­va en una situació de crisi orgànica irreversible. Des del procés de Montjuïc de 1896, amb motiu de la irrupció del terrorisme anarquista d'aquells anys, la repressió governamental havia desarticulat el teixit as­sociatiu dels obrers catalans, i els pocs sindicats que havien pogut subsistir vivien en una situació de gran preca­rietat. La irrupció d'Alejandro Lerroux a l'escena política catalana, a partir de 1901, va poder bastir un projecte po­lític que, sobretot a Barcelona, disposava d'una significativa base obrera. El fracàs de la vaga general de 1902 --que va afectar prop de 120.000 treballadors a tot Catalunya-- també va incidir en la llarga travessa del desert que anava re­corrent el moviment sindical català.

No fou fins l'any 1906 que es va iniciar una certa represa, gràcies els contactes dels obrers catalans amb la Confédéra­tion Générale du Travail francesa, que l'octubre d'aquell any havia celebrat un congrés a Amiens d'on havien sor­git les reivindicacions d'apoliticisme i autonomia per als treballadors. Tanma­teix, les primeres iniciatives organitza­tives es van adoptar el juny de 1907. En una reunió al local de la Dependència Mercantil de Barcelona, presidida pel socialista Antoni Badia Matamala, es va acordar, segons publicava el diari El Poble Català, "la conveniència d'unir­-se totes les societats de caràcter societari en una estreta solidaritat obrera, que, deixant a cada entitat ab comple­ta llibertat pera defensar sos peculiars ideals, les uneixi en lo que'ls és comú". Sorgia així el nou concepte de solidari­tat obrera, pres de l'èxit que en aquests moments, dins l'àmbit del catalanisme, tenia la Solidaritat Catalana, el mo­viment solidari constituït arran de les agressions que suportava el catalanis­me des de 1905. El mateix mes de juny es va constituir una comissió organit­zadora, en que, entre més components, hi havia Antoni Badia i el pintor de la construcció Salvador Seguí.

A l'origen, doncs, la Solidaritat Obre­ra apareixia com una organització que pretenia abraçar el conjunt de sindicats i organismes societaris que hi havia dins el moviment obrer barceloní, al marge de qualsevol implicació ideològica i política. Per aquesta raó, trobem entre els impulsors del moviment destacats dirigents socialistes. Quan el dia 25 de juliol es publica l'esmentat manifest adreçat als treballadors de Barcelona, el moviment solidari ja tenia 36 so­cietats obreres implicades. Encapçalades per la Dependència Mercantil, hi trobem des de forners fins a confi­ters i pastissers, passant per la Unió Metal·lúrgica, l'Art Fabril, impressors litògrafs, paletes, fusters, dependents d'ultramarins, constructors de pianos i la "unión de matarifes". Com deien al manifest, es tractava d'associar ''l'esforç de les societats obreres que avui viuen raquíticament en molts locals" per tal de constituir un gran moviment associatiu que aconseguís la fita per la qual havien lluitat milers de treballa­dors: "Que l'emancipació dels treballadors ha d'ésser obra dels mateixos treballadors."

Sindicalisme nacional

Pocs dies després d'aquesta primera crida ober­ta, el dia 3 d'agost es va organitzar al mateix local de la Dependència Mer­cantil una assemblea de representants sindicals on, a més d'elaborar-se un programa d'acció, s'escollí el primer consell directiu, que fou dividit en tres comissions --administrativa i de fo­ment, de propaganda i d'ensenyament­-- i que va estar dirigit, amb el càrrec de secretari general, per Antoni Colomé, de la Societat de Fusters de Barcelona. D'aquesta manera feia les primeres passes un nou organisme sindical que aplegava obrers d'ideologies diverses --socialistes, anarquistes, i sense ide­ologia definida-- i que, durant els pri­mers temps, va ser concebut com a una organització estrictament barcelonina, a la qual de seguida van adherir-se 57 societats obreres. El dia 19 d'octubre de 1907 començava a publicar-se el primer número del setmanari Solidari­dad Obrera, gràcies a les aportacions econòmiques que féu el pedagog racio­nalista i fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guardia. Dirigit pel sindicalista i pintor Jaume Bisbe, el setmanari comptava, per exemple, amb les col·laboracions de Badia, que n'era l'administrador, Tomas Herreros i el vell anarquista Anselmo Lorenzo.

Però ben aviat es va posar en evidència la necessitat de traspassar I'àmbit barceloní per convertir la Solidaritat en una organització d'abast nacional. La celebració d'un míting sindical al Teatre Cervantes de Badalona, el dia 25 de marc de 1908, va ser l'ocasió perquè hi fes cap una delegació de la Solidaritat i, alhora, s'hi apleguessin representants de sindicats procedents de Mataró, Manresa, Igualada, Man­lleu, Vic, Sabadell, Terrassa i més poblacions de l'entorn. L'ocasió fou aprofitada per a celebrar una assemblea d'on sorgí la necessitat de con­vertir Solidaritat Obrera en un orga­nisme d'àmbit català.

I, efectivament, el mes de maig, el nou secretari general, Jaume Bisbe, que substituí Colomé poc després de l'assemblea de Badalona, convoca un "Congrés Obrer de Catalunya", els dies 6, 7 i 8 de setembre de 1908. Fou el congrés de la consolidació del mo­viment solidari. Diu Bisbe: "Seguint el curs evolutiu de la nostra missió històrica, és hora que els obrers de Catalunya, posant-nos a l'avantguar­da dels nostres germans de la resta de regions d'Espanya, marxem endavant amb els treballadors de tots els països cap a la conquesta del patrimoni uni­versal i a la dignificació de la nostra classe. "El congrés --que se celebra al nou local del Centre Obrer barcelo­ní-- convoca 143 delegats de 120 so­cietats obreres de tot Catalunya --que en conjunt representaven unes 25.000 afiliats-- i prengué la decisió de consti­tuir la Confederació Regional de Soci­etats de Resistència Solidaritat Obrera. El nou organisme mantenia el caràcter apolític de l'organisme barceloní. Al congrés van continuar participant-hi dirigents socialistes, anarquistes i sim­plement sindicalistes. El nou secretari general, nomenat el desembre de 1908, fou Josep Roman, un tipògraf, dirigent de la societat Estampació Tipogràfica de Barcelona, que ja havia format part del primer consell directiu de la Solida­ritat Obrera i que ara fou escollit per al màxim càrrec directiu perquè tenia un caràcter ideològicament neutre.

Cap a la formació de la CNT

L'impacte del nou organisme arreu de l'estat espanyol fou considerable. Des d'Astúries, des d'Andalusia i des de més indrets s'iniciaren tasques de reor­ganització sindical, que menaren al pas següent: la constitució d'una estructura sindical d'abast estatal. La necessitat era tan evident que el juny de 1909 la Soli­daritat Obrera catalana va convocar un segon congrés, que havia de celebrar-se el mes de setembre, i havia de represen­tar l'extensió del moviment a tot l'estat espanyol. Tanmateix, els fets de la Set­mana Tràgica, de juliol de 1909, van fer ajornar el projecte durant un any.

Pelai Pagés i Blanch

(El Temps, 1.207 / 31-07-07)

Escriu-nos

«Josep Lluís Facerías, la muerte de un anarquista», per Pedro Costa

estelnegre | 27 Agost, 2007 08:57

«Josep Lluís Facerías, la muerte de un anarquista», per Pedro Costa

Facerías a París amb el fill d'un amic (1952)

Luchó toda su vida por el triunfo de las ideas libertarias, mantuvo viva la llama anarquista durante los años cuarenta y cincuenta. Hace 50 años, en agosto de 1957, fue abatido en una emboscada en Barcelona como si se tratara de un perro rabioso. Josep Lluís Facerías, un personaje peculiar.

Luchó toda su vida por el triunfo de las ideas libertarias y murió en una emboscada como si se tratara de un animal rabioso. Fue abatido en las puertas del manicomio de Sant Andreu, en Barcelona. Ni tiempo tuvo para sacar el arma.

Y había tomado las precauciones de siempre, como era su estilo. Llegó en un taxi una hora antes a la cita y dio una vuelta por el lugar para comprobar que no hubiera nada sospechoso. Se apeó del vehículo en la confluencia de Doctor Urrutia con Pi i Molist y, apenas se quedó solo, abrieron fuego contra él desde ventanas y azoteas. Aún herido, tuvo un reflejo y saltó un pequeño muro para dejarse caer en un solar que estaba cuatro metros más abajo. Desde las ventanas de un edificio de la calle Nilo, inspectores y agentes de la Brigada Político Social (BPS) le remataron con fusiles y armas automáticas. Murió como siempre han muerto los bandidos.

Ocurrió hace ahora 50 años, el 30 de agosto de 1957. El muerto, además de una pistola y cinco cargadores, llevaba 500 francos franceses, 1.000 pesetas, librillo de papel de fumar, petaca y un espejito, porque siempre le gustó mucho cuidar su imagen. Le llamaban Petronio por su elegancia. Era Josep Lluís Facerías, enemigo público número uno de la policía franquista, uno de los cuatro jinetes de la lucha libertaria junto a Sabaté, Massana y Ramón Vila.

Facerías murió en una España muy distinta de aquella en la que empezó su lucha. Se había iniciado una nueva época y, como les ocurrió a los viejos forajidos del Oeste americano, no se dio cuenta de que la oposición a la injusticia y la opresión ya no estaba en el poder de las pistolas, sino en la lucha política. Apenas unos meses antes se habían iniciado huelgas laborales en el País Vasco y Cataluña, y habían sido encarcelados estudiantes, hijos de la burguesía, a causa de las protestas en la Universidad. La política de "reconciliación nacional" de los comunistas comenzaba a dar sus frutos.

Pero para Facerías, Sabaté, Ramón Vila y Massana, el derrocamiento del franquismo estuvo siempre ligado a la lucha armada, a atentar contra los represores del régimen y a "infligir golpes a la economía del Estado". Y, como escribía el historiador anarquista Antonio Téllez, "la tragedia de estos hombres es que tuvieron que batirse contra dos frentes: la represión franquista y el abandono de sus propios compañeros de ideas".

Facerías, como los otros, se pasó la vida recibiendo hostias de todas partes: de la República, del franquismo, de los comunistas, de la organización anarquista ortodoxa... Biografías similares: al estallar la Guerra Civil, con 16 años, se afilió a las Juventudes Libertarias, marchó al frente de Aragón con la Columna Ascaso, fue hecho prisionero y, tras la cárcel, la mili obligatoria. Así hasta 1945. Atrás quedaron una mujer y una hija que tomaron el camino del destierro y a las que nunca volvería a ver, porque la vida familiar y la lucha clandestina han sido siempre incompatibles.

En 1945, libre al fin, creó el Movimiento Libertario de Resistencia para seguir la lucha en el interior, renunciando al cómodo exilio en Francia. Había que demostrar que la guerra no había terminado e impedir que la ONU aceptara el régimen de Franco y que los americanos pactaran con el dictador. Según la propia BPS, los objetivos de estos grupos de acción eran: "Desorganizar la economía del país, cometer atracos para financiar a la organización anarquista en Toulouse, eliminar a personas adictas y fieles al Nuevo Estado y crear, en definitiva, un ambiente de terror que desmoralice al pueblo y provoque la intervención extranjera ante la incapacidad del gobierno español para dominar el caos".

La II Guerra Mundial había terminado y los aliados habían perdonado la vida a Franco. El esfuerzo de todos los españoles que habían luchado en Europa contra el fascismo había resultado baldío. Y mientras los comunistas decidieron abandonar la lucha armada, los anarquistas intensificaron la guerrilla urbana haciendo de Barcelona su centro de operaciones.

Los que venían del exterior se quedaban sorprendidos de cómo habían cambiado las cosas en unos pocos años, se encontraban con compañeros que nada tenían que ver con los de hacía unos años, aun siendo los mismos. Los motivos del cambio se hallaban sin duda tras las terroríficas estadísticas: 180.000 desaparecidos y 75.000 fusilados. Era una población esquilmada por la guerra, hambrienta, apaleada y asustada.

Así lo explica el historiador Bernat Muniesa: "Facerías y Sabaté adquirieron una personalidad mítica en estos años porque los que habían perdido la guerra se consolaban de alguna forma con sus acciones. Ellos eran los que seguían una lucha en nombre de todos, ya que la gran mayoría estaba quieta por el miedo a la supervivencia".

Unos tipos arriesgados y audaces que lo mismo se aventuraban a ir a tomar un café en el bar de Vía Layetana frecuentado por policías de la cercana jefatura que, como Massana, mostraban gran sentido del humor al dedicarle un "disco solicitado" al comandante de la Guardia Civil de Berga, Espérame en el cielo.

Facerías y Sabaté fueron los mitos de la clase obrera oprimida a la vez que sus nombres poblaron de pesadillas los sueños de los niños de buena familia a los que sus padres amenazaban diciéndoles que si no eran buenos, vendrían Sabaté o Facerías, capaces de todo tipo de atrocidades.

"Acciones económicas" o "expropiaciones", según los activistas; vulgares atracos para la policía y la prensa. Pero el sentido ético de los libertarios era de tal magnitud que se planteó un debate sobre la conveniencia de elegir bancos o fábricas para sus actividades. Y escogieron los bancos por la sencilla razón de que sería el Estado el responsable de indemnizar a los afectados, mientras que si se asaltaban las cajas fuertes de las fábricas, se corría el riesgo de que los obreros se quedaran sin cobrar su semanada.

Se calculan en unos 400 los golpes económicos dados por los anarquistas entre 1945 y 1950; posteriormente, la actividad fue mucho menor tras la gran derrota sufrida por la guerrilla al final de los cuarenta. Hubo asaltos a joyerías, a fábricas de automóviles, a constructoras y a empresas de otros sectores industriales, pero la mayor parte de las "expropiaciones" se efectuaron en entidades bancarias de Cataluña y, concretamente, de Barcelona.

Valga como ejemplo de su forma de actuar lo ocurrido con motivo de un atraco que Facerías llevó a cabo en Madrid, probablemente la única ocasión en la que actuó fuera del territorio catalán. Una anécdota que relata Josep M. Loperena, autor de la novela Ulls de Falcó, basada en la personalidad de Facerías.

Wenceslao Giménez Orive, el legendario luchador libertario Wences, pidió a Facerías que le acompañara a Madrid para ayudarle en un intento de matar a Franco. Wences había hecho un contacto con alguien del interior de El Pardo quien, a cambio de una importante suma de dinero, les facilitaría la entrada en el palacio en que residía el Caudillo, para que pudieran volarlo por los aires.

Como no tenían el dinero que les exigía el desconocido, decidieron atracar un banco y escogieron una sucursal del Popular en la calle de Embajadores. Necesitaban un vehículo y se dirigieron a las inmediaciones del hotel Palace, donde se fijaron en un cochazo americano (un haiga, como se decía en la época) en cuyo interior aguardaba un chófer uniformado. Facerías, que era de finos modales, subió al vehículo y le contó al conductor que eran anarquistas y necesitaban el coche para una acción, pero que no temiera nada porque se lo devolverían una vez realizada.

Se dirigieron a la puerta del banco y entraron en él Facerías y Wences mientras los otros dos preparaban la retirada. En menos de dos minutos vaciaron las arcas y, cuando ya salían, Facerías reparó en una viejecita que lloraba desconsolada porque se habían llevado 10.000 pesetas que acababa de darle al cajero para realizar un ingreso. Facerías le dijo a Wences que aguardara y sacó, no 10.000, sino 20.000 pesetas, y se las entregó a la mujer, que, agradecida, le dio un beso.

La salida resultó espectacular. Fueron sorprendidos por unos policías cuando arrancaban y comenzaron a cruzarse disparos. Los asaltantes lograron salir de Embajadores, pero, como no conocían Madrid, fueron a dar de nuevo a la puerta del banco, donde se habían congregado gran número de policías. Finalmente le devolvieron el coche al chófer tal y como le habían prometido y, al comprobar que el contacto de El Pardo no daba señales de vida, Facerías regresó a Barcelona y los otros se fueron hacia Andalucía a contactar con compañeros y a repartir el botín entre personas necesitadas.

La actividad de los "grupos de acción", exceptuando alguna tirada de octavillas o una acción de propaganda, se centraba prácticamente en la "recaudación de fondos". Fondos que eran escrupulosamente entregados a la sede de la CNT en Toulouse, cuyos dirigentes no tenían reparos en aceptarlos, pero a la vez criticaban a los activistas por la mala imagen que daban de la organización.

A Facerías se le ocurrieron otras formas de llevar a cabo "expropiaciones" que supusieran menos peligro que atracar un banco. Los controles, por ejemplo. Escogían una carretera adecuada, como el cruce de los Cuatro Caminos de Molins de Rey o las sinuosas curvas del ascenso a Montserrat, y se dedicaban a detener a todos los vehículos que pasaban y a quitarles a sus propietarios el dinero, la documentación y todo lo que de valor llevaban. En ocasiones llegaron a formar largas colas de retenciones. Y cuando llegaba el verano solían elegir carreteras de playa, más frecuentadas, como la costa de Garraf, entre Castelldefels y Sitges.

Este sistema lo practicaron también en los garajes donde la gente rica solía guardar sus coches. Encerraban en un cuartucho al vigilante nocturno y, a medida que llegaban los coches, iban desplumando a sus propietarios. Las noches de ópera en el Liceo eran las preferidas de Facerías y los suyos.

Y luego estaban los asaltos a los meublés, esa institución barcelonesa que no desapareció ni en los años más duros de la dictadura: unos hotelitos que alquilaban habitaciones por horas a parejas sin necesidad de que mostraran el libro de familia. Nada que ver con la prostitución, ya que sus clientes, mayoritariamente de clase alta, los utilizaban para aventuras pre o extramatrimoniales.

Una vez reducido el único responsable del meublé, el camarero, los asaltantes, que solían ser cuatro, iban por parejas de habitación en habitación y se apoderaban de las pertenencias de los clientes. Era un trabajo sin demasiadas complicaciones, por lo menos hasta la medianoche del domingo 21 de octubre de 1951, cuando se produjo un incidente en el hotel Pedralbes, situado en la carretera de Esplugas.

Uno de los clientes no sólo se resistió, sino que sacó un arma, y José Avelino Cortés, compañero de Facerías, disparó la metralleta sin pensarlo dos veces y dio muerte a toda una personalidad, Antonio M. S., uno de los más poderosos e influyentes constructores de Barcelona, que estaba acompañado de una chica menor de edad, hija de buena familia. Al oír los disparos, Facerías acudió y, al descubrir a la muchacha llorando, le pidió que se vistiera y que saliera del meublé con ellos.

Subieron al Cadillac, previamente confiscado, y lo detuvieron en las inmediaciones del monasterio de Pedralbes para reflexionar, analizar la situación y decidir lo más aconsejable para la chica. Facerías tomó la determinación de que acudiera a la policía y contara toda la verdad de lo ocurrido. Y tuvieron la gentileza de acompañar a la menor hasta los alrededores de una comisaría.

Los diarios del martes (entonces los lunes no había más que la Hoja) dieron cuenta en unas breves líneas de "un atraco a mano armada en un hotel", pero en las calles empezó a propagarse la verdad de lo ocurrido, y la imaginación popular añadió al suceso que la menor era sobrina del constructor y que se iba a casar en unos pocos días. Dos esquelas típicas ("murió cristianamente") aparecieron en la misma edición confirmando la realidad de los hechos.

Aunque públicamente no se citó su nombre, la persecución contra Facerías se intensificó de tal forma que decidió marcharse a Italia, donde pasó una larga temporada.

El año 1949 fue clave en la lucha de los anarquistas para derrotar a Franco. Entre mayo y noviembre se produjo la gran ascensión y la caída de la guerrilla urbana libertaria.

Facerías llegó a Barcelona a primeros de mayo y convocó una reunión en un pinar de la montaña de San Pedro Mártir, en las inmediaciones de la ciudad. Franco se disponía a visitar Barcelona con motivo de la Feria de Muestras y había que dar una respuesta. Acudieron unos cincuenta hombres, entre ellos Sabaté, Domingo Ibars, Ramón Vila... los más destacados activistas. Se plantearon acciones puntuales, como la colocación de bombas en los consulados de Bolivia, Perú y Brasil -tres países que apoyaban la entrada de España en la ONU-, pero, sobre todo, aquel encuentro histórico sirvió para diseñar un levantamiento popular en Barcelona, algo como poner en pie un sueño.

Se fijó la fecha para diciembre, en torno a navidades; éste era el plan a seguir: Facerías, con sus hombres, se encargaría de asaltar la cárcel Modelo y liberar a todos los presos mientras Sabaté estrellaría un coche cargado de dinamita contra la Jefatura de Policía para dejarla convertida en escombros. Otro grupo irrumpiría en la sede de Radio Barcelona, desde cuyos micrófonos se daría lectura a un comunicado que incitara al pueblo a tomar la ciudad para liberarla, y, paralelamente, otros se encargarían de confiscar los talleres de Solidaridad Nacional y sacarían una edición con la cabecera de Solidaridad Obrera, el órgano informativo de la CNT hasta 1939. Massana y Ramón Vila se encargarían de aislar la ciudad a base de volar las líneas telefónicas y de alta tensión que la alimentaban. Así, Barcelona sería de nuevo, como en julio de 1936, territorio libertario.

Pero lo real fue que Franco llegó el 1 de junio, y la presencia en la Feria de Muestras de banderas de Francia, EE UU, Inglaterra y Alemania Occidental dejaba bien a las claras que el reconocimiento del franquismo por la ONU estaba a la vuelta de la esquina. Aunque la presencia del maquis libertario se dejó sentir, ya que, además de las explosiones en los consulados, una bomba dejó paralizada la central eléctrica La Afortunada, y Facerías, personalmente, voló varios camiones cisterna en unas dependencias de Campsa.

Antes de que llegaran las navidades, los libertarios vieron desvanecerse su sueño. No solamente no pudieron acabar con el franquismo, sino que fue el franquismo el que acabó con ellos. En aquel otoño-invierno de 1949, la resistencia libertaria fue aniquilada. Cayeron prácticamente todos los militantes del maquis, y los que no fueron muertos a tiros en la calle o ejecutados serían sentenciados a largas condenas. El exterminio se cerró el 14 de marzo de 1952 con el fusilamiento de cinco anarquistas en el Campo de la Bota, en el mismo lugar en el que, 50 años después, se levantarían las instalaciones del Fòrum. Y así se inició el largo túnel de los cincuenta.

Porque los años cincuenta fueron un túnel en la lucha libertaria. Desaparecidos los cuadros del interior, retirado Massana, su presencia se limitaba a pequeñas acciones esporádicas de escasa repercusión social. Facerías fue expulsado de la CNT por "moroso" y marchó a Italia, donde entró en contacto con jóvenes anarquistas de Grupos de Acción Proletaria con los que compartió adoctrinamiento teórico y prácticas en "expropiaciones", que llevaron a cabo en bancos y joyerías de Génova y Roma.

A Facerías se le pasó por la cabeza la idea de marcharse a Brasil, pero no podía resignarse a seguir en el empeño de luchar frontalmente contra el franquismo. En 1956 decidió volver a España; lo hizo con su viejo compañero Luis Agustín Vicente y un joven italiano, Goliardo Fiaschi. Los tres en bicicleta y mochila a la espalda. El 17 de agosto cruzaron la frontera con documentación falsa. Entraban en una España que nada tenía que ver ya con la de la posguerra: el aislamiento internacional había terminado, Franco ya estaba en la ONU y no cesaba de firmar pactos y alianzas con las potencias democráticas. Como dijo Churchill, "Franco puede ser un problema para los españoles, pero no lo es para Europa".

Llegaron a Barcelona el día 27 y se alojaron en una cabaña al pie del Tibidabo. Luis se fue a Sabadell a ver a un amigo y allí le detuvieron. El día 30, Facerías le dijo a Goliardo que tenía que ir a una cita en Barcelona y que, si a medianoche no había regresado, se marchara a Francia. Cogió su bicicleta y después un taxi para tomar precauciones antes de la cita, pero...

Su muerte, que fue silenciada por la prensa libertaria, pareció de alguna forma un anacronismo.

Pedro Costa

(El País Semanal, 1.613 / 26-08-07)

Escriu-nos

«Casas Viejas. El grito del sur» (1996), per Basilio Martín Patino

estelnegre | 26 Agost, 2007 19:52

«Casas Viejas. El grito del sur» (1996), per Basilio Martín Patino
«Casas Viejas. El grito del sur» (1996), per Basilio Martín Patino



www.basiliomartinpatino.com

Escriu-nos

Excursions de l’Ateneu Llibertari Ses Coves (Inca) [Temporada 2007/2008]

estelnegre | 25 Agost, 2007 18:45

Excursions de l’Ateneu Llibertari Ses Coves (Inca) [Temporada 2007/2008]

Excursions de l’Ateneu Llibertari Ses Coves (Inca)

[Temporada 2007/2008]

· Dia 9 de setembre. CALA BÓQUER, POLLENÇA

· Dia 14 d’octubre. INCA - LLUBÍ Camí tancat, excursió reivindicativa

· Dia 11 de novembre. CAMÍ DE COANEGRA - AVENC DE SON POU

· Dia 9 de desembre. PUIG TOMIR

· Dia 12 de gener. PUIG DE MASSANELLA

· Dia 9 de febrer. CASTELL DEL REI Camí tancat, excursió reivindicativa

· Dia 8 de març. VOLTES D’EN GALILEU - SERRA DES TEIXOS

· Dia 12 d’abril. ORIENT - CASTELL D’ALARÓ

· Dia 10 de maig. CALA EN BASSET, SANT ELM

· Dia 14 de juny. TORRENT DE PAREIS

La sortida de totes les excursions serà a les 8 del matí a la Plaça des bestiar (enfront Bar Londres), excepte Es Torrent de Pareis a les 6.30 hores.

És recomanable dur calçat de muntanya, impermeable i mitjons de recanvi.

 Escriu-nos

Conferència de Noam Chomsky sobre la guerra d'Iraq (25-10-06) [subtitulada en castellà]

estelnegre | 24 Agost, 2007 05:24

«Here's to you», per Ennio Morricone (Munic 2006) / En el 80è aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti

estelnegre | 23 Agost, 2007 14:16

«Here's to you», per Ennio Morricone (Munic 2006)

Here's to you

Here's to you Nicola and Bart

Rest forever here in our hearts

The last and final moment is yours

That agony is your triumph!

*** 

La balada de Sacco i Vanzetti

Sempre més, Nicola i Bart,

us durem dins dels nostres cors.

Vau marxar enduts per la mort

però per ella ens feu més forts

Escriu-nos

I tu què ets? És la identitat sexual una construcció social?

estelnegre | 22 Agost, 2007 06:38

I tu què ets? És la identitat sexual una construcció social?

I tu què ets?

És la identitat sexual una construcció social?

Ocaña

Dimecres 22 d'agost

a les 21.30 hores a Can Lliro de Manacor

Projecció de la pel·lícula

Ocaña, retrat intermitent

La visió de la pel·lícula de Ventura Pons ens servirà per a que entre els assistents sorgeixi el debat sobre les vàries identitats sexuals que l'ésser humà pot abraçar. Es recomana venir transformats. Si no, a l'entrada, el públic trobarà roba i objectes amb els quals podrà trasplantar --si vol-- la seva identitat. Cinema, debat i disbauxa.

Visió intimista del pintor andalús José Pérez Ocaña, persona i personatge que va marcar la vida de la Rambla i la plaça Reial de la Barcelona de finals dels setanta. Ocaña a casa seva ens parla amb sinceritat de les seves vivències i provocacions i alhora, en intermitències, veiem el món que emana del seu subconscient. La religió, el fetitxisme, la repressió del masclisme, l'anarquia, l'homosexualitat, el travestisme com a provocació... son emprats per Ocaña des de la seva creativa marginació per a un joc dramàtic proper a l'esperpent ibèric i a les modernes teories del teatre de carrer. La vida marginal que ocultava la dictadura franquista apareix sense disfressa com a teló de fons d'un artista únic.

Ocaña, retrat intermitent (Catalunya, 1978). Direcció i guió: Ventura Pons. Fotografia: Lucho Poirot. Música: Aureli Vila. Muntatge: Emilio Rodríguez i Valeria Sarmiento. Intèrprets: José Pérez Ocaña, Camilo, Nazario, Guillermo, Paco D'Alcoi, María De La Rambla. Durada: 85 min.

Escriu-nos

Mor el vilafranquí Eusebi Pérez, republicà i supervivent del camp d'extermini nazi de Mauthausen

estelnegre | 21 Agost, 2007 12:53

Mor el vilafranquí Eusebi Pérez, republicà i supervivent del camp d'extermini nazi de Mauthausen

El vilafranquí Eusebi Pérez Martín, republicà i supervivent del camp d'extermini nazi de Mauthausen, va morir a Caracas (Veneçuela) a l'edat de 87 divendres 17 d'agost. Pérez gaudia de bona salut i va morir sobtadament mentre seia en un sofà de casa

Eusebi Pérez Martín

El vilafranquí Eusebi Pérez Martín, republicà i supervivent del camp d'extermini nazi de Mauthausen, va morir a Caracas (Veneçuela) a l'edat de 87 divendres 17 d'agost. Pérez gaudia de bona salut i va morir sobtadament mentre seia en un sofà de casa.

Eusebi Pérez va combatre l'exèrcit feixista com a milicià voluntari a l'edat de 16 anys en l'inici d'una trajectòria que el duria més enllà de l'Atlàntic, a Veneçuela, que es va convertir en la seva llar. Entremig va patir, al costat d'altres republicans anitfeixistes, 57 mesos d'internament al camp nazi de Mauthausen (Àustria).

Testimoni i víctima del segle XX

Eusebi Pérez Martín, nascut a a Vilafranca del Penedès el 14 d'agost de 1920, va viure la II República, la Guerra Civil, l'exili, els camps de refugiats a França, la II Guerra Mundial i els camps d'extermini nazis, la impossibilitat de tornar a l'estat espanyol i l'exili definitiu, i va esdevenir un símbol de la lluita i el triomf de la dignitat humana, enfront del nazisme, il·lustrant la trajectòria de molts republicans penedesencs.

L'any 1972, Eusebi Pérez va venir a Catalunya per primera vegada per visitar la seva mare, i el 1978, amb motiu d'un nou viatge, va tornar per primera vegada a Mauthausen. El mateix any es va inscriure a l'Amical de Mauthausen.

Membre de l'Amical Mauthausen

L'any 2005 Vilafranca del Penedès va commemorar el 60è aniversari de l'alliberament dels camps de concentració i d'extermini dels nazis, on van ser deportats i assassinats republicans catalans i espanyols procedents de l'exili. Després de l'alliberament, els pocs supervivents van jurar solemnement "no oblidar mai", i la majoria es van retrobar a l'associació Amical Mauthausen, que agrupa els exdeportats, familiars i amics.

Aquest aniversari va culminar amb l'homenatge institucional a Eusebi Pérez i amb la col·locació d'un element escultòric en record de les víctimes penedesenques al barri de la Girada. El monolit té inscrites unes paraules d'Eusebi Pérez: "El silenci dels republicans caiguts ha despertat el record del Penedès. En honor seu".

Actualment, l'historiador vilafrafranquí Ramon Arnabat està treballant en l'edició d'un llibre sobre la biografia de Pérez, amb el títol Eusebi Pérez Martín. De la guerra civil a Mauthausen i a Veneçuela, que vol documentar la història de molts catalans i formar part del projecte Testimonis contra l'oblit de l'Ajuntament de Vilafranca. Arnabat tenia previst desplaçar-se a Caracas el pròxim mes de desembre per entrevistar Eusebi Pérez, segons ha explicat en declaracions a l'ACN.

(Avui, 21-08-07)

Escriu-nos

«Sacco i Vanzetti, ahir i avui», per Noelia Sastre

estelnegre | 21 Agost, 2007 06:30

«Sacco i Vanzetti, ahir i avui», per Noelia Sastre

Aniversari de la mort dels dos bocs expiatoris més cèlebres

EUA repassa un dels episodis més negres de la seva història als 80 anys de l'execució dels dos anarquistes

Els analistes hi veuen paral·lelismes amb l'actualitat

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

Dijous es compleixen 80 anys de l'execució a la cadira elèctrica de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, "un bon sabater i un pobre venedor ambulant de peix", com ells mateixos es van definir en una entrevista amb The New York World durant el judici que va elevar a la categoria de mites aquests dos humils immigrants anarquistes italians, acusats injustament de robar i matar el pagador d'una fàbrica i el seu escorta a Braintree (Massachusetts), el 1920.

Vuit dècades després d'aquell 23 d'agost de 1927, en què va culminar un cas que va despertar una onada d'antiamericanisme a tot el món --amb manifestacions des de Marràqueix a Sidney--, els EUA repassen una de les pàgines més negres de la seva història amb un nou llibre, Sacco i Vanzetti: els homes, els assassinats i el judici a la humanitat, de Bruce Watson.

La premsa nord-americana recorda com, en plena edat del jazz, les coses no eren tan diferents d'aquest començament del segle XXI. "Ara, com llavors, una decisió americana ha escandalitzat el món", escriu The Boston Globe, el diari de la ciutat que va veure morir els anarquistes.

"Denominador comú"

La diferència és que, als bojos anys 20, només es van necessitar dues morts, i no milers en una guerra, per encendre l'opinió pública. "Però hi ha un denominador comú entre llavors i la nostra era: el cas de Sacco i Vanzetti va cremar pel combustible del terrorisme i com a resultat de la fòbia a la immigració", es llegeix al Globe. "La seva execució encara ressona com un lúgubre acord, i tot i així pocs americans saben per què van ser arrestats i què va passar al judici", diu el rotatiu The New York Times.

La condemna, amb insuficients proves, va treure mig planeta al carrer. Per molts, l'execució va ser deguda a la seva doble condició d'anarquistes i immigrants pobres. Ells van defensar la seva innocència, però en el judici es van maquillar les proves i es va dir que la nit de l'arrest anaven armats fins a les dents.

La pressió internacional no hi va poder fer res. Sacco i Vanzetti van ser executats al crit de "¡Visca l'anarquia!". Mig segle després, en el 50è aniversari de la seva mort, el país va revisar el cas, va demanar disculpes als descendents i els va exonerar simbòlicament en una ordre firmada pel llavors governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

La seva execució va simbolitzar la por del Govern dels EUA al comunisme --necessitaven demostrar que aquelles idees serien durament castigades-- i la xenofòbia de la societat. Un any abans dels assassinats, el 1919, un grup anarquista va orquestrar "el cop més important en la història dels EUA", enviant 30 bombes a poderoses figures com John Rockefeller o J. P. Morgan. El cop va fallar, però va sacsejar el país amb una guerra de classes que recordava Rússia.

Cap de turc

I aquests dos soldats anarquistes hi eren, observant els esdeveniments. "El 1920, el ciutadà mitjà s'enfrontava a una nació que no reconeixia en un món desconegut. I sota la Prohibició, ni tan sols podia demanar una cervesa per riure's dels canvis. Tenint en compte aquesta incertesa, ser cap de turc era natural", escriu el periodista Watson sobre els dos bocs expiatoris més famosos de tots els temps.

Noelia Sastre (Nova York)

(El Periódico de Catalunya, 21-08-07)

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS