Administrar

«Dones contra Franco», d’Adreu Mayayo

estelnegre | 15 Març, 2007 08:24

«Dones contra Franco», d’Adreu Mayayo

Jordi Creus

Dones contra Franco

Ara Llibres. Barcelona, 2007

"Dones contra Franco", de Jordi Creus

Avançament editorial del pròleg que Andreu Mayayo, profesor d’història contemporània de la UB, ha escrit per a aquest assaig històric de Jordi Creus, que arriba avui a les llibreries

Vaig conèixer l'autor d'aquest llibre ja fa anys, quan es guanyava la vida al Servei de Publicacions de la conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. Aleshores, amb l'historiador Joan Fuguet, teníem entre mans un llibre commemoratiu del centenari de la Cooperativa Agrícola de Barberà de la Conca, la primera que va enlairar un celler a Catalunya. Com que no hi havia subvencions, el conseller de torn es va comprometre a editar-lo. El Jordi Creus, fregant la trentena i amb la carrera d'història a mig fer, va posar-hi el coll i gairebé l'ànima per polir els textos i per incloure un plec de fotos a tot color que feien patxoca. El llibre li trencava la monotonia de la feina i esdevenia també un nou repte professional. Tanmateix, l'empatia del Jordi per aquella obra calia cercar-la en les seves arrels rurals, a la vila de Tremp, al cor del Pallars Jussà.

Poc temps després ens vam tornar a retrobar, ja que el vaig tenir com a alumne a la Universitat de Barcelona. No fa gaire, li vaig tornar el treball que em va fer sobre la pel·lícula de Luchino Visconti Il Gattopardo. Apuntava maneres, amb un estil narratiu que feia goig i amb una lectura que anava més enllà de la superficialitat de les imatges. El Jordi Creus s'havia cremat les celles a les aules universitàries i havia picat pedra a les redaccions de diverses revistes, la qual cosa li permetia arrodonir la forma i reblar el clau amb el contingut. D'aquest fet prové el seu primer èxit de vendes, amb el Francesc Ribera Titot, el cantant de Brams i Mesclat, capgirant la història del nostre país dels darrers tres segles (Història de Catalunya al revés). Abans ja havia publicat una novel·la negra amb un títol que ens duia al tapet verd sobre el marbre fred de les taules dels cafès de poble (Amb dos manilles i un as, botifarra faràs!). Així mateix, els seus dos darrers llibres -el primer dedicat als espais (El Pirineu perdut) i el segon donant veu a deu testimonis (Memòria dels Pirineus)- són una elegia d'un territori que es va fonent com les glaceres amb la modernització agrícola i la penetració de la cultura urbana.

Anys després, la tardor del 2000, el Jordi em va trucar per demanar-me un cop de mà en un projecte editorial que duia entre mans. Ens vam veure en un bar davant de l'antic mercat del Born. L'acompanyava un amic amb la barba serrada i el cap ben poblat, l'Eduard Voltas, que escoltava com un aspirador i parlava com un ventilador. He de reconèixer que en aquells moments jo era escèptic respecte a la viabilitat d'allò que es proposaven fer: una revista de divulgació històrica en català. Però ells, pacientment, em van explicar la fórmula de l'èxit: una publicació feta per periodistes amb l'assessorament dels historiadors; és a dir, bona narració amb el màxim rigor. D'aquest fet va sorgir la revista Sàpiens, un dels fenòmens culturals més sorprenents dels darrers anys. Jordi Creus ha estat un dels pares de la criatura, el seu director després de l'arrencada i, en aquest sentit, el responsable que cada mes surti al carrer un producte bo i fàcil de pair per als cent mil lectors que mensualment se submergeixen entre les seves pàgines.

L'autor, doncs, sap un niu d'història i, a més a més, sap com fer-la entenedora per a un públic nombrós que va més enllà dels especialistes i els lletraferits. Tanmateix, el Jordi no és un mercenari del mercat, si més no, no tant per no deixar clara la seva opció pel seu país i per la gent condemnada al silenci. Per exemple, el mes de setembre del 2004 ens sorprenia amb una portada de Sàpiens dedicada a María Rodríguez, una dona de més de vuitanta anys, amb la vista i l'oïda cansada, que viu en un pis ben petit al Polígon Gornal de l'Hospitalet de Llobregat i que, res ho faria pensar, va passar quatre anys amb el maquis i sis més a les presons de Franco. Després de la sortida de la revista, per primer cop els seus néts se la van mirar d'una altra manera -amb respecte, vull dir- mentre ensenyaven la portada de Sàpiens als amics i coneguts del barri.

La història punyent de la Goyerías va esperonar el Jordi Creus a iniciar el projecte Dones contra Franco, i que consisteix a donar veu a sis dones excepcionals per reconstruir el fil roig i violeta del convuls segle xx. Totes tenen en comú la il·lusió per l'adveniment de la República i la seva dissort per la posterior derrota des d'una pluralitat -ben segur cercada- ideològica i política. La política, l'han mamada a casa, sovint han vist el seu pare entre reixes, i ha impregnat fins al moll de l'os les seves vides, les seves relacions personals, els seus homes, la seva feina i el seu testimoni. Totes sis duen a l'espatlla l'etiqueta de militants, de persones que posen el compromís polític per davant i per damunt de qualsevol altra cosa en la seva vida. Són d'aquella mena de revolucionàries que, seguint la famosa definició de Bertolt Brecht, esdevenen indispensables. Dones de pedra picada, d'una fortalesa impressionant, que han hagut de passar per unes proves físiques i anímiques esfereïdores. Sis històries, com podreu comprovar tot seguit, d'una gran intensitat humana, que serien mereixedores cada una d'elles d'un llibre propi.

Malgrat que l'autor hagi tingut cura de presentar-nos-les en un davantal prou indicatiu, no em puc estar de fer-ne cinc cèntims. Després de la mencionada María Rodríguez, l'autor ens parla de la Neus Català, que, amb més de noranta anys, és dels darrers testimonis vius dels supervivents dels camps nazis. I a la militant del PSUC la segueix la Teresa Rebull, filla d'anarquistes convençuts, tot i que ben aviat ella va abraçar la fe dels comunistes del POUM, el partit liderat per Joaquim Maurín i Andreu Nin. La Teresa, a més, amb el pas del temps a l'exili francès, va agafar la guitarra i va arribar a ser considerada l'àvia de la Nova Cançó. I posteriorment, l'Enriqueta Gallinat, que va morir l'estiu del 2006, quan estava a punt d'arribar a la centúria, fundadora d'ERC, amiga de Lluís Companys i secretària d'Hilari Salvador, el darrer alcalde republicà de Barcelona, que no va deixar mai de conspirar contra Franco i de somiar amb la independència de Catalunya. I la Conxa Pérez, filla d'un anarcosindicalista que va passar més temps a la presó que a casa, que no va dubtar a agafar les armes el 19 de juliol i anar cap al front d'Aragó amb les columnes de la CNT-FAI. La derrota republicana la va dur al camp de concentració d'Argelers i, anys després, va reaparèixer a la parada del duro del mercat de Sant Antoni. Finalment, la Remedios Montero, la més jove i amb una història personal i familiar que fa feredat: guerrillera, detinguda, torturada, empresonada i exiliada.

No em vull estar de dir que l'encert d'aquest llibre no es basa tan sols en la tria dels personatges, sinó també en el tractament narratiu i en la riquesa d'un llenguatge ple de matisos. Ben segur que només per conèixer la història d'aquestes dones ja valdria la pena llegir aquest llibre, però el Jordi Creus ha posat els cinc sentits per servir-nos un plat ben condimentat i ben farcit. La majoria de llibres que tenen com a matèria primera el testimoni oral es limiten a transcriure les preguntes i les respostes. Però en aquest llibre el Jordi Creus ha fet un pas endavant en l'aspecte formal, amb una elaboració narrativa molt reeixida, caracteritzada pels continus salts cronològics, cap endavant i cap endarrere. Una narració molt cinematogràfica que sap lligar molt bé els nusos del rosari d'aquestes pobres penitents. Cal subratllar, doncs, l'esforç de fer-nos viva i propera la narració oral de les persones entrevistades.

Si l'estructura narrativa és cinematogràfica, el llenguatge és profundament literari. És a dir, el Jordi és capaç de fer-nos sentir el fred de les muntanyes de Toledo i el dels barracots del camp de Ravensbrück. I també l'olor profunda de llana pelada de les fàbriques de l'època i la pudor fètida del camp d'Argelers. Encara més, el Jordi no sols ens descriu el paisatge sinó que aconsegueix fer-nos presents les emocions més íntimes. L'enamorament de la Goyerías, que, a la guerrilla, quan mirava el seu company Chaquetalarga, sentia com el foc li pujava a les galtes. La humiliació de la Neus Català al pont de corbs (Ravensbrück) i la pèrdua de la menstruació, que no recuperaria fins sis anys després de sortir d'aquell infern. Però també el fet de riure per viure, de riure per no morir, de riure simplement per resistir els camps de concentració. El canvi de nom i el bateig forçat de les germanes de la Teresa Rebull, i l'obligació del seu pare anarquista d'aguantar la creu durant tota la cerimònia. La flaire d'aquell 14 d'abril de 1931 quan l'Enriqueta Gallinat va baixar per la Rambla entre una riuada de gent i va intentar aproximar-se a la plaça de Sant Jaume per mostrar la seva alegria per la proclamació de la República Catalana. El record inesborrable de la Conxa Pérez, amb dos anys acabats de fer, que va veure morir la seva mare enmig d'espasmes i estossecs plens de sang provocats per la tuberculosi letal. La desesperació i el plor desconsolat del pare de la Remedios Montero, baquetejat de valent per la Guàrdia Civil, quan al seu fill petit, el Chavalín, com li deia, el van obligar a passejar-se pels carrers del seu poble amb el rètol de «ladrón» penjat per haver-se atrevit a entrar en una finca per agafar el menjar reservat per als animals.

La consciència política -és a dir, la transcendència col·lectiva de les seves activitats- ha permès a aquestes dones explicar-nos el seu calvari, la dissort de les seves vides. Elles sí que sabien per què lluitaven, les perseguien o les maltractaven. Unes ho poden verbalitzar millor que d'altres, però totes saben que són roges i que han perdut la guerra. Totes manifesten un cert desencís per una democràcia que no ha sabut reparar, si més no moralment, les víctimes de la dictadura. No es penedeixen de res, cap d'elles no ha renunciat a la seva militància, ans al contrari, continuen sentint-se'n orgulloses. Per tot plegat, ara que la vida ja se'ls escola com l'aigua entre els dits, no dubten a dedicar el seu darrer alè a la memòria d'aquella gent que potser no va aconseguir acabar amb la dictadura però que oposant-s'hi, si més no, va salvar la nostra dignitat col·lectiva. Aquestes són les veus que voldrien condemnar al silenci els col·laboracionistes, aquells que durant l'època fosca de la dictadura feien la viu-viu justificant-se amb l'excusa que no es podia fer res més.

Al costat de la militància política, aquestes sis dones tenen una altra cosa en comú molt important: han aconseguit sobreviure a tot i més i arribar a bufar entre vuitanta i noranta-set espelmes. Qui ho havia de dir! Són supervivents i només per això la seva història té, més o menys, un final, si no feliç, almenys satisfactori. Altres dones van quedar enterrades a la muntanya o bé al costat d'una trinxera al front d'Aragó, van sortir per la xemeneia d'un camp nazi, es van suïcidar en travessar la frontera francesa o, simplement, una malaltia els va segar la vida. Si les històries de les supervivents ens fan estremir, no sé si podríem resistir les històries de les que es van quedar pel camí, de les que -la majoria- no van poder surar. Primo Levi, un dels primers que s'atreví a escriure sobre Auschwitz, deia que el testimoni dels supervivents, com ell mateix, potser no era el més adequat per fer-nos comprendre aquell infern. El complex de culpabilitat per haver salvat la pell el va turmentar tota la vida fins que es va llançar pel forat de l'escala. Hi ha sentiments que difícilment es poden verbalitzar.

Després de la impostura de l'Enric Marco, que ens va enganyar respecte a la seva reclusió als camps nazis, la credibilitat dels relats basats en testimonis orals ha rebut un cop baix i tothom està sota sospita. La majoria de les persones ens confeccionem a mida dels interessos del present un relat del nostre passat incorporant-hi fets que no són presentables, o bé reprimint-ne d'altres que encara no s'han acabat de pair o dels quals encara no s'ha de fer net. Una tendència que s'accentua a mesura que van desapareixent els testimonis presencials que podrien rebatre o matisar el relat canonitzat. Memòria i història són dues maneres diferents de mirar el passat. Recordar és tornar a pensar amb el cor. El discurs històric es fonamenta en la raó. La interpretació potser és lliure, però per a la història els fets són sagrats. Convé, doncs, contrastar els fets i destriar el gra de la palla, saber escoltar els silencis i llegir entre línies. L'experiència ens ensenya que les dones són millors testimonis, pel que fa a la credibilitat, que els homes, sobretot pel que fa als fets col·lectius. En l'àmbit personal tothom és esclau dels seus sentiments i de les seves emocions.

I en aquest llibre l'autor ha seguit al peu de la lletra el primer manament del decàleg del nou periodisme, que diu que s'han d'explicar les coses extraordinàries de les persones corrents i les coses corrents de les persones extraordinàries. I ho ha fet amb ofici i passió. Amb aquest llibre, el Jordi Creus es consolida com un dels narradors que explica amb més grapa el nostre passat més recent.

Andreu Mayayo

(Avui, 15-03-07)

Aquest article en pdf

Ateneu Llibertari Estel Negre

«30 anys de premsa llibertària (1976-2005) a l’Estat espanyol», per Carles Sanz

estelnegre | 14 Març, 2007 05:30

«30 anys de premsa llibertària (1976-2005) a l'Estat espanyol», per Carles Sanz

Recull de premsa llibertària

Després d’uns anys de consultar i revisar centenars de publicacions he pogut finalitzar el catàleg sobre 30 anys de premsa llibertària (1976-2005) a l’Estat espanyol. Molts de vosaltres heu patit els meus mals de cap mentre feia aquest treball, sóc conscient que amb altres he deixat de compartir hores d’estar junts, però ja sabeu que aquestes coses, normalment, no respecten ni la família ni els amics.

A tots vosaltres us he de donar les gràcies per la paciència i per el recolzament que m’heu donat i sobretot a aquells que d’una manera o altre m’heu ajudat a completar el catàleg. Ara bé, no penseu que aquí acaba tot, de fet encara el treball no està finalitzat, falta l’estudi introductori i algunes dades estadístiques. Sé el que estareu pensant en aquests moments, però encara us necessito, per què?; molt senzill: si algú al catàleg veu errors, que segurament hi ha molts, donades les característiques d’aquest treball, o bé no troba alguna publicació o qualsevol altre suggeriment, pot enviar-me un correu electrònic.

El tema seria anar actualitzant-lo i així poc a poc poder tenir una eina útil per a tots, penseu que això és el que m’ha motivat a fer aquest treball durant anys.

El catàleg el podeu trobar a la pàgina web de la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes, consta d’unes 600 pàgines i el trobareu en format word i en pdf (si us ho voleu baixar us recomano aquest últim format, és bastant més ràpid).

M’hagués agradat poder enviar-vos-el enquadernat, però l’economia no arriba per tant.

Una abraçada i que el treball us sigui de profit.

Carles Sanz

Ateneu Llibertari Estel Negre

 

Presentació del llibre «Los pies en la tierra. Experiencias y reflexiones hacia a un movimiento agroecológico» (15-03-07)

estelnegre | 13 Març, 2007 05:38

Presentació del llibre «Los pies en la tierra. Experiencias y reflexiones hacia a un movimiento agroecológico» (15-03-07)

Dijous 15 de març de 2007 a les 20 hores

al local de CNT-Palma

"Los pies en la tierra"

Presentació del llibre Los pies en la tierra. Experiencias y reflexiones hacia un movimiento agroecológico a càrrec de membres de «Bajo el Asfalto está la Huerta» i de la Xarxa Agroecològica de Catalunya.

Los pies en la tierra és un text d'autoria col·lectiva, publicat per l'editorial Virus al desembre de 2006, mostra el resultat dels processos d’autoinvestigació i debat que s'han realitzat durant més d'un any i mig entre gent de vuit organitzacions de l'àmbit de la agroecologia a l'Estat espanyol. El text està protegit amb llicencia Creative Commons (copy-left) i es pot copiar, transformar i intercanviar sempre citant la font original.

Esperem la teva assistència i la teva ajuda a l'hora de difondre entre qui estimis oportú aquesta activitat.

Us hi esperem!

CNT-AIT Palma

Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

971 726 461

Ateneu Llibertari Estel Negre

Manifestació «Prou destrucció, salvem mallorca» (17-03-07)

estelnegre | 12 Març, 2007 10:00

Manifestació «Prou destrucció, salvem mallorca» (17-03-07)
PROU DESTRUCCIÓ, SALVEM MALLORCA
MANIFEST D’ADHESIÓ A LA MANIFESTACIÓ DE 17 DE MARÇ DE 2007

Manifestació «Prou destrucció, salvem mallorca» (17-03-07)

Fa tres anys que milers de persones vàrem sortir al carrer sota el lema ‘Qui estima Mallorca

no la destrueix’. Demanàvem als nostres governants la retirada de projectes que podien
suposar, una transformació radical i irreversible del territori. Dissortadament, no ens van
escoltar, i durant els darrers anys s’ha produït una destrossa de territori i uns desequilibris
socioeconòmics mai vists.

Ara plantejam una nova oportunitat per a tornar demanar un canvi en les polítiques

territorials, i per fer sentir la nostra veu reclamant un fre a la destrucció de Mallorca. Per
aquest motiu, el GOB i la Plataforma Salvem Mallorca convocam una manifestació
ciutadana per dissabte dia 17 de març. La mobilització té un lema clar: Prou destrucció,
Salvem Mallorca, i el seu objectiu és fer arribar a la classe política i a la societat les
reflexions que constitueixen el cor d’aquest

MANIFEST:


Dissortadament ja no es tracta de manifestar el nostre desacord amb un projecte
concret, sinó amb un model de destrucció generalitzada que afecta tota l’illa. Es
tracta, de fet, d’un model que no només s’aplica a Mallorca i que ha tingut i té
conseqüències devastadores també a altres indrets. La realitat de cada dia ens demostra
que aquest model és ara més vigent que mai. Per això, es fa imprescindible tornar a sortir al
carrer i evitar més destrossa.

Demanam als governants que escoltin i que assumeixin aquesta mobilització
generalitzada. Volem que prenguin nota de què al darrera d’aquesta mobilització hi ha
moltes persones que mai s’havien manifestat abans, persones que provenen de tots els
àmbits socials i idees polítiques. Persones, en definitiva, que han decidit que ja n’hi ha prou
i que dediquen el seu temps a treballar per a algun dels moviments socials que integren la
lluita col·lectiva per una Mallorca millor.

Demanam a la societat que sigui conscient de la importància de fer sentir la seva
veu. És cert que s’han perdut una part de les lluites, però no és menys cert que se’n van
guanyant d’altres. En els darrers mesos hem vist caure alguns símbols de la impunitat i la
prepotència. Els moviments socials són més necessaris que mai per aturar noves
agressions territorials, socials i culturals. Els que formam la Plataforma Salvem Mallorca i el
GOB en particular, som conscients del nostre paper com a força de dissuasió. Per això
demanam a tota la gent que comparteix aquests criteris, que sumi esforços i surti amb
nosaltres al carrer dia 17.

• Finalment, volem demanar transparència en les formes i en el fons de les accions

polítiques. De manera especial, volem manifestar la nostra solidaritat amb les persones i
entitats que estan en el punt de mira de campanyes de manipulació i descrèdit, quan no
amenaçades o agredides pel senzill fet de pensar diferent. Per la nostra part mai no
respondrem de la mateixa manera. La nostra resposta serà seguir endavant amb el
respecte que no es té amb nosaltres, amb la llibertat que dóna el no actuar en benefici
propi i amb la fermesa que ens dóna el convenciment en les nostres idees.

Si estàs d’acord amb aquests punts, vine dissabte dia 17 març a les 18 h. a la Plaça d’Espanya de Ciutat

T’hi esperam

Aquest manifest en pdf

***

Cartells i octavetes:

- Descarregar cartell a mida gran, imprimible
- Descarregar cartell a mida petita, per enviar per e-mail
- Descarregar fulla d'octavetes (imatge i text), en blanc i negre, per imprimir i fotocopiar

Altres documents:
- Informe "Salvem Mallorca"
- Fulletó "Prou"

Videos:
- Video "Salvem Mallorca"
- Video "La Mallorca que ens fascina"
- Video "La Mallorca malmenada"

 Ateneu Llibertari Estel Negre

«Huertas Clavería, una lectura i el Mallorquí», per Llorenç Capellà

estelnegre | 11 Març, 2007 07:01

«Huertas Clavería, una lectura i el Mallorquí», per Llorenç Capellà

Els anys del pistolerisme

El dia abans que Huertas Clavería patís un embassament cerebral que li provocaria la mort, vaig acabar de llegir Mites i gent de Barcelona, el seu darrer llibre. Va ésser el meu homenatge impensat a un vell conegut, magnífic periodista. Amb Huertas vaig relacionar-m'hi força quan ell era el responsable d'Oriflama, una publicació en català que barrejava el catalanisme amb temes culturals i socials. Parlo del començament dels anys setanta. Vaig publicar-hi sovint, a Oriflama, perquè Huertas m'encomanava el seu entusiasme. Quan hi penso, penso en una persona vital, encoratjadora, simpàtica. M'ha cridat l'atenció que alguns amics d'ara, no dubtin a definir-lo com a persona de simpatia escassa. No és aquest el record que jo en tinc. Congeniàvem. Tanmateix, en deixar d'ésser director d'Oriflama, deixàrem de veure'ns. Més per culpa meva que seva, perquè jo som sull. Però estava al corrent de les seves activitats, sobretot els darrers temps del franquisme i durant el postfranquisme, atès que els seus reportatges --sempre agosarats, de denúncia d'una situació social hipòcrita i corrupta--, el convertiren en un visitant habitual dels jutjats. L'any setanta-cinc, concretament, va estar-se nou mesos a la presó pel fet d'escriure que bona part dels meublés de Barcelona eren regentats per viudes de militars. D'altra banda, he llegit els seus llibres sobre aspectes culturals i socials d'aquesta ciutat, extrets de la pròpia memòria o fent servir fonts orals. Acabava de llegir Mites i gent de Barcelona quan vaig assabentar-me del seu traspàs. Precisament havia deixat un punt al capítol titulat «Una postal i un mort», amb la intenció de retornar-hi. El mort al qual fa referència és el Tero, que va ésser el nom de guerra d'un anarquista anomenat Pau Sabater. Tres falsos policies el comminaren a pujar a un cotxe i l'assassinaren, a trets, camí de Torre Baró. Era la matinada del 18 de juliol de 1919. Alguns dies després va ésser detingut Luis Fernández, un dels criminals a sou de l'excap de policia Brabo Portillo, aleshores doble espia. Brabo Portillo treballava per als alemanys, potser a través del baró de Köenning, i passava informació al general Milans del Bosch, capità general de Catalunya. Brabo Portillo seria assassinat per un escamot, suposadament anarquista, el 5 de setembre d'aquell mateix any. La policia no va poder provar que el mòbil de l'assassinat fos la venjança, però cal pensar que ho va ésser. Conta, Huertas, que anys després el periodista Jaume Passarell --autor d'un llibre deliciós, Homes i coses de la Barcelona d'abans--, va publicar un reportatge en el qual explicava que el crim del Tero havia estat cosa, efectivament, de Brabo Portillo, i que els responsables directes n'eren el Viejo, el Rubio i el Mallorquín. Precisament per aquest nom darrer, el Mallorquí, jo vaig posar un punt a la pàgina vuitanta-nou del llibre de Huertas. No tenia notícia de la participació, del Mallorquí, en aquest assassinat, tot i que no m'ha sorprès, atès que el dinou fou un dels anys més actius en la seva carrera de pistoler. El 23 d'abril el detingueren (i el posaren immediatament en llibertat) per l'assassinat de l'anarquista Pere Massoni i el 24 de novembre va fer explotar una bomba a la seu de capitania general. L'explosió va ferir dos soldats, però l'objectiu era Milans del Bosch. Aquest atemptat, precisament, obre un interrogant entorn de la mort de Brabo Portillo, atribuïda a la CNT. El Mallorquí era un lloctinent de baró Köenning, i Brabo Portillo era un doble agent. L'any vint Milans del Bosch va aconseguir que Könning fos expulsat d'Espanya. I el Mallorquí fou assassinat en el vaixell que el portava a Cuba, a les envistes de l'Havana. Agafeu el cap del fil? Doncs no l'amolleu, perquè el cabdell està força embullat. Ja ho he escrit altres vegades: el Mallorquí nomia Antoni Soler Martorell i havia nascut a Sant Llorenç. Tenia ofici: era sabater. Allò que desconec és si va incorporar-se als escamots de la patronal estant a Barcelona, o si el baró Köenning el va fitxar a Mallorca, atès que hi va viure abans d'establir-se al Prat. Ara per ara, únicament coneixem alguns dels assassinats que li atribueixen. Huertas Claveria ha afegit el Tero, a la llista. Tanmateix, cal que ens aproximem a la biografia d'aquest pistoler. Possiblement ens ajudaria a desfer tòpics entorn de la Mallorca en calma. Köennnig dominava bona part del negoci de la prostitució a Barcelona, i en el Paral·lel encara era notable la influència de la gent de Lerroux, entre la qual hi havia mallorquins. Després hi ha la qüestió del contraban. Ben segur que tots aquests móns --la prostitució, el contraban, l'espionatge, els treballs bruts a compte de la patronal i de la policia, etcètera--, tenien en comú molt més d'allò que es desprèn de la majoria dels estudis de l'època.

Llorenç Capellà

(Diari de Balears, 11-03-07)

Ateneu Llibertari Estel Negre

Concentració pel dret a l'habitatge digne (24-03-07)

estelnegre | 10 Març, 2007 05:34

Concentració pel dret a l'habitatge digne (24-03-07)

Concentració pel dret a l’habitatge digne

dissabte 24 de març a la Plaça Major de Palma

Per un habitatge digne

«Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.» (Art. 47 Constitució Espanyola)

Aquesta iniciativa ciutadana apartidista i sense cap afinitat ideològica concreta, sorgeix espontàniament de la idea que els joves i no tan joves, tenim part de culpa de la irracionalitat que estem patint en matèria d’habitatge. Un principi recollit en la Constitució és l’accés a un habitatge digne i no ho estem defensant adequadament.

Aquest dret es duu vulnerant des de fa molt de temps sense que cap govern fins a ara, hagi engegat mesures reals per a protegir-ho, com han de fer segons la Carta Magna. I vist el vist, si nosaltres no defensem el seu compliment, ningú ho farà en el nostre lloc, ja que són molts agents implicats i molt poderosos, els quals han inventat aquesta nova forma d’esclavitud i estan beneficiant-se a costa del futur íntegre de moltes persones: bancs, constructores, immobiliàries, ajuntaments...

Un dels mecanismes que ens dóna la democràcia per a reclamar els nostres drets no protegits és la manifestació. Amb aquesta intenció estem organitzant successives mobilitzacions i actes en els quals almenys se’ns escolti. Potser aconseguim que les diferents instàncies del govern, legislin en contra de l’especulació immobiliària i aconsegueixin frenar-la, o potser no, però el que si és segur és que després que ens escoltin, ens tindran més en compte i no exercitaran la passivitat que ens han demostrat en aquest assumpte durant aquests últims anys. Tu també has de fer alguna cosa.

***

Per un habitatge digne

L'absència d'un mecanisme de control democràtic en el cas d'omissió de les disposicions contingudes en la Carta Magna, ha causat que els nostres successius governs en les seves diferents instàncies –nacional, autonòmic i local- s'hagin oblidat sistemàticament de buscar fórmules que garanteixin l'aplicació d'un article que recull un dret bàsic de tot ciutadà: l'accés a un habitatge digne. Aquesta deixadesa d'obligacions ha causat que:

  - S'hagi produït una escalada desorbitada dels preus de l'habitatge enfront dels salaris en tot el territori nacional, entre 1987 i 2005 els preus de l'habitatge s'han incrementat més d'un 250%, mentre que els salaris tot just s'han incrementat per sobre de l'IPC.

- Que l'accés a l'habitatge per part de certs sectors de la població s'hagi convertit en quelcom pràcticament impossible amb esforços mitjos de compra que en el cas dels joves, involucren en algunes comunitats prop del 90% del salari d'un jove i del 60% en el cas d'una parella jove, el que unit als també altíssims preus del lloguer, es tradueix en una molt baixa taxa d'emancipació a nivell nacional del 40% i en uns nivells preocupants d'endeutament familiar per a aquells que sí han aconseguit emancipar-se.

- Proliferin els habitatges buits i secundàris que, en la majoria dels casos, són mantinguts així amb finalitats especulatives: A Espanya, segons l'últim cens de població i habitatges realitzat l'any 2001, hi ha 3.091.596 d’habitatges buits, als quals si en sumem els 3.351.300 d’habitatges secundaris, trobem un total de 6.442.896 d’habitatges que o bé no s'usen, o bé s'empren amb una intensitat reduïda.

- S'hagi produït una dràstica reducció de la construcció d'habitatges de protecció pública, precisament en un moment de conjuntura tan difícil respecte a l'accés a l'habitatge: Si el 1980 es van construir 120.000 habitatges de protecció oficial en tot el territori nacional, l'any 2004 s'han construït només 55.640, el que no arriba a si més no un 7% del total d'habitatges construïts. L'escassa proporció d'habitatges de protecció oficial respecte a l'habitatge lliure, ha afavorit els focus d'exclusió social en els barris de menor poder adquisitiu.

- S'hagi experimentat que el creixement de l'economia espanyola es recolzi en un recurs de dubtosa sostenibilitat com és la construcció i que s'hagi produït una atracció massiva de la inversió privada amb fins lucratives sobre un bé de primera necessitat com és l'habitatge. L'encariment derivat d'aquest increment de demanda ha provocat que a un ampli sector de la població, se li negui l'accés a aquest bé de primera necessitat i a altre gran sector, li suposi endeutaments per períodes de fins a 40 i 50 anys. Com a dades significatives, la construcció va contribuir el 2003 amb un 22% a l'augment de la riquesa nacional i la inversió estrangera en immobles espanyols creix cada any, mentre en la resta d'àrees disminueix, i ja suposa un 40,5% del total de la inversió estrangera directa en el nostre país.

- Haig descendit la qualitat de vida de la majoria dels ciutadans en la majoria de les capitals i s'hagi permès que els barris cèntrics, amb infinitat d'habitatges buits, no tinguin un adequat relleu generacional que permeti seguir amortitzant instal·lacions i infraestructures. Mentre, l'obsessió per la construcció de nous barris en la perifèria ha provocat el col·lapse de les vies circulatòries i mitjans de transport en els desplaçaments diaris cap als llocs de treball, dificultats de mobilitat que també s'han vist agreujades per la concentració inexplicable d’enormes superfícies comercials en zones d'alt poder adquisitiu.

- S'hagi produït un balafiament de recursos naturals, com l'aigua o energia i un dany irreparable a espais de gran valor mediambiental, amb la construcció d'habitatges que la seva demanda només està sustentada per grups d'inversió que tenen com únic objectiu l'especulació i el benefici immediat fora de tota lògica productiva i desenvolupament sostenible.

- Escassesa d'inspecció i regulació d'un sector en el qual han augmentat significativament els abusos i delictes: economia submergida, defectes de construcció, infravivendes, contractes abusius, informació falsejada, societats 'fantasma', etc. Això ha dut a organismes com l'Agència Tributària a prendre mesures per a redoblar el control d'aquest tipus de negocis, però fins a la data, no s'han pres mesures concretes per tal de protegir els particulars davant del que és, en la majoria dels casos, el major esforç financer de les seves vides.

Dit tot l'anterior i en nom de tots aquells ciutadans que conformen la PLATAFORMA PER UN HABITATGE DIGNE, REIVINDIQUEM: 

1) L'immediat i dràstic increment de la despesa pública en la construcció o posada en el mercat d'habitatge protegit, preferiblement de promoció pública i en ajudes directes al lloguer, de manera que es garanteixi l'accés a un habitatge digne a tots aquells ciutadans amb limitacions econòmiques que els impedeixin pagar-se-la sense una pèrdua significativa de la seva qualitat de vida.

2) Un enèrgic augment de la pressió fiscal i de forma exponencial en relació al nombre d'habitatges acumulats i temps de desocupació, per a totes aquelles persones físiques o jurídiques posseïdores d'habitatges secundaris i, sobretot, per als posseïdors d'habitatges buits.

3) La creació, per part de l'administració central, d'informes mensuals rigorosos, amplis i imparcials sobre l'evolució dels preus tant de l'habitatge lliure, com de l'habitatge usat i el sòl. S'ha de garantir també que els mitjans de comunicació públics facin referència expressa a aquestes dades en contrast als emesos per entitats privades. Així mateix, en les taxacions de nous habitatges, s'ha d'informar clarament dels costos derivats del preu del sòl i de la construcció.

4) La inclusió del cost de l'habitatge en règim de compra i lloguer en l'Índex de Preus de Consum, de manera que es tingui una mesura real de la inflació suportada per la ciutadania.

5) La creació d'una agència de control del frau immobiliari que sobre la base d'una Llei Integral de l'Habitatge, prevegi unes garanties mínimes en l'oferta immobiliària, bé sigui en obra nova o en habitatge usat. Aquesta agència també hauria de disposar d'un cos d'inspectors eficaç que acabi amb els abusos i el frau immobiliari sobre l'habitatge lliure o en règim de lloguer i, en el cas d'habitatges protegits, que realitzi un control estricte sobre els sobrepreus imposats pel promotor i l'ús que es fa de les mateixes per part dels adjudicataris, de forma que s'eviti a tota costa que aquests habitatges protegits tornin a engrossir l'oferta a preus de mercat.

6) La prohibició expressa de la subhasta com a mitjà d’adjudicació de sòl públic i de qualsevol altre mètode que fomenti el creixement artificial dels preus. També, l'establiment de sancions, transcorregut un període màxim, per a aquells sòls de titularitat privada catalogats com urbanitzables que es mantinguin sense edificar dintre dels nuclis urbans.

7) La participació en la gestió del sòl d'òrgans independents amb dret a veto que regulin racionalment les juntes de compensació i que eviti la creació o modificació de plans d'actuació urbanística que vagin en contra de l'interès general dels ciutadans a favor d'uns quants.

8) La supressió de traves administratives respecte a l’autoconstrucció d'habitatges i el foment del cooperativisme com a via alternativa per a la construcció d'habitatges.

9) El major control legal sobre impagaments d'arrendataris i l'establiment d'un règim fiscal especial per a arrendataris i arrendadors, que es tradueixi en desgravaments fiscals significatives per a tots aquells que triin el lloguer com via alternativa a la compra/venda.

10) L'establiment de criteris de sostenibilitat mediambiental i d'objectius socials concrets a l'hora d'elaborar els plans d'habitatge, de forma que l'habitatge de protecció oficial i les polítiques d'ordenació urbana deixin de ser un pegat per als problemes d'accés a l'habitatge, i es converteixin en una eina eficaç per a augmentar la qualitat de vida de tots els ciutadans i les ciutadanes, ara i en el futur.

11) Prohibició d'ús residencial per a aquelles infravivendas existents en el mercat, en venda o lloguer i la regularització d'aquells ‘lofts’ que compleixin unes condicions mínimes d'habitabilitat, de manera que es permeti la qualificació del seu ús com habitatge.

12) La creació d'un fons de compensació per a rescabalar de manera cautelar als afectats per retards, delictes o abusos immobiliaris, tot esperant que es depurin responsabilitats per via judicial i, si arriba el cas d'insolvència, fallida o desaparició de la societat responsable; l'assumpció final del deute.

13) L'establiment per llei d'un temps de tornada màxima dels préstecs hipotecaris de 15 anys i l'obligatorietat d'una assegurança hipotecària que presti cobertura davant situacions d'atur o malaltia greu.

14) La supressió progressiva i no retroactiva dels desgravaments fiscals per la compra d'habitatge de manera que s'acabi amb la injustícia social que suposa que persones que no poden accedir a un habitatge, estiguin pagant per via impositiva l'habitatge d'altres persones i es fomenti d'aquesta manera la compra enfront del lloguer.

Plataforma per un Habitatge Digne

Aquest document en pdf

***


Madrid:


Barcelona:


Sevilla:


València:


Bilbao:


Castelló:


Santander:


Murcia:


Cadis:


Jerez:

Ateneu Llibertari Estel Negre

Convoquen una gran concentració contra el feixisme pel 22 de març

estelnegre | 09 Març, 2007 16:22

Convoquen una gran concentració contra el feixisme pel 22 de març

Entitats, sindicats i polítics d'esquerres donen el seu suport a la CGT

Juárez amb alguns representants que assistiren a la convocatòria de la CGT

Una vintena d'entitats, associacions, sindicats i els partits polítics d'esquerres s'uniren ahir per mobilitzar tota la ciutadania de Mallorca el proper 22 de març davant la plaça de Cort per fer un clam unànime a favor de la llibertat i en contra del feixisme.

Així ho acordaren ahir durant la reunió que tingué lloc a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) ubicada al carrer Àngel Guimerà de Palma i que aplegà més d'una quarantena de persones, entre les quals assistiren representants de tots els partits polítics, (PSIB, PSM, EU-EV, ERC) excepte del PP.

La reunió fou convocada pel propi sindicat CGT, la seu del qual fou assolada per un atac amb bomba perpetrat per grups, suposadament, d'ideologies ultraconservadores i d'extrema dreta. «Farem una crida a tota la ciutadania demòcrata per aturar qualsevol altre intent d'atac feixista», resumí el secretari general de la CGT, Josep Juárez. I és que tots els presents arribaren a una mateixa conclusió: l'acte vandàlic «no fou un accident aïllat». Per Juárez, igual que tots els membres que se solidaritzaren amb els danys materials causats, en tres repetides ocasions, a la seu sindical, els fets de diumenge no foren gratuïts sinó imbuïts per un clima de crispació generat per «certs mitjans de comunicació i partit polític, un clima de crispació creat aposta». La concentració, lluny de colors polítics, pretén ser un acte per fer força a favor de la democràcia. La CGT rebé al llarg d'aquesta setmana nombroses mostres de suport i solidaritat per part d'agents socials de Mallorca que Juárez volgué agrair. El lema de la manifestació serà «Per la Llibertat i en contra del Feixisme».

Demòcrates

La seu de la CGT també rebé una pintada amb amenaces i símbols feixistes. En un altre atac s’inutilitzà el pany just el dia que estava prevista una xerrada. Aquests fets afectes la convivència democràtica, les llibertats públiques. Tolts els demòcrates s’haurien de sentir agredits, unir-se per aturar-ho.

Laura Morral (Palma)

(Diari de Balears, 09-03-07)
Ateneu Llibertari Estel Negre

Butlletí Estel Negre, 173 (febrer 2007)

estelnegre | 09 Març, 2007 09:48

Butlletí Estel Negre, 173 (febrer 2007)

Butlletí 173

- Vent del Poble: Núria Pòrtulas: altre muntatge policíac contra la dissidència

Núria lliure, lliures tots i totes

- Antoni Cánovas Martín: El cotxe: pedra angular del canvi climàtic

- Antònia Barceló: Ja nedam

- CNT-AIT (Palma): Paraula de dona: cicle de cinema feminista

La maleïda monarquia

- Ateneu Llibertari Estel Negre: Anarcoefemèrides

- Lebrato: Reciclatge

Ateneu Llibertari Estel Negre

«L'anarquista conspirador», per Josep Maria Huertas Claveria [sobre Luis Andrés Edo]

estelnegre | 09 Març, 2007 05:24

«L'anarquista conspirador», per Josep Maria Huertas Claveria [sobre Luis Andrés Edo]

L’anarquista Luis Andrés Edo, l’assagista Queralt Solé, Josep Maria Huertas i la historiadora Anna Sallés, vídua de Manuel Vázquez Montalbán

Gairebé tots recordem on érem el dia que van matar Kennedy, Puig Antich o Carrero Blanco. I, no cal dir-ho, el dia que va morir al llit el dictador Francisco Franco, l'agonia del qual seguíem a través dels informes diaris dels metges. El 20 de novembre del 1975 jo era a la porta de la cel·la que ocupava a la presó Model, esperant l'aigualit cafè amb llet, quan va passar pel davant l'anarquista Luis Andrés Edo, a qui li tocava escombrar aquell matí. A mitja veu, amb to de conspirador, indestriable, crec jo, de la seva personalitat, em va dir una frase que no vaig entendre perquè a Edo no se l'entén gaire ni quan parla en veu alta. Li vaig fer repetir dues vegades les paraules sense captar què em volia dir fins que, empipat, va aixecar la veu i va deixar anar un "S'ha mort l'enano", frase amb la qual vaig saber que acabava una dictadura i venia alguna cosa que no sabíem què podia ser.

He anat retrobant Luis Andrés Edo al llarg dels anys, i sempre esperava que un dia escriuria les seves memòries. I, finalment, el dia ha arribat, i les memòries (La CNT en la encrucijada, editades per Flor del Viento) són una mica com esperava: anàrquiques ideològicament --com era lògic-- i estilísticament, fins al punt que hi barreja articles publicats per ell en altres llocs i part de les converses mantingudes amb Adela García, que el va ajudar a redactar-les. Molts personatges hi surten sense el nom de pila i algunes dades ofereixen poques garanties, però ja ho diu en algun moment l'autor: són les seves memòries, no el llibre d'un historiador. Tot i així, els recomano molt aquest llibre, que explica una part de la història recent habitualment menystinguda, la de l'anarquisme que no va poder ser.

Edo --tothom li diu pel segon cognom-- recupera personatges tan fascinants com ara Miguel García, autor d'un llibre apassionant, Franco's Prisoner, editat a Londres per Rupert Hart-Davis el 1972 i que crec que no ha estat mai traduït tot i el seu interès més que evident. Miguel García va estar empresonat a Espanya al llarg de vint anys i avui és, malgrat tot, un desconegut, ara rescatat pel seu amic Luis Andrés Edo, com ho són José Pascual Palacios i Laureano Cerrada, dos personatges de la CNT del llarg exili.

Cap al final del llibre l'autor afirma radicalment que "todo anarquista que se precie será siempre heterodoxo", i per això, segurament, subtitula aquestes memòries Aventuras de un heterodoxo. Això li permet parlar de coses menors, com ara esmentar de memòria, com ens feia als companys de la Model, l'himne del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada), que va aprendre de nen en una escola republicana, recordar les baralles ideològiques amb Marcelino Camacho al penal de Sòria, i la manera com va arrencar de la mala persona que era León Zalacaín, director de la Model el 1975, el permís per tenir una mica oberta la porta de la cel·la per no ofegar-se de calor. Les petites coses que sempre van importar als bons anarquistes, a gent com Luis Andrés Edo.

També està orgullós d'haver aconseguit que els tribunals, els tribunals franquistes, obliguessin a rectificar una falsedat que havia dit sobre ell Emilio Romero en el diario Pueblo, que dirigia. L'únic que li va saber greu és que Romero no li pagués mai la pesseta a la qual el van condemnar també per haver publicat aquella mentida.

També explica que Joan García Oliver, l'històric dirigent anarquista de la Guerra Civil, no va decidir-se a tornar ni tan sols amb la democràcia perquè era ell qui havia signat la condemna a mort de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de Falange Española.

Naturalment, insisteix en la tesi que la CNT revifada molestava i que per això el ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, va incentivar el muntatge de l'incendi de la sala de festes Scala, amb quatre morts, el gener del 1978, per carregar els neulers al sindicat anarquista i evitar el seu creixement. I es refereix amb detall a la influència que van tenir als primers temps del setmanari Interviú a través del periodista Eliseo Bayo, gran amic d'Edo.

En definitiva, espigolant entre les 428 pàgines d'aquestes memòries, coneixerem moltes coses, unes ignorades i unes altres oblidades, com el fet que l'avui diputat socialista Joan Ferran fos un home destacat de la CNT dels anys 70.

Paral·lelament, l'Institut Català de les Dones ha publicat un llibre d'homenatge a Frederica Montseny, la líder anarquista i la primera dona que va ser ministra al nostre país. Aquesta obra (Federica Montseny 1905-1994) recull les ponències d'unes jornades celebrades fa un parell d'anys, quan es complia el centenari del naixement del famós personatge que, per cert, mai no va ser gaire sant de la devoció de Luis Andrés Edo.

Antonina Rodrigo, Fina Birulés, Montserrat Palau i Mary Nash van ser les que van dur a terme els treballs sobre un personatge fascinant, que ja comptava amb les seves memòries, a més dels llibres biogràfics d'Agustí Pons, Carmen Alcalde i Marta Pessarrodona, en aquest cas publicat també per l'Institut Català de la Dona, quan encara aquest organisme tenia el genitiu en singular. El material gràfic, en especial el procurat per la infatigable Antonina Rodrigo, i també les fotos modernes de Pepe Encinas i Pilar Aymerich, són un complement esplèndid d'aquesta nova biografia de Frederica Montseny.

Josep Maria Huertas Claveria

(Avui, 08-03-07)

Aquest article en pdf

Més informació sobre Luis Andrés Edo

Ateneu Llibertari Estel Negre

Taller sobre les relacions de gènere als anuncis de TV (09-03-07)

estelnegre | 08 Març, 2007 12:07

Taller sobre les relacions de gènere als anuncis de TV (09-03-07)

Taller sobre les relacions de gènere als anuncis de TV (09-03-07)

Taller sobre les relacions de gènere als anuncis de TV

A les 20.30 hores al local de l'Obra Cultural Balear d'Inca

[plaça de l'Àngel, 2, 1r]

Ho organitza: Ateneu Gabriel Buades i Maulets

Ateneu Llibertari Estel Negre

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS